[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dijous, de març 24, 2005

Sí, mes no.




23-març-05

Acabava de llegir, d'en Georges Simenon, Pietr-le-Letton (de 1931). Trd. Daphne Woodward (1963). Dos bessons de les contrades de cap al Bàltic (Maigret té sempre molt confús el món de les "petites" nacions, a part que com a bon gavatx és fort racista; diu en Simenon: "cada raça serva la seua pròpia fortor, odiada per totes les altres races," això quan entra en una dispesa del barri jueu a París, portada per jueus i habitada sobretot per jueus. "Maigret havia oberta la finestra i alhora fumava descordadament; així i tot, les lleugeres pudors que es filtraven li feien vindre basca.") Aquests dos bessons, n'hi ha un de bo i un de dolent. El bo finalment despatxa el dolent, i així comença la novel·leta, amb el comissari qui no sap amb quin bessó se les heu. Quan cap a la fi el bo tornat dolent s'amaneix a confessar, ho diu ell mateix: "és com l'historieta d'en Caïm i n'Abel... Tant se val... Estic segur que en Caïm era un mena de xicot així innocent i confiat, dementre que aquell malparit d'Abel..."

El superhome Maigret, bastant ridícul en aqueixes novel·letes inicials, es passa el llibre greument nafrat i tanmateix dempeus, travessat per una bala al pit, l'infecció de la plaga causada per la qual li costarà a la darrera pàgina una operació al quiròfan on li toldran tres costelles. Així i tot, i amb qualque injecció de morfina, ho resol tot i, sobre, esterrossa un parell de persones -- amb un braç en té prou, vós.

És un personatge maniàtic i heterodox. Això el fa llegible. Al capdavall permet el bessó bo-dolent de suïcidar's -- així no li cal endurar les vergonyes afegides d'un juí i d'una execució.

Ara, bon ambient d'època. D'època de preguerra. Amb els odis i animadversions que farien possible la nova matança generalitzada. Això és el millor d'en Simenon, els ambients.

Home, ves.


_________________________


Aprofitant que hi som. Llegits el 24 de març

Dissabte. 1990. Llegit, d'Ian Gibson, Federico Garcia Lorca. A Life (1989). Una biografia interessant a bocins. Massa preocupació pel cul: obsessió no escateixes si de part del poeta o del biògraf (potser de tots dos) (potser del llegidor!...).

Altrament, bons tocs pel que fa a les relacions amb en Dalí, i de la vida política del moment.

Desastrós amb les referències a Catalònia: l'autor demostra no tindre'n cap idea, i menys del llenguatge.

Tot i que el tema (i la manera de desenrotllar-lo que té el poeta) siguin repel·lents per a un català (andalusiades i d'altres collonades), el personatge ell mateix (tot i que fa l'efecte de seguir molt el corrent per tal que hom l'accepti) és esquerrà, i com a tal és emocionant veure com acabà, a grapes del feixisme.

Això em duia a l'esment que trenta anys en acabat de l'assassinat, això retreia de sotamà a la parella de guàrdia-setrills qui m'atacaren a Caldes aquella nit sinistra on cuidí sobre morir de fred, quan, en acabat dels mastegots i veure que era inofensiu, els deia si coneixien en Garcia Lorca (els volia fer veure que sovint reben els qui no hi tenen res a veure). "Garcia, Garcia...?" -- es demanaren l'un a l'altre. I ambdós aixecaven les espatlles. "No, no el coneixem." (Admirable; no coneixien cap Garcia a llur merdós quarter!) I és que l'any 66 hom creia, generalment (com jo mateix fins ara), que havia estada la guàrdia-setrill qui havia assassinat el poeta. (És clar, que foren els per ells sempre representats.) Doncs ves.


________________________


Dimarts. 1992. Llegit de Michael Shelden, Orwell (The Authorized Biography), 1991.

El personatge molt interessant, no cal dir-ho. Ara, el biòfrag es fot pel mig massa sovint, i sense gens de gràcia. I el llibre no és gens equilibrat. S'estén innecessàriament en l'infantesa, i s'atropella pels anys importants. Les referències catalanes són totes una merda. Què hi farem.

Ara, crec que haig de llegir força més d'Orwell. Em convindrien els volums on es recullen els articles i assaigs. (L'Orwell una mena de Pedrolo (o a l'inrevés, tant se val,) de qui els articles i assaigs encara excel·leixen per sobre de les novel·les.)

Bo amb el podrit que tenia en Dalí (tot i que del seu podrit anar contra el poble què en romandrà al costat del seu art...? Quin se'n cura de com Brueghel consirava pel que feia a les qüestions polítiques que el voltaven...? Exacte).

Ves.

_______________________________


1997. Llegit d'Ian Frazier, Coyote v. Acme (1996).

Escrits "humorístics" d'aquells de llegir i llençar. Acabes de llegir el llibre i ja l'has oblidat. Vint-i-dos articles d'on l'enginy no hi goteja gaire sinó (això guaitant l'índex) (i tornant a fullejar-hi on s'escau) al conte del títol, on el Garneu Coiot duu l'empresa Acme als tribunals, car, és clar, els aparells que l'empresa fabrica sempre el perjudiquen i li esclaten al cap.

Un col·leccionista de trencanous, i els seus maldecaps amb la dona i l'amant d'aquesta.

L'IRS (els del fisc) qui et dóna a triar entre morir i matar.

Re.

_______________________________


2002. Llegit de na Daphne du Maurier, Rebecca (1938).

Parella qui s'abandona a l'histèria depressiva -- tot hi és "indiferent": la peça de teatre, la teca, l'illa on van a raure, el gos qui ho fa veure, el cambrer, les veus, el paisatge..., la pròpia indiferència de la narradora: "my indifference to her", la seua deixebla.

Tanmateix al bo de l'enquesta no hi ha indiferència enlloc. Només és en acabat de perdre la propietat (sagrada) que els arrela al passat aristocràtic -- sense el teu castell, no ets re. Trist comentari.

La protagonista i narradora (mai esmentada pel nom -- tot i que el té i "molt bonic") ve a substituir la difunta senyora del casalici: frígida, lèsbica, malèfica: na Rebecca.

Després tot es lliga per al càstig final del casal cremat per l'àvola capitana dels domèstics.

Excel·lent concatenació. Certs batzacs lingüístics força amusants: "desminyonament mental" el primer cop que ell se l'enduu de passeig en automòbil. "Don't be frightened... The car, gently, very gently... crept away down the twisting narrow road..." Ell, desil·lusionat, aturant-se: "No, it has not changed." Ella: "I wish I had not come."(!) Postcoit: "The ravaged stalks straggling naked and unclean..." Ridícul.

I això?...: "Nothing much has happened, except people dying." Ha!

O: "Thin man with a prominent Adam's apple, in whose eyes I read relief as he looked upon me..." (Una nou del coll amb cara i ulls, ei!)

I: "Giles will mount you." (Ep, i amb ganes, el malparit, tret que la dona volia dir: "En Gil et prepararà la muntura", no pas et muntarà.)

"I pinched some colour into my cheeks and stood up waiting for them to come into the room." (Galtes qui s'enfugen soles...)

I així anar fent. A part, he llegit que aquesta novel·la (almenys el tema, amb el casalot i la majordona, i potser amb la dolenta malalta qui es diu feta prenys per l'enemic...)*, he llegit, dic, que la du Maurier la pispà a una brasilera. Això no ho sé. Ara, la cosa s'ho val; encara és divertida.


(*Més tard veig que no. Que ni majordona, que ni prenys... Que qui acovardeix la vida de la qui es casa amb el vidu és un retrat de la primera dona... La brasilera és na Carolina Nabuco, i la peça és diu La pubilla enfetillada.

Això en diu l'erudita na Zahidé L. Muzart: "Pessoalmente, com o objetivo de ver até onde haveria realmente plágio ou somente “inspiração”, li e reli os dois romances...

"Mas há tantas diferenças de estilo, de linguagem, de motivos que a inspiração ficou muito diluída. Em A sucessora, os fantasmas existem na mente da personagem e o retrato de Alice a persegue como uma acusação, a de não poder igualar-se a ela. A segunda mulher é muito jovem, sem experiência em sociedade, coisa que a primeira esbanjava. Nesse ponto a coincidência é deveras grande entre os dois romances. Também em Rebecca, a nova Mrs. de Winter é absolutamente despreparada para suas altas funções. Mas neste romance, há a figura abominável da governanta que assusta a moça e que tudo provoca pelo culto que devota à finada. Enquanto que em A sucessora, não há nada disso. Tudo é criado pela personagem em seus pensamentos, inspirada pelo retrato da morta, pintado por célebre pintor. Em Carolina Nabuco, o retrato é que adquire vida, que se torna um fantasma com os olhos da mulher retratada a seguirem a jovem segunda esposa, a espreitá-la, a julgá-la.")






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam