[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dimecres, de novembre 21, 2007

Vint-i-u de novembre









21 novembre






2007 – Llegit de na Ruth Rendell, A Judgement in Stone (1977).



Que vella s’ha tornada tota aqueixa gent. Quan va sortir aquest llibre, era també a Anglaterra i em fa l’efecte que tots els qui hi surten els havia coneguts. Trets típics de personatges de cartró: el místic, la “hippy”, la “moderna”, el “triomfador”. Ara, la carrincloneria excessiva sembla que brolli de l’autora, no pas dels personatges. Una família d’una fador extrema on una proletària d’aquelles que hi ha, massa adustes, sense sentiments aparents, o amb els sentiments tan esmussats que semblen autòmats, els entra de minyona. Malament rai. Es fa amiga d’una veïna, tocada per la religió evangelista, i acaben pelant la família amb els fusells del pare de la família, qui és un bocoi de vàcua pompositat.



Ara, es veu que tot ve provocat pel fet que la minyona troba irritant que hom li recordi sense adonar-se’n (perquè de fet ningú no ho sap) que no sap llegir. Allò la disminueix tant que necessita reaccionar amb violència per a restablir el seu equilibri existencial. Molt exagerat. Un llibre al capdarrer bastant dolent.



Força de bocins ridículs. “The magazine on the table intimidated her as much as a spider might have intimidated another woman.”



Bona definició: “Selfishness is not living as one wishes to live, it is asking others to live as one wishes to live.”



Trets ben retratats de l’evangelista; transferència d’odi; allò que els fastigosos fanocs odien, massa naquis d’humanitat, i incapaços, i envejosos d’altri, ho fan odiar per “déu”: “It was not she who found fault with them and hated them, but god; not she but god on whom they had inflicted imaginary injuries. Vengeance is mine, saith the lord: I will repay. Joan Smith was merely his humble and energetic instrument.”



I això és el que serveixen (odi, i vanitat i orgull d’odi) a la gent qui, massa feble, han d’acceptar-ho, a canvi d’un mos. “Delivering it to famine-stricken persons too weak to resist.” Així és com es propaguen les religions i llurs missatges d’odi.



Déu (or the fucking Jesus) equival al furtiu, nitós, violaire. “The son of man cometh like a thief in the night, but the foolish virgin has let her lamp go out.” I la puta verge s’ha de deixar fer. Quina merda, vós!



La “hippy” es creu prenys. Típica horror! “She was in a blind unreasoning panic, fighting against the bars of the trap that was her own body.” Qui pot dubtar que el paràsit d’infant que li creix com un tumor a la dona és només prerrogativa d’ella de fer’n el que vol?



Doncs què. Al capdavall, no gran cosa. Ves.








-------------








El mateix dia. Mes l’any 2006. Llegit de Steven F. Sage, Ibsen and Hitler (2006).



Això deia en Kierkegaard el 1852: “La veritat la duu la minoria, sempre; i la minoria és sempre més forta que no la majoria, car la minoria la formen els qui pensen, i la majoria els qui copien la minoria d’abans (o d’adés, d’estona ha).”



I això diu n’Ibsen el 1882: “La minoria (a l’avantguarda) sempre té raó.”



Tots els visionaris es deuen veure a la minoria qui avança i progressa cap al mil·lenni. Encara incompresos, mes tard o d’hora seguits per tothom. En Hitler queia al mateix bertrol. Maleïts il·luminats datspelcul.



Com Bush ara, Hitler invoca Jesucrist com un dels seus models – què deu tindre aquest Jesucrist qui cada tirà se l’apropia?



Hitler fent anagrames del seu nom... Místic.



Hitler contra els capellans disfressats de jueus i de traïdors de mena. Com qui diu, contra la competència. Tot tocat és metafísic.



Hitler seguint Julià (per insult “apòstata”) a través de n’Ibsen...



Mot del Deuteronomi, 7:16: “Tots els pobles que el teu senyor déu et lliura – cruspeix-te’ls.” Això de la bíblia, quin llibre malèfic clafert de fórmules per al crim. Els tirans se n’aprofiten a manès: “Ei, és a la bíblia!”



Ara, el llibre aquest també, ecs. Repetitiu i escorcolla-cagallons – n’hi hauria prou per a un article, i a córrer. L’autor, força ignorant. Fins i tot creu que els miops hi veuen malament d’a prop. Que en alemany la tercera persona, “sie”, és la segona, i que “du” (doncs! – per a ell) és la primera.



Res.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam