teca minsa d'estiu

21 de juliol – 2009



Llegit d’una tirada de n’Oakley M. Hall, Murder City (1949).






Ciutat nova a Califòrnia on la corrupció és pertot. Un ajudant de comentarista de xafarderies resol el cas que fot totdéu a la presó o al cementiri. Antic soldat, ara molt heroic, sobrevivint (gens versemblantment) manta trompada, descobreix on hi ha amagada la capsa amb els cèdules inculpatòries que té desada (per tal de controlar els “dolents” i conservar la vida) el comentarista (ell mateix un malparit, i ara mort per la seua dona perquè ell de primer assassinava el company de l’ajudant heroic, també ajudant investigador del xafarder, perquè li fotia banyes amb la dona).



Lleugera de llegir, molt moguda; ara, molta d’inconsistència arrossega.




(Un parell d’expressions.


Els tindríem pels collons (en finet) (car no es podien dir “mots grollers” aleshores”): “If we could just get that file we’d have them by the short hairs.”



La podries deixar plantada amb qualsevol excusa, ca?: “Can’t you toss her the fig?”)




Ves.





~o~o~






Mateixa data, el 2007.



Tornat a llegir, d’en H.G. Wells, The Invisible Man (1897).




Les feinades d’un poblet “envaït” per un home qui ningú no pot (també literalment) veure. “The anglo-saxon genius for parliamentary government asserted itself; there was a great deal of talk and no decisive action.” “Every one seemed eager to talk at once, and the result was babel.” “A perfect babel of noises they made.”



Es tracta d’un tal Griffin, “almost an albino, six feet high, and broad, with a pink and white face and red eyes... who won the medal for chemistry.” Un albí mancat de pigments. Confessa que picat pel desig (“inútil”, diu) de coneixença, “I went to work like a nigger... and... visibility depends on the action of the visible bodies on light; either a body absorbs light, or it reflects it, or does all these things. If it neither reflects nor refracts nor absorbs light, it cannot of itself be visible.” Diu del seu mestre que era un toia, i que tot plegat tenia un instint de periodista, és a dir, era un lladre d’idees. I que (en Griffin) robà son propi pare, i son pare s’hagué de suicidar perquè els diners robats pel seu fill no li pertanyien. I diu que sense pigments, li és més fàcil d’aplicar-se la fórmula. Ja comença tocat i els experiments acaben de tocar-lo. També sembla pederasta o potser anafrodita. “I looked about me at the hillside, with children playing and girls watching them, and tried to think of all the fantastic advantages an invisible man would have in the world.” L’empegueeixen ximpleries, com a qualsevol altre déu sapastre. “On came the band, bawling with unconscious irony some hymn about: ‘When shall we see his face?’” La irritació el denuncia constantment, massa potingues al cos: “All you’ve got to do is to fix the hour-hand on its axle. You’re simply humbugging.”



Hi ha un americà típicament bàrbar amb les seues pistoletes i merdetes:


“Draw the bolts” digué l’home de la barba negra, “and if he comes–” i mostrà el revòlver que tenia a la mà. “Això no va ni amb rodes” féu el policia, “això fóra un assassinat.” “Prou sé a quin país no sóc” digué el barbat, “ja apuntaré a les cames; ara aixequeu les baldes.”



Ves, no gran cosa.





~o~o~






El 2006.




Llegit d’en Carter Dickson (de fet, John Dickson Carr), The Man who explained Miracles (1956).



Una pubilla rica vigilada per un fantasmal promès. Un detectiu faceciós (de fet força fat) (“on our left we see the celebrated tennis court. The game of tennis, originally played with a wooden ball, was designed with the laudable purpose of knockin’ somebody’s eye out – which it generally did”) (és ell el qui explica miracles que, és clar, no en són gens) resol l’enigma de tot allò que li esdevé a la noieta, ara enamorada d’un heroi qui la salva.



Res.