[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

divendres, de novembre 09, 2007

9 de novembre









9 de novembre






2007. Llegit de n’Elizabeth Taylor, The Soul of Kindness (1964).



El retrat perfecte d’una d’aquelles típiques egoistes gosses cristianes – aquesta és jove i avinent de faccions, ço que la fa molt més perillosa que si fes cara i cos de monja o de bruixa, com foten les de més. És una d’aquelles “princeses” sempre tan “bones” i fent tantes de “boneses” que acaben podrint tot el que toquen. Com deia si fa no fa la Rendell: “Egotisme rai; allò fotut és l’egoisme, que no és pas viure com vols, sinó fer que els altres hagin de viure com tu vols.” I no hi ha pitjor egoisme que el de la gent “virtuosa” i “com déu mana”.



Puta fava, aqueixa Flora és tan carallot que un escriptoret marieta (“at the thought of work, of the book he was writing, must finish, his stomach lurched, just as if he had come unexpectedly on something repellent”), qui ella doncs “accepta” a casa seua com a “amic”, li ofereix de manlleu, per provocació o típica crueltat d’efeminat, un llibre d’en Henry Miller. Hà!



Desmenjadament llegint el llibre de tant en tant, hi ha un moment que li demana al seu home: “What does this word mean, Richard...? Truly...? Well, I suppose it had to be called something.”



Què hi devia haver llegit? Twat, probablement. O quim. Paraules que li agraden a en Miller. L’home d’ella pensa: Com collons pot haver arribat fins a avui sense saber com es diu això? (El cony, o la cigala, o cardar, o donar pel cul.) (Tan balba i bleda i fada és la fofa.)



Tothom sap que l’escriptor és homosexual [comentari de l’amiga: “I’m so tired; fagged out... Oh, excuse me.” Hà!] i que aqueixos no es casen mai (si doncs no els cal de totes totes pel què diran o perquè no els fotin a la presó), i tanmateix la “bona dona” no es pot creure que algú pugui ésser “això”, i encara empeny per què la seua amiga (prou tost ex-amiga) s’hi casi.



En canvi, la “dona dolenta”, la pintora, no és hipòcrita, i dient la veritat no fa mal a ningú. Són les mentides “piadoses” les que destrueixen les ànimes innocents. Diu la pintora: “No perdria ni un minut de la meua feina per a anar al llit amb en Kit.” Però hi va quan els va bé a tots dos. En canvi, la “senyoreta” gatamoixa, moscabalba, per qui el noiet es desficia, no somiaria mai de donar-li re. Temptant-lo tothora “sense adonar-se’n”, escalfabraguetes rai; molt prometre, i en realitat aire i a córrer. Consells rai. Recomanacions, males adreces, atraçant el jovent pel “bon”, és a dir el mal, camí.



D’on li deu vindre tanta de “superioritat” al capdavall només imaginada? De l’educació rebuda... Les mentides apreses a casa, a l’escola, entre les altres femelles balmades, corcades...



La mare, figa acollonida, ara sola. “She had no desire to tempt providence... She had put off seeing her doctor, for fear of his giving some terrifying diagnosis which would completely ruin chrismas for her...” Quin món més petit i estretet i angoixós el dels pusil·lànimes burgesos! “She was as quick and nervous as a bird; even gave sharp, upward glances at the ceiling, as if she feared a hawk might be gliding there.” Hà!



Maimona, com qui viu anestesiada per certes “veritats” popades d’infant i mai més qüestionades, tothom qui li faci cas i hagi batallat privadament per entendre quelcom dellà les mentides del burgès panxacontent, sortirà descartat com si fos un il·lús, o algú amb delusions efímeres, de què prou tost es guarirà. No se n’adona la Flora que qui viu perduda en buit sense agafatall és ella.



Proposa a la seua “amiga” de fer de padrineta de bateig de la filla que acaba de tindre. Diu l’ex-amiga, ara ja desperta a la realitat: “No puc pas; no crec en déu.” Respon la fava, tan ampla: “But of course you do, darling!” Increïblement xopa d’estupiditat. Li diu més tard al seu pobre home: “No entenc com poden rebutjar quelcom que els ha de donar tant de plaer com em donaria a mi si hom m’ho demanés... If I were in their place, I’d do anything rather than spoil my happiness.” Bufa!



[A part, comentari del marit, negociant qui tot el que ha de mirar és pel negoci, ara recant-li mentalment alhora que de paraula insulta davant la seua dona la veïna absent: “Per què ho faig? Quina vergonya de dir això...! Cal fer-ho tanmateix. Pel propi bé i per a la pau espiritual de la Flora.” Raons de covard, raons de burgès. Cal mirar per la butxaca i per tindre totdéu enganyadet. “Ja ho trobarem, ja ho trobarem...”



Comentari del pare del marit, fastiguejat amb a l’adoració a la jovenesa per part dels mercaders, i doncs els malignes propagandistes, durant aquells anys. (I encara ara, car no hi ha ningú més ruc que el jovent per a comprar inutilitats i merdegades sense cap qualitat.) “What is so marvellous about being young? It happens to everyone. It’s growing old that doesn’t.” Ço que és una veritat com un castell.



Comentari de la veïna, desvagada i ignorada pel marit membre del parlament. “Religious people are a vexation with their selfishness. They take one whole day out of seven – out of every seven! – and put a curse on it for other people.” Hà!



Comentari de la mare d’ella, pensant de fer un viatge de vídua ridícula. Potser a la Índia...? “Mes segur que, ara que ja no ens pertany, s’hi ha fet tot malbé!” Hà!



El germanet pampana de l’ex-amiga, gran admirador de la “bona persona” Flora, no reïx a suïcidar’s; el veí paquistanès el salva. I ara què fer. Cada vegada que es troben tots dos pel carrer, l’empegueïment! “To keep being apologetic to the remorseful only deepened the consternation.” Bona.]



Al capdavall la Flora fava necessita la caritat de la visita de la germana del mal-suïcidat. Per a treure-li el darrer dubte que no ha fet res de dolent. Quan s’atansa a l’infant al bressol, l’infant, com si l’ensumés, la refusa; començaria a ganyolar si la noia no se n’anés, pensant: “They know. People always say they [vol dir els nyecs] know – like horses that bite, and dogs that snarl. Know what, though?” Saben que ets portador de la veritat, i la veritat fa mal.



Excel·lent.








--------







El mateix dia, mes l’any 1987, llegit, d’en Simenon, Cécile est morte (1942). (En traducció: Maigret and the Spinster.)



Novel·leta lleugera, potser entre les més fluixes. S’escola com aigua (fins i tot en traducció). No gaire a remembrar-hi. Un altre “vieux monsieur pédophile”. Ara, distreu – això cal concedir-li-ho.







--------







El mateix dia, l’any 2000, llegit, de Jan Bondeson, The Feejee Mermaid, and Other Essays in Natural and Unnatural History (1999).



Deu historietes recollides i extretes de vells documents i d’altres llibres afins, sobretot tocant a Anglaterra (i en menor grau França, i, amb en Barnum, els Estats Units).



L’enganyifa de la serena feta de parts d’animals; un parell d’elefants famosos; cavalls i bacons savis; animals culpables, condemnats com persones; pluges heteròclites; gripaus apareguts vius al cor de roques on vivien hermèticament colgats durant milers, i fins milions, d’anys; i un bon capítol sobre els arbres que produeixen bens o moltons (com ara l’arbre Bomarets) (que supòs que deu vindre de les cabres del Marroc qui pugen als arbres a menjar-se’n les garrofes, i de cop l’omplen com fulles de quatre potes, i banyudes i feixugues) (estrany tanmateix que tampoc no esmenti la llegenda d’en Jasó i la pell de xai d’or) i arbres que produeixen ànecs, d’on el mot “canard” per embacinada, i també més especialment per notícia fula – mes a hores d’ara, amb tots els diaris en mans de la burgesia avara quina notícia no és un canard?



Llibre divertit.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam