27 de maig

27 de maig 2008








Llegit de n’Erle Stanley Gardner, The Case of the Runaway Corpse (1954).




Sempre un plaer llegir mestre Erle.



Ací l’assassí és l’assassinat. Ben raonat. I en Perry Mason brillant, com sol i li escau. Qui sembla més ruc que de normal és el detectiu Paul Drake. La Della perspicaç rai. Hi ha una mestressa d’allò més fastigosa de tastaolletes i de xafardera, i sobre la caga dues vegades tractant una altra noia de Lucrècia Borja, volent dir enverinadora i assassina, com si la pobra minyona Lucrècia hagués mai set reu altre que d’ésser una jove intel·ligent, instruïda i catalana (és a dir, per als espaguetis, una entremesa estrangera). Què ens passa per deixar que enemics ens escriguin la pròpia història? Que hi fem el paper del carallot.



Li diu un fiscal: “You’d cut your grandmother’s throat in order to obtain an advantage for a client.” Fa en Manson: “Why not? After all, I’m supposed to represent my clients. Then again you are not my grandmother.” Exacte. I com sempre els deixa tots plegats amb un pam de nas.



Bo.




[El metge “actually sees death take place”. Aquesta frase em duu a pensar això: El mort esdevé la mort. Car, quan mors, et veus desplaçat per la mort; és la mort la qui ocupa el lloc (el temps) on érets. La mort com a agent immobiliari: desplaça totdéu. Fot tothom al carrer. I quan la mort ho haurà envaït tot? S’haurà acabat l’espai (el temps) per a ocupar. La mort és al capdavall el tot. Haurà de ressuscitar. Re-esdevenir...



D’ací els instants a reutilitzar... O potser reutilitzats pels qui encara viuen... Com utilitzen (utilitzem) l’espai adés utilitzat pels morts... Són els hereus dels morts (els vivents), els avatars de la mort. Car ocupen el lloc (el temps) del qui visqué i qui la mort desplaçà.



O... Néixer és ocupar un lloc (un temps); de fet, néixer és fer un lloc a l’espai perquè la mort vingui més tard a ocupar-lo. Som els agents preliminars del gran agent immobiliari, la mort. Som els seus llogaters – li servem l’indret (en exclusiva; no serà per a ningú més) – som assistents seus. Som mort – i, morts, encara més.



Hum.]











* * * * *










Mateixa data, 2007.




Llegit de Sijie Dai, Balzac and the Little Chinese Seamstress (2001) (tr. anglesa del francès: I. Rilke).




Dos noiets molt glots de llibres.



Les autoritats (la burocràcia xinesa) són “molt cruels” amb els rics durant la revolució cultural. El que no s’entén és que si eren tan cruels no separessin els dos amiguets, els quals es passen la novel·la sencera fent-ne de tendres i de lloques. I les autoritats “provincials” encara més rucs, és clar: “férem córrer endavant i endarrere les busques del rellotge tantes de vegades que al capdarrer ni nosaltres no sabíem quina hora fos.”



T’ho creus si vols. “Aleshores tots els llibres prohibits, només en trobaves de científics i els d’en Mao i els seus estiracordetes.” “Fantasiejàvem sobre quins llibres llegiríem... Hi incloíem la bíblia, i el Llibre dels Mots dels Cinc Antics, que hom deia que feia centúries que era prohibit, i que es veu que hi duia les profecies de cinc savis de la dinastia Han revelades d’ençà del cim d’un puig sagrat, on predeien allò que s’esdevindria els propers dos mil anys.” “Una tieta meua, vingueren els guàrdies vermells i davant mateix de casa seua cremaren en una gran pila tots els seus llibres.” “Durant anys les lleixes de les llibreries dedicades a la ‘literatura d’occident’ només duien les obres completes del líder albanès Enver Hoxha.” “El traductor era un gran escriptor el qual pel fet que no el deixaven publicar despengué la vida traduint grans obres del francès.” “El vell moliner l’acusarien de divulgar escrits eròtics, potser acabaria a la presó.”



Quan “moralitat” vol dir crueltat, “moralment” cruelment, “moral” cruel... Els bempensants són els més criminals. Com millor pensen, més criminals. El noi té por dels seus pares, un parell d’‘intel·lectuals’ burgesos, si duu la noia a casa i la troben prenys (tot i que és no pas ell l’autor de la culpable cardada): “the burgeois intellectuals upon whom the communists had inflicted so much hardship were no less strict morally than their persecutors”.




Escena d’(anti)conversió a l’espona del llit del moribund. Tot dogma equival a tortura (mental o física).



La noia de poble... per la literatura desvetllada. Fuig a la ciutat. “Ha dit que ha apresa una cosa d’en Balzac: que la beutat d’una dona no té preu.”



Ves.






* * * * *






Mateixa data, 1998




Acabat, The Tales of Poe, editat per H. Bloom (1987).




Bones contribucions de Barton Levi St.Armand, Walter Stepp, J. Gerald Kennedy i Ken Frieden. La d’en Brian M. Barbour, ves. Les altres, inclòs la del flatulent Bloom, dolentes.



Poe es desprèn del diví “sublim” i parla per comptes d’una “basarda numinosa innominada”, és a dir, d’un déu maligne. Per a en Poe tot és u i tot es corromp, to és en procés de corrompre’s. Uns quants de protagonistes qui es descobreixen folls a l’instant d’intentar d’explanar-se. El coneixement gradual de la malignitat de déu t’hi ajuda, a esdevindre foll.




St.Armand: “Gothicism: the extreme left-wing or avant-garde of Romanticism.” [!] “The veil of Isis is also the ever-changing form of nature.” “The eternal process of Romantic reverie...”



“Eimeric de Girona”, de fet, Nicolau Eimeric, esmentat per Poe a “Usher”, on Madeline és sebollida com na Persèfone i son germà pateix la passió d’Osiris... Els arcans del goticisme.



Stepp parla de la bóta d’amontillat. “As the emblem foretold, Montresor is bound with Fortunato and ‘dies’ with him.” “Montresor demonstrates how one defeats the double: by beating him at his own game, doubling him up.” “The fantasy of a crime without consequences, as every boy has dreamed of doing [!]... if a man might do that, where is ‘the public moral perspective’?” Aquest és l’encant d’en Poe, l’ambigüitat del ‘bé’. “Public moral perspective is but a façade by which knaves are stung and puppies drowned.”



–Què és ésser humà? És ésser borinot bufaforats o ovella gregària...? O quin altre insecte, dius?



Per a Coleridge, “pure reason had no place in politics, where it could only result in jacobinism”, és a dir, en màxima crueltat.



Coneixença s’oposa a coneixement (o saviesa); raó a comprensió; una cosa és el que sabem i un altra com ho apliquem.



Perquè ho digui qualsevol text “sagrat” no vol pas dir que quelcom sigui més veritat que el seu contrari. Els texts sagrats donen espúria legitimitat a manta de criminal mentida.



Poesia: la ment fabrica l’esponjada falòrnia on pot llavors jeure sense tanta d’angoixa. Car saps que el que pretens veure és poètic, ço és, fabricat, et podries permetre, si érets prou valent, d’aixecar el fastigós vel que tapa la malignitat original i llavors ambiental.



Animadversió contra el teòric del didactisme racional, de qui els arguments han determinat el recapte d’idees superficials que el vulgar té a l’abast i qui alhora li nega les pregoneses del viure.



El lector: tan maligne com el dolent del relat, car coneix (i doncs accepta) l’ànima del dolent, i d’ànima (per a nosaltres) només n’hi ha una: la humana.



Qui són els altres? Part del paisatge.



Qui és la dona fantàstica? La qui neix de l’enteniment de qui se la pela.



El “món invisible”, és a dir, el diví, és infern maligne.



Pensa-hi, i tot s’esvaeix: no hi ha altre que un espantall qui pensa; de fet, qui pensa que pensa. Hegel: “Pensar és negar allò que tenim davant els ulls.”



Et repeteixes als instants esdevenidors: hi tornes a ésser, oi? I avall, per les propvinents èpoques immesurables... Sempre tu, tornat a construir amb les mateixes efímeres, ventisses, partícules de matèria.



J.G. Kennedy: “Man’s most abiding concern: the prospect of his own personal annihilation and oblivion in death.”



On ens arrapem abans de caure al pou infinit del no-res...? Als emblemes fictius d’un pseudo-ordre que s’ensorra...



Segons Philippe Ariès: abans de l’acabament del segle disset, “segons percebem les persones als llibres d’història, les persones no havien coneguda de debò la por a morir”. [?]



Qui escriu aqueixes històries? Els fanàtics de la religió. Els únics qui saben de lletra. Si els hagués estat permès als “normals” d’escriure llurs dubtes i llurs pors, aleshores què me’n deies? Qui fot cas de les històries?



La por a ésser sebollit prematurament apareix (diu), en la literatura occidental, cap al 1740. Freud: “L’última font de tota terror és la mort mateixa.”



Rebel·lió: sabem que la tanatofòbia duu en certs casos, paradòxicament, cap a la mort: és una mena d’alleujament de la massa feixuga angoixa de morir. En qualque llivell de l’enteniment quelcom s’alçura contra el fat que ens condemna com a cos a patir la desesperació del viure esperant la mort. El suïcidi llavors és un victòria.



Poe: el qui arrenca el vel de manta de falòrnia rere el qual la terror nua s’amaga.



Qui escriu es revela, si és sincer i no pas un espantall o un pallasso, o un venut al dogma. Qui no escriu no s’acaba de conèixer.



Som el que fem, o som el que pensem? Podem ésser el que fem sense afegir-hi el que pensem (i somiem)...? Podem ésser el que pensem fent abstracció del que fem...? Tot és possible. Només cal tractar d’omplir el buit. Amb què l’omplim, què importa? El cos tornarà a buidar-se tantost tant se val el que hi ficàvem: pensat, fet, somiat... Som un buit tapat amb una façana sempre canviant, sempre efímera.




Bé.