[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dimecres, de maig 04, 2005

Metges i mots



Llibres llegits - 4 i 5 de maig

Llegit, quatre de maig, 2005. De n'A. J. Cronin, The Citadel (1937).

Novel·la lleugerament autobiogràfica. Escocès pobre qui comença de metge, primer a un poble, i després a un altre, al territori miner de Gal·les. Al capdavall fa cap a Londres amb la dona i es deixa corrompre, aconduint rics, cobrant-los exorbitantment per tractaments inútils. Una mort al quiròfan el torna a la decència del començament. Llavors se li mort d'accident la dona molt estimada. Supera l'enveja dels corruptes, i tira envant.

Problemes de calers amb la gal·lesa, dona del metge per al qual treballa. El metge titular, vell i malalt, "helpless in bed, a worn-out man, submissive... to the impatient woman who was his wife, to her greediness".

Andrew, el protagonista -- "he was determined not to let her, or her cupidity, get the better of him..." Hores discutint de calers. Toc irònic: "These interviews were perfectly moral. The question under discussion was money."

Panteixa la cobejosa: "Idò, l'argent és el que ens separarà!... I always heard the scotch was mean. I now I know it!" (Sempre havia sentit a dir que els escocesos eren escarransits!)

Però "ell, tenia un tret de caràcter nat: una resolució nòrdica de mai no deixar's entabanar, mai, mentre respirés."

Via fora: "He hated interference, especially with his work, and beyond everything he hated interfering women."

Té el (típic?) orgull escocès -- "he struggled with his stiff scots pride... A stupid case of injured pride..."

Altrament, trobar amagades malalties a través d'estranys símptomes, és com l'emoció d'anar a caçar rares papallones. Un company metge obrint-li els ulls que pertot abundaven els metges sense cap traça, vivint del fer veure i de la credulitat respectuosa dels pacients.

Watkins, miner gal·lès, guaitant-se divertidament els pretensiosos forasters anglesos portant llur subcultura com si fos la gran cosa. "A deep amusement (his) observing these strangers to his native town affecting to dispense culture in the shape of worthless, sentimental ditties."

Andrew, "he always prided himself on being practical, upon his strong infusion of native caution." Quan festeja amb la Christine (la mestra qui esdevindrà la seua dona) "she told him that her argumentativeness came from a scottish grandmother. Perhaps her independent spirit came from that source also."

Totes les vacances que té un subaltern pipioli. La meitat d'un dia cada any!

Metge ebri, enemic (i més tard gran company) seu. Andrew l'amenaça de fotre-li mastegot. L'embriac respon: "Nice of you to choose this moment to offer physical combat. True scottish tact."

Quan cerca feina a un poble més gran, amb cooperativa i sindicació. Un dels miners de la taula de decisions, un jove, li demana: "Parleu gal·lès, doctor...?" "No", respon n'Andrew, "vaig pujar parlant gaèlic."

[Això m'ha dut a l'esment l'escena vista la nit de les eleccions a Gran Bretanya. Guaitava la BBC, i les càmeres se'n van a un dels indrets de Gal·les on acaba de sortir un diputat. Quan el diputat comença a enraonar ho fa en gal·lès, i tothom l'entén, tret, és clar, dels periodistes idiotes de la BBC. De seguida el treuen de pantalla. Els dos periodistes a la taula se'n riuen empegueïts. El qui mana menys se'n fot del qui mana més. "L'has tret de seguida; què et passa, no saps prou gal·lès...?" Respon: "Sé tant de gal·lès com tu saps de gaèlic." "Ui", fa l'altre, tocat. Car es veu que un era pseudogal·lès i l'altre pseudoescocès. I ja es veu com tria hom els periodistes pertot arreu. Els més rucs i llepaculs i estatalistes suren com els cagallons balmats.]

Andrew reuneix els metges de la cooperativa, els quals tots han de donar un tant al metge principal. Tots de sobte molt eixorivits: "They were all looking at him now, touched in their pockets, interested."

Andrew s'autoinsulta: "I'm just a stiff, jealous, clumsy highland stot!" (Sóc un carallot de les terres altes, massa sapastre, envejós i estirat.)

Els religiosos del poble no el deixen investigar les malalties als pulmons. Li prenen els conillets d'índies, i els li ofeguen. Comenta, irònic, el cap de taula: "No us els podem tornar, doctor. El reverend i els altres els han guarits de tots els mals. En nom de la causa d'ésser prou humà ells mateixos els han ofegats."

Ja són casats; sense adonar-se'n n'Andrew rebrega el diari. La dona: "Really, dear, I wish you wouldn't bunch the paper so. I thought it was only women did that. How do you expect me to read my gardening column...?" [Cap metgessa en tot el llibre, cap dona amb cap lloc de responsabilitat.]

Un buròcrata a les oficines del ministeri relacionat amb coses de salut a Londres: "The files arrived, borne tenderly by Stevens. In addition to his talents as toastmaker and dairyman, Stevens was the best file-bearer in the building. Every hour he entered Andrew's office, with cradled documents which he placed lovingly upon the desk of the japanned tin marked IN, while his eye, searching eagerly, besought something to take away from the tin market OUT. It quite broke Stevens' heart when the OUT tin was empty. In this lamentable contingency he slunk away, defeated." [Ha!]

"He's a white man." Vol dir: és un home comcal.

Metge superior, cap de les reunions burocratitzades. "His vast cranium -- a vaulted incalculable sepulchre, haunted by phantoms of decerebrated cats, illumined by polarized light and all rosy-hued by the great remembrance that when he was a boy, Lister had patted him upon the head." [Ha-hà!]

El policia de fora l'ambulatori de n'Andrew, escocès com ell -- "he promised, in his own style, to do what he could do to help his compatriot... (i ara això irònicament, car serà ell qui durà, gairebé al capdavall de l'obra, el cadàver de la dona del metge, aixafada per un autobús), remarking with grim facetiousness: "If ever anybody gets run down and killed here, doctor, I'll be sure and fetch them along to you...""

Ara n'Andrew entra amb un grupet de metjarres presumits qui només acondueixen ricots. Un d'ells es diu Freedman. "He was slight, dark-eyed, with a clever jewish face." I tot el que li interessa és estalviar i abassegar calers.

Una rica malcriada contradita per una dependenta en una botiga. "She seems to have had a fit in the fitting-room." [Ha!]

[És filla d'un milionari qui aprofita l'excés de llet de Nova Zelanda, abans llençat i donat als porcs, i ara la llet eixugada en pols i tornada en producte mèdic de gran vàlua (imaginada, propagandística) i venuda molt més cara.]

En tractar-la (la xiqueta rica), per no res, només pel despit que l'ha feta arrossegar's per terra, n'Andrew té oportunitat de fer's amb l'amiga, una casada.

Entrant en tan selecta societat, n'Andrew es fa d'or, tractant riques hipocondríaques i empescant-se'ls noves malalties i petites operacions.

Sort que torna d'Amèrica l'amic del primer poble (l'ex-embriac). Després de contar un parell o tres d'historietes de negre ("he had one or two negro stories that made Christine laugh"), es posen a xerrar de coses serioses, de metge, i ella pledeja de romandre-hi, a escoltar. I, tot i que el llenguatge no fóra apte per a senyores ("the language would not be ladylike"), li ho permeten -- ara, la tracten com si no hi fos. I ella feliç.

Un dels metges ridículs, li diu: "No us en fieu gaire de mi, oi? Your scottish caution, eh...?" (Més tard se'n fiarà. Li portarà que operi un malalt seu com a gran favor, i el farsant només sabia treure glàndules de coll i fer rucadetes cosmètiques. Li obre el ventre -- al malalt-- i el mata.)

Per què treien les glàndules de la gola gairebé a totdéu sistemàticament...? Un invent dels metges per anar treient calers. Com totes les modes que van sortint. Dietes i manies, i operacions inútils. Pretenien aleshores que les glàndules eren un repositori d'on el reumatisme es desenvoluparia.

El cirurgià falorniós, qui li matava el malalt i qui ara tanmateix l'acusa en tribunal mèdic d'impropietat ètica, estava estofat, servava l'urc fosc del qui es coneix feble i no vol ésser descobert. "He had the sultry pride of a man who knows his own weakness and guards it jealously."

N'Andrew acusa els vius d'envejar els vius, i d'aixoplugar's rere els títols i prou. Diu: "Tots els grans homes qui ara vanteu tant, només ho feu perquè són morts." Al capdavall, l'exoneren. I se'n pot anar a obrir una cooperativeta amb els seus amics.

Bo.


___________________

El mateix dia, l'any 1999. Llegit. A Feast of Snakes (1976) d'en Harry Crews.

Festí de serps, ausades! Puges la canalla com a canilla, com a gossos de combat, i poc t'hi veuen més enjondre que no hi veuen els gossos. Agressivitat sense ni com va ni com ve, de bursada.

Tot un vitalisme grotesc, exagerat, apujat. Tot plegat un espectacle colpidor -- o més aviat de fotre-t'hi cop de guitza mental a les parts. Divertit, doncs, a collons.

Descripcions vitals. Com cacen les serps de cascavell. Com et tallen el vit (ai!). Com acabes boig.

Diàlegs d'allò pus..., vós. Un sud ignorant, i brutal, de pel·lícula (m'hi apunt a veure-la).

Monstres exposats com qui exposa un formiguer virulent.

Molt bo.


______________________



L'endemà, 5 de maig.

Llegits. Dijous, 1988. D'en Lluís Racionero, Cercamon (1982). Vulgarització només mitjanament aconseguida en dos o tres capítols. En la majoria d'altres, un tronat rescalfat. Feble merdegadeta. Ple d'estúpids, anacrònics castellanismes. I amb fades collonades com ara la mediterraneïtat, llatinitat, bàrbars del nord, etc. Ecs. Pse.

_________________________


El 1991. Llegit d'en Marcel Pagnol, La Femme du Boulanger (1937). Guió tret d'una novel·leta d'en Jean Giono (Jean le Bleu, 1932), la qual desconec, però estic segur que no deu ésser tan dolenta com aquest empastif. Molt bona (bé que increïble) proposició. Resolució repugnant, nogensmenys. Amb un capellà qui ajuda qui-sap-lo, i una filosofia d'allà més xarona. Llenguatge familiar, amb pler d'allò que sembla catalanades (i que deuen ésser occitanades, és clar)... "Encastellar, pregadéu, esquena, escagassador..." La dita: "Fes de bo a en Bertran, t'ho pagarà (o t'ho tornarà) cagant."

___________________________


El 1994. Llegit Georges Perec. A Life in Words, d'en David Bellos (1993). Un totxo. Biografia avorrida per a autor avorrit. El recordc del temps que era a París i el mirava a Apostrophes, on apareixia a parlar de diccionaris [curiosament, aquest llibrot feixuc que tot ho vol tocar ni ho esmenta, que aparegués cada setmana a...].

Perec [pronunciat Perets] neix (7 de març 1936) de pares jueus polonesos. Mor (de càncer de pulmó): 3 de març de 1982. Quaranta-sis anys malcomptats. Caràcter fluix -- li són ops tota mena de psicoanàlisis.

Bon comentari d'en Perets a la pàg. 117. Segons diu un dels seus mestres a l'institut, es veu que digué, en tornar de visitar Israel: "Mai no hi tornaré. Hi he trobats massa gent de la mateixa mena com els qui mataven ma mare [al camp d'extermini]. Mai no viuré en terra d'escoltes." Els escoltes, ecs, aquella militarització en tendrum guerxat. Els escoltes són els protofeixistes.

Altrament, el llibre va carregat d'ostes, emmirallant l'escriptor mateix. Diu que el nom jueu Perets esdevé, a can castelladre, Pérez -- bestiada grossa. Com si tots els Pérez, Peris, Peres, etc., vinguts de Pere, Pero, fossin de jueu.

Exageracions molt carrinclones. "He was ready for a change, in his writing as well as in the way he did his hair." (p. 364)

Parla del tour del 1947 i esmenta en Brambil·la. Quan de fet en Brambil·la corria quaranta anys abans (ep, tret que no s'escaigués d'ésser un parent o homònim també ciclista i molt menys famós, qui sap.)

Farcit d'efusions irrisòries: "If an actor muffs a line the company is to go round the loop again: it could go on forever! (Ximplet!)

Trist personatge el dibuixat, amb una curiosa inseguretat que fa que els primers llibres siguin al capdavall tant d'ell (d'en Perets, vull dir) com de tots els samfainers i esmenaires qui s'hi fiquen a publicar'ls-hi.

Ves.

___________________________________


L'any 2004. Llegit, d'en Xató, vull dir, d'en Chateaubriand, René (1802) -- historieta fada d'un carrinclonet a qui sa pròpia germana es vol cardar. Un parell d'aristòcrates desvagats, absurds, creients...
Caca, res. Ara, divertit de llegir. Com qui sent una criatura (de set o vuit anys) contar, eloqüent rai, un conte de fades.

­________________________________






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam