[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dilluns, de març 14, 2011

De bons i de millors fets no gaire ça enrere






Bon recapte darrerement







20-XI-2010



Acabat, d’en Octave Mirbeau, La 628-E8 (1907)



Fent abstracció del constant i ridícul peà a l’automòbil — mecanisme repugnant en tots els sentits — llibre molt llegívol, i didàctic (pel que fa al pensament corrent de l’època).



Racisme a doll i ben pensant, és clar.



Remarcant la religiositat estúpida, el cretinisme, dels belgues; hi troba una bona explicació...

p. 86 :



La Belgique ne peut pas éliminer le sang espagnol qui coule dans ses veines… (Hà!)



— Colonisons… Il en restera toujours quelque chose…



p. 119 :



Je songe aux nègres puérils, aux nègres charmants, capables des mêmes gentillesses et des mêmes férocités que les enfants. Je me rappelle cette phrase d’un explorateur : “Ils sont jolis et doux comme ces lapins qu’on voit le soir, au bord des bois, faisant leur toilette, ou jouant parmi les herbes parfumées.” Ce qui, d’ailleurs, ne l’empêchait pas de les tuer



(Congo — viatge al fons de la nit) — els belgues assassins, duent llur impotència i llur complex d’inferioritat a bogeries genocides — una altra herència dels castelladres.




I aquest capellà — “célinià” a la bestreta...

p. 152 :



— Vous n’imaginez pas, me dit-il, comme ces bougres de nègres-là sont bornés, têtus!… C’est curieux… je ne peux pas arriver à les évangéliser… J’ai essayé de tout… Rien… rien… n’y fait… Des murs… Le bon Dieu, la Vierge, saint Joseph, les joies du Paradis?… Ah! bien oui… Ce qu’ils s’en foutent… vous n’avez pas idée… J’en ai vu des nègres, dans ma vie… j’en ai vu,
mais de ce numéro-là… jamais… Croiriez-vous que l’alcool, ou rien… c’est kif-kif?… Et pourtant, Dieu sait si c’est une excellente méthode de conversion!… Ah! parbleu, ils se saoulent comme des cochons… Et puis, un point, c’est tout… Mécréants après comme avant… Ça, vous savez, c’est inouï… c’est même unique… Alors, ce coup-ci… je vais essayer le gramophone… Ma foi, oui!… Qu’est-ce que je risque? Il paraît, du reste, que le gramophone opère de vrais miracles… J’ai, en Afrique, un ami, à qui ça réussit merveilleusement… Et pas d’ennuis, pas de fatigues… pas de catéchisation… Il rassemble ses nègres autour de l’instrument, et au bout de la troisième plaque… pan… ils sont chrétiens… La grâce, ça leur vient en écoutant chanter le gramophone… Ah! ah! ah!… Ça ne m’étonne qu’à moitié… J’ai toujours remarqué que les nègres raffolent de musique et de chansons. Enfin, je vais bien voir si, avec les marches militaires de la garde républicaine, les valses de Strauss, les chansonnettes d’Yvette Guilbert, et le bel canto de M. Caruso, je serai plus heureux qu’avec le bon Dieu, la promesse du Paradis, et les petits verres de rhum.




Entre emigrants:

p. 155



Le juif pauvre paie pour le juif riche… le juif ostentatoire, insolent, voluptueux, conquérant, qui, de plus en plus, perd toutes les vertus anciennes de la race… Ce n’est même plus sous son nom, dont il a honte et qu’il renie, c’est maintenant, sous des noms d’emprunt, des noms ronflants et qui n’ont pas d’odeur, qu’il travaille à la dépossession, à la ruine des autres… Il met la main sur tout, il marche sur tout, piétine sur tout. Dès qu’il s’installe quelque part, ce n’est pas seulement pour s’y faire une place, ce qui serait légitime, c’est pour en chasser tout le monde…



Jueu :



Lui qui, jadis, tout au long de sa belle et terrible histoire, fut un des plus nobles éléments du progrès humain, lui qui se devait à soi-même et devait à sa race, toujours proscrite, d’être l’éternel révolté, le voilà devenu le complice et, le plus souvent, le trésorier de toutes les réactions, même de la réaction antisémite, la plus hideuse, la plus barbare de toutes…



Jueu al pogrom :



— Pourquoi jé suis pas mort?… Ach! pourquoi? Ces dragonns,mossié, et ces gendarmes… (il prononçait djandarmms)… Ach! c’est pire que des animaux féroces… On les saoule, Dieu sait avec quoi… Et alors ils se jettent sur les femmes… ils se jettent sur les enfants… Ils ne peuvent même plus distinguer un juif d’une autre personne, ni une femme d’un jeune garçon… C’est affreux, mossié… Et toujours tuant, trouant, ils rient tellément!…




---




Sempre ha estat un somiatruites. Arrucat i tot de petit per ésser tan somiatruites...

p 240, i doncs :



J’en vins à me refuser cette volupté du rêve… comme j’ai su renoncer à l’éther, au haschisch, aux femmes, et même au tabac… J’en vins — c’est affreux — j’en vins à accuser, de ce détestable et délicieux penchant pour la rêverie, le pire et le plus exquis des stupéfiants… à en accuser ce geste de maman…



I així i tot, “positivisme científic” de somiatruites “progressista” noucentista rai:



J’entrevois très bien le jour merveilleux, le jour de féerie scientifique, où Bâle, qui est déjà le plus grand marché de poisson de mer, deviendra le plus grand port de l’Europe, quand, aidés des Allemands, les Suisses auront fait franchir, en tunnels, en ascenseurs, leurs montagnes aux fleuves et aux canaux et amené, enfin, en dépit des anciennes plaisanteries d’opérette, une colossale flotte marine dans leur République.




---




Complicitat entre els xofers — mentre els “senyors” no hi entenen re a la mecànica. (Un xofer trobat en ruta vol anar a sorprendre la dona qui sospita que li fot banyes quan no hi és i doncs amb l’ajut del xofer pretenen que la màquina ha d’ésser duta immediatament a ciutat per a apariar-la.)



— [Els burgesos] de bonnes poires, monsieur!… La voiture n’a rien, vous savez!… Seulement, Ferdinand est jaloux de sa femme… Ça le travaille… ça le travaille… Il veut rentrer pour la surprendre… Et comme ils n’y connaissent rien…



J’adressai de vifs reproches à Brossette [el xofer], pour s’être fait le complice d’une si mauvaise action.



— Oh! moi, monsieur… bien sûr que je donne tort à Ferdinand… Ces choses-là, ça se fait pas… Mieux vaut être cocu… je lui ai dit… Il s’est entêté… Tout de même, je pouvais pas refuser ce service à un copain… Et puis, on n’est pas poires comme ces gens-là!




---




A l’enterrament d’algú, més jocs burgesos...



Et, sous la table, Dieu sait ce qui se passait! Une grosse cousine appuyait, avec une persistance de plus en plus frénétique, son pied sur le mien…




---




La fi del món quan et mors (hà!).



Du moins, à présent, saurai-je comment les pays vieillissent… Hélas!… ils vieillissent à mesure que nous vieillissons. Tous les êtres et toutes les choses n’ont pas d’autre vieillesse que la nôtre… Ils n’ont pas, non plus, d’autre mort que la nôtre, puisque, quand nous mourons, c’est toute l’humanité, et c’est tout l’univers qui disparaissent et meurent avec nous.




---





Qui no té sopes se les pensa totes :



Nous sommes faits pour réfléchir… L’habitude du malheur force l’homme à se replier sur soi… C’est en ce sens qu’il est une école d’intelligence et de générosité… Quelqu’un qui réussit — même un philosophe — cesse de penser…




---




Massa viatjar t’esmussa els sentits :



L’art vous fatigue, vous énerve, comme les caresses d’une femme, après l’amour.




---




Mal de cap el ventre ho sap, hà...


p. 259 :



Le divin Platon allait chaque jour à la selle, ignoblement, comme il faut qu’y aille, chaque jour, ta bien-aimée. Si elle n’y va pas, le cher coeur, elle ne t’aimera plus… Constipé, le divin Platon devient aussitôt une brute quinteuse et stupide. L’intestin commande au cerveau…




---





Bufa-hi :


Plus je vais dans la vie, et plus je vois clairement que chacun est l’ennemi de chacun. Un même farouche désir luit dans les yeux de deux êtres qui se rencontrent : le désir de se supprimer.




---




Els holandesos :



— Monsieur verra que nous ne sommes plus au temps de Voltaire…

— Pourquoi… de Voltaire?… fis-je… Quel rapport?

— Mais oui… monsieur… de Voltaire… qui disait… monsieur sait bien… qui disait : Pays de canaux, de canards et de canailles. Ah! nous l’avons toujours sur le coeur, ce mot-là…

— Je vois… et sur la note, hein?



Canailles?… Non pas… Commerçants? Oui… Et n’est-ce pas un peu la même chose? [I tant. Com deia en Fourier.]



(...)



On sait qu’ils furent les premiers navigateurs européens à pénétrer utilement en Chine. Avant tous pourparlers, les Chinois, redoutant en eux des ennemis de leur religion, les obligèrent à marcher, à cracher sur le crucifix, ce qu’ils firent sans la moindre hésitation. Après quoi, rassurés, les Célestes les autorisèrent à pénétrer dans le pays, et à y commercer à leur guise.



(...)



Un vrai Chinois doit tout connaître.




---




Evocant la cort de Lluís XIV...


p. 39 :



Ces grands seigneurs, vêtus de soies et de dentelles, brutaux et goujats, ignorants et voleurs, domestiques et proxénètes, dont l’élégance si vantée, si regrettée, consistait à se roter au visage l’un de l’autre, donner audience déculottés sur leurs chaises percées, se barbouiller de sauces comme les chiens qui fouillent du nez dans leur pâtée, cultiver, bactériologistes sans le savoir, d’immondes vermines sous leurs perruques : charniers ambulants, ambulantes ordures, qui laissaient de leur passage dans les couloirs de Versailles, de Meudon, du Petit-Luxembourg, une persistante odeur de musc et de merde… Prestigieux serviteurs de la monarchie et de la religion, ils ne pensaient qu’à trafiquer de leurs fonctions, piller le trésor, les tailles, les gabelles, les magasins publics, tricher au jeu, trahir leur pays, mener leurs femmes, leurs filles, leurs maîtresses, au lit royal, leurs fils au lit des augustes sodomites de la Maison de France, et, mieux que sur les champs de bataille où ils se battaient, d’ailleurs, comme des lions, leur fierté chevaleresque s’exaltait à présenter le pot de chambre au Roi, à changer ses chemises, ses chausses, ses draps, souillés par les déjections de ses purgatifs…




---




Assassí d’animals, com tot motorista.



Hà! :



Le chien, qui se plaît aux caresses plus qu’un homme, et aux coups mieux qu’une femme, accourt à l’appel.



(Matant i fotent-se’n de gallines i galls — i del gall gal — tòtem irrisori).



Je les écrase, sans la moindre pitié, et Brossette, qui a un sens très vif des analogies — lui pardonnent les Anglaises! — leur crie : “Putain!”, expression affable encore auprès du terrible vocable : “Cocotte!”



Les mâles, eux, ne vivent que d’amour et de guerre. Ils sont soudards, criards, ridicules, prétentieux, dégoûtants, comme toutes les bêtes… à femmes. Se battant quand ils ne font pas l’amour, faisant l’amour quand ils ne se battent pas, combien en avons-nous écrasés, en cette double posture!…



Les Gaulois, bavards, vantards, paillards, pillards, braillards, guerriers et militaristes, ne pouvaient mieux choisir leur emblème.




---




En canvi, ditirambes rai per a les oques...



Mieux que toutes les bêtes et, par conséquent, mieux que nous les hommes, elles connaissent la valeur sociale de la discipline.



(En acabat de tota mena d’elogis carrinclons, tanmateix es demana...)



Mais que disent les oies, quand je passe?…



Diuen que ets un capdecony presumptuós. (És sovint còmic sense ni adonar-se’n.)




---




Ací tenim els animals jerarquitzats. Dels millors als més viltenibles...


p. 307 :



— D’abord, il y a l’Oie, la Mère… Et puis, il y a le canard… Et puis, il y a l’âne et le mulet… Et puis, il y a le cochon… Et puis, il n’y a rien… Et puis, il n’y a rien…



Ici une longue suite de points…



— Et puis, il y a la vache… Et puis, il y a le chien… Et puis, il y a le maître du chien…



Encore des points…



— Et puis, il y a la poule… Et puis, il y a le cheval… Et puis, il y a le charretier… Et puis, il n’y a rien…



Encore une très longue suite de points…



— Et puis, il y a le cycliste!




---




Gran admirador dels alemanys i de llur efectivitat...



Els francesos no saben ni cagar... Són tan bruts i ineptes que no endevinen ni de ficar la merda al forat :



— Les Français, qui savent tant de choses, ne savent pas chier. Ça ils ne le savent pas!… Ce sont des cochons, monsieur…




---




Etc. Divertit!






~0~0~






2-XII-2010




Acabat, de na Mary Roberts Rinehart, Married People (1937)



Onze relats (tres de bons : The Gordons; “Miss Allison"; The Wellingtons) amb gent qui si fa no fot conviuen.




---




Si la dona s’aprima i els altres se la guaiten ara com a cardable, guanya punts dins la família.



Als rics hom els allera molt més de marge; poden àdhuc segrestar un infant, si ho fan “de bona fe”.



Dona escriptora — el seu home sense feina, l’orgull el mataria. (The Gordons.)



Infermera anònima — en hospital reconeix filla abandonada ara fent el mateix error qui adés la desconfia. (“Miss Allison”.)



Marit tocat — la bòfia darrere. El bòfia ajuda el criminal. Bon cor.



Compromís — la dona flecteix.



Planejant llongament un assassinat — debades. (The Wellingtons.)



Marit pompós — se’n va — ara vol tornar — debades.



Mare i fill — enamorament xorc.



Torna el marit — tret que som a nadal i doncs tot perdonat.




---




(La cama.) He might even take a look at it, a rather smug look, for it was a good leg and he was proud of it. But it would never occur to him to take it out under a tree in the moonlight and kiss it passionately. (?)



“Madam, I must protest against the intrusion of sex into your book.” Diu a l’escriptora un intrús.



“I know you make a great deal of money out of your writing, and so I am going to ask you a favor; I have discovered a lovely small home, but cannot find anyone to take the mortgage. If you...”



People write out of experience. They change it around, of course; but something has to happen to start them going.



“Go back to your baby, my dear,” she said softly. “Go back to your husband. It isn’t worth it, the other thing.”



“Every woman wants to leave her husband now and then,” said miss Allison evenly. “Some do it, some don’t. She did. Now she’s sorry. That’s all.”



(Un parell de bòfies a llur cotxe-patrulla.) They did not care for the situation. It was one thing to walk into a holdup and put a slug into a bandit before he put one into you; but it was different to go into a man’s house and try to persuade him not to shoot a wife who might, for all they knew, deserve it. (?)



Time is for slaves, my love.



Bé.





~0~0~






10-XII-2010




Acabat, d’en H.F. Saint, Memoirs of an Invisible Man (1987)




L’autor fa tants de calers amb la novel·la que es retira a la Mediterrània amb la família i ja no publica pus. Ben fet.



Quan hom esdevé invisible per culpa de qualque accident — tot peta — en un indret d’alta recerca secreta sobre armes encara més furtives i volpelles, seguint una periodista amb qui estem embolicats sexualment, entrem en una vida molt perseguida, i molt incòmoda. Car paradoxament quan ets invisible i hom t’empaita — els monstres del Pentàgon, especialment — no et pots amagar enlloc. Has de menjar, t’has d’abrigar, has de sobreviure, i arreu deixes petja que et denuncia.



Abans d’arribar al complex-laboratori, la noia li va dient coses de la feina...



(Tractes entre polítics...) To me it sounded more like a pack of thieves making a deal, but then to me no human activity is so reliably boring and shabby as politics.



So I furrowed my brow to indicate concentration and interest; from time to time I nodded at the sound of her voice, which went skidding past me with the same dreamlike and incomprehensible vividness as the dark clouds floating across the window. When it seemed appropiate, I asked small meaningless questions in an earnest voice. As she talked she became more animated. (Exacte.)



Except for whatever immediate fun you may get out of it, it is always a waste of time to argue with anyone about politics — or about anything else.



Nick Halloway a MicroMagnetics. Tot i tots els qui eren dins, ara invisibles — llurs cadàvers, llurs eines. El camp magnètic transforma amb l’esclat cada ió i partícula del cos, el vessa dins un nou esquema on les partícules doncs vibren a freqüències diferents no percebudes ara pels ulls dels qui som a la terra. Light passes through it without any refraction.



Quan es desperta en acabat de l’esclat i no pot veure re, es demana la qüestió clàssica si els éssers invisibles són tots orbs. Però és clar, no n’és. És invisible perquè amb els “nostres” ulls no el podem veure. La de més de matèria a l’univers tampoc no la podem veure. Això no és “culpa” de la matèria, és culpa dels nostres senys. (S’equivoca dient, però, que és grotesc; car, no vist, és el contrari de grotesc.) (No sóc orb perquè la cambra fosca on les imatges dels meus ulls es projecten continua essent sòlida i fosca — només és invisible per als ulls que tenim.)



El llibre sencer duu de seguida a l’esment la sèrie del Fugitiu que feien adés (vint anys abans del llibre) a la televisió. I did not yet quite realize that I was a sort of fugitive. La mateixa dèria enfurida dels seus perseguidors. El perseguidor principal es diu David Jenkins. L’actor de la sèrie era en David Janssen.



Pensar fa de rucs. It is often better to move than to think.



No és el mateix ésser un espectre qui no té necessitats físiques. Ell jaqueix darrere tota mena de presència. I els qui el volen heure són molts i molt mortífers. S’amaga a hotels i apartaments de Nova York. No hi ha enlloc millor jungla, a part que hi coneix els topants.



New Yorkers, who live over, under, and all around each other, take extraordinary pains to avoid any intimacy with their neighbors, to avoid even meeting or speaking to them; but they are always watching, peering, spying.



Quan menja. I was becoming a sack of vomit and fecal matter. I suppose, on reflection, that that is what I had always been, but nature had not formerly imposed this aspect of the human condition quite so vividly upon me. The nasty facts had been discreetly enveloped in opaque flesh.



I encara rai. Car... I si de sobte tingués un queixal corcat que li feia la vida impossible? Això fóra interessant de resoldre. I si se li inflamava l’apèndix? I si calia córrer per qualque necessitat urgent molt dolorosa? Com s’ho feia el metge? Ara hi ha l’ultra-sò. Així? Però llavors? L’any 87, malament rai. Tens sort que ets jove i amb salut.



Aprèn de menjar lleu. Daus de brou. I per sort, un cop paït, tot el que s’integra al cos esdevé com el cos, invisible per als ulls “normals”. Ara, no ens parla de la merda, que de vegades cal que cagui en indrets imprevisibles on s’amaga — corredors, rebosts, etc. És la merda invisible? Sembla que sí. Qui la trepitgi, doncs, quin ensopec. (La meua merda és invisible com la del ridícul Djizuss — el ninot Jesucrist de les sòmines pàmfiles estupiditzants bibliatà — car cap església no sembla tindre’n relíquia, collons, sagrada rai; tot i que li tenen fins i tot el prepuci, el barretet de la cigala que com a bon jueu o moro hom li tolia.)



Cuques em pugen pel cos. Visibles!



Sort de l’hivern. Com més cruel el fred, millor. Em puc passejar tapat de dalt a baix. Quin descans. Ésser al carrer, sense freds, i vist! És a dir, evitat pels vehicles esbojarrats.



La llum del Sol accelera la meua invisibilitat. Com si m’ajudés a pair.



T’escapes sovint per molt poc. Feeling like a rat half beaten to death by small boys, I sat on a bench at the end of the platform and tried to collect myself.



Per què no comences a ésser tu qui va contra en Jenkins i els pocs qui saben de la teua existència? Car no la pot dir sinó als pocs d’alt rang en els quals confia. Ets arma secreta. No pot dir re a tota la bòfia i als armats qui t’assetgen sense saber què (i menys qui) ets. Els podries anar matant d’un en un en “accidents” sobtats. Tret que és molt arriscat, és clar. I la gent secreta hereten els secrets quan algú cau. Els segells de les cèdules pertinents poden ésser desminyonats pels nous perseguidors.



I morint-te (no ho saben mai, fins que et tornen a localitzar). Ací reposa Nick Halloway, invisible, al capdavall com tots els altres morts dels indiscriminats mil·lennis.



O potser has d’agafar el tren cap al migjorn, cap al bon temps... On pots anar despullat per les platges del Brasil, diguem-ne, menjant pellucalles, com qualsevol altre ocell inconspicu...



Gaudeix de l’espectacle. Hi intervens si la injustícia és massa grossa i sense denunciar-te gaire.



One of the surprisingly small number of things an invisible person can do better than other people is to follow someone unobserved through empty streets.



Ghosts have to make a living like anyone else.



Com a bon català, et comprenc. Deia en Coromines: El català no existeix. Volia dir la llengua; una llengua amb un imperi de centúries darrere i no jaquia petja enlloc. Irrisori. Però és que només cal anar pel món. Els catalans no existim. Jacobins i castelladres reeixien a esborrar-nos de pertot arreu. Som sempre invisibles. En neixem, en morim, cap diferència. No hi som. No ens compten. Espectrals. Sense història. Una nació etèria, d’indis.



T’hauries de vestir amb burqa de mora llorda o amb sotana de capellanot repel·lent — pudors rai — i et poses careta i barret ample de clergue empeder i petaner.



Les ganes de cardar ho espatllen tot — i sobretot la novel·la. Tantost la rossa bonica et rep com cosa normal — t’accepta sense veure’t, et permet que te la cardis, etc... El traïment es cova, la novel·la perd interès... On fins ara era un clàssic de relat emocionant. Sí ves. Destí de mant gran home : buidar-se xap enfora.



Bo.






~0~0~






8-I-2011




Llegit, de n’Italo Svevo, La coscienza di Zeno (1923)






Irònic egoista, tard o d’hora (d’hora preferentment) s’ho perdona tot, molt generós amb ell mateix; quin murri, quin paràsit, alhora més cínic i carrincló; colltort, amb moltes de bones (fictes) intencions, que sap que mai no durà a terme.



Sis seccions. Nerviós capdecony. Abans de morir, son pare i tot, agonitzant, li fot un mastegot. Hipocondríac molt carallot qui tria la més lletja de les germanes per despit. Un poca-vergonya declarat. Vigilant (com un serpeta) el rival fins que no se li mor. Apocalipsi (descobert).



Il tempo, per me, non è quella cosa impensabile che non s’arresta mai. Da me, solo da me, ritorna. Tot ho puc reviure (i esmenar-ho perquè se m’escaigui ara favorablement).



(Un company el descriu.) In me nel corso degli anni erano andate a formarsi due persone di cui una comandava e l’altra non era altro che uno schiavo il quale, non appena la sorveglianza diminuiva, contravveniva alla volontà del padrone per amore alla libertà.



(Em fot banyes la dona, amb el metge que em tramet al sanatori?) [Una de les seues dues personalitas (la fumadora) se li’n riu.] “Non ricordi la comodità che proviene dall’assenza del marito? Col dottore che ora è pagato da te!”. (Banyut i pagant el beure, ei, welcome to the club.)



(Descriu l’hipòcrita.) Adesso che invecchio e m’avvicino al tipo del patriarca, anch’io sento che un’immoralità predicata è piú punibile di un’azione immorale. Si arriva all’assassinio per amore o per odio; alla propaganda dell’assassinio solo per malvagità. (Predicar una malesa és pitjor que no fer-la. Hom sermoneja que cal fer mal a altri per pura malignitat.)



(Reïx marrant-la.) Coi miei sforzi a me toccava come a quel tiratore cui era riuscito di colpire il centro del bersaglio, però di quello posto accanto al suo. (Com qui reïx a colpir el fitó del costat d’aquell damunt el qual s’agullava. Així és com tria la dona. Com li surten les coses. De retop.)



(Decideix de no tornar mai més a la casa de les noies qui tant l’atreuen. Hi fa trametre un pom de flors.) ...accompagnato dal mio biglietto da visita sul quale non scrissi altro che la data. Non occorreva altro. Era una data che non avrei dimenticata piú e non l’avrebbero dimenticata forse neppure Ada e sua madre: 5 Maggio, anniversario della morte di Napoleone. (Hà!)



(Besant la lletja.) Là dove baciavo sorgeva una fiamma in mio onore ed io baciavo piú con la curiosità dello sperimentatore che col fervore dell’amante.



(Festejar és la merda. Un cop casats tot rutlla; una petita cardada esmena les tensions i au, anar fent.) Se io avessi da nascere un’altra volta (madre natura è capace di tutto!) [i per a ell tot sol el temps retorna!] accetterei di sposare Augusta, ma mai di promettermi con lei.



(Pega i no paga.) Io volevo la salute per me a costo d’appioppare ai non patriarchi la malattia, e, specialmente durante il viaggio [de noces], assunsi talvolta volentieri l’atteggiamento di statua equestre. (Tinc una salut d’estàtua que pot fotre guitzes.)



(Un company molt malalt i es capté com “el sa imaginari”.) Ma egli era il sano immaginario e non toccava che gl’interessi che gli spettavano, non sapendo rassegnarsi di ammettere breve il futuro. (Tot i que es morirà aviat no vol tocar sinó els interessos dels seu capital.)



[Les dones totes putes. Saben el que volen, i llavors pretenen que ets tu qui les (hi) forçaves.]Le donne sanno sempre quello che vogliono. Le donne esigono si dica che sono state prese. (Tot i que no li surt gens bé quan assaja d’esminyonar una pageseta.) È una delle grandi difficoltà della vita d’indovinare ciò che una donna vuole. Ascoltarne le parole non serve, perché tutto un discorso può essere annullato da uno sguardo...



Il vecchio voleva ch’io entrassi in quella stanza, ma io non volli. Troppi moribondi m’avevano guatato con un’espressione di rimprovero. (Massa vells a frec de ranera m’envegen la vida, la salut, els calers, l’estil.)



(En acabat de visitar l’amant...) Ogni mia visita a Carla significava bensí un tradimento per Augusta, ma tutto era presto dimenticato in un bagno di salute e di buoni propositi. (...això rai, cada traïment es renta en el rabeig posterior de la salut i els bons propòsits.)



(Qui millor aprèn és el qui s’escolta ell mateix.) Tanti a questo mondo apprendono soltanto ascoltando se stessi.



(Barrot a l’infant que ens deixi tranquils.) Sul modo di trattare i bambini fastidiosi: a me pare che il dolore del bambino sia meno importante del nostro e che valga la pena d’infliggerglielo pur di risparmiare un grande disturbo all’adulto.



(Gambetes o galeres fent d’esquer, travessades per l’ham, meditant resignadament llur destí.) Nell’oscurità il mio gamberello dalla coda trafitta e mi parve che movesse lentamente la parte superiore del corpo, quella parte che non era diventata una guaina. Per questo movimento mi parve piuttosto meditabondo che spasimante dal dolore.



(Com més desgraciat més malparit.) Secondo me neanche chi è piú innocente e piú disgraziato di Guido merita compassione, perché altrimenti nella nostra vita non ci sarebbe posto che per quel sentimento, ciò che sarebbe un grande tedio. La legge naturale non dà il diritto alla felicità, ma anzi prescrive la miseria e il dolore. Quando viene esposto il commestibile, vi accorrono da tutte le parti i parassiti e, se mancano, s’affrettano di nascere. Presto la preda basta appena, e subito dopo non basta piú perché la natura non fa calcoli, ma esperienze. Quando non basta piú, ecco che i consumatori devono diminuire a forza di morte preceduta dal dolore e cosí l’equilibrio, per un istante, viene ristabilito. Perché lagnarsi? Eppure tutti si lagnano. (Tots es planyen.) L’unico grido ammissibile è quello del trionfatore. (Només qui triomfa té dret al crit.)



(Carallot somiatruites.) Insomma comprendevo che la verità non bastava a scusarmi fors’anche perché non potevo dirla tutta e raccontare dell’operazione tanto importante cui io da giorni attendevo cioè a regolare col mio desiderio i cambii mondiali. (Dictaré al món què fer, i si no m’obeeix per ell farà. Jo viuré amb la consciència sempre tranquil·la.)



(Els mots creen mons de fum.) Quando però i miei occhi si chiusero, nell’oscurità vidi che le sue parole avevano creato un mondo nuovo come tutte le parole non vere.



(El visionari viu a la imaginació. Qui guaiti l’espai veu el temps, que es corda i descorda en imatges.) (Sa germana de lluny, quan eren menuts: Avariciós. “Vergogna! Strozzino!” Jueu!) Ma chi può arrestare quelle immagini quando si mettono a fuggire traverso quel tempo che giammai somigliò tanto allo spazio?



(N’hi ha tants que en aquest món...) Tanti a questo mondo credono di non saper vivere senza un dato affetto; io, invece, secondo lui [el psiquiatra], perdevo l’equilibrio se mi mancava un dato odio. (...no poden viure sense afecte; a mi, pervers, em cal l’odi, millor estimulant.)



(Mussol de psiquatre qui el psicoanalitza.) Anche lui dev’essere un istericone che per aver desiderata invano sua madre se ne vendica su chi non c’entra affatto. (Hà!)



(Una de les millors parts de l’heroi la discreció.) (Davant els invasors...) Volli dimostrarmi offeso virilmente ma tuttavia con la discrezione del caso, deviai di strada. (Desvia’t de llur destructor trepig.)



(Prec darrer, qui sap si amb els mecanismes descordats...) Forse traverso una catastrofe inaudita prodotta dagli ordigni ritorneremo alla salute.




Salut i anar fent. Molt bo.






~0~0~






13-I-2011




Acabat, d’en David Foster Wallace, Girl with Curious Hair (1989)





Deu relats, amb tres de més bons (Luckily the account representative knew CPR; John Billy; i sobretot Westward the course of empire takes its way).



(1) Per què lesbianes? Per què som màsqueres? Per què els cara-nus som els més incerts? (2) Elaborat i inútil assaig de salvament en soterrani de corporació. (3) Clockwork Orange estil punk. (4) Treballant (perversament) per al president assassí. (5) Com a qui els ulls pengen veu més. (6) Matemàtic tocat. (7) La sinceritat ho espatlla tot. (8) Jueus amb malsdecap. (9) Atzucac en “parc” de remolcs estacionaris. (10) Anant cap a la reunió de tots els qui han eixits en anuncis de “mcdonalds” — infernal roda d’Ixió amb només l’esperança dins que algun dia quelcom (un raig, o barrot) es trenqui i, aclarit, tot es resolgui.



(1) “Remember, ladies. You’re either part of the solution, or you’re part of the precipitate.”



Fly to Tucson, Arizona, and enjoy a three-day stay among flying ants and black spiders and unimaginable traffic and several sizzling, carbonated summer monsoons.



Give people reasons, if they want reasons. Anything you want. Make reasons up. It’ll surprise you — the more improbable the reason, the more satisfied people will be. (Clavat.)



(Una mica de candaulisme afegit. Sucós.)



The penalty for bigamy is two wives. (Hà.)




---




(2) (I ara si es morís també ell, d’un altre infart paral·lel — arrodonit.)




---




(3) The average layman would be surprised to know how much juries are impressed by appearances.



I informed Cheese that I did not know the Negroes had sub consciousnesses... but enjoyed the sound of the music a great deal.




---




(4) Lyndon looked at his watch. ‘You are a mailboy.’

I didn’t parse. ‘Isn’t that a little redundant?’




---




(5) El pobre perd els ulls amb cap esternut que foti — amb cap gratulls, hà.



“I lean his puppy ass out the window so he’s dangling his eyes out over the land. Wind blows them eyes around. Sucker can see straight down into everything there is.” (Com l’home invisible enfilat als edificis.)




---




(8) (Sembla el sastre de l’abric d’en Gògol.) It’s no trouble to wear finely stitched coats and wait for spring. An ability to wait has always been one of my abilities.



There are no atheists in foxy holes. (Hà!)



Too unbeveled to have been a dream. [Per què? Un somni és sovint més cristal·lí (no bisellat ni boirós) que no cap realitat.]



“I notice on the television last night that the nose of Karl Malden resemble the scrotum of a man, no?”



All hollow things are light.




---




(10) (Diu que aquest escrit és escrit als marges de Lost in the Funhouse, d’en Barth, i d’Usurpation de n’Ozick.)



(L’encapçalament d’en Burgess cal esmentar-lo: “As we are all solipsists, and all die, the world dies with us. Only very minor literature aims at apocalypse.”) (Hà.)



She was slatternly and exuded pheromones apparently attractive only to bacteria. (!) She loves the word virtue... she manages to pronounce the word vaguely as she sneezes: vuh, vuh, vuhrshoo...



Make a concession, take a stand. (Hà.)



Creepy stare, though. Has the look of somebody in the front row of a really absorbing show all the time.



Deeply ambivalent about being embodied; an informing fear that, were he really just an organism, he’d be nothing more than an ism of his organs. (Això és el que som tots.)



(Més dubtes.) What if he alone isn’t clued into this... and there’s no way to know?



Popular culture is the symbolic representation of what people already believe. (Allò popular no pot sorprendre — si sorprèn deixa d’ésser popular — esdevé “elitista” — per als populars els dolents sempre seran els dolents, els bons els bons. Per això tot allò popular és merdoset, pudent, mig podrit.)



The Contamination of the White Aryan Race from nigger fag subversion. (Hà.) The Orientals, being expendable through sheer numbers, would be toast. (Bo.) This is the legendary man... who eventually got Arm and Hammer baking soda customers to start pouring the stuff down the drain. (!)



There’s still a piece stuck with the intransigence of the flimsy between two molars.(Hà.) And gets cocky, as the empty will sometimes get.



(Cotxe veloç.) Something low to the ground and exquisitely foreign that treated the lot’s speed bumps like moguls. (O golems, hà.)



Magda’s yellow silence is that horrified public kind of one whose seatmate has farted at the ballet.



There are some gifted old contorsionists out there. Ambrose [vol dir, en Barth] and Robbe-Grillet and McElroy and Barthelme can fuck themselves awfully well.



He actually sits on Dave’s head, requiring that Dave play the part of bidet or else face the consequences. (...) When he’s not being savaged, violated, sat and shat upon, Dave has time to think. (Definició de la vida d’un home.)



There’s way less self-hatred than selflessness being performatively rendered here. Selflessness is, of course, horror embodied. but the argument here is that it keeps safe in its ghastly silent center the green kernel that is the true self. (Un tanmateix tan fràgil que l’has d’amagar ben pregonament.) Ambrose values... the selflessness possible only in the disguise of a voyeur.



Varoom? For whom? Warum? Per què, per qui? (Poètic?)



Qui va darrere re, res no troba — altre que un cansament, una desfeta, una recança, i prou.




Bo!






~0~0~






22-I-2011




Acabat, d’en Richard O’Connor, Ambrose Bierce: A Biography (1967)







Precursor d’en Mencken, bon contista, home clar, la fredor dels seus contes de guerra, te’l fan apreciar. Aquesta biografia descobreix un home alhora massa “recte” envers els altres i, és clar, no prou “sever” envers ell mateix. Tics de... “home de colònies", l’època s’ho duu. Almenys la seua hipocresia no s’enfonsa en pous tan repel·lents com per a incloure-hi el vòmit religiós.



Asmàtic, sovint es desperta angoixat, amb raneres de mort.



Sense il·lusions. Car ha viscuda la guerra. Be warned against being caught up in the illusion that mankind can be bettered by social and political reform.



El primer qui mostra la mort dels soldats (durant la guerra del nord contra el sud) com a animals perplexos, com bèsties a l’escorxador.



Prudish as he was... (probablement amb tendències marietes que pel fet que ara era oficial de l’exèrcit havia de reprimir encara més forçadament).



Els brutals generals de la guerra (els herois de les historietes que hom ensenya als infants com a exemple ara) tractant els soldats com si fossin súbdits. Robes una gallina et posen eixarrancat en un cavall punxegut de fusta amb roques penjant de cada membre (après de la inquisició).



Selma, Alabama, cent anys abans dels avalots racistes... General James Wilson’s cavalry corps descend upon the small city and literally destroy it. Drunken cavalrymen loot and burn, without interference from their officers. Eight hundred horses and mules are driven into town and wantomly killed — leaving a stench that hovers over the town for months. (Potser una cosa n’explica una altra.)



Imagina’t els castelladres després que nazis i feixistes italians, amb tota mena de barbaritats i bombardeigs, els han guanyada la guerra ... i ara arriben als Països Catalans a convertir-los en merdanyols. Així els del nord al sud. En Bierce un dels qui hi van a “imposar l’ordre nou”. Es compta entre els pocs buròcrates no corruptes qui tanmateix només es poden recolzar per a sobreviure en les “immemorial laws of self-preservation and retaliation, both of which were liberally interpreted”, volent dir que assassinaven impunement i en nom de la llei i l’ordre (com tan sovint arreu). (Encara rai que no els ensenyaven a garrotades i a destrosses la llengua de l’imperi... de la por.)



General Sheridan, as proconsul of Louisiana and Texas, had imposed new laws which allowed only negroes, carpetbaggers and the few Louisianans who had remained loyal to the Union to cast their ballots in any city or state elections.



Idèntica situació als Països Catalans amb la invasió feixista castelladra. Només s’hi valen el pikham semi-autòcton, els “immigrants” enviats a envair “pacíficament” el territori en massa, i els “lleials” botiflers. Tots els catalans, amb aquiescència de les “grans democràcies”, són desposseïts, represaliats, purgats, relegats, neutralitzats, disminuïts, anorreats — i llurs fills endoctrinats a força de garrotades, cremades, càstigs — per a això serveixen escoles i esglésies.



Els mateixos generals qui sotmeten el “sud” sotmetran els “indis". Summoned from their task of “civilizing” the Southerners to “pacifying” the dissident tribesmen.



Omertà entre els generals. L’exèrcit és una màfia, com l’església i com la màfia mateixa, o qualsevol altre grup “terrorista”. Abans com ara. Qui en revela les atrocitats és ell mateix tractat atroçment, com ara mateix amb el caporal Manning. Who’d be reckless enough to break the military code of silence?



Dites de salvatge entre els diaris del temps. Antidona. Això no és d’en Bierce, però n’és un exemple: “there is positively no betting on the discreet reticence of any woman whose silence you have not secured with a meat-ax.” Aquesta és sovint la “gràcia” eclesiàstica amb què en Bierce escriu als diaris. El públic dels diaris són generalment mascles impotents, frustrats, plens de rancúnia. Trinquem, diu en Bierce, “here’s to woman; would that we could fall into her arms without falling into her hands”.



Altrament per a en Bierce no existeix el romanticisme del crim. No chivalrous gamblers, just cardsharks; no courtly gunfighters, just homicidal psychopaths; no golden-hearted dancehall girls, just pathetic whores; no gallant soldiers or stouthearted pioneers, just men on the government payroll bored by routine and farmers looking for a better piece of land. The western legend just bosh.



Els lectors se’n beneficien. I li foten fàstic els gossos com a tothom qui reconeix per qui treballen. I ho diu. Smilers and defilers, reekers and leakers. I sap que davant la mort sempre ets sol i que és el darrer parany, i que per a re s’hi valen filosofies ni religions ni fades consolacions. El parany es clou amb queixals de ferro i t’hi aixafa, i prou.



1900, senador Beveridge, d’Indiana, discurs al senat. El senat americà n’ha vists d’aquests i encara en veu, fins fa poc amb els titellencs imperialistes del Reagan (tots s’assemblen al castelladre Assnàs), ara amb els teabaggers. Massa ridículs i tanmateix perillosos, i reflectint les “idees” de llurs “representats”. The country must not shrink from its colonial duty. “We will not renounce our part in the mission of our race, trustees under god, of the civilization of the world... God has been preparing... the english-speaking and teutonic peoples... for this mission.” Encara hi som. Ara portant “democràcia”, és a dir, civilitzant els salvatges, robant-los treball i matèries primeres, perquè aprenguin de comprar i gastar productes inútils.



És això cert sempre? Bierce contra els emigrants a Amèrica. “As always and everywhere, the oppressed are unworthy of asylum... avenging upon those who gave them sanctuary... the wrongs from which they fled.” Sembla aplicar-se també als desagraïts “immigrants” enviats pels franquistes per a submergir els catalans a Catalònia mateixa. Per exemple els andalusos. Els castellans els foten fora de llurs terres i els injecten a casa nostra — on llavors els mateixos andalusos es vengen dels castellans... podrint (és a dir, castellanitzant) els catalans. Galdosa revenja! Per comptes d’agrair els catalans que els donessin feina, refugi, nacionalitat, llengua... s’estimen més posar-se al costat dels qui els foragiten de llur pròpia terra. Es tornen agents parasitaris a favor de llurs botxins!



El poder de la premsa per a determinar on van les coses; i ara més que mai. Ja el primer Roosevelt parlant al congrés després que matessin en McKinley: “The assassin inflamed... by the reckless utterances of those who... in the public press appeal to the dark and evil spirits of malice and greed, envy and sullen hatred. The wind is sowed by the men who preach such doctrines, and they can not escape their share of responsibility for the whirlwind that is reaped. This applies to the deliberate demagogue, to the exploiter of sensationalism...”





----




...



Dones qui “adoren” certs literats. Lletjotes. It seems to be the fate of literary incandescence to attract only the drabber species of moth.



Charles Fort se n’adona que... “Ambrose Small disappeared about the same time as Ambrose Bierce”... i doncs se li ocorr la teoria... “that some daemonic force was collecting Ambroses.”




---




Dites...



Cultivate a taste for distateful truths.



Don’t believe without evidence.



Suicide is always courageous. The smug, self-righteous modern way of looking upon the act as that of a craven or a lunatic is the creation of priests, philistines and women.



Sympathy is wasted on imaginary disaster.



Què és pregar? És demanar que les lleis de l’univers esdevinguin nul·les només per tal d’acomodar qualsevol ximplet carallot que així ho sol·liciti.



While I keep a conscience uncorrupted by religion...



Like other arts, satire is its own excuse and is not dependent... on the personality of those who supply the occasion for it.



Death is not the end — there remains the litigation over the state.




---




Bo.





~0~0~









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam