[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dilluns, de gener 09, 2017

Berenaret de genocides [Walpole i Calvet]




Berenaret de genocides [Walpole i Calvet]


3-I-17; llegit d’en Hugh Walpole, Above the Dark Circus (1931).

El protagonista és un tocat, —How was it that a war which slaughtered millions of human beings left the world a great deal fuller than it had found it?
If there is a thing in this world that makes me feel myself a dirty degenerate swine, it is the creeping of long hair about my neck.

Ens conta com ha coneguda l’estimada, i com el marit d’ella era un assassí “molt bon home” (de fet, un gegantí brutal), i com després aquest pobre bon home ha de també matar el germà de l’assassinat, alhora que se suïcida.

Tan psicòtic el bestial bon home de marit com el narrador-protagonista.

Si l’un diu, —Why they didn’t get rid of the unfit and all the rotters, just shove them into a lethal chamber. . . . I’m a rotter myself, of course. Deserve extinction as much as anybody. But I’m quite ready to be put away if someone decided. . . (...) I’ve got a revolver, always loaded. And one day I shouldn’t wonder but that I’ll lean over the wall and look down into that damned Circus and take a pot at one or two of them.

L’altre, —All the little black figures hurried like dolls pulled by hidden strings about the scene. How self-important they all were! I could fancy myself standing in the shadow of those curtains and, with a rifle, picking them off one after another.

El germà del dolent (assassinat) els vol xantatjar amb poca cosa i ho diu molt sincerament; és un home clar i com cal, —Enough to keep me happy, tranquil and idle as I have always wished to be. (...) I’m lazy by nature, for one thing. I detest to be under someone else’s orders. I love to have my own free time.

Qualsque fulls plens de reble merdós. I, esparses, ximpleries “místiques” de l’estil, —We were, at that crisis, nearer to one another than at any other time in our earthly lives. (Com si haguessin viscut on més que a la terra? a la lluna?)

Galvanized into a sudden almost unearthly excitement (as though I had whispered in her ear that the Last Trump was about to sound). [Hà! Precisament, the last trump; la darrera trompa, marca Trump, de l’anorreament del món — si doncs no hi sabem ficar remei abans.]

El llibret força dolent.


~0~0~


Alhora, inspirat en un conte del mateix Hugh Walpole, llegia la peça d’Edward Chodorov, Kind Lady (1935).

I aquesta peça és molt millor.

Mostra l’esfereïdora manera com una casa és envaïda sense que hom hi pugui fer re.

Quantes de persones, famílies i pobles no han passats per aquest malson esgarrifador!

Em duia a l’esment la invasió incessant d’escanyador xarnegam dut pel feixisme castelladre (canfelipútrid, asspainyol) en acabat que els catalans perdéssim la darrera guerra contra les forces nazis de tot Europa.

Bo.


~0~0~


Llegida una altra peça d’anorreament psicològic, de Patrick Hamilton, Angel Street (coneguda de vegades com a Gaslight) (1938).


Marit molt malparit qui insisteix davant la seua dona que ella veu visions o fa pecats o és boja i la carallot no se n’adona, fins que la dona, separada de tota realitat tancada a casa, ja no sap si re és veritat. Arriba un comissari qui li diu el què. I atrapen el marit malparit.

Tret que la dona, tan dissortada, que a la fi, per a treure-la de la seua neurosi o histèria femenina (hà!), àdhuc el (bon?) bòfia li fot castanya.

Ves.


~0~0~


Acabat el 10-XII-2017, de n’Agustí Calvet, Gaziel, el segon volum de Memòries: Història d’un destí (1893-1914) [1958]. (El primer volum llegit el 1993.)


El llegia per raó del començament amb l’escapada de jove a París, on emmirallava la meua, tret que jo hi anava sol i sense els seus calers. Així i tot, molt semblant l’ambient i com hom es veu obligat a adaptar-s’hi, tot i la diferència d’èpoques.

Després ja l’he llegit tot, pensant que llegiria més tard el primer volum. I me n’adonava que, tenint-lo tot marcat, ja l’havia acabat de llegir el 22 de desembre del 1993 (gairebé dia per dia, 23 anys abans). Això hi deia del primer volum al llibre blau: ­—Si no fos per les patotes introduïdes pel maldestre hiena Bardakhina, qui li esmenava i “millorava” el text, i per la ideologia borda (de tuf botifler) de l’escriptor mateix, llibre força llegívol.

(Molt comparable amb les memòries d’en Sagarra.)

Detalls de pes: —Els maleïts frares d’internat qui t’espien per cortinetes i estors i foradets que no te la pelis, i ells alhora a l’altre costat pelant-se-la rai.
—Arran del “Maine” (to hell with Asspain!), hom (la quitxalla) comprava postals on una piula feia esclatar un vaixell dibuixat.
—Les trompetes de plom dels infants amb girades militaristes, de vocació de botxí — on, el plom, atacant-los el cervell, explicaria una mica més encara la peguesa típica dels uniformats armats.

—El paral·lelisme que ens agermana de son parot qui també, com a mi, si a ell li ven els llibres al drapaire (i sobretot les auques vuicentistes recollides amb delectació durant la primera jovenesa), a mi el meu, cruel, me’ls crema al forn.

Entre pler de xaronades botifleres, uns bons apartats, L’enterrament d’en Verdaguer. I els jocs florals a Lleida, amb el detall repugnant d’anomenar plaça d’asspain la plaça S. Joan o de Neptú.

Al segon llibre, una ramalada de racisme genocida exaltat. Diu: —Àfrica. Sempre m’ha semblat que els indígenes d’aquell continent, com a material humà, no valen, en general, el pa que mengen. És gent de selva i de desert. (...) Si cal posar la qualitat humana, la individual, per damunt del nombre (...), penso que els africans són, per naturalesa, gent acabada o gent sense avenir propi, per massa gastada o massa primitiva [una de dues!] i el millor que podria haver-se fet en el continent sencer (perquè ara ja és massa tard) hauria estat arraconar bonament a una banda [ço és, anorrear!] els indígenes i repoblar-lo amb llavor menys barata [!] tal com és féu a Amèrica, a la del nord més que a l’altra.

Increïblement malparit.

Ara hi toca; la felicitat és troballa, —És un tresor interior, ocult al fons de cadascú, no una mina que cal anar cercant enfora. (...) Mai no hi ha hagut ni hi haurà felicitats col·lectives, com les que eternament prometen a la humanitat, que les va somiant, els explotadors i els il·lusos — hi ha tan sols paròdies i al·lucinacions multitudinàries.

Els articles de col·laboració als diaris hom els llegeix pel nom que els signa, —L’article, si la gent moltes vegades el troba bo, és pel nom que porta. Publicat sense firma, o no el llegirien o el trobarien dolent.

Bé.

Els llibres de memòries són hivernals i per a llegir l’hivern.


~0~0~


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam