[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

divendres, de febrer 06, 2009

Un altre assaig d’en Hazlitt










Odiar és un plaer [1826] d’en William Hazlitt





[Traslladat i comentat per l’immens erudit en Pete Netherhaunts, de les excelses universitats de Pamfilònia i Tothosaua.]









Damunt l’estora a la cambra on m’estic assegut, hi sura envant una aranya – no pas la qui es prestà a l’edificant al·legoria de les admirables Línies per a una Aranya, mes una de la mateixa mena si fa no fa... S’hi espitxa sense filar prim, i ara se m’atansa rancament i barroera, i llavors s’atura en sec – deu haver apercebuda l’ombra del gegant; i doncs què fer...? Deu consirar si continuar surant o pus tost recular; tanmateix, quan se n’adona que no en faig cap cas, que se me’n dóna de la mesquina dissortada, i no me li llenç doncs damunt, com faria ella amb qualsevol mosca indefensa qui li caigués pel territori, s’encoratja i, amb una barreja d’impudència, murrieria i por, tira envant. Quan la tinc a l’abast, l’assisteixc aixecant una miqueta l’estora perquè se’m perdi de vista – estic content d’haver-me estort de la intrusa, i àdhuc en tinc un tremolí si em duc a l’esment com l’he tinguda de propera. Un infant, una dona, un taral·lirot o un d’aquells moralistes de fa cent anys l’hauria trepitjada sense més contemplacions; filosòficament, no puc; no li port cap esquírria, tot i que només veure-la m’esmola l’odi. L’ànima de la malícia subsisteix fins i tot després que l’has posada en pràctica. Hem après a adondar la nostra embranzida i a mantindre dins uns certs límits d’humanitat el que fem de cara enfora – mes és un altre afer tindre controlats sentiments i fantasies. Ens n’estem de demostrar de cara enfora la violència brutal, mes això no vol dir que l’essència o principi de l’hostilitat no se’ns remogui part de dins. No volem aixafar la pobra bestiola (això ens sembla penós i grofollut), i així i tot ens l’esguardem supersticiosament amb fàstic, diríem amb horror mística. Caldran potser que s’escolin cent anys més perquè, amb l’ajut de les bones lletres i els freds i pregons pensaments, assolim de guarir-nos del prejudici que ens impel·leix contra el malastruc animaló i sapiguem beneir-lo amb una mica de la “llet de l’amabilitat humana”, i ja no pas a tornajornals amb el seu enverinament i esquerperia.






| | | |






[Ja hi som, vós! Imagineu-vos quina reacció caldria esperar de les ubiques societats de molt enamorats aracnòfils, i especialment d’eixerides taràntules, de tofudetes migales, animalons acaronadament gomboldats! I com és que un home tan ple de fonts erudites com vós no esmenti ara el seu contemporani Fourier, qui sempre s’esgarrifava deliciosament amb el cèlebre astrònom Lalande, el qui menjava aranyes crues, no pas perquè les odiés, ans perquè li agradaven tant! Quant a trepitjar les aranyotes sense solta ni volta, cogitéssim doncs: Què s’esdevé llavors si “déu” és una aranya qui ha ficades innombrables imatges de si mateix per a veure com hom el (la) tractava? Hum! I si hom el tractava a baqueta – en la persona de les seues imatges – a l’infern que hom anava a parar d’espetec, ai, i per a una eternitat de xemicament continuat! I, si hom el tractava bé, prou podia, de dret al paradís de les aranyes, ei!]



[Pobrets de nosaltres sense aranyes; tant de mosquit letal!]



[Al contrari, en T.E. Lawrence, per exemple, pensa en aranyes i mosques pel que fa als ridículs militars: quan et volen reclutar a llurs unitats, et sedueixen amb amoretes i fimbreigs de cul, et munyen com formigues pugó. Ara, quan ja et tenen als rangs (a la teranyina), com et maltracten! Com la malmesa carn de canó que de sobte esdevenies!]



[No són ni bones ni dolentes, ni belles ni lletges. Són com són i se’n foten de nosaltres.]



[I nosaltres? “Res d’inhumà no m’és aliè”, això caldria haver dit.]






| | | |







Com més hi esguardem, més ens n’adonem que, sense l’odi, a la natura li mancava quelcom d’essencial, quelcom d’allò que l’empenyia a l’acció; la natura sembla feta d’antipaties; la vida mateixa es tornava estany estantís sense l’efervescència duta pels impulsos contrincants, les passions esbojarrades aportades pels humans. La nostra trajectòria esmorteïda s’acoloreix i guanya llum (es fa, si més no, visible) quan es veu contrastada per la foscor del voltant, així com el llamp es personifica brillantment damunt la grisor del núvol. En direm orgull? Enveja? Es tracta de cap embranzida íntima que la duu a distingir-se? O és qualque feblesa, qualque mena de malícia? El que sigui, prou val; car sense aquesta afinitat amb l’avolesa, aquest delir-se per la dolenteria tan típica de l’esperit humà, sense aqueix pervers, mes prou afortunat delit de malesa, malament rai; quina sempre refrescant font de satisfacció llavors no se’ns estroncava! Car pura bonesa tost es torna fada, de seguida troba a mancar varietat i espècia. Esdevé una mena de dolor agredolça, avorrida, desmenjada. L’amor es degenera en indiferència o fàstic, i això si no volem anar als extrems. Només l’odi no es mor mai. Pertot arreu veiem l’odi enfeinat, treballant a tothora i a deshora. No veus els animals que entre ells es cansin mai de turmentar-se ni de burxar-se despietadament; els infants són cruels, els veus matar mosques constantment; tothom llegeix als diaris sobre les dissorts d’altri (accidents, atacs), i ho troba d’allò més divertit; la població en grumoll surt al carrer a presenciar un incendi, i no veus mai ningú que se n’alegri de debò gaire si hom reïx a extingir-lo massa d’hora; home, és clar que és millor que hom reïxi a apagar-lo, mes també és cert que hom perd així un objecte d’interès, i tenim un esperit que s’estima més anar de bracet (no pas amb l’enteniment) amb les passions. Ens reunim en freturosos, sedecs, entusiastes patolls i boldrons per tal de presenciar qualsevol tragèdia, mes tantost hom ens fa saber que hi té lloc al barri del costat qualque execució de reu, triem l’espectacle de la mort, i, com diu en Burke, de mantinent el primer dels dos amfiteatres es buida perquè s’ompli l’altre. Tota la comunitat s’hi apunta i s’hi engresca de valent tantost qualsevol gos estrany, o el carallot del poble, o una altra vella boja apareixen: hom els aquissa i hostilitza; sí ves, les noses públiques es tornen divertiments generals. Ah, durant quants d’anys i panys aquells tres ridículs flagells que es diuen el papa de Roma, els borbons i la inquisició no ens forniren, als anglesos, penjaments a desdir i ens foren els blancs adients i preferents de greuges i d’ires i de fàstics...! I, així i tot no pas que ens haguessin emprenyats gaire darrerement, car prou ens n’alliberàvem feia un bon tros d’estona, mes és el cas que tenim tostemps un excés de fel a la boca de l’estómac i ens cal qualque objecte on descarregar-hi el feixuc perboc. Com ens va costar de treure’ns de sobre les pietoses creences en bruixes i fantasmes! És clar, ens abellia tant d’empaitar i torturar les unes i acollonir-nos a mort amb les altres!







| | | |







[Quin home més optimista sou tanmateix, en Hazlitt! Les supersticions continuen ben vives, probablement molt més que al vostre segle més esclarit (entre els prou educats); ara els governs són plens de criminals supersticiosos capaços d’assassinar a l’engròs per ideologies i religions que no es creuria, si fos capaç d’entendre el que diuen i com ho plantegen, cap ameba amb ulleres! Les creences en esperits, i en cretins cristianismes, i en bavosos islamismes, i en possessions diabòliques, i en merdegades i falòrnies racistes si fa no fa, van creixent i tornant-se com més anem més virulents! Els humans, raça embruixada! Entre els bruixots i altres bisbes qui es van embutxacant els profits dels embruixats i altres capdeconys, creguts, “creients”... malament rai, la gent “de seny” no sap com matar-los tots sense morir-hi alhora, món enverinat!]






| | | |






Pel que fa al grau d’excitació que ens duu l’esdeveniment, el que compta és menys la qualitat que la quantitat: com més, millor; i n’estem tot nerviosos no fos cas que ara fóssim en presència de cap decreixença; ens és insuportable qualsevol minva d’acció; un estat d’indiferència i d’ensopiment el trobem mortal; tant com la natura, la ment sembla avorrir el buit; fins i tot quan l’esperit de l’època nostra (un esperit progressiu, intel·lectualment més refinat i francament bel·licós contra les debilitats naturals) ens interdiu de dur a efecte les nostres fortes inclinacions venjatives i caparrudes, encar hi persistim per escrit, o per parlat, i pitjor per imaginat, mantenint vius patums, papus i espectres d’aquells qui atien el foc dels nostres odis i terrors. Cremem en efígie enemics simbòlics [com ara el borbó, rei dels castelladres coquins: servils i avariciosos] i els bescantem i remenem i ataconem, repugnants ninots de falla maltractats amb euforitzant esquírria pertot arreu. Potser protestants i papistes ja deixaven a hores d’ara de cremar-se en pires públiques recíprocament, però encar la gent se subscriu als setmanaris que expliquen fil per randa les vides i sobretot les morts dels “màrtirs” de tota falòrnia; i de debò l’èxit de certes novel·les “històriques” cal adscriure’l al fet que ens duguin als temps pretèrits on era permès el disbarat continu [tret que és clar, és molt més “permès” ara, amb els cretins capitalistes americans i llurs llepaculs d’europeus i molt fanocs moros i racistes jueus matant a tort i a dret els ubics “terroristes” qui no els fan la farina prou blana] de les batalles feudals, les pires, les invasions, els anihilaments, els genocidis, els torts per a donar i vendre, les revenges incessants d’una època per a bàrbars, per a gent arrelada als prejudicis i a les ràbies entre sectes i partits, polítics i religiosos, i entre cacics plens d’ínfules assassines.



Amb ells combreguem, amb ells odiem per procuració tant com ells odiaren. Bo i llegint [ara faríem: “guaitant la metzinosa televisió”], ens desprenem dels fleixos restrictius de la “civilització”, ens traiem el prim vel de germanor. “Som-hi, fora disfresses!” Tornem a esdevenir la fera ferotge, som novament animals salvatges, i com el gos de caça se somia caçant amb xerrics de dents i ganyotes sanguinàries, així el nostre cor es desvetlla, com si sortís de la cova de l’esquelet, i exulta perquè se sent estort, com si hagués recobrada la llibertat d’antanyasses, quan no hi havia altra llei que la de seguir el propi impuls, sense cotilles ni constrenys adventicis.



Tothom s’encomana al diable segons el propi tirat, la pròpia lluna. Ni el panòptic d’en Bentham ni els paral·lelograms impermeables de n’Owen no ens tallen l’embranzida [ni les càmeres i els espietes electromagnètics a cada raconet virtual!] (hà! com s’hauria fotut, i se n’hauria fotut, en Rob Roy per exemple, d’aqueixos ridículs obstacles!), ni calculem quin fóra el nostre interès per tal d’assegurar el futur – la voluntat s’allibera i s’enfila per on vol, talment el torrent que es llença penya-segat avall: no hi ha bé ni satisfacció més immensos per a l’individu que en fer tanta d’avolesa com pugui contra el seu veí: l’ànima se n’encanta, cada pit ressona exalçat amb la proesa!



Hi ha aquell cèlebre predicador (n’Irving es diu) qui ha tornat a atiar per les capelles caledonianes el vell foc infernal adés somort, i els badocs parroquians contents com gínjols. Cal asseure-s’hi (amb mal al cul i a les orelles rai) i tornar a ficar l’ull ploricaire als cràters de l’infern i tornar a jugar-hi com qui burxa el drac qui bleixa amb sofre i flames (allò t’anima com si et punxaven amb una agulla el voraviu), i cal veure-hi n’Irving, com un altre tità gegantí, alzinat amb cara de mil dimonis, amarg i negrós com si tornava de forjar, per a ús encontinent damunt els mesquins condemnats, tots els aparells de tortura! L’ésser humà, quin paquet més estranyot! No en té prou amb fer tot el mal que pot, moral i físic, al seu proïsme qui comparteix el seu mateix bocí de terra (“en aquest areny pedregós del temps”), on prou semblaria que en tenim prou i massa, de penes i d’angoixes, de malalties i de dolors, de pors i de pèrdues, d’esquinços, d’enyors, de galleigs i vexacions, de contrarietats, de crueltats... encar al maleït, fanoc, maniàtic cretí “creient” li cal agafar el proïsme i dur-lo ben amunt, on tronen els pares de l’església, per a llençar-lo daltabaix al fosc forat infinit del foc etern; és tan baixament maligne que vol que l’altre pateixi transitòriament ara i ací, i llavors interminablement enllà dellà, i això prega al seu déu: que faci la seua odiosa voluntat de condemnar per sempre a les penes més cruels aquell per qui tant de despit abassega. Els antropòfags couen llurs enemics i se’ls cruspeixen bonhomiosament rai, com qui comparteix la mateixa taula; els eclesiàstics cristians no són tan bona gent: tothom qui pensi una miqueta diferent, ja el llencen cos i ànima al foc infernal, per a més glòria de llur déu i per al “bé” de les criatures d’aquest mateix déu! Encar gràcies, és clar, que el poder que serven aqueixa genteta no es correspongui amb la “grandesa” que pretenen: només mancaria això [tot i que pertot arreu aiatol·lahs de tot pèl ronyós rai, en aquest segle vint-i-u d’escàndol!]; ara, cal pensar que sigui pel fet que se n’adonin, de llur comparativa impotència en doblegar la voluntat dels altres, i que sigui això el que els faci exagerar les barbaritats que diuen, tractant d’aquesta faisó (emprant paraulotes sense solta ni volta, i imatges com més bèsties i monstruoses millor) d’acollonir els més ruquets i paradets [els més dretans, com deia en John Stuart Mill] perquè se’ls creguin.



El plaer d’odiar, com deleteri corrosiu, rosega el cor de les religions i en fa nucli roent d’agre, ranci enuig i fanatisme; fa del patriotisme pobra excusa per a continuar portant el foc, el flagell i la fam a d’altres terres; redueix tota virtut a un afany de censurar tothom, a una vigilància estreta, envejosa, inquisitorial i fastigosa de les accions i els assumits motius de les accions dels altres. Per què altre serví l’invent constant de sectes, fes i doctrines religioses sinó de pretext recíproc per a la baralla, l’espoli, l’espatllar i el fer malbé allò que pertanyia a d’altres fes i doctrines, transformats ara en fitons on llençar-hi les bales? Ningú no serà prou carallot de suposar que l’amor que un anglès per exemple porta a la seua contrada vol dir alhora que deurà tindre un cert afecte o bona disposició envers un altre qui comparteix la mateixa amor? No; només implica que odia els francesos o els habitants de qualsevol altra contrada que s’escaigui aleshores d’ésser enemiga de guerra. I tampoc és l’amor a la virtut cap desig per part de tal “virtuós” en escatir i esmenar els propis defectes; és l’estovament o aigualiment dels propis obstinats vicis, als quals no deixarà de subscriure, mes que li semblaran menys virulents com més virulentament i intolerant judicarà les febleses dels altres. Aquesta màxima pot aplicar-se universalment. Cal estendre-la tan a la bonesa com a la dolenteria; si ens fa odiar els disbarats, no ens fa pas menys aspres davant els mèrits; si ens duu a rebutjar les maleses dels altres, ens empeny igualment a ressentir-ne l’èxit; si ens revengem de les injúries, paguem els favors amb ingratitud; àdhuc on més pregonament ens engatjàvem, el fang del rebuig acaba apoderar-se’ns . “Allò que era gustós com suculents llamàntols, ara se’ns torna amarg com coloquinta”, i tant l’amor com l’amistat, les pròpies ardors els acaben tornant cendres. Odiem els vells amics, odiem els antics llibres; odiem les antigues opinions; al capdavall, ens odiem i tot.




M’ha passat que pocs dels qui foren meus amics íntims han continuat essent-ho: o han afluixades les relacions o l’escalfor del lligam s’ha refredat. He pertangut a dos o tres boldrons de companys inseparables, d’aquells qui ens vèiem “sis dies per setmana” , mes que llavors han perdut consistència i s’han dispersats. M’he barallat amb gairebé tots els vells amics – podrien ells adduir que això és degut al meu mal caràcter, però el cas és que també s’han barallats entre ells. Que se n’ha fet del “compacte de jugadors de naips” que en Lamb va cantar en la seua notable “Epístola dedicada a en Southey”? (Un aplec d’amics que jo mateix ara me n’adon que celebrava en aquest mateix llibre en un altre article.) Tots plegats amics de l’almirall Burney, ara, com les neus d’antanyasses, esbarriats pertot arreu. N’hi ha qui són morts, n’hi ha qui se n’han anats a viure lluny; d’altres s’ensopeguen al carrer i es tracten com estranys, o, si s’aturen a enraonar, ho fan fredament i tracten d’acomiadar-se un de l’altre al més aviat possible. N’hi ha qui esdeveníem rics, d’altres pobres. N’hi ha qui fem de buròcrates, d’altres de crítics de revista. N’hi ha qui ens hem fet amb penes i treballs un nom al món, d’altres qui romanen tan anònims com al començament. Viltenim els uns, i envegem i ens plaem a vilipendiar els altres. El temps ha corregut, és diferent; els vells sentiments no els podem ressuscitar; evitem de veure els qui ens recorden la nostra mancança, no ens sabem avesar a llur presència, som incapaços de fingir, ho trobem massa onerós per a la nostra vergonya, i alhora la ficta cordialitat tampoc no decep els vells socis. Les amistats claupassades, obsoletes, són com viandes massa de cops servides a taula, fredes, neguitejants, tenen mal gust, fan venir basca. Les relacions constants i les familiaritats, acaben criant fastig i enfitament, ultracuidança. Ens tornem a trobar després d’un període d’absència, i no semblem les mateixes persones. N’hi ha qui ens ha esdevingut massa savi, un altre el trobem massa totxo; i ens admirem com és que no ens n’havíem adonat abans. Allò ens descol·loca, ens posa en un estat de contínua alarma, perplexos davant l’enginy enlluernador de l’un, o fastiguejats per com és de llosc l’altre: sentir-lo és morir-se. Les bones coses del primer (a part que el seu pedantisme ens fereix), per repetició, perden frescor, prenen un gust de ràncies; la fador del segon esdevé insuportable. El company més divertit o instructiu vols prendre’l com si fos un volum exquisit, d’aquells que, després d’una estona, tens ganes de tornar-lo a ficar al prestatge; tret que pel fet que els nostres amics refusen de veure-s’hi, encasellats o pròpiament estotjats, la tensió produeix tírries, malentesos i descoratges. O diguem que el zel i la integritat de l’amistat no decau, que el decurs amistós no es veu interromput per cap gaura intempestiva, doncs tant se val, llavors cerquem a d’altres llocs motius de plany i d’incompatibilitat. Mútuament comencem a criticar-nos les maneres de vestir, o l’aspecte que gastem, o quin capteniment no servem. “Fa de molt bon tractar, però és que se’n va a clapar tan tard!” Un altre no arriba mai a l’hora, i això ens pruu com nafra de mal guarir. O coneixem algú nou, elegant, fi, o es tracta d’una amant nova, i li voldríem presentar el nostre amic, però ara el trobem poc àgil, o veiem que és un deixat, que no reïx a conversar prou com cal, i allò ens el fa llunyà, desagradable. O decideix d’esdevindre massa agressiu en les seues opinions, i fins i tot neguem les pròpies conviccions per tal de no semblar com ell. Causes com aqueixes, o si fa no fa, fan que es vagi instal·lant una fredor, una irritació; al capdavall, allò es resol violentament, en animadversió declarada, i com més temps ens reprimíem, més fort l’esclat; no ens queda cap altre remei, la incompatibilitat entre el record de l’afecció anterior i el malestar actual massa palesa. Podríem potinejar amb les nafres, tractar de posar pegats a la carcassa de l’amistat fugida, mes amb el potineig encar fem més mal, i amb els pegats embalsamem quelcom que no s’ho val, podrit per dins. Una vella amistat ara tan fràgil, més val tallar-la en sec; qui sap si al cap d’estona de desconnexió, la casualitat no ens atansa novament i (com qui somia despert) trobem que hi ha encar (amb els vells records i sentiments) prou adob per a la reconciliació; si més no, més val no pensar que la intimitat entre nosaltres torna a ésser possible, si abans no hem vomitat tot el fel del despit o gairebé, si abans no hem dit, pensat i expressat tot el mal que ens portem recíprocament. Potser un remei per a apariar algun dels tendons de la unió ara espatllats, fóra que ens baralléssim contra un tercer, que esdevingués el nostre maleït cap de turc.



Em sembla que un dia o altre tornaré a ésser amics amb en Lamb, sobretot ara que ha escrit aquella magnànima Lletra a en Southey i li ha cantades les quatre caterines! Diria que el que em lliga encar a en H (Haydon) no és altre que el fet que, tantost ens veiem, comencem a judicar qualque altre boldró d’antics companys i “els fem a bocins com ara si amaníssim un altre plat diví”. Un plat prou bo per als déus, ben trinxat amb trossos d’en L (Leigh Hunt), d’en John Scott, de madona M (Montagu), de qui els cabells d’atzabeja serveixen de fosc rerefons als nostres discursos, d’en B (Burney) mateix, qui s’ha engreixat i diuen que s’ha casat i tot, d’en R (Rickman) també... tots aqueixos, no en fa pocs de dies que se’ns han separats, i ara doncs són llurs febleses i manies les argamasses que reforcen els llaços que ens mantenen junts. No fem pas veure que ens sàpiguen gens de greu llurs follies; no, al contrari, ens en riem, ens hi rabegem, ens esclafim, “sense intermissions al llarg de tantes de xifres al rellotge”, fins que cuidem crebar. Els plats exquisits són servits l’un darrere l’altre: anècdotes, trets de caràcter i peculiaritats definitives, i au, talla que tallaràs, fins que no podem més.



Potser n’hi ha algun i tot qui encar roman amb nosaltres. Pel que em pertoca, com vaig dir una vegada, més val un amic amb prou taps i prou malplecs; si més no, llavors en podem discutir. Ran d’això, madona M (Montagu) aviava la següent remarca: “Quina manera de deixar d’ésser filantròpic!” Cal dir que aqueixos amics amb prou faltes, eren d’allò millor, entre els esperits més escollits de l’època, cap d’aquells “no-ningús sense cap marca”, i no és pas que els fóssim injusts, però és cert que era millor que no sentissin el que de vegades en dèiem. Discutint críticament i analítica dels meus trets, tant em fa el que diguin de mi, sobretot si ho diuen a la meua esquena; allò que m’enfurisma, i que doncs replic amb el pitjor verí de la meua ploma, són els llambrecs de disgust i d’escarn que hom m’adreça. L’expressió de la cara em fa més mal que no pas les expressions de la llengua. Afegiré que em sap greu si hi ha hagut un cop on he presa malament una expressió i llavors, erròniament, hi he aplicat aqueix remei. Mes és cert que aquell visatge on un cop vaig copsar-hi el vel de fàstic, era massa estimat, i tinc massa d’anys i doncs d’experiència per a haver-me confós. De tant en tant faig cap a casa dels (...), i cada vegada que hi vaig, en acabat estic resolt a tornar-hi mai més. Trob que hom no m’hi rep com abans, amb familiaritat. No és sinó el fantasma de l’amistat qui em rep ara a la porta i m’acompanya durant el sopar. Han afegit a taula un conegut i amb ell han adquirida una altra sèrie de nocions. Ara les al·lusions a esdeveniments passats hom els troba trivials i llavors vols parlar de temes més generals i de sobte s’enterboleix l’ambient. S’ha acabat allò de dir, com deia M abans cada cinc minuts: “Me’n record que en Fawcett deia que...” Això ho troben arnat. I les xiquetes s’han fetes grans i acompleixen mil fetes i proeses. Hi ha en les dues parts una mena d’enveja. S’afiguren que em faig massa el presumit, i això justament és el que pens d’ells. Les vegades que em demanen si “no crec que Washington Irving és un escriptor d’allò milloret”! Ja no hi tornaré, tret que per nadal m’hi convidin amb en Liston.



De totes les intimitats, sempre he trobat que l’única que no perdia força o s’esllenegava era la intimitat purament intel·lectual; la intimitat escleta, doncs, sense les mentides “candoroses” ni les “finors” i agafallositats de la sensibleria. Els coneguts mutus els consideràvem merament subjectes de conversa i coneixement, no pas d’afecció. Eren bons per a experimentar-hi, com “ratolins en una bomba d’aire”, o com a delinqüents: els espellàvem i els col·locàvem al taulell de marbre amb el ganivet de les disseccions a la mà. No estalviàvem ningú, ni amic ni enemic. Al temple de la veritat hi sacrificàvem els nyaps humans. Sense suc, els esquelets del caràcter romanien en joli, evidents com l’esquelet de la mosca enxampada a la teranyina; o els desàvem com qui diu en pots, amb qualque conservant refinat, per a poder-los continuar estudiant més endavant. El procés era fet tot de bellesa i novetat. Mai no en tens prou. No hi ha mai enfit de fel; i no hi ha com la irritació per a mantindre quelcom sempre fresc. Tot ens cansa tret d’alhora ridiculitzar els altres i complaure’ns de llurs defectes.







| | | |




[Som-hi, som-hi; res més sa, el secret de la jovenesa mai pansida; l’odi et manté boiant. Nació sempre renaixent; salvats els Catalans per l’odi immarcescible que portem als invasors!]



[Hà! 300 anys seguits sembrant odi contra els Catalans, maleïts castelladres, què es pensaven que recollirien ara? Encar els haurem d’agrair la persistència; això ens ha mantinguts joves com al primer dia!]







| | | |


Per la mateixa raó, a la llarga, els llibres que més ens estimàvem adés, ara deixen d’abellir-nos. És que no podem llegir sempre les mateixes obres. La lluna de mel, tot i que amb qui ens mulleràvem fos la mateixa Musa, s’ha d’acabar; ja en tens prou, dius, i ara la indiferència (si doncs no el fàstic i tot) s’instal·la al mateix lloc. Hi ha obres, sovint les mateixes que d’antuvi, per llur ardidesa i novetat, produeixen un impacte més colpidor, que no suporten una segona lectura; d’altres, menys extravagants en llur abast, que ens atien l’interès amb una certa exuberància de detalls, perden suc i revolada, no són capaces de mantindre la nostra atenció sense sotracs. Quant als escriptors de més èxit, llur mateixa popularitat ens en desavesa, ens els fa repelosos, amb tanta de falòrnia i tants d’escarafalls que se’ls enganxa, i per la constant repetició de llurs noms en boca de sòmines i beneits, i cosons i papagais llefiscosos; i això mateix, no fos cas que la voluda de pecs admiradors becmolls ens critiquessin d’ésser massa llefecs i afectats de gust, ens descoratja d’animar-nos a extreure de l’obscuritat d’altres qui s’ho mereixerien molt més.



De la mateixa manera que no val la pena afegir re al que s’ha dit d’un autor de qui tothom ja ha resolt que es allò que no hi ha, és feina desagraïda i pràcticament inútil voler recomanar algú de qui ningú no n’ha sentit ni a piular. Si et poses a anunciar que és en Shakespear qui és el déu qui idolatres, et prenen per algú qui s’apunta vulgarment al prejudici nacional; si agafes de la lleixa un tom d’en Chaucer, d’en Spenser, de Beaumont i Fletcher, d’en Ford, d’en Marlowe... de seguida sembles un pedant i un egotista. N’hi ha per a odiar el concepte mateix de Fama i Geni quan veus que obres com aqueixes “s’ensopeixen en els ermots del temps”, alhora que cada successiva generació de carallots es desficia per a llegir el poti-poti del dia, i veus les dones més presumides i “assabentades” com discuteixen amb llurs cambreres què els fa més patxoca, si el Paradise Lost, o els versets d’en Moore a Loves of the Angels.



Em va divertir l’altre dia que em vaig ficar a una llibreria i els vaig demanar si “tenien cap de les novel·les escoceses” i em van dir que “justament havien venuda la darrera, Sir Andrew Wylie”! (En Galt estarà content amb aquesta contesta!)







| | | |






[Els llibres tenen això: que tothom s’equival entre cobertes. Un llibre és un llibre i s’ha acabat. El que hi ha dintre pot ésser una merda o una meravella, tant se val, el llibre és el llibre, i hi pots posar les mateixes cobertes i no passa re; pots fins i tot – que és el que s’escau normalment (per compensació) – posar al llibre merda unes cobertes molt més virolades, gais i collonudes que no pas al llibre bo. I llavors vénen els llibretes capsdenap i encar ho espatllen. Posen etiquetes; diuen “novel·la escocesa” i et donen un John Galt per comptes d’un Walter Scott; o diuen “llibre religiós” i posen a la vora una merda com la bíblia i una meravella com Lucreci; o diuen “novel·la Catalana” i ja sabeu qui posen a la vora, una persona intel·ligent i destra com ara en Pedrolo i un maleït inútil botifler com ara en Pla; o diuen “filosofia” i gairebé totdéu hi cap, veus de bracet un altre repugnant feixista castellanufa com el Gasset amb algú qui de tant en tant hi toca com en Fuster, o – i, això vaig veure-ho amb cara de ruc ara fa uns anys – ve una dona i demana al llibreter si “té un bon llibre de filosofia, que el xiquet, qui el tinc malalt al llit, diu que vol llegir filosofia”, i el llibreter li proposa amb encert un llibre d’en Bertrand Russell, i la dona se’l guaita i diu “traduït de l’anglès? ai no, que el xiquet és molt antiamericà (!)”, d’on que el llibreter agafi el llibre de la vora i li digui: “doncs i aquest?” i li doni un llibre d’aquell ridícul obscurantista encastellufit Unamuno (!), amb què la dona se’n va contenta a casa a oferir-li aquell llibre d’inòpies de cagat al desgraciat del seu xiquet perquè acabi de morir-s’hi, segurament suïcidat.]



[Això de les etiquetes és el pecat més gros del llibreter tanoca. Caldria no etiquetar re, posar cada autor en un pla d’igualtat, i fer les cobertes d’un to si fa no fa idèntic; ja sabem que com més mudat més corcat, però no tothom sembla recordar-se’n a l’hora de comprar quelcom. Si al llibreter anal de debò li abellís d’etiquetar llibres, podria fer això, per exemple: els posava en lleixes que diuen “llibres bons”, “llibres dolents”, “llibres dubtosos”, “llibres en l’aire”, i “llibres corrents”. (Entre els “bons” hi ficaria els clàssics; entre els “dolents” els dolents, per molt famosos, per molta propaganda de fanoc, que portessin darrere; entre els “dubtosos i en l’aire” els qui ningú, o el llibreter, no pot decidir encar el “bons” o “dolents” que són; entre els “corrents” hi ficaria els d’ara mateix, que ningú no s’ha llegit de debò, i dels quals en sobreviuran al capdavall un de cada cinquanta mil, i això amb prou feines.]







| | | |







Hi ha llibres que els anomenes i et duen a l’esment idees de cru i resclosit, o d’arnat i florit. I et dius, per què t’adonaries a allò que ara no t’inspira prou confiança, o a allò que l’altra gent ha deixat de considerar viable? Tinc por d’obrir Tom Jones i trobar-me que ja sóc massa lluny del que hi ha escrit, i en aquest cas puc caure en la temptació de fotre’l al foc i ensems decidir que mai més no obriré cap altra novel·la. Tret que és clar que hi deu haver obres que, com la natura mateixa, mai no envelliran i que doncs engrescaran tostemps alhora el magí i les passions! I hi ha passatges que semblen que, per moltes de vegades que te’ls llegeixis o hi consiris, mai no deixaràs d’estimar-te’ls i admirar-los; són bocins que esculls de tractar com a favorits, que t’encisen com qui diu fins a la ximpleria. Aquest n’és un:




“De la finestra estant,

Estampant a la gespa els pensaments,

Veig que entra al jardí una divinitat;

Érets tu, i tinc la sang que em bull i em deixa

I em torna com si era aire que respir.

I ara em criden de lluny que et vagi a rebre.

La gaiata de pastor se’m tornava ceptre,

Mentre, tot inspirat, m’envol, i em beses,

I és un bes que guardaré l’eternitat.

I ara parlaves i la teua veu sobrepassava

Tota cançó!”




Un passatge així, el llegeixes i en tastes com qui diu nèctar, i creus que ets a la taula daurada dels déus; mes aleshores te’l llegeixes sovint, de vegades quan no en tens gaire ganes, i te n’adones que ha perdut gust, que s’ha tornat fat, que “begut el vi de la poesia, la mare del vi et fa nosa al paladar.” O s’esdevé que aprofitàvem un instant extraordinari, com ara quan entusiasmats el recitàvem a un company, o quan teníem els sentiments engrescats en acabat de qualque romàntica caminada o furtiva trobada, o “mentre joguinegem amb n’Amaril·lis a l’ombra frescal o entre els cargols dels cabells de na Neaera”; i què passa quan les circumstàncies no són les mateixes, quan, per comptes de venir-nos a l’esment el record de l’instant providencial, ens envaeix el sentiment de recança i ens sap greu el que hem perdut, i ara maldem per a recobrar “l’hora irrevocable”, i, damunt, encar ens entristim més, i ens demanem de cops com som capaços de resistir tal pèrdua, i amb immensa melangia ens meravellem davant el no-res que de tot allò tan beneït ara roman!



El plaer ateny un punt màxim durant qualque instant de calma solitud o d’intoxicant simpatia, i d’ençà d’aquell moment es va enfonsant; llavors, per comparança al que tens ara, i per disgust conscient, la mateixa cosa que ans tant t’exalçava et deixa ara un regust de fastig i d’irritació.



I amb els quadres, amb les pintures, el mateix procés...?” Cal convenir que sí, que el mateix s’esdevé amb els quadres. Tret dels que pintà en Ticià – no sé per què, però un aire esclet i refrescant s’enfuig dels seus paisatges, com si vingués d’un període més net. L’altre dia vaig veure un dels seus quadres a Fonthill. Entre tant de recapte refinat i lluent, desolat i sense ànima, t’hi trobes una carpeta que ve de la Galeria a Dresden. L’obres, i una noia t’esguarda; és jove: una xiqueta i tanmateix una dona; té un aire d’innocència pagesívola i alhora les gràcies d’una princesa, ulls com els del tudó, els llavis a frec d’obrir-se en un somriure de plaer que ja li dibuixa pouets a les galtes; uns joiells llampeguen al cresp del seus cabells; un vestit ric i antic li cenyeix la forma jovenívola del cos, com els borrons d’abril que duen els cinyells de les fulles impacients! Hauria de tindre aqueixa imatge de dolçor solacívola sempre present, i així posar-la de perpètua barrera entre la malastrugança i jo! Per què no ho faig? Perquè el plaer sempre demana de l’enteniment un esforç suplementari, més que no demana el dolor. I així, en acabat d’un lleuger festeig mandrós amb el que estimem, sempre tornem al que avorrim!



El mateix amb les opinions que servava abans; ja n’estic tip, em fan oi; i la raó que tinc d’avorrir-les: massa de vegades que m’han desencantat tristament. Hom m’ensenyà (i jo rai, creient-m’ho) que el geni no es prostituïa, que la virtut no era una màsquera, ni la llibertat altre que un mot, que l’amor feia cau al cor humà. Doncs ara mateix se me’n fotria si hom decidia d’esborrar aqueixes paraules dels diccionaris, ni si mai no les havia sentides esmentar. Em sonen, si ningú les diu, a escarn i a buidor.



Enlloc no veus patriotes ni amics de la llibertat, arreu no hi ha sinó dictadors i esclaus, tothom encadenat a les monarquies per a ensems anar fent més indestructibles les cormes del despotisme i la superstició que els van escanyant com més anem pitjor. Els folls s’alien als brètols i, plegats, esdevenen “la veu i l’esperit del poble”. El tori insolent, l’orb reformista, el whig covard! [Teniu raó! Dretes i esquerres la crema de la merda insubmergible que puja al cresp irrespirable del canfelip de la política corrompuda pel diner i l’agressivitat dels maleïts!]



Si la humanitat tendís al bo i volgués el que és de seny, prou que ho hauria atès a hores d’ara; no hauria calgut esperar gaire! La teoria és diàfana, tret que els humans els tira més fer mal, “rèprobes davant cada bondat”.



He vist que tot el bo que havia estat fet pel potent desfici de l’esperit i la intel·ligència dels homes “de qui el món no era digne”, tanta de prometença devers un orgullós inici de veritat i bonesa devers un horitzó d’anys de millorament, ho he vist destruït per un sol home amb prou pampallugues al carbassó per a adonar-se que hom l’havia anomenat rei, però amb no prou discerniment per a adonar-se que més li hauria valgut d’ésser rei d’un poble lliure! [Hà, això no s’acaba mai! Ens defineixes tant d’infame criminal carallot actual! El simi assassí Buix, per exemple, o, no fa gaire, “er cardillo”, o ara mateix el seu digne successor, el rei franquista castelladrista Quan Cardo!] He vist com certs poetes, amics meus de jovenesa i amics de la humanitat, celebraven aquell triomf, i llavors, enduts per la vergonyosa onada d’escombralls que baixava del tron i s’enduia a la claveguera tota distinció de recta raó, he vist que també se’ls enduia. I he vist que els qui no s’afegien a aplaudir aquell insult i ultratge, aquell usurpador, eren proscrits, i eren perseguits (ells i llurs amics fets blanc de tota injúria), de tal manera que ara tothom comprèn que a ningú no li és permès de viure de la seua traça o la seua saviesa si abans no està disposat a prostituir dots i coneixements per a trair la seua espècie, per a llençar-se famolenc contra el seu proïsme. “Durant un temps semblà un misteri, mes el temps mateix n’aportà la prova.” Els ecos de la llibertat tornaven a retrúnyer pels penyals de la península Ibèrica, la matinada de les esperances humanes tornava a clarejar... I ara aquell nou matí clar l’enfosqueix el repel·lent aflat del fanatisme [maleït borbó de merda qui torna a ficar els putrefactes castelladres al poder!], i aquells crits de joia els ofeguen els gemecs horroritzats del qui pateixen a les torres rosegades de la inquisició, i hom (com poc pot fer altre) d’antuvi es sotmet a la bruta força, mes en acabat encar més a la innata perversitat i al malparit esperit de la seua pròpia natura, que així el fa mesell i mesquí, sense esperances de nova il·lusió ni tampoc de nou desencant.



I què hi fot Anglaterra, aquest arxi-reformador, aquest heroic alliberador, aquest armat i poderós propagandista de la xerrameca de la llibertat? S’està palplantat i badant, sense adonar-se del flagell que s’atansa, de tot el gam i podrimener que porta; sense notar que els mateixos ossos se li esquerden i se li desfan sota el pes i les grapes i els plecs abassegadors d’aquest nou monstre que es diu Legitimitat! No hi posa remei; és com en la vida de cada dia, on prou veiem que la hipocresia i la servilitat, i l’avarícia i la follia, i la impudència triomfen, mentre la modèstia es fon i s’acoquina davant l’encontre i el mèrit esdevé trepitjat. Una vegada més ha calgut doncs que “hom arrenqui la rosa del front del virtuós per a plantar-hi una llúpia”! Com pot reeixir enlloc la passió justiciera? Com pot arrelar i créixer?



Ara, doncs, un cop vist tot això, ara que haig descabdellat l’ordi i la trama de la vida humana i n’he destriats els fils de mesquinesa, de despit, de covardia, d’insensibilitat i d’obduració, d’estupidesa i d’indiferència, de menfotisme envers el proïsme i d’ignorància envers un mateix que la componen... Després d’haver vist que el costum sempre escanya qualsevol aspiració d’excel·lència, i que el costum és abandonar-se a la infàmia... Equivocat que em reconec d’haver posades esperances en els afers públics i privats, calculant erròniament que els altres es captindrien com em captenia, sempre desencantat justament on més fermament comptava ancorar la confiança, enganyat pels amics, ridiculitzat en amors... Prou que dec tindre raons per a odiar-me i viltenir-me! I ho faig! Ho faig sobretot per haver mancat fins ara d’haver odiat i viltingut el món amb prou energia.







| | | |






dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam