[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dimarts, de setembre 22, 2009

Samuel Johnson, de qui el cervell, uf, ha ben cagat abans endinsar-se en cap llibre














Aquell dissabte, 15 de setembre de 1759, això hi deia doncs en Samuel Johnson.









En l’elenc mitològic ens trobem que hom en fa, de la memòria, la mare de totes les muses, amb la qual cosa cal pensar potser que els antics savis pretenien recomanar d’emmagatzemar prou idees clares o fets autèntics al sensori abans de permetre-li d’imaginar-hi històries o de daurar-hi la realitat; car al capdavall què et pot oferir un altre poeta ignorant altre que sons més o menys plaents, ni de què et servirà cap inventada historieta sinó per a exhibir-hi el rebost desat a la memòria?



És general la impressió que per tal de guanyar coneixement cal inevitablement conrear la memòria, i que per a l’estudiant cap altra facultat mental no li és de tant ajut; els qui admiren els qui ells consideren entesos, els atribueixen les habilitats al fet que llur memòria excel·leixi; i els qui lamenten els propis defectes conclouen que el que els caldria és una millor memòria.



És prou palès que si hom pateix de febles capacitats de retenció, debades tractarà d’assolir els cims de la coneixença; és així mateix cert que no n’hi ha gaires qui trobin que rabejar-se en la ignorància perpètua sigui gaire bo, i tanmateix, en aquest sentit, potser se’m permetrà que pretengui de consolar-ne alguns qui massa aviat s’han abandonat a la resignació, bo i fent-los avinent que tal incapacitat de retenció és defecte que no s’esdevé gaire sovint, i que s’erren molts dels qui es planyen del fet de no haver-se vist gaire ben dotats en aquest aspecte.



Veiem en la vida corrent que la memòria d’un no difereix gaire de la de qualsevol altre, i sense malícia donem la culpa de certes omissions no pas a l’oblit involuntari sinó a la vulgar badoqueria; tanmateix, en els afers fallits de recerca literària hom imputa la fallida abans a la manca de memòria que no pas a la d’atenció o diligència. I ens fa l’efecte que no tenim una memòria prou bona, bé perquè recordem menys del que voldríem, o perquè ens figurem que d’altres se’n recorden millor.



Com tots els altres poders humans, el de la memòria no acaba de satisfer ningú, en tot cas ningú que s’acani les facultats pel que desitja que siguin, o concep que haurien d’ésser. Aquell qui té un cervell capaç d’allò més troba tanmateix que n’és menys del que voldria, i el qui més recorda, recorda poc comparat amb el que oblida. I doncs, tothom qui, en acabat de llegir un llibre, trobi que no li’n romanen a la ment gaires idees noves, més val que no es cregui que això (aquest desencant) només li esdevé a ell, ni que per això es desesperi; de fet, sempre hi ha espai per a la millora, i allò que no ha assimilat és potser teca que ni l’autor mateix no recorda ara haver-hi ficat.



El qui compara la pròpia memòria amb la d’altri sovint es plany massa de pressa de no tindre’n prou. Cert que de vegades la natura ha oferts exemples de memòries gegantines i admirables. Scaliger presumia que de jove podia repetir, només havent-los llegits un cop, reguitzells de cent versos, i Barthicus ens diu que havia escrit el seu comentari sobre en Claudià sense necessitat de consultar-ne el text. Ara, tant fóra lamentar-se de mancar d’aitals graus de memòria com de plànyer-se de no tindre la força d’Hèrcules o la velocitat d’Aquil·les. Aquell a qui li ha tocat si fa no fa allò de bo que pertoca a qualsevol, ja n’ha de tindre prou. Entre parells, és sempre difícil d’escatir quin dels dos remembra millor, i encara més pelut de descobrir qui ha llegit amb més de compte, qui ha romàs al capdavall amb un ròssec més pregon en acabat del primer impacte de cap nova idea rebuda, ni per quina combinació casual d’encadenaments cap dels dos cervells ha acabat amb més nous brots damunt les branques del que ja coneixia.



És clar que, per molt que sigui imparcialment distribuïda, tantes de vegades ens traeix la memòria que gairebé tothom prova d’afermar-ne la fidelitat amb algun truc o altre. Hi ha munts de llegidors qui marquen als marges de llurs llibres els passatges qui els semblen millors, o els semblen presentar els arguments més forts, o expressar els sentiments més brillants. I així es carreguen el magí parant massa de compte amb superfluïtats, reprimeixen l’empenta de l’emoció llegidora aturant-se en petiteses, i trenquen la fluïdesa de la narració o el seguiment del raonament amb les sovintejades interrupcions, per al capdavall cloure el volum i alhora oblidar els passatges i els apunts que els marcaven.



N’hi ha encara d’altres qui estan convençuts que re no pot ésser en acabat recordat si abans no ha estat copiat en qualque llibre de notes, i així han despesos setmanes i mesos transferint-hi cites i cites. Vet ací quelcom que sempre m’ha lleixat perplex: quina necessitat hi deu haver de copiar cap part de cap llibre que hom pot d’altra banda consultar a pler? No és pas que la mà influeixi la memòria més que l’ull. De fet, el mateix acte d’escriure ja destarota el fil del pensament, i generalment val més doncs llegir quelcom dues vegades que no d’escriure-ho – hom se’n recorda millor. El mètode aquest de copiar passatges cal convenir que consumeix estona i no afegeix ajut a la memòria.



No hi ha com parar compte – aquest és el secret. Només aquell qui a lleure és capaç de buidar la pròpia ment, o aquell qui duu a l’autor un intel·lecte ben depurat de cap excrement (ni tèrbol de cabòries ni excitat amb goigs), podrà llegir amb profit. Car si els dipòsits del sensori ja vénen reblerts, què podran rebre? Si la ment ja ve ocupada pel passat o per l’esdevenidor, el cosiment no va enlloc, i el llibre esdevé davant els ulls objecte va.



Allò que hom llegeix amb delit roman generalment desat, car el plaer és sempre fermança d’atenció; en canvi, els llibres que hom consulta per necessitat ocasional, i que són llavors llegits amb impaciència, rarament lleixen cap solc al magí.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam