[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

divendres, de febrer 11, 2005

Els utòpics



11-febrer-2005

Acabat de llegir, d'en Frank E. Manuel, The New World of Henri Saint-Simon (1956).

Travessada d'un aristòcrata somiatruites per la revolució del 1789, els malsons napoleònics i la retrògrada restablerta borbònica. Molt emprenedor a la percaça de la glòria de la posteritat. En certa manera, és l'anti-Fourier. Sempre depenent dels seus contactes. Publicant les seues dèries tan narcisament com pugui, perquè facin rebombori, valguin o no valguin. Veu les persones no pas com a individus ans com a molècules...

Nat a l'octubre 1760 (es mor al maig 1825). Des que té 15 anys ficat a l'exèrcit. Gavatxúndia i Xarnegàndia units (com sempre, per a perdre) contra els "anglo-saxons". Els castelladres no rasquen re a Gibraltar durant les batalletes de 1779 (si ens haguéssim fets britànics a començs del divuit, no solament hauríem mantinguda la nostra llibertat, de segona llengua en parlaríem una de debò útil, i no el xarnec, que no serveix de res, altre que se te'n fotin pel món). El regiment de l'Henri enviat a les Antilles (1780). Milers i milers a morir-hi dels mosquits. El 1781 a Virgínia lluita al costat dels americans contra els britànics, als quals desfan, per terra i per mar. Mes, al 83, els britànics els desfan. Fet presoner. Abans no l'agafin, una bombarda esclata a la coberta de la fragata on és. És deixondeix de l'espetec tocant cervells damunt la cara. Es demana: "És possible d'ésser viu i tocar's el cervell d'un cap qui en vessa?" Per sort per a ell, era el cervell d'un company qui la bombarda havia rebentat. Els nobles presoners hom se'ls intercanviava. Alliberat i sense regiment, ronda per Amèrica; a Mèxic hi proposa de trencar l'istme de Panamà amb un canal. Cap cas. Tornat a la metròpoli, reentra a l'exèrcit. Rep un estipendi, deprés de demostrar tan "bona" conducta (1784). Per tal de sobreviure, ha esdevingut maquiavèl.lic d'ençà de ben jovenet. I un embolica-que-fa-fort empedreït. Abans no li adjudiquin l'estipendi es presenta a confessió tan sovint com pot.

Pel fet d'ésser noble les passa magres quan esclata la revolució. A frec que no l'executin. Es fa un humanitari i un solidari. Renuncia a tot el seu món de privilegi (tot i que vingui d'un pare arruïnat). Comença d'escriure pamflets a favor de la gent d'indústria (treballadora), la sal de la terra, etc.

Creu que l'humanitat es descomparteix en quatre àrees d'influència: l'anglesa, la francesa, l'holandesa i l'alemanya. I que si aquestes quatre s'entenguessin el món s'entendria. La criminal policia napoleònica creu subversius els seus escrits pel fet que es basin "en la perfectibilitat de l'esperit humà"!

(No era pas sol. En Cabanis es delia per, a través de la ciència (mèdica), arribar a l'home perfeccionat, és a dir, perfecte.) (Aviat hi podrem, aviat...)

No segueix els principis de la divisió demòcratica (3 poders: legislatiu, executiu i judicial) proposat per Montesquieu. S'estima més una barreja, ara d'això, ara d'allò, sempre incloent-hi els industralistes (com a creadors de riquesa) al capdamunt de les jerarquies.

Veu amb tota la raó que la plebs és massa fàcil d'endoctrinar pels venedors de falòrnies. Per això de moment creu que els científics haurien de manar més que no ningú. Proposa un arbre de la ciència molt derivatiu del d'en Llull sense mai adonar-se'n que en Llull ja l'havia inventat. Tot i que viu i publica alhora que en Fourier, mai no n'és conscient. Tothom es guaita el melic. I la butxaca. N'hi ha qui s'apunten al negoci molt lucratiu d'amagar els tocats del bolet. Pagar rai. I si pagues, hom t'atén. Té una crisi de bogeria. L'encoratgen a sortir de la depressió. Li diuen, amb raó: "Cap individu reïx a eixir d'una revolució moral sense travessar una immensa crisi física." És a dir, el cos paga sovint les manies i les revolades de l'esperit.

Refet, torna a escriure. Això, per exemple: "Un mal necessari, l'existència d'un govern. Només serveix per a previndre el pitjor dels mals, l'anarquia. La gent intel.ligent sempre s'hauria de posar com a objectiu la reducció del poder del govern fins que no servís sinó per a mantindre l'ordre."

Seguin la moda de Newton (dels Principis del qual se'n fan edicions edulcurades i tot, "per a les dames"!) (com en Fourier mateix que el 1808 "descobreix" l'atracció passional entre persones afins per tal d'establir el seu sistema), tot sembla que s'hagi de basar en les forces gravitacionals, àdhuc doncs els programes polítics. Saint-Simon proposa de fer d'en Newton un déu. Si l'hagués conegut, capdecony beat.

Reacció terrible contra els grans mestres de la passada generació. Tot és culpa (el terror, etc.) d'en Voltaire, en Diderot, fins i tot en Rousseau... (Comentari meu: No els arribareu mai a la sola de la sabata. Oh, per un segle divuit filosòfic sense interrupció, això deman!)

Fastigós fetitxisme gavatx. Ignars, collons. No sé si encara és cert, però diu l'autor: "Avui, al Museu de l'Home a París, els cranis de Descartes i Saint-Simon rauen exposats l'un al costat de l'altre." Doncs fotrem goig, quina gràcia.

Més rucades. Entre els "grans" escrits de Saint-Simon... Creu que si els humans desapareguessin de la Terra, qui els venia darrere a pendre'ls el lloc de genis ordenadors (de la llengua i doncs) del territori foren... els bevres! Els castors, jotfot. Doncs si tu ho dius... Probablement perquè són els més (?) "industrials" dels animals, col.legeix l'autor. Quines grolleries. Bestiades rai. Què fa "gran" un especulador (d'idees), un publicista? Com ara Einstein, o pitjor: Freud?... Les intuïcions, i les deliberacions després de les induccions intuïdes (i de vegades àdhuc alfarrassades), o un mínim de relliscades i equivocacions? Esdevens gran a despit de les bestiades? O són les bestiades que dius les que subratllen que grans que són les no bestiades que dius?... Ni puta. Però sempre trob tan estrany que els "grans personatges" siguin considerats grans... Sobretot quan en llegeixes les rucades. No cal dir Spinoza, Llull, qui vulguis... Potser cal que perquè hom et conegui, i doncs decideixi que ets prou gros per figurar a qualque panteó, potser cal escriure bon tros més del que voldries, i amanint-ho amb escandalositats, sinó ningú no sent de tu. Si et tanques en les poques "veritats" que contenen els teus escrits, ningú se n'assabenta, no dóna importància al que has dit (massa minso). Només et pots estalviar la xerrameca si vius en un indret on tothom altri és analfabet, i només doncs pot sobreviure el poc que escrius, potser en una pedra. Guilgameix, per exemple. Els ostracons d'Egipte. Certs bocinets de papir signats. Això t'estalvia de fotre el ridícul. Diguis el que diguis (pel fet d'ésser tan escàs) esdevé prenyat de sentit (de vegades àdhuc revelat, com ara les capdeconyades de la bíblia, etc.) El món "creador" hauria d'estar [què és això, un dogma, una recomanació, o només una (permesa doncs) rucada de literat?] dividit entre literats (els qui tenim dret a dir totes les bestiades del món, i sovint només bestiades) i els enginyers descobridors (els qui no tenen dret a dir-ne cap, sota pena que t'escapcin de cop-sobte, car sou els qui feu els ponts i els avions, i les operacions de freixura, i els qui descobriu nous estels on anar-hi a berenar; no val a cagar-la que hi patim tots; guaiteu quines ideologies més mortíferes no han sortides de totes les vostres vanes elucubracions: feixisme, estalinisme, mafumetisme, buixisme..., i les que cauran, junt amb les bombes i les exterminacions...) (Més val que els bevres es preparin.)

La perfectibilitat de l'home ve dictada pel qui el va parir (déu, la natura), car tan déu com la natura segueixen la llei de la parsimònia. Són uns escanya-rals, no donen re si no ha de servir per a quelcom. (Mentida, generosos a fer fàstic, i la totalitat debades!) Cal conquerir l'instint. Die Triebe der Tiere, em sembla que ho dic bé, on ho he trobat...? He pensat das Trieb, l'instint. I m'ha semblat rimable. Veig que ho he ficat al marge. Els instints animals. Tot això ve dels alemanys, Herder, Kant, de qui S.-Simon beu. Ara en S.-Simon fotent d'"historiador" (hi ha pitjor mentider?): "Abans de la fi del segle quinze, totes les nacions d'Europa formaven un sol cos polític, en pau, armat contra els enemics de la pròpia constitució i independència..." Quina barra! (Tots contra el turc, gairebé com ara.)

De cops hi toca. Si en dius moltes, per moltes que en salis i facin tauler, algunes han de fer fitó.

I ací tenim el parroquier fotent el papagall. L'abbé de St.Pierre proposant (com ara! la mateixa constitució!) un consell europeu dels poders establerts. "Els estats es comprometen no solament a respectar's recíprocament les ratlles, ans es pleveixen molt solemnement a ajudar's a escruixir qualsevol rebel.lió interna..." Fillsdeputa, sempre contra la llibertat, aquests gavatxs. L'abbé fa dos cents anys, el quisca de l'estany i la seua "contifufion" ara. Amb tota la raó S.-Simon diu que això és una bogeria. Que el que cal no és pas un amuntegament d'estats fets a la xamberga i sense cap justícia, ans una unió perfecta d'Europa. Tothom manant igual, manant per cap, per individu, no pas per la merda inane dels estats. I encara hi som, minyons.

Llei segona de la constitució de S. Simó: "El govern general d'Europa serà totalment independent dels governs nacionals." Els quals més valdria fordre d'una puta vegada.

"El Gran Parlament Europeu no acceptarà les ratlles de les línies frontereres com a definitives, ans al contrari, farà tot el cas del món a qualsevol grup qui en demani els deseiximent, de l'estat que l'ocupa."

Allí hi tocava. Ací la caga: "Cal ensems poblar la Terra sencera amb la raça europea, superior a totes les altres." I un colló de mico.

Fot-li, i així anar fent. Ací caic, ací m'aixec. I a viure dels sermonets. Trampejant-la.

"A totes les escoles, un currículum europeu comú -- així formem els ciutadans comcal." (Vols dir que és tan bona idea? Així és com els gavatxs anihilen tota diversitat i esdevenen a poc a poc tan rucs.)

No gosa proclamar l'abolició de l'heritatge, on els rics espletaires es perpetuen, però almenys s'hi atansa. També diu una gran veritat que els catalans haurem d'aplicar (més val que sigui) d'hora. No paguéssim pas les taxes, si volem quelcom. I volem la llibertat, collons. Tants d'anys. I només hem tancades les caixes un cop, i encara malavingudament. És vergonyós per als treballadors haver d'anar (sense rebre cap dret en contrapartida) engreixant l'enemic: els buròcrates, l'exèrcit, els rics desvagats.

Maleïda nècsia rapaç i avariciosa. No saben que qui massa abraça tot li cau. Aviat ho han de perdre tot. Toquem ja l'independència. Un esforcet més, catalans!

Els governs creen les guerres i la por perquè els ciutadans es creguin que els calen els governs per a defensar'ls. La mateixa tècnica llavors, la mateixa tècnica ara. Amb el buix boig i tots els seus acòlits: xerrac, pudor, etc. -- cada governant amb exèrcit. Els governs només haurien d'existir per arbitrar que ningú (o almenys no gaires) no prengui mal. Al contrari, són els qui t'envien de carn de canó, o de carn de tortura, o de carn d'inquisició. Els més criminals són els qui s'asseuen als governs.

Amb la restauració borbònica s'imposa la "terror blanca" dels eclesiàstics. Els jueus novament anorreats, per exemple(ciutadans de darrera). El món i les onades. Els reaccionaris segueixen els revolucionaris. I els revolucionaris els reaccionaris. I els qui morirem sempre serem els mateixos, els qui volem viure en pau, lluny dels governants.

Ara se n'adona, que: "Els industrials (la gent qui crea riquesa) estan massa ocupats a treure nyapa, entec, sisos, esquella, guany, d'on poden; lleure no els roman enlloc per a llegir, pensar, veure on hi ha l'injustícia... Cagadament submissius al govern mentre vagin fent negoci." Doncs ja em diràs si aqueixa púrria és la base per al nou món tan lluït. (Sóc fourierista i se'm nota, i no em pots abellir mai prou, Simonet.)

Noves teories, això rai: "El món social encarcarat i retardatari serà substituït pel nou ordre temporal, totalment agermanat al progrés del coneixement..." "Tota intervenció del govern en l'indústria fa mal. Els estats l'únic que han de fer és protegir l'indústria contra les forces hostils..." Es pot anar més lluny d'osques! Això voldrien els qui tot ho pol.lueixen, per exemple, i els malèfics proteccionistes. El corol.lari d'aquest ensenyament és el domini del món pels més àvids i buits. I bruts. I ja hi som. Diu: "El treball és l'única justificació de l'existència." Més val no tindre'n cap (vull dir, de justificació), manoi.

Tot aquest vacu sermonejar a favor del cansar-se. Per als antics (els clàssics, jotfot!) treball vol dir esclavatge, llibertat lleure. Els qui tan preen el treball (encara que això sí, que el facin els altres, car ells prou es cansen preant-lo), són suspectes de voler'ns tots esclaus. I aquest S.-Simonet el primer. Sobre, quan li cal, no s'està de prear allò nacional, volent dir, allò gavatx, nacionalista dels collons, sempre que convingui.

Després es posa a vantar àdhuc els metafísic, volent dir el capellanum. És cert, que com més religions i més déus, millor. Tot sigui minar el dogma. Tota religió ventripotent esdevé totalitària. Guaitem el pop dels ous a Roma; degenerat heretge; a sobre, pobre desgraciat, tan anticatalà. Llepacul dels castelladres, no s'emprenyésson i els prenguésson tanta de sense cura (ha-ha).

Calla, que ara ens diu quines són les classes útils (i ho encerta!): "Guaiten cap endavant, afavoreixen la pau, i la prosperitat material; la recerca científica i les condicions per al desenvolupament dels dons artístics. Són humanistes. Volen una educació tècnica i científica com més eixamplada millor..."

El contrari del que volen jacobins i capellans. La conxorxa de sempre. Maleïts jacobins, destructors de tot anhel, amb llur puta dèria pel tothom la mateixa mesura, i si no et tallem les cames et tallem el coll. Els castelladres se n'han enamorats esmeperdudament, i ens volen tots tallats a llur patró d'espantall cassigallós. Fotríem goig. I el capellanum et diu que et toca patir ara per a gaudir a l'altre món. Quin parell. Fets a mesura, ausades.

En Simonet diu: nyeclis, malparits. El que cal és un ambient on cascú pugui desenvolupar al màxim les pròpies facultats.

Pobre Simonet, perquè és contra els mitjans bèl.lics... (I qui no n'és l'hauríem de pelar en néixer...) L'única arma que tenen els pacífics és la propaganda. Per això publica tant. I és un progressista moderat i gradual, antirevolucionari (insisteix). Veu a Amèrica els dos pols oposat. "Al nord els més progressius qui mai no hi ha hagut. Al sud, llas!, malvivint sota el règim més retrògrade i despòtic..." Ja sabem manant qui.

Ha de lluitar contra els nous borbònics tornant (ells com sempre) a la merda teocràtica, i ara estintolats per l'enyor al (encara més putrefacte!) neofeudalisme napoleònic militarista.

Surt (a molta honor) com a antiproteccionista. I els gavatxs els més proteccionistes del món, encara ara. No els esmenarem mai fins que no els destruïm l'estat codolenc que s'han anat pastant com un escarbat merdisser molt coriaci i calapetenc.

Març de 1823, diu que es tira set bales al cap. Quines bales més fluixetes. Només hi perd un ull.

Finalment (potser ha perdut quelcom més), veu que els religiosos són imbatibles. I diu: doncs jo també. Ajunta-t'hi si no els pots batre. I crea dogmes (ecs!). "Desdeny per la vida prosseguint el bé comú." Doble ecs.

Apareix en Comte, el deixeble, qui, més narcís encara, almenys es desempallegarà de tot l'aparell sentimentaloide i religiós i adoptarà només la part "científica", i prou mal que farà, el pobre, en tanta ànima càndia.

En fi, ves. No gran cosa el personatge. El llibre amè.



______________________

Aprofitant que veig que tinc un article del mateix autor (Frank E. Manuel), d'una trentena de pàgines, a la revista Daedalus, primavera, 1965, dedicada a l'Utopia, me'l llegeixc amb molt de gust. Divertit. Es diu Toward a Psychological History of Utopias.

Troba que el que primer que hauria de fer l'escriptor d'utopies, on hom generalment apunta a la felicitat humana, és què vol dir quan diu feliç. Amb això ja sabríem on tira. Diu que escriure'n és com somiar despert. I que qui somia, sobretot despert, gairebé no ho fa mai cap a dolent, ans devers el costat optimista. Diu que els temes del començament són constantment recuinats per autors subseqüents, i pren de punt d'inici de les utopies modernes, la d'en More, que li dóna nom i tot.

Hi ha tres entrebancs als quals els cal esmena perquè l'utopia d'arrel moreiana es produeixi. 1. Per a ficar pau entre el personal, cal que l'adquisició de propietats sigui molt moderada si doncs no anul.lada i tot, perquè ningú no t'envegi el gran predi. 2. Cal que la percaça del plaer sexual no trobi gaire (o gens) repressió. 3. Cal que tothom tingui prou per a viure i que les diferències no siguin bestials, així els desheretats, els orfes de mitjans, no hauran de recórrer a la violència per a cercar una mica de justícia.

Els habitants de les harmonioses utopies descansen a gratcient, i s'ho estimen molt més que el treball. Només cal fer el que cal, i prou. Al contrari de la societat sapastre on ens toca de viure: on la finalitat és de créixer en producció no pas en coneixement i en lleure educat. Aquestes utopies estan fetes a mida per a l'epicuri-estoic, no pas per als capsmorts d'ara, inconstants, neuròtics, enganyats.

El llibre d'en W.W. Reade, Martyrdom of Man, del 1872, diu, ja s'ocupa de tots els temes de la ciència-ficció, la resta és anar omplint detallets. Ja s'hi han acabades les malalties. Ja no hi ha degenerescència. Hom ja hi ha inventada l'immortalitat. La Terra s'ha tornada petita. Hom, doncs, ha emigrat a l'espai, de planeta a planeta, de sistema solar a sistema solar. La Terra és una mena de templet sagrat visitat per pelegrins enyorosos d'història. Els humans són els mestres de la natura, i ara l'empren per a dissenyar nous mons...

En Fourier diu que hom no ha de treballar sinó en allò que el fa trempar. I com hi ha gent a la qual fan trempar les coses més estrambòtiques, això rai, tothom hi troba quelcom interessant a fer. La perversió no existeix. Cada desig és una força natural i bona, i (home, tret que estiguis tocat i siguis un monstre a destruir) sempre trobaràs qui et faci d'antagonista tan trempaire com tu, en els teus jocs. La societat no censura ningú. En Fourier és qui preveu i prediu el gran auge de l'esport. El qual fóra molt millor, si no s'hi embolicaven els maleïts botigaires sempre a la percaça de guany -- de merda, ca? Com digué en Freud (i en Dalí, aquell polimorf pervers de pa sucat amb oli, per exemple, se'l cregué, i tanta d'altra gent ara carrinclona), la primera propietat de l'infant és la caqueta que fa, d'on els qui és queden estancats a la fase anal sempre cerquen a guanyar més i més calers, d'on que el que vulguin sigui més merda. És veritat que són merdosos, aquells capitalistes repugnants. I tots els avariciosos en general. Fora.

Des d'en Fourier (on sobretot que l'instint reprimit no s'enfurismo és el secret del benestar social, d'on el que cal sobretot és mai no reprimir les ganes de cardar) agafen en Comte i en Marx que el lleure és la finalitat de tota societat, no pas el treball (recordem el gran panegíric dels nazis i els feixistes al treball, lema a la portassa dels camps de mort i tot, per qui no ho vulgui entendre). El treball et fa lliure (de viure), car és mort.

El dret a la mandra, segons Paul Lafargue, un dels drets essencials de l'humà.

Al 1965 pot dir quelcom com ara: aquestes bones intencions dels utopistes optimistes són ara a tot arreu com gairebé cosa adquirida, si més no en part. Les encícliques d'en Joan 23, els discursos d'en Khruixov, els programes del partit democràtic a Amèrica...

Llas, i com s'ha espatllat tot. Ara manen pertot els reaccionaris. El criminal Putà, el ferotge buix boig, l'abjecte joanpau 2. El nacionalisme imperialista, la religiositat fanàtica, el consumisme suïcida, amb el perill de les bombes pertot arreu, i el desig d'apocalipsi per a llençar-les.

Sents a Amèrica l'humanisme insultat! L'humanisme emprat com a insult! Inoït! I t'ho llencen uns homínids peguíssims qui només fa uns quants anys tothom se n'hauria rigut fins que haguessin hagut d'enterrar el carbassó com estruços. Infames.

Esperarem que tornin els bons d'ací uns anys, si l'humanitat sobreviu.

Darwin i Freud sembren el dubte. Els ideòlegs assassins de les dues guerres se n'aprofiten. Passen els distòpics i dispèptics (però sovint més divertits) Orwell, Zamiàtin, Huxley...

Però retornen els esperançats. Car els humans continuarem somiant... Si ens deixen.

Els vagues espiritualistes, Teilhard, Toynbee, Jaspers... Bon resum dels utopistes contemporanis (del 1965), després de Reich -- Fromm, Marcuse, Brown, etc... Com més llibertat, millor. Com menys de policia i capellà, i càmera de vigilar't pertot... I menys de censura, i menys de lleis... No anem gens bé, de moment, no...

Diu: Aviat arribarem a la lluna. Molt d'utopistes ja hi han anat i tornat, i sense tanta de despesa ni de tarararat.

Els utòpics són els historiadors de l'esdevenidor. I t'enganyen molt menys que els qui et venen el passat ficte només per qualque venal, efímer interès que puguin extreure de l'avui. Ens en passem.

El secret del millorar és a l'apendre. Però mai les rucades amb què et volen ofegar els reaccionaris ara. Quan els fotrem fora perquè l'humanisme torni, absolut...? D'alguna altra cosa que per a rebregar'ns i aplanar'ns ha de servir tanta de nova tecnologia. Cal propaganditzar millor que no propaganditzen els fillsdeputes ressentits i escarransits, sense ànima, amb llur arruquidora idolatria als llibres mortífers i l'endinyament general de religions infernals com a veritats indiscutibles. Tot el que ens venen és merda. I ens ho venen per merda. Car en merda es volen ofegats. Que no ens hi ofeguin. Nosaltres també pertanyem a aquesta Terra només votada a l'anihilament en llurs enteniments podrits. Per això sempre cal dir no a cap guerra. Els governants de les pulsions assassines mereixen d'ésser morts abans no facin més maleses. Una màquina per a mesurar'ls tantost parits, o abans: engendrats. I aleshores ja fets inviables, baby.

Perquè no demanaven perdó i deien?... Ho hem d'arreglar tot: L'injustícia i la repressió duen a la violència: Ens cal més estoicisme i equanimitat, no pas més agressió...

Però això és el que han dit: Terrorisme. I ens el porten a cada porta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam