Llibre secret de n’Arquimbau Cuca i Moixó

Som-hi que em sembla que badem!

2011-07-18T19:15:00.000-07:00

Molt endarrerit, aniré de pressa.

Acabat, 15 juliol, 2011. The Zanzibar Cat (16 contes del 1962-1972), 1984, de na Joanna Russ.

Llibret molt dolent, escruixidorament pueril. Només dos contes se salven, el primer (When it Changed, 1972, amb un planeta on les dones manen i hi són pràcticament úniques i funciona naturalment) i el darrer (The Zanzibar Cat, 1971, on tot existeix... a l’ànima de l’autor).

Pel que fa al planeta femella, m’ha fet recordar en Faulkner a Sound and Fury, on un diu: Why couldn’t it have been me and not her who is unvirgin? i l’altre respon, amb tota la raó: That’s why that’s sad too; nothing is even worth the changing of it.

Que siguin homes o dones, rats o cucs, microbis o espectres, tot l’orgànic és capté si fa no fot: de cap a l’inorgànic, i au.

Res amb dones soles fóra gaire diferent que amb homes sols o que amb qualsevol altre organisme qui es cregués, il·lús, re.

(...)

Esment d’un esquirol albí, pàgina 162, com el que trobàrem i fotografiàrem en D. i jo el primer dia que es va endur la càmera a l’hora del nostre passeig, ara deu fer 15, 16, anys.

Res.

~0~0~

Llegits dos llibres d’en Tobias Wolff. El 6 de juliol 2011, This Boy’s Life (1989). El 12 de juliol 2011, In Pharaoh’s Army (1994).

Llibres un i dos de les seues memòries. Ambdós fàcils, plens d’anècdotes, de bon pair.

Llibre u:

p. 25: Power can be enjoyed only when it is recognized and feared. Fearlessness in those without power is maddening to those who have it.

p. 42 (els ridículs documentaris propagandístics als cinemes abans de començar les pel·lícules): These shows instructed us further in the faith we were already beginning to hold: that victims are contemptible, no matter how much people pretend otherwise; that it is more fun to be inside than outside, to be arrogant than to be kind, to be with a crowd than to be alone.

p. 60 (sa mare, qui havia tingut un pare molt malparit, i la va deixar marcada): Una de les marques was a strange docility, almost paralysis, with men of the tyrant breed.

p 91 (li diu un dels parastres qui ha de patir amb una mare tan inestable): Hotshot. You pull that hotshot stuff around me and I’ll snatch you bald-headed, you understand?

p.99: Watching myself with revulsion, aghast at my own falsity yet somehow helpless to stop it, I simpered back.

p. 133: I couldn’t help but try to introduce new versions of myself as my interests changed, and as other versions failed to persuade.

p. 287: We were rubes, after all, and for a rube the whole point of a trip to the city is the moment of leaving it, the moment it closes behind his back like a trap sprung to late.

(...)

Llibre dos:

p. 10: I could feel my life almost as a thing apart, begging me for protection. I was embarrasing.

p. 19: As I drove I indulged a morbid habit I couldn’t seem to break, picking places in the distance ahead and thinking, There - that’s where I’m going to get it... seeing the mine erupt throught the mud, through the floorboard, the whole picture going red. Then I was on the place and past the place, and everything that was clenched and cowering opened in a rush. A few minutes later, not even thinking about it, or pretending not to think about it, I chose another place and thought, There - .

p. 23: Something was wrong with the latrine system; tha place always stank. (...) People here seemed in the grip of unshakable petulance.

p. 40 (odi instintiu): Hatred sustains itself very well without benefit of cause. (Clar i català: L’odi instintiu, com tot instint, prou pot brollar cabalós, sense avís i per no cap motiu.)

p. 49: Every man my brother: that was the idea if you could call it an idea. It was more a kind of attitude that I’d picked up, without struggle or decision, from the movies I saw, the books I read. I’d paid nothing for it and didn’t know what it cost. It cost too much.

p. 59: They kept me on to produce a farce. That was how I became an officer in united states army.

p. 80 (dos soldats, mired in their bodies): They were sitting face-to-face with their legs dovetailed, massaging each other’s feet. The arrangement looked timeless and profoundly corporeal, like two horses standing back to front, whisking flies from one another’s eyes.

p. 208 (el carrincló exèrcit imperialista amerdicà t’injecta incansable el verí de l’agressió): And isn’t it just like an american boy to want you to admire his sorrow at tearing other people’s houses apart?

(...)

Bé.

~0~0~

10 maig 2011. Llegit, d'en John Cheever, Bullet Park, 1969

(Havent vist recentment el film francès amb en Sergi Lopez, força acuradament extret del llibre.)

El llibre mateix episòdic, amb un enfilall de contes constrets, i més o menys reeixits; això fa la diguem-ne novel.la.

El dolent es diu Martell, el bo es diu Claus. És doncs el destí del darrer de rebre del primer.

p. 19 (en Claus diu que no és gens supersticiós, tret que...): ...he did believe in the mysterious power of nomenclature. He believed, for example, that people named John and Mary never divorced. (Amb això hom el retrata de carallot creient.)

p. 24 (en Claus, home fidel, impotent fora del matrimoni sacrosant): ...when some ardent divorcée, widow or wayward housewife attacked him, him male member would take a painful attitude of disinterest. (...) It was a domesticated organ with a love of home cooking, open fires and the thighs of (la seua dona)(...)(aixeca-li les faldilles i...) what beauty, what incredible beauty. Here was the keystone to his love of the visible world.

p. 44 (recoma el metge electroxocs per al noi, i menteix): The treatment does not build up anxiety. (No poc.)

p. 67 (empresaris imperialistes hipòcrites, com sempre): Els great fellows dels voltants... prominent and wealthy men around here make their money in deals with Salazar, Franco, Union Minière and all those military juntas. They talk about freedom and independece more than anybody else but they furnish the money and the armaments and the technicians to crush freedom and independence whenever it appears.

p. 90 (el noiet): He read poetry as if he shared, with the poets, the mysterious and painful expeerience of being forced into the role of a bystander.

p. 95 (toc irònic; dels personatges, qui parlen i es captenen com en les llibres de n'O'Hara): La dona d'en Claus, pescada per una altra fanoca amb un llibre així. I'm just leafing through it. I mean, if you know the sort of people he describes you can see how distorted his mind is.

p 147 (com escapar de les dureses i ignoràncies de mig ponent provincial i tediós?): It forced them into an uncompromising and nearly liturgical regard for the escape routes of learning. (Llegint i estudiant, aquest és un bon camí.)

p. 166 (Al Tirol, cases decorades amb banyes): (com aquesta, i...) I wondered if the Tyrolese had failed to make the connection with cuckoldry... or was it that kind of a pension?

(...)

Bé.

~0~0~

Llegits quatre llibrets d'Ed McBain, o Evan Hunter (el nom "oficial" que signa el darrer dels quatre).

15 de març 2011. Sadie when She Died (1972)
16 de març 2011. Puss in Boots (1987)
18 de març 2011. Shotgun (1969)
2 de maig 2011. Criminal Conversation (1994)

Es llegeixen d'una tirada, però tots semblen si fa no fa, escrits amb el mateix patró; sempre algú qui empès per la gelosia o les banyes mata algú altre i aleshores trobes què. Al capdavall, cap no és gran cosa, oblidats tantost enllestits. Diàlegs hàbils. Repulsius bòfies qui en saben tant. I són molt mascles: ecs!

Sadie:

p. 12: A rapier thrust had been called for, and he had delivered only a puny mumbletypeg penknife flip.

p. 40: The guards about as dedicated as those found everywhere - which is to say they were brutal, sadistic, moronic clods. (Exacte.)

p. 41. Did you ever meet that guy? He's this little fink with glasses, he's like a goddamn cockroach.

p. 84 (llei penal a Nova York): Silliest damn section in the book. I quote: Although suicide is deemed a grave public wrong, yet from the impossibility of reaching the successful perpretator, no forfeiture is imposed.

(...)

Puss (com a Sadie, estranyament, tot es resol, tràgicament, el dia de nadal):

p. 15: —She got that way sometimes? —What way? —Secretive about her work. Protective of it.

p. 28: His eyes were the eyes of a robot programmed to kill. Pale blue.

p. 80: Must've been something about making a movie that gave the people involved the feeling that they were rearranging the universe.

p. 140: Jake... was a chauffeur for a swinging couple that came down here from Chicago from January to May, and the rest of the time he took care of the house for them, and took care of a lot of willing white chicks in addition to the wife when she was there, spreading them wide on the king-sized bed in the upstairs bedroom with a distant view of the Gulf and doing them the way they only before had dreamt of being done, because he was one seny, handsome dude... who could have had any girl on the beach, white, black, purple, he was that gorgeous and that talented. Kim shyly admitted that she herself had succumbed to Jake's charms, which was why she happened to know so much about him, Jake being not only gorgeous, but also gregarious and garrulous. (p. 150, hà!): She smiled radiantly: He can be a pain in the ass sometimes, Jake. (p. 160, hà): Guess who's coming to dinner? Matthew said. (p. 165): She was a total bitch, you know. How long did she expect a person to keep a hard-on?

p. 166 (tautològicament, un boig religiós): Be fitting, don't you think? Get there around midnight, set you out early on the morning our lord was born who died for our sins, Puss, died for them (...) you broke the lord's commandments in the vilest possible way (...) i mataré tots els teus amants, etc.

p. 208 (el banyut porta al cap dues banyes que són dues cigales? la cigala seua i la que li endinya el drut? o són les dues del drut, la que es fot la dona i la que en fotre-se-li la dona el fot a ell? o hi ha hagut transferència; el banyut hauria d'ésser el dimoni, l'home fort qui porta dues banyes al cap, la pròpia i la que li pren al marit): And I beheld another beast coming out of the earth, and he had two horns like a lamb, and he spake as a dragon. (p. 210, hà!): For the husband is the head of the wife, even as christ is the head of the church. Therefore, as the church is subject unto christ, so let the wives be to their own husbands in every thing. (p. 212): Let the woman learn in silence with all subjugation.

(...)

Shotgun (per comptes de nadal, vespra de tots sants):

El ros Kling es baralla ací amb la Cindy, la qual l'abandonarà definitivament a Sadie.

Vinyetes.

p. 57: —He lives on South Second, isn't that right? —Yeah, somewhere down there. All full of spics and niggers.

p. 58 (no és pas lleig): I think he's single, actually. A guy who looks like he does, why would he want to get married?

p. 60. Ja es veu amb això del tatú (tan fàcil de falsejar) que el mort de la cara xemicada és l'assassí. És a dir, el mort l'adúlter, l'assassí el marit no pas mort.

p. 150: I love you so much, she said, that I wanted to kill you. (?)

p. 166 (el marit cuguç confessa): There's no right way for a man to behave when his wife and a stranger have made a fool of him, there's no way, all the ways are wrong. (?)

(...)

Criminal (el pitjor; merda sentimental i burgesa, i d'escreix mal escrit; màfia, colombians, drogues, buf, el fàstic!):

p. 33: Firemen were bigger thieves than anybody. (...) The Irish or the Jews, whose ferocious ties to Northern Ireland and Israel would have been considered seditious in a less tolerant land.

p. 101 (descripció): Alex Lowndes looked mean as a pawnbroker's offer.

p. 153 (raó rai): Michael himself had always felt Holmes novels were badly written and not what he would he would call compelling in any way. Sue him.

p. 178: A privileged conversation was defined as any conversation between the subject and his attorney, the subject and his priest, the subject and his doctor, or the subject and his wife. If (els bòfies) detected that (el dolent) was talking to any of these people, they should immediately turn off their recording equipment and stop listening. (...) A conversation between the subject and his girlfriend isn't considered privileged. But the minute they start talking about anything unrelated to the criminal activities named in the warrant, you have to quit listening. (...) p. 244: Criminal conversation is defined as defilement of the marriage bed or sexual intercourse or breaking down of the covenant of fidelity. Adultery, considered in its aspect of a civil injury to the husband, entitling him to damages. The tort applied only to debauching or seducing a wife. The issue still has relevance to the women's movement, even though the tort was abolished in 1935. Until then a husband could bring action against a man for criminal conversation, yes.

Ves.

~0~0~

Llegit 25 març 2011. Frank Kane, Syndicate Girl (1958).

Els bòfies parlant del jutge mort per l’assassí: Snoopers have a habit of not living long. A guy like this takes himself seriously when they put him in charge of an investigation, stands to reason he’s asking for trouble.

That reform mob’s been yelling for blood. Looks like they got it. Their own.

Implicats en suborn; aconxorxats; màfia paga bòfia; el fiscal del districte sense gaires ganes: He had sworn then that never again would he take a position where he could control other men’s fate.

Secretària: Being against sin is all right. As long as you don’t specify what kind of sin. Then everybody can think you mean somebody else’s, not theirs.

(...)

“He won’t listen.”

“Maybe that’s because he’s only got two holes for ears. Maybe if we put another ear in his head—”

(...)

Els bòfies i els màfies l’incriminen falsament: l’omplen de beguda, el posen vora la noia morta, junts els estavellen contra un arbre...

“The guy who sapped him was the bartender who didn’t eighty-six him.” (No li dóna més a beure perquè ja està prou intoxicat).

El fiscal del districte, el xic — antic aviador a Corea, ara també sap matar dolents.

“This gal is more lethal than the atom bomb.”

“What’s the difference if he got it a few years sooner or a few years later? Nobody ever gets out of this world alive.”

Ves.

~0~0~

De bons i de millors fets no gaire ça enrere

2011-03-14T14:32:00.000-07:00

Bon recapte darrerement

20-XI-2010

Acabat, d’en Octave Mirbeau, La 628-E8 (1907)

Fent abstracció del constant i ridícul peà a l’automòbil — mecanisme repugnant en tots els sentits — llibre molt llegívol, i didàctic (pel que fa al pensament corrent de l’època).

Racisme a doll i ben pensant, és clar.

Remarcant la religiositat estúpida, el cretinisme, dels belgues; hi troba una bona explicació...

p. 86 :

La Belgique ne peut pas éliminer le sang espagnol qui coule dans ses veines… (Hà!)

— Colonisons… Il en restera toujours quelque chose…

p. 119 :

Je songe aux nègres puérils, aux nègres charmants, capables des mêmes gentillesses et des mêmes férocités que les enfants. Je me rappelle cette phrase d’un explorateur : “Ils sont jolis et doux comme ces lapins qu’on voit le soir, au bord des bois, faisant leur toilette, ou jouant parmi les herbes parfumées.” Ce qui, d’ailleurs, ne l’empêchait pas de les tuer…

(Congo — viatge al fons de la nit) — els belgues assassins, duent llur impotència i llur complex d’inferioritat a bogeries genocides — una altra herència dels castelladres.

I aquest capellà — “célinià” a la bestreta...

p. 152 :

— Vous n’imaginez pas, me dit-il, comme ces bougres de nègres-là sont bornés, têtus!… C’est curieux… je ne peux pas arriver à les évangéliser… J’ai essayé de tout… Rien… rien… n’y fait… Des murs… Le bon Dieu, la Vierge, saint Joseph, les joies du Paradis?… Ah! bien oui… Ce qu’ils s’en foutent… vous n’avez pas idée… J’en ai vu des nègres, dans ma vie… j’en ai vu,
mais de ce numéro-là… jamais… Croiriez-vous que l’alcool, ou rien… c’est kif-kif?… Et pourtant, Dieu sait si c’est une excellente méthode de conversion!… Ah! parbleu, ils se saoulent comme des cochons… Et puis, un point, c’est tout… Mécréants après comme avant… Ça, vous savez, c’est inouï… c’est même unique… Alors, ce coup-ci… je vais essayer le gramophone… Ma foi, oui!… Qu’est-ce que je risque? Il paraît, du reste, que le gramophone opère de vrais miracles… J’ai, en Afrique, un ami, à qui ça réussit merveilleusement… Et pas d’ennuis, pas de fatigues… pas de catéchisation… Il rassemble ses nègres autour de l’instrument, et au bout de la troisième plaque… pan… ils sont chrétiens… La grâce, ça leur vient en écoutant chanter le gramophone… Ah! ah! ah!… Ça ne m’étonne qu’à moitié… J’ai toujours remarqué que les nègres raffolent de musique et de chansons. Enfin, je vais bien voir si, avec les marches militaires de la garde républicaine, les valses de Strauss, les chansonnettes d’Yvette Guilbert, et le bel canto de M. Caruso, je serai plus heureux qu’avec le bon Dieu, la promesse du Paradis, et les petits verres de rhum.

Entre emigrants:

p. 155

Le juif pauvre paie pour le juif riche… le juif ostentatoire, insolent, voluptueux, conquérant, qui, de plus en plus, perd toutes les vertus anciennes de la race… Ce n’est même plus sous son nom, dont il a honte et qu’il renie, c’est maintenant, sous des noms d’emprunt, des noms ronflants et qui n’ont pas d’odeur, qu’il travaille à la dépossession, à la ruine des autres… Il met la main sur tout, il marche sur tout, piétine sur tout. Dès qu’il s’installe quelque part, ce n’est pas seulement pour s’y faire une place, ce qui serait légitime, c’est pour en chasser tout le monde…

Jueu :

Lui qui, jadis, tout au long de sa belle et terrible histoire, fut un des plus nobles éléments du progrès humain, lui qui se devait à soi-même et devait à sa race, toujours proscrite, d’être l’éternel révolté, le voilà devenu le complice et, le plus souvent, le trésorier de toutes les réactions, même de la réaction antisémite, la plus hideuse, la plus barbare de toutes…

Jueu al pogrom :

— Pourquoi jé suis pas mort?… Ach! pourquoi? Ces dragonns,mossié, et ces gendarmes… (il prononçait djandarmms)… Ach! c’est pire que des animaux féroces… On les saoule, Dieu sait avec quoi… Et alors ils se jettent sur les femmes… ils se jettent sur les enfants… Ils ne peuvent même plus distinguer un juif d’une autre personne, ni une femme d’un jeune garçon… C’est affreux, mossié… Et toujours tuant, trouant, ils rient tellément!…

---

Sempre ha estat un somiatruites. Arrucat i tot de petit per ésser tan somiatruites...

p 240, i doncs :

J’en vins à me refuser cette volupté du rêve… comme j’ai su renoncer à l’éther, au haschisch, aux femmes, et même au tabac… J’en vins — c’est affreux — j’en vins à accuser, de ce détestable et délicieux penchant pour la rêverie, le pire et le plus exquis des stupéfiants… à en accuser ce geste de maman…

I així i tot, “positivisme científic” de somiatruites “progressista” noucentista rai:

J’entrevois très bien le jour merveilleux, le jour de féerie scientifique, où Bâle, qui est déjà le plus grand marché de poisson de mer, deviendra le plus grand port de l’Europe, quand, aidés des Allemands, les Suisses auront fait franchir, en tunnels, en ascenseurs, leurs montagnes aux fleuves et aux canaux et amené, enfin, en dépit des anciennes plaisanteries d’opérette, une colossale flotte marine dans leur République.

---

Complicitat entre els xofers — mentre els “senyors” no hi entenen re a la mecànica. (Un xofer trobat en ruta vol anar a sorprendre la dona qui sospita que li fot banyes quan no hi és i doncs amb l’ajut del xofer pretenen que la màquina ha d’ésser duta immediatament a ciutat per a apariar-la.)

— [Els burgesos] de bonnes poires, monsieur!… La voiture n’a rien, vous savez!… Seulement, Ferdinand est jaloux de sa femme… Ça le travaille… ça le travaille… Il veut rentrer pour la surprendre… Et comme ils n’y connaissent rien…

J’adressai de vifs reproches à Brossette [el xofer], pour s’être fait le complice d’une si mauvaise action.

— Oh! moi, monsieur… bien sûr que je donne tort à Ferdinand… Ces choses-là, ça se fait pas… Mieux vaut être cocu… je lui ai dit… Il s’est entêté… Tout de même, je pouvais pas refuser ce service à un copain… Et puis, on n’est pas poires comme ces gens-là!

---

A l’enterrament d’algú, més jocs burgesos...

Et, sous la table, Dieu sait ce qui se passait! Une grosse cousine appuyait, avec une persistance de plus en plus frénétique, son pied sur le mien…

---

La fi del món quan et mors (hà!).

Du moins, à présent, saurai-je comment les pays vieillissent… Hélas!… ils vieillissent à mesure que nous vieillissons. Tous les êtres et toutes les choses n’ont pas d’autre vieillesse que la nôtre… Ils n’ont pas, non plus, d’autre mort que la nôtre, puisque, quand nous mourons, c’est toute l’humanité, et c’est tout l’univers qui disparaissent et meurent avec nous.

---

Qui no té sopes se les pensa totes :

Nous sommes faits pour réfléchir… L’habitude du malheur force l’homme à se replier sur soi… C’est en ce sens qu’il est une école d’intelligence et de générosité… Quelqu’un qui réussit — même un philosophe — cesse de penser…

---

Massa viatjar t’esmussa els sentits :

L’art vous fatigue, vous énerve, comme les caresses d’une femme, après l’amour.

---

Mal de cap el ventre ho sap, hà...

p. 259 :

Le divin Platon allait chaque jour à la selle, ignoblement, comme il faut qu’y aille, chaque jour, ta bien-aimée. Si elle n’y va pas, le cher coeur, elle ne t’aimera plus… Constipé, le divin Platon devient aussitôt une brute quinteuse et stupide. L’intestin commande au cerveau…

---

Bufa-hi :

Plus je vais dans la vie, et plus je vois clairement que chacun est l’ennemi de chacun. Un même farouche désir luit dans les yeux de deux êtres qui se rencontrent : le désir de se supprimer.

---

Els holandesos :

— Monsieur verra que nous ne sommes plus au temps de Voltaire…

— Pourquoi… de Voltaire?… fis-je… Quel rapport?

— Mais oui… monsieur… de Voltaire… qui disait… monsieur sait bien… qui disait : Pays de canaux, de canards et de canailles. Ah! nous l’avons toujours sur le coeur, ce mot-là…

— Je vois… et sur la note, hein?

Canailles?… Non pas… Commerçants? Oui… Et n’est-ce pas un peu la même chose? [I tant. Com deia en Fourier.]

(...)

On sait qu’ils furent les premiers navigateurs européens à pénétrer utilement en Chine. Avant tous pourparlers, les Chinois, redoutant en eux des ennemis de leur religion, les obligèrent à marcher, à cracher sur le crucifix, ce qu’ils firent sans la moindre hésitation. Après quoi, rassurés, les Célestes les autorisèrent à pénétrer dans le pays, et à y commercer à leur guise.

(...)

Un vrai Chinois doit tout connaître.

---

Evocant la cort de Lluís XIV...

p. 39 :

Ces grands seigneurs, vêtus de soies et de dentelles, brutaux et goujats, ignorants et voleurs, domestiques et proxénètes, dont l’élégance si vantée, si regrettée, consistait à se roter au visage l’un de l’autre, donner audience déculottés sur leurs chaises percées, se barbouiller de sauces comme les chiens qui fouillent du nez dans leur pâtée, cultiver, bactériologistes sans le savoir, d’immondes vermines sous leurs perruques : charniers ambulants, ambulantes ordures, qui laissaient de leur passage dans les couloirs de Versailles, de Meudon, du Petit-Luxembourg, une persistante odeur de musc et de merde… Prestigieux serviteurs de la monarchie et de la religion, ils ne pensaient qu’à trafiquer de leurs fonctions, piller le trésor, les tailles, les gabelles, les magasins publics, tricher au jeu, trahir leur pays, mener leurs femmes, leurs filles, leurs maîtresses, au lit royal, leurs fils au lit des augustes sodomites de la Maison de France, et, mieux que sur les champs de bataille où ils se battaient, d’ailleurs, comme des lions, leur fierté chevaleresque s’exaltait à présenter le pot de chambre au Roi, à changer ses chemises, ses chausses, ses draps, souillés par les déjections de ses purgatifs…

---

Assassí d’animals, com tot motorista.

Hà! :

Le chien, qui se plaît aux caresses plus qu’un homme, et aux coups mieux qu’une femme, accourt à l’appel.

(Matant i fotent-se’n de gallines i galls — i del gall gal — tòtem irrisori).

Je les écrase, sans la moindre pitié, et Brossette, qui a un sens très vif des analogies — lui pardonnent les Anglaises! — leur crie : “Putain!”, expression affable encore auprès du terrible vocable : “Cocotte!”

Les mâles, eux, ne vivent que d’amour et de guerre. Ils sont soudards, criards, ridicules, prétentieux, dégoûtants, comme toutes les bêtes… à femmes. Se battant quand ils ne font pas l’amour, faisant l’amour quand ils ne se battent pas, combien en avons-nous écrasés, en cette double posture!…

Les Gaulois, bavards, vantards, paillards, pillards, braillards, guerriers et militaristes, ne pouvaient mieux choisir leur emblème.

---

En canvi, ditirambes rai per a les oques...

Mieux que toutes les bêtes et, par conséquent, mieux que nous les hommes, elles connaissent la valeur sociale de la discipline.

(En acabat de tota mena d’elogis carrinclons, tanmateix es demana...)

Mais que disent les oies, quand je passe?…

Diuen que ets un capdecony presumptuós. (És sovint còmic sense ni adonar-se’n.)

---

Ací tenim els animals jerarquitzats. Dels millors als més viltenibles...

p. 307 :

— D’abord, il y a l’Oie, la Mère… Et puis, il y a le canard… Et puis, il y a l’âne et le mulet… Et puis, il y a le cochon… Et puis, il n’y a rien… Et puis, il n’y a rien…

Ici une longue suite de points…

— Et puis, il y a la vache… Et puis, il y a le chien… Et puis, il y a le maître du chien…

Encore des points…

— Et puis, il y a la poule… Et puis, il y a le cheval… Et puis, il y a le charretier… Et puis, il n’y a rien…

Encore une très longue suite de points…

— Et puis, il y a le cycliste!

---

Gran admirador dels alemanys i de llur efectivitat...

Els francesos no saben ni cagar... Són tan bruts i ineptes que no endevinen ni de ficar la merda al forat :

— Les Français, qui savent tant de choses, ne savent pas chier. Ça ils ne le savent pas!… Ce sont des cochons, monsieur…

---

Etc. Divertit!

~0~0~

2-XII-2010

Acabat, de na Mary Roberts Rinehart, Married People (1937)

Onze relats (tres de bons : The Gordons; “Miss Allison"; The Wellingtons) amb gent qui si fa no fot conviuen.

---

Si la dona s’aprima i els altres se la guaiten ara com a cardable, guanya punts dins la família.

Als rics hom els allera molt més de marge; poden àdhuc segrestar un infant, si ho fan “de bona fe”.

Dona escriptora — el seu home sense feina, l’orgull el mataria. (The Gordons.)

Infermera anònima — en hospital reconeix filla abandonada ara fent el mateix error qui adés la desconfia. (“Miss Allison”.)

Marit tocat — la bòfia darrere. El bòfia ajuda el criminal. Bon cor.

Compromís — la dona flecteix.

Planejant llongament un assassinat — debades. (The Wellingtons.)

Marit pompós — se’n va — ara vol tornar — debades.

Mare i fill — enamorament xorc.

Torna el marit — tret que som a nadal i doncs tot perdonat.

---

(La cama.) He might even take a look at it, a rather smug look, for it was a good leg and he was proud of it. But it would never occur to him to take it out under a tree in the moonlight and kiss it passionately. (?)

“Madam, I must protest against the intrusion of sex into your book.” Diu a l’escriptora un intrús.

“I know you make a great deal of money out of your writing, and so I am going to ask you a favor; I have discovered a lovely small home, but cannot find anyone to take the mortgage. If you...”

People write out of experience. They change it around, of course; but something has to happen to start them going.

“Go back to your baby, my dear,” she said softly. “Go back to your husband. It isn’t worth it, the other thing.”

“Every woman wants to leave her husband now and then,” said miss Allison evenly. “Some do it, some don’t. She did. Now she’s sorry. That’s all.”

(Un parell de bòfies a llur cotxe-patrulla.) They did not care for the situation. It was one thing to walk into a holdup and put a slug into a bandit before he put one into you; but it was different to go into a man’s house and try to persuade him not to shoot a wife who might, for all they knew, deserve it. (?)

Time is for slaves, my love.

Bé.

~0~0~

10-XII-2010

Acabat, d’en H.F. Saint, Memoirs of an Invisible Man (1987)

L’autor fa tants de calers amb la novel·la que es retira a la Mediterrània amb la família i ja no publica pus. Ben fet.

Quan hom esdevé invisible per culpa de qualque accident — tot peta — en un indret d’alta recerca secreta sobre armes encara més furtives i volpelles, seguint una periodista amb qui estem embolicats sexualment, entrem en una vida molt perseguida, i molt incòmoda. Car paradoxament quan ets invisible i hom t’empaita — els monstres del Pentàgon, especialment — no et pots amagar enlloc. Has de menjar, t’has d’abrigar, has de sobreviure, i arreu deixes petja que et denuncia.

Abans d’arribar al complex-laboratori, la noia li va dient coses de la feina...

(Tractes entre polítics...) To me it sounded more like a pack of thieves making a deal, but then to me no human activity is so reliably boring and shabby as politics.

So I furrowed my brow to indicate concentration and interest; from time to time I nodded at the sound of her voice, which went skidding past me with the same dreamlike and incomprehensible vividness as the dark clouds floating across the window. When it seemed appropiate, I asked small meaningless questions in an earnest voice. As she talked she became more animated. (Exacte.)

Except for whatever immediate fun you may get out of it, it is always a waste of time to argue with anyone about politics — or about anything else.

Nick Halloway a MicroMagnetics. Tot i tots els qui eren dins, ara invisibles — llurs cadàvers, llurs eines. El camp magnètic transforma amb l’esclat cada ió i partícula del cos, el vessa dins un nou esquema on les partícules doncs vibren a freqüències diferents no percebudes ara pels ulls dels qui som a la terra. Light passes through it without any refraction.

Quan es desperta en acabat de l’esclat i no pot veure re, es demana la qüestió clàssica si els éssers invisibles són tots orbs. Però és clar, no n’és. És invisible perquè amb els “nostres” ulls no el podem veure. La de més de matèria a l’univers tampoc no la podem veure. Això no és “culpa” de la matèria, és culpa dels nostres senys. (S’equivoca dient, però, que és grotesc; car, no vist, és el contrari de grotesc.) (No sóc orb perquè la cambra fosca on les imatges dels meus ulls es projecten continua essent sòlida i fosca — només és invisible per als ulls que tenim.)

El llibre sencer duu de seguida a l’esment la sèrie del Fugitiu que feien adés (vint anys abans del llibre) a la televisió. I did not yet quite realize that I was a sort of fugitive. La mateixa dèria enfurida dels seus perseguidors. El perseguidor principal es diu David Jenkins. L’actor de la sèrie era en David Janssen.

Pensar fa de rucs. It is often better to move than to think.

No és el mateix ésser un espectre qui no té necessitats físiques. Ell jaqueix darrere tota mena de presència. I els qui el volen heure són molts i molt mortífers. S’amaga a hotels i apartaments de Nova York. No hi ha enlloc millor jungla, a part que hi coneix els topants.

New Yorkers, who live over, under, and all around each other, take extraordinary pains to avoid any intimacy with their neighbors, to avoid even meeting or speaking to them; but they are always watching, peering, spying.

Quan menja. I was becoming a sack of vomit and fecal matter. I suppose, on reflection, that that is what I had always been, but nature had not formerly imposed this aspect of the human condition quite so vividly upon me. The nasty facts had been discreetly enveloped in opaque flesh.

I encara rai. Car... I si de sobte tingués un queixal corcat que li feia la vida impossible? Això fóra interessant de resoldre. I si se li inflamava l’apèndix? I si calia córrer per qualque necessitat urgent molt dolorosa? Com s’ho feia el metge? Ara hi ha l’ultra-sò. Així? Però llavors? L’any 87, malament rai. Tens sort que ets jove i amb salut.

Aprèn de menjar lleu. Daus de brou. I per sort, un cop paït, tot el que s’integra al cos esdevé com el cos, invisible per als ulls “normals”. Ara, no ens parla de la merda, que de vegades cal que cagui en indrets imprevisibles on s’amaga — corredors, rebosts, etc. És la merda invisible? Sembla que sí. Qui la trepitgi, doncs, quin ensopec. (La meua merda és invisible com la del ridícul Djizuss — el ninot Jesucrist de les sòmines pàmfiles estupiditzants bibliatà — car cap església no sembla tindre’n relíquia, collons, sagrada rai; tot i que li tenen fins i tot el prepuci, el barretet de la cigala que com a bon jueu o moro hom li tolia.)

Cuques em pugen pel cos. Visibles!

Sort de l’hivern. Com més cruel el fred, millor. Em puc passejar tapat de dalt a baix. Quin descans. Ésser al carrer, sense freds, i vist! És a dir, evitat pels vehicles esbojarrats.

La llum del Sol accelera la meua invisibilitat. Com si m’ajudés a pair.

T’escapes sovint per molt poc. Feeling like a rat half beaten to death by small boys, I sat on a bench at the end of the platform and tried to collect myself.

Per què no comences a ésser tu qui va contra en Jenkins i els pocs qui saben de la teua existència? Car no la pot dir sinó als pocs d’alt rang en els quals confia. Ets arma secreta. No pot dir re a tota la bòfia i als armats qui t’assetgen sense saber què (i menys qui) ets. Els podries anar matant d’un en un en “accidents” sobtats. Tret que és molt arriscat, és clar. I la gent secreta hereten els secrets quan algú cau. Els segells de les cèdules pertinents poden ésser desminyonats pels nous perseguidors.

I morint-te (no ho saben mai, fins que et tornen a localitzar). Ací reposa Nick Halloway, invisible, al capdavall com tots els altres morts dels indiscriminats mil·lennis.

O potser has d’agafar el tren cap al migjorn, cap al bon temps... On pots anar despullat per les platges del Brasil, diguem-ne, menjant pellucalles, com qualsevol altre ocell inconspicu...

Gaudeix de l’espectacle. Hi intervens si la injustícia és massa grossa i sense denunciar-te gaire.

One of the surprisingly small number of things an invisible person can do better than other people is to follow someone unobserved through empty streets.

Ghosts have to make a living like anyone else.

Com a bon català, et comprenc. Deia en Coromines: El català no existeix. Volia dir la llengua; una llengua amb un imperi de centúries darrere i no jaquia petja enlloc. Irrisori. Però és que només cal anar pel món. Els catalans no existim. Jacobins i castelladres reeixien a esborrar-nos de pertot arreu. Som sempre invisibles. En neixem, en morim, cap diferència. No hi som. No ens compten. Espectrals. Sense història. Una nació etèria, d’indis.

T’hauries de vestir amb burqa de mora llorda o amb sotana de capellanot repel·lent — pudors rai — i et poses careta i barret ample de clergue empeder i petaner.

Les ganes de cardar ho espatllen tot — i sobretot la novel·la. Tantost la rossa bonica et rep com cosa normal — t’accepta sense veure’t, et permet que te la cardis, etc... El traïment es cova, la novel·la perd interès... On fins ara era un clàssic de relat emocionant. Sí ves. Destí de mant gran home : buidar-se xap enfora.

Bo.

~0~0~

8-I-2011

Llegit, de n’Italo Svevo, La coscienza di Zeno (1923)

Irònic egoista, tard o d’hora (d’hora preferentment) s’ho perdona tot, molt generós amb ell mateix; quin murri, quin paràsit, alhora més cínic i carrincló; colltort, amb moltes de bones (fictes) intencions, que sap que mai no durà a terme.

Sis seccions. Nerviós capdecony. Abans de morir, son pare i tot, agonitzant, li fot un mastegot. Hipocondríac molt carallot qui tria la més lletja de les germanes per despit. Un poca-vergonya declarat. Vigilant (com un serpeta) el rival fins que no se li mor. Apocalipsi (descobert).

Il tempo, per me, non è quella cosa impensabile che non s’arresta mai. Da me, solo da me, ritorna. Tot ho puc reviure (i esmenar-ho perquè se m’escaigui ara favorablement).

(Un company el descriu.) In me nel corso degli anni erano andate a formarsi due persone di cui una comandava e l’altra non era altro che uno schiavo il quale, non appena la sorveglianza diminuiva, contravveniva alla volontà del padrone per amore alla libertà.

(Em fot banyes la dona, amb el metge que em tramet al sanatori?) [Una de les seues dues personalitas (la fumadora) se li’n riu.] “Non ricordi la comodità che proviene dall’assenza del marito? Col dottore che ora è pagato da te!”. (Banyut i pagant el beure, ei, welcome to the club.)

(Descriu l’hipòcrita.) Adesso che invecchio e m’avvicino al tipo del patriarca, anch’io sento che un’immoralità predicata è piú punibile di un’azione immorale. Si arriva all’assassinio per amore o per odio; alla propaganda dell’assassinio solo per malvagità. (Predicar una malesa és pitjor que no fer-la. Hom sermoneja que cal fer mal a altri per pura malignitat.)

(Reïx marrant-la.) Coi miei sforzi a me toccava come a quel tiratore cui era riuscito di colpire il centro del bersaglio, però di quello posto accanto al suo. (Com qui reïx a colpir el fitó del costat d’aquell damunt el qual s’agullava. Així és com tria la dona. Com li surten les coses. De retop.)

(Decideix de no tornar mai més a la casa de les noies qui tant l’atreuen. Hi fa trametre un pom de flors.) ...accompagnato dal mio biglietto da visita sul quale non scrissi altro che la data. Non occorreva altro. Era una data che non avrei dimenticata piú e non l’avrebbero dimenticata forse neppure Ada e sua madre: 5 Maggio, anniversario della morte di Napoleone. (Hà!)

(Besant la lletja.) Là dove baciavo sorgeva una fiamma in mio onore ed io baciavo piú con la curiosità dello sperimentatore che col fervore dell’amante.

(Festejar és la merda. Un cop casats tot rutlla; una petita cardada esmena les tensions i au, anar fent.) Se io avessi da nascere un’altra volta (madre natura è capace di tutto!) [i per a ell tot sol el temps retorna!] accetterei di sposare Augusta, ma mai di promettermi con lei.

(Pega i no paga.) Io volevo la salute per me a costo d’appioppare ai non patriarchi la malattia, e, specialmente durante il viaggio [de noces], assunsi talvolta volentieri l’atteggiamento di statua equestre. (Tinc una salut d’estàtua que pot fotre guitzes.)

(Un company molt malalt i es capté com “el sa imaginari”.) Ma egli era il sano immaginario e non toccava che gl’interessi che gli spettavano, non sapendo rassegnarsi di ammettere breve il futuro. (Tot i que es morirà aviat no vol tocar sinó els interessos dels seu capital.)

[Les dones totes putes. Saben el que volen, i llavors pretenen que ets tu qui les (hi) forçaves.]Le donne sanno sempre quello che vogliono. Le donne esigono si dica che sono state prese. (Tot i que no li surt gens bé quan assaja d’esminyonar una pageseta.) È una delle grandi difficoltà della vita d’indovinare ciò che una donna vuole. Ascoltarne le parole non serve, perché tutto un discorso può essere annullato da uno sguardo...

Il vecchio voleva ch’io entrassi in quella stanza, ma io non volli. Troppi moribondi m’avevano guatato con un’espressione di rimprovero. (Massa vells a frec de ranera m’envegen la vida, la salut, els calers, l’estil.)

(En acabat de visitar l’amant...) Ogni mia visita a Carla significava bensí un tradimento per Augusta, ma tutto era presto dimenticato in un bagno di salute e di buoni propositi. (...això rai, cada traïment es renta en el rabeig posterior de la salut i els bons propòsits.)

(Qui millor aprèn és el qui s’escolta ell mateix.) Tanti a questo mondo apprendono soltanto ascoltando se stessi.

(Barrot a l’infant que ens deixi tranquils.) Sul modo di trattare i bambini fastidiosi: a me pare che il dolore del bambino sia meno importante del nostro e che valga la pena d’infliggerglielo pur di risparmiare un grande disturbo all’adulto.

(Gambetes o galeres fent d’esquer, travessades per l’ham, meditant resignadament llur destí.) Nell’oscurità il mio gamberello dalla coda trafitta e mi parve che movesse lentamente la parte superiore del corpo, quella parte che non era diventata una guaina. Per questo movimento mi parve piuttosto meditabondo che spasimante dal dolore.

(Com més desgraciat més malparit.) Secondo me neanche chi è piú innocente e piú disgraziato di Guido merita compassione, perché altrimenti nella nostra vita non ci sarebbe posto che per quel sentimento, ciò che sarebbe un grande tedio. La legge naturale non dà il diritto alla felicità, ma anzi prescrive la miseria e il dolore. Quando viene esposto il commestibile, vi accorrono da tutte le parti i parassiti e, se mancano, s’affrettano di nascere. Presto la preda basta appena, e subito dopo non basta piú perché la natura non fa calcoli, ma esperienze. Quando non basta piú, ecco che i consumatori devono diminuire a forza di morte preceduta dal dolore e cosí l’equilibrio, per un istante, viene ristabilito. Perché lagnarsi? Eppure tutti si lagnano. (Tots es planyen.) L’unico grido ammissibile è quello del trionfatore. (Només qui triomfa té dret al crit.)

(Carallot somiatruites.) Insomma comprendevo che la verità non bastava a scusarmi fors’anche perché non potevo dirla tutta e raccontare dell’operazione tanto importante cui io da giorni attendevo cioè a regolare col mio desiderio i cambii mondiali. (Dictaré al món què fer, i si no m’obeeix per ell farà. Jo viuré amb la consciència sempre tranquil·la.)

(Els mots creen mons de fum.) Quando però i miei occhi si chiusero, nell’oscurità vidi che le sue parole avevano creato un mondo nuovo come tutte le parole non vere.

(El visionari viu a la imaginació. Qui guaiti l’espai veu el temps, que es corda i descorda en imatges.) (Sa germana de lluny, quan eren menuts: Avariciós. “Vergogna! Strozzino!” Jueu!) Ma chi può arrestare quelle immagini quando si mettono a fuggire traverso quel tempo che giammai somigliò tanto allo spazio?

(N’hi ha tants que en aquest món...) Tanti a questo mondo credono di non saper vivere senza un dato affetto; io, invece, secondo lui [el psiquiatra], perdevo l’equilibrio se mi mancava un dato odio. (...no poden viure sense afecte; a mi, pervers, em cal l’odi, millor estimulant.)

(Mussol de psiquatre qui el psicoanalitza.) Anche lui dev’essere un istericone che per aver desiderata invano sua madre se ne vendica su chi non c’entra affatto. (Hà!)

(Una de les millors parts de l’heroi la discreció.) (Davant els invasors...) Volli dimostrarmi offeso virilmente ma tuttavia con la discrezione del caso, deviai di strada. (Desvia’t de llur destructor trepig.)

(Prec darrer, qui sap si amb els mecanismes descordats...) Forse traverso una catastrofe inaudita prodotta dagli ordigni ritorneremo alla salute.

Salut i anar fent. Molt bo.

~0~0~

13-I-2011

Acabat, d’en David Foster Wallace, Girl with Curious Hair (1989)

Deu relats, amb tres de més bons (Luckily the account representative knew CPR; John Billy; i sobretot Westward the course of empire takes its way).

(1) Per què lesbianes? Per què som màsqueres? Per què els cara-nus som els més incerts? (2) Elaborat i inútil assaig de salvament en soterrani de corporació. (3) Clockwork Orange estil punk. (4) Treballant (perversament) per al president assassí. (5) Com a qui els ulls pengen veu més. (6) Matemàtic tocat. (7) La sinceritat ho espatlla tot. (8) Jueus amb malsdecap. (9) Atzucac en “parc” de remolcs estacionaris. (10) Anant cap a la reunió de tots els qui han eixits en anuncis de “mcdonalds” — infernal roda d’Ixió amb només l’esperança dins que algun dia quelcom (un raig, o barrot) es trenqui i, aclarit, tot es resolgui.

(1) “Remember, ladies. You’re either part of the solution, or you’re part of the precipitate.”

Fly to Tucson, Arizona, and enjoy a three-day stay among flying ants and black spiders and unimaginable traffic and several sizzling, carbonated summer monsoons.

Give people reasons, if they want reasons. Anything you want. Make reasons up. It’ll surprise you — the more improbable the reason, the more satisfied people will be. (Clavat.)

(Una mica de candaulisme afegit. Sucós.)

The penalty for bigamy is two wives. (Hà.)

---

(2) (I ara si es morís també ell, d’un altre infart paral·lel — arrodonit.)

---

(3) The average layman would be surprised to know how much juries are impressed by appearances.

I informed Cheese that I did not know the Negroes had sub consciousnesses... but enjoyed the sound of the music a great deal.

---

(4) Lyndon looked at his watch. ‘You are a mailboy.’

I didn’t parse. ‘Isn’t that a little redundant?’

---

(5) El pobre perd els ulls amb cap esternut que foti — amb cap gratulls, hà.

“I lean his puppy ass out the window so he’s dangling his eyes out over the land. Wind blows them eyes around. Sucker can see straight down into everything there is.” (Com l’home invisible enfilat als edificis.)

---

(8) (Sembla el sastre de l’abric d’en Gògol.) It’s no trouble to wear finely stitched coats and wait for spring. An ability to wait has always been one of my abilities.

There are no atheists in foxy holes. (Hà!)

Too unbeveled to have been a dream. [Per què? Un somni és sovint més cristal·lí (no bisellat ni boirós) que no cap realitat.]

“I notice on the television last night that the nose of Karl Malden resemble the scrotum of a man, no?”

All hollow things are light.

---

(10) (Diu que aquest escrit és escrit als marges de Lost in the Funhouse, d’en Barth, i d’Usurpation de n’Ozick.)

(L’encapçalament d’en Burgess cal esmentar-lo: “As we are all solipsists, and all die, the world dies with us. Only very minor literature aims at apocalypse.”) (Hà.)

She was slatternly and exuded pheromones apparently attractive only to bacteria. (!) She loves the word virtue... she manages to pronounce the word vaguely as she sneezes: vuh, vuh, vuhrshoo...

Make a concession, take a stand. (Hà.)

Creepy stare, though. Has the look of somebody in the front row of a really absorbing show all the time.

Deeply ambivalent about being embodied; an informing fear that, were he really just an organism, he’d be nothing more than an ism of his organs. (Això és el que som tots.)

(Més dubtes.) What if he alone isn’t clued into this... and there’s no way to know?

Popular culture is the symbolic representation of what people already believe. (Allò popular no pot sorprendre — si sorprèn deixa d’ésser popular — esdevé “elitista” — per als populars els dolents sempre seran els dolents, els bons els bons. Per això tot allò popular és merdoset, pudent, mig podrit.)

The Contamination of the White Aryan Race from nigger fag subversion. (Hà.) The Orientals, being expendable through sheer numbers, would be toast. (Bo.) This is the legendary man... who eventually got Arm and Hammer baking soda customers to start pouring the stuff down the drain. (!)

There’s still a piece stuck with the intransigence of the flimsy between two molars.(Hà.) And gets cocky, as the empty will sometimes get.

(Cotxe veloç.) Something low to the ground and exquisitely foreign that treated the lot’s speed bumps like moguls. (O golems, hà.)

Magda’s yellow silence is that horrified public kind of one whose seatmate has farted at the ballet.

There are some gifted old contorsionists out there. Ambrose [vol dir, en Barth] and Robbe-Grillet and McElroy and Barthelme can fuck themselves awfully well.

He actually sits on Dave’s head, requiring that Dave play the part of bidet or else face the consequences. (...) When he’s not being savaged, violated, sat and shat upon, Dave has time to think. (Definició de la vida d’un home.)

There’s way less self-hatred than selflessness being performatively rendered here. Selflessness is, of course, horror embodied. but the argument here is that it keeps safe in its ghastly silent center the green kernel that is the true self. (Un tanmateix tan fràgil que l’has d’amagar ben pregonament.) Ambrose values... the selflessness possible only in the disguise of a voyeur.

Varoom? For whom? Warum? Per què, per qui? (Poètic?)

Qui va darrere re, res no troba — altre que un cansament, una desfeta, una recança, i prou.

Bo!

~0~0~

22-I-2011

Acabat, d’en Richard O’Connor, Ambrose Bierce: A Biography (1967)

Precursor d’en Mencken, bon contista, home clar, la fredor dels seus contes de guerra, te’l fan apreciar. Aquesta biografia descobreix un home alhora massa “recte” envers els altres i, és clar, no prou “sever” envers ell mateix. Tics de... “home de colònies", l’època s’ho duu. Almenys la seua hipocresia no s’enfonsa en pous tan repel·lents com per a incloure-hi el vòmit religiós.

Asmàtic, sovint es desperta angoixat, amb raneres de mort.

Sense il·lusions. Car ha viscuda la guerra. Be warned against being caught up in the illusion that mankind can be bettered by social and political reform.

El primer qui mostra la mort dels soldats (durant la guerra del nord contra el sud) com a animals perplexos, com bèsties a l’escorxador.

Prudish as he was... (probablement amb tendències marietes que pel fet que ara era oficial de l’exèrcit havia de reprimir encara més forçadament).

Els brutals generals de la guerra (els herois de les historietes que hom ensenya als infants com a exemple ara) tractant els soldats com si fossin súbdits. Robes una gallina et posen eixarrancat en un cavall punxegut de fusta amb roques penjant de cada membre (après de la inquisició).

Selma, Alabama, cent anys abans dels avalots racistes... General James Wilson’s cavalry corps descend upon the small city and literally destroy it. Drunken cavalrymen loot and burn, without interference from their officers. Eight hundred horses and mules are driven into town and wantomly killed — leaving a stench that hovers over the town for months. (Potser una cosa n’explica una altra.)

Imagina’t els castelladres després que nazis i feixistes italians, amb tota mena de barbaritats i bombardeigs, els han guanyada la guerra ... i ara arriben als Països Catalans a convertir-los en merdanyols. Així els del nord al sud. En Bierce un dels qui hi van a “imposar l’ordre nou”. Es compta entre els pocs buròcrates no corruptes qui tanmateix només es poden recolzar per a sobreviure en les “immemorial laws of self-preservation and retaliation, both of which were liberally interpreted”, volent dir que assassinaven impunement i en nom de la llei i l’ordre (com tan sovint arreu). (Encara rai que no els ensenyaven a garrotades i a destrosses la llengua de l’imperi... de la por.)

General Sheridan, as proconsul of Louisiana and Texas, had imposed new laws which allowed only negroes, carpetbaggers and the few Louisianans who had remained loyal to the Union to cast their ballots in any city or state elections.

Idèntica situació als Països Catalans amb la invasió feixista castelladra. Només s’hi valen el pikham semi-autòcton, els “immigrants” enviats a envair “pacíficament” el territori en massa, i els “lleials” botiflers. Tots els catalans, amb aquiescència de les “grans democràcies”, són desposseïts, represaliats, purgats, relegats, neutralitzats, disminuïts, anorreats — i llurs fills endoctrinats a força de garrotades, cremades, càstigs — per a això serveixen escoles i esglésies.

Els mateixos generals qui sotmeten el “sud” sotmetran els “indis". Summoned from their task of “civilizing” the Southerners to “pacifying” the dissident tribesmen.

Omertà entre els generals. L’exèrcit és una màfia, com l’església i com la màfia mateixa, o qualsevol altre grup “terrorista”. Abans com ara. Qui en revela les atrocitats és ell mateix tractat atroçment, com ara mateix amb el caporal Manning. Who’d be reckless enough to break the military code of silence?

Dites de salvatge entre els diaris del temps. Antidona. Això no és d’en Bierce, però n’és un exemple: “there is positively no betting on the discreet reticence of any woman whose silence you have not secured with a meat-ax.” Aquesta és sovint la “gràcia” eclesiàstica amb què en Bierce escriu als diaris. El públic dels diaris són generalment mascles impotents, frustrats, plens de rancúnia. Trinquem, diu en Bierce, “here’s to woman; would that we could fall into her arms without falling into her hands”.

Altrament per a en Bierce no existeix el romanticisme del crim. No chivalrous gamblers, just cardsharks; no courtly gunfighters, just homicidal psychopaths; no golden-hearted dancehall girls, just pathetic whores; no gallant soldiers or stouthearted pioneers, just men on the government payroll bored by routine and farmers looking for a better piece of land. The western legend just bosh.

Els lectors se’n beneficien. I li foten fàstic els gossos com a tothom qui reconeix per qui treballen. I ho diu. Smilers and defilers, reekers and leakers. I sap que davant la mort sempre ets sol i que és el darrer parany, i que per a re s’hi valen filosofies ni religions ni fades consolacions. El parany es clou amb queixals de ferro i t’hi aixafa, i prou.

1900, senador Beveridge, d’Indiana, discurs al senat. El senat americà n’ha vists d’aquests i encara en veu, fins fa poc amb els titellencs imperialistes del Reagan (tots s’assemblen al castelladre Assnàs), ara amb els teabaggers. Massa ridículs i tanmateix perillosos, i reflectint les “idees” de llurs “representats”. The country must not shrink from its colonial duty. “We will not renounce our part in the mission of our race, trustees under god, of the civilization of the world... God has been preparing... the english-speaking and teutonic peoples... for this mission.” Encara hi som. Ara portant “democràcia”, és a dir, civilitzant els salvatges, robant-los treball i matèries primeres, perquè aprenguin de comprar i gastar productes inútils.

És això cert sempre? Bierce contra els emigrants a Amèrica. “As always and everywhere, the oppressed are unworthy of asylum... avenging upon those who gave them sanctuary... the wrongs from which they fled.” Sembla aplicar-se també als desagraïts “immigrants” enviats pels franquistes per a submergir els catalans a Catalònia mateixa. Per exemple els andalusos. Els castellans els foten fora de llurs terres i els injecten a casa nostra — on llavors els mateixos andalusos es vengen dels castellans... podrint (és a dir, castellanitzant) els catalans. Galdosa revenja! Per comptes d’agrair els catalans que els donessin feina, refugi, nacionalitat, llengua... s’estimen més posar-se al costat dels qui els foragiten de llur pròpia terra. Es tornen agents parasitaris a favor de llurs botxins!

El poder de la premsa per a determinar on van les coses; i ara més que mai. Ja el primer Roosevelt parlant al congrés després que matessin en McKinley: “The assassin inflamed... by the reckless utterances of those who... in the public press appeal to the dark and evil spirits of malice and greed, envy and sullen hatred. The wind is sowed by the men who preach such doctrines, and they can not escape their share of responsibility for the whirlwind that is reaped. This applies to the deliberate demagogue, to the exploiter of sensationalism...”

----

Hà...

Dones qui “adoren” certs literats. Lletjotes. It seems to be the fate of literary incandescence to attract only the drabber species of moth.

Charles Fort se n’adona que... “Ambrose Small disappeared about the same time as Ambrose Bierce”... i doncs se li ocorr la teoria... “that some daemonic force was collecting Ambroses.”

---

Dites...

Cultivate a taste for distateful truths.

Don’t believe without evidence.

Suicide is always courageous. The smug, self-righteous modern way of looking upon the act as that of a craven or a lunatic is the creation of priests, philistines and women.

Sympathy is wasted on imaginary disaster.

Què és pregar? És demanar que les lleis de l’univers esdevinguin nul·les només per tal d’acomodar qualsevol ximplet carallot que així ho sol·liciti.

While I keep a conscience uncorrupted by religion...

Like other arts, satire is its own excuse and is not dependent... on the personality of those who supply the occasion for it.

Death is not the end — there remains the litigation over the state.

---

Bo.

~0~0~

afegint-ne qualcuns de si fa no fa recents

2011-01-14T19:32:00.000-08:00

Afegeix-hi això

Recents si fa no fa... Hi aniré una mica ràpid... apunts i subratllats... sense estendre-m’hi gaire, car vaig molt endarrerit...

~0~0~

Acabat 6-març-2010. D’en Glenway Wescott, Apartment in Athens (1945)

Durant l’ocupació nazi, un oficial alemany viu a la força en un pis d’una família grega — pare, mare, fill, filla.

La mare, veient el “seu” militar tornant malgirbat de qualque xeflis amb les joves festejadores alemanyes... “She would indulge in that very natural imagination of respectable women, which is, to blame other women.”

El pare, atrapat per la situació, amb l’enemic a casa... “his impotent physical anger, like a snake cut in two; and vain defiance, like a rat in a corner”. Per a ell, “private life” being “greater than public life, which was the opposite of German principle”. L’ocupant, com si amanís el propi suïcidi, li diu: “Although he [l’alemany individual] dies, no matter; he lives in his fellow-German, his compatriot, his kind. For us Germans, I tell you, this is our immortality. What if one man is imperfect, still there is the type, and sooner or later the type will come to perfection.”

Després del suïcidi, hom troba que l’ocupant els acusava d’haver-lo matat. La mare pensa: “As if a man were to imbue his body with poisons at the last moment, in order to kill off poor dogs after his death.” On l’home és l’alemany i els pobres gossos els grecs. [La gent ximple es creu el que li diuen: si hom els presumeix de superior, el prenen per superior; si hom els repeteix que són inferiors, ho assumeixen.] [I els alliberadors lluiten per això, per a restablir la dignitat a l’esperit dels propis “inferioritzats”.]

Ves.

(~0~0~)

També el 6 març... de 2007.

Llegit de Florence Noiville, Issac B. Singer: a Life (2003) (tr. 2006).

Biografia escarida. Fa un flac servei al biografiat; en Singer molt més bo que aqueixa dona no diu pas; traduït del francès; no pas gran cosa, doncs. Misèria rai. I quin crim: no et sap atiar a fer-te’n llegir les obres. Absurd.

Singer dient: “Gògol’ neix cent anys abans meu i em roba un fotimer de contes.” Que hi ha dues menes d’escriptor: el qui imita i l’inimitable. L’artista de debò és inimitable per natura – és pastitxable, això sí. I diu que: segons Spinoza, “the truer a truth the more crippled it appears.” [?]

Res.

(~0~0~)

També 6 de març... 1995. Llegit de Nathalie Sarraute, Tropisms (1957) [trad. de Maria Jolas]

Un no-res de llibret sobre no-res. Alguna descripció de caràcter, alguna ”epifania”; més que no res, intencions de descriure algú en el procés de fer continent de fer quelcom... Molta de repressió sense explicació.

Res. Esdevenint oblidívola alhora que la llegeixes.

Fum.

~0~0~

7-V-2010

Llegit avui un llibre que es desfà a la llengua com qualque picant saborós caramel. Loitering with Intent (1981), de na Muriel Spark.

Un llibre “teòric” amb la teoria totalment camuflada al text. L’autor com a predicador (taumaturg i mistagog) qui influeix els qui el llegeixen; els fa fer el que vol; instil·la “idees” als seus llegidors, els quals, tot i que l’autora pretén que no vol els seus que siguin mai rucs (ni “de bon mercat ni de ferro colat”, diu), prou ho han d’ésser (o prou immaturs, com hem estat tots quan començàvem de llegir) per tal de jaquir-se influir tant com això.

L’escriptor de debò (segons ella, necessàriament creador de mites, de “llegendes” – és clar! – inspira al sensori dels llegidors “idees”; és el titellaire – culpable en qualque faisó dels crims dels seus titelles – el titelles o llegidors criminals per natura, predisposats al crim naturalment per llur peguesa, fanoqueria, immaturitat.

Diu que una novel·la de debò és una mena de poema llarg (èpic, mític, ètic). Que sense un mite subjacent que l’embasti no hi ha novel·la. Li cal qualque mite o ethos personificat i llavors dut a certes conseqüències.

I no vol que li robin el mite, que és el que fan (“he’s trying to live out my story”), ella una simple secretària, i ells vells, cretins i acabalats, qui, per això mateix tenen més mèrit per a tindre’n, i apropiar-se’l.

Una noia qui comença a escriure troba que la seua primera novel·la gairebé acaba esdevenint realitat... És una noia sense gaires manies (malparida com cal, si vol sobreviure); som a mitjans segle vint, a Londres. Una amiga seua molt fanoca i amb el marit de la qual s’entén (she had confronted me with my affair with her husband, which I thought tiresome of her) (quan el marit esdevé marieta del tot i les lleixa totes dues per a anar-se’n amb un cosó de poeta, a l’autora tant li fot; la dona llavors s’emprenya: she felt I was cheapening her goods) esdenvindrà el vector maligne de tot l’enrenou.

L’autora entra a fer de secretària a una societat de carallots menats per un estrafolla : n’escriuen les autobiografies que llavors romandran setanta anys amagades.

La majordoma de la societat (que esdevindrà secta amb les idees rebudes pel director ran que llegís el llibre de l’autora) comenta amb enveja de posseir un joiell al pit de la noia: I hated her so much I took it off and gave it to her really to absolve my own hatred.

Els del club de vanitosos autobiografiats, ella troba que són febles de caràcter, mes... “weakness of character... to my mind this is no more to be despised than is physical weakness”.

“When people say that nothing happens in their lives I believe them.” Car res de més comú. I tanmateix, compte cal, car qui sap on saltarà la llebre, “I very often err by taking the side of rationality in my distrust of suspicions.” “Her fortune’s all myth.”

Bon mastegot. “The traditional paranoia of authors is as nothing compared to the inalienable schizophrenia of publishers.”

Toc. “I was not any sort of victim... I was simply not constituted for the role.” Car com tot sartrià o hom de seny sap, Sempre esdevenim el que som.

Vols res més destrempador? Mentre carda, potser per a animar-se, atènyer cap orgasme abans el qui té damunt, pobrissó, no se li esbufegui. “In desperation I tried thinking of general deGaulle... which made matters worse, far, far, worse.”

Excel·lent.

~0~0~

Acabat... cap a gener, 2009. D’en John Bayley, Elegy for Iris (1999)

L’acadèmic Bayley parlant de la seua dona Iris Murdoch.

(La poca cura de la seua persona.) Slovenliness in those days was next to seriousness, at least in university circles.

(Ocasions per a festejar-la.) The god of chance seemed, however, to be in a long-suffering mood.

(Manies rai.) Iris was apt to draw a line if a woman expressed it [affection] too physically.

(Ens enamorem d’imatges qui ens marquen el sensori.) The image my fancy had officiously formed of her.

(Toc.) One of the truest pleasures of marriage is solitude. Also the most deeply reassuring.

I was so thankful in the old days to drive her to the station and wave her good-bye.

(Banyes, què hi farem.) Iris was always disappearing, to “see” her friends... about whom... she was always quite open. I knew their names; I imagined [!] them; I never met them.

(Típic.) (El professor qui se la carda...) Sometimes I would follow him back — he never guessed my presence: he did not know about me — or sometimes I continued to stand in the street, looking up at her lighted window.

(Hà!) “Nothing more discouraging than a partner who won’t enter into the spirit of the thing”... that brief hangdog look gave me a strong suggestion that he was thinking of her and her shortcomings in bed, thoughts which he realised were now not best communicated to the husband.

(Amants.) Com ara en Canetti — en Canetti cap de conyeti.

Among writers, it is the lofty moralists, the politically and socially correct, that usually turn out in their private lives to be as pushy [o poixeules!] as Proust’s madame Verdurin.

(El pobre d’esperit tot ho veu pobre.) Reflecting on Napoleon’s comment that no man is a hero to his valet, Hegel remarked this was true — not, however, because the hero was no hero, but because the valet was a valet.

(Sort que... ) Humor seems to survive anything. Only a joke survives, the last thing that finds its way into consciousness when the brain is atrophied. Only the joke remains alive.

(Sort.) Iris’s childhood was happily godless.

Conceivably, it is the persons who hug their identity most closely to themselves for whom the condition of Alzheimer’s is most dreadful.

N’Iris molt poc egotista. Sorprès per la poca diferència entre el seu estat d’abans i el de després de la malaltia. Abans anava fent sense mai capficar-se ni neguitejar-se en què en pensarien els seus lectors, i menys els seus crítics, “never needing the continual reassurance from friends or public or the media which most writers require in order to go on being sure that they are writers”.

(Crític.) I have always held the opinion that T.E. Lawrence was a bogus figure. The Seven Pillars of Wisdom, once worsipped as a cult book among upper-class homosexuals and academics pining for action seemed to me so turgidly written as to be almost unreadable. I still think this is true.

(Trampes.) (Ell escriu la crítica d’un llibre mes la signatura de la dona val més, d’on..) I reviewed it under her name.

(...)

Tot déu trobat és un farsant. Diuen els buddhistes. “Si et trobes en Buddha pel camí, mata’l.” I és clar, aquesta és una recomanació que val per a qualsevol altre “déu” trobat. Car no hi ha ni pot haver-hi déus, i menys en forma de cagaire ambulant.

(...)

Només la por us fa coherents. Us ancora a l’ara. Altrament floteu al món com suros solts on parracs d’idees malpengen.

(...)

Bo. Com el llibre que seguí (que tanmateix llegia ans que no aquest), Iris and her Friends (2000) (llegit 12-agost-2005).

~0~0~

El 21 d’abril, 08. Llegit de na Jean Rhys,Wide Sargasso Sea (1966)

A l’internat de monges: “les santes de qui ens ensenyaven les vides eren totes molt acabalades i molt boniques – totes eren estimades per joves molt rics i bells.” [Històrietes de fades – les hagiografies per a les minyones, de qui el tel arnat de la virginitat és el més preat atot que cal servar si fa no fot intacte per a oferir-lo al “suprem”. Hà, quina vergonya; tant de frau, d’enganyifa! Maleïts cretins de la vasta falòrnia.]

“Everyone went to hell (she told me). You had to belong to her sect (de cretins) to be saved, and even then... just as well not to be too sure...”

“Only the magic and the dream are true – all the rest’s a lie. Here is the secret. Here.”

“The hurricane months are not so far away... saw that tree strike its roots deeper, making ready to fight the wind.”

“All this was long ago... sure that everything was alive, not only the river or the rain, but chairs, looking-glasses, cups, saucers, everything.”

Sa mare, quan era “boja”, tancada en cabana amb una parella de negres qui se la cardaven i l’ultratjaven de continu, ella imitant el lloro, dient que “Qui hi ha?” amb la veu del psítac.

La presonera, presa per boja, diu a la dona qui la custodia: “If you are buried under a flamboyant tree, your soul is lifted up when it flowers, Everybody wants that.” Antiga superstició dels habitants de les illes del Carib – les Índies Occidentals – Jamaica, Dominica, Martinica, etc.

Abans de morir en flames, torna a veure el lloro Pepet (vull dir, Cocò) qui deia “Qui hi ha, qui hi ha...?” quan veia qualque estrany.

“She wanted to go back for her damned parrot.” “After Mr Mason clipped his wings he grew very bad tempered, and though he would sit quietly on my mother’s shoulder, he darted at everyone who came near her and pecked their feet.”

“I opened my eyes... everybody was looking up and pointing at Coco on the glacis railings with his feathers alight. He made an effort to fly down but his clipped wings failed him and he fell screeching. He was all on fire.”

Els incendiaris ja no se’n riuen. “Remembered that it was very unlucky to kill a parrot, or even to see a parrot die. They began to go then, quickly, silently...”

A Jamaica... “nothing but white nigger now, and black nigger better than white nigger”... White nigger, com l’Obama i tant d’aburgesat, hà, car el que compta no és mai el color, són els cabals i les pretensions, la merda quillada i enjoiellada.

Esclaus alliberats. Hà. Els nous propietaris més vius que els vells, tenen la “llei” que els fa tota la feina bruta... “have Letter of the Law... they got magistrate... they got fine... they got jail house and chain gang... they got tread machine to mash up people’s feet. New ones worse than old ones — more cunning, that’s all.”

“Hate came to me... and courage with the hate.” [L’odi duu força. Qui duu odi qui es prepari a rebre.]

Anglaterra (o els blancs, avariciosos, depredadors, colonitzadors), cova de lladres. (They thief your money, clever like the devil. Why you want to go tho this cold thief place?)

Bona!

~0~0~

Gener, 14, 2008.

Acabat, d’en Kenneth Patchen, The Journal of Albion Moonlight (1941)

Por de la guerra que s’atansa, desesper per a l’home sense futur altre que el de la perenne violència...

Considera’l precursor. Retrunys seus arreu. En Burroughs em fa l’efecte que n’havia pogudes haver tretes... tendències.

En Pullman mateix sembla haver-ne tretes idees. El ganivet subtil podria vindre de: “There is an imperishable dagger which armies cannot reach.” Les ànimes com a tòtems tangibles vindrien del diabòlic “acompanyant xerec” qui sovint li surt de trascantó al protagonista. I hi ha els anuncis als flancs dels elefants de l’elefant vist al prat i qui duu una flassada amb un escrit anunciant una gasosa: Beveu cocacola. Qui sap.

I això: “I feel such loathing for my fear”... ho veia en Thomson...?

El text un barreig on, entre texts excel·lents, hi ha un poti-poti gairebé il·legible.

“Tu no llegeixes aquest llibre; et llegeix.” “Hi ha dues menes d’escriptors: els qui parlen i els qui expliquen quelcom.” “My book is babbling junk: very.” “I heed not, and have never heeded either experience, cautions, majorities, or ridicule.”“You’ll be easy picking for the scoffers.”

Programa: “To be so indolent that the flies will bury their dead on my eyelids.” Qui s’enfeinaria com la mosca, o com en Proust? Tots dos tenen la mateixa condició ara mateix: la de mort.

“The disconsolate saint will not underestimate the healing refuge which is the cross, but he will know at once his good fortune should a woman of another church ask him to father devils in her bed.”

Dels carrinclons ve tota carrinclonada, tota l’empastifada on ens rabegem, fètids. I té raó. “I disapprove of rich people. They spend my money in a senseless manner. They haven’t the proper respect for the sink of their asses. They think a tiled bathroom takes them out of the class of the dung-dropping animals. This is a serious error out of which came grand opera and horse shows. The culture of the monogrammed laxative and the historical novel.”

“Everyone with [a huge] income [...] should be required to do his little job at least once a month in full view of the populace – for the furtherance of a better understanding between nations.” Hà!

“The people always fight for the cause which enslaves them; that is, the cause of their rulers.” “The workers? The workers are glued to the radios, and beginning to froth at the mouth in the approved cannon-fodder style.”

“Don’t forget that veterinaries have their place in the world, and pimps too, even people who send schoolboys up in bombing planes...”

“To murder someone is to commit an irrational act. Soldiers cannot be other than madmen because they are trained to perform deeds of madness.” “A general’s reputation is made out of untold corpses.” “I have a bowel movement through my throat. Rather unique... I can’t miss getting a medal for this.”

“Man is only a disease which extinction will cure.”

“The word is the echo of our dreaming.” “All things are artificial for the artist.”

La manera com es vesteixen els gànsters i d’altres mitgesmerdes: “Small wonder that these punks shoot each other: what else can be done with someone got up like that?”

Hà, l’aspiració del religiós és d’esdevindre paràsit de qui el parasita! Joc de datspelcul encadenats en cercle revera viciós. “Religion: the comedy occurs when men bleed themselves dry in an effort to live in a god whose sole aim is to live in them.” “More men have died in the name of Jesus Christ [or substitueix el nom de la patota: Al·lah, Mafument, en Jou, etc.] than will ever die for Adolf Hitler, and there is not one iota of difference in the butchery...”

“The crippled gunman, the killer demanded by the state... before the state can get him to do its murder, the state must first kill his soul.” Hà!

“France has gone fascist – officially.” Com si li calgués cap nota oficial per a declarar-se el que és, com vol i instrueix cada escola i cada mestre (sempre estatals, sempre adoctrinant en la falòrnia!)

Un ja és prou capdecony, no cal que hi afegeixi viatjant, com va dir en Beckett. I diu en Patchen “The running man goes nowhere that the steady man has not been.”

“I can move away just out of range.” El marginal és l’únic sa, l’únic segur, fora de l’abast dels qui tiren a tort i a dret en guerres sense solta ni volta...

Guerres empescades pel ciutadà mateix, sempre glot de calers. “Ets tu qui crea la guerra. Ara mateix ets al costat dels qui assassinen, car cal sobretot que ningú no et prengui el dòlar. Els teus dòlars esdevenen fusells, i protegiràs allò que mai no fou teu fins a la darrera gota de la sang del cos d’algú altre.”

Al capdavall tot serà ull. Mentrestant, la mà és sempre aliena, és essència volàtil, és ratolí, ocell, és aigua, és formatge, és peix al riu, és conill qui carda, és grumoll balb, és infant qui mor i no reïx a tocar el pa, és martell, és garfi, xàvega, cercapous... és nus de penjat que estreny i estreny... El cap és un espectacle: “There are worlds in our heads whose beauty is beyond our understanding.” El cos, quin enemic, quin infiltrat...? “The inner flesh becomes tough and heavy-veined; kiss tiny girls if you want to know what life might have been.”

Ens fuig, sempre desaprofitat, l’instant. “Som cementiris on dormen els milions de persones qui duen el nom com ens diem.”

Trollope, lectura per als morents. Me n’havia adonat entrevenint biblioteques. En Patchen també sembla saber-ho. Na Carol llegeix Trollope al malalt “and at that rate he will never get well.” I pitjor en Hemingway, “Writes somewhat as I suppose a bull would – big chest and spindly legs.” Hà. I, per definició, dic jo, all a bull writes is bullshit.

Molta teca, doncs. Bona i dolenta. Tot en tot, tanmateix, val la pena.

~0~0~

El 24 de gener del 2008, llegit, d’en Gore Vidal, Matters of fact and of fiction (essays 1973-1976), recull publicat el 1977.

(Florilegi de hàs!)

Shit has its own integrity — l’escriptoret llogat diu, justificant el que fa.

Filmant Ben Hur — Luckily I was on the set at the beginning of the shooting and so was able to persuade the art director to remove tomatoes from Mrs Ben Hur Senior’s kitchen. Els cineastes, historiadors de l’avui com avui, tan erronis i ignorants i manipuladors com els primitius... per què haurien d’ésser millors...? [El gladiator histriònic té buguenvíl·lies a la pèrgola... Cap Gore Vidal pedant per a dir-los el flagrant anacronisme.]

(...)

—Trevanian has recourse to that staple of recent fiction, the Fag Villain — since kikes and niggers can no longer be shown as bad people, only commies (pre-Nixon) and fags are certain to arouse the loathing of all decent fiction addicts.

—diu de la du Maurier : though she could not spell the simplest words or adhere to any agreed-upon grammar, her prose surged with vulgar invention and power feeling of the sort that cannot be faked.

—Wouk — few american jewish writers have been able to put themselves into gentile skins — much less foreskins.

Incidentally, Wouk perpetuates the myth that the SS were all fags ... on the ground that to be a fag is the worst thing that could befall anyone (...) actually the SS guards were not particularly pretty, they were also not fags — Hitler had eliminated that element.

—Crichton : he backs away from his true subject because socialism cannot be mentioned in best-seller land except as something innately wicked.

—Pynchon — I suspect that the energy expended [allò que els ridículs en diuen catexi] in reading Gravity’s Rainbow is, for anyone, rather greater than that expended by P. in the actual writing.

Els “italians” — Italian trade has never had much interest in the character, aspirations or desires of those to whom they rent their ass (mes això rai que deu ésser cert de tothom al món qui es lloga — tant si lloga el cul o qualsevol altra part del que és o pretén d’ésser per extensió material).

Els “estudiants de teatre a la universitat” — any student who has read Sophocles in translation... es creu superior a Tennessee Williams de brut cos present... Per als capdeconys qui “ensenyen” i “aprenen” “drama” a les universitats “evolution works only backwards”.

(Analectes de tocs!)

—Auchincloss — the honest man is simply the one whose cheating goes undetected.

—Calvino — democràcia — hospitals, asylums and convents... as great reservoirs of votes for the christian democrat party. (Arreu el mateix — els tarats voten pels maleïts — els malalts del cos pels malalts de ment.)

—Barthes i els seus “signes” — I should like to give him a use of the word he seems not to know — the word for sign in sanskrit is lingam, which also means phallus, l’emblema d’en Xiva. (En català signe o seny — el seny ve de la cigala, hà.)

(...)

Glory is a drug more addictive than any other as heroes have known from Achilles on.

Els Estats Units — una contrada on manen les “padrines” — llur punt de vista, llur “saviesa”, llur carrincloneria...

Son pare dient amb raó : baseball is the favorite american sport because it’s so slow. Any idiot can follow it, and just about any idiot can play it.

L’exèrcit (a més d’assassí com sempre, ara integrat per gent de caduc cervell) : the prewar army was redneck and every bit as dumb as the coming black army (i caldria afegir “latino”, per a voler dir els indis més ignorants del Sud del continent) because nobody smart — black or white — is going to be an enlisted man if he can help it.

Els cadets aprenen... loyalty and obedience above all else — two qualities that florish most luxuriantly in the ignorant; most dangerously in the fanatic.

Els soldats americans, com la diplomàcia americana, només emprats a tot el món per a estintolar els maleïts totalitaris i llurs mortífers totalitarismes (sempre parlant de portar-hi democràcia, és clar). All around the world west pointers are turning out military elites trained to fight not wars but those who would extend democracy at home. (Com els castelladres — tret que els castelladres ho feien quan ningú no mirava i ens ho robaren tot (com robaren tothom qui pogueren) i ho falsificaren tot.)

Així s’escriurà la història : “the creation of phony documents and memoirs is a major industry of our secret police forces.”

“I propose that no candidate for any office be allowed to buy space on television or in any newspaper or other medium. This will stop cold the present system where presidents and congressmen are bought by corporations and gangsters.” [I ara pitjor que no mai, sense vergonya i estintolats per la cort suprema, els repressors i privilegiats decideixen (comprant-los) qui anirà a parar a cadascun dels llocs (vigilats per ells) de poder, per petit que sembli.]

La fal·làcia de la “unió”, és a dir, la repressió i el constret de la unió per la força forçada pel criminal Lincoln — the original republic of states united in free association was jettisoned. Car, com n’Edmund Wilson, Vidal creu que L. fou el gran enemic de la llibertat... atès que... unió sempre vol dir en política dominants i dominats, amb les armes i les “lleis” (escrites ja sabem per qui i contra qui) pel mig.

(...)

Parla del genocidi dels americans contra els filipins, tres milions d’assassinats... i Hitler pitjor... i els castelladres els pitjors de tots, a Amèrica.

Molt bo.

~o~o~

El 22 de març, 07. Llegit The rejection collection (dibuixos refusats al New Yorker).

Matthew Diffee

Leo Cullum

Sam Gross

Mike Twohy

David Sipress

Jack Ziegler

Gahan Wilson

JC Duffy

Tom Cheney

La composició del jove Glen Lelievre

El jove Christopher Weyant

Interessantet. Decisions arbitràries a doll.

~0~0~

21 de març, 07. Llegit Chas Adams : a cartoonist’s life, 2006. De Linda H. Davis.

Merdid, Asspain, durant els anys 60. Addams “hi va veure tres muts, dos nans; la resta de la població igualment escamada o orba. Saw three mutes, two dwarves; the rest of the population is legless or blind”.

Hà. No pas gaire més.

~0~0~

El 9 de març 07.

Acabat Pessimism: philosophy ethic spirit, 2006, de Joshua Foa Dienstag.

Autor betzol rai. Creu que morim per culpa del “temps” i no pas de la deterioració de la carn.

No té idea de duració. Per això diu “birth and death are not meaningful concepts to the timeless”. Carallot. Només cal imaginar-se una bombolla. Dura al toll el que dura, i el toll dura el que dura – i el temps...?

Accepta la “linearitat” del “temps” – això defineix el pessimisme per a aquest sòmines. Pessimisme: inutilitat del concepte “progrés”.

Quan tot s’ha d’aturar tard o d’hora. Deterioració de l’existent – quelcom que és ineludible.

Misticisme acollonit rai : un altre “unamú”, carriclonot rai. Peudebancades lluny del misticisme “optimista”. [Eschews both progress and circularity.] [El fragment com a únic mitjà d’expressió honest – ço que és evident.] Ni esmesta en Sade – el millor dels “bons” (oposat als dolents, com Unamuno) pessimistes.

“Bo”, per a ell, vol dir que és un autor qui cal incloure als pessimistes impotents. [French Augustinian jansenist who emphasized the fall into time as a central element of human damnation.] Déu crea el temps per a fotre l’humà! (Hà.) [Temps: concepte idiota, invent humà – cap animal l’ensuma (perquè no existeix).]

[L’invent dels rellotges (1300) canviant la noció del temps – de cíclic o absolut (com en Agustí, mes vist com a linear pel cervell humà erroni) esdevingut linear, és a dir, de gra en gra, de gota en gota, de segon en segon.]

Deterioració cel·lular i atòmica. Tot el que es fa es desfà, i això fa el temps: la desfeta – la feta és catastròfica, sobtada.

Aitan fora d’osques que diu: “Perhaps time will flow backward instead of forward tomorrow for all that we know.”

Qui es permet escriure aital confusió de mots – car com fas equivaldre “demà” a “ahir”? – com descremes el paper que cremares? – o no sap el que diu, o només barreja la troca per fer-se l’entès i fer-te comprar un llibre inútil.

“We are not islands of being in a sea of becoming – we too are nothing else.”

Pessimista. S’autolimita – no es deixa futur ni com a persona (podria tornar-se boig i esdevindre feliç) ni com a espècie – qui sap el que hi ha enllà del conegut. Car tot ha d’ésser destruït, més val no tindre il·lusions de cap mena de progrés.

Pse.

~0~0~

Primera setmana de setembre 2010

2010-09-09T21:14:00.000-07:00

Bufa el xaloc, temps de mareig, la mort té el llum verd

Acabat... un llibre que cal assaborir sovint... South Wind, d’en Norman Douglas (1917)

Un llibre que hom hauria de donar a llegir a tots els joves de tretze catorze anys — sortosos ells, quants d’anys d’inútil "filosofia" no s’estalviaven! Quin greu no em sap no haver-lo descobert de jovenet [i com més impressionable, millor (llas, amb això he fet tard de cinquanta anys!)]. Hauria arribat a les conclusions on he arribat (en acabat de tant tentinejar llordament entre piles i piles de fètides "moralitats" escrites per datspelcul sense unça de seny) just en una sola lectura del tot revelatòria.

...

Bufa l’inquietant xaloc a Capri durant una dotzena de dies plens d’esdeveniments on uns quants de personatges memorables se les heuen amb l’existència. Els ulls de qualcuns s’obren a la realitat, ço és, ben lluny de les rucades ideològiques dels ignorants qui imposarien, com dic, bèsties "moralitats".

...

Tothora contra messies, profetes i rampoina d’aqueixa lletjor i malignitat on s’asseuen les religions (pels pecs i per als pecs doncs inventades) : "The folly of idolizing dead men and their delusions." Les repel·lents delusions de grandesa dels "fills de déu" i tota la merda sangosa que llavors destil·len perquè els betzols i els podrits i els bútxares s’hi rabegin.

...

[Pensava per un moment bo i llegint el llibre : així com pots veure en Mirbeau com un precursor d’en Céline, també en Douglas d’en Gaddis. Sí ves, qui sap.]

...

Personatges.

En Ca-l’ovella, el vell comte cínic i exacte (amb vanes fantasies de masoquista qui ara pateix i aspira al jorn revelatori on — de la foscor a l’enlluernament (i de pobre a molt ric) — tot d’una esdevindrà gloriós) :

Se’n fot dels "anglo-saxons" empastifats a fons per aquell llibret merdós, la bíblia dels escarransits semites — "Your ethics are stereotyped in black-letter characters. A gargoyle morality." "They realize that their traditional upbringing is opposed to truth. It gives them a sense of insecurity."

"Yet there must be reasonable men everywhere; men who refuse to wear away their faculties in a degrading effort to plunder one another, men who are tired of hustle and strife. What, sir, would you call the phenomenon of to-day ? What is the outstanding feature of modern life ? The bankruptcy, the proven fatuity, of everything that is bound up under the name of Western civilization. Men are perceiving, I think, the baseness of mercantile and military ideals, the loftiness of those older ones. They will band together, the elect of every nation, in god-favoured regions round the Inland Sea, there to lead serener lives. To those who have hitherto preached indecorous maxims of conduct they will say : ’What is all this ferocious nonsense about strenuousness? An unbecoming fluster. And who are you, to dictate how we shall order our day? Go! Shiver and struggle in your hyperborean dens. Trample about those misty rain-sodden fields, and hack each other’s eyes out with antediluvian bayonets. Or career up and down the ocean, in your absurd ships, to pick the pockets of men better than yourselves. That is your mode of self-expression. It is not ours.’"

(Com els castelladres qui roben l’or d’Amèrica i es tanquen, avariciosos i restrets, confitant eternament llur provinciana merda) : "One would think that Commerce, which has broken down geographical barriers, might have done the same to political ones. Far from it! In sharpening men’s lust for gold, it has demarcated our frontiers with a bitterness hitherto unknown. The world of thought has not expanded; it has contracted and grown provincial."

"I think we need not trouble about majorities. No one can expect a majority to be stirred by motives other than ignoble."

...

El capellà gras : "Women are so influenced by what they read!" I veu en Dionís fent l’emili, ço és, fent el faldilletes, servint begudes i pensa en Ganimedes, patró dels marietes.

...

De fet, hi ha molt de marieta :

El delitosament hiperbòlic Keith (sovint alter ego de l’autor) ("he had all the Scotchman’s passion for dissecting the obvious, discovering new facets in the commonplace, and squeezing the last drop out of a foregone conclusion") :

"You derive a morbid pleasure from denying yourself the common emoluments of life. It’s a form of self-indulgence."

"You look like a boy who is fond of flowers. And yet you have never been to see my cannas, which are the finest in the kingdom, to say nothing of myself, who am also something of a flower. A carnivorous orchid, I fancy."

"Only invetebrate folks do not unbend. They dare not, because they have no backbone. They know that if they once unbent, they could not straighten themselves out again. They make a virtue of their own organic defect. They explain their natural imperfection by calling themselves pure."

"Unfortunately persons of healthy digestions were not as common as they might be. That was why straight thinking, on these and other subjects, was at a discount. Nobody had a right to call himself well-disposed towards society until he had grasped the elementary fact that the only way to improve the universe was to improve oneself and to leave one’s neighbour alone." "Had the tribe of Israel cultivated a smattering of respect for physiology or any other useful science instead of fussing about supernatural pedigrees, they would have been more cautious as to their diet. Had they been careful in the matter of dietary, their sacred writings would never have seen the light of day. Those writings, a monument of malnutrition and faulty digestive processes, were responsible for three-quarters of what was called charity. Charity was responsible for the greater part of human mischief and misery."

"Philanthropy is a disguised form of brutality. All sentimentalists are criminals." "Some persons make a profession of being scandalized. I am profoundly distrustful of them. It is the prerogative of vulgarians to be shocked."

"The drawback of Oriental gods is that they have been manufactured by the proletariat for the use of the aristocracy. They act accordingly; that is, they distil the morality of their creators which I consider a noxious emanation." "I can find no room in my Cosmos for a deity, save as a waste product of human weakness, an excrement of the imagination."

Sempre contra els cretins (els emmascarats davall la capa de la pseudoraó i tot) : "Cretinism, I call it. Look at the Orthodox Church. A repository of apocalyptic nonsense such as no sane man can take seriously. Nonsense of the right kind, the uncompromising kind. That is my point. The paralysing, sterilizing cult of these people offers a far better spring-board into a clean element of thought than our English Church, whose demi-vierge concessions to common sense afford seductive resting-places to the intellectually weak-knee’d." [Hà!]

Com hom fotia amb les "eumènides", a "déu" i a la mort hom (de caient cagat) els tracta amb cagat respecte, per por del mal que ens fotrien, malignes.

...

El bibliògraf : "No en dic, del meu cos, un instrument; en dic de maleïda nosa."

"You cannot be frank with men of low condition."

...

El titella Parker :

"Parker spent a good deal of his time in endeavouring to mask, under a cloak of boisterous good humour, a really remarkable combination of malevolence and imbecility. He was what you call a remittance man. He got so much a quarter — a miserable sum it was — to keep out of England. He travelled about formerly. But no amount of travel, no association with his betters, could pierce his stolid pachydermatous obliquity. He was the worst kind of Englishman; he could not even cheat without being found out. But for the wise counsels of his lady he would have been in the lock-up over and over again. Such being the case, he took a justifiable pride in his Anglo-Saxon origin. Whenever a project seemed too risky — not worth while, he called it — he would say : ’It can’t be done. That’s a job for a dago. I’m an Englishman, you know.’"

"He was a fool and liable, as such, under the stress of bodily or mental disturbance, to spasmodic fits of abject fright which he mistook for religion."

...

La germana d’en Parker :

"He needed careful motherly guidance. All fools, she reflected, were subject to meteoric gleams of common sense. He was no exception to that rule. (...) He persisted in regarding them as inspirations of the devil. That was the tragedy of Freddy Parker. It made him into something quintessential — a kind of super-fool. . . ."

...

El bisbe :

"He had never allowed his judgment to be warped by those degrading aspects of womanhood which he had encountered during his work among the London poor, and more recently in Africa, where women are treated as the veriest beasts."

(Per què mentir, som heretges) : "The Bitongos — they were Christians; had taken to the Gospel like ducks to the water; wore top-hats at Easter. But liars — such dreadful liars! Just the reverse of the M’tezo. Ah, those M’tezo! Incurable heathen. He had given them up long ago. Anyhow, they despised lying. They filed their teeth, ate their superfluous female relations, swopped wives every new moon, and never wore a stitch of clothes. A man who appeared among the M’tezo in a fig-leaf would find himself in the cooking-pot within five minutes."

(Com entrar al "cor" d’algú) : "It is like a passionate lover knocking to gain an entrance into our hearts. And he succeeds. He breaks down the barrier by the oldest and best of lovers’ expedients — sheer reiteration of monotony."

"The bishop was filled with a sense — a clear-cut, all-convincing sense — of the screamingly funny insignificance of everything."

...

Pler de bones vinyetes :

(Qualsevol sermó) : "It was a pure invention on the part [del carrincló Torquemada de torn] who, being a high-principled ecclesiastic, had clear-cut orthodox views anent the utility of pious legends."

...

(Apareix una gallina amb plomes de gall) : "The local parish priest, who, horrified at the transformation of the feathered monster and mindful of the Papal Bull ne nimis noceant nobis which enjoins upon Christians the duty of destroying all unnatural productions however generated, incontinently ordered it to be put out of the way."

...

Hà! (conversa) :

—I should say that even our greatest bigots, nowadays, don’t take those old doctrines as seriously as you seem to think.

—I daresay they don’t. But they profess to reproach themselves for not doing so. And that is more contemptible. It adds insincerity to imbecility.

...

Aquell cabrit de duc qui hi manava antanyasses et donava tanmateix un bon consell :

"Hom no discuteix mai amb inferiors." [O com deia, millor, aquell altre : "Poc juguis mai amb cap mofeta a qui pixaria més lluny."]

...

"The Villa Mon Repos. There was a curious history attached to the place. It had been built about a century ago at the orders of an eccentric French lady, a lyric poetess, who professed to be tired of life. She had heard that somewhere on Nepenthe was a towering precipice, unique of its kind and convenient for suicidal purposes. She thought she would like to live near that precipice — it might come in handy. There was nothing of the right sort in Paris, she declared; only five-storey hotels and suchlike; the notion of casting herself down from one of those artificial eminences did not appeal to her high-strung temperament; she craved to die like Sappho, her ideal. An architect was despatched, the ground purchased, the house built and furnished. That done, she settled up her affairs in France and established herself at Mon Repos. On the evening of her arrival she climbed the little height at the back of her domain and looked southward, down a sheer wall of rock eight or nine hundred feet high, over the wrinkled ocean. It made her feel queer. Further familiarity with the precipice did not breed contempt; her visits to the site became rarer and rarer. She died, at a patriarchal age, in her bed, after writing a scholarly pamphlet to prove that the tale of Sappho’s leap over her famous silvery crag was a myth, the ’purest sensationalism,’ a fable of the grammarians ’hopelessly irreconcilable with what we know of that great woman’s character.’"

...

El xaloc no era abans tan dolent : "The deforestation of Northern Africa, I suspect, has much to do with it. Frenchmen are now trying to revive those prosperous conditions which Mohammedanism has destroyed. "

...

"Per fer-te cap amic, hi has d’anar ja amb un ull cluc; per a conservar-lo, amb els dos clucs."

...

La molt fava duquessa :

"And not a syllable about the Incarnation, please. It scares me." ("She would have worn a pomander in her hair, or on a chatelaine, if anybody had told her what a pomander was. As her friends were unable to enlighten her — Mr. Keith even hinting that it was an object which could not be mentioned in polite society — she contented herself with a couple of patches.")

...

Marten : "A fellow can’t live without vices."

"Mortifying the flesh? Got a soul, eh? Get rid of it. The soul! That unhappy word has been the refuge of empty minds ever since the world began."

...

El lladre : "I’ve no use for an honest man. He always lets you down."

...

(Mon parer segons, doncs) un dels millors llibres mai parits, amb estil i substància a balquena, vós.

~0~0~

Llegit d’en S. N. Behrman, No Time for Comedy (1939)

Peça ambigua; dues parelles de l’alta burgesia i una minyona negra, molt racistament tractada com a objecte còmic.

Abans de la guerra, un dramaturg de peces lleus, ara angoixat amb càrrecs de consciència, impel·lit a la tortura mental per part de la molt presumida dona d’altri. La dona del dramaturg és una actriu famosa. L’home de la presumida un negociant seriós — l’únic personatge amb una mica de seny i tanmateix el qui se n’ha d’anar d’escena com si fos un carallot.

Diu l’home de seny : "My wife has a passion for developing latent powers. When they are not there she invents them. Her first husband was a mediocre but amiable man whom she utterly ruined by persuading him he was first-rate. (...) She adores to inspire." [Hà!]

...

L’actriu al pueril dramaturg : "What is this mania for under-rating yourself that’s caught you lately? Is it bait for contradiction?" [Exacte.] "Your abrupt concern over cosmic misery makes me guess that you have one....less cosmic." "I am not impressed by the dead....The he knows how to die (el personatge espectral de la peça que l’altre escriu), that does not impress me. Millions of people know how to die — stoics and fanatics — the insensitive and the robots. In any case it is an art that sooner or later nature imposes on all of us....Don’t spin for me fantasias of death. Imagine for me variations for life." [Hi toca sovint, mes l’amor li fa fer la follia de triar guardar el capsigrany marit seu.]

El patètic i repulsiu dramaturg, en canvi, hi toca un sol cop : "We’re such exhibitionists that we think that because other writers and other actresses discuss us endlessly that the general public cares. They don’t give a god damn. And they are quite right!"

...

Les dues dones. La presumida primer, l’actriu després :

—I am afraid you are selfish, Linda.

—Of course I am. What are you?

...

[Diuen moltes de rucades de la guerra d’agressió del feixisme castelladre contra l’independentisme català. És clar que no tenen ni puta idea de res i per això en diuen "war in Asspain".]

L’home de seny ho diu pla i ho endevina de mig a mig : "Civil war is no new thing in Asspain. They fought the carlist wars for forty years. They kill each other because they want to — that is their pastime. You are like the sentimentalists who divorce the totalitarian rulers from their peoples. No such divorce is possible. They have the governments they want, the governments they deserve. The average man is bloodthirsty and contemptible. The great satirists, Voltaire and Swift, knew that. Your indignation is sentimental and romantic. It is infantile." [Perfecte. I tanmateix, per haver dit aqueixes veritats monumentals, se n’ha d’anar desfet.] [Absurd!]

...

Fluixot.

~0~0~

Llegit d’en Frank Kane, Green Light for Death (1949)

En Liddell descobrint un altre criminal — una altra (pèl-roja per a recargolar el nus, on les rosses aquest cop són "bones") amb una facilitat no gens fàcil. La coberta del llibre el punt culminant — ui, l’heroi armat entrant en orgia on hom consumeix haixix. Un pèl carrinclonet, doncs.

El bòfia dolent se’l vol treure de sobre de bon començ : pse, investigador privat, tot el que saps fer és "peeping through keyholes".

La dolenta se li’n fot : segons la bona (i morta) "you’re a cross between Sam Spade and Ellery Queen with a little Superman thrown in on the side".

pàg. 20 : "In this town... the cops so crooked they could hide behind a corkscrew without throwing a shadow."

p. 29 : un parell de buls més : "a couple gorillas... would beat their mothers’ brains out just to kill a rainy afternoon."

El pudent en cap : "he used to hire out union sluggers and strike breakers before the war. He tied in with the mob running that town, settled down, and became police chief."

Hà : "if you want to do any talking with him, you’ll have to use a ouija board; he died two years ago."

p. 85 : bàrman : "you must have the idea we don’t like you, mister; we hardly ever give a paying customer a mickey; hardly ever."

Liddell al bòfia en cap podrit : "from now on we’re playing for keeps; don’t sit in the game unless you can afford to lose".

Li diu a un marieta : "you know how undependable those fags are when you push them too far?"

La hipòcrita pèl-roja : "you know what a fag like that would do to a girl."

I ara : "she dragged her nails down the side of his face, leaving four parallel red grooves down either ckeek..."

Heus-te’l doncs, fet i fet en Liddell d’afeccionat molt català.

Fort llegívol, hò.

~0~0~

Vuit de la mateixa tenor

2010-08-07T19:46:00.000-07:00

Llegit avui, 6 agost 2010, d’en James Hadley Chase, One Bright Summer Morning (1963)

Segrestant noia rica i ruca filla de texà amb pous de petroli rai. El cervell un criminal retirat els milions dels quals s’evaporen quan el seu representant legal, un jueu, se’ls gasta al joc — d’on que aquest es foti un tret al cap. Ara l’ex-gàngster (i ex-cap de sindicat) ha d’empescar-se aquest cop. Convenç un seu còmplice d’antany, desfet per les “autoritats” (—Moe closed his eyes. He suddenly was back in the small cell again, crouching against the far wall as two wardens came in, grinning. Wrapped around their massive fists were leather belts. He felt the bile rise in his mouth and the memory of the awful beating he had taken set his mind quivering with fear), i aquest recluta dos bessons (noi i noia) molt brutals. S’enduen la rica a una casa al desert on un dramaturg escriu una peça nova. La seua dona i llur fillet nadó hi són (en aquesta masia llunya). També un criat del Vietnam, qui hom despatxa sense que hagi pogut badar bec.

Sanament, els italians hi són wops, els mexicans spics, els asiàtics yellow-skins.

...

I llavors estranys tocs d’absurd, com sempre a can Chase:

—She wore black leather trousers, shiny and greasy from constant wear, and a black leather windbreaker, on the back of which was painted, in white, a realistic-looking “cranefly,” or to give it its more popular name: a “daddylonglegs.” This outfit was the uniform both she and Riff, her brother, always wore. They were known among the gangs in their district as the “leatherjackets,” which, as most people know, are the larvae of the cranefly.

[Com ho traslladaves? Els camallargueruts (o camaprims) — en “europeu” són insectes: típules (llurs larves cuirassades com si duen cuir qui les emboliqués), i en americà són aràcnids: els opilions. El nom dels bessons és Grua; les típules els diuen mosca-grua perquè tenen les cames llargues i primes com l’ocell. Els opilions els diuen “segadors”: harvestmen.

“La noia anava amb pantalons negres de cuir, llefardosos i lluents de tant dur-los damunt, també portava una jaqueta de cuir negre, al darrere de la qual amb pintura blanca hom hi havia dibuixat un camallarguerut, és a dir, aquella mena de mosquit que en diuen típula. Tant ella com son germà bessó Riff anaven vestits sempre amb aquesta mena d’uniforme. Entre les colles de la barriada eren coneguts com els “cuirassats”, que, com gairebé tothom sap, és també el nom de les larves de les típules o mosquit-grua, i ells, és clar, es deien Crane (és a dir, Grua) de cognom.”]

(Ara, com sap gairebé tothom?)

...

—And Riff had Dermott’s gun. That was bad. A punk like Riff with his kind of nature should never have a gun.

(Què faria mai sense pistola un criminal de tal “natura criminal”, curt de gambals i molt brutal? com fóra aleshores criminal de debò?)

...

La noia rica segrestada pelant-se-la somiant desperta en el pudent peguisser:

—Her hands went under the sheet and she closed her eyes. The image of Riff filled her mind. She began to breathe unevenly and heavely: soon she was panting, her legs tightly pressed together. Later still, she fell asleep.

Contenta i feliç que en Riff la violi:

—Zelda was sitting on the side of her bed which was in disorder. She was wrapped in a sheet. Her usually immaculate hair was tousled. Her face was flushed and her eyes reminded Carrie of the eyes of a cat that had satisfied itself with too much cream. [hà!]

La bessona plena de gelosia en acabat son germà bessó viola la rica:

—There was pain, anger, frustration and bitter jealousy that had turned Chita’s face into a mask of despair. “My brother has a way with women!” [Prou ho sap; ja han cardat junts si més no una vegada, i ara sempre es migra perquè l’experiència es repeteixi.]

No vol que són germà esdevingui ric (i doncs tou?): —He would giver her money... but he would want to be rid of her to absorb himself into the soft, futile, aimless life of the rich that would sap the guts out of him and he would become just another of the hundreds of playboys Chita had bedded with: spineless, gutless, useless. [Se n’ha cardats tants i tants, i en tan poc temps? I quina mena de persona és la contrària de la qui li fa tant de fàstic ara? I què en fas en acabat amb algú amb espinada, budells, ús? Per què és millor si ja te’ns les necessitats de la vida (sempre curta) assegurades?]

Ves. Bonet.

~0~0~

Llegits recentment, de la mateixa tenor...

L’u d’agost 2010, de Pierre Courcel, Assassin par interim (1964)

Fent banyut un industrial panxut... la dona qui en vol els calers, manipulant doncs l’amant fins que en una baralla amb el marit “el mata” [això li fa creure la casada quan en realitat és ella qui — amb l’ajuda de son germà també sotmès (une vraie lavette) a la seua voluntat — acaba el marit quan és inconscient a terra]. Tot molt previsible i curtet.

Com es lleixa encantar el carallot d’amant: “Elle me coula un regard inexprimable, d’une étrange et mélancolique douceur.” [Sí, fia-te’n; fica-li el dit a la boca!]

Un parell de tocs:

“Malgré tout, je pensais qu’on connaît souvent bien mal ceux qu’on aime.”

“J’étais énervé... aigre jusqu’au plus profond de moi; c’est une chose que je n’avais jamais pu sentir — ces petites phrases pleines de fiel, où l’on dit énormément de choses tout en voulant paraître ne rien dire.”

Altrament totalment insubstancial. Re.

~0~0~

Llegit, 24 de maig 2010, de n’Elmore Leonard, Mr. Majestyk (1974).

De l’oest [“Christ, western shit all over the place.”] Conflicte amb els collidors temporers. Qüestió de sindicats i influències dels tripijocaires aprofitats. Caçador caçat. Melonaire justicier, veterà del Vietnam i Laos. Un gàngster se li emprenya, li fa malbé els melons, el vol pelar i tot. Sembla el melonaire víctima assequible. I en canvi és el mitjamerda qui mossega la pols. Ei, no et fiïs de les aparences. Un simple melonaire pot amagar un antic lluitador a la jungla.

Intranscent. Ves.

~0~0~

Llegit, 26 de febrer 2010, d’en James M. Cain, The Enchanted Isle (1985).

Pòstum. I amb raó en Cain no el publicà en vida, car és força dolent.

Noieta qui s’entén amb el parastre. Sa mare fotent banyes al parastre. S’escapa (la xiqueta) de casa, s’ajunta amb un perdut. Roben banc; amb morts. Torna a casa. Salvada pel sacrificat parastre qui l’estima de debò.

Hà: “And I realized if a girl gets mad enough, she won’t, and if a guy gets scared enough, he can’t.”

~0~0~

2 de setembre 2009. Llegit, de John D. MacDonald, Cinnamon Skin (1982)

Aventura vint d’en Travis McGee (seguint en certa manera l’aventura dinou, que tractava de de llegir posteriorment, llevat que n’he romàs a mig camí del dolenta que és; encara la tinc a la pila amb el punt cap al mig del llibre; amb uns motoristes salvatges i una pel·lícula rodada a tres quarts de quinze, i uns globus de cistella que pugen i baixen, i trets rai, i rucades).

Tothom hi xerra molt i tothom ho fa exactament en l’estil de l’escriptor. Quina casualitat!

Filosofant a la Montaigne: “I would suspect that when a person becomes contentious and defensive about a given practice, without cause, then there could be reason to doubt either its efficacy or its morality.”

“I start with the assumption that there is such a thing as evil which can exist without causation. The black heart which takes joy in being black. In almost every kind of herd animal, there is the phenomenon of the rogue.”

D’un vagant desaparegut: “Nobody would report Pogo, and I saw no reason why I should... Transients flow back and forth across the country, and up and down the coasts. They are of little moment. They become the unindentified bones in abandoned orchards. Dumb, dreary, runaway girls are hustled into the dark woods, and their dental-work pictures go into the files. As the years do their work, shallow graves become deep graves, and very few of the thousands upon thousands are ever discovered. Burial without the box, without the marker, hasty dirt packed down onto the ghastliness of the ultimate grin...”

Tastant l’esdevenidor: “We passed one shop which sold computers, printers, software, and games. It was packed with teenagers, the kind who wear wire rims and know what the new world is about. The clerks were indulgent, letting them program the computers. Two hundred yards away... a different kind of teenager shoved quarters into the space-war games, tensing over the triggers, releasing the eerie sounds of extraterrestrial combat. Any kid back in the computer store could have told the combatants that because there is no atmosphere in space, there is absolutely no sound at all. Perfect distribution: the future managers and the future managed ones. Twenty in the computer store, two hundred in the arcade.”

Sobtada buidor quan l’altre mor: “Suddenly there was an emptiness in my chest, as if the strings that hold my heart had been sliced through, and it sagged to another place.”

Hà: “It is said that the adrenaline of fear tenderizes the meat.”

Més hà! (per què els pútrids castelladres no cretinitzaren els íncoles del Yukatan): “That’s why the spanish left us all alone in Yukatan. They didn’t care to conquer us and civilize us and turn us into little brown christians... The Maya had no gold!”

Ves.

~0~0~

Acabat 30 d’abril 2009. De Patricia Highsmith, The Snail-Watcher (and other stories) (1945-1970)

Onze contes. (1)Un afeccionat als cargols — qui tot plegat s’hi atansa massa. (2)Dos enamorats qui reben rebuig. (3)Algú qui mata sa mare per una tortuga. (4)Una noia qui hom abusa. (5)Uns cargols gegantins. (6)Unes amigues qui van fotent-se putades (The score was not quite even [mai n’és]). (7)Una boja gens esbojarrada. (8)Una dida folla, qui cala foc a la casa. (9)Algú qui ho perd tot. (10)Jugadors de pilota no pas millor que gossos. (11)La culpabilitat personificada en qualque petit monstre.

7 bons;

3 ves (Snail-Watcher (1); Mrs. Afton, among thy Green Braes (7); Empty Birdhouse(11));

1 dolent (The Barbarians)(10).

El brutal predicador: “He’d served a jail sentence for swindling a business partner when he was young, and not so long ago people couldn’t remember had been clapped in jail for preaching religion, but preaching like a maniac and nearly killing a man who had disagreed with him.”

“—Dig down in your pocket for a second quarter if you’re really thinking of entering the Kingdom of Heaven!”

Ves.

~0~0~

4 de desembre 2008. Rellegit d’en Simenon, Betty (1961)

He de dir rellegit, tot i que mentre la rellegia no me n’adonava ni un cop finida. N’havia vista la pel·lícula uns dies abans, i m’estava tot admirat veient que podia endevinar què s’hi esdevindria seguit, tot i que no l’havia vista mai. (Cuidava’m perspicaç, carallot!) Per això m’he decidit a llegir la novel·la (que la pel·lícula — d’en Chabrol (1992), molt reeixida — respecta com qui diu al peu de la lletra). Ara, tanmateix, guaitant de casualitat el llibre blau, me n’adon que, en un altre exemplar, la llegia el 14 de novembre de 1987. Veig que els comentaris afegits a un dia i a l’altre no casen gaire. (D’altres vegades, en semblants casos, casen gairebé perfectament). Havia oblidat que la llegia. D’ací la diguem-ne “utilitat” d’aquests apunts.

L’oncle violant la minyona, i na Betty, de petitona, n’és testimoni. El seu oncle l’amenaça: “Tu, menuda, si en dius res a la tieta, et fotré el mateix a tu, entesos?”

De fet la minyona, poc se n’està: “Em vaig posar a seguir-la i llavors me’n vaig adonar que aquelles cosotes no les feia solament amb mon oncle, que les feia també amb d’altres mascles i que mon oncle n’estava tot engelosit.”

[La menuda voldria que també l’estimessin talment a ella, a despit de les manies de netedat de la reprimida tietota.]

“Començà a anar llorda... Atès que li era impossible que sempre fos la més neta, posats a fer més valia al capdavall ésser la més bruta.”

El marit la troba amb l’amant (ella ho vol). L’ha d’expulsar perquè el marit la sorprèn quan torna a casa amb sa mare. “Qui sap què s’hauria escunçat si sa mare no s’hagués trobat amb ell quan els descobriren, en Philippe i ella, jaguts al sofà del rebedor?” [Cal servar les aparences amb les pudents coents mares molt estrictes, pobres gavatxs de “casa bona”.]

Bé.

...

[Això és el que hi tinc apuntat per al 14 de novembre, 1987. “Llegit Simenon, Betty (1961); tr. Alastair Hamilton. Una altra casada qui fuig de casa — de fet, qui és expulsada de casa. Li agrada fer mal, trair, “embrutar”. Una altra novel·leta burgesa més aviat insubstancial; però, tret del primer capítol (confús), força líquida, ràpida, àgil.”]

~0~0~

17 de juliol del 2008. Llegit d’en Howard Browne, The Taste of Ashes (1957).

Investigador privat Paul Pine, sempre tan àcid, cínic, de tornada.

Llit foramidat: “A large room... with a canopied bed against a sidewall big enough to turn a honeymoon into a treasure hunt.”

Un qui té: “A kind word for everybody except people.”

Fent cala buida amb la dona: “Maybe I was aces with Sam Jellco, but to his wife I was now a busted flush.”

Una dona: “Another curved collection of sexual stimuli.”

Com ara, com sempre; molta comèdia per part de la “gent refinada” de qui els crims són “massa fins” per a patir-ne les conseqüències [no com els criminals de veritat, és a dir, els pobres]: “The airwaves were filled with the throbbing voices of women who were due to be wheeled into surgery as soon as their husbands recovered from some rare disease they had picked up while waiting to stand trial on trumped-up charges of embezzlement.”

Mentre la bòfia l’atacona: “She tried to tell me the cops in this town were a bunch of framing sonsofbitches who thought a clean shirt and a jar of deodorant made them admirable. That got me mad, because I hate to hear anybody praised so highly when they don’t deserve it.”

Un bul li diu: “You might fall down a flight of stairs and maybe get a mild concussion, if you’re lucky. That means you’ll have to stay in bed for a day or two. The steps we have around here are rather tricky.” En Pine respon: “Spoken like a true cop.”

Resol al capdavall la intriga: un xantatge amb uns quants de cadàvers afegits, tret que resoldre’l li lleixa un gust de cendres a la boca. Aquell qui ens pensàvem que era recte i bo, no n’era gens. Era el dolent, uniforme i tot. Ho ha de dir a la seua dona, amb la qual hauria tingut alguna cosa si hagués estat una mica menys decent. “She wants to hear what a great guy (el marit mort) was, how he died a hero’s death in line of duty... Only he wasn’t a great guy at all. He was a two-timing, blackmailing, crooked sonofabitch...”

Bo!

~0~0~

enyorant al si pudent del buc el dolç si i la dolça sina de la deessa-mare

2010-07-30T18:43:00.000-07:00

30 juliol 2010

Llegit, de n’Ernle Bradford, Ulysses Found (1963)

Identificació geogràfica dels indrets percebuts o tocats i els trajectes presos per n’Ulisses o n’Odisseu en l’Odissea — l’Odissea, com qui diu el viatge de n’Oudeis, el viatge de No-ningú (exactament, car és la vida de molts de mariners i no pas de cap) — per part d’un mariner afeccionat a la Mediterrània i amb nocions pus tost clares. Com diu: “A great many things which have baffled eminent scholars might have seemed more comprehensible if they had spent a year or two as sailors on this sea.”

Bon estudi doncs sobre aquest desesperat personatge (o protagonista èpic) qui, com a bon guerrer, no hi va mai amb gaires contemplacions — és un lladre, un invasor, un assassí i un estuprador... (i això quan és jove; de vell, n’exagerarà les vils “proeses”). Pel fet que creu en déus, totes aqueixes dolenteries troba que no són de debò pecat (l’únic pecat és prendre’s els maleïts déus massa lleugerament); al contrari, els déus mateixos són els qui sovint t’impel·leixen a l’agressió i a la injustícia. És a dir, són els déus els qui et serveixen d’excusa per al crim. Sempre ha estat així. Els déus demanen sempre sang de sacrifici, per tal de nodrir-ne les “ànimes” en pena dels traspassats.

Inconsistència dels “mediterranis” — tots adoren (o temen) la deessa-mare, i en canvi les filles ni compten! Un altre “benifet” de la religió i els desgraciats capellans plens d’odi qui en dicten els tòtils dogmes.

...

El viatge de n’Odisseu és un viatge oníric, tot i que els topants geogràfics existeixin a grans trets, recordats si fa no fa per enyoroses contalles de vell mariner qui ha entrepresos mants nòlits al llarg dels anys.

El seu vaixell és el seu cos... La mar és el somni on és projecta... Totes les metamorfosis — els monstres, les deesses, els incidents en amagatalls sagrats — en un cert llivell es poden comprendre com a representacions d’elleix.

En un altre llivell, és clar, el “poema” és una historieta com qualsevol altra: aventures rai, aplegades i relligades pel fil narratiu.

...

Vaixell estancat en calma morta... la pudor! A l’edat mitjana “the evil smells which arise from the galley” on els galiots estan obligats a cagar i a pixar, a vomitar, al mateix banc on són encadenats perquè hi remin, “les fetors hi són tan fortes que ni que hom es tapi tot el jorn i tota la nit els oronells amb tabac atapeït poc se n’estorç”.

...

El llibre d’en Bradford és força evocatiu... Elleix, navegant, sent les “serenes”... “The siren song... the urge to relinquish ambition, and to withdraw from the arena where life is fought out...” Tanmateix, “like most of us, I had to come back to the big cities and build my sandcastles against the devouring tide...” I ara li reca: “I might have done better to stay.”

“The sirens did not hold out any offer of those things for which men customarily fight, toil, and degrade themselves; neither wealth, women, power, nor even immortal fame. Wisdom was the gift that they promised the hero... that and the foreknowledge of all that will ever happen upon this fruitful earth. It is the most dangerous of gifts.”

Com féu en Petroni, diu: “Oh, riba de mar que am més que no la vida mateixa! Ací venia a nedar-hi empudegant les mateixes nàiades amb els meus batecs de braços. Oh port del meu desig assuaujat! És clar, allò era vida! I cap fat desagraït no em toldrà ja el car goig d’aquelles hores!”

Les serenes sempre han encantats només els homes. “There is no record of the sirens ever having sung to a ship that had a woman on board.” Car, tard o d’hora, sempre enyorem la deessa-mare.

...

Quan els amarinats de n’Odisseu són en terra dels oblidosos mastegadors de fulles de “lotus”... “swimming in the cool of the evening... and contemplating the futility of clanging fights, and flaming towns, and sinking ships, and praying hands...” és pelut de toldre’ls d’aital estat de benaurança... n’Odisseu “knew from his experience of war how quickly mutiny and desertion can spread”.

Quan els mariners de n’Odisseu maten alguns dels caps del ramats del déu solar — 350 bens per als jorns de l’any, 350 bous per a les nits — “escurçaren els propis dies llurs, era com si havien comès un no gaire ajornat suïcidi”.

Quan bufa el xaloc durant més de deu dies seguits... “en certs indrets de Sicília hom li alleva al maleït vent tots els crims passionals i altrament violents... i el reu se n’ix amb un càstig molt menys sever.”

Els temples se superposen... o llurs “celestials” llogadors molt transitoris... On els fenicis hi tenien la deessa Astarte, els grecs hi foten n’Afrodita, llavors els romans la substitueixen per na Venus, els cretins arriben després i hi carden la “verge”... ep, i així anar fent.

...

És el “poeta” l’autèntic heroi de la historieta. La vida d’hom... “is no more than a minute drop of resin oozing from the trunk of some giant tree; only if art, or accident, take a hand will it be preserved to form an amber bead... that happened to Aeneas and Ulysses, but only because the brief gales of their lives were immortalized by great poets”.

...

Quan els “antics” no havien inventat encara la individualitat narcisa (el badoquejar de la “consciència” amb el propi melic), la por a la mort era molt més fluixa. Car no érets “únic”, “irrepetible”, etc. Tot podia transformar-se en qualsevol altra cosa, inclòs el teu cos; l’ànima de cada objecte o animal fluctuava com flameta que ballés de cosa en cosa.

Esmenta William James: “We may be in the universe as cats and dogs are in our libraries, seeing the books and hearing the conversation, but having no inkling of the meaning of it all.” Ve-li.

...

Tot plegat, fort bo.

~0~0~

Barrejant el joc — o barrejant de sotamà les jugades perquè et surtin atots

2010-07-29T18:58:00.000-07:00

29 juliol 2010

Llegit per a entreteniment d’estiu (i per a més entreteniment, l’he llegit en italià: L’assicurazione è chiamata a pagare, amb tr. d’en Bruno Just Lazzari), d’en James Hadley Chase, Double Shuffle (1952)

Un investigador a compte d’una agència d’assegurances s’encarrega de descobrir què hi ha darrere una pòlissa no pas gaire com cal.

La cosa és molt embolicada... amb dues bessones... i una actriu (amb una altra pòlissa gens intel·ligentment feta signar pel mateix agent d’assegurances)...

El cas de les bessones distreu l’investigador fins que salta, com per joc de mà, que l’altra pòlissa cal pagar-la per la mort de l’actriu... i, damunt, més tard, per la mort d’una de les bessones, cal pagar l’altra pòlissa... tret que l’actriu i la bessona assassinada s’escaurà que són la mateixa persona...

I així, tot i que hom endevina gairebé des començar que el director de tota la trama criminal és l’amic de l’investigador qui ha fetes signar les pòlisses irregulars, l’absurda complicació de la novel·la es va desenrotllant sense por d’inconsistències [n’hi ha a cabassos: la més grossa que quan un dels sospitos qui en acabat ja no surt més perquè no tenia res a veure en l’enganyifa, li porta els originals de les pòlisses — que en realitat no té! — perquè en faci el que vulgui i no calgui pagar-les)...

Fa de bon llegir, nogensmenys!

...

Les bessones són actrius i una actua amb una serpota molt verinosa [de cops hi diu amb una boa, però les boes no en són; l’autor s’erra; vol dir cobra, com en aquest punt bo:]

“Io ho avuto sempre orrore dei serpenti, e la vista di quella ragazza così vulnerabile nella sua nudità, che maneggia quel cobra in collera, mi fa inaridire la bocca... non posso fare a meno di ansimare e di aggrapparmi al bracciolo della poltrona.”

...

La bessona assassinada...

“Con le arterie dei polsi tagliate, non si può fare granché, quando si è soli... C’è sangue in tutte le stanze della baracca... deve essere corsa a destra e a sinistra, per cercare delle bende, o forse solo in preda all’angoscia... asciugamani insanguinati... si era anche annodata delle strisce di tela ai polsi, ma non è riuscita a fare delle fasciature strette abbastanza da arrestare l’emorragia... quando si hanno le mani viscide di sangue è praticamente impossibile bendarsi i polsi... deve aver rinunciato, e in preda al panico deve essere scesa all’imbarcadero per cercare di arrivare all’altra riva a chiamare aiuto... troppo tarde... deve essere caduta più volte durante il tragitto...”

...

Amb la pròpia dona a la vora, nafrada de bala, i ambdós atrapats en borda rònega enmig del camp a la nit fosca, un dels assassins ells llença una serp verinosa fumeral avall damunt la llar apagada; ara és ell qui s’ha de barallar amb la serp mentre el dolent és fora amb la pistola...

“Mi alzo e vado verso il camino. Punto il fascio di luce e dapprima scorgo solo ragnatele e polvere, poi all’improvviso il mucchio de polvere si anima e appare un serpente boa, lungo un metro e ottanta [l’autor deu haver dit six foot, sis peus de llarga]. Quando la luce lo investe, crolla convulsamente e s’infila dietro un mucchio di vecchi sacchi... sento il sudore gocciolarmi lungo la schiena... il lungo corpo squamoso scivola verso di noi... il serpente si acciambella e getta indietro la testa triangolare e piatta... ho paura... la vista della bestia mi paralizza...”

...

A part, l’italià podríem dir que és un llenguatge còmic...

È sbalorditivo come le assomigliate. [sorprenent que us hi assembleu tant (a la vostra germana)]

(Un policia...) si avvicina, quasi de malavoglia, facendo dondolare lo sfollagente. [fent ballar la porra].

Che ne direste di una bistecca al pepe? [una llonza amb pebre]. Hanno un bell’aspetto, se vi piacciono.

Facendole capire che abbiamo fiutato l’inghippo [ensumat el tripijoc], può darsi che le venga fifa [li agafi caguera] e che rinunci.

Fa piuttosto caldo e mi sento tutto appiccicaticcio. [llefiscós]

Mi asciugo la faccia con un fazzoletto inzuppato. [amb un mocador xop]

...un llenguatge còmic que s’adiu força a aqueix tipus de novel·la eixelebrada. I en Chase en planteja gairebé sempre de bones, amb exageracions emocionants, o amb emocions exagerades que no decauen gaire gens de bec a bec de llibrot.

Tot plegat, doncs, prou bé.

~0~0~

Le Jardin des supplices (1899)

2010-07-24T22:11:00.000-07:00

24 de juliol 2010. Acabat El jardí dels suplicis (1899), del normand Octave Mirbeau.

Un autor fastiguejat i doncs fascinat per la putrefacció del cos; tanta de façana en la vida quotidiana...! La gent fotent creure que ni caguen ni es podreixen... ni devoren cadàvers... ni són garants de tots els assassinats de clergats, buròcrates, bòfies i militars. Hà!

Alguns “crítics” dient que és “impaïble”, mes cal comprendre que (com tot el que és païble) tot text païble es converteix prou tost en merda, i que només els texts “impaïbles” valen la pena de rosegar.

Uns quants de personatges sense gaires supersticions es reuneixen i discuteixen esclaridament; diu un cínic: “S’il n’y avait plus de meurtre, il n’y aurait plus de gouvernements d’aucune sorte, par ce fait admirable que le crime en général, le meurtre en particulier sont, non seulement leur excuse, mais leur unique raison d’être… Nous vivrions alors en pleine anarchie, ce qui ne peut se concevoir… Aussi, loin de chercher à détruire le meurtre, est-il indispensable de le cultiver avec intelligence et persévérance… Et je ne connais pas de meilleur moyen de culture que les lois.” (Per això els governs s’inventen del no-res “terroristes” i “alienígens” i malcreguts i heretgets, i d’altres horrors, tantost els cal espantar els datspelcul “votants”.)

També: “Nous sommes tous, plus ou moins, des assassins… Le besoin inné du meurtre, on le refrène, on en atténue la violence physique, en lui donnant des exutoires légaux: l’industrie, le commerce colonial, la guerre, la chasse, l’antisémitisme…” Hà!

Els professionals dels exèrcits “choisissent librement un métier — fort honoré du reste — où tout l’effort intellectuel consiste à opérer sur la personne humaine les violations les plus diverses, à développer, multiplier, les plus complets, les plus amples, les plus sûrs moyens de pillage, de destruction et de mort…”

Els herois “ces dégoûtantes brutes, chargées de crimes et toutes rouges de sang humain. Les vertus par où il s’élèvera au-dessus des autres, et qui lui valent la gloire, la fortune, l’amour, s’appuieront uniquement sur le meurtre…”

Quelcom absurd (remarca un): assassinar... envair... torturar... reprimir... delir... genocidis... anorreaments... el que és “cosa bona” per a l’estat esdevé “cosa dolenta” per a l’individu...!

En acabat els del franc col·lotge acaben enfrontats en dues posicions pel que fa a la dona: o totes putes, o totes faves...

I ara doncs salta el protagonista i conta la seua historieta d’un viatge a la Xina com a “sotmès” d’una enamorada seua qui el domina i de qui els actes “desviats” demostren al capdavall que les dones són molt més complexes que no vol el comú carrincló parer burgès...

És una dona refinada i alhora molt bruta, na Clara, a la qual abelleix molt de veure tortures: troba que l’amor i la mort (“la sang és el vi de l’amor”) és tot el que “hi ha” en aquesta gàbia del món on tots plegats som atrapats, i això alhora la desficia i excita, la duu a angúnia i a orgasme...

...

Força teca:

Cada govern vol un màxim de morts: “En quoi consiste la guerre?… Elle consiste à massacrer le plus d’hommes que l’on peut, en le moins de temps possible…”

“Indulgències” de capellanum, com pertot: “Des bonzes, accroupis sous des ombrelles, étalaient de longues robes rouges autour d’eux, ainsi que des flaques de sang, frappaient sur des gongs, à coups frénétiques, et ils invectivaient grossièrement les passants qui, pour apaiser leurs malédictions, laissaient dévotement tomber, en des jattes de métal, de larges pièces de monnaie.”

Cert: “Partout où il y a du sang versé à légitimer, des pirateries à consacrer, des violations à bénir, de hideux commerces à protéger, on est sûr de le voir, ce Tartuffe britannique, poursuivre, sous prétexte de prosélytisme religieux ou d’étude scientifique, l’oeuvre de la conquête abominable. Son ombre astucieuse et féroce se profile sur la désolation des peuples vaincus, accolée à celle du soldat égorgeur et du Shylock rançonnier. Dans les forêts vierges, où l’Européen est plus justement redouté que le tigre, au seuil de l’humble paillote dévastée, entre les cases incendiées, il apparaît, après le massacre, comme, les soirs de bataille, l’écumeur d’armée qui vient détrousser les morts. Digne pendant, d’ailleurs, de son concurrent, le missionnaire catholique qui, lui aussi, apporte la civilisation au bout des torches, à la pointe des sabres et des baïonnettes…”

Un maleït captaire qui els diu obscenitats perquè li donin almoina: “Je le connais! (diu na Clara). Il est comme tous les prêtres de toutes les religions… il veut nous effrayer pour se faire donner un peu d’argent… mais ce n’est pas un mauvais diable!”

Viatges fats en aquesta gàbia de la terra: “Quand on a voyagé à travers cent lieues carrées de pays, n’importe où, on a tout vu…”

...

Molta de botànica sense solta ni volta; pallerofa de plantes “exòtiques” i tanmateix banals. Hà! S’emprenya molt de la mania “sacrílega” dels gavatxs de donar a les flors noms de desgraciats pudents polítics i sinistres assassins militars per comptes del que fan els xinesos, d’emprar noms altament poètics i eròtics per a anomenar-les.

I els xinesos torturen “en llibertat”, “parmi les fleurs, parmi l’enchantement prodigieux et le prodigieux silence de toutes les fleurs, se dressent les instruments de torture et de mort, les pals, les gibets et les croix…” (No pas com a Europa, on) “depuis si longtemps, (hom) ignore ce que c’est que la beauté... on supplicie secrètement au fond des geôles, ou sur les places publiques, parmi d’ignobles foules avinées…” I doncs: “Pense à ce que cela doit être pour le patient qui va mourir dans les supplices (a la Xina)… Songe combien la torture se multiplie dans sa chair et dans son âme de tout le resplendissement qui l’environne… et combien l’agonie s’y fait plus atroce, plus désespérément atroce...”

...

També et trobes amb flocs de paons copròfags: (com qui diu “menjamerda”, o “mitjamerda”, com tots els narcisos o presumits, hà!)

...

El llibre tot plegat molt ingenu, innocent, i tanmateix divertidet. Bé.

~0~0~

Kill as Directed (1963)

2010-06-20T21:38:00.000-07:00

Avui (20-VI-2010). Llegit, d’en Henry Kane (tot i que signa aquesta novel·la amb el nom corporatiu d’Ellery Queen), Kill as Directed (1963).

Llibre trobat fa una pila d’anys (rere un paravent de construcció dins un museu de Washington). Sempre he tingut sort amb els llibres trobats. I aquest també és força bonet.

Un metge capdecony (i molt avariciós) (i, damunt, envejós: he had grown up swallowing daily doses of envy as others swallowed vitamin pills) embolicat per una àvol dona (és clar) en la teranyina de molt de crim. Al capdavall se’n desix per una casualitat, i aprèn a no ésser tan llefec de l’ham mortífer dels calers.

Entretingut i llambresc, sense enfarfolls ni enfarfecs de cap mena. Diàleg viu, descripcions vivaces.

El metge és realment ridícul i repulsiu (mentalment colonitzat pels opressors), mentre “el dolent” té molta part de raó; de fet, en té més que no es pensa. Forneix heroïna neta als pacients qui la necessiten i la poden pagar. I argüeix: I’m no less a humanitarian than the successful publisher who makes a profit selling bibles. Quan, és clar, la bíblia és un manual d’estupidesa malèvola, i la droga és benèfica i doncs necessària per a qui pateix de certes malalties (i, al cap i a la fi, si alleuja a algú les angoixes de la vida, per què hauria d’ésser pitjor que la beguda, la teca o d’altres addicions i remeis que fan la vida suportable?).

Ella: I told him I’d try to be a good wife, but I warned him I liked men.

Ell (l’amant fetillat perquè mati el marit multimilionari): Pardon me if I reach for the salt. [Hà]

La teranyina l’estreny. No se’n pot desempallegar. El marit ric (el fornidor de narcòtics) li diu: You’ve been drafted and your hitch is for life... You have no choice. Go AWOL and you’re a sudden casualty of the war. Indulge in loose talk, and you’ll find yourself up against the wall smoking your last cigaret. But be a good little soldier and do what you’re told, and you’ll get all sorts of citations.

Ell respon: Can you translate that from poetry into prose? [Hà!]

Quant a la dona, rai. I gave her the right to sleep around – I knew she’d do it anyway. [Hà! Amb això sol n’hi hauria prou per a veure si n’és, d’intel·ligent, el dolent.]

Induït per l’àvol muller (l’enganya refinadament, amb mots sibil·lins: the mixture of distress, defiance and shame in her voice) i el seu altre amant (el de debò), el metge acaba convençut que l’única eixida al seu greu maldecap passa per liquidar el patró (el marit multimilionari, negociant amb drogues rere l’escut permès d’una sèrie de clubs a les ciutats més grosses).

For days he fought the thought back. As he pushed it down in one area of his brain, it rose in another.

Més tard, the concept of himself in the role of murderer no longer struck him as psychotic.

Al capdarrer, abans de la carxena final, here we are, he thought, listening in – the cuckold and the cuckold, the legal one and the illegal one [el marit i ell mateix].

La dolenta i l’advocat (l’amant còmplice) morts pel marit i, quan li tocava a ell de rebre la bala al cap, un atac de cor del marit el salva. Exacte; hom s’ho esperava.

Bé.

avui deu de juny del 2010

2010-06-10T22:23:00.000-07:00

Llegit (10-juny-2010), d’en Robert Finnegan, The Bandaged Nude (1947).

Tres cadàvers enverinats amb verí abstrús (leunatina).

El primer, descobert per casualitat en caixa de fideus dolents recuperats de vaixell enfonsat i portats a cremar (i sense aquesta descoberta accidental, els altres assassinats no haurien seguit, i doncs ningú no hauria sabut mai què se n’havia fet del mort, un pintor qui tornava de la guerra i s’estranyava que totes les seues pintures d’abans havien desaparegudes comprades per anònims qui eren impossibles d’atraçar).

Tothom beu molt (whisky, de cops enverinat). “You’ve got to get a kick out of something... It’s a wonder we’re not all bugs.”

El xic, un periodista qui també torna de la guerra... “Always with (my) nose in somebody else’s business instead of (my) own... Maybe this (is) (my) business. The tangled mess of other people’s lives! How (can) anyone hope to lead a serene life in a disorderly world... You need a world to live in. You need an environment.”

Tothom molt egoista i tanmateix fastiguejat amb aquell món esbojarrat per la dèria dels diners i ja sense déus...

Altrament, enmig de la desesperació, la companyonia que es crea quan cantes amb algú amicalment... Aquella noia... “seemed no longer just a skinny, walleyed clothes pin with a mop of black hair falling over one eye, but a human being”.

Demandant l’arlot qui et fa cuguç tècnicament per “alienament d’afeccions”. Hà.

Perills rai. “The hammer missed his ear by a whisker’s width.”

Un altre xarlatà de psiquiatre mentre espera en una casa... “had been examining an old family album on the table, marveling at the psychatric cases he had been born too late to grapple with.” Hà.

Un cambrer... “I never had any time to make money. I was always too busy earnin’ a living.” Hà.

... i per culpa de la censura, calia estar “scared spitless” per comptes de “shitless”.

Algú remembrant temps passats amb molta de gent ja morta: “I’ve got a head full of ghosts. That’s why my hair is white.”

...

Pel fet que és verí l’arma del crim hom de seguida pensa en dona o en marieta.

La sospitosa principal és una escalfa-braguetes. “If you ask me, she’s a hot pants; all those dames with big cow eyes are hot pants.” (Hà, i amb això de les dones amb ulls de pam, em sembla que té raó.)

(She smiled mischievously.)

Ella: “Som-hi, doncs, pega’m; si això és el que vols (pegar’m), pega’m.”

Ell: “L'únic tap que potser encara en gaudiries.”

...

El xic juga amb avantatge perquè és periodista - es pot ficar pertot arreu i amenaçar la gent de publicar quelcom o almenys de suggerir-ho... Tot i que “no man likes to be spied on”, què altre fa? I és clar, al capdavall resolent ell el misteri, mentre la policia sempre sapastre i lluny d’osques.

El dolent en acabat és un enamorat ric de la “hot pants”... un fairy (o marieta massa finet) o mig fairy segurament, amb el detall de la novel·la acabant amb la musica dels ballet dels “fairies” de les prunes confitades d’en Txaikovskiï.

Entretingut.

...

(En Finnegan es deia en realitat Paul William Ryan. Va néixer el 1906 i va morir jove l’any que aquesta novel·la es va publicar. N’havia treta una altra l’any d’abans, i en sortiria una darrera de pòstuma l’any després, sempre amb en Dan Banion, el periodista, de xic.

Amb el nom de Michael Quin, en Ryan escrivia forts articles a favor de la causa obrera.)

avui 4 de juny

2010-06-04T22:26:00.000-07:00

Llegit (4 de juny 2010) un altre cas d'en Perry Mason. The Case of the Lucky Loser (1957), escrit per Erle Stanley Gardner, és clar.

La cugucia imposada per l'amant al cuguç considerada invasió de propietat... o en tot cas "invasió" de domicili... a tots ops, de potestat... hum... I, també: the irate husband was about to invoke the unwritten law... quina és aqueixa llei d'estranquis que permetria al cuguç de cometre cap... merdós crim passional o altre...? Tot això s'ha de basar en la idea capdecony que la dona pertany al marit.

Així... Assassinat de peix gros qui vol sorprendre la seua dona caça-dots o caça-herències cardant altri... muntatge enrevessat menat pel brutal (i alhora fi) "conseller" de la firma... molt ben resolt al capdarrer per l'estrenu advocat defensor.

...

L'advocat juga amb el punt (irresolt a l'hora de la redacció de la novel.la, potser ara ja n'estigui?) (a nivell federal és possible rejutjar el suspecte, no sé pas si a nivell estatal...) de la doble mesa en perill... si algú s'ha vist sentenciat per un crim... pot ésser rejutjat pel mateix crim... sempre que apugin la "importància" d'aquest crim?

If the prosecution - as a result of poor judgement, poor investigative work, or poor thinking - charges the man with a lesser offense that it subsequently thinks it might be able to prove, the prior case is nevertheless a bar to a prosecution for a higher offense at a later date. (Això argüeix en Perry, mes el jutge no li ho accepta.)

(El fiscal), his face showing his consternation, hurried to the law library in a panic of apprehension... (hà!)

Com més escarafallosament t'emprenyes de quelcom que fas veure que hom sembla imputar-te només demanant-te quelcom altre, més se't veu el llautó. Perry: "It's a simple question, and any show of righteous indignation on your part will be a damn good indication to me that there's something wrong."

L'escena de l'escolta furtiva en dues cambres que es toquen d'un motel... sembla inspiració per a The Conversation d'en Coppola.

Bo.

(Afegit més tard... Doncs sí que sóc ruc. Ara me n'adon que aquest llibre ja l'havia llegit, i recentment , l'únic que en una altre exemplar, i ni sospita... Això què vol dir? És preocupant.)

sis-cents anys sense

2009-11-13T16:03:00.000-08:00

Sis-cents anys sense! Sis-cents, sis-cents, sense, sense; sis-cents anys sense en Cesc!

Heus-te decidu, farinaci, espolsegant texts de l’any de la pera. Tot de sobte fas catúfols, les forces et foten fretura, i, així com més que no llegir, rellegeixes, més que no escriure, reescrius.

Cert. Com més vells ens tornem, més rellegim; totes les “novetats” són ja sempre tan mastegades, rosegades, masegades, infermes; còpies grotesques de les efervescents meravelles d’antanyasses!

I tu qui rellegiràs aquest mes?

Rellegiré n’Eiximenis.

Ah, en Cesc!

En Cesc, en Cesc, l’immens Cesc, l’enciclopèdic, qui tants de plaers no ens duia.

Sis-cents anys sense!

Llas, cert!

Sis-cents anys sense en Cesc!

ωωωω

(jatsia açò sia ficció poètica

emperò prova assats lo nostre propòsit principal)

(en la forma nota de dejús aprés tantost)

(si ningú et tol la gonella)

(et guarneixes d’armes provades)

(per dret natural és llegut a cascun defensar-se

e per força a aquell qui la fa)

(déus ha posat l’hom en aquest món per batallar

e per haver victòria de sos enemics)

(qui metrà l’esquella al gat?)

(no t’adelites en minves ni en dejeccions)

(esquives prolixitat de paraules)

(qui es jacta de viltats e d’oradures ha en si poc de bé)

(car tot gran parler ha d’ésser gran monçoneguer)

(a l’hom savi basten poques paraules)

(pronuncies doncs sentència de damnació eternal irrevocable)

(en totes quantes parts han posen qualque ficció)

(ara he vista novella espècie de puteria)

(coses qui els reten efeminats e fembrers)

(us fan cimbell de llurs vergonyes)

(haurien mester cent servidors al llur servei)

(alguna temor mal arreglada)

(són així com olla sens cobertes

que tot ço que té dins vessa si l’olla bull un poc)

(emperò açò són trufes ne ningú no ho deu creure)

(és sols una monçònega petita dita per joc)

(quan l’hom qui les ou

les ama o se n’alta

o n’és pagat o s’assalta de llurs capteniments e maneres)

(o foll e vell orat e més que orat

e com no obres los ulls?)

(o dels mesquins e més que mesquins

e quant de bé han perdut per llur dolentia!)

(mentre que per cadarn hages lo nas fluent ne degotant

no convits ningú ne sies en taula d’altre si fer-se pot)

(ara per llavors e llavors per ara)

(null temps mengs figues si no les obres primer)

(o semblants coses torbatives)

(tot quant hi ha és croi e menic e dolent)

(tothom nici és de si mateix poruc e pobre de cor e d’ardiment)

(car ociositat és mare de tot pecat)

(hom golafre entre bèsties deu estar

hom qui massa menja envides pot governar lo cos)

(mester és que hom los pas el gat per l’esquena)

(dius qui fa la pega que se la bega)

(adés par que haja seny

adés par que no n’haja gens)

(digna cosa és que així li’n sia pres)

(hi vas amb maneres a ell amagades e inusitades

car aitals maners són la seua vençó)

(creixeran tes minves fins que a no res no vingues)

(pou de mort pregon sense fi) (foc ardent

pudor transcendent e fred importable)

(s’hi congrien moscards)

(persones orades en presó cobraran l’enteniment)

(a qui li càpigui, que li càpiga)

(anats-vos-en en bon guany)

ωωωωω

Sort que ens llegàveu els escrits, magnífic mestre Francesc Eiximenis, gironí espectacular, pare de mant invent, qui anàreu arreu, i de rodes a pilans de les Terres Catalanes, part d’ontocoms cabdals, com ara Perpinyà i València, com part d’indrets més secrets.

I agraïts rai, ferm gaiatell que sou perquè també suréssim encar (i això a despit doncs de tantes d’atzagaiades que acompanyen el sallar d’aquest poble vostre) (tanmateix durador – quin miserable botifler ho dubtava! – mentre duri l’univers cultural).

Com a minsoi homenatge, féssim açò: presentéssim ací unes quantes eiximenades (el Català hi és perfecte) (les ocasionals bestieses, llas, sí ves, se les duu – ans se t’encomanen – amb el càrrec).

Som-hi doncs.

ωωωωω

Com tots els “moralistes”, fent trempar rai amb l’excusa de condemnar el que fa trempar!

És propi de les dones fer-se tocar el propi – tou flairós forat a la carn – secret – fit – cèntric concèntric, misteriós; elles tothora múrries rai, fent veure que – amagant-se’l – és la gran cosa!

Entre els cundescs d’elles i les frasques d’ells, quin desori de món. Les mans del mascle palpinyen al capdavall el propi de la femella. Banyut espigolaire i casolà – “fembres qui no saben què s’és filosa, car lleixen-la al marit”.

Fiçança sempre verda de bell indret. “Qui amb son cony tastava vit d’ase, qui en voldria de llop?”

ωωωωω

Dones qui feu la boja, guardeu-vos no fos cas que el marit (molt datpelcul) no us tolgui els vestits com cal i us en faci posar de lleigs a veure:

“Al colp que ella eixorava, ell li feia despullar les vestidures honrades que portava e li feia vestir aquelles esquinçades e dolentes que portava ans que fos sa muller.”

ωωωωω

Uh woe! “Aquell qui trobà lo llenguatge anglès posà nom a la fembra “uman” [woe-man], qui vol dir dolor del marit.” “Per amors de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres....per aquesta raó los anglesos apellen la fembra “aman” [uh! (o ah!) man!], que vol dir en nostra llengua dolor de l’hom.”

ωωωωω

Visca les dones, nogensmenys. “Dona és vida de malalt, solaç del sa, refugi assenyalat!” “O món malastruc e desconeixent – ningú no es deu allerar a malparlar ne a malvoler de dones, ans les deu prear e honrar!”

I fet i fet tant se val: “Hòmens finalment, quesque diguen, o quesque facen, se decanten envers lo lloc on són les dones.” I ben fet que fan, i ho vol natura, vós; i millor companyia no hi ha.

No n’hi ha mai prou amb pocs exemples; i tot el que treus dels llibres, provar-ho has tanmateix: “Exemple de tres no tira a general conseqüència... Molts hòmens hi ha haguts heretges e traïdors, lladres e robadors....doncs, seguesc-se que tu sies aital...?” Hà! No fa!

ωωωωω

Fot-te’m a riure, minyó. L’ignorant Gregori i la salmonel·la: Això ens recomana en Cesc:

“Senya lo menjar e lo beure, car reconta sant Gregori que, com una monja presés una lletuga de l’hort e la menjàs sens senyar, lo diable qui estava en la lletuga li entrà el cos e la turmentà lleig.” (Tret que, per comptes de senyar l’enciam, millor que el rentis, jotfot!)

Ara, te n’entens bon tros, de malsons o d’íncubs, dels visitants nocturns qui la vida diürna sovint endolceixen; els plaers i suavitats de la nit justifiquen sovint els treballs i greuges del jorn. “Apareixen de nits a alcunes dones, e encara a santes e a fort castes [creu-t’ho, som les qui ens hi rabegem millor!], e tempten-les sensiblement així que els serà vijares que hom de fet haja afer amb elles carnalment.”

ωωωωω

Llas, greu maledicció la nostra:

(“déu” ens duu a querimònia ans combatiment amb qui no ens entén!)

(déu) (en la seua immensa bondat) (sempre et plantifica de malveí algú amb qui no et podràs mai entendre) (en el nostre cas) (llas!) (amb els del cagalló per barret, els repulsius canfelipútrids) (i:)

“parlar-los hets de bales, e ells respondran-vos de cebes; tractar-los hets llur preu, e ells a vós vostre damnatge; honrar-los hets, e ells res no ho prearan; serets llur amic, e ells vos proposaran llur enemic; parlar-los hets amb honor, e ells vos deshonraran; consolar-los hets en ço que pugats, e ells no us sabran fer una cortesia; e si res los en diets, diran que no entenets la qüestió; e si us en complanyets, avalotar-vos han, per guisa que haurets goig que los escapets; e, sumàriament, trobar-los hets així hòrreus, vilans e abominables, e sens tota policia e bonea, que res que bo sia ne plaent...” etc, hi perdríeu la puta estona, i fotríeu doncs goig, si mai us hi volíeu entendre, car... tant que els tingueu d’enemics a la vora, no pas que fóreu capaços de jamai trobar-hi de bo.

ωωωωω

A doll, com tot clergue, en Cesc imparteix ans recomana (tornem-hi, sí ves!) lliçons d’hipocresia:

“Rei en Pere no podia trobar consell sobre un gran negoci seu, e sa muller obrí-li altes vies e noble consell a la cosa aquella. E lo dit rei proposà-ho al seu consell secret, e tots aprovaren molt aquella via. E llavors dix lo rei [no pas secretament, mes en veu alta ara]: Bé conec que lo consell de la reina és fort bo, mes, per ma fe, si encara era millor no el tendré, per tal que lo món no puixa dir que en tan alta matèria jo haja proceït per consell de fembra.”

“Jatsia que simpla fornicació amb fembra pública sia gran pecat, emperò, per tal quan natura humana és tota corrompuda e inclinada a aquest pecat, en tant que si aquest pecat era punit per la senyoria present, seria en gran perill que los hòmens no faessen majors pecats, així com pecat d’adulteri, e pecat contra natura, los quals són notables nocuments de la cosa pública, per tal la senyoria dissimula aquest pecat de fornicació, e el permet.”

“Qui els havia dada a ells llicència de matar les mullers? Alscuns dixeren que lo príncep. Respòs Jesucrist: ...vosaltres no podets dir que aquestes fembres no hajats mortes acordadament contra llei i juí... havets comès homei... havets, en aquesta crueltat tan gran, oblidat mi e lo meu pare, qui us havíem dada llicència de lleixar les mullers errants, e no de matar... jo condemn a mort corporal tots los prínceps qui aital llicència vos han dada, així que enguany muiren tots e reten a mi de llur tanta supèrbia e presumpció... vull que tots aquells qui han consentit a vosaltres e fets aitals homeis, tots sien ferits del coltell... e muiren dins lo dit temps. Tots aquells prínceps e consintents al dit mal moriren tots a mala mort dins aquell any. És gran perill als hòmens matar les mullers... E majorment se deuen guardar los prínceps d’aital cosa, com llurs mullers sien dones assenyalades, les qual tocar és ofendre moltes persones d’honor. E posem que les vullen així cruelment tractar, encara se deuen guardar que no sia sabut, car (com dix Marc Cató a son fill, qui havia la muller llépola) moltes vies hi ha secretes de procurar a fembra de fer lo pas sens que hom del món res no en sàpia.”

ωωωωω

Què val un home? Tant com el que cobeja: misèries:

“Per famós que l’hom sia ne per reputat, si tu el pots girar a ton propòsit faent-li abelliments e cimbells d’açò de què tothom s’alta (ço és, d’honors e de delits e de pecúnies, e d’açò que sàpies que a ell plàcia, en guisa que li’n proposes prudentment, e amb manera així que ell no es pens que faces per temptar-lo ne per llagotejar), dic-te que tantost, en son respondre, coneixeràs ell on decanta e de quin peu se dol.”

“Sàpies que l’hom és pres e lligat per la cobejança d’aquella cosa en què troba tan gran plaer; de continent percebràs que en aquella part ha lo seny fort nafrat.”

“Gitar l’has a tota part que vulles, solament que hi poses una poca d’esca, ço és, queucom de la matèria aquella que ell veus que cobeja tant.”

“Fa gran follia qui a gat comana peix, ne a ca ossos carnuts, ni a luxuriós dona, ne a l’avar diners, ne a l’orgullós procuració d’honors, car cascun d’aquests... en temps d’oportunitat, dar-hi ha de morro, apropiant-ho a si mateix si pot.”

“Lo foll cobejar ret l’hom inconstant en tota part, e el fa monçoneguer, e el gira a tots vents, així com lo penell.”

“Per tal, null temps no et tingues per ben amigat d’hom efeminat, ne d’hom ambiciós, ne que molt sia implicat en qualsevol cobejança.”

ωωωωω

Perfecta definició dels politicarres que suren (com cagallons massa balmats – tornem-hi – suren al canfelip) en aquest sistema de lladres:

“Es deu guardar la comunitat de comanar justícia a persones que no la sàpien tenir e no la volen fer, així com són: jóvens; e hòmens corromputs per amor de pecúnia; o persones negligents, o pereoses en llurs fets; o aquells qui són massa amants de si mateixs; o persones molles qui no han nenguna virtut, ni esforç ni nenguna força... hòmens nefaris, inhàbils o ineptes a aital ofici.”

I oi que sembla (sí, tu, s’escau que com ara parla dels podrits franquistes i borbons abans i tot no apareguin al mapa de la península, molt pitjors que no cap anticrist o moro aumon), oi que sembla, dic, que enraona de la pesta borbònica castelladra quan diu:

“Per amor que no els vinga dan d’aquells de qui es dubten, fan contra ells crueltat. Paraules de Valeri Màxim: aquells hòmens covards a llur temor manlleven de la crueltat a remei.”

“E pensats vosaltres que si jo pogués posar la mà sobre lo rei de Castella (el degenerat Quan Cal·lo de torn) que ell gosàs fer tanta malvestat... que sia públic adúlter (i criminal palès, matant, embriac, óssos i etarres i Catalans lluitadors per la llibertat) e pos son regne en aital estament com lo pos ara, heretant sos bords (ara, ara!), ne s’enseny públicament hom de tan mala vida... Dic-vos... que si ell fos en mon poder (l’escanyava!), jo l’haguera gitat del món... E sapiats d’aqueix malvat que, puix que jo no ho puc fer, que déu ho farà, car vosaltres veurets que l’hom aqueix morrà miserablement e dolorosa, e la putana sua morrà a lletja mort, e sos bords senyorejaran poc e en breu temps, e lledesmes, e bords, e tots quants d’aqueix hom són eixits e eixiran (lo epanole de la contitufion epanola, vol dir!) seran delits (esborrats, som-hi, som-hi!) del món, així que lo regiment de Castella passarà a altra casa de rei del món (si passés a mans dels qui respectem la humanitat dels pobles, rai!).”

I hom creuria que deu pensar en “lo epanole de la contitufion epanola” quan escriu:

...(qui es creuria que “lo epanole” constituís) “un poble així bestial que es donàs a captiu a un hom qui podia errar així com ell mateix, e es posàs de tots punts a sa volentat, bona o mala, car si ho faés fóra orat e foll”, (i tanmateix es dóna, es dóna; es dóna al Franco II com es va donar al Franco I) (quin poble – aquest dels “epanole” – més desgraciat!).

“Vet los mesquins de tirans si són en mal punt nats!”

ωωωωω

Si em fos llegut, hi afegiria uns entretocs:

–(Què farien els cristians sense els no-cristians? Qui els faria la feina bruta? Car si només els no-cristians, o els mals cristians, fan feina bruta, com sobreviurien els cristians no fent fer aquesta feina bruta per a ells?) (Absurd.) (Haurien de canviar de dogmes, hà; això dels dogmes com mitjons; com mitjons massa de mesos duts.)

–(Si el nombre de màrtirs provessin la bondat de cap creença, és a dir, que aquella creença és si fa no fa “divinament vera”, que endarrere es quedava la religió cristiana!) (L’anarquisme, per a posar un exemple, perquè ha causats molts més màrtirs; fóra doncs una creença més “vera”) (ah i, per casualitat, prou s’escau que ho és!).

–etc.

ωωωωω

Per què serveixen els pobres? Els ha ficat “déu” a la terra per a donar exemple als altres, home!:

–En veure les misèries dels pobres, “les gents saben mills guanyar e conservar ço del llur e exercitar-se de servir la comunitat en llurs oficis per tal que no vinguen a aquella misèria”.

Ah! Llavors, “els mendicants deuen portar qualque senyal públic, així com segell de plom penjant al coll amb senyal de la comunitat, o qualque altre senyal en què sien coneguts. E açò dic per tal com algunes vegades hi ha alguns ribalds celerats qui són sans e forts, e no volen treballar, e fingen-se contrets e pobres, e amb nafres fetes e procurades amb diverses herbes e medecines... e enganen així les gents, e per aquesta via tolen e sostrauen les almoines a aquells qui de fet són pobres.”

ωωωωω

Maleïda “societat de consum” de merda, flagell de la humanitat. I el “consumidor”, bavós ignorant, engreixant-se i parant boig: “Atén com lo diable, volent-lo enllaçar en avarícia, li proposa moltes falses necessitats, per tal que així l’inclín a posseir moltes superfluïtats, e fenyerà que l’hom deu haver paor que no vinga en aital cas e en aital, qui es poria esdevenir, e açò...” açò el duu a comprar merdegades a dolls.

“Per avarícia se perden vui innumerables prínceps e llurs oficials, qui tots se giren a arrencar del poble ço que poden amb falses maneres e cauteles e amb grans sobergueries.” Pintes els cruels criminals buròcrates qui s’enfilen com cagalló insubmergible a cada govern o tassa de canfelip del món.

“En pecat d’avarícia cauen tots aquells qui lladres consellen o defenen e consenten en llur furt, e aquells a qui és dat castigar-los-en no ho volen fer, ans los favoregen.” I aquests són els dels bancs centrals que reparteixen diners a qui més lladre pus.

ωωωωω

Dissortat guerrer. “Ha a avorrir si mateix e sa pròpria vida – e sovint per tals de qui haurà mal guardó!” “E comportar moltes vils e lletges companyies de molts mals hòmens...”

ωωωωω

Lleig enemic:

Són inclinats a mals vicis “aquells qui per natura són torts, o amb nas fonyat, o amb lo braç poc e amb l’altre gran, o contrets, o amb defalliment o amb excés de dits”; aquells qui han “lo cap massa gran, així com ha l’ase, natural senyal han d’haver poc seny”; “haver així mateix grans orelles és senyal de poc seny... haver-les massa petites és senyal d’hom maliciós...”

“Crestians, si són malalts, no deuen apellar jueus metges ne d’ells reebre medecines”; “crestians no es deuen amb jueus banyar en uns banys mateixs ensems...” No fos cas que se’ls empeltés qui sap què! Ni “deuen dir a l’infidel los secrets divinals ne de la fe, per tal que no facen escarn de nosaltres...” (car el que creiem són falòrnies massa irrisòries!)

“Negun crestià no edefic mesquita a moros ne sinagoga a jueus ne temple a idòlatres, ne permeta en alt lloc pujar llurs alfaquins o altres per a lloar o exalçar lo nom de llurs déus estranys o de llurs querimònies, e en especial d’aquell traïdor celerat, fill del diable e enganador del món, apellat Mafumet de Meca” (ara hi toques!) (només et manca d’incloure-hi) (en la interdicció) (edificar esglésies als “nostres” déus) (els quals, no perquè hi fóssim avesats, hauríem tanmateix de mancar de veure’ls pel que són) (maleïts, cruels, brutals, eines de la repressió emprada pels privilegiats!)

ωωωωω

“E fo concordat que nació Catalana vivia pus lloablement, unes coses amb altres, que nació cristiana del món....nació Catalana esquiva excessivament tota superfluïtat en viure comú....Catalans són los pus trempats hòmens en viure qui sien al món.”

N’Eiximenis, doncs, eximi home savi qui, com tota persona amb punt d’albir no gens guerxat, prou comprengué l’excel·lència de la nació Catalana – tots pla sabem que no cap altra se li atansa en grandesa, en plenitud, en beutat, en coratge, en gràcia.

La qüestió és que... la nació Catalana és tostemps la pus intel·ligent.

“Molt alt príncep: ...tengats gran guarda sobre vostre fill....ço és, en son menjar, beure, jeure....que no sia tocat per ningú....semblant dic a vós, que tostemps Catalans facen en vós e en ell aquest servei, ni fora ells jamés no us tengats per segurs, e vaja fora tothom que puixats haver per sospitós...”

[Escolteu’s-el, malastrucs datspelcul de la vergonya de Casp! Si cap Català mai es refiés d’un castelladre, malament rai! Fotríem goig! Ja hauríem begut oli! Galdosos rai! Més valdria que ens pengéssim tots plegats ensems! La nació a can Pistraus! Amb el darrer rei, Martí, ens arribava el nostre sant Martí, no pas cap estiuet de sant Martí ni solacívol arc de sant Martí, ni dia d’armistici, ans dia ominós i rúfol, dia gèlid i pèssim, dia de gori-goris, dia on amb l’ocupació s’enceta la cruel resistència que no pot acabar sinó amb la llibertat, ço és, la recobrada independència. On s’inicia la irritació de l’ocupació, s’inicia justament i molt alt el rosec constant de la resistència. Cal tornar-s’hi sempre, car els mitjamerdes (repulsius ocupants) molt gallegen, mes “tantost baixen llur gatzara, si veuen que hi haja ningú qui els tinga l’ast al foc o qui haja sang en l’ull”. No hi ha al capdavall mai concòrdia fins que el crim d’ocupació no és resolt.]

[I penes per a ésser qui ets. Car qui et defineix ara de cara al món és precisament l’enemic qui només et vol anorrear. No pots permetre mai que et defineixi, Català, el maleït enemic. L’enemic paràsit només et vol mort, ço és, definit per la seua substància que s’engreixava de la teua cada cop més minsa. Ja els coneixem. Així és com ens retraten els avariciosos ocupants, fotent l’urpa al sac ronyós de mants de fraus, falsies, perjuris, usures, crueltats: “d’avarícia ixen ardents cobejances, furts, usures, rapines, crueltat, frau, perjuri, falsies, e diverses altres mals”.]

ωωωωω

Un dels millors escriptors dels Segles d’Or Catalanescs ens retrata tots plegats (i en mon cas com l’endevines, mon frare!).

Aclofat ens em viu dins la insolvent gàbia que m’és l’embolcall de la pell; molt murri, se m’endormisca, balb i flonjo com tendrum, mai fressat ni menys trepitjat per cap enganyifa corrent d’exabrupte religiós, patriòtic, moral o econòmic, ni (ni dir cal) de vil butllofa de predicador pec qui et faria paella del cel; ens m’hi viu, dic, mandrós rai, tothora com un penjat, i a l’hora de cap treball no pots mai haver-li cames; se t’esmuny de tota feina com relliscós godomassí en fufa galana. Ara, oidà llavors com se m’eixoriveix l’ens adés pansit que m’hi viu i com se li empedreeix l’adí, si femella ensuma! Sóc en Carlets Tafoll, qui vernal peix com meix on jònec i meix peix, i hi compta papallons i volves, i tan lleu arribades les rigors de l’oratge, abonit a l’ombracle per les brises d’estiu o a les escalforetes del foc que atia somiós i mai del tot no colga, màxim que fot destria barcelles de faves o lliuradorets de bajoques, o espolsa bledes i bada bacores i gotzes que no siguin corcades, així aidant mansament l’antiga mestressa esversada... mes esdevinc l’heroic impudent herculi Casanova, conyarrí èpic, qui degenerat perd el coneixement i segur el senderi si de massa prop li n’ateny la flaire divinal de qualque beutat al·lucinatòria. Caic en vòrtex de verriny, orquestres de pànics aliens m’eixorden com si monstruosos amfibis ctònics, i brutals embrions d’il·luminats, forà obrant per les foscors anacròniques de l’inescandallable bentos, se’m metamorfosaven pels macarrònics dedins en sentinelles d’inaccessible canfelip qui m’aücaven que no hi só gens volgut, tot i que el fastigós destorb d’un cagalló es a mig caure’m; leri-leri penja, arquitectura inestable, columna de recança, enyorosa de la pols d’on el gambit vital de certs bípedes malignes l’alzinava; i ambtant som-hi, el meu cor urent, ardent, roent, diu part en vull! I jatsia que com garduix branxet, orfe gosset, s’esgargamellaria rere aital plat tònic, aïna, escorregut, a lloure calla. De bell nou a son trast es met, i no li han calguts mastegots ni garrotades d’eixelebrades autoritats, brivonalla repressora qui baldament es morís encontinent; car a entenimentat ningú no em guanya, i a la meua parcel·la neta, escleta, i clara, llosa de marbre on em mantinc, immortal estàtua qui sovint trempa, hi sobreviu l’esperma per a la passavolant propera qui prou s’ho valgui.

Car m’abelleixen bon tros totes.

Só el minyó “petit pur” qui mai no n’havia vistes, i diu amb raó que doncs, si les dones fossin diables, com volen els farisaics monjos [fanocs malparits! Et toldrien, aberrants, infames, l’únic per què val de debò la pena viure!]:

“–Fort faria bon estar en infern; així fos jo amb ells”.

Així hi fos (ah meu macarisme colt, com caplleves, vermell i perlejat!), només entre dones, soles eternitats vàlides.

ωωωωω

“–Digues-nos: de tot quant has vist, què t’ha més plagut?

–Sobre totes quantes belles coses he vistes, m’han molt plagut los diables aquells qui torben lo món.

–Oh mesquí! E no has tu oït dir moltes vegades, e llegit, que tan mala cosa són los diables e que tant de mal fan, e que llur habitació és pregon infern?

–[Us n’aneu a la merda, datspelsés!] Jatsia que los diables tan males coses sien e que tant de mal facen, e que en infern estiguen, volenters me passaria tots aqueixs mals e volenters estaria e habitaria en infern sols que fos e habitàs amb aitals diables!”

ωωωωω

[The fourteenth century polymath, En Francesc Eiximenis, six hundreds years dead this year of 2009, was another magnificent Catalonian writer who wrote (of course!) in Catalonian. His vasts works (albeit full of contradictions, being as he was in the pay of the mafia church, alas) are extremely funny and yet full of invention and erudition. He was amazingly knowledgeable; an encyclopedic man who implied that the Catalan nation only... the Catalonian nation only is assured, from the beginning of times, of a reserved place in paradise, for “the Catalonian nation is demonstratively the best in the whole world” – and if there’s somebody anywhere not happy enough about this, hey, he can go fuck himself.)”

Why then is he not known the world over? Precisely because...

(Imagine if he’d written in the “french” language! The reams and reams of vacuous “studies,” “analyses,” “evaluations,” and so on! The multiple multilingual editions! The noise and the glory! The meaningless academic foo-fa-fa!)

The value of a classic writer (unless he belongs to an ancient, no longer threatening, empire – the Roman, the Greek – now fantastically impounded and added as a ridiculous toupé or merkin to the scarecrow self-image of an artificially swollen current power or other, afflicted with the vain “vapors” of being itself also an empire) depends exclusively on the strength of the economy of the state the official language of which provisionally happens to be the same as said author’s.

The Catalonian case, not unlike the case of many other nations now unrecognized as such, suffers from the invidious, iniquitous boycott the avaricious castilians in Iberia and the jacobine french in Gallia (the two main geographical regions where the Catalonian nation and language remain extant and flourishing, thank you very much) grotesquely apply to the works in toto of such a resilient great nation.

But of course the truth is marching on...

“Si veig que sien orats aquells amb qui parle, call-los e fas-los lloc; si són hòmens de seny, al·legant-los raons, lleixen-se vençre per raó,” claims Eiximenis, and so do we. “If we see that those with whom we are speaking are crazy, we shut up and let them be; now, if they be intelligent people, reasonably telling them how things stand, it also happens then that they let themselves by reason be won.”]

ωωωωω

(anats-vos-en en bon guany)

Samuel Johnson, de qui el cervell, uf, ha ben cagat abans endinsar-se en cap llibre

2009-09-22T21:52:00.000-07:00

Aquell dissabte, 15 de setembre de 1759, això hi deia doncs en Samuel Johnson.

En l’elenc mitològic ens trobem que hom en fa, de la memòria, la mare de totes les muses, amb la qual cosa cal pensar potser que els antics savis pretenien recomanar d’emmagatzemar prou idees clares o fets autèntics al sensori abans de permetre-li d’imaginar-hi històries o de daurar-hi la realitat; car al capdavall què et pot oferir un altre poeta ignorant altre que sons més o menys plaents, ni de què et servirà cap inventada historieta sinó per a exhibir-hi el rebost desat a la memòria?

És general la impressió que per tal de guanyar coneixement cal inevitablement conrear la memòria, i que per a l’estudiant cap altra facultat mental no li és de tant ajut; els qui admiren els qui ells consideren entesos, els atribueixen les habilitats al fet que llur memòria excel·leixi; i els qui lamenten els propis defectes conclouen que el que els caldria és una millor memòria.

És prou palès que si hom pateix de febles capacitats de retenció, debades tractarà d’assolir els cims de la coneixença; és així mateix cert que no n’hi ha gaires qui trobin que rabejar-se en la ignorància perpètua sigui gaire bo, i tanmateix, en aquest sentit, potser se’m permetrà que pretengui de consolar-ne alguns qui massa aviat s’han abandonat a la resignació, bo i fent-los avinent que tal incapacitat de retenció és defecte que no s’esdevé gaire sovint, i que s’erren molts dels qui es planyen del fet de no haver-se vist gaire ben dotats en aquest aspecte.

Veiem en la vida corrent que la memòria d’un no difereix gaire de la de qualsevol altre, i sense malícia donem la culpa de certes omissions no pas a l’oblit involuntari sinó a la vulgar badoqueria; tanmateix, en els afers fallits de recerca literària hom imputa la fallida abans a la manca de memòria que no pas a la d’atenció o diligència. I ens fa l’efecte que no tenim una memòria prou bona, bé perquè recordem menys del que voldríem, o perquè ens figurem que d’altres se’n recorden millor.

Com tots els altres poders humans, el de la memòria no acaba de satisfer ningú, en tot cas ningú que s’acani les facultats pel que desitja que siguin, o concep que haurien d’ésser. Aquell qui té un cervell capaç d’allò més troba tanmateix que n’és menys del que voldria, i el qui més recorda, recorda poc comparat amb el que oblida. I doncs, tothom qui, en acabat de llegir un llibre, trobi que no li’n romanen a la ment gaires idees noves, més val que no es cregui que això (aquest desencant) només li esdevé a ell, ni que per això es desesperi; de fet, sempre hi ha espai per a la millora, i allò que no ha assimilat és potser teca que ni l’autor mateix no recorda ara haver-hi ficat.

El qui compara la pròpia memòria amb la d’altri sovint es plany massa de pressa de no tindre’n prou. Cert que de vegades la natura ha oferts exemples de memòries gegantines i admirables. Scaliger presumia que de jove podia repetir, només havent-los llegits un cop, reguitzells de cent versos, i Barthicus ens diu que havia escrit el seu comentari sobre en Claudià sense necessitat de consultar-ne el text. Ara, tant fóra lamentar-se de mancar d’aitals graus de memòria com de plànyer-se de no tindre la força d’Hèrcules o la velocitat d’Aquil·les. Aquell a qui li ha tocat si fa no fa allò de bo que pertoca a qualsevol, ja n’ha de tindre prou. Entre parells, és sempre difícil d’escatir quin dels dos remembra millor, i encara més pelut de descobrir qui ha llegit amb més de compte, qui ha romàs al capdavall amb un ròssec més pregon en acabat del primer impacte de cap nova idea rebuda, ni per quina combinació casual d’encadenaments cap dels dos cervells ha acabat amb més nous brots damunt les branques del que ja coneixia.

És clar que, per molt que sigui imparcialment distribuïda, tantes de vegades ens traeix la memòria que gairebé tothom prova d’afermar-ne la fidelitat amb algun truc o altre. Hi ha munts de llegidors qui marquen als marges de llurs llibres els passatges qui els semblen millors, o els semblen presentar els arguments més forts, o expressar els sentiments més brillants. I així es carreguen el magí parant massa de compte amb superfluïtats, reprimeixen l’empenta de l’emoció llegidora aturant-se en petiteses, i trenquen la fluïdesa de la narració o el seguiment del raonament amb les sovintejades interrupcions, per al capdavall cloure el volum i alhora oblidar els passatges i els apunts que els marcaven.

N’hi ha encara d’altres qui estan convençuts que re no pot ésser en acabat recordat si abans no ha estat copiat en qualque llibre de notes, i així han despesos setmanes i mesos transferint-hi cites i cites. Vet ací quelcom que sempre m’ha lleixat perplex: quina necessitat hi deu haver de copiar cap part de cap llibre que hom pot d’altra banda consultar a pler? No és pas que la mà influeixi la memòria més que l’ull. De fet, el mateix acte d’escriure ja destarota el fil del pensament, i generalment val més doncs llegir quelcom dues vegades que no d’escriure-ho – hom se’n recorda millor. El mètode aquest de copiar passatges cal convenir que consumeix estona i no afegeix ajut a la memòria.

No hi ha com parar compte – aquest és el secret. Només aquell qui a lleure és capaç de buidar la pròpia ment, o aquell qui duu a l’autor un intel·lecte ben depurat de cap excrement (ni tèrbol de cabòries ni excitat amb goigs), podrà llegir amb profit. Car si els dipòsits del sensori ja vénen reblerts, què podran rebre? Si la ment ja ve ocupada pel passat o per l’esdevenidor, el cosiment no va enlloc, i el llibre esdevé davant els ulls objecte va.

Allò que hom llegeix amb delit roman generalment desat, car el plaer és sempre fermança d’atenció; en canvi, els llibres que hom consulta per necessitat ocasional, i que són llavors llegits amb impaciència, rarament lleixen cap solc al magí.

el bon Lem, el bon Gooden

2009-07-23T20:17:00.000-07:00

23 juliol 2009

Llegit d’en Philip Gooden, Sleep of Death (2000)

Divertiment dels bons – teca intel·ligent, text ben escrit.

Un actoret de poble vingut a Londres en viu de fortes, amb en Xècspia de mentor. Hom endevina l’assassí (les pudors que hi atracen són massa fortes) (hom ens recorda ara i adés: “before the climax of a play the hero shall withdraw from the action”, per tal d’aparèixer amb més esclat) (i ja sabem qui hi manca cap al capdarrer entre els principals), mes no hi fa re; hom continua llegint perquè hom hi aprèn un munt.

Hi ha un vell herbolari una mica màgic qui inventa a la bestreta el viagra per a fer trempar els impotents: les inicials de les set herbes emprades prou en formen el mot. També juga l’autor amb la taca d’un verí deixada en una camisa, com, en el vestit de la meuca d’en Clínton, la lleterada (regatera llefiscosa). Hi ha (repetit) el típic sisè seny d’un hom qui se sent sotjat per qualcú a l’ombra: “the nape of my neck prickled; this has long been an infallible sign that someone is gazing hard at me from behind”.

L’actoret és prou viu i agradable de sentir – hom li augura un bell esdevenidor. En sap: “people’s spirits are often lifted by a tragedy – while our comedies can leave them....disgruntled”...

D’una paia de cabell roig i tarannà ardent: (son pare) (mort o fugit) “he must have had a fiery trade – as cook, baker or smith, and stamped its impress on her”; car tot el que tenim (al cos, a l’enteniment) “signifies, everything is pregnant with indication”...

“There’s a taint in stolen goods and no honest man will hold on to them”... “You do not look as a lover of boys....even though you are a player”... “You are a player: and have a sense of the divide between what men say and what they are”...

Perceptiu: “Anyone who eagerly denies something with a mass of accompanying reasons, concedes the case against him, all unawares.” “Murder is a great ambition.” “No one is so quick to take offence as he who is easily flattered.” “Religion is good for business (diu una marfanta, la companya de l’actoret); devotion makes men randy. (I ell, el fill d’un capellà protestant, pensa): I remember the noises of my parents....els diumenges a la nit quan mon pare havia lliurat un sermó que considerava particularment reeixit.” “Safety does not lie in numbers” (sobretot si es refereix al nombre dels teus enemics).

Bona recepta: “Hatred by itself is not enough. It has to be accompanied by good sense.”

Toc: (our withers are unwrung) : (això no ens toca el voraviu).

Bo.

~~00~~00~~

Mateixa data, el 2008

Llegit d’en Stanislaw Lem, Sledztwo (1969), en trad. d’Adele Milch: The Investigation.

Magnífic record, tot i que n’he perdudes les notes.

Els buròcrates marejats i capficats molt seriosament i ridícula (com sempre) per les aparicions i bellugueigs i esconillaments d’estranys cossos de morts. “Per què aqueixos cadàvers quan no els guaita ningú s’aixequen i foten el camp? Vós, com a bòfia malfiada, us abelliria de conèixer si algú els ajudava. La resposta és sí – els ajudava justament allò que fa que les closques dels cargols siguin dextrorotatòries; tret que una closca de cada deu milions s’escau d’enrotllar-se a sinistrors.” “Hom esdevé avesat a veure pedres qui cauen de dalt a baix. Qualsevol fenomen que continua manifestant-se dins un marc quotidià de comprensibilitat (tot i que sigui per ell mateix incomprensible) acaba essent considerat àdhuc vulgar.” Tantost quelcom és prou comú, no aixeca cap mena de qüestió. Ens acostumem a tot, comptat que sobrevisquem.

Tocs: (la cara d’un vell – blana, balba, d’una fesomia esponjosa); (la gent convencional – els qui “opinen” justament com opina el diari del matí, els qui en tenen les mateixes “conviccions”).

Molt bo.

teca minsa d'estiu

2009-07-21T20:15:00.000-07:00

21 de juliol – 2009

Llegit d’una tirada de n’Oakley M. Hall, Murder City (1949).

Ciutat nova a Califòrnia on la corrupció és pertot. Un ajudant de comentarista de xafarderies resol el cas que fot totdéu a la presó o al cementiri. Antic soldat, ara molt heroic, sobrevivint (gens versemblantment) manta trompada, descobreix on hi ha amagada la capsa amb els cèdules inculpatòries que té desada (per tal de controlar els “dolents” i conservar la vida) el comentarista (ell mateix un malparit, i ara mort per la seua dona perquè ell de primer assassinava el company de l’ajudant heroic, també ajudant investigador del xafarder, perquè li fotia banyes amb la dona).

Lleugera de llegir, molt moguda; ara, molta d’inconsistència arrossega.

(Un parell d’expressions.

Els tindríem pels collons (en finet) (car no es podien dir “mots grollers” aleshores”): “If we could just get that file we’d have them by the short hairs.”

La podries deixar plantada amb qualsevol excusa, ca?: “Can’t you toss her the fig?”)

Ves.

~o~o~

Mateixa data, el 2007.

Tornat a llegir, d’en H.G. Wells, The Invisible Man (1897).

Les feinades d’un poblet “envaït” per un home qui ningú no pot (també literalment) veure. “The anglo-saxon genius for parliamentary government asserted itself; there was a great deal of talk and no decisive action.” “Every one seemed eager to talk at once, and the result was babel.” “A perfect babel of noises they made.”

Es tracta d’un tal Griffin, “almost an albino, six feet high, and broad, with a pink and white face and red eyes... who won the medal for chemistry.” Un albí mancat de pigments. Confessa que picat pel desig (“inútil”, diu) de coneixença, “I went to work like a nigger... and... visibility depends on the action of the visible bodies on light; either a body absorbs light, or it reflects it, or does all these things. If it neither reflects nor refracts nor absorbs light, it cannot of itself be visible.” Diu del seu mestre que era un toia, i que tot plegat tenia un instint de periodista, és a dir, era un lladre d’idees. I que (en Griffin) robà son propi pare, i son pare s’hagué de suicidar perquè els diners robats pel seu fill no li pertanyien. I diu que sense pigments, li és més fàcil d’aplicar-se la fórmula. Ja comença tocat i els experiments acaben de tocar-lo. També sembla pederasta o potser anafrodita. “I looked about me at the hillside, with children playing and girls watching them, and tried to think of all the fantastic advantages an invisible man would have in the world.” L’empegueeixen ximpleries, com a qualsevol altre déu sapastre. “On came the band, bawling with unconscious irony some hymn about: ‘When shall we see his face?’” La irritació el denuncia constantment, massa potingues al cos: “All you’ve got to do is to fix the hour-hand on its axle. You’re simply humbugging.”

Hi ha un americà típicament bàrbar amb les seues pistoletes i merdetes:

“Draw the bolts” digué l’home de la barba negra, “and if he comes–” i mostrà el revòlver que tenia a la mà. “Això no va ni amb rodes” féu el policia, “això fóra un assassinat.” “Prou sé a quin país no sóc” digué el barbat, “ja apuntaré a les cames; ara aixequeu les baldes.”

Ves, no gran cosa.

~o~o~

El 2006.

Llegit d’en Carter Dickson (de fet, John Dickson Carr), The Man who explained Miracles (1956).

Una pubilla rica vigilada per un fantasmal promès. Un detectiu faceciós (de fet força fat) (“on our left we see the celebrated tennis court. The game of tennis, originally played with a wooden ball, was designed with the laudable purpose of knockin’ somebody’s eye out – which it generally did”) (és ell el qui explica miracles que, és clar, no en són gens) resol l’enigma de tot allò que li esdevé a la noieta, ara enamorada d’un heroi qui la salva.

Res.

Xagrins i segrinys (d’estranys i de pollins)

2009-04-18T14:19:00.000-07:00

Xagrins i segrinys (d’estranys i de pollins)

17 abril 2009

Llegit, d’en Balzac, La pell de xagrí (1831).

Novel·la feta a la babalà i força poca-substància. Un paio (qui es creu la gran cosa i és un desgraciat) es juga i perd els darrers calers i és ara a frec de llençar-se de cap al riu quan entra en una botiga on adquireix un “objecte màgic”, collons, tu, una pell d’ase que li ofereix qualsevol desig a canvi de fer-se-li petita (la pell) ensems amb la llargària de la vida del mateix capdecony. [És com aquells maniàtics qui pateixen de la malaltia psicològica dita “koro”, als quals se’ls encasta l’enrònia que la cigala se’ls va empetitint fins que ja no se la troben a la carranxa i temen que se’ls ha tornat un cuc famèlic qui els rata els nítols de tal manera que desesperats, abassegats pel neguit, se suïciden.] Així el carallot desitja ésser multimilionari i au, ho esdevé, tret que ara que és tan ric – i no es vol (doncs?) suïcidar – se n’adona alhora que no pot desitjar re, o altrament la vida se li escurça ràpidament. Hum. On abans es volia morir, ara no es vol morir mai. Per què? Doncs perquè cua! [Un dels “remeis” contra el “koro”, diuen els metges del carbassó, és fer-te-la xuclar per motius terapèutics – si dones te la xuclen, és evident que encar t’existeix; que la cigala no desapareix, que trempa prou i que les dones “se n’omplen la boca” – només els cal exagerar i dir que cada dia la fas més grossa – per motius de guarició, és clar. Potser ací rau la clau del misteri. Si creus que una pell que s’empetiteix és el teu destí, algú altre – atès que ets un maleït crèdul de tota manera – et podria fer creure el contrari. Hom es podria aconxorxar i fer-te creure en boldró que la substància que perd la pell de xagrí és substància que s’afegeix a la teua vitalitat, o a la teua “ànima” o, què ho sé jo, bestiades rai, que passa a incrementar el teu territori al paradís. Si allò et fa content....i pagues el benifet com cal!]

Ça com lla, la premissa és absurda. Per a estòrcer-te’n només et caldria desitjar que la pell meravellosa s’eixamplés un munt i tot seguit perdés les “facultats”, o que anés a parar a la butxaca d’algú altre, o que algú altre en patís les conseqüències, o que te la volgués comprar; que el món aturés de rodar, imagina’t, que el temps anés de recules, que tot el que havies desitjat abans fos tot d’una des-desitjat, etc. Interminable joc de possibilitats. (Tret que potser l’escriptor – sense ni pensar-hi prou – fa trampa i no coneixem totes les “propietats” de l’objecte diabòlic. Podria ésser que tot el que contra-desitgis, se’t reviri i se t’estavelli. El noi maleficia el vell volent-li que “s’enamori d’una ballarina”! Pobre vell, mai no en donarà l’abast! I en acabat el malefici se li revira contra el jove mateix... Hum, potser sí que hi ha trampa!)

Pintant tipus a volaploma, en Balzac sovint en sap. Un badoc a les taules de joc és “un de ces avares sans trésor qui jouent une mise imaginaire”. Un poeta de pa sucat amb oli “dont les écrits écraseraient toutes les oeuvres du temps présent, si son talent avait la puissance de sa haine”. El pare del protagonista, dret com un ciri, “il avait l’air d’un hareng saur enveloppé dans la couverture rougeâtre d’un pamphlet”. Un parent seu qui era un home egoista “qui rougissait de ma misère et qui avait de trop grands torts envers moi pour ne pas me haïr”. [És conegut que qui més torts ens fa, més ens odia; qui ens deu, com més ens deu, més ens vol anihilats (exemple perfecte els castelladres, qui com més ens roben més ens odien, hà!)] A part que, nosaltres rai, car “la haine est un tonique, elle fait vivre, elle inspire la vengeance.”

Bons tocs: “La pensée est la clef de tous les trésors, elle procure les joies de l’avare sans en donner les soucis.” “Cette répugnance instinctive qu’éprouve pour les détails de la vie matérielle l’homme qui vit par la pensée.”

Una “ballarina” diu: “Ens hem de donar perennement a un personatge detestat, hem de pujar infants qui en acabat ens abandonaran i encar els haurem d’agrair les coltellades al cor; aquest és el programa per a les dones; i llavors, de cops, per a recompensar-nos l’abnegació, els homes vénen a fer-nos patir cercant a seduir-nos; si resistim, ens comprometen; quina vida! Més val romandre lliures, amar els qui ens plauen i morir joves!”

En Rastignac defineix en una frase com (no-)funciona l’avariciós sistema capitalista d’ara mateix (el “sistema anglès”. “Em volia fer establir un crèdit, i llavors fer-m’hi fer manlleus, pretenent que els manlleus sostendrien el crèdit!”

Ara, inconsistències, rai! Diu un metge (faceciosament?): “El malalt s’ha quedat, parlant clar, sense estómac....tanmateix en aquest mecanisme vital....res no s’hi troba de fortament adulterat.”

Ah, i les rucades! Les rucades pertot, que, al capdavall, per irrisòries, són divertides. “Aquella es destrueix com fa un poble qui s’insurgeix”; “només a París trobem aqueixes criatures de semblant càndid qui amaguen la més pregona depravació, els vicis més refinats, sota un front tan dolç, tan tendre com la flor de la margaridoia”; “tu n’es même pas un cafre, tu es la bête intermedédiaire qui joint le cafre a l’animal!”; “en inculquerez-vous la poesie aux gens de province pour qui l’opium et le thé, si prodigues de délices, ne sont encore que deux médicaments?”; “le premier maquereau qui arrive a Paris, il le mange”; “cet homme n’avait pas dit un mot pendant dix ans, et s’était soumis à ne respirer que six fois par minute dans l’air épais d’une vacherie....je serai cet homme!”; “je vais vous démontrer en deux mots l’existence d’une machine sous laquelle dieu lui-même serait écrasé comme une mouche”; “au lieu de jeter leur enfants à l’eau, les chinois devraient les utiliser ainsi” (haurien d’ésser aixafats en una premsa hidràulica, on àdhuc “déu” fóra esclafat com una mosca); ah, “la peau de chagrin, vós! “l’escarransiment del cuir és un fet inexplicable i nogensmenys natural que, d’ençà que el món és món, és la desesperació de la medicina i de les dones boniques!”

Quant a les dones, doncs, ha-hà! “Je me complus à lui donner raison pendant quelques moments pour la flatter, et je détruisis ses raisonements de femme par un mot.” “J’évoquai toutes mes connaissances physiologiques et mes études antérieures sur la femme pour examiner minutieusement pendant cette soirée cette singulière personne et ses manières.” “Il y a certaines idées auxquelles nous autres, pauvres femmes, nous ne pouvons nous arrêter, elles nous tuent.” “L’alsacienne qu’on m’a proposée pour femme a six doigts au pied gauche, je ne puis pas vivre avec une femme qui a six doigts! cela se saurait, je deviendrais ridicule.” “Les prêtres, les magistrats et les femmes ne dépouillent jamais leur robe entièrement.” “Un pouvoir impunément bravé touche à sa ruine; cette maxime est gravée plus profondément au coeur d’une femme qu’à la tête des rois.” Ara, quines orelles divines! “Son oreille eût peut-être restitué la raison à quelque insensé.”

Saps què? “Au diable toutes ces sottises!”

Resumint:

–Una pell d’ase – objecte fatal, endiablat, del destí.

–Del destí, eh?

–Del destí de l’ase!

En fi, divertit, tot i el ruc.

o~o~o~o

El mateix dia, 17-IV, tret que de l’any 1997.

Llegit un recull d’extrets de l’obra de Mark Twain, editat per Mark Dawidziak, Mark my Words (M.T. on Writing) (1996).

Amb bons entretocs. 1883: “wartalk by men who have been in a war is always interesting; whereas moontalk by a poet who has not been in the moon is likely to been dull”.

“Quin avantatge serves sobre l’analfabet si tampoc no has llegits els llibres decisius?” (Si tots dos llegiu – o us llegeixen – la mateixa merda – la bíblia, per exemple – sereu igualment de rucs.)

1897. “La tinta mateixa amb què hom escriu la ‘Història’ és prejudici en forma fluïda.”

Parlant dels adjectius (1894), “when in doubt, strike it out!” (just el contrari del que recomana el bavós, mastega-sopes, Pla) (pel que fa a manguis, sempre diguí: ull viu al verb, polleguera de tot l’entrellat, font de l’acció, plàstic pern on la frase s’enrotlla).

1878. Els adjectius haurien d’ésser els llamps i els trons de l’oratge de l’escrit – si ocorren massa sovint deixen de sobtar, no s’enduen l’atenció.

1906. La paraula exacta – “tastes as tart and crisp and good as the autumn-butter that creams the sumac-berry” – what...?! (irònic?) (podries ésser un bri més “exacte”?)

1888. La diferència entre la paraula exacta i l’aproximada és la que hi ha entre “lightning and the lightning-bug” (el llamp i la cuca de la llum...?) (és aqueixa la comparació “exacta”?)

Fou aprenent d’impressor: “printer’s devil”. 1882. Per a cinc hores d’escriure li calen habitualment quinze cigars. 1924: “enraones de debò lliurement quan ho fas d’ençà del darrer clot”. També pòstumament (1935) (morí el 1910), maleeix els subjuntius; abans (1880) maleïa els adverbis; el joc de paraules (1870) (the pun: the last and saddest evidence of intellectual poverty). Diu (1917) que els intervius són “carcasses mortes”. D’un poetastre (1884): “carries his bowels in his skull”.

1924. La biografia d’algú només té de fet lloc al cap del personatge. Les biografies que surten publicades en són només les robes i botons.

A un corrector (fauna repel·lentíssima): “Fóra recomanable que quan em corregissis el texts ho fessis despert; treu-te el cervell i balla-hi damunt: així li llevaràs si més no una mica de l’encarcarament.”

Troba carregosos (i amb raó) Henry James, George Eliot... El pitjor de tots: Walter Scott, amb les seues merdegades si fa no fot medievals: “florit, sentimentaloide, flatulent”. Bon altre en J. Fenimore Cooper: “he hadn’t more invention than a horse; and I don’t mean a high-class horse; I mean a clothes-horse” (hà!)

1935. Preant Zola: “ecclesiastical and military courts: made up of cowards, hypocrites and time-servers, can be bred at the rate of a million a year and have material left over...” (Corts militars i eclesiàstiques: colles de buròcrates, de covards i fariseus; d’aqueixa púrria en cries un milió per any i et sobra substància.)

Bé.

o~o~o~o

Llavors, rellegit, el 2004 (per distracció o badada; al començament no me n’adonava que “ja me’l sabia”, i en acabat ja era massa avançat en la teca – prou interessant – per a deixar-ho estar), d’en Patrick White, The Living and the Dead, 1941.

Germà i germana han sebollida la mare... Tornen, cascú a la seua. Hom recorda melangiosament, i al fur intern, la mare, la seua història agredolça, i llavors la llur (la del noi sobretot) (i la història d’un no-ningú sempre es repeteix) (depressivament) (els cops que ineluctablement et fot la vida) (“if only he could escape this painful sensation of being exposed to the unexpected”) (“you waited for strangers to value your unique and sensible qualities”) (expectacions que fan figa com coets mullats) (“an overwhelming desire to prove nature wrong”) (debades) (tot és la mateixa pedra on el vol s’estronca)...

“Overhearing his remark that parsons were a perverse, prying, pillaging, hypocritical lot, she was at first decently shocked...”

(Pernod) “two glasses of yellow-green, quite motionless, imposed themselves, their opalescence”.

(Una cançó) “they called it ‘You Can’t Say No to a Soldier,’ probably with relevance. However you deplore a popular song, it usually has relevance.”

Filistins arreu. “Everyone with a mind has communist tendencies; but one must draw the line; otherwise think of the discomfort.” Hà!

“He had been a prisoner of war....he had suffered very much....frau Fiesel seized on her brother’s suffering as a source of steely virtue.” Hà! “The words of Schiller drew from her voice a volume of quivering platitude.”

“–Let’s play at murders, he said

–Oh, she said. Murders. How?

–I’ll be your murderer, he said. I’ll tie you up in rope and strangle you.”

En Guimerà traient-hi obliquament “lo nas”. “Herr Dr Rosenheim said that on Friday they had heard Tiefland at the Opera....his wife was a lover of music....as if this were an additional virtue in her favour.”

Tot plegat....aquest llibre....això....veus d’un chor....sense figures. Autèntic com la vida mateixa, hà. “The descant of their voices but little more than a chorus to a tragedy that dwindles round the central figure.” Una figura principal absent.

Bo. Te l’hauries de rellegir.

Tres de na Barbara Pym (1978; 1958; 1955)

2009-04-02T09:12:00.001-07:00

Tres de na Pym llegits recentment

Darrerement llegia de na Barbara Pym, l’u de març de 2008. The Sweet Dove Died, 1978.

Novel·leta insubstancial sobre una altra conca qui bé vol el seu marieta. El llibre gairebé la relació d’una competició de conques qui vetllen cadascuna pel “seu” marieta. La protagonista una dona de “classe” (segons parer d’elleixa).

L’autora no té gens de pietat, compassió, per tota aqueixa gent. Un Londres efeminat, carrincló – un Londres de conques i marietes – una mica suat. Desil·lusió final de la conca quan se n’adona que el seu marieta protegit no reïx a demostrar-se “superior”.

L’oncle del marieta, un grasset fluixet – “he was one of those men who are at their best with a carving knife”.

“Older women especially were most unwise to cry – it was ruination to their appearance.” Ironia massa fina, moribunda. Ves.

00~00~00

El trenta d’octubre del 2008. Llegit de na Pym, doncs, A Glass of Blessings, 1958.

Una jove casada massa desvagada, la feina es redueix pràcticament a servir la parròquia. La sogra “alliberada”, xanxejant sovint sobre els capellans. Els capellans tenen “avinentesa per a treballar amb els joves”, “i ja sabem què se segueix llavors de vegades”, “the lurid headlines in the gutter press or the small sad paragraph in the better papers”.

Vida ensopida que “podríem també fer semblar romàntica si hi esmerçàvem prou treball a escriure’n les anades i vingudes”; exactament.

Petiteses de sagristies i rucadetes de clergat bla i fastigoset. Classes senceres de ninots superflus (pregonament, s’ho saben, superflus, ensalivadament i fada essent païts pels anys sempre repetits).

Intent d’afer “romàntic” (“everybody wants to be needed, women especially”) amb el germà d’una amiga, el qual sembla haver fracassat, haver perduts tots els trens, “his early brilliance seemed to have come to nothing”.

Els homes pràcticament tots marietes (aquesta és la societat anglesa que roman darrere; per això tant d’imperialisme i tant de maligne esplet, per a mantindre els esgarrifosos llepafils ben segurs a casa), àdhuc l’interès “romàntic” de la casada jove. Se n’adona al capdarrer. “Give my love to Piers – for now I could send it in the casual meaningless way one did to all and sundry.” Ni les paraules no serven vàlua, en aquest món de sopes tèbies.

Bo.

00~00~00

L’u d’abril del 2009. Llegit, ja, de na Pym, Less than Angels, 1955.

Una escriptoreta de “coses femellenques” i uns quants antropòlegs més o menys carallots. Enmig, novament, l’obsessió amb el funcionament bla, fofo, del món eclesiàstic, ple de gates maules, marietes i lladres.

Aquest llibre té una mica més d’acció, sobretot als darrers capítols on tot es resol molt catastròficament i sense que ningú tanmateix no hi suï gaire. Amb la foguera de les notes de l’antropòleg granat, pres, encarcarat, per l’existència d’aquelles notes al capdavall sense importància. (El que importa és la dona. “Like so many men, he needed a woman stronger than himself, for behind the harsh cragginess of the Easter Island façade cowered the small boy, uncertain of himself.”) I la mort sobtada de l’antropòleg jove (per violència africana; amb l’Àfrica com a infern, amb aquells cuquets qui t’entren al cos i te’l transiten incessants i de bòlit, i l’únic moment que els pots arrencar és quan et passen volant per les òrbites dels ulls). I tot cau com gotes d’oli en bassa d’oli, flascament, en l’esmorteït purgatori de la vida anglesa de classe mitjana.

Què fer amb els escrits del jove mort? Ningú no els vol. Tant d’amor que despertava als cors de les jovenetes i amb quatre dies ja l’han oblidat. Què fer amb l’homenatge a un altre? “Perhaps they could even think out an arresting title, the sort of thing that might make people buy it, in the hope that it was something new instead of a ragout of scraps which the contributors had had lying around for years and never done anything about.” Hà! Cert que les notes antropològiques sempre han estat motiu de riota, amb els “salvatges” fotent-se’n dels carallots qui venien a estudiar-los i doncs fent-los creure que llur societat “funcionava” amb “mecanismes” grotescament absurds.

L’enveja típica del “crític” (antropòleg o altrament). “The fact that he had not been able to produce an original work himself was perhaps responsible for his harsh treatment of those who had.”

Bé. Tot plegat, amb el llibre d’abans, magnífic dibuix del cansament de postguerra.

Un altre assaig d’en Hazlitt

2009-02-06T20:01:00.000-08:00

Odiar és un plaer [1826] d’en William Hazlitt

[Traslladat i comentat per l’immens erudit en Pete Netherhaunts, de les excelses universitats de Pamfilònia i Tothosaua.]

Damunt l’estora a la cambra on m’estic assegut, hi sura envant una aranya – no pas la qui es prestà a l’edificant al·legoria de les admirables Línies per a una Aranya, mes una de la mateixa mena si fa no fa... S’hi espitxa sense filar prim, i ara se m’atansa rancament i barroera, i llavors s’atura en sec – deu haver apercebuda l’ombra del gegant; i doncs què fer...? Deu consirar si continuar surant o pus tost recular; tanmateix, quan se n’adona que no en faig cap cas, que se me’n dóna de la mesquina dissortada, i no me li llenç doncs damunt, com faria ella amb qualsevol mosca indefensa qui li caigués pel territori, s’encoratja i, amb una barreja d’impudència, murrieria i por, tira envant. Quan la tinc a l’abast, l’assisteixc aixecant una miqueta l’estora perquè se’m perdi de vista – estic content d’haver-me estort de la intrusa, i àdhuc en tinc un tremolí si em duc a l’esment com l’he tinguda de propera. Un infant, una dona, un taral·lirot o un d’aquells moralistes de fa cent anys l’hauria trepitjada sense més contemplacions; filosòficament, no puc; no li port cap esquírria, tot i que només veure-la m’esmola l’odi. L’ànima de la malícia subsisteix fins i tot després que l’has posada en pràctica. Hem après a adondar la nostra embranzida i a mantindre dins uns certs límits d’humanitat el que fem de cara enfora – mes és un altre afer tindre controlats sentiments i fantasies. Ens n’estem de demostrar de cara enfora la violència brutal, mes això no vol dir que l’essència o principi de l’hostilitat no se’ns remogui part de dins. No volem aixafar la pobra bestiola (això ens sembla penós i grofollut), i així i tot ens l’esguardem supersticiosament amb fàstic, diríem amb horror mística. Caldran potser que s’escolin cent anys més perquè, amb l’ajut de les bones lletres i els freds i pregons pensaments, assolim de guarir-nos del prejudici que ens impel·leix contra el malastruc animaló i sapiguem beneir-lo amb una mica de la “llet de l’amabilitat humana”, i ja no pas a tornajornals amb el seu enverinament i esquerperia.

| | | |

[Ja hi som, vós! Imagineu-vos quina reacció caldria esperar de les ubiques societats de molt enamorats aracnòfils, i especialment d’eixerides taràntules, de tofudetes migales, animalons acaronadament gomboldats! I com és que un home tan ple de fonts erudites com vós no esmenti ara el seu contemporani Fourier, qui sempre s’esgarrifava deliciosament amb el cèlebre astrònom Lalande, el qui menjava aranyes crues, no pas perquè les odiés, ans perquè li agradaven tant! Quant a trepitjar les aranyotes sense solta ni volta, cogitéssim doncs: Què s’esdevé llavors si “déu” és una aranya qui ha ficades innombrables imatges de si mateix per a veure com hom el (la) tractava? Hum! I si hom el tractava a baqueta – en la persona de les seues imatges – a l’infern que hom anava a parar d’espetec, ai, i per a una eternitat de xemicament continuat! I, si hom el tractava bé, prou podia, de dret al paradís de les aranyes, ei!]

[Pobrets de nosaltres sense aranyes; tant de mosquit letal!]

[Al contrari, en T.E. Lawrence, per exemple, pensa en aranyes i mosques pel que fa als ridículs militars: quan et volen reclutar a llurs unitats, et sedueixen amb amoretes i fimbreigs de cul, et munyen com formigues pugó. Ara, quan ja et tenen als rangs (a la teranyina), com et maltracten! Com la malmesa carn de canó que de sobte esdevenies!]

[No són ni bones ni dolentes, ni belles ni lletges. Són com són i se’n foten de nosaltres.]

[I nosaltres? “Res d’inhumà no m’és aliè”, això caldria haver dit.]

| | | |

Com més hi esguardem, més ens n’adonem que, sense l’odi, a la natura li mancava quelcom d’essencial, quelcom d’allò que l’empenyia a l’acció; la natura sembla feta d’antipaties; la vida mateixa es tornava estany estantís sense l’efervescència duta pels impulsos contrincants, les passions esbojarrades aportades pels humans. La nostra trajectòria esmorteïda s’acoloreix i guanya llum (es fa, si més no, visible) quan es veu contrastada per la foscor del voltant, així com el llamp es personifica brillantment damunt la grisor del núvol. En direm orgull? Enveja? Es tracta de cap embranzida íntima que la duu a distingir-se? O és qualque feblesa, qualque mena de malícia? El que sigui, prou val; car sense aquesta afinitat amb l’avolesa, aquest delir-se per la dolenteria tan típica de l’esperit humà, sense aqueix pervers, mes prou afortunat delit de malesa, malament rai; quina sempre refrescant font de satisfacció llavors no se’ns estroncava! Car pura bonesa tost es torna fada, de seguida troba a mancar varietat i espècia. Esdevé una mena de dolor agredolça, avorrida, desmenjada. L’amor es degenera en indiferència o fàstic, i això si no volem anar als extrems. Només l’odi no es mor mai. Pertot arreu veiem l’odi enfeinat, treballant a tothora i a deshora. No veus els animals que entre ells es cansin mai de turmentar-se ni de burxar-se despietadament; els infants són cruels, els veus matar mosques constantment; tothom llegeix als diaris sobre les dissorts d’altri (accidents, atacs), i ho troba d’allò més divertit; la població en grumoll surt al carrer a presenciar un incendi, i no veus mai ningú que se n’alegri de debò gaire si hom reïx a extingir-lo massa d’hora; home, és clar que és millor que hom reïxi a apagar-lo, mes també és cert que hom perd així un objecte d’interès, i tenim un esperit que s’estima més anar de bracet (no pas amb l’enteniment) amb les passions. Ens reunim en freturosos, sedecs, entusiastes patolls i boldrons per tal de presenciar qualsevol tragèdia, mes tantost hom ens fa saber que hi té lloc al barri del costat qualque execució de reu, triem l’espectacle de la mort, i, com diu en Burke, de mantinent el primer dels dos amfiteatres es buida perquè s’ompli l’altre. Tota la comunitat s’hi apunta i s’hi engresca de valent tantost qualsevol gos estrany, o el carallot del poble, o una altra vella boja apareixen: hom els aquissa i hostilitza; sí ves, les noses públiques es tornen divertiments generals. Ah, durant quants d’anys i panys aquells tres ridículs flagells que es diuen el papa de Roma, els borbons i la inquisició no ens forniren, als anglesos, penjaments a desdir i ens foren els blancs adients i preferents de greuges i d’ires i de fàstics...! I, així i tot no pas que ens haguessin emprenyats gaire darrerement, car prou ens n’alliberàvem feia un bon tros d’estona, mes és el cas que tenim tostemps un excés de fel a la boca de l’estómac i ens cal qualque objecte on descarregar-hi el feixuc perboc. Com ens va costar de treure’ns de sobre les pietoses creences en bruixes i fantasmes! És clar, ens abellia tant d’empaitar i torturar les unes i acollonir-nos a mort amb les altres!

| | | |

[Quin home més optimista sou tanmateix, en Hazlitt! Les supersticions continuen ben vives, probablement molt més que al vostre segle més esclarit (entre els prou educats); ara els governs són plens de criminals supersticiosos capaços d’assassinar a l’engròs per ideologies i religions que no es creuria, si fos capaç d’entendre el que diuen i com ho plantegen, cap ameba amb ulleres! Les creences en esperits, i en cretins cristianismes, i en bavosos islamismes, i en possessions diabòliques, i en merdegades i falòrnies racistes si fa no fa, van creixent i tornant-se com més anem més virulents! Els humans, raça embruixada! Entre els bruixots i altres bisbes qui es van embutxacant els profits dels embruixats i altres capdeconys, creguts, “creients”... malament rai, la gent “de seny” no sap com matar-los tots sense morir-hi alhora, món enverinat!]

| | | |

Pel que fa al grau d’excitació que ens duu l’esdeveniment, el que compta és menys la qualitat que la quantitat: com més, millor; i n’estem tot nerviosos no fos cas que ara fóssim en presència de cap decreixença; ens és insuportable qualsevol minva d’acció; un estat d’indiferència i d’ensopiment el trobem mortal; tant com la natura, la ment sembla avorrir el buit; fins i tot quan l’esperit de l’època nostra (un esperit progressiu, intel·lectualment més refinat i francament bel·licós contra les debilitats naturals) ens interdiu de dur a efecte les nostres fortes inclinacions venjatives i caparrudes, encar hi persistim per escrit, o per parlat, i pitjor per imaginat, mantenint vius patums, papus i espectres d’aquells qui atien el foc dels nostres odis i terrors. Cremem en efígie enemics simbòlics [com ara el borbó, rei dels castelladres coquins: servils i avariciosos] i els bescantem i remenem i ataconem, repugnants ninots de falla maltractats amb euforitzant esquírria pertot arreu. Potser protestants i papistes ja deixaven a hores d’ara de cremar-se en pires públiques recíprocament, però encar la gent se subscriu als setmanaris que expliquen fil per randa les vides i sobretot les morts dels “màrtirs” de tota falòrnia; i de debò l’èxit de certes novel·les “històriques” cal adscriure’l al fet que ens duguin als temps pretèrits on era permès el disbarat continu [tret que és clar, és molt més “permès” ara, amb els cretins capitalistes americans i llurs llepaculs d’europeus i molt fanocs moros i racistes jueus matant a tort i a dret els ubics “terroristes” qui no els fan la farina prou blana] de les batalles feudals, les pires, les invasions, els anihilaments, els genocidis, els torts per a donar i vendre, les revenges incessants d’una època per a bàrbars, per a gent arrelada als prejudicis i a les ràbies entre sectes i partits, polítics i religiosos, i entre cacics plens d’ínfules assassines.

Amb ells combreguem, amb ells odiem per procuració tant com ells odiaren. Bo i llegint [ara faríem: “guaitant la metzinosa televisió”], ens desprenem dels fleixos restrictius de la “civilització”, ens traiem el prim vel de germanor. “Som-hi, fora disfresses!” Tornem a esdevenir la fera ferotge, som novament animals salvatges, i com el gos de caça se somia caçant amb xerrics de dents i ganyotes sanguinàries, així el nostre cor es desvetlla, com si sortís de la cova de l’esquelet, i exulta perquè se sent estort, com si hagués recobrada la llibertat d’antanyasses, quan no hi havia altra llei que la de seguir el propi impuls, sense cotilles ni constrenys adventicis.

Tothom s’encomana al diable segons el propi tirat, la pròpia lluna. Ni el panòptic d’en Bentham ni els paral·lelograms impermeables de n’Owen no ens tallen l’embranzida [ni les càmeres i els espietes electromagnètics a cada raconet virtual!] (hà! com s’hauria fotut, i se n’hauria fotut, en Rob Roy per exemple, d’aqueixos ridículs obstacles!), ni calculem quin fóra el nostre interès per tal d’assegurar el futur – la voluntat s’allibera i s’enfila per on vol, talment el torrent que es llença penya-segat avall: no hi ha bé ni satisfacció més immensos per a l’individu que en fer tanta d’avolesa com pugui contra el seu veí: l’ànima se n’encanta, cada pit ressona exalçat amb la proesa!

Hi ha aquell cèlebre predicador (n’Irving es diu) qui ha tornat a atiar per les capelles caledonianes el vell foc infernal adés somort, i els badocs parroquians contents com gínjols. Cal asseure-s’hi (amb mal al cul i a les orelles rai) i tornar a ficar l’ull ploricaire als cràters de l’infern i tornar a jugar-hi com qui burxa el drac qui bleixa amb sofre i flames (allò t’anima com si et punxaven amb una agulla el voraviu), i cal veure-hi n’Irving, com un altre tità gegantí, alzinat amb cara de mil dimonis, amarg i negrós com si tornava de forjar, per a ús encontinent damunt els mesquins condemnats, tots els aparells de tortura! L’ésser humà, quin paquet més estranyot! No en té prou amb fer tot el mal que pot, moral i físic, al seu proïsme qui comparteix el seu mateix bocí de terra (“en aquest areny pedregós del temps”), on prou semblaria que en tenim prou i massa, de penes i d’angoixes, de malalties i de dolors, de pors i de pèrdues, d’esquinços, d’enyors, de galleigs i vexacions, de contrarietats, de crueltats... encar al maleït, fanoc, maniàtic cretí “creient” li cal agafar el proïsme i dur-lo ben amunt, on tronen els pares de l’església, per a llençar-lo daltabaix al fosc forat infinit del foc etern; és tan baixament maligne que vol que l’altre pateixi transitòriament ara i ací, i llavors interminablement enllà dellà, i això prega al seu déu: que faci la seua odiosa voluntat de condemnar per sempre a les penes més cruels aquell per qui tant de despit abassega. Els antropòfags couen llurs enemics i se’ls cruspeixen bonhomiosament rai, com qui comparteix la mateixa taula; els eclesiàstics cristians no són tan bona gent: tothom qui pensi una miqueta diferent, ja el llencen cos i ànima al foc infernal, per a més glòria de llur déu i per al “bé” de les criatures d’aquest mateix déu! Encar gràcies, és clar, que el poder que serven aqueixa genteta no es correspongui amb la “grandesa” que pretenen: només mancaria això [tot i que pertot arreu aiatol·lahs de tot pèl ronyós rai, en aquest segle vint-i-u d’escàndol!]; ara, cal pensar que sigui pel fet que se n’adonin, de llur comparativa impotència en doblegar la voluntat dels altres, i que sigui això el que els faci exagerar les barbaritats que diuen, tractant d’aquesta faisó (emprant paraulotes sense solta ni volta, i imatges com més bèsties i monstruoses millor) d’acollonir els més ruquets i paradets [els més dretans, com deia en John Stuart Mill] perquè se’ls creguin.

El plaer d’odiar, com deleteri corrosiu, rosega el cor de les religions i en fa nucli roent d’agre, ranci enuig i fanatisme; fa del patriotisme pobra excusa per a continuar portant el foc, el flagell i la fam a d’altres terres; redueix tota virtut a un afany de censurar tothom, a una vigilància estreta, envejosa, inquisitorial i fastigosa de les accions i els assumits motius de les accions dels altres. Per què altre serví l’invent constant de sectes, fes i doctrines religioses sinó de pretext recíproc per a la baralla, l’espoli, l’espatllar i el fer malbé allò que pertanyia a d’altres fes i doctrines, transformats ara en fitons on llençar-hi les bales? Ningú no serà prou carallot de suposar que l’amor que un anglès per exemple porta a la seua contrada vol dir alhora que deurà tindre un cert afecte o bona disposició envers un altre qui comparteix la mateixa amor? No; només implica que odia els francesos o els habitants de qualsevol altra contrada que s’escaigui aleshores d’ésser enemiga de guerra. I tampoc és l’amor a la virtut cap desig per part de tal “virtuós” en escatir i esmenar els propis defectes; és l’estovament o aigualiment dels propis obstinats vicis, als quals no deixarà de subscriure, mes que li semblaran menys virulents com més virulentament i intolerant judicarà les febleses dels altres. Aquesta màxima pot aplicar-se universalment. Cal estendre-la tan a la bonesa com a la dolenteria; si ens fa odiar els disbarats, no ens fa pas menys aspres davant els mèrits; si ens duu a rebutjar les maleses dels altres, ens empeny igualment a ressentir-ne l’èxit; si ens revengem de les injúries, paguem els favors amb ingratitud; àdhuc on més pregonament ens engatjàvem, el fang del rebuig acaba apoderar-se’ns . “Allò que era gustós com suculents llamàntols, ara se’ns torna amarg com coloquinta”, i tant l’amor com l’amistat, les pròpies ardors els acaben tornant cendres. Odiem els vells amics, odiem els antics llibres; odiem les antigues opinions; al capdavall, ens odiem i tot.

M’ha passat que pocs dels qui foren meus amics íntims han continuat essent-ho: o han afluixades les relacions o l’escalfor del lligam s’ha refredat. He pertangut a dos o tres boldrons de companys inseparables, d’aquells qui ens vèiem “sis dies per setmana” , mes que llavors han perdut consistència i s’han dispersats. M’he barallat amb gairebé tots els vells amics – podrien ells adduir que això és degut al meu mal caràcter, però el cas és que també s’han barallats entre ells. Que se n’ha fet del “compacte de jugadors de naips” que en Lamb va cantar en la seua notable “Epístola dedicada a en Southey”? (Un aplec d’amics que jo mateix ara me n’adon que celebrava en aquest mateix llibre en un altre article.) Tots plegats amics de l’almirall Burney, ara, com les neus d’antanyasses, esbarriats pertot arreu. N’hi ha qui són morts, n’hi ha qui se n’han anats a viure lluny; d’altres s’ensopeguen al carrer i es tracten com estranys, o, si s’aturen a enraonar, ho fan fredament i tracten d’acomiadar-se un de l’altre al més aviat possible. N’hi ha qui esdeveníem rics, d’altres pobres. N’hi ha qui fem de buròcrates, d’altres de crítics de revista. N’hi ha qui ens hem fet amb penes i treballs un nom al món, d’altres qui romanen tan anònims com al començament. Viltenim els uns, i envegem i ens plaem a vilipendiar els altres. El temps ha corregut, és diferent; els vells sentiments no els podem ressuscitar; evitem de veure els qui ens recorden la nostra mancança, no ens sabem avesar a llur presència, som incapaços de fingir, ho trobem massa onerós per a la nostra vergonya, i alhora la ficta cordialitat tampoc no decep els vells socis. Les amistats claupassades, obsoletes, són com viandes massa de cops servides a taula, fredes, neguitejants, tenen mal gust, fan venir basca. Les relacions constants i les familiaritats, acaben criant fastig i enfitament, ultracuidança. Ens tornem a trobar després d’un període d’absència, i no semblem les mateixes persones. N’hi ha qui ens ha esdevingut massa savi, un altre el trobem massa totxo; i ens admirem com és que no ens n’havíem adonat abans. Allò ens descol·loca, ens posa en un estat de contínua alarma, perplexos davant l’enginy enlluernador de l’un, o fastiguejats per com és de llosc l’altre: sentir-lo és morir-se. Les bones coses del primer (a part que el seu pedantisme ens fereix), per repetició, perden frescor, prenen un gust de ràncies; la fador del segon esdevé insuportable. El company més divertit o instructiu vols prendre’l com si fos un volum exquisit, d’aquells que, després d’una estona, tens ganes de tornar-lo a ficar al prestatge; tret que pel fet que els nostres amics refusen de veure-s’hi, encasellats o pròpiament estotjats, la tensió produeix tírries, malentesos i descoratges. O diguem que el zel i la integritat de l’amistat no decau, que el decurs amistós no es veu interromput per cap gaura intempestiva, doncs tant se val, llavors cerquem a d’altres llocs motius de plany i d’incompatibilitat. Mútuament comencem a criticar-nos les maneres de vestir, o l’aspecte que gastem, o quin capteniment no servem. “Fa de molt bon tractar, però és que se’n va a clapar tan tard!” Un altre no arriba mai a l’hora, i això ens pruu com nafra de mal guarir. O coneixem algú nou, elegant, fi, o es tracta d’una amant nova, i li voldríem presentar el nostre amic, però ara el trobem poc àgil, o veiem que és un deixat, que no reïx a conversar prou com cal, i allò ens el fa llunyà, desagradable. O decideix d’esdevindre massa agressiu en les seues opinions, i fins i tot neguem les pròpies conviccions per tal de no semblar com ell. Causes com aqueixes, o si fa no fa, fan que es vagi instal·lant una fredor, una irritació; al capdavall, allò es resol violentament, en animadversió declarada, i com més temps ens reprimíem, més fort l’esclat; no ens queda cap altre remei, la incompatibilitat entre el record de l’afecció anterior i el malestar actual massa palesa. Podríem potinejar amb les nafres, tractar de posar pegats a la carcassa de l’amistat fugida, mes amb el potineig encar fem més mal, i amb els pegats embalsamem quelcom que no s’ho val, podrit per dins. Una vella amistat ara tan fràgil, més val tallar-la en sec; qui sap si al cap d’estona de desconnexió, la casualitat no ens atansa novament i (com qui somia despert) trobem que hi ha encar (amb els vells records i sentiments) prou adob per a la reconciliació; si més no, més val no pensar que la intimitat entre nosaltres torna a ésser possible, si abans no hem vomitat tot el fel del despit o gairebé, si abans no hem dit, pensat i expressat tot el mal que ens portem recíprocament. Potser un remei per a apariar algun dels tendons de la unió ara espatllats, fóra que ens baralléssim contra un tercer, que esdevingués el nostre maleït cap de turc.

Em sembla que un dia o altre tornaré a ésser amics amb en Lamb, sobretot ara que ha escrit aquella magnànima Lletra a en Southey i li ha cantades les quatre caterines! Diria que el que em lliga encar a en H (Haydon) no és altre que el fet que, tantost ens veiem, comencem a judicar qualque altre boldró d’antics companys i “els fem a bocins com ara si amaníssim un altre plat diví”. Un plat prou bo per als déus, ben trinxat amb trossos d’en L (Leigh Hunt), d’en John Scott, de madona M (Montagu), de qui els cabells d’atzabeja serveixen de fosc rerefons als nostres discursos, d’en B (Burney) mateix, qui s’ha engreixat i diuen que s’ha casat i tot, d’en R (Rickman) també... tots aqueixos, no en fa pocs de dies que se’ns han separats, i ara doncs són llurs febleses i manies les argamasses que reforcen els llaços que ens mantenen junts. No fem pas veure que ens sàpiguen gens de greu llurs follies; no, al contrari, ens en riem, ens hi rabegem, ens esclafim, “sense intermissions al llarg de tantes de xifres al rellotge”, fins que cuidem crebar. Els plats exquisits són servits l’un darrere l’altre: anècdotes, trets de caràcter i peculiaritats definitives, i au, talla que tallaràs, fins que no podem més.

Potser n’hi ha algun i tot qui encar roman amb nosaltres. Pel que em pertoca, com vaig dir una vegada, més val un amic amb prou taps i prou malplecs; si més no, llavors en podem discutir. Ran d’això, madona M (Montagu) aviava la següent remarca: “Quina manera de deixar d’ésser filantròpic!” Cal dir que aqueixos amics amb prou faltes, eren d’allò millor, entre els esperits més escollits de l’època, cap d’aquells “no-ningús sense cap marca”, i no és pas que els fóssim injusts, però és cert que era millor que no sentissin el que de vegades en dèiem. Discutint críticament i analítica dels meus trets, tant em fa el que diguin de mi, sobretot si ho diuen a la meua esquena; allò que m’enfurisma, i que doncs replic amb el pitjor verí de la meua ploma, són els llambrecs de disgust i d’escarn que hom m’adreça. L’expressió de la cara em fa més mal que no pas les expressions de la llengua. Afegiré que em sap greu si hi ha hagut un cop on he presa malament una expressió i llavors, erròniament, hi he aplicat aqueix remei. Mes és cert que aquell visatge on un cop vaig copsar-hi el vel de fàstic, era massa estimat, i tinc massa d’anys i doncs d’experiència per a haver-me confós. De tant en tant faig cap a casa dels (...), i cada vegada que hi vaig, en acabat estic resolt a tornar-hi mai més. Trob que hom no m’hi rep com abans, amb familiaritat. No és sinó el fantasma de l’amistat qui em rep ara a la porta i m’acompanya durant el sopar. Han afegit a taula un conegut i amb ell han adquirida una altra sèrie de nocions. Ara les al·lusions a esdeveniments passats hom els troba trivials i llavors vols parlar de temes més generals i de sobte s’enterboleix l’ambient. S’ha acabat allò de dir, com deia M abans cada cinc minuts: “Me’n record que en Fawcett deia que...” Això ho troben arnat. I les xiquetes s’han fetes grans i acompleixen mil fetes i proeses. Hi ha en les dues parts una mena d’enveja. S’afiguren que em faig massa el presumit, i això justament és el que pens d’ells. Les vegades que em demanen si “no crec que Washington Irving és un escriptor d’allò milloret”! Ja no hi tornaré, tret que per nadal m’hi convidin amb en Liston.

De totes les intimitats, sempre he trobat que l’única que no perdia força o s’esllenegava era la intimitat purament intel·lectual; la intimitat escleta, doncs, sense les mentides “candoroses” ni les “finors” i agafallositats de la sensibleria. Els coneguts mutus els consideràvem merament subjectes de conversa i coneixement, no pas d’afecció. Eren bons per a experimentar-hi, com “ratolins en una bomba d’aire”, o com a delinqüents: els espellàvem i els col·locàvem al taulell de marbre amb el ganivet de les disseccions a la mà. No estalviàvem ningú, ni amic ni enemic. Al temple de la veritat hi sacrificàvem els nyaps humans. Sense suc, els esquelets del caràcter romanien en joli, evidents com l’esquelet de la mosca enxampada a la teranyina; o els desàvem com qui diu en pots, amb qualque conservant refinat, per a poder-los continuar estudiant més endavant. El procés era fet tot de bellesa i novetat. Mai no en tens prou. No hi ha mai enfit de fel; i no hi ha com la irritació per a mantindre quelcom sempre fresc. Tot ens cansa tret d’alhora ridiculitzar els altres i complaure’ns de llurs defectes.

| | | |

[Som-hi, som-hi; res més sa, el secret de la jovenesa mai pansida; l’odi et manté boiant. Nació sempre renaixent; salvats els Catalans per l’odi immarcescible que portem als invasors!]

[Hà! 300 anys seguits sembrant odi contra els Catalans, maleïts castelladres, què es pensaven que recollirien ara? Encar els haurem d’agrair la persistència; això ens ha mantinguts joves com al primer dia!]

| | | |

Per la mateixa raó, a la llarga, els llibres que més ens estimàvem adés, ara deixen d’abellir-nos. És que no podem llegir sempre les mateixes obres. La lluna de mel, tot i que amb qui ens mulleràvem fos la mateixa Musa, s’ha d’acabar; ja en tens prou, dius, i ara la indiferència (si doncs no el fàstic i tot) s’instal·la al mateix lloc. Hi ha obres, sovint les mateixes que d’antuvi, per llur ardidesa i novetat, produeixen un impacte més colpidor, que no suporten una segona lectura; d’altres, menys extravagants en llur abast, que ens atien l’interès amb una certa exuberància de detalls, perden suc i revolada, no són capaces de mantindre la nostra atenció sense sotracs. Quant als escriptors de més èxit, llur mateixa popularitat ens en desavesa, ens els fa repelosos, amb tanta de falòrnia i tants d’escarafalls que se’ls enganxa, i per la constant repetició de llurs noms en boca de sòmines i beneits, i cosons i papagais llefiscosos; i això mateix, no fos cas que la voluda de pecs admiradors becmolls ens critiquessin d’ésser massa llefecs i afectats de gust, ens descoratja d’animar-nos a extreure de l’obscuritat d’altres qui s’ho mereixerien molt més.

De la mateixa manera que no val la pena afegir re al que s’ha dit d’un autor de qui tothom ja ha resolt que es allò que no hi ha, és feina desagraïda i pràcticament inútil voler recomanar algú de qui ningú no n’ha sentit ni a piular. Si et poses a anunciar que és en Shakespear qui és el déu qui idolatres, et prenen per algú qui s’apunta vulgarment al prejudici nacional; si agafes de la lleixa un tom d’en Chaucer, d’en Spenser, de Beaumont i Fletcher, d’en Ford, d’en Marlowe... de seguida sembles un pedant i un egotista. N’hi ha per a odiar el concepte mateix de Fama i Geni quan veus que obres com aqueixes “s’ensopeixen en els ermots del temps”, alhora que cada successiva generació de carallots es desficia per a llegir el poti-poti del dia, i veus les dones més presumides i “assabentades” com discuteixen amb llurs cambreres què els fa més patxoca, si el Paradise Lost, o els versets d’en Moore a Loves of the Angels.

Em va divertir l’altre dia que em vaig ficar a una llibreria i els vaig demanar si “tenien cap de les novel·les escoceses” i em van dir que “justament havien venuda la darrera, Sir Andrew Wylie”! (En Galt estarà content amb aquesta contesta!)

| | | |

[Els llibres tenen això: que tothom s’equival entre cobertes. Un llibre és un llibre i s’ha acabat. El que hi ha dintre pot ésser una merda o una meravella, tant se val, el llibre és el llibre, i hi pots posar les mateixes cobertes i no passa re; pots fins i tot – que és el que s’escau normalment (per compensació) – posar al llibre merda unes cobertes molt més virolades, gais i collonudes que no pas al llibre bo. I llavors vénen els llibretes capsdenap i encar ho espatllen. Posen etiquetes; diuen “novel·la escocesa” i et donen un John Galt per comptes d’un Walter Scott; o diuen “llibre religiós” i posen a la vora una merda com la bíblia i una meravella com Lucreci; o diuen “novel·la Catalana” i ja sabeu qui posen a la vora, una persona intel·ligent i destra com ara en Pedrolo i un maleït inútil botifler com ara en Pla; o diuen “filosofia” i gairebé totdéu hi cap, veus de bracet un altre repugnant feixista castellanufa com el Gasset amb algú qui de tant en tant hi toca com en Fuster, o – i, això vaig veure-ho amb cara de ruc ara fa uns anys – ve una dona i demana al llibreter si “té un bon llibre de filosofia, que el xiquet, qui el tinc malalt al llit, diu que vol llegir filosofia”, i el llibreter li proposa amb encert un llibre d’en Bertrand Russell, i la dona se’l guaita i diu “traduït de l’anglès? ai no, que el xiquet és molt antiamericà (!)”, d’on que el llibreter agafi el llibre de la vora i li digui: “doncs i aquest?” i li doni un llibre d’aquell ridícul obscurantista encastellufit Unamuno (!), amb què la dona se’n va contenta a casa a oferir-li aquell llibre d’inòpies de cagat al desgraciat del seu xiquet perquè acabi de morir-s’hi, segurament suïcidat.]

[Això de les etiquetes és el pecat més gros del llibreter tanoca. Caldria no etiquetar re, posar cada autor en un pla d’igualtat, i fer les cobertes d’un to si fa no fa idèntic; ja sabem que com més mudat més corcat, però no tothom sembla recordar-se’n a l’hora de comprar quelcom. Si al llibreter anal de debò li abellís d’etiquetar llibres, podria fer això, per exemple: els posava en lleixes que diuen “llibres bons”, “llibres dolents”, “llibres dubtosos”, “llibres en l’aire”, i “llibres corrents”. (Entre els “bons” hi ficaria els clàssics; entre els “dolents” els dolents, per molt famosos, per molta propaganda de fanoc, que portessin darrere; entre els “dubtosos i en l’aire” els qui ningú, o el llibreter, no pot decidir encar el “bons” o “dolents” que són; entre els “corrents” hi ficaria els d’ara mateix, que ningú no s’ha llegit de debò, i dels quals en sobreviuran al capdavall un de cada cinquanta mil, i això amb prou feines.]

| | | |

Hi ha llibres que els anomenes i et duen a l’esment idees de cru i resclosit, o d’arnat i florit. I et dius, per què t’adonaries a allò que ara no t’inspira prou confiança, o a allò que l’altra gent ha deixat de considerar viable? Tinc por d’obrir Tom Jones i trobar-me que ja sóc massa lluny del que hi ha escrit, i en aquest cas puc caure en la temptació de fotre’l al foc i ensems decidir que mai més no obriré cap altra novel·la. Tret que és clar que hi deu haver obres que, com la natura mateixa, mai no envelliran i que doncs engrescaran tostemps alhora el magí i les passions! I hi ha passatges que semblen que, per moltes de vegades que te’ls llegeixis o hi consiris, mai no deixaràs d’estimar-te’ls i admirar-los; són bocins que esculls de tractar com a favorits, que t’encisen com qui diu fins a la ximpleria. Aquest n’és un:

“De la finestra estant,

Estampant a la gespa els pensaments,

Veig que entra al jardí una divinitat;

Érets tu, i tinc la sang que em bull i em deixa

I em torna com si era aire que respir.

I ara em criden de lluny que et vagi a rebre.

La gaiata de pastor se’m tornava ceptre,

Mentre, tot inspirat, m’envol, i em beses,

I és un bes que guardaré l’eternitat.

I ara parlaves i la teua veu sobrepassava

Tota cançó!”

Un passatge així, el llegeixes i en tastes com qui diu nèctar, i creus que ets a la taula daurada dels déus; mes aleshores te’l llegeixes sovint, de vegades quan no en tens gaire ganes, i te n’adones que ha perdut gust, que s’ha tornat fat, que “begut el vi de la poesia, la mare del vi et fa nosa al paladar.” O s’esdevé que aprofitàvem un instant extraordinari, com ara quan entusiasmats el recitàvem a un company, o quan teníem els sentiments engrescats en acabat de qualque romàntica caminada o furtiva trobada, o “mentre joguinegem amb n’Amaril·lis a l’ombra frescal o entre els cargols dels cabells de na Neaera”; i què passa quan les circumstàncies no són les mateixes, quan, per comptes de venir-nos a l’esment el record de l’instant providencial, ens envaeix el sentiment de recança i ens sap greu el que hem perdut, i ara maldem per a recobrar “l’hora irrevocable”, i, damunt, encar ens entristim més, i ens demanem de cops com som capaços de resistir tal pèrdua, i amb immensa melangia ens meravellem davant el no-res que de tot allò tan beneït ara roman!

El plaer ateny un punt màxim durant qualque instant de calma solitud o d’intoxicant simpatia, i d’ençà d’aquell moment es va enfonsant; llavors, per comparança al que tens ara, i per disgust conscient, la mateixa cosa que ans tant t’exalçava et deixa ara un regust de fastig i d’irritació.

“I amb els quadres, amb les pintures, el mateix procés...?” Cal convenir que sí, que el mateix s’esdevé amb els quadres. Tret dels que pintà en Ticià – no sé per què, però un aire esclet i refrescant s’enfuig dels seus paisatges, com si vingués d’un període més net. L’altre dia vaig veure un dels seus quadres a Fonthill. Entre tant de recapte refinat i lluent, desolat i sense ànima, t’hi trobes una carpeta que ve de la Galeria a Dresden. L’obres, i una noia t’esguarda; és jove: una xiqueta i tanmateix una dona; té un aire d’innocència pagesívola i alhora les gràcies d’una princesa, ulls com els del tudó, els llavis a frec d’obrir-se en un somriure de plaer que ja li dibuixa pouets a les galtes; uns joiells llampeguen al cresp del seus cabells; un vestit ric i antic li cenyeix la forma jovenívola del cos, com els borrons d’abril que duen els cinyells de les fulles impacients! Hauria de tindre aqueixa imatge de dolçor solacívola sempre present, i així posar-la de perpètua barrera entre la malastrugança i jo! Per què no ho faig? Perquè el plaer sempre demana de l’enteniment un esforç suplementari, més que no demana el dolor. I així, en acabat d’un lleuger festeig mandrós amb el que estimem, sempre tornem al que avorrim!

El mateix amb les opinions que servava abans; ja n’estic tip, em fan oi; i la raó que tinc d’avorrir-les: massa de vegades que m’han desencantat tristament. Hom m’ensenyà (i jo rai, creient-m’ho) que el geni no es prostituïa, que la virtut no era una màsquera, ni la llibertat altre que un mot, que l’amor feia cau al cor humà. Doncs ara mateix se me’n fotria si hom decidia d’esborrar aqueixes paraules dels diccionaris, ni si mai no les havia sentides esmentar. Em sonen, si ningú les diu, a escarn i a buidor.

Enlloc no veus patriotes ni amics de la llibertat, arreu no hi ha sinó dictadors i esclaus, tothom encadenat a les monarquies per a ensems anar fent més indestructibles les cormes del despotisme i la superstició que els van escanyant com més anem pitjor. Els folls s’alien als brètols i, plegats, esdevenen “la veu i l’esperit del poble”. El tori insolent, l’orb reformista, el whig covard! [Teniu raó! Dretes i esquerres la crema de la merda insubmergible que puja al cresp irrespirable del canfelip de la política corrompuda pel diner i l’agressivitat dels maleïts!]

Si la humanitat tendís al bo i volgués el que és de seny, prou que ho hauria atès a hores d’ara; no hauria calgut esperar gaire! La teoria és diàfana, tret que els humans els tira més fer mal, “rèprobes davant cada bondat”.

He vist que tot el bo que havia estat fet pel potent desfici de l’esperit i la intel·ligència dels homes “de qui el món no era digne”, tanta de prometença devers un orgullós inici de veritat i bonesa devers un horitzó d’anys de millorament, ho he vist destruït per un sol home amb prou pampallugues al carbassó per a adonar-se que hom l’havia anomenat rei, però amb no prou discerniment per a adonar-se que més li hauria valgut d’ésser rei d’un poble lliure! [Hà, això no s’acaba mai! Ens defineixes tant d’infame criminal carallot actual! El simi assassí Buix, per exemple, o, no fa gaire, “er cardillo”, o ara mateix el seu digne successor, el rei franquista castelladrista Quan Cardo!] He vist com certs poetes, amics meus de jovenesa i amics de la humanitat, celebraven aquell triomf, i llavors, enduts per la vergonyosa onada d’escombralls que baixava del tron i s’enduia a la claveguera tota distinció de recta raó, he vist que també se’ls enduia. I he vist que els qui no s’afegien a aplaudir aquell insult i ultratge, aquell usurpador, eren proscrits, i eren perseguits (ells i llurs amics fets blanc de tota injúria), de tal manera que ara tothom comprèn que a ningú no li és permès de viure de la seua traça o la seua saviesa si abans no està disposat a prostituir dots i coneixements per a trair la seua espècie, per a llençar-se famolenc contra el seu proïsme. “Durant un temps semblà un misteri, mes el temps mateix n’aportà la prova.” Els ecos de la llibertat tornaven a retrúnyer pels penyals de la península Ibèrica, la matinada de les esperances humanes tornava a clarejar... I ara aquell nou matí clar l’enfosqueix el repel·lent aflat del fanatisme [maleït borbó de merda qui torna a ficar els putrefactes castelladres al poder!], i aquells crits de joia els ofeguen els gemecs horroritzats del qui pateixen a les torres rosegades de la inquisició, i hom (com poc pot fer altre) d’antuvi es sotmet a la bruta força, mes en acabat encar més a la innata perversitat i al malparit esperit de la seua pròpia natura, que així el fa mesell i mesquí, sense esperances de nova il·lusió ni tampoc de nou desencant.

I què hi fot Anglaterra, aquest arxi-reformador, aquest heroic alliberador, aquest armat i poderós propagandista de la xerrameca de la llibertat? S’està palplantat i badant, sense adonar-se del flagell que s’atansa, de tot el gam i podrimener que porta; sense notar que els mateixos ossos se li esquerden i se li desfan sota el pes i les grapes i els plecs abassegadors d’aquest nou monstre que es diu Legitimitat! No hi posa remei; és com en la vida de cada dia, on prou veiem que la hipocresia i la servilitat, i l’avarícia i la follia, i la impudència triomfen, mentre la modèstia es fon i s’acoquina davant l’encontre i el mèrit esdevé trepitjat. Una vegada més ha calgut doncs que “hom arrenqui la rosa del front del virtuós per a plantar-hi una llúpia”! Com pot reeixir enlloc la passió justiciera? Com pot arrelar i créixer?

Ara, doncs, un cop vist tot això, ara que haig descabdellat l’ordi i la trama de la vida humana i n’he destriats els fils de mesquinesa, de despit, de covardia, d’insensibilitat i d’obduració, d’estupidesa i d’indiferència, de menfotisme envers el proïsme i d’ignorància envers un mateix que la componen... Després d’haver vist que el costum sempre escanya qualsevol aspiració d’excel·lència, i que el costum és abandonar-se a la infàmia... Equivocat que em reconec d’haver posades esperances en els afers públics i privats, calculant erròniament que els altres es captindrien com em captenia, sempre desencantat justament on més fermament comptava ancorar la confiança, enganyat pels amics, ridiculitzat en amors... Prou que dec tindre raons per a odiar-me i viltenir-me! I ho faig! Ho faig sobretot per haver mancat fins ara d’haver odiat i viltingut el món amb prou energia.

| | | |

U d'Octubre --- (llegint darrerement un plec d’articles d’en Hazlitt, m’ha vingut avui per traduir-ne aquest)

2008-10-01T21:30:00.000-07:00

William Hazlitt: Por a la mort (1822)

Por de morir

[article d’en William Hazlitt, anostrat i comentat, part dessobre, pel tit]

[entre claudàtors doncs els meus comentaris]

(“...el son ens arrodoneix la minsa vida...”)

Potser el millor remei contra la por a morir fóra el de consirar que la vida té tant un començament com una fi. [Podríem dir una sortida i una arribada, ara que els esports pinten tant].

Pensem que hi havia un temps on no érem – i això no ens treu la son. Per què en canvi ens neguiteja tant que tard o d’hora vindrà un temps on tampoc no serem? No tinc personalment cap mena de delit ni deler d’haver esset viu fa cent anys o durant els anys de la reina Anna – per què m’hauria de recar doncs tant que no seré viu cent anys més endavant d’ara, mani qui mani llavors? [En aquest ase, és clar, algú tan amic com jo de la “fantasia científica”, no puc pujar-hi. No sols m’abelliria haver esset en moltes de situacions cabdals on hi hauria “ajudat” qui-sap-lo (l’any 1714 a Barcelona, per exemple; l’any 1492 amb en Colom...), ans m’abelliria bontròs d’ésser així mateix, i qui sap quan, damunt Mart, damunt la Lluna, “plantant-hi la meua bandera”, i navegant damunt fosques matèries ara encar no descobertes.]

Quan en Bickerstaff escrigué els seus Assaigs no en sabia ni futil·la, de res del que hi deia; pitjor, molt més tard, fa quatre dies, com aquell qui diu, a començaments dels anys del rei Jordi III, quan en Goldsmith, en Johnson, en Burke, es reunien al “Globe”, quan en Garrick era el més gloriós dels actors, i en Reynolds hi anava a tot estrop pintant els seus quadres, i en Sterne cada any feia sortir un nou volum del seu Tristram Shandy... tot anava sense que jo hi tingués res a pelar – ni idea del que ningú hi fotigués – ni molla dels debats al parlament sobre la guerra d’Amèrica; ni sentor de les escopetades a Bunker Hill – ei, i què? No pas que em toqués cap voraviu ni em semblés ni bo o dolent – llavors ni menjava, ni bevia ni m’entretenia ni amb això ni allò, i nogensmenys no pas que em planyés mica, ca? És clar, encar no havia aparegut en aquest món – i així i tot [com els qui n’Anton deixa enrere!] els qui hi eren prou que es componien – el món rutllava aitan bé sense la meua col·laboració, com jo rutllava sense la col·laboració del món. Per què doncs hauria ara de fer tants d’escarafalls dient adéu a tot això i enduent-me exactament el que hi portava?

Quan ens posem a escorcollar la memòria i no hi trobem res del temps on encar no havíem fet cap al món, la “gorja no se’ns hi esfereeix” – per què patiríem doncs davant la idea que algun dia ens n’anirem? Morir només vol dir tornar a esdevindre allò que érem abans de néixer – tanmateix, ningú no hi troba remordiment, ni recança, ni repugnància consirant aquest fet. Al contrari, sembla un descans o un descàrrec per a l’enteniment – ens fa l’efecte que érem de vacances aleshores – encar érem fora d’escena, no teníem el neguit de si a l’escenari hi anàvem a aparèixer amb togues, o amb parracs, i si hi hauríem de riure, o de plorar, i si ens hi tocaria de rebre escridassades o aplaudiments – durant tota aquesta estona raguérem absents, calentets com torronets, sense perill – clapant tranquil·lament, durant milers de centúries, sense deler que ningú ens desvetllés, en pau, sense penes ni cures, en perllongada latència, en un son més pregon i calm que no el de cap infant, ben embolicadets i acotxadets en la pols més suau.

I això és tot el que ens pot fer més por, que, en acabat d’un curt, neguitós, febrós bellugueig, en acabat d’un munt de vanes esperances i de vel·leïtoses temors, ens calgui finalment d’enfonsar-nos de bell nou en el repòs i oblidar-hi el tèrbol somni de la vida!

Invoquem-los: “Ei, armats, templers, tots els qui dormiu davall les lloses dels corredors de la vella església del Temple, on tot és silenci damunt, i encar més davall (ni l’escardalenc òrgan no hi penetra), em direu belleu que no us hi esteu prou bé? O us estimàveu més d’eixir dels vostres acostumats llongs caus per a allistar-vos a una altra croada? Us planyeu potser que cap dolor ja no us corseca? Que la malaltia ja no pot rosegar-vos pus? Que sou quitis amb la natura, ara que ja li heu pagat tot el degut? Que de les falanges de l’enemic ja no us n’arriba l’aldarull cada cop més espès? Ni us cal deplorar com va minvant l’afecció que us duia la vostra druda? Us planyeríeu que aqueixa pilota de terra encar roda perduda en el seu rodament etern i cap dels seus grinyols ni garranyics no escandallen ni escandallaran mai més les vostres orelles per a sondrollar-hi el bon llarguíssim son on us submergiu, fix com el marbre damunt les vostres tombes, sense bleix com dins el forat on sou?

“Ah, i tu – oh, tu! Tu devers qui el meu cor s’inclina, i s’inclinarà mentre li romangui sensació, tu qui estimares debades i de qui el primer sospir es tornà el darrer, no voldràs tu també descansar en pau – o em diràs planyívol que el teu llit d’argila és massa fred? – quan el cor s’ha tornat balb i mesell, i ni pena ni tristor no sents, tot i que per això només fores cridat al món.” [Això darrer descriuria el perdre un fillet i perdre-hi, alhora, l’heroica mare. Devastador. (Però podria ésser una amor personificada – nada i morta ensems.)]

Cert que el panorama d’una existència pòstuma ens anima molt més que no la idea d’un estat preexistent. Estem contents amb el fet d’haver començada la vida al moment que ho férem – haver encetat el viatge abans és quelcom que, certament, no ens diu gran cosa – trobem que ja hem fet prou amb les feinades que hem superades des d’aquell instant. No podem pas enyorar: “Les memorables guerres del rei Nin, les del vell Assarac, les de n’Inac diví...” El desig de veure-les ens manca, en tenim prou llegint-ne les cròniques, i badoquejant davant la vasta estesa de temps que ens en separa. La història era jove llavors – el món no trobem pas que fos llavors pas gaire adequat per a nosaltres – ens faria mandra perdre-hi gaire l’estona. No ens sembla pas que els sis mil anys que es veu que corregueren abans nostre ens sigui un tram de temps que hem perdut – que no hi fóssim ens deixa força freds. No, no ens sap gaire greu ni ens reca el fet que haguéssim mancat l’avinentesa de presenciar l’ostentosa processó de tots aquells anys d’humanitat – tot i que ens mortifica ara un munt que ens veiem obligats a tornar-nos-en abans no hagi doncs passada del tot la famosa cavalcada.

Algú podria tractar de dir-nos que aquesta diferència s’explica potser amb el fet que, mercès als senyals i les tradicions que ens n’han pervinguts, podem si fa no fa escatir què s’esdevingué durant els anys de la reina Anna, fins i tot durant els anys dels monarques assiris, mes que, contràriament, no tenim altra manera d’esbrinar què s’esdevindrà més endavant sinó esperant que s’esdevingui, i doncs que, com més fosc veiem allò que ha de venir, més ens pruï la curiositat i vulguem aclarir-ho. No crec pas que això sigui cert – car si això fos veritat no ens podríem estar de desitjar contínuament d’anar a descobrir el que ignorem a indrets com ara Groenlàndia o la Lluna, ço que, en general, ni ens prestem a fer-ho ni ens neguiteja gens de no haver-ho fet. Cal reconèixer que, tret com a excusa per a perllongar la pròpia existència, el nas no ens pessigolleja tan esmoladament com per a arrossegar-nos cap al desminyonament dels misteris de l’esdevenidor. La qüestió no és pas tant que vulguem ésser encar vius d’ací a cent o mil anys – ni vius cent o mil anys abans d’ara – com que vulguem que ara mateix duri per sempre. Res no ens plauria tant com romandre aital com estem, i el món aital com és ara mateix. “L’ull d’ara copsa l’objecte actual...” i el vol, i vol servar-lo tanta d’estona com li sigui possible, i avorreix, de totes totes, que li sigui arrabassat i, per comptes, no tenir-hi res. És l’esglai del deixar anar, del perdre contacte, de veure trencar-se el fort lligam... és això, la basarda punyent d’haver d’abandonar sense enllestir qualque estimat projecte [projectes, projectes, això!], el que produeix aitanta de repugnància al partir, i és això el que fa que manta de “llarga vida”, car sovint s’escau d’ésser prou llarga, “esdevingui al capdavall calamitosa.” I: “Oh, cor valent! Hi ha entre el món i tu una atracció tan forta que cap dels dos mai trencaríeu!”

L’amor a la vida és, doncs, un vincle creat per l’habitud; no és pas cap principi abstracte. No n’hi ha prou amb existir, existir no és quelcom que “satisfaci el desig natural de l’home” – volem més, volem ésser en un cert temps, lloc i circumstància – ens estimaríem més d’ésser ara i ací, “en aquesta voreta i areny del rierol del temps”, que no pas en qualsevol altre triat període de l’esdevenidor, per exemple durant els cinquanta o seixanta anys al voltant del mil·lenni. [Hà!] Això ens diu que aquest arrapament a la vida no és basa solament en ésser o benésser; ens diu que tenim un prejudici inveterat a favor de l’existència que tenim ara, tal com és. L’excursionista s’arrapa a la seua roca, el salvatge a la seua cabana; i nosaltres ens arrapem al nostre present mode de vida, amb tots els avantatges i desavantatges que es duu, i no el volem substituir per cap altre. [Hum! Vols dir? Cal ésser cofoi, per dir això.] Em fa l’efecte que ningú no canviaria la seua existència amb la de ningú altre, per molt sortós que fos l’altre. [Tothom és tan cofoi, dic? Dubtem-ho!] Ens estimàvem més de deixar d’ésser del tot, que no pas de deixar d’ésser el qui som. [Molt poc aventurer – o imaginatiu – sou, en Hazlitt!] Hi ha gent fets d’aquesta mena de pasta qui els abelliria prou d’ésser vius d’ací a un parell de centúries i mitja, per tal de poder veure quines alçades d’imperi Amèrica haurà ateses, o per tal d’encertir-se si la constitució anglesa encara dura. A tot això no hi arribo. Ara, confesso que m’abelliria un munt de viure prou que pogués veure la caiguda dels Borbons. [Com hi toqueu! Maleïda família, corrupció i degeneració irrespirables, flagell del món, quines ganes de veure’ls tots morts!] Vet ací una qüestió que considero vital – i tant de bo s’escaigués abans-d’ahir, com qui diu: com més aviat millor! [I tant!]

No hi ha jove qui pensi que es morirà. [No hi toqueu gens, mossènyer! La meua joventut no pensava en gairebé res més, i no crec pas que fos l’únic!] Potser es creurà que els altres es moriran, potser dirà que sí, i que això rai, que la doctrina que “tots els humans són mortals” és certa, presa en abstracte, i així és com s’ho pren, teòricament; de fet, és una màxima que no sap aplicar-se a la seua pròpia individualitat. (Mot d’en Young: “Cada home creu que tots els homes són mortals tret d’ell mateix.”) El crestall tot nou de la jovenesa, amb aquell acompanyament d’activitat decidida, d’embranzida animal, no es vol encadellar de cap manera als solcs corcats de la vellesa i de la mort. I ningú qui es troba al capdamunt de la vida, exactament com l’infant despreocupadament eixelebrat, és capaç de tindre el més remot concebiment de com es “converteix en un terròs tot rebregat aquest tendre i tebi bellugueig del cos...”, ni com tanta de florida salut i de vibrant vigoria “es marcirà, s’afeblirà, decandirà...”

I si s’escau que en un instant de desvagada especulació ens rabegem en aquesta noció problemàtica de l’acabament de la vida... com la trobem estranyament llunyana, com sembla haver-hi abans tota una estesa de lleure a lloure... i quin contrast entre el seu atans solemnial i lent, i els presents molt joiosos somnis d’existència!

Ullem la més llunyana fita de l’horitzó i pensem si ens costarà de veure tot el que haurem hagut de fer abans d’arribar a la fi del trajecte, i no ens n’adonem que mentrestant ja les boires d’aquella llunyania ens entrebanquen i les ombres de la vellesa ens embolcallen. Les dues esteses de la nostra vida s’han foses – els extrems s’han atansats i ja es besen sense que mentrestant hi hagi intervingut aquell interval tan romàntic que havíem alfarrassat que havíem primer de travessar – ja hi som; abans que s’unissin els dos punts hi havia d’haver tant, i no hi hagut pas gaire; tantost l’esperit de la joventut ha fugit, àdhuc els rics, melangiosos pausats colorets de l’alta edat, “la fulla groguenca i cruixent”, les promeses aprofundides tonalitats del vespre tardoral, ens han estats emblats; per comptes, només una boirina humida i llefiscosa s’empara de cada cosa.

[Això em duu a l’esment allò que deia, cèlebrement, en Ciceró: “Si quelcom s’ha d’acabar no pot ésser mai llarg; car tantost arriba la fi promesa tot el que passava abans ja s’ha escolat.” La impressió que tenim és sempre de viure l’instant. I no podem pas fer altre. Tants d’anys sempre es comprimeixen, s’atapeeixen, en un lleuger, efímer, somni. A somiar és al màxim que podem aspirar; a estrebar el somni, a complicar-lo, a espesseir-lo, a oferir-li tofa i laberint...]

Ja no sabem trobar cap esquer que ens atiï a maldar pel què hi haurà més endavant – pitjor: tampoc no ens roman gaire interès a anar esguardant cap endarrere: tot ha esdevingut a pleret massa banal. S’han anats gastant els plaers del viure, s’han enfonsats “en els erms del temps...” o hi hem perdut el gust – els batzacs repetits de les penes i dolors ens han ujats, i ja no tenim esme ni forces per a tornar-nos-els a trobar al retrovisor. Vell greuges, ens diem, més val no remoure’ls gaire; i això de renovar la joventut, com si érem ocells fènix, ecs, no val la pena tornar a viure la mateixa vida! N’hi ha prou amb una vegada. Cal cloure el llibre i passar ratlla al compte. I prou!

N’hi ha qui han pensats que viure és com ara explorar un passadís que es va fent, a mesura que avancem, més i més estret i fosc, i no ens és permès de tornar-nos-en, i al capdavall ens hi asfixiem: no hi ha qui hi bleixi, hi manca aire. Personalment, no em planyo pas que, mentre m’atanso a la casa estreta, l’atmosfera es faci més i més feixuga. Fa anys, quan la sola idea de morir ja em semblava que m’anihilava milers d’esperances mig embastades i m’abassegava fins al punt que el pols em trontollava, em sabia molt més greu (un camí, en particular, llegint el Don Carlos d’en Schiller, a l’indret on hi una terrible descripció de la mort, em va agafar una angoixa tan forta que gairebé m’ofego). A hores d’ara, però, la impressió que tinc és la d’allargar la mà per a copsar qualque objecte, i trobar-hi el buit, com ara si m’hi manqués realitat, com si el món s’esvaís; visc massa en l’abstracció – el paisatge nu de la vida s’estén davant meu, i en la buidor i l’eixorquia hi albiro la mort qui ve a rebre’m... Quan era jove no sabia distingir-la entre la munió d’objectes i sensacions, i de tota manera entre la mort i jo sempre s’hi posava l’esperança, qui deia: “No en facis cas, d’aquella vella!”

Si trobés que he viscut prou, no em sabria greu de morir; però no em fa cap gràcia, això d’haver signat un contracte amb un projecte de plaer i trobar-me’l trencat abans d’hora, sumit en la fallida, com ara en un casament sense gaubança, inconsumat, o en una promesa, llavors renegada, de felicitat. Totes les esperances que tenia, tant públiques com privades, rauen fetes ruïnes, o encar romanen dretes només per a escarnir-me. Prou m’agradaria poder tornar a bastir-les! Com em plauria, per exemple, de veure que la humanitat serva encar cap possibilitat de redempció – amb aquest deler vaig començar a viure. També m’abelliria haver deixada feta alguna cosa de vàlua indubtable. O tindre una mà amiga que em tanqués la tomba... Amb aqueixes condicions, rai; estic llavors disposat a la partença. Llavors fins i tot això m’escric d’epitafi damunt la llosa: Content i Agraït!

Mes són massa hores de consirar i massa hores de patir per a acceptar ara que he consirat i patit debades... Esguardant enrere, de vegades em fa l’efecte que és com si he despesa la meua vida sencera dormint, i somiant o mandrejant al vessant frescal del turó de la coneixença, on peixia en llibres, en pensaments, en quadres, i no feia cas dels sorolls somorts que m’arribaven de la gernació qui anava i venia descordadament part de baix. Tot d’una deixondit d’aqueixa vida prima, crepuscular, astorat amb el que hi veia a baix, m’ha vingut el desig de davallar fins al món de les realitats i afegir-me al batibull. Llas, massa tard! Em dic que més val que torni a la meua indolència i a les meues quimeres erudites. “Zanetto, lascia le donne, et studia la matematica!” (Rousseau). Ja m’ho rumiaré...

És de debò meravellós que, com més ens atansem a la mort, més por ens faci i més hi pensem – justament quan la vida sembla esvair-se, amb el decandiment de la sang, amb la minva de les embranzides de la jovenesa, quan ens n’adonem que tot el que ens volta i tot el que som va canviant i canviant, i ens quedem sense forces, i sense atractiu, i se’ns fonen les passions i les esperances, i ens deixen les afeccions i els amics... llavors, a poc a poc, veiem que sí, que som mortals!

Només he vista la mort una vegada – en un infant. Fa anys. Semblava tranquil i apaivagat, amb una careta ferma i abellidora. Com si fos de cera, una figureta que hom hagués ficada al taütet entre tot de flors. Allò no era com la mort, era més aviat un emmirallament de la vida. Cert que cap bleix no bellugava els llavis, ni cap mena de batec s’insinuava, i que cap altre so o imatge no entrarien mai més per aquelles orelletes i aquells ullets! Mentre me l’esguardava, no hi albirava cap mena de dolor – semblava que se’n reia una miqueta i tot del petit ensurt de vida ara despesa... Tanmateix, no em podia resignar a veure que posaven la tapa al taüt – allò m’ofegava – mes ara, quan, a un raconet del cementiri, hi veig ondular les ortigues que hi ha damunt la seua minsa tomba, el benaurat airet em duu consol i afluixa l’angoixa del meu pit!

Plens d’esclet delit contemplem sovint qualque escultura d’ivori o marbre, com ara, posem per cas, el monument als dos minyons que féu en Chantry. Per què no patim i ens mortifiquem que el marbre no viu, o no ens imaginem que no pot respirar prou bé? Mai tingué vida – i és això: la dificultat de fer la transició de vida a mort, la lluita entre els dos conceptes que té lloc al nostre magí, és això el que ens fa barrejar llurs propietats, i dolorosament ens fa creure que potser l’infant que s’acaba de morir voldria encar bleixar, i gaudir, i guaitar amunt i avall, i és la freda mà de la mort que li ho impedeix, i li estronca les facultats i li embalbeix els sentits, de tal manera que, si el pobrissó pogués, prou es planyia de fat tan dur, de condicions tan cruels!

És possible que, abans que no d’altres consideracions, certes creences religioses ajudin l’enteniment que s’acostumi a aquest canvi, bo i fent dir a la imaginació que l’esperit ha fugit a qualque altra esfera tot jaquint darrere el cos. De tal manera que, consirant en general sobre la mort, hi barregem la idea de la vida, i l’únic que assolim és fer-ne un monstre esborronador. Ens ocupem a pensar en com ens hi trobaríem, no pas en com s’hi troba el mort. “De dins la mateixa tomba crida la veu de la natura; àdhuc en les nostres cendres llurs sòlits neguits s’inflamen!”

Sobre això mateix hi ha un passatge admirable en Empaitant la Llum de la Natura, d’en Tucker, que ara transcriuré, perquè ho il·lustra d’allò millor.

“L’aspecte melangiós d’un cos sens vida, i llavors l’indret on hom el destina, fred, fosc, tot tancat i solitari, és tot plegat verament colpidor per a la imaginació – mes només per a la imaginació, no pas per a l’enteniment! – qualsevol qui es pren la molèstia de consultar el seu enteniment se n’adona de seguida que ho hi ha res de macabre en tot això – que si hom triés de servar el cadàver ben embolicat sobre un llit calent, amb una llar de foc que escalfés fort tota la cambra, no per això el cadàver es trobaria més a gust – que si hom li encengués una vintena d’espelmes tantost arribessin les primeres foscors del vespre, no pas per això tampoc s’entretindria gens amb els objectes que hi veiés – que si hom el fiqués portes afora i el deixés anar, tampoc no aniria enlloc, i que si hom el voltava d’enjogassada gent no pas per això començaria a riure com ells – doncs, de la mateixa manera, la seua fesomia deformada no vol pas dir que pateix o que es troba neguitós o que l’angúnia el tenalla... Això tothom ho sap i, tantost hom el burxi una miqueta, qualsevol ho reconeixerà – i tanmateix no és capaç de veure-ho ni d’aturar-s’hi sense que l’esgarrifi un calfred, pel fet només que, sabent que una persona amb vida hi patiria qui-sap-lo en aquelles circumstàncies, aquelles aparences normalment se li tornen massa imponents per a l’enteniment i li inspiren mecànicament una horror que llavors encar s’eixamplen per culpa de tot l’aparell que els costums ens hi fan afegir.”

Encar una punxada hi posem, on no caldria, que ens fa témer més la mort, i és la pretesa compassió que sentim devers els qui deixarem enrere i ens trobaran tant a mancar. Si això fos tot, rai, ja podem estar tranquils. Les patètiques exhortacions que hom pot llegir a les lloses dels cementiris rurals – allò de: “Fills estimats, dona estimada, no us mortifiqueu en la recança ni en l’enyor, car etc.” – de fet, en general, són seguides al peu de la lletra i d’allò més ràpidament. Ens imaginem que deixem un buit tan gros en la societat quan ens n’anem – i no és tan gros, no – preteníem que ho fos, en part perquè això acaronava la nostra vanitat, i també perquè trobàvem que era un consol que rebíem de rebot. Mes ni dins la pròpia família l’absència és tan important com això – la nafra es tanca més de pressa que no ens crèiem. Freqüentment s’escau fins i tot que hom trobi que hi guanyem no essent-hi – que hi som millor que quan hi érem. La gent va amunt i avall pels carrers l’endemà que som morts de la mateixa manera que ho feien el dia abans – no pas que la munió hagi disminuïda gens. Pel fet que el món contribuïa a proporcionar-nos tants d’entreteniments i diversions, ens feia gairebé l’efecte, mentre érem vius, que potser rodava per a nosaltres sols. Mes vet ací que se’ns atura el cor, i el món no en fa cap cas, continua com sempre, i se’n cura de nosaltres tant com quan hi érem vius, és a dir, ni molla. Les anònimes multituds no tenen sentiments i se’ls en dóna, de vós, o de mi, com si fóssim a la Lluna. Traiem una espurneta al diari del diumenge d’aquella mateixa setmana, o a tot estirar hom ens sebolleix decentment en qualque nota necrològica quan s’acaba el mes, i au! Res d’estrany que hom ens hagi oblidat tan de pressa en pic al clot – tampoc ningú no se n’adonava gaire quan encar érem dempeus. No és pas únicament que ningú no ens hagi sentit anomenar a la Xina – és que ni amb prou feines al carrer veí. Depenem tant de l’univers que ens pensem que inversament l’univers depèn de nosaltres. Ço que és palesament fal·laç. Si això tanmateix ens deixa freds ara, encar més en acabat. Un arpat de pols no anirà pas a barallar-se amb cap dels seus veïns ni començarà a ulular contra la providència; al contrari, cas que tingués enteniment i llengua, potser diria: “Ei, ja t’espavilaràs, tu, món, roda com vulguis en la blavor de l’èter, canviant per a cadascú; tu i jo ja hem partides peres!”

Et deixa palplantat veure contínuament amb quina celeritat oblida hom els rics i els privilegiats, i fins i tot els qui havien tingut un poder immens. “Una mica la batuta, una mica la fèrula, això branden, entre bressol i clot, la rècula dels grans i potents...” I, en acabat, despès el fugaç moment, amb prou feines deixen un nom. “El record d’un gran home en sobreviu el cos, normalment, cosa de mig anyet.” Hereus i successors en prenen títols, poder, fortuna – tot allò que el feia important o afalagat pels altres – i no roman res altre darrere seu per a delit o benefici del món. Els qui els vénen després són gent menys desinteressada del que caldria. Dosifiquen llur gratitud i llur admiració d’acord amb els beneficis rebuts. Revereixen degudament el record dels qui els instruïren i distragueren – i el revereixen en relació exacta al grau d’instrucció i d’entreteniment que els sembla haver-ne rebut. El sentiment d’admiració que tenim devers algú es basa en aquesta premissa i no pot ésser altrament. (Pel que fa a aquest tema, trobo que és del tot injusta la cridòria que hom sol a aixecar contra els enormes salaris que reben els cantants, actors i d’altres artistes. Només cal reduir la qüestió a una equació moral. Hom els paga amb cabals recollits estrictament de contribucions del tot voluntàries i, si fos cas que no portessin prou quantitats a la caixa, els empresaris no els llogarien. Aqueixes quantitats depenen exactament del nombre d’individus qui troben que les actuacions dels artistes els ofereixen un plaer extraordinari. D’on que el talent d’un cantant, actor, etc., valgui tant com el que guanyen.)

Tant se val. Cal dir que aquest efeminat arrapar-se a la vida, només pel fet que és vida, en un sentit general o abstracte, és conseqüència de l’estat altament civilitzat i artificial de la societat. Abans els homes es llençaven de cap a totes les vicissituds i perills de la guerra, o s’ho jugaven tot a un cop de daus, o s’esmerçaven completament a acomplir qualque passió, la qual, en el cas que no poguessin reeixir a assolir, ja feia que el viure mateix els esdevingués càrrega insuportable.... Ara, en canvi, la passió que més ens xucla és la de cavil·lar, i no tenim millor distracció que la de llegir noves peces de teatre, nous poemes, noves novel·les, i és quelcom que podem fer a lloure i a pleret, fins a l’infinit, en perfecta seguretat [no pas tothom, no fotem!]. Si fem un cop d’ull als antics romanços i les antigues cròniques, abans que la literatura fina no vingués a neutralitzar l’empenta humana i reduís tota passió a un afer d’equivocació mental, ens adonem que herois i heroïnes no preaven la pròpia vida enllà “del preu d’una agulla”, ans els esperonava pus tost el trobar avinenteses de desempallegar-se’n com els rotés, a l’antull de llur desfici. Eleven fins a graus de bogeria l’afecció que tenen per qualque objectiu afavorit o altre, i no troben que hi hagi preu massa alt a pagar per a gaudir-ne fins al mànec. Tot altra cosa els sembla brossa. Es llencen a la mort com sobre un llit de noces, i se sacrifiquen o sacrifiquen qui sigui o qui calgui, sense cap recança, damunt l’altar de l’amor, o de l’honor, o de la religió, o de qualsevol sentiment fortament sentit. En Romeu aboca la seua “marejada, esgotada barca damunt els secanys” de la mort tantost es veu privat de la seua Julieta – i ella se li llença al coll i l’hi prem, ambdós en llurs darreres agonies, i el segueix fins a la mateixa costa fatal. Una idea forta posseeix l’enteniment i no permet que cap altra idea hi aixequi el cap – i llavors, privada de tota joia sense allò que cerca, àdhuc la vida mateixa esdevé objecte d’indiferència o de fàstic. Almenys dins un capteniment així hi ha més d’imaginació i més de vigoria de sentiment i un afany de fer, d’actuar, que no pas en la nostra lànguida, perllongada, pansida, estireganyada abraçada a la vida, només pel fet que és vida i prou.

Potser és també millor, i més heroic, és clar, de punyir i empènyer, i decidir-se doncs a atacar qualque objectiu prou atrevit o desitjat, i, cas que no reeixíssim a atènyer-lo, arrambar amb les conseqüències masclament – millor que no pas renovar encar el lloguer dins una existència plena de tedi, d’avorriment, sense encant, i tot per a “perdre-la més tard en qualque vil baralla” (com diu en Pierre), tot tractant d’assolir qualque objectiu sense cap mèrit. En aqueix desafiament de la mort... oi que cal veure-hi alhora un afany de martiri i com ara un polsim empebrat de l’abrivada energia del bàrbar? Potser la religió s’hi mesclava? La implícita creença en una vida futura [com en Ciceró mateix, vós! Qui no creia en inferns, és clar. Això de l’infern és un invent dels cruels cretins enfaldillats!], que així transformava aquesta vida d’ara en quelcom de menys vàlua, i donava a la imaginació teca nova: un altre fitó més alt a atènyer – i se n’aprofitaven tots plegats – el cru soldat, l’obsedit amant, el cavaller estrenu... – amb frèndol eufòric s’hi llencen i es poden permetre, espitxant-la, de perdre aquesta aventura, això rai, en tenen una altra a l’esdevenidor segurament més esplèndida – tot això l’escèptic contemporani, amb la seua esbombada raó i vana filosofia, ho rebutja, ho troba esgarrifós, i esdevé més feble que no cap dona! [Oi que he dit abans “heroica mare”? Sempre he trobat que les dones no solament eren tan fortes d’esperit com els més forts homes; sovint els més forts homes de cop eren fluixos d’allò més, i molt més canviants doncs, volubles, que no les fermes dones. En Hazlitt és sovint absurd, perquè eixampla el seu cercle reduït i en fa un tot absolut. El món l’aclapara, no el sap copsar; només hi toca en àmbits estrets.] Aquesta és la meua opinió, però sobre això ja m’hi he explanat abans enjondre i no vull allargar-m’hi ací ara.

[Tot això, aquest atrabiliari exabrupte, s’assembla massa a les frenètiques estripades d’aquell extremadot d’en Lucà. “Els déus amaguen la beutat de la mort a aquells el fat dels quals és escapar-se’n, ço que els encoratja a anar vivint...” Hà! Massa ridícul. “En Vultós presentà llavors el seu coll i va dir: Qui hi ha amb prou collons d’occir-me i ésser per mi occit? Encontinent un munt de companys l’acoltellaren i ell, morint, els preava al cel, tret que a qui regraciava doncs més pregonament era a un dels seus primers atacants, a qui alhora trametia a l’altre món.” “Amb precedents tan gloriosos, encar hi ha nacions volpelles qui no han après com és de fàcil, amb el suïcidi en massa, d’escapar a l’esclavatge... Ah, tant de bo la mort fos privilegi exclusiu dels valents, rebutjat als covards!” Saps què? T’ho confites. Home de lletres amb il·lusions d’algun bon matí de l’univers d’aprendre’n, comprendre’n, la cosmografia, a tot això pas que hi subscric gens!]

Una vida plena d’acció i perill modera la por de morir. [Teniu raó!] No sols enforteix el nostre determini d’endurar el dolor, alhora ens alliçona de continu quant al precari estat de la teranyina on la vida penja. Els homes sedentaris i estudiosos són en aquest aspecte els més aprensius. Posem l’exemple del doctor Johnson. Com li semblaven de breus els seus pocs anys permesos, comparats a les esteses contemplacions del temps i l’infinit amb les quals solia contrastar-se. En la natura morta on fa niu un home de lletres no hi havia mai ocasió prou bona per a instal·lar-hi cap daltabaix. Volenters hauria romàs assegut eternament en una cadira de braços anant-se vessant ara-i-adés qualque tasseta de te. [Toc! Com em retrateu! Home de lletres, aital, sempre amb pler de projectes entre papers!] Baldament hagués pogut, pobre home! Per a la desordenada por a morir, no hi ha al capdavall doncs millor guariment, o en tot cas és el més racional, que posar un preu prou propi i just a la vida. Si és cas que el que volem és continuar fent el paperet a l’escenari de la vida, sols per tal de rabejar-nos en les nostres caparrudes manies i anguniejants passions, més val ja que ens morim en sec, d’espetec. Ara, si bonament i blana sabem apreciar l’existència en la mesura del benésser que en traiem, la punxada que en rebem a l’hora de plegar tampoc no serà fet i fet gaire severa! [Sí ves, vegeu-me’n ben poc convençut.]

Vint de Juliol

2008-07-20T14:24:00.000-07:00

20 de juliol de 2008.

Llegit, d’en Howard Browne, Halo in Brass (1949).

On l’assassí era assassina disfressada d’assassí.

Divertit [i amb el detall cabdal d’allò pensat com allò que (jo) havia pensat sobre en Huckleberry (un dels pocs llibres com cal que vaig llegir abans – cap als vuit, deu anys – que fos conscient que llegir fóra al capdavall la millor activitat mai inventada), descobert que va disfressat de femella, quan ajunta les cames per comptes d’eixamplar-les amb la faldilla, quan la vella li llença quelcom a la falda... De tal manera doncs que molt d’allò que pensem, ja està pensat... d’ací que si mai vols escriure, que hagis de llegir tant, etc. No fos cas que repetissis (com ara) allò ja dit tantes de vegades. Ah!].

En Pine dient-ne de bones, amb l’autor: “The dull pound of lake surf [som a Xicago] as ominous as distant artillery.” “I felt vaguely uncomfortable, as if I was watching a cripple take a bath.” “The sergeant’s face was as blank as a hermit’s appointment book.”

Lesbiana descrivint-ne una altra: “Figure like a boy’s. Pretty in a weak, helpless sort of way. Men with large forceful wives found her very appealing.”

La bòfia molt antilesbiana: “Turns out this Conrad babe was a lesbo. Queer as a set of purple teeth.”

“There’s nothing a big muscle-bound hairy-chested cop hates more than a queen. There are books to tell you why, if you don’t know why.” [Et demanes per què, doncs? Sense fer cas dels “books that tell you why”, car prou sabem que els llibres dels “tècnics” (com els dels historiadors) són excuses per a exculpar els qui es deleixen per delir altri... La resposta és perquè els marietes els desquadren el món quadrat que tant els abelleix a les bòfies, on tothom ha d’ésser el que marquen les lleis inalterables del prejudici; els descomponen el panorama pre-escrit, els confonen l’ordre de les coses. I afegeix-hi que els de més dels membres de la bòfia tenen tendències perverses (certament cruels), i doncs una por tremenda que no fos cas que també cadascun d’ells fos marieta.]

“I remember once they brought in a nance on supicion of murder. Well, that suspect copped a plea, mumbling his few words through puffed lips. Two days later he was a lifer at Joliet. The judge would have given a better hearing on a parking violation... My point is, that nance never killed anybody. I’d bet on it.”

[En Paul Pine se’n va a jeure i diu que llegiria de grat un d’aquests “streamlined intellectuals”, i n’esmenta un parell qui aleshores devien ésser els seus amics: en Roy Huggins, i, més sorprenentment, en Kenneth Patchen. Això ens diu llurs ambicions i, ara que llurs carreres han acabades, ens ensenya on anaren, i qui acomplí si fa no fa el que volia... En Huggins i Browne populars i probablement amb prous calers; en Patchen, qui no marrà la via cap al cinema i la televisió, molt més pobre i potser menys conegut i tot. I la vàlua de llurs obres...? No en sé prou, però diria que tot depèn del moment d’allò que llegiries. Probablement, en Patchen (com jo, i com tants) al capdavall errà el camí. Cal aprofitar l’instant; allò escrit i publicat resta, i qui és qui per a passar-hi el sedàs...? Cascú hauria d’ésser prou bo per a fer-ho elleix. Només cal prou lleure. I malfiar-se dels “crítics”. Mes és cert que molt d’allò que en diries de baixa qualitat a l’instant de fer-ho, pel fet potser que ho feies rajar massa lliurement, sota condicions de pressió que érets, sovint acaba essent millor que no pas allò massa paït o cuinat. Allò que captura l’esperit del temps (i el temps és sempre el mateix, fracturat en eternament repetits, i doncs reusats, instants) val.]

En fi, bo. Això també.

* * * * *

La mateixa data, l’any 2007.

Llegit, d’en H.G. Wells, The Time Machine (1895).

Novel·leta de divertiment. Petita al·legoria sobre on duria la divisió de treball i de classe a l’Anglaterra vuitcentista – no n’endevina ni una, és clar. Som, en canvi, dins la narració, a vuit cents mil anys més endavant, i ningú no sembla haver inventat res que superi les bombetes d’electricitat i els llumins en caixeta; l’únic que ha canviat és el cos per mutació. [Hi ha ara dues races: una feta de petits personatges, com ninos i nines, estancats en un perenne infantilisme; l’altra feta “d’aranyes humanes”, de pèl blanc i llarg, i ulls grossos i vermells, de lèmur.] La tecnologia: estancada en el temps de l’escriptor. Molt poca imaginació per part d’en Wells. Pler de rucades com ara: “At last, hot and tired, I sat down to watch the place. But I was too restless to watch long; I am too occidental for a long vigil.” Com si no hi haguessin “ponentins” contemplatius!

O: “As a man enjoys killing animals in sport...” Potser un animal victorià, ufà, cruel i agressiu com tu, betzol!

Entra a un museu de l’any de... diguem cinc-cents mil anys més endavant... i no hi troba altre que el que hi hauria trobat un victorià a un museu seu. A una sala hi troba “a vast array of idols – polynesian, mexican, grecian, phoenician, every country on earth I should think; and here, yielding to an irresisitible impulse, I wrote my name upon the nose of a steatite monster from south America that particularly took my fancy.” I per què no trobar-hi junts els monstres del cristianisme, per exemple...? Per què no els ídols i tòtems de les religions posteriors...? Els humans se n’empescaran encara milers, per poc que no s’anihilin abans. Falòrnies en rajaran a doll fins a la fi de la pasterada universal. I per què no fotia de carrincló sacríleg i de vàndal reprimit bo i profanant (en escriure-hi el seu nom al nas o als collons) un d’aquells ridículs crucifixs del seu temps...? O aquells ninots repel·lents de sant d’església? Ei, això hauria valgut la pena: una petita revenja després de tanta de dictadura mortífera dels datspelcul amb sotana.

I aquesta altra fal·làcia: “Nature never appeals to intelligence until habit and instinct are useless (...) only those animals partake of intelligence that have to meet a huge variety of needs and dangers.” Tu què saps, li has de dir massa sovint. De fet, fa l’efecte que el contrari sigui veritat. Només cal pensar en un papagai en gàbia, i un papagai a mercè dels falcons. Qui dels dos té més lleure per a desenvolupar el cervell...?

Absurdament, viatja una distància increïble d’anys i ho fa tal qual. “I had come without arms, without medicine, without anything to smoke – at times I missed tobacco frightfully! – even without enought matches. If only I had thought of a kodak!” Carallot!

“I stood looking at it for a little space” – tot es mou a l’espai – d’on que el temps sigui espai que es mou.

El protagonista sanament pedòfil [és clar, el contrari de pedòfil és pedòfob]. “She was exactly like a child (...) but the problems of the world had to be mastered; I had not come into the future to carry on a miniature flirtation (...) nevertheless she was, somehow, a very great comfort. I thought it was mere childish affection that made her cling to me.” “I returned to the welcome and the caresses of little Weena.”

Bona novel·leta d’aventures, però. Encara ara, i a despit de tantes de versions com hom hi ha empeltades, fa de bon llegir.

I al capdavall, una lluïssoreta de pesquis per part del personatge. “He saw in the growing pile of civilisation only a foolish heaping that must inevitably fall back upon and destroy its makers in the end.” Encara més veritat ara que fa cent dotze anys. Car si res no ha canviat, ai, és l’humà – l’home fastigosament avariciós. Precisament el contrari del que en Wells deia. L’home no canvia; canvia la tecnologia, és a dir, el poder que va adquirint de destruir-ho tot, inclòs ell mateix, car és una merda d’invent (la natura – o l’univers – la caga tan sovint!).

Bé.

* * * * *

L’any 2002.

Llegit d’en John Gardner, Grendel (1971).

Un monstre antropòfag amb càustiques angoixes. Amb el mateix embogidor fat que el de la mort personificada: condemnat a matar sense descans. “The meadhall seemed to stretch for miles, out to the edges of time and space, and I saw myself killing them, on and on and on, as if mechanically, without contest.” “Ah, woe, woe! How many times must a creature be dragged down the same ridiculous road?”

Un temps definit com a espai que s’esguerra auto-rosegat. “L’espai es llença sobtadament envant, apitrant com l’esparver, imposant-se com qualque injustícia irreversible, qualque malaltia definitiva.” “L’espai se m’aboca fredament, d’ençà del meu centre cap a cada direcció.” Percebre el temps és saber-se perdut en l’espai.

“La revolució és només el combat d’uns contra els altres, poder contra poder, i quan es resol, així se n’ix: amb llibertat per als qui guanyen i esclavatge per a tots els altres.” “Als temps d’adés, [als ídols] hom els sacrificava verges. Millor que no ara (que els sacrifiquen vedells). Tenim la religió malalta.” “S’escau força sovint que el fat estalviï algú si aquest algú sap servar un coratge prou ferm.”

Fill de l’óssa. “My mother moved back and forth like a bear behind me, stirred up by the smell.” El Grendel original inspirat probablement per l’ós bípede, home pelut encara més sanguinari, agressiu i barrut que no l’home mateix.

Al capdavall mor com mor qualsevol humà qui es veu traït pel fet de néixer mateix, cridant sa mare.

Bé.

* * * * *

L’any 1994.

Acabat de na Julia Kristeva, Nations without Nationalism (1990 i 1993).

Per començar, com gairebé sempre, la cagada immensa de confondre nació i estat. No sé si ho confon la Kristeva o el traductor americà.

Troba oposició entre allò casolà i allò no-casolà. Quan el no-casolà envaeix el casolà brolla el conflicte.

Nacionalisme és, diu, una inclinació emotiva. El nacionalista és enyorós com un salmó. Com el salmó com mor, li roman al cor l’afecció indestructible al lloc d’origen. Caldria que un humà fes millor que no pas un peix tan capdecony.

Aquesta dona és una jacobina empeltada i, com tota aqueixa fauna, veu la brossa a l’ull d’altri i la biga al propi li deu semblar qualque piga d’encant... Hà! Car, al capdavall, aquest tractadet fa molt de riure, amb la barreja obscena de freudisme i estatisme idealitzat. Parla de nacions “indestructibles”, com França i Amèrica, que al capdavall no són sinó molt precaris, efímers, violents, estats. Per definició, tot nacionalisme és nazi, i com més fort més nazi. La resta és arrissar els farbalans de la falòrnia.

Tots som cagallons de la mateixa matèria. Això tothom ho sap. Que estigui fet de la mateixa matèria que el cagalló d’un gos, no vol dir tanmateix que si m’identificava bocinet de merda era més feliç. La felicitat rau en guanyar. I si m’identific a l’equip més lluny de la victòria perquè hom li ha ficat més barrots a les rodes, imagina’t cada vegada que la victòria ens somriu: la felicitat és així mateix major. En canvi, aquesta dona voldria que anéssim alguna vegada a favor de l’enemic (car al capdavall tant l’enemic com jo som fets de la mateixa matèria) i vodria veure’m gaudir quan l’enemic guanya, canviant l’odi per l’amor. Això fóra esborrar tota competició, i doncs tota gràcia a la vida. El que cal és justícia. És a dir, un camp de joc on els àrbitres siguin de debò neutres. I mai no reconèixer els àrbitres quan no són neutres, vull dir, imparcials. Com en el cas dels Catalans... Tant castellans com francesos juguen amb els daus plomats o les pilotes tramposes... i així ens plomen, amb l’aquiescència dels àrbitres per ells comprats o per ells ensinistrats. Fóra suïcida llavors acceptar les regles de joc. Aquesta dona esguarda el camp des de la torre dels privilegiats, a qui engresca a fer una mica de caritat, no pas a acomplir cap fet de justícia, és a dir, de neutralitat, de camp sense trampes perquè hi guanyi cada camí el millor. No veu l’odi del vençut. Només veu l’odi del guanyador contra el vençut. Mes li podem assegurar que el vençut odia el guanyador... i en veu les trampes... qui sap, potser l’odiem molt més que no guanyador ens odia.

S’empatolla pàgines i pàgines inútils amb la diferència (inexistent!) entre el cos de la dona i de l’home. Collons, si tots som (gos, rat, microbi, arbre) de la mateixa matèria, encara més home i dona! Per què les diferències d’apercepció “nacionalista” entre els dos cossos bàsicament idèntics? Això és absolutisme: negligible pasterada, abarrotament heteròclit.

Les bestiades sobre els “francesos” i llur bonesa intrínseca comparada amb la peguesa dels provincians són d’antologia. Pobra dona! Una altra “esquerranosa” tan fanoca i comcalereta i dreta, és a dir, injusta, com els dretans qui criticaria. Només clama que tothom hauria de fer com els “francesos” i ja assimilar-s’hi, i llavors clama que “far be it from me to claim a cultural hierarchy and much less so the supremacy of one over the others.” Hà! Exactament el que fa com una malaputa. O: “In France, where ridicule kills, nationalism is in bad taste and patriotism downright trashy.” Si fos veritat! Exactament el contrari del que s’hi esdevé. El nacionalisme dels altres és xaró i lleig, és clar, i el patriotisme dels altres és provincià i vulgar. El propi... ah, el propi “est propre!” No siguéssim bruts... tornem-nos tots xarnecs, hà.

“The french national idea is achieved in a legal and political pact between free and equal individuals.” Say what! La bajanada! Aquesta pobra dona és massa imbècil. No empren els gavatxots mai la violència, no! És com els castellans: no han tallat la llengua mai a cap infant pel fet de dir res en Català, no; l’infant ho ha acceptat tot de bona fe, inspirat divinament, veient on era la lluminària celestial del castellà, la netedat del verb... i... i... ecs...!

Els aclucalls del gavatxisme assumit no li deixen veure gens el panorama ambient. Esdevé més gavatxa, per fer-se acceptar més a lloure, que el gavatx més furibund. I les animalades continuen... És increïble com en pot ficar tantes en tan de poc de paper. Ho deixarem córrer.

Si la “nació” ve definida per la “literatura” (francesa), com diu, d’on ve aquesta “literatura”? Ve injectada en forma de falòrnia pel feixisme escolar típic del sistema totalitari francès.

Freudisme de bot-i-fora. Tota “nació” neix de l’assassinat atroç del vell, i reuneix els “nacionals” doncs en la por d’ésser castigats, en la complicitat de l’horror i en l’angoixa de la culpabilitat que llavors cal alleujar amb pitjors crims... El refús de l’“estrany” qui qualsevol dia encara podria demanar comptes... Etc. Les rucadetes consuetes. I, com més ferit de mort, més agressiu... El nacionalisme... Com més humiliat, més nafrat en el seu narcisisme... I doncs suïcidari, si sotmès... I esbojarrat, hiperbòlic, si “lliure”... Llavors... ah, els eunucs qui componen himnes triomfals (com digué en Josep Carner), com hi van amb llurs “memòries eternes”, “genis lingüístics”, “pureses ètniques”, i com hom crea “un superjò nacional amb qui poder identificar-se el poble sencer”... hà, com allò que en dèiem la Ben Plantada... o pitjor: la Tònia, per ca la Tònia (una mica dislèxics, per Catalònia).

No sé d’on treu que hi hagi “no-lleis” que determinen la moral o capteny íntim del poble. Com si ignorés les barralades de lleis que ordenen el capteny i la moral – n’hi ha, al contrari, a sacs i sacs. A sacs de pedres que et lliguen al coll com més et negues o t’ofegues.

No reconeix que el gavatx s’aferma perquè vol aprofitar-se de l’avantatge numèric i organitzacional per a robar els altres, i no pas per a res més. El romanent foren randes i puntetes decorant el ninotet.

El deure d’ésser tu mateix trumfa el deure de servir la pàtria, és a dir, els interessos dels privilegiats. Quan pàtria equival a aqueixos interessos, defensar-los vol dir trair-te, o en tot cas declarar-te’n esclau.

Llibret cagarrinós.

27 de maig

2008-05-27T19:16:00.000-07:00

27 de maig 2008

Llegit de n’Erle Stanley Gardner, The Case of the Runaway Corpse (1954).

Sempre un plaer llegir mestre Erle.

Ací l’assassí és l’assassinat. Ben raonat. I en Perry Mason brillant, com sol i li escau. Qui sembla més ruc que de normal és el detectiu Paul Drake. La Della perspicaç rai. Hi ha una mestressa d’allò més fastigosa de tastaolletes i de xafardera, i sobre la caga dues vegades tractant una altra noia de Lucrècia Borja, volent dir enverinadora i assassina, com si la pobra minyona Lucrècia hagués mai set reu altre que d’ésser una jove intel·ligent, instruïda i catalana (és a dir, per als espaguetis, una entremesa estrangera). Què ens passa per deixar que enemics ens escriguin la pròpia història? Que hi fem el paper del carallot.

Li diu un fiscal: “You’d cut your grandmother’s throat in order to obtain an advantage for a client.” Fa en Manson: “Why not? After all, I’m supposed to represent my clients. Then again you are not my grandmother.” Exacte. I com sempre els deixa tots plegats amb un pam de nas.

Bo.

[El metge “actually sees death take place”. Aquesta frase em duu a pensar això: El mort esdevé la mort. Car, quan mors, et veus desplaçat per la mort; és la mort la qui ocupa el lloc (el temps) on érets. La mort com a agent immobiliari: desplaça totdéu. Fot tothom al carrer. I quan la mort ho haurà envaït tot? S’haurà acabat l’espai (el temps) per a ocupar. La mort és al capdavall el tot. Haurà de ressuscitar. Re-esdevenir...

D’ací els instants a reutilitzar... O potser reutilitzats pels qui encara viuen... Com utilitzen (utilitzem) l’espai adés utilitzat pels morts... Són els hereus dels morts (els vivents), els avatars de la mort. Car ocupen el lloc (el temps) del qui visqué i qui la mort desplaçà.

O... Néixer és ocupar un lloc (un temps); de fet, néixer és fer un lloc a l’espai perquè la mort vingui més tard a ocupar-lo. Som els agents preliminars del gran agent immobiliari, la mort. Som els seus llogaters – li servem l’indret (en exclusiva; no serà per a ningú més) – som assistents seus. Som mort – i, morts, encara més.

Hum.]

* * * * *

Mateixa data, 2007.

Llegit de Sijie Dai, Balzac and the Little Chinese Seamstress (2001) (tr. anglesa del francès: I. Rilke).

Dos noiets molt glots de llibres.

Les autoritats (la burocràcia xinesa) són “molt cruels” amb els rics durant la revolució cultural. El que no s’entén és que si eren tan cruels no separessin els dos amiguets, els quals es passen la novel·la sencera fent-ne de tendres i de lloques. I les autoritats “provincials” encara més rucs, és clar: “férem córrer endavant i endarrere les busques del rellotge tantes de vegades que al capdarrer ni nosaltres no sabíem quina hora fos.”

T’ho creus si vols. “Aleshores tots els llibres prohibits, només en trobaves de científics i els d’en Mao i els seus estiracordetes.” “Fantasiejàvem sobre quins llibres llegiríem... Hi incloíem la bíblia, i el Llibre dels Mots dels Cinc Antics, que hom deia que feia centúries que era prohibit, i que es veu que hi duia les profecies de cinc savis de la dinastia Han revelades d’ençà del cim d’un puig sagrat, on predeien allò que s’esdevindria els propers dos mil anys.” “Una tieta meua, vingueren els guàrdies vermells i davant mateix de casa seua cremaren en una gran pila tots els seus llibres.” “Durant anys les lleixes de les llibreries dedicades a la ‘literatura d’occident’ només duien les obres completes del líder albanès Enver Hoxha.” “El traductor era un gran escriptor el qual pel fet que no el deixaven publicar despengué la vida traduint grans obres del francès.” “El vell moliner l’acusarien de divulgar escrits eròtics, potser acabaria a la presó.”

Quan “moralitat” vol dir crueltat, “moralment” cruelment, “moral” cruel... Els bempensants són els més criminals. Com millor pensen, més criminals. El noi té por dels seus pares, un parell d’‘intel·lectuals’ burgesos, si duu la noia a casa i la troben prenys (tot i que és no pas ell l’autor de la culpable cardada): “the burgeois intellectuals upon whom the communists had inflicted so much hardship were no less strict morally than their persecutors”.

Escena d’(anti)conversió a l’espona del llit del moribund. Tot dogma equival a tortura (mental o física).

La noia de poble... per la literatura desvetllada. Fuig a la ciutat. “Ha dit que ha apresa una cosa d’en Balzac: que la beutat d’una dona no té preu.”

Ves.

* * * * *

Mateixa data, 1998

Acabat, The Tales of Poe, editat per H. Bloom (1987).

Bones contribucions de Barton Levi St.Armand, Walter Stepp, J. Gerald Kennedy i Ken Frieden. La d’en Brian M. Barbour, ves. Les altres, inclòs la del flatulent Bloom, dolentes.

Poe es desprèn del diví “sublim” i parla per comptes d’una “basarda numinosa innominada”, és a dir, d’un déu maligne. Per a en Poe tot és u i tot es corromp, to és en procés de corrompre’s. Uns quants de protagonistes qui es descobreixen folls a l’instant d’intentar d’explanar-se. El coneixement gradual de la malignitat de déu t’hi ajuda, a esdevindre foll.

St.Armand: “Gothicism: the extreme left-wing or avant-garde of Romanticism.” [!] “The veil of Isis is also the ever-changing form of nature.” “The eternal process of Romantic reverie...”

“Eimeric de Girona”, de fet, Nicolau Eimeric, esmentat per Poe a “Usher”, on Madeline és sebollida com na Persèfone i son germà pateix la passió d’Osiris... Els arcans del goticisme.

Stepp parla de la bóta d’amontillat. “As the emblem foretold, Montresor is bound with Fortunato and ‘dies’ with him.” “Montresor demonstrates how one defeats the double: by beating him at his own game, doubling him up.” “The fantasy of a crime without consequences, as every boy has dreamed of doing [!]... if a man might do that, where is ‘the public moral perspective’?” Aquest és l’encant d’en Poe, l’ambigüitat del ‘bé’. “Public moral perspective is but a façade by which knaves are stung and puppies drowned.”

–Què és ésser humà? És ésser borinot bufaforats o ovella gregària...? O quin altre insecte, dius?

Per a Coleridge, “pure reason had no place in politics, where it could only result in jacobinism”, és a dir, en màxima crueltat.

Coneixença s’oposa a coneixement (o saviesa); raó a comprensió; una cosa és el que sabem i un altra com ho apliquem.

Perquè ho digui qualsevol text “sagrat” no vol pas dir que quelcom sigui més veritat que el seu contrari. Els texts sagrats donen espúria legitimitat a manta de criminal mentida.

Poesia: la ment fabrica l’esponjada falòrnia on pot llavors jeure sense tanta d’angoixa. Car saps que el que pretens veure és poètic, ço és, fabricat, et podries permetre, si érets prou valent, d’aixecar el fastigós vel que tapa la malignitat original i llavors ambiental.

Animadversió contra el teòric del didactisme racional, de qui els arguments han determinat el recapte d’idees superficials que el vulgar té a l’abast i qui alhora li nega les pregoneses del viure.

El lector: tan maligne com el dolent del relat, car coneix (i doncs accepta) l’ànima del dolent, i d’ànima (per a nosaltres) només n’hi ha una: la humana.

Qui són els altres? Part del paisatge.

Qui és la dona fantàstica? La qui neix de l’enteniment de qui se la pela.

El “món invisible”, és a dir, el diví, és infern maligne.

Pensa-hi, i tot s’esvaeix: no hi ha altre que un espantall qui pensa; de fet, qui pensa que pensa. Hegel: “Pensar és negar allò que tenim davant els ulls.”

Et repeteixes als instants esdevenidors: hi tornes a ésser, oi? I avall, per les propvinents èpoques immesurables... Sempre tu, tornat a construir amb les mateixes efímeres, ventisses, partícules de matèria.

J.G. Kennedy: “Man’s most abiding concern: the prospect of his own personal annihilation and oblivion in death.”

On ens arrapem abans de caure al pou infinit del no-res...? Als emblemes fictius d’un pseudo-ordre que s’ensorra...

Segons Philippe Ariès: abans de l’acabament del segle disset, “segons percebem les persones als llibres d’història, les persones no havien coneguda de debò la por a morir”. [?]

Qui escriu aqueixes històries? Els fanàtics de la religió. Els únics qui saben de lletra. Si els hagués estat permès als “normals” d’escriure llurs dubtes i llurs pors, aleshores què me’n deies? Qui fot cas de les històries?

La por a ésser sebollit prematurament apareix (diu), en la literatura occidental, cap al 1740. Freud: “L’última font de tota terror és la mort mateixa.”

Rebel·lió: sabem que la tanatofòbia duu en certs casos, paradòxicament, cap a la mort: és una mena d’alleujament de la massa feixuga angoixa de morir. En qualque llivell de l’enteniment quelcom s’alçura contra el fat que ens condemna com a cos a patir la desesperació del viure esperant la mort. El suïcidi llavors és un victòria.

Poe: el qui arrenca el vel de manta de falòrnia rere el qual la terror nua s’amaga.

Qui escriu es revela, si és sincer i no pas un espantall o un pallasso, o un venut al dogma. Qui no escriu no s’acaba de conèixer.

Som el que fem, o som el que pensem? Podem ésser el que fem sense afegir-hi el que pensem (i somiem)...? Podem ésser el que pensem fent abstracció del que fem...? Tot és possible. Només cal tractar d’omplir el buit. Amb què l’omplim, què importa? El cos tornarà a buidar-se tantost tant se val el que hi ficàvem: pensat, fet, somiat... Som un buit tapat amb una façana sempre canviant, sempre efímera.

Bé.

Vint de març

2008-03-20T14:58:00.000-07:00

Vint de març de 2008.

Tornat a llegit, d’en Nathanael West, Miss Lonelyhearts (1933).

Sempre una delícia llegir en West. Ací, la impossibilitat d’ésser bo en un món construït per divinitats malignes. [No marcaré els mateixos passatges que ja marcava. Però sempre hi pouaries amb sort assegurada.]

Contra els irònics, els estoics, sempre fotent-se’n d’aquest món de merda; si ets prou sensitiu, en pateixes sense guardó ulterior possible, i sense solució; no en superaràs mai la superioritat implícita (dels qui se’n foten). “Was their nonsense the only barrier? Had he been thwarted by such a low hurdle?”

Hom se’n fot també de les seues bones intencions. “Remember, your job is to increase the circulation of our paper.” El negoci és el tot, la resta punyetes.

S’esguarda el monument. [Com ara qualque estela funerària.] “It seemed red and swollen in the dying sun, as though it were about to spout a load of granite seed.” (Són totes les seues angoixes metafísiques d’arrel sexual? La repressió duu a la mística més fava i visionària.)

Bon toc: “Americans have dissipated their radical energy in an orgy of stone breaking... they have done their work hysterically, desperately, almost as if they knew that the stones would some day break them.” Exacte, poble d’afamegats esdevinguts, per un excés de misèria, avariciosos.

Deprimit, tot ho veus negre. “The guests are dressed in black, the waiters are coons, the table is a coffin... you serve caviare and blackberries and liquorice candy and coffee without cream...”

“We are not men who swallow camels only to strain at stools.” Qui el nodreixen de falòrnies, la caga fàcil.

El poder és tan destructiu que destrueix àdhuc els somnis. “Men have always fought their misery with dreams. Although dreams were once powerful, they have been made puerile by movies, radio, and newspapers. Among many betrayals, this one is the worst.” Amb la religió que col els rics, tota la propaganda per ells pagada s’adreça a puerilitzar la població. Àdhuc els somnis corromputs.

El discurs del ferit, de l’explotat, ja ve enllaunat. Ens fan pagar amb l’ànima corcada (injectada amb llurs fórmules quotidianes de notícia cuinada) àdhuc les paraules paràsites que després emprarem per a definir-nos. Aquell qui té el cor massa nafrat “was making no attempt to be understood. He was giving birth to groups of words that lived inside of him as things – a jumble of the retorts that he had meant to make when insulted, and the private curses against fate that experience had taught him to swallow.”

Molt bo.

* * * * *

Mateixa data, any 2005.

Tornat a llegir, d’en Vonnegut, Breakfast of Champions (1973).

[Perquè els dos textos s’adiuen tant, aquest articlet l’he ficat amb l’escaient ans complementària exposició d’en Slater publicada a la revista Quest, Novembre, 1977.]

[Ull viu, doncs. Aquest articlet no té res a veure amb el cos al cel anomenat Plutó. Es veu que aquests jorns només genteta molt dadapelcul i carrincloneta parla del cos al cel anomenat Plutó...]

[En canvi, aquest articlet té molt a veure amb el feixista merdileny amb la piscina privada en terra de tothom i per a ell aliena (car enemic) – aquest feixista és el menjamerda típic. Hauria d’ésser condemnat per cap tribunal popular – (ep, si tot rutllés com caldria que ho fes) – a nedar en bassiot de merda fins a la mort, fins que es negués en merda – s’ennuegués de caca – i al cap i a la fi, ai, aquest és el seu desig més poderós, el desig que el fa fotre tot el que fot – (tan malament i ofenosa com pot).]

–Plutó, déu dels inferns, amo de la merda i dels diners.

–Qui Plutó ataca, pena en l’infern, és a dir, en la merda del fer-se ric.

–Tot ric ja és a l’infern, xipollejant en merda ans rabejant-s’hi; ei, carrinclonament comptant-hi pistrincs.

–Si tothom qui adquireix un poder el pren a altri, tothom qui adquireix més riquesa la pren a altri. Hi ha sempre la mateixa substància. La riquesa no és crea, és pren.

–Mort doncs a en Plutó i a tot seu adepte i coledor.

–Hi ha qui acunça i hi ha qui escunça. Qui molt acunça poc escunça. Més val viure en aire lliure i net, que no pas robar per les penombres de la mala llei, i anar abassegant, i rabejant-se en allò que hom (feinejant) va cagant: l’or.

Tant se val.

Diu en Kurt Vonnegut, a L’esmorzar dels campions, 1973.

Kilgore diu al seu lloro Bill: “Bill, me’n vaig de la gàbia, però hi tornaré. Només vull que vegin allò que mai no ha vist ningú en un festival artístic... un representant dels milers d’artistes qui han esmerçada la vida sencera a cercar la veritat i la beutat, i no han trobat sinó un zero qui ressona ben buit.”

Això li deixa escrit el seu fill quan d’estranquis se’n va a la guerra: “Em fas pena. T’has arrossegat pel propi forat del cul amunt, i t’hi has mort.”

[Certs blancs del poble per no haver de dir “negre” diuen “rens” – i així en poden dir el que volen davant tothom, sense que hom en pensi estrany.] “El problema amb els rens era essencialment aquest: Als blancs ja no els servien per a gaire res els negres – home, servien als gàngsters qui els venien cotxes usats, i drogues i mobles... Tanmateix, els rens s’anaven reproduint. Així que hi havia pertot arreu aqueixos animalots negres i inútils, i alguns amb molt mala jeia, amb un tarannà de som-hi, agafa’t i malament rai...! Hom els donava cada setmana petites quantitats de calers perquè no es posessin a robar-ne. Hom deia de regalar-los també droga dolentota i de bon preu – per tal de tindre’ls desmenjats i alegrets, i desinteressats en la reproducció.”

Si un tal Robert “s’havia graduat a West Point, una acadèmia militar que convertia els joves en maniàtics homicides per tal d’emprar-los a les guerres...” En Bunny, el fill marieta d’en Dwayne [son pare “l’envia als deu anys a una acadèmia militar, una institució, de qui les soles devocions són l’homicidi i l’obediència mancada de tot humor... perquè diu que s’hauria estimat més néixer dona, pel fet que allò que els homes feien era sovint cruel i lleig...”] – en Bunny, doncs, “passà vuit anys a l’acadèmia militar – vuit anys d’activitat ininterrompuda, consistent en esports, datpelculisme i feixisme. Datpelculisme era l’activitat d’introduir la xil·la al forat del cul o a la boca d’un altre, o que la xil·la d’algú altre fos introduïda a la boca o al forat del cul d’un mateix. Feixisme era una filosofia política prou estesa, i que consistia en declarar sagrada de totes totes la nacionalitat i la raça a la qual el tal filòsof s’escunçava de pertànyer. Exigia un govern autocràtic i centralitzat, encapçalat per un dictador. El dictador tothom l’havia d’obeir, digués el que volgués.”

El “ren” Wayne l’han tret de la presó, però “enyora fotre els companys per la boca o el forat del cul, i enyora les sovintejades avinenteses quan els altres el fotien pels mateixos indrets, i enyora el pelar-se-la, i enyora el fotre’s les vaques de la lleteria de la presó – tots aqueixos elements normals en la vida sexual del planeta, això segons ell creu.”

Karabekian, artista ben pagat, defineix la veritat : “La veritat és qualsevol bestiesa que el meu veí es creu. Si vull ser amics amb ell, li dic que em digui què creu; quan m’ho diu, dic: Oi que sí...? És ben veritat.”

Dues curiositats: Quan en Kilgore i el director de la salota de cinema brut tornen a casa i són atacats i deixats per morts, la bòfia vol saber d’en Kilgore qui els ha atacat. Diu en Kilgore: “I a mi què m’expliqueu. Podrien haver estat gent d’un altre planeta i tot. Potser eren gas intel·ligent de Plutó.” L’endemà els diaris diuen: “Malfactors de Plutó segresten dos ciutadans.” I el jovent s’empesca una banda de malparits: Els De Plutó.

I una predicció exacta. Un llibre del 1973 que prediu l’adveniment del simi assassí Buix. “En Kilgore no sabia distingir entre polítics: per a ell tots eren ximpanzés amorfs i entusiastes. De fet, havia escrita una historieta que es deia: Salut al cap d’estat, i que tractava d’un ximpanzé optimista qui esdevenia president dels Estats Units. Portava una jaqueta blava amb botons daurats, i portava al butxacó, brodada, la insígnia del president, i pertot on passava les bandes militars tocaven Salut al cap d’estat, i ell content com un gínjol que estava. Botava amunt i avall.”

En una botiga de queviures, en Kilgore troba que un polític li diu que la xoqui. No sap que es tracta d’en Rockefeller, el governador de Nova York. “Tret que en Rockefeller no solament era governador... Gràcies a les lleis peculiars a aquella banda de planeta, en Rockefeller tenia permès d’ésser el propietari de vastes zones de la superfície de la Terra. I d’allò que hi hagués sota la superfície, fos petroli, fos minerals... Controlava doncs més de terra i fonts de riquesa que molts d’estats... Aquell havia estat el seu destí d’ençà de néixer. Havia nascut amb aquesta flor territorial al cul. Com anem, company...? Li va demanar. I en Kilgore respongué: Ves, anar fent.”

En Kilgore troba més tard un vell miner. Les mines pertanyen a en Rosewater (que és un àlies per a en Rockefeller mateix.) En Kilgore demana al miner com podia treballar per a una indústria que l’únic que feia era destruir l’ambient. El vell diu que sempre estava massa cansat per a pensar-hi. “I al capdavall de què et serveix preocupar’t pel que no et pertany...?” Li diu a en Kilgore que se n’adoni que els drets miners del comtat sencer pertanyen a la companyia d’en Rosewater, els avantpassats del qual compraren aqueixos drets tantost s’acabava la guerra civil. “I la llei diu que si algú és propietari d’un terreny que rau part dessota (on tu hi vius o hi fas la viu-viu, o on no hi ficaves mai ni els peus, tant se val), tant se val, li has de deixar que faci el que vulgui i destrueixi el que vulgui a la superfície per tal d’arribar-hi... Per tal d’arribar a la seua propietat subterrània pot fet malbé tot el que hi hagi entremig. Els drets de qui té re a la superfície no valen res comparats als drets del qui hi té res a sota.” El miner fa memòria d’algunes lluites per a forçar la companyia que tractés els miners com a éssers humans. Llavors la companyia cridava la bòfia del comtat i de l’estat, i la federal, i reclutava bòfia privada i els esclafaven. “Mai no he vist un Rosewater, i tanmateix els Rosewater sempre guanyaven. Aquest món pertany a en Rosewater i s’ha acabat.”

* * * * *

Diu en Philip Slater, a la revista Quest, Novembre, 1977.

Vist sota el punt de mira capitalista [adoptat (gràcies al martelleig de la propaganda) per l’ample del públic], els rics estan beneïts per certes habilitats o destreses, i capacitats, fins i tot quan tota llur riquesa els ve del fet d’heretar-la... Hom creu generalment que amb els doblers es pot comprar qualsevol cosa, fins i tot personalitat i aptesa, i qualitat d’ésser. La riquesa fóra la manera on la natura guardona qui està dotat amb prou murrieria, o amb prou indústria o amb prou talent.

Ja el sociologista C. Wright Mills mostrà que les grans riqueses no es fan, s’hereten. [Això en Vonnegut repetidament ho posa de manifest.]

Els immensament rics generalment han heretada una còmoda fortuna i llavors engrapen el poder que això els dóna, i empren els contactes que se’ls obren, i els negocis secrets que se’n desprenen, i es pleveixen del temps sobrer que tenen i l’energia que no els cal per a treballar, per tal d’anar multiplicant llur fortuna fins a dimensions grotesques.

El punt de vista marxista veu l’acumulació de riquesa en detriment d’altri com una mena d’infecció corruptora enmig del cos social. La teoria de l’addicció a la riquesa s’assembla a allò que els americans han anat parit darrerement: la teoria de l’addicció a les drogues – que suposa que si un maleït subministrador de “drogues” assoleix d’injectar en una pobra víctima innocent una miqueta d’heroïna ja la té lligada de per vida, com qualsevol ceballot eixarreït, al seu rast de clients.

En Freud i els seus parlaren de la “personalitat anal” del qui la preocupació amb els doblers l’obliga a anar abassegant i apilant i endreçant sense descans. [Aquell típic personatge merdeta massa capficat amb el forat del cul i qui “unça a unça un món acunça” i “molt acunçant poc li va escunçant”.]

Fa l’efecte que els rics siguin en general gent amb més necessitats, més freturosos i desemparats, més insegurs al món, amb el corsecador sentiment íntim que són tramposos d’allò pus. I sobretot vanitosos de caldéu. Per això el grapeig i l’urpeig d’allò que no els pertany. El diner és llur narcòtic. Els en cal més que no els pertoca, o no en tindrien mai prou, car què foren si “només” tenien el que tenen els altres...? Llur ànima nàquissa necessita decorar-se més que no les ànimes dels altres, o ningú no se n’adonaria ni que en tenen cap. Han de prendre d’altri, o la cosa no té cap gràcia. Car oi que llur ànima és nàquissa? No fa prou el pes? Els altres ja tenen prou talents o prou d’això o d’allò...? I ells? Ells no, ells els cal més, car són (n’estan convençuts) menys. Això explica que en temps de fretura general, els rics encara abasseguin i despenguin esbojarradament més que no ho feien en temps d’abundància. No tenen prou humanitat a la bossa del cos. Els cal omplir-la amb vans farbalans. Els cal usar la vida no fos cas que a algú altre li calgués més tard. Són l’avarícia personificada, mes sempre presumiran de caritatius, i de bogals i lliberals.

Com els cristians i d’altres religions exclusives de gent escarransida (on només ells tenen la “veritat” i tothom altri – sobretot el qui no pateix les fictes privacions que s’autoimposen – hom el condemna automàticament a l’infern més totalitari i terrorista), els rics abassegadors típics només posseeixen per a impedir que els altres posseeixin: llur por és que tothom tingui prou per a gaudir prou; la por és que algú altre pogués ésser feliç amb les engrunes d’allò que ells abasseguen, i que tampoc no els duu la felicitat, car mai no en podran tindre prou: els cal sempre vigilar que no fos cas que algú altre tingués tant com ells, o més. O que algú qui tingués menys, fos més feliç. Per això les guerres, i les lleis i prescripcions i manaments, que s’inventen quan els sembla que el públic es diverteix massa.

Diu en Slater: “La idea esbombada pels mitjans que tothom vol calers és propaganda feta circular pels addictes a la riquesa només per a indulgenciar-se o fer-se més tolerable la pròpia addicció.”

Els qui pobres o de classe mitjana (enverinats per la religió dels rics o, sovint pel mateix altaveu, els mitjans de propaganda pels rics posseïts) troben collonuts els rics i femen contínuament la fantasia que algun dia ells mateixos n’esdevindran, són els qui d’amagatotis són ells mateixos addictes; llur somni secret els fa fer costat (en propi detriment) a la causa dels rics. És una conxorxa entre oposats on el qui fantasieja no hi guanya re i el ric ho guanya tot – l’addicte secret es queda a les escapces, i l’addicte certificat s’ho enduu tot.

Per culpa de l’addicte secret es manté aquesta farsa de justícia doble: la justícia per al ric, i la justícia per a la resta. Tot i llur poder i traça en subornar la burocràcia governant, el ric no podria riure-se’n ni fotre-se’n de la llei tan regularment i reeixida com ho fa, si no fos pel fet que no hi ha cap sentiment massiu a favor de la justícia igualitària. Sense el suport tàcit i tapat de l’addicte secret, els unts i suborns foren exposats, les sentències exculpatòries o diferides, els veredictes tous, els casos suspesos o ajornats, causarien un enrenou eixordador d’indignació general. Als Estats Units, hom encara creu que el crim ha de sortir-li al ric a millor preu. Ens aferrem a la idea que només els pobres poden robar. En canvi, molts de jutges tracten el crim de robar un pobre com una falta menor... L’addicte secret està més content amb la seua vana fantasia que no estaria pas amb un món més harmònic i just; és sord davant la injustícia, orb davant la desigualtat i mut davant l’explotació.

En dic “plutomania” [diu en Slater] a aquest mòrbid deler de riqueses que descriu la condició psicològica del ric. Tothom enlletgeix i avorreix les de més de les ulcerants addiccions, mes en aquest món cada camí més capitalista sembla que l’addicció als diners encara no hagi despertat el mateix fàstic entre el públic extens.

Davant la ideologia oficial, el pobre pot triar entre acceptar la seua pobretat o esdevindre addicte. La ideologia imperant, la del ric, et diu que l’única eixida enllà de la pobretat i la misèria que et tenallen és la de fer prou naps per a comprar la teua redempció. Així, si ets pobre, pel fet que hom no t’ofereix enlloc cap altra mena de discurs que expliqui la teua condició, et veus forçat a esdevindre un addicte secret; hom no et forneix cap altra alternativa. Si vius en un ambient on les conseqüències de la manca de pistrincs són el sofriment corporal i la fretura, i l’única eixida a aquest martiri són els diners, quin altre remei tens que tractar de fer-ne...? El nostre sistema econòmic no fa cap distinció entre treballar per a sobreviure i treballar per a femar només l’hàbit lleig dels amuntegaments monetaris.

Les millors coses de la vida ja hi són naturalment de franc, però el poderosos i els acabalats te les poden prendre, si així els abelleix, i llavors te les poden anar fent pagar. Al món hi ha aliments, hi ha aire fresc, hi ha beutat, hi ha plaers sensuals de tota mena... hi ha feines a dojo prou satisfactòries... mes moltes d’aqueixes coses han esdevingudes, per la intervenció dels addictes als calers, artificialment escasses i cares, d’aital manera que ara gairebé només els rics en poden gaudir... (I alguns vius qui són deliberadament pobres, i no s’han deixat enganxar per l’escruixidora maquinària de l’addicció – o han reeixits a deseixir-se’n.)

La maquinària rutlla. Ningú qui pateix fam, fred, malalties rai, i el fan viure en corralines de veïnatges lleigs, atapeïts i repel·lents, no sabrà escatir per ell mateix que els calers són una maleïda addicció.

És així, amb aquest truc de fer dels de més dels humans uns pobres immergits en la misèria, com els plutòmans es guanyen llur suport – les privacions en fan, àdhuc dels qui no tenen una natura d’addicte, companys de conxorxa, còmplices en la conspiració. Tot i que la felicitat no es compra amb calers, els addictes han reeixit ha crear una societat on la fretura de calers et pot comprar sofriment. Això empeny a confondre l’enteniment de la gent, hom acaba creient que els calers sí que poden comprar la felicitat, pel fet que efectivament compren l’alleujament de certs sofriments.

Igualtat fóra el greal, ca? Per a si més no tendir-hi, calen certes seguretats. Seguretat en salut. En serveis socials. En lleure i vacances. [En serveis socials...? Per què qualsevol cagot té més drets que qualsevol catalanot? Catalònia, Euskadi, Gal·les... cada poble té el mateix dret a la independència i a ésser servit socialment com qualsevol altre poble igual. En termes d’igualtat. Per què un castellà té més drets que un català? Un castellà va a Catalònia i exigeix ésser servit en castellà, i tothom acollonit a fer-li la farinota blana. Un català va a Castella i, si exigia ésser servit en català, simplement l’anihilaven, i tothom esclafint-s’hi de valent. Qui enganya els babaus catalanots...? Per què es creuen que ja està bé que un castellà sigui més “igual” (hà!) que no un català...?]

Continua en Slater: Igualtat fóra una mesura necessària per a la salut pública. Si sabíem col·locar límits part de dalt i part de baix a la riquesa, amb un bon sistema d’imposts, i l’eliminació de les herències, ja estalviàvem a la part més sana de la població la temptació de l’addicció a la droga dels diners. Els naps esdevenien aleshores la joguina (controlada) dels addictes, mentre la població normal es podia dedicar a quefers més racionals, interessants i agraïts.

Si taula, teulada, cura mèdica, educació i un ambient sa, higiènic, gens tòxic i bo de veure i d’estar-s’hi, fossin definides com a necessitats bàsiques vitals que tothom té el deure de crear per a tothom, no pas com quelcom que els qui s’ho poden permetre financerament poden comprar-se, els de més dels pobres no es veurien en perill de caure en l’addicció.

[No hi haurien gaires d’aqueixos ridículs drogats de merda aurífera, qui, de petits, els costava de cagar, i, quan cagaven, oh les exclamacions de joia...! I ara preuen l’or com adés la merda, i l’abasseguen, s’hi rabegen, i ens la llencen a la cara com qui ens hi llença merda, i això els diverteix... els diverteix, tot i que saben que, perir, periran, que l’elàstic farà el pet, i que ells faran la fi del cagaelàstics.]

Acabéssim això amb el brillant Slater definint aquest carrinclonot infantilisme: “Sempre hi haurà disparitats pel que fa als llivells de riquesa, encara que només sigui pel fet que hi ha gent més avariciosa i cobejosa, i gent més patidora i solidària. Sempre hi haurà addictes. Addictes al diner i addictes al poder. Tret que a l’instant on som la societat s’escau que està estructurada de tal faisó que aqueixos mesquins membres de tendències més infantils, hom els allera més d’atencions, hom els gombolda i avicia, i tracta de més importants. I, només per a llur benefici, tothom altri en pateix.”

Bo i bo: doblement bo.

29 desembre

2007-12-29T19:42:00.000-08:00

Vint-i-nou de desembre

Enguany, 2007.

Acabat, d’en Robert Hughes, Culture of Complaint (1993).

Tres conferències ofertes l’any 92, a hores d’ara ja en part obsoletes. Interessants de llegir, tanmateix.

Amb bons entretocs, a part certes ingenuïtats i pusil·lanimitats impossibles d’obviar en una obreta d’aqueixes on les generalitzacions creixen a la baldor.

Diu: “El factor plaer és enormement important pel que fa a l’art.” [Es veu que hi ha gent qui, si l’art no els fa patir, no n’estan prou contents. Diu que el puritans estaven oposats a la tortura de l’ós no pas per amor a l’ós ans pel fet que la gent s’hi divertia, no hi patien gens, i no patir al món és lleig. Potser caldria eixamplar el principi. Si et saps prou discriminant no hauries d’esperar que ningú et digués si quelcom és bo o no. Tu mateix ho has d’escatir.]

Diu que en art els elets, els escollits, són els bons. Els capsdecony, els tarats, els animals, etc. no poden fer art. Ço que sembla evident, a desgrat de tanta de lloca dient el contrari.

Se’n fot. Com més diners hi havien en el tràfec d’art, el món “artístic” s’omplí amb “sanctimonious folks who under other circumstances would have been selling swamp in Florida or snake-oil in Texas” i alhora el llenguatge que s’hi relacionava esdevenia més obscur, obtús.

Se’n fot dels “sant patrons” qui pagaven els pintors per tal que els fessin obres “religioses” per a decorar els palaus. El senyor de Rímini, hom el motejava de Llop. Durant uns anys tingué l’honor d’ésser, junt amb Judes el del petonet, l’únic home oficialment a la llista dels qui eren a l’infern, “una distinció que es guanyà mitjançant el fet que aixequés la faldilla d’un emissari del papa, el bisbe de Fano, qui aleshores tenia quinze anyets, el trossés amb les pròpies robes arregussades i el donés pel cul enmig de la plaça de Rímini davant el seu exèrcit molt divertit aplaudint.”

Diu: Més val no perdre l’estona generalitzant sobre l’efecte moralitzador de les obres d’art. Si et fessin més bo, els curadors dels museus i els crítics qui s’hi passen la vida ficant-hi el nas, foren sants, i no els són gens.

Se’n fot dels soporífics ans carrinclons programes de “natura” a les televisions públiques. “Electronic wallpaper for the ecologically concerned, known to skeptics in the trade as bugs fucking to Mozart.”

Avia (no sé si amb gaire raó) aquesta màxima: “Nationalism always wants to have myths to prop itself up. And the newer the nationalism, the newer the myth, the more ancient its claims.” [En trobaries excepcions a betzef.]

“There is no evil so great, that it cannot be exaggerated.” Una altra màxima ranca. Qui pot exagerar la malignitat de “déu”...?

Maleïts moros de merda (implica), volent dir els qui foten de capellans dels moros, amb les carallotades tretes de llur “llibre” – on no hi ha res contra l’esclavatge, per exemple.

“Writing creates experience.” [Viure causa experiència. I doncs, per què escriure hauria d’ésser menys? Dormir crea experiència. No hi ha res més instructiu que el somni (si no te’l prens “literalment”, és clar).]

Se’n fot. “Euro is also the aboriginal name for a large kangaroo.”

Se’n fot dels dretans sempre plorant que l’estat subvenciona l’esquerra en certes universitats, quan ells són els més subvencionats pels cofres dels milionaris que els impel·leixen a perbocar llurs falòrnies.

Diu que el marxisme començà contra el nacionalisme, i que tot comptat i debatut el nacionalisme l’ha vençut en escruix.

Hi toca: “When feelings and attitudes [per comptes dels estudis “objectius” i sense nerviosismes ni passions, jaquint caure el dau del fet provat on caigui] are the main referents of argument, to attack any position is automatically to insult its holder [cal dir-li sempre TKS: tu què saps, TKES: tu què en saps, i si veus que no en sap, més val no discutir-hi, no fos cas que encara rebessis perquè el teu contrincant és un enze; més val, com va dir aquell, no jugar a qui pixa més lluny amb una mofeta], or even to assail his or her perceived rights; every argumentum becomes ad hominem, approaching the condition of harassment, if not quite rape.”

Se’n fot de la “moralitat” dels “republicans” americans. Hi toca de ple: “The GOP’s morality is all about sex and honoring thy father, and it tactfully avoids other commandments, particularly the one against stealing.” El mateix amb els castellufes de tot gàlib: els “monàrquics” i els “republicans” – molta de falòrnia i de pet a la boca, mes de parlar del que roben als qui no són “prou espanyols”, mai ni mot.

Fa riure el que diu dels capficats amb l’homosexualitat, i hi toca. Homofòbia: això és un terme clínic per a assenyalar un desordre patològic. Denota “una obsessió devers l’homosexualitat, causada per la por (feixugament suprimida) que no fos cas que l’homòfob fos elleix homosexual.”

I això: Els nostres avantpassats del quatre-cents eren obsedits en crear ramats de sants, i els nostres avantpassats del vuit-cents en crear herois a desdir. Nosaltres n’estem en crear víctimes [en igualtat de circumstàncies, agreujats per crims imaginaris; tot és culpa d’altri, mai del fet que hom és un desgraciat, i a córrer].

Bo.

* * * * *

El mateix dia, mes de l’any 1986.

Llegit, de Meryle Secrest, Salvador Dalí (1986).

El pintor dibuixat com a català desequilibrat. Estil “pobre-home-ric”.

Llibre no gens convincent. Non-sequiturs a balquena.

Obra escrita sense saber gaire d’on vénen dades. Desconeixement total dels llenguatges implicats.

Res.

* * * * *

El mateix dia, mes a l’any 1993.

De H.P. Lovecraft, The Dunwich Horror, and other..., set contes, llibre del 1978, contes apareguts entre 1924-45.

Un de bo: The Rats in the Wall. Un amb “canviots” [changelings]: Pickman’s Model (1927). “You know the old myth about how the weird people leave their spawn in cradles in exchange for the human babes they steal. Pickman was showing what happens to those stolen babes.”

Mant esment de babels.

Molts senyals de racisme. Els italians encara com a estrangers: estranys i foscs.

Llegit simultàniament amb un altre llibre de contes del mateix autor. Ja n’enraonarem.

* * * * *

El mateix dia, mes el 1994.

Llegit d’en Rex Stout, Triple Jeopardy (1952).

Tres contes del ‘39, on en N. W. treballa.

1. Home to Roost (publicat d’antuvi en una revista com a Nero Wolfe and the Communist Killer). No gaire bo. N. W. d’anticomunista. “Mai ni un gos no ha entrat en aquesta casa.”

2. The Cop-Killer. Prou bonet. (T’assabentes que n’Archie s’escau d’ésser del llogarret de Chillicothe, OH.) N. W. d’antipobre – només agafa clients rics (o qui en acabat li donin de retop fama o diners). Archie: “Se m’emprenya crònicament.” “Mai dones en aquesta casa.” Ni gossos ni dones, hum. N. W. aquest cop en surt, de casa: va a cal barber – on s’esdevingué l’assassinat. Fa 24 anys al moment de la novel·la que en N. W. (originalment hongarès) s’ha nacionalitzat americà.

3. The Squirt and the Monkey (d’antuvi en revista: See no Evil). Bé. Archie hi passa a la presó una nit. Ix en N. W. una nit al replà de la casa del davant de la seua i el vent se li enduu un barret que feia 14 anys que portava. Sempre evident la seua gasiveria – a desgrat del força que guanya – on cal considerar la seua condició d’immigrat.

* * * * *

El mateix dia, l’any 1997.

Llegit, d’en Julian Symons, The Players and the Game (1972).

Bona ambientació ans caracterització. Un tocat qui occeix minyones favetes. (Et duu a la memòria el matador en sèrie durant els darrers setanta a Leeds.) Algú qui es pren en Nietzsche seriosament i no pas còmicament, com caldria – especialment les betzolades zaratustrianes. També una ajudant més enzota encara, filla d’uns metodistes, influïda per la bíblia i les escenes de tortura i crueltat que conté. La psicologia acceptable – un pèl massa ajustada als esdeveniments. I llavors hi ha l’eix de la descoberta que rau justament en la paraula pinchfist (pàgs. 38 i 151), que amb la meua dèria actual sobre l’estudi dels escarransits és també la que em cridava l’atenció, i després apareix tres cops més: pàgs. 197 (2) i 198.

El pudent menys aixafarrocs té la memòria remenada (p. 182) per la parauleta. Llavors, sense encara haver-la trobada, té aquella sensació curiosa de trobar a mancar quelcom (p. 188); més tard, cerca la cèdula del cas per tal d’escunçar allò que feia pruir la seua memòria (p. 193); finalment, ho troba: “I knew there was some word or phrase I’d read which meant something.” Satisfacció ben coneguda, que duu el magí a la pau. Tot i que l’occidor hom el pressent força aviat, el desenvolupament és brillant i manté l’enteniment del llegidor en constant via fora.

Bo.

* * * * *

El mateix dia, l’any 2000.

Acabat de rellegir un dels llibres cabdals de tots els temps (per a manguis, és clar): The Dharma Bums, d’en Kerouac, 1958.

Llegit també a Lleida quan en Pedrolo el tragué – meravella indicadora del camí a prosseguir a la meua vida de jove i de vell (si hi arribava), i a Escòcia el ‘74, viatjant amb en Joan, i ara per tercer cop, i per a guarir’m de la pitjor depressió – amb el cervell afamegat rere qualque benguí que li manca – ah, qui pogués recomençar i fer-ho encara amb més insistència tranquil·la, car què és el temps sinó la manera com el conceps – tu ets el qui et secretes (com el cuc de seda) el temps, i t’hi atrapes com pega aranya o pec insecte en teranyina, o t’hi gronxes en contemplació alada com cuquet de brises, qui, quan trona i ventega, s’encofurna en escletxa de tronc a somiar-hi fullaraques esbojarrades, i d’altres fantàstics torniols, innocus tanmateix, car s’esdevenen lluny (tot i prop) de tu.

La saviesa d’en Gary Snider. Ni el disfressa del tot. A la pàg. 116, per comptes de dir a can Japhy, l’autor hi diu a can Gary. (I a hores d’ara encara cueja aitan xiroi.)

Seny vol dir saber dir prou.

“Materialistes” qui tenen por de la matèria autèntica de les muntanyes, els torrents, les tempestes, les salvatgines, i s’arrapen a petits atuells de distracció, ço és, d’alienació. “Sociability is just a big smile, and a big smile is nothing but teeth.”

Gloriós.

27 de desembre

2007-12-27T09:01:00.000-08:00

Vint-i-set de desembre.

Enguany, 2007.

Acabada d’un maleït camí – se m’arrossegava fa tres o quatre anys entre els muntets de llibres començats i penjats, la novel·la més merda que he llegit mai. De Harry Crews, Scarlover (1992).

Estranyament mal escrita, dolenta i repel·lent. Confiava que en algun tram es mig arreglés. Al capdavall, d’en Crews me n’havien agradades algunes, com ara Feast of Snakes, i Childhood. Mes avui, res. Els personatges tots fastigosos, les accions ridícules, el llenguatge mortíferament pec. Jamaicans amb màgies, pallussos amb manies de pallús. Per què ficar’s a l’esperit de gent tan pobra d’esperit? On és l’avantatge? És com si et banyaves en suc de draps bruts.

Shittiest novel I’ve ever read.

* * * * *

El mateix dia, mes l’any 2000

Acabat, d’en Robert Brasillach, Comme le temps passe (1937).

N’havia anats llegint, de l’any 81 ençà, bocins, mes fins ara no la llegia d’una arrossegada de bol.

Conte narrat per un personatge invisible i fet (el conte) de fragments més o menys explícits i reeixits – la millor part la que toca els primers anys del cinema – cinema de firetes, de poble en poble, traginant el material, bo i portant damunt com qui diu tots els ormeigs dels nous putxinel·lis.

Moltes de referències catalanes; adu bocins de cançons en català, i un independentista tractat d’una faisó simpàtica [tot i el nacionalisme bord de l’autor i fins i tot el seu embadocament davant el feixisme xarnec]. El seu concepte de raça sembla d’allò més innocu. Empre el nom “raça” per comptes de dir mena, espècie, estil, classe, etc. També hi veu de lluny quan torna a albirar per a Europa una pau-unió entre Alemanya com a dirigent majoritària i la resta molt empeltada de gavatxisme.

Amb una darrera part estranyament zolenca.

Tot plegat, força agradívola.

* * * * *

L’any 2001.

Llegit de n’Anònim (?), Berlinguer i el professor (1975).

Novel·leta “profètica” [no n’endevina ni una!] que de fet es llegeix com a història romana antiga. A Itàlia, els americans i els “cristians” donen als comunistes el comandament de la societat (allò que hom en diu erradament “poder”, quan poder és en realitat l’aquiescència dels governats). El subterfugi funciona. Els comunistes fan treballar els obrers (sempre engalipats) i així l’estat, arreglat, torna a rutllar.

Ves.

* * * * *

L’any 2002.

Llegit, d’en Rex Stout, Bad for Business (1940).

Cas resolt per Tecumseh Fox, no pas per en Nero. Ben treballat, amb força detalls ambientals – amb un idealista comunista i tot (força sapastre, pobrissó).

Bona.

(Esmenta la juguesca durant el XVIII entre l’estadista Charles James Fox i el dramaturg R.B. Sheridan – cinquanta mil lliures – posant messions a la gota de pluja que davalli (de les dues triades, una per cascú) la primera al capdavall del vidre de la finestra!)

* * * * *

L’any 2006.

Llegit, d’en William Trevor, Death in Summer (1998).

Afegint-hi llorda virosta, com si no en teníem prou: banalitat de l’estupidesa – la mort qui s’enduu idiotes – idiotes qui no van gaire lluny – poca passió, poc intel·lecte, no gaire de re. “Nausea spreads in his stomach, where drama at a remove brings usually a ripple of pleasure.”

Aquest paio, quin gamarús. Qui balafia l’estona enraonant exclusivament de llanuts? Així són els seus llibres: drames remots que duen amargor – i res més – au, som-hi amb d’altres afers; car qui es pot identificar amb gentota tan tarada? “Her compassion faltered: shame creeps through guilt and feels like retribution.” Qui vol viure així...?

Parla de l’eixut anglès de 1976. “El pitjor en dos cents anys” – i jo qui hi era en tinc magnífics records – i tots els altres indigents a Leeds – vacances a la platja, com qui diu, per les valls verdes dels voltants, amb els brooks tritlletjants i els kingfishers rabents i els sticklebacks serpentins – aquell home es plany per plànyer’s. Quina plepa.

I el seu llibre s’oblida tost. Ves.

23 de desembre

2007-12-23T18:05:00.000-08:00

23 de desembre

D’enguany, 2007.

Llegit d’en Charles Webb, Elsinor (1976).

Llibre ràpid, teatral o cinematogràfic, on els episodis més que res dialogats corren sense entrebancs.

Una dona tracta que hom (l’estat “civilitzat”) no li prengui els seus dos infants quan el seu home, qui troba la seua “virilitat” compromesa per qualque comentari fet per ella a propòsit de la naquiditat del seu atzep, decideix d’ultrapassar la línia que separa les afeccions sexuals i es torna homosexual.

S’aparella amb un marieta cruel qui, ensús, l’empeny (empeny el marit) a prendre-li a la dona els infants per via de jutge – tot nogensmenys molt correcte, és clar.

Els diàlegs és allò més remarcable a la novel·la. Recorden ara Oscar Wilde, ara Nathanael West. I al capdavall Beckett. L’acabament, irresolt, i que ho lleixa doncs tot penjat, apunta cap a una infinitud d’episodis on l’absurd de la societat et va esclafant de tal faisó que no tens prou estona per a pensar’t, per comprendre què hi fas en aquest món – i existint-hi d’afegitó. Potser aquest és l’objectiu de tota societat: tindre’t ocupat en foteses no fos cas que t’endinsessis en pregoneses de desesper.

L’episodi amb les dues infermeres enviades per l’estat és encara el més irrisori, grotesc. L’estat fa tot el possible per a fer’t la vida impossible.

Molt llegívol. Mes frèjol, sense gaire pes.

* * * * *

El mateix dia, mes l’any 1999.

Llegit, d’en Ron Hubbard, The Rediscovery of the Human Soul [Ron the “philosopher”] (1996).

Col·lecció d’escrits curts i curts de gambals. Molt d’autobombo per tal de no dir sinó bestieses, o de posar quatre llocs comuns pels núvols del descobriment essencial.

Altrament, divertit l’origen ciència-ficcionesc (de fantasia “científica”) de “thetà”, els “engrams”, i d’altre vocabulari vulguis no vulguis a hores d’ara prou conegut. En això reïx el garneu.

Al mateix temps, això vol dir que sempre hi ha al món gent per a engalipar encara una miqueta més endins.

Falòrnies de capellà presentades com a veritats de catacapellà.

Si això és una religió, ja ho veus en quin femer no suren les altres.

Hà.

20 de desembre

2007-12-20T18:03:00.000-08:00

Vint de desembre

D’enguany, 2007.

Llegit d’en Michael Dibdin, Dark Specter (1995).

Sam, fill de fundamentalistes cretins (o cristians), de jove, per reacció, es torna ateu. Mes s’empassa una dosi mamut de droga i retroba “déu”, ara disfressat del poeta Blake, les idiotades versificades del qual s’aprèn com ara bíblia tan mortífera com la bíblia, i comença de muntar’s un cult o religió on d’altres pampanes com ell assassinen bo i escaujant i alfarrassant dates i indrets segons qualque altre mètode dogmàtic o sota article de fe, o sia, de superstició. Absurditat a dojo. Qualsevol excusa és bona per a mortrir – i la religió sempre una de les millors excuses. “Blake’s homespun comic books, with their apocalyptic bombast and jenune mythologizing.” “We were seated cross-legged on the floor throughout, as if to dispel any lingering doubts I might have had that Blake was a pain in the ass.” Hà.

Imitant Jung, o Jung imitant Blake. “What Blake meant is that every one of us has a male and a female component, and that we can only achieve full humanity when the two are commingled. Split from that whole, the male component becomes a ‘specter’ [amb manies de mascle: control i agressió], the female component degenerates into an ‘emanation’ [plena d’enveja, i de gelosia, irritant i irritada].

Frases:

I was hysterical with rage and loathing.

It started off as a mercy fuck. [Siguéssim metafísics i místics: Com el món? Déu es carda ell mateix per autoapiadament i el resultat lleig qui-sap-lo. Cada cardada, sobretot si és feta per compassió, pot tindre conseqüències.]

The bigger the belt buckle, the smaller the dick.

The colonization of the mind by the propaganda machine. (...) The news: a propaganda tool of the military-industrial complex designed no less than its soviet equivalent to manipulate and suppress the truth.

She was typical lace-curtain Irish: hypocritical with outsiders, ruthless with her family.

Detalls:

El “dolent” – idealitzat per a ensenyar el “mètode” de tria dels destinats a ésser assassinats – s’escau d’ésser nat l’onze de setembre. Ah.

Ja el 1995 en Dibdin predient allò del “codi Da Vinci”: “One of the guys I worked with at the community college was a conspiracy buff who used to press books on me about supposed secret societies dedicated to concealing the fact that Jesus had survived his execution, married Mary Magdalene and founded a dynasty which had controlled the destiny of the world ever since.” Il·limitada estupidesa dels qui tenen desgraciadament el tirat metafísic.

Com escriuen els articles els diaris i revistes: hi posen tota la teca al començament, no fos cas que calgués escapçar’l per tal d’encabir-hi qualque altra propaganda [per a això són els diaris, per a vendre productes innecessaris; les notícies hi són l’afegitó]. L’article “had to be written as an inverted pyramid in case it got picked up by another paper and needed to be cut to fit around an ad for pantyhose or something.”

Trucs d’advocat: n’hi ha un qui “broke the oldest rule there is in this business: never ask a witness a question if you’re not sure what answer he’s going to give.”

Relativitat del que sembla: “Truth isn’t some commodity you buy at [qualque magatzem]. Talmudic scholars teach that every verse in the torah has forty-nine different interpretations, each equaly valid.” El que compta és allò que el qui al moment té més força diu que compta. La veritat, tararat.

Uns bombers parlant d’un foc o incendi desaparegut: “Maybe she just burned herself out.” [El foc femení. Com els vaixells i tant d’altre atuell emprat per homes. Si per comptes de bombers, hi hagués bomberes, foren els focs (en anglès) masculins...?]

Tristesa de veure que Amèrica (tot i el ben organitzada en unitats autònomes) ningú no es capaç de llevar-li el vernís pallús de l’inici. Pots anar venent vent pudent de casa en casa i si en dius “faith” (per comptes de “superstition”) o en dius religió (per comptes de camàndula), tu rai. “No one would think twice about a couple of guys in suits pitching their particular brand of redemption door to door.”

La cruel mentida que et porten tots els religionistes [els quals caldria condemnar sense contemplacions tantost obren la boca per a enverinar la gent talossa]. “The despairing shriek of a man suffering an atrocious torture as a result of beliefs which, he has just realized, may be absolutely meaningless.”

La religió com a negoci. Hom fa negoci amb els més enzes de tots. Hom els ven vent. Vent de verí. “He pulled out a phone book. Jehovah’s Witnesses appeared under Business Listings.”

Bon girafulls. Divertit, tot i certs diàlegs carrinclons i lates descripcions que, és clar, hi són de massa. Acabament datpelcul, com gairebé sempre en aquest gènere lleu de conte feixuc.

Bé.

* * * * *

El mateix dia, mes l’any 1994.

Llegit d’en John Cowper Powys, A Glastonbury Romance (1932).

Un totxo (i un plom) de dotze centes pàgines atapeïdotes. Molt carregat de romanços (ah!), i d’ostes i de ximpleries metafísiques. Pàgines senceres d’una “celtitud” d’allò més estulta: ridícules, demostrant un atur mental abracadabrant. Al llibre li’n sobren unes sis centes pàgines, totes de caire psicòtic, miracler.

Ara, les escenes naturalistes i els diàlegs recorden els films d’en Renoir, i tenen una excel·lent plasticitat, com ara fets per a l’escenari. Altrament, com dic, carrinclonades rai. Misticisme, panteisme, egotisme, desfermats pels descosits. Supersticions a doll. Hi ha els “Sotjadors Invisívols”, bufa. Hi ha un déu bicèfal, maniqueu i datpelcul. Un assassí qui mata “per honor” [qualsevol excusa és bona per als assassins qui es prenen la molèstia de racionalitzar llurs “proeses” (militars, o en defensa de la fe, o dels catralls que siguin, tant se val)]. Hi surten folls a manta; fanàtics religiosos: taral·lirots per a donar i vendre.

Hi ha tocs que l’encerten: “Just as the gods are said to know one another under any mask, so are those whose peculiar vice or perversion separates them from the rest of the world endowed with a sixth sense of recognition.” Més sovint, però, embulls, empatolls, embolics, rai. [Potser aquella darrera frase, part d’enjús, malparlant dels marietes. Llur intuïció per a detectar un semblant, llegendària. Foteses.] Si la mort és “an eternal unconsciousness”, per què doncs tots aqueixos esperits de l’aire i per què les influències dels objectes mort-vius...? Un parell de pàgines més tard, l’animeta se li’n va i “el cronista” omniscient diu que no sap tanmateix si se li’n va a fondre’s en el tot o a perviure enjondre qui sap on collons.

Punyetetes sense aturador.

[Anava a dir: res – tret que llegint d’altres obres d’en Powys veig que sóc injust. N’hi ha de més punyents i aquesta potser era una mena de preparació. Fóssim privadament indulgents i per comptes de dir “res”, diguéssim “ves.”]

Ves.

* * * * *

[Cal dir que el fet que doni més d’espai a un llibre que a un altre no sempre es correspon amb el pes que li allev. Depèn més que res de les ganes que tinc d’escriure’n o no. I cal consirar que els que incloc darrerement directament a la xarxa (per comptes d’afegir’ls al llibre blau), per causa del mitjà, més expansiu, les crítiques o els parers en calent que els dedic tendeixen a ésser més llargots.]

* * * * *

Som-hi. El mateix dia, mes l’any 1997.

Llegit The Adventures of baron Munchausen, (1786) quatre parts, la I i part de la II d’en R.E. Raspe; la III i IV anònimes.

Cap de les quatre parts no gaire bona. La I la millor. Totes en l’original anglès, no gaire galdós. La introducció de John Carswell un malson de pedanteria i sapastresa.

Fa pensar (en Munchausen) en qualque ninot d’en Tex Avery: igneix (o encén) la pólvora de l’escopeta (a manca d’esca i pedrenyera) bo i etzibant-se un batzac a l’ull, d’on que en vegi (i en tregui) espurnes! (És clar que també s’hauria pogut emprenyar tant que llavors hauria tret foc pels queixals.)

Organismes (si fa no fa humans) crescuts de tavelles d’arbres que hom bull per tal que descloguin, d’on ixen fets i drets, ço que presagia certes pel·lícules (els trífids, etc.) dels anys 1950.

Ves.

* * * * *

El mateix dia, mes l’any 2000.

Llegit, d’Alice Kaplan, The Collaborator – Trial and Execution of Robert Brasillach (2000).

No gaire consistent ni ben escrit, però força instructiu.

No se n’adona o no vol adonar-se’n [car la tia és molt partidista (racista?)] de quina mena de “raça” duia en Braç a l’esment... Per exemple, quan a Comme le temps passe tradueix (alhora que inclou la versió en català) el vers: Som i serem gent catalana per Nous sommes et serons la race catalane. La raça vol dir la gent.

[Tinc el costum de dir’n, d’en Brasillac, Braç i Llac; els catalans els enemics ens deturpaven els noms, i potser cal fer un esforç afegit per tal d’anar esmenant el llong patafi. No dic pas que en el cas d’en Braç l’endevini, mes tant hi fa.]

Batalla irrisòria i mortífera entre ultranacionalistes: els jacobins del gavatx comme-il-faut i els europeistes de la línea l’occident és l’oró de les vàlues comcal i la bóta del racó. De Gaulle contra Hitler, com qui diu. Tant l’un com l’altre conceptes segurament ja caducats llavors (i més encara ara) que duen tanmateix (llavors i ara) a carxenes a l’engròs.

Més tard, lleis repugnants inventades pel dictador De Gaulle i els seus, en pic “victoriosos”, contra allò que al capdavall només era verí inoculat per mestres i capellans en cervells de gent petita i doncs poc crítics. Pagerols arxiarmats. El resultat és un escriptor menys, i au. Els generals sempre maten escriptors; fóra bo de veure més sovint el contrari: hom, i tothom, hi sortia guanyant.

Amb accent català (cal creure que potser a despit d’elleix) en Braç dóna la vida (tanmateix) perquè “la France” dels collons visqui. En Drieu escriu al seu guaitajorns: 18 maig 1940: “pel que fa a en Braç i Llac, és una mena de xerramequeta [tipus fastigoset] típic entre els marietes de Barcelona.” Hum. Dèiem racisme?

Els feixistes francesos d’en Doriot s’apleguen al Partit Popular (és clar).

En Braç el pelen perquè no fuig – no ho vol, massa tràgic, teatral, “marieta”, hò.

Hipocresia criminal dels gavatxs contemporanis – allò que imputen als alemanys de fer és justament el que ells mateixos acaben de fer a l’Indoxina – i seguidament faran a Algèria i a Madagascar – i foteren a Occitània, i etc.

Enamorament dels pederastes per la “baronívola”, galdoseta maquinària nazi: els nazis exhibeixen així llur carrincloneta “virilitat” als quatre vents: amb uniformes, amb crueltats, amb parades militars, ximpleries de coent cul-roent...

Per a riure: les set Internacionals contra “la France”, segons en Braç: Comunistes, Socialistes, Jueus, Catòlics (!), Protestants, Maçons i Financers (?). Pobra “France”!

Ridícula “France” i la idea que tothom qui pensa mica la traeix. [Aviat veurem (confiem-ho) que tota aqueixa falòrnia homeiera de “nation” era el dogma més merda i tuixegós d’aqueixos dos darrers segles.]

El llibre, ves.

Dotze de desembre

2007-12-12T17:54:00.001-08:00

Dotze de desembre

D’enguany, 2007.

Llegit, d’en Michael Dibdin, Ratking (1989).

El rat-rei és una mena de rei dels rats on uns quants de rats, per causa d’estretor, s’entortolliguen de cues a l’impensada, i llavors, en voler desempallegar’s els uns dels altres, encara s’entortolliguen més estretament, d’aital faisó que esdevenen com qui diu un sol ens inextricable. Aquest ens magmàtic esdevé l’essència del rat sedec i cobejós: un rat majúscul, un rat magne, on cadascun dels components suren ensems – o s’enfonsaven alhora. Aquesta és la metàfora de la societat, on la classe privilegiada és una conxorxa de rats. En aquesta novel·la un altre cas de rapte de ric a l’Itàlia corrupta de sempre esdevé un nou exemple on alguns dels rat-reis de la classe “alta” demostren com saben de romandre nogensmenys units, per molt que hom els estireganyi. Si un dels llurs cau, només cal desprendre-se’n com cèl·lula morta, i no permetre de cap manera que cap altra cèl·lula en sigui arrossegada alhora.

Els funcionaris hi són ben definits. [Això podria definir els castelladres en bloc. Mai no he vist un castelladre qui no fos funcionari.] “Bitter envious midgets who patrol these internal boundaries of the state, malicious goblins wringing the most out of their single dingy magic spell.” Això defineix tant de bòfia, d’oficinista, de diplomàtic, de militar, de ferroviari, de tauleller... Merdegadetes de persona degenerada, com cucs larvàtics de podrimener, posats darrere una finestreta per a escòrrer amb el màxim de malícia el miserable poder que serven.

Ara, el llibre podria perdre la meitat de pàgines i en sortia guanyant. Tanta de descripció i de detallet tediós l’enfeixugueix qui-sap-lo. I tampoc no serva gaire suc. Al capdavall, no és gran cosa, revera.

Ara, això: El protagonista, en Zen de Venècia, “hom hauria dit que tenia quelcom d’exòtic, com si fos grec o llevantí. Amb uns trets que el denunciaven com a cínic, suau, altiu, i un somriure remot que li mig ballava als becs dels llavis.” Un bòfia més o menys decent, tanmateix amb una cara de mig malparit.

La vulgaritat del criminal, la seua poca imaginació: “Criminals have the same aspirations as everyone else. That’s why they become criminals.”

Molt exagerat l’incomprensibilitat mútua dels diferents italians. Si en Zen i sa mare parlen en venecià, la minyona romana no hi pesca re. Els calabresos confonen el toscà amb el germànic, etc.

L’anticlericalisme d’en Zen escandalitzant la fava americana amb la qual surt. La bleda diu de bé dels franciscans. En Zen li recorda el franciscà nazi qui era cap del camp d’exterminació a Jasenovac. Li recorda que Croàcia la catòlica, esdevinguda nazi, atapeïa els serbis a llurs esglésies i en feia una foguera. Cremats de viu en viu. “The atrocities went on, many of them supervised by the followers of saint Francis.” Acabada la guerra, la dona del dictador d’Argentina tramet un vaixell ple d’hàbits castanya. Per a vestir tots els botxins croats de franciscà, perquè així poguessin escapar de les mans dels partisans fins a Itàlia.

Frases: “As meticulously inaccurate as an old atlas.” Sobre el dubte del qui mor: “Like Trotsky and the iceman. Trotsky protested with his dying breath that he had been shot, not stabbed...” Sobre la veritat: “Zen knew that truth prevailed, if at all, only after so much time had passed that it had become meaningless, like a senile prisoner who can safely be released, his significance forgotten, his friends dead, a babbling idiot.” “Com diuen a Nàpols: Només et creus un calabrès quan et diu que diu mentida.”

Els setanta-cinc mil feixistes (dels dos-cents trenta mil enviats pel llepaculs Mussolini a Rússia bo i ajudant els místics nazis) qui desapareixen sense lleixar cap altra traça, empassats pel glaç, i que cal afegir als noranta mil morts degudament certificats.

Què vol dir això: “People who have been exiles too long tend to end up as either zombies or vampires.” Gairebé quaranta anys que sóc lluny de Catalònia. I no sóc pas més zombi ara de quan hi era, o menys vampir. Potser és que la dita no escau als catalans. Els catalans malviuen exilats a casa llur, ocupada pels qui els volen fotre fora del tot. Són zombis, certament. O venuts. Ara, vampirs...?

Quant al llibre, ves.

* * *

El mateix dia, mes l’any 1987.

Llegit, d’en Walter M. Miller, A Canticle for Leibowitz (1959).

Una de les millors novel·les de “ciència de fantasia” de totes les èpoques. Entrevenidora, llegívola. Tot i que la premissa sigui força carallot, i fet i fet pixi doncs ben lluny fora de test. Que l’església o secta catòlica sigui la guardiana de la cultura humana, i els seus abats els grans metafísics ordenadors del món. En tres capítols. El primer el més interessant i convincent. Els altres dos no gens. Al segon hi ha un germà Claret i un Ós Boig qui es diu Hongan Os. No hi ha cap dona fins al capítol tercer, i llavors les dones qui hi surten són totes bontròs malparides. Una monja acollonida, una periodista nyic-nyic, una vella bicèfala (la nova “verge” qui produeix al cap i a la fi el nou messies, monstruós i segurament maligne), i una noia i la seua filleta amb una radiació tan alta que els cal ésser despatxades per via d’eutanàsia.

Al primer capítol, un monjo un pèl babau descobreix (com qui descobria els manuscrits de la mar Morta durant el 1947) uns papers en un refugi antiatòmic, en acabat que el món torni a trobar’s a la més baixa i obscura edat mitjana.

Això del llatí que sobreviu, i tota la fada collonada ritualista catòlica a més a més, qui s’ho empassa...? I, després, la coalició asiàtica, com ha recuperat el coneixement...? No en diu ni piu. Són ara ortodoxos? Budistes...? O només paràsits de l’occident?

Força ruc, doncs, si ho analitzes. Ara, si t’ho prens sense manies, és força humorístic i divertit.

[L’endemà (13-XII-1987) llegia del mateix W. M. Miller, Dark Benediction (1951).

Relat o novel·la curta on novament la religió i els monjos ho guanyen tot. Albíxeres. Indulgències a dojo, vós. La malaltia acceptada “per caritat”, déu proveirà, etc. Cervell corromput rai.

Narració entretinguda, mes així mateix tacada amb una premissa escanyadora.

Hom accepta fins i tot d’ésser posseït pel diable per amor a déu.

Hum.]

Sis de desembre

2007-12-06T16:52:00.000-08:00

Sis de desembre.

El 2007 – acabat de llegir, d’en Tanizaki, Junichiro N’hi ha qui s’estimen més les ortigues (1928) – [tr. a l’anglès d’en E. G. Seidensticker: Some Prefer Nettles (1955)].

Relat centrat en un esteta lleugerament “degenerat” qui perd la dona al capdavall perquè s’estimaria més viure amb una nina. I si fos que no pogués ésser amb una nina de carn i ossos, tant se val, una nina de bunraku faria al cas. El somni de l’exquisit fóra que la dona fos nina – nina i prou. Confon doncs dones amb nines, i nines amb dones. I fins i tot esdevindre titella o nina fóra un objectiu a atènyer – ànima neta, sense voluntat, amb serenor ans estabilitat de nina – ah!

El títol ve de la dita: “Cada cuc té la seua fulla amiga, tret que n’hi ha qui s’estimen més l’ortiga.” Com ara algú doncs qui té una bona dona i tanmateix no n’està prou satisfet, i es desficia per tindre’n una d’“occidental”, ben blanqueta i educada, parisenca si pogués ésser, o angleseta... [I així s’eixoriveix per tal de “veure’s” de trast en trast amb una prostituta una mica “impura”, llas, car no és pas blanca del tot (és mig russa mig coreana).] I el racisme hi és tan arrelat i normal que fins i tot en un refinat ans il·lustrat com ell, qui ni se n’adona que ho és ni creuria que fos res dolent si se n’adonés, és tret constitutiu del seu tarannà, tret cultural doncs que no el diferencia en res de la resta dels qui són de la mateixa cultura. I així tot rutlla com cal. Car tots som racistes per natura (i natura naturalment és també cultura!).

En acabat, la dona troba “millor company”... Doncs som-hi, millor, tu; això no vol pas dir que li sigui infidel. Vol dir que és una dona pràctica, és com caldria que fos una dona “alliberada” i qui sap com s’ha viure.

Tot i que és tan “modern”, doncs, té trets reaccionaris que l’atansen al seu sogre – de qui la “passió” són les nines i ninots del teatre antic – i de qui la druda (trenta anys més jove) és una figureta de donzella educada només per a servir el “senyor” – una figureta de porcellana tanmateix humana, i adu irònica i crítica sots el vernís – aquesta noiella amb kimonos vells com els que porten les nines de les peces de teatre antigues és l’exemple de qui li aniria bé al protagonista – exemple de persona feta nina que voldria – (i que al capdavall obté).

Bocins de text:

–Ets un adorador de dones – els qui adoren les dones s’estimen més la cortesana que no la mare. Hauries d’haver romàs solter. Els qui adoren les dones mai no troben la dona perfecta.

–Has de fer com els xinesos – menjar molt d’all – així no agafes cap malaltia.

–L’encant d’aqueixes cançons ve del fet que els qui les feien tant se’ls en fotia si la gent les entendria o no.

Detalls:

Força converses iròniques a l’estil tan plaent d’en George Meredith.

Les rivalitats entre ciutats, llogarrets i regions – i com els accents revelen l’origen – i els vestits i el teatre. Com tot s’hi val per a la distinció.

Bon gust del sogre: adquireix els quinze magnífics volums del text de les 1001 nits, d’en Burton, amb les meravelloses notes que en Burton hi afegeix. Parla de clàssic! El gueto es vol amanir les velleses.

El “desfici del titellaire”, malaltia que de trast en trast embolica l’esperit de qualque pagès a l’illa d’Awaji: “Va de casa en casa amb un titella petit i, tantost algú el lleixa entrar, hi recita qualque passatge triat, fent alhora de cantant i de titellaire; la mania de les nines el pot dur a la ruïna, perd predi i masia, i en certs casos cau en follia.”

Teatres de poble – “els canfelips reduïts a l’existència d’un parell o tres de galledes lleixades a la vista de tothom – cap amagatall possible – d’on que tant dones com homes els calgués emprar doncs les galledes sense inhibició”.

Banyeres de l’antiga tradició – l’aigua bruta “refrescada” amb te de clavells d’espècia; amb, per comptes de sabó, bossetes de segó; i les dones es freguen, per a més emblanquir-la, la pell amb cagadetes de rossinyol.

Bo, bo.

* * * * *

El mateix dia. L’any 1998.

Llegit, d’en Flann O’Brien, The Dalkey Archive (1964).

Excel·lent divertiment tanmateix espatllat per un darrer capítol fet a la xamberga, de final abrupte i belleu significador que tot allò que el precedia no era sinó falòrnia adventícia.

Bons tocs sobretot al començament – em feia l’efecte que l’havia escrita jo – tants de punts de contacte!

Algunes bestieses massa desenvolupades – com la taujanada de les bicicletes.

Força joyceà en el diàleg, tot i que llavors s’hi revenja, bo i acusant en Joyce d’ésser un pusil·lànime llepafilós.

Dualisme típic: dimoni vencé déu – i ara fa creure, diabòlic, és clar, el contrari.

Escenes d’en Dant, tret que revisades i millorades.

Bo!