[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dilluns, de febrer 14, 2005

L'esfereïment al faristol per al final de la simfonia




14-febrer-2005


Llegit, d'en Daryl Sharp, Chicken Little. The Inside Story (a jungian romance) (1993). Novel.leta d'un còmic bastant sapastre, només la primera part de la qual és mica ben conjuminada. La resta pallerofa jungiana malpaïda, amb personatges molt carrinclons.

L'historieta de la Gallineta Esfereïda (on perquè li cau un aglà al cap va pertot arreu clamant que el cel s'enfonsa), on hi lliga (l'autor) l'arquetip reconegut pel Jung que a totes (?) les cultures sempre hi ha subjacent o al cresp aquesta por apocalíptica que tot s'acaba, segurament heretat del sentiment que gairebé tothom predecessor nostre ha tingut quan es moria, i alhora una sensació íntima duta pels cops d'ulls intuïtius d'aquest moment d'anorreament que ens porten de camins els somnis o que rebem d'enlloc en sobtats calfreds, per exemple quan ens assabentem d'un conegut qui s'ha mort...

La resta són punyetes.

Això n'extrec i col.legeix: "Eren, doncs, els esgarips garranyigosos de la gallineta, intents apotropaics contra la massa?..." Apotropaics (per a defensar's del mal màgic). Però si interpretem la massa no pas com la massa del cel ans com la massa de la plebs, llavors la gallineta, com tot narcisista (com tot artista o protagonista), el seu jo ha de surar i cerca la celebritat -- per això crida, perquè surant sobre la massa se salva de l'empatoll anònim (si més no il.lusòriament, és clar).

Aquest estirabot (cita estrambòtica) del Jung a La Sizígia. L'Anima i l'Animus: [On l'anima (anima, no pas ànima) és, és clar, la dona qui, emperfectint-lo, viu dins l'esperit de l'home, i l'animus l'home al de la dona.]

"Si l'animus domina una dona, per molt amorosa que s'esdernegui a ésser, és impossible convèncer-la per la lògica. Sovint l'home sent aleshores (i poc que s'equivoca gaire) que només seduint-la, o ataconant-la o estuprant-la, o estrupant-la [estripant-li els tels corretjosos i coriacis, repatanis, de la rebequeria] podria persuadir-la."

Collons, que mascle i valent se'ns torna el jove. No li fa gens de gràcia que la dona vulgui també manar i tenir raó: la tia té per dintre un esperit d'home massa desvergonyit, i doncs cal aclaparar-la. Psí.

Ara, quines dones més fleumes tractes. Amb les qui conec qui surt estrupat és el tit. I ja et voldria veure amb la meua -- et mastegoteja a betzef, et fot un niu d'ostes, i t'omple d'improperis ben propis; això si doncs no t'arrana de coll. La qui cal obeir (com la d'en Rider Haggard, i la molt millor d'en John Mortimer), i ja riuríem llavors.

A part: "Allò lluminós és numinós." Si quelcom t'il.lumina els ulls [t'encurioseix], t'il.lumina l'esperit. [Per això la forma importa.]

"El bo és enemic del millor. Si millor arriba, que s'aparti el bo." [Més autonomia és bo. Independència és millor. Per què perdre temps en l'efímer? Catalònia està destinada a la llibertat. Anem de dret al que importa. Independència ara.]

Sentors s'oposen a formes, com l'intuït al percebut. Quan sentors (intuïcions, inspiracions) i formes (percepcions) s'adiuen, la perfecció s'ateny. Del cony de la deessa se'n desprenen sentoretes saludables.

Quan remembres a fons-a fons, et re-membres, et recol.loques els membres de la personalitat a lloc. Per això cal musar (i amusar's) prou en somnis i fantasies, i rabejar's de trast en trast en una imaginació efervescent.

Quan fas de dolent (de malparit) projectes l'ombra (la dolenteria inconscient emmagatzemada a cada esperit, més dolenta per inconscient que per dolenta).

No quan ho ets absolutament (de dolent) -- quan t'hi apliques per gust. I llavors ets redimible.

[No pas quan ets dolent absolutament, és a dir, quan ets un inconscient, d'on la teua vida només és merda qui empesta els voltants (penseu en tota aqueixa púrria uniformada: els arreplegapets dels inquisidors, els botxins, estiracordetes, guardaespatlles, soldats, gurrípies, bòfies, merdacaners, ecs!) Només has nascut per a emprenyar.]

Qui té déu assumit (personalitzat, internalitzat, desat a l'ànima), ja no li cal cap autoritat forana i vigilant, omnivident, omnipotent -- cap figura autoritària, és a dir, de dretes, feixista -- perquè el dirigeixi. Gràcies, marmanyeres déu-bricallaires, verge-regatones -- o mercès, titellaires generalíssim-etzibaires, marepàtria-endollaires -- fiqueu-vos-les al cul, les vostres autoritats. Naltres ja ens dirigirem sols. [Per això els enemics de la llibertat sempre insisteixen en la puta religió. Per a tindre el personal prou acollonit, és a dir, inconscient: inviscut, treballador.]

L'heroic de l'humà no és pas com s'ho fa amb la realitat del cada dia. Això rai. Només cal organitzar's els topants. No badar gaire a relliscar. Allò encara menys heroic, de fet allò gens heroic és seguir el que et diuen: vés a la guerra i mor-t'hi, vés a la fàbrica i mor-t'hi, fes catorze mil fills i que es morin. No. Allò que costa és lluitar sense parar boig contra l'irreal de la situació de qui és conscient de viure entre aqueixes dues aigües del no-ésser -- i endevinar'n si de cas les sospitades soltes...

La teoria hom la desix, amb traça i estudi, com fruit de l'arbre del que percep. Les teories són esglaons que puges (si vols) cap al que et cal compendre. Els dogmes, allò revelat o deixelat per cap autoritat, te n'estàs com del dimoni. Car els dogmes i les autoritats només t'enfosqueixen la vista de l'arbre natural del qual voldries collir re.

En fi, doncs això.

Res.


_____________________________________

Veig que el mateix dia (tret que a l'any 2000) llegia de n'Oscar Wilde, L'importància d'ésser Fervent [Ernest, és clar] (1895).

Més divertida llegida [això n'opín aquell dia] llegida que no pas vista, on [sempre!] els accents repugnants, sobretot el de la vella, fan tota l'obra repel.lent.

Bon plantejament. Acabament merdós d'allò més.

Certs tocs: "I don't quite like women who are interested in philanthropic work. I think it is so forward of them."

"I never travel without my diary. One should always have something sensational to read in the train."

Les veritats hi són. Per dissort, els personatges són titelles sense cap mena d'atractiu.

Ves.


­­­­­______________________________________


Ficaré ara els altres quatre llibres llegits el dia 11 de febrer. [No m'hi cabien l'altre dia.]


El 1987 llegia, de Terry Southern i M. Hoffenberg, Candy (1958).

El somni d'una Alícia calenta (moguda). Divertit, m'ha fet recordar Barth, i la seua història del noi-cabra, sobretot per la manera natural de dir bestiades -- i potser pel "sant" de cap al final.

_______________________________________


El 1990, d'Enric Valor, L'ambició d'Aleix (1960; encara que escrita 1950-52).

Novel.leta quasi-rosa, amb regusts zolians. Bon vocabulari, això sí. Entretinguda. Altrament, no gran cosa.


_______________________________________

El 1999. Acabat de tornar a llegir, d'en John Kennedy Toole, A Confederacy of Dunces (1980).

I el trob encara més divertit que no recordava pas. Mancuso, el bòfia qui espia als canfelips. La Darlene i la seua cacatua. En Jones i la manera com garla.

El tros amb els marietes és més aviat fluix (això deu fer-la una mica més llarga del que caldria).

Me n'adon que el primer camí que la llegia (a un altre exemplar), de l'Ignasi en deia "pare Ubú" -- però, és clar, l'Ignasi és molt més complex i àhduc humà. Les peripècies anarquistes on es fot, i gairebé tothom a la novel.la, són fet i fet meritòries, vist sobretot la gent qui perjudiquen. Si al cel dels cristians, els pobres hi seran rics, els lleigs avinents, els geperuts els més alts, i un etc. falorniós... Per què doncs no els bons ací els més dolents allà dalt, i els més malparits (o criminals) ací, els més premiats al paradís (per comptes d'engarjolar'ls i torturar'ls i executar'ls)?...

Bona.

_________________________________________

El 2000. Llegit, d'en Phillip Pullman, The Amber Spyglass (2000).

Tercer i darrer. Alhora que en [el meu nyec menut] llegia el segon (i millor de la trilogia).

Aquest hi aporta força promesa. L'alliberament de tots els morts de les urpes del déu malèfic qui els té atrapats al seu paradís molt cruel. L'autèntic (o capgròs) del reialme dels cels és un impostor. [Com si no ho sabíem d'ençà d'en Marció i, molt abans, els zoroastrians.]

El criminal qui es castiga a la bestreta per tal de fer el crim en acabat en estat de gràcia -- fanatisme eclesiàstic.

Capità quasi-català muntat en espiadimonis oriflamat qui, és clar, espia dimonis.

L'estupidesa presumeix a l'aixopluc de corts, palaus i esglésies, dementre que la saviesa ha d'anar d'amagatotis i vigilar car és perseguida (i tanmateix ha d'anar nodrint la consciència etèria dels universos)...

Així, doncs, la cosa començava bé -- i nogensmenys tot es deslliga en un aixaropet fastigós.

Al capdavall, molt estret de mires. Fa com ara si totes les civilitzacions dels universos estiguessin basades en la merdeta bíblica -- quan ni en aquesta terra on ens morfonem això no és ni pensaments cert [li vindria bé un curset de budisme, pobre home].

Els dos infants ajuden benèvolament déu a fer-se definitivament fonedís, tot agraït, en el no-res -- del qual l'en separaven, eres ha, els impostors.

Atès que ve a tomb, aprofit alhora per a introduir en [mon nyec] a l'I Ging -- amb el benentès que es tracta de meditació i d'interpretació pausada; res de collonada mística.

I així anar fent. No dic que el llibre no valgo per a la canalla. Però la resolució la trob pobra i cagadeta.

Ves.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam