[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

diumenge, de juny 20, 2010

Kill as Directed (1963)







Avui (20-VI-2010). Llegit, d’en Henry Kane (tot i que signa aquesta novel·la amb el nom corporatiu d’Ellery Queen), Kill as Directed (1963).





Llibre trobat fa una pila d’anys (rere un paravent de construcció dins un museu de Washington). Sempre he tingut sort amb els llibres trobats. I aquest també és força bonet.



Un metge capdecony (i molt avariciós) (i, damunt, envejós: he had grown up swallowing daily doses of envy as others swallowed vitamin pills) embolicat per una àvol dona (és clar) en la teranyina de molt de crim. Al capdavall se’n desix per una casualitat, i aprèn a no ésser tan llefec de l’ham mortífer dels calers.



Entretingut i llambresc, sense enfarfolls ni enfarfecs de cap mena. Diàleg viu, descripcions vivaces.



El metge és realment ridícul i repulsiu (mentalment colonitzat pels opressors), mentre “el dolent” té molta part de raó; de fet, en té més que no es pensa. Forneix heroïna neta als pacients qui la necessiten i la poden pagar. I argüeix: I’m no less a humanitarian than the successful publisher who makes a profit selling bibles. Quan, és clar, la bíblia és un manual d’estupidesa malèvola, i la droga és benèfica i doncs necessària per a qui pateix de certes malalties (i, al cap i a la fi, si alleuja a algú les angoixes de la vida, per què hauria d’ésser pitjor que la beguda, la teca o d’altres addicions i remeis que fan la vida suportable?).



Ella: I told him I’d try to be a good wife, but I warned him I liked men.

Ell (l’amant fetillat perquè mati el marit multimilionari): Pardon me if I reach for the salt. [Hà]



La teranyina l’estreny. No se’n pot desempallegar. El marit ric (el fornidor de narcòtics) li diu: You’ve been drafted and your hitch is for life... You have no choice. Go AWOL and you’re a sudden casualty of the war. Indulge in loose talk, and you’ll find yourself up against the wall smoking your last cigaret. But be a good little soldier and do what you’re told, and you’ll get all sorts of citations.



Ell respon: Can you translate that from poetry into prose? [Hà!]



Quant a la dona, rai. I gave her the right to sleep around – I knew she’d do it anyway. [Hà! Amb això sol n’hi hauria prou per a veure si n’és, d’intel·ligent, el dolent.]



Induït per l’àvol muller (l’enganya refinadament, amb mots sibil·lins: the mixture of distress, defiance and shame in her voice) i el seu altre amant (el de debò), el metge acaba convençut que l’única eixida al seu greu maldecap passa per liquidar el patró (el marit multimilionari, negociant amb drogues rere l’escut permès d’una sèrie de clubs a les ciutats més grosses).



For days he fought the thought back. As he pushed it down in one area of his brain, it rose in another.



Més tard, the concept of himself in the role of murderer no longer struck him as psychotic.



Al capdarrer, abans de la carxena final, here we are, he thought, listening in – the cuckold and the cuckold, the legal one and the illegal one [el marit i ell mateix].



La dolenta i l’advocat (l’amant còmplice) morts pel marit i, quan li tocava a ell de rebre la bala al cap, un atac de cor del marit el salva. Exacte; hom s’ho esperava.



Bé.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam