[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dimarts, de juny 07, 2005

Escòria i histèria: història.




Escòria i histèria: història.


7 de juny 2005

Llegit: The Daughter of Time (1951), signat per Josephine Tey (al © el nom d’Elizabeth MacKintosh, que era el seu).

Excel·lent novel·leta de (no)misteri tractant de vindicar la (mala)fama del (no)geperut rei Ricard III d’Anglaterra. La filla del temps, o la veritat. Amb l’il·lusa delusió de creure que el temps tot ho aclareix; quan de fet com més temps més fosquedat.

Escriptora escocesa especialitzada en obres de teatre i en llibres de misteri, sap fotre-se’n dels escriptors més “ortodoxos”. Així descriu una de les novel·les corrents que hom duu al malalt a l’hospital. “The situation (is) mother lying-in with her eleventh upstairs, father laid-out after his ninth downstairs, eldest son lying to the government in the cow-shed, eldest daughter lying with her lover in the hay-loft, everyone else lying low in the barn…” Hà!

Té la Tey certes manies contràries als pobles contra qui els anglesos sempre s’han esdernegats debades. Exemples: “no one in Scotland went to his death for anything but civil crime” — qui s’ho empassa?… “The covenanters (els resistents escocesos disfressats de protestants) were the exact equivalent of the IRA in Ireland — a small irreconcilable minority, and as bloodthirsty a crowd as ever disgraced a christian nation” — només romans sanguinaris i brètol quan perds; si guanyes, ets un gran, molt viu heroi… Jordi (germà de Ricard), pel fet que fos nat a Irlanda, ja surt guerxat… Mort famosament “negat en un cossi de malvasia” “with that perverseness that was so peculiarly George’s”… “Could it be that that accounted for the almost Irish perverseness of the ineffable George…?”— això s’ho demana l’inspector de l’Scotland Yard, Grant, d’ascendència escocesa però molt ortodox. El pobre al començament ha caigut per un forat i s’ha trencades ambdues cames i transcorr tota la novel·la jagut a un llit de l’hospital.

Guaitant-se l’imatge d’en Ricard (tothom a qui l’ensenya hi veu algú diferent, tret que quan hom els diu qui és, llavors tothom sap que era un monstre qui havia occits els nebots, etc. El metge confon — molt català — dolent [malparit] i dolent [malalt]), doncs, obsedit per resoldre el dubte de la cara, i ajudat més tard per un ric americanet qui per justificar la seua estada a Anglaterra (rere una actriu amiga seua) fa veure que fa recerca històrica, en Grant se n’adona que tots els llibres d’història enganyen esfereïdorament.

La Tey se’n fot a cor-què-vols, dels pàmfils historiadors qui es creuen cada font per criminal que sigui, car sovint només són paperots plens de calúmnies redactats per pixatinters pagats pels cruels assassins qui s’enduien la darrera guerra, i sobretot s’enfelloneix amb tota la raó amb els miserables nacionalistes qui escriuen els carrincloníssims texts per als estudiants.

Dels personatges històrics… “Only historians tell you what they thought…” I què collons saben d’allò que els personatges pensaven…? En canvi, “research workers stick to what they did” — i els fets parlen, no pas les paraules.

“L’història de debò és l’escrita als formularis que ningú no es pren per història al moment d’escriure’ls. En els comptes dels robers i dels proveïdors; en els capbreus i les llibretes de fer balanços; en les lletres i les notes privades…”

Pel text verinós trobat entre els papers de Thomas More (per aventura potser escrit no pas per ell, ans per un bisbe enemic zelós darrere més prebendes), gairebé cada historiador dedueix que en Ricard és un monstre àdhuc físicament — ni de nyec l’estalvien: és un canviot. “The changeling baby, Richard, his dark brows, and brown hair making him look like a visitor…” Ningú pertanyent a la reial família.

En Grant i l’ajudant van trobant contradiccions a manta. Divertit. Emocionant. Collonut.

Traïdories… El primer Tudor, l’usurpador, fent destruir totes les còpies i referències a l’escrit del parlament que feia Ricard rei. I llavors imputant-li, al mort, tota mena de crims. Quan, és clar, els crims els fotia ell — qui, per tindre millor propaganda escrita en acabat ara els historiadors prenen per la gran cosa, i gran polític — i tot mentida, com l’història sencera. History is bunk. Hom la reescriu d’acord amb les ambicions polítiques de cada instant. El que caldria fóra xifres i prou. Quanta de gent assassinares tu, i quanta altra tu. I qui hagi assassinat menys gent segurament és millor. Ja sabem que qui més diu terrorista als altres més terrorista és. I qui diu més escarransit més escarransit és. I qui diu més lladre més lladre és. Ho veiem cada dia amb els merdanyols i llur història infame. I anar fent. Més antidroguista, més drogat; més antipedofília més pedòfil, més recte més tort…

Molt avar, el primer Tudor, despèn en guàrdia de cos. I institueix el crim retroactiu, només cal establir una llei dient que era vigent abans que fos establerta, o dir que ets rei o cap d’estat tal dia per la gràcia de déu quan l’únic que aquell dia érets era un pobre desgraciat al davant d’un exèrcit enemic o un fava assenyalat amb el dit sanguinolent del dictador… (I oi que som nosaltres també molt traïdors — a una pàtria que no és la nostra! — com s’entén? — dementre que els traïdors de veritat s’escarxofen, botiflers amb carota de jutge, amb les mans plenes de la sang de llurs germans a estirar les cordetes del morro de vaques de torn.) (El boig buix ha instituït, en afegitó molt acceptat pels “historiadors” d’ara als diaris-propaganda pagats pel règim, el crim protoactiu — et matem ara no fos cas que algun dia se t’ocorrís o se t’ocorregués de tornar-te’n… Fotrem goig. Sort del progrés.) (Sort també que “the criminal mind is essentially a silly one”, i tard o d’hora sereu pescats, almenys molts de valtres, malparits botiflers amb carota de jutge molt pikho.) Va inventar, l’usurpador Tudor, també, la cambra estelada, la cambra dels secrets, el primer govern tancat on hom decideix qui mortrir (secretament) sense que ningú hi pugui fer altre — ni endevinar d’on venia realment el cop. Com ara: un ataquet de cor a aquest dissident, un accidentet de cotxe a aquest altre manefles de nas massa escorcollaire, una infeccioneta ràpidament incurable per a l’escarafallaire qui no accepta suborns, etc… Bella descendència, collons — a cada estat totes les oficines de la maleita secreta, qui occeix i anihila sense passar per cap mena de procés més o menys adscrit a la llei oberta.

“I’ll never again believe anything I read in a history book, as long as I live, so help me!”

Bo.


—————————————


Altres enllestits el 7 (o 6, car les notetes són al mateix full) de juny.

De 1989...

Dimarts. Llegit Léon l’Africain, d’Amin Maalouf (1986) [tr. de Peter Slugget: Leo Africanus (1989)] Entretinguda novel·la “històrica”que fa veure que és escrita per Lleó l’Africà qui escrigué en italià una Descripció d’Àfrica.

Pler d’aventures. Història fàcil, que fa recordar els contes d’en Mika Waltari.

En uns anys com els que conta (1489-1527), només hi surt un català: el comandant de tota la mediterrània, n’Hug de Montcada, i encara amb el nom deturpat, i tot per a significar’n qualque doble derrota. Què hi farem.

El llibre, bé.


—————————————

De 1994...

Diumenge. Llegit, d’en A.E. Van Vogt, The Players of Null-A (1948).

Entretingut a bocins “heroics”; altrament, un munt de rucades, amb superhumans plens de superpoders absurds.

Null-A = Cervells No-Aristotèlics (no emocionals) = talèmics.

Equilibri tàlem - còrtex els permet fer allò que no hi ha — com ara viatjar instantàniament de galàxia a galàxia — car, si te la pots representar mentalment en coordenades exactes, ja hi som — vejats bestiada.

Ximpleries doncs rai. Contrari d’en Burroughs, on els venusians són els portadors dels virus, ací hi són els proto-null-As.

És d’ací també d’on l’albardà d’en Hubbard, el cièntoleg, en deu treure la suada “idea” que la Terra no és altre que un cove d’escombraries on tots els criminals de l’univers són empesos ans condemnats a fotre-hi cap.

pàg 130: “A new idea that a young woman psychologist has been urging upon [us] recently; that is, that some planet be populated solely with ciminally insane people (…) it seemed to us that it might be an interesting experiment to carry out.”

Ves.


———————————


De 1996...

Llegit Pawn to Infinity (1982) — onze historietes de fantasia i de ciència fantàstica, de les quals només les peces d’escacs existencialistes d’en Poul Anderson a The Immortal Game (1954) i el rellotge maleït posseït per campions successius d’escacs qui llavors embogeixen, d’en Fritz Leiber (1974) són de debò llegívoles.

Ves.


———————————

De 2000...

Llegit, d’en Rex Stout, And Be A Villain (1948). Ai, n’Artxi se n’adona que no tenen prous calers per a pagar el fisc (the rides of March — quan el govern et colca, et puja a cavall i t’esperona cruelment i t’apuja la camisa per tal de millor endinyar-te-l’hi, -li-la, -la-li…).

En fi, això fa que en Neró proposi de resoldre un crim entre gent fastigosa (per a ell, però per a qui no…?) — xerraires de ràdio.

La locutora màxima és l’assassina… Entre els personatges, força de ben esbossats… El dolent més dolent: mafiós rere les cortines — en Zeck, qui, de més a més, constreny la gent a subscriure’s a revistetes dolentes a preu car, amb amenaces de xantatge. El cas d’en Zeck, doncs, irresolt… Hom el jaqueix per a un altre volum.

Bo.


————————————

De 2002...

Acabat, d’en Jeremy Leven, Satan: his psychotherapy and cure by the unfortunate Dr. Kassler (1982).

Molt fluixeta i allargassada. La premissa és prou curta de gambals — el dimoni dels jueus ficant-se pertot i alhora contant a tort i a dret la seua trista vida.

Res. Qualque referència a literatura antiga. pàg. 141: “Malleus Maleficarum (d’en Sprenger i en Krämer): In addition to being a marvelous textbook on insanity and pornography, it told how to get very crazy, highly suggestible women to remove the devil from their erotic beings by publicly describing the details of their sex lives to a board of inquisitors, which seemed to double in size every day, depending on how juicy a story a lady could tell…” Això recorda els contes calents contats per les pageses catalanes als inquisidors — contes que ara són alguna de la millor poesia catalana de llavors.

“…aquí mateix m’isqué el dimoni / com un jove molt malacara… / i lo dimoni me digué que renegués déu / i ho fiu i reneguí de déu… / no em recorda gaire amb qui començà / tingué tractes carnals amb totes nosaltres / li besàrem lo detràs / que no sentírem gaire bona olor / i totes ens posàrem a ballar / i dit dimoni ens exortà que féssim caure pedra…”

“Those inquisitors who were most offended by the woman’s wicked ways got to shave around the lady’s genitalia so that the devil couldn’t hide in her pubic hair… Of course, people got smart after a while, and instead of burning the lustful women, they sent them to the monasteries so the monks would stop defiling their daughters (les filles dels burgesos!) during confession — the monks weren’t entirely to blame — (massa flairosos i virot-roents) — (les noies) tried to get to them digging tunnels — there wasn’t a female under 14 who wouldn’t kill to get into the confessional — the Malleus described these little incubi and tiny succubi seducing women and men because no one (not the men, not the ladies jamming the confession booths, not the monks and nuns sprinting up and down the tunnels) no one really wanted to get laid…” Hà, tot és culpa dels dimonis minúsculs qui se’ns amaguen per les parts. Per això calia raure-ho tot ben enlaire i anar-hi cercant.

Això — que és comentari. I prou. Altrament, llibre molt pobre.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam