[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dijous, d’agost 23, 2007

23 d'agost













23 agost





2007 – Llegit de na Vicki Baum, Menschen im Hotel
(1929) (tr. Basil Creighton, Grand Hotel, 1931).



Magnífic estudi de quatre homes i dues dones. “Ningú qui entra per les
portes giratòries d’un gran hotel n’ix com entrava.” (Tret que, és clar,
això és cert de cada porta de cada indret. Qui travessa una porta
sempre emergeix altre. Cada ió del nostre cos canviat. Mai no som els
mateixos, i les portes: quin excel·lent signe per a denotar la
metamorfosi que patim en pic solcats ans asclats per cada nou
pensament qui ens agredeix.)



El mig home, o home partit per la meitat, el metge castrense
Otternschlag, sempre esperant (el mateix neguit de compleció que mai
no arriba per a ningú al món altre que amb la mort) i parlant amb ell
mateix i pujant a la cambra a pelar-se-la, és a dir, a injectar’s de
morfina, car poc en deu tindre tampoc gens, de titola, o en tot cas un
caluixet. [“Tant se val, la marioneta cal que balli mentre li romangui
encara cap corda per trencar.”] [Potser en sentia tornaveus en Jim Thompson per a (mig) dibuixar el seu Nothing Man, 1954. Com n’Otternschlag és impotent fins per a suïcidar’s, el mig home d’en Thompson no pot ni venjar’s matant.]




El bon vividor d’en Gaigern, baró i lladre escala-parets, qui morirà
somrient. Porta el petit comptable a la boxa [“the nigger was tall
and slim with a velvety skin from which the light was reflected in gleams
of silver. The whole hall loved the nigger
”], el porta a la timba
clandestina [“stake what and where you like; those who play for the
first time, usually win
”, d’on cal creure que cal sempre recomençar]
i el fa, doncs, “viure”.



Kringelein, el petit comptable a la gran empresa, ara fugit i fent-se
espetegar els diners del retir i l’assegurança, perquè li roman una
miqueta de vida i vol viure-la abans el càncer d’estómac no se l’endugui
al clot. [El petit comptable sap que només la promesa de la mort li duu
una fenella a la llibertat.] [Es mor pels marges: “Els dits com ara se li
morien quan dormia, com si ja havien començat el procés.”] [Vol morir
amb dignitat: “Era un deute que creia deure a qualque poder no-vist.”]
[Mes per què morir amb dignitat? Qui ens ensarrona? Per què fer ja res
amb dignitat, en pic a les portes de la mort? Pel bon nom pòstum. Per
què altre? Mes per què ens capfica com serà el nom com no serem...?
Qui ens ensarrrona, hò!]



El matusser cap d’empresa Preysing, o el capitalista sempre fastigós,
ple de contradiccions – enganya els altres com s’autoenganya – car
sempre és altre, per a ell mateix i tot. [Al capdavall envejós i tot del petit
comptable, qui creu que es feia d’estranquis amb qualque peculat –
incapaç per moments d’imaginar que vulgui també “viure” com ell:
“Amb quin dret!”]



La dansaire qui periclita, sorrada pels anys, na Grusinskaya – amb una
darrera esqueixada d’abandó qui l’espera a la cantonada. [Diu la
foscant ballarina, abans no la rompi el darrer amor, fins ara sempre
ajornat: “Ballar o l’obssessió. Cap droga, ni cocaïna ni morfina, cap vici
aumon, no crea al cos un hàbit tan ferreny com el treball i l’èxit.”]




La jovencella Flämmchen, deliciosa abans la pobretat d’on sura no la
torni a la seua inescapable condició – inescapable, tret que la sort
vulgui rembre-la, i fer-la feliç duent-la a una situació confortable abans
els anys no la facin lletja.



[Un dels minyons d’hotel abocat a pispar per tal de plaure la seua
xicota. (És clar, les noies, llurs conys, esca de molt de crim.)]



En fi, no pas tan bo com la seua obra mestra Hotel Shanghai,
mes ei, déu-n’hi-doneret.










* * * * *








[Aprofitaré que parl de na Baum per a tornar a posar això que fou
esborrat a una altra adreça.]






Mon equip d’ínclits literats









Doncs ei, fotent el que podem; home, només mancaria; car què em sé
jo, pobre de mi...



No dic pas (per tant) que siguin les millors obres mai escrites, ni tan
sols, algunes, les millors per mi mateix llegides... Si havia de fer’n una
llista només amb les millors, malauradament algunes queien... Moltes
de millors n’hi ha pertot (i les que n’hi deu haver!) que tanmateix no
m’influeixen (mentalment i estilística) gaire o gens… De camins, ni
l’obra que dic no excel·leix entre les altres escrites pel mateix
autor…



Tot és a la mercè de la casualitat. Troballes. Els de més me’ls
ensopegava per les cases on he anat trampejant-la... D’altres m’han
caiguts rondant per les llibreries de vell a l’oreig de l’astrugança
(per a dir-ho si fa no fa fi).



Mes tant se val… Al capdavall fem que qualitat pus influència
signifiquin impacte — tat...? — doncs som-hi. Llegides, gairebé totes,
dels 12 als 29 anys, llur impacte és proporcional a la jovenesa, ço és,
immaturitat, del llegidor (és clar!). Cal endreçar-les cronològicament, i
alhora (pel fet que a més tendresa de cervell més t’influeix l’obra) això:
que posar-les en cunç cronològicament vol dir posar-les en cunç
jeràrquicament. Per xo que na Vicki Baum sigui, com dic, qui més
m’influïa en la meua visió literària del món.





Som-hi, doncs; aquest fóra el meu equip del bon batzac, allivellat per
ordre de com qui diu ardu i assidu llegiment.



a] Porter [ço és, l’Antoni Ramallets, el Çamora, el Sadurní…] del meu
equip.




1. Na Vicki Baum, i el seu “Hotel Shanghai”, 1939
(llas, per les circumstàncies, convertit en “Shanghai ’37” – la tr.
americana d’en Basil Creighton i l’autora mateixa), 1940. [Això
n’aprenc, dels dotze o tretze anys fins ara, que: Com tothom neix el
mateix dia (és a dir, el dia on neix), tothom es mor el mateix dia (el dia
que es mor
). I que doncs no cal jurcar ni monejar tant; al cap i a la
fi, el paperot sempre es fa igual.]



A casa només hi havia literatura de dona [en el sentit pejoratiu; i amb
això no vull pas dir les obres escrites per dones (moltes de les quals trob
meravelloses) ans les llegides per dones, les llefiscoses diarrees roses
que els editors cudols consideren que les dones han de llegir], mes na
Baum ho transcendeix. [I de molt. Per exemple, llegia cap als mateixos
tendres jorns (i nits d’amagatotis) d’altres autores, mes cal dir que ni
Jane Eyre” ni “Wuthering Heights” no em fan cap
gràcia – ni llavors ni ara.]





b] Defensant la porta [els Curta, Seguer, Brugué, Rodri, Gençana,
Olivella, Oleguer, Ferrer, Sergi, Gràcia…] hi tinc:



2. Ninots de quioscaire.



[Ací un record per al Terenci Moix (ço és abans no es vengués
i podrís) de la Torre dels vicis capitals.] [Un altre record per al
Cavall Fort, que relligava per als meus fills, on no feien ja gaire
forat.] [Un record més personal, de fort espetec per a En
Patufet
– mig relligat i sense tapa forta, espellifat (escapat
miraculosament de la crema feixista castelladra de tot llibre català –
l’inquisició que mai no cessa, l’inquisició que encara dura), un volum
ben farcit d’En Patufets d’alta qualitat que un amiguet veí em
deixava llegir (esfereïment de la seua padrina, qui corr a amagar’l quan
se n’adona, mes ja era massa tard, ara jo ja sabia que en català tot era
possible, que el català, com l’anglès, era un idioma de cultura, no pas
com el castellà, llengua de missaires i de feixistes provincians
exclusivament, de gent repugnant i cruel, llengua odiosa per sempre
més.)] [Més ninots de quioscaire – ah, delícia de l’aventura mental! –
plecs, qüerns i sobres sorpresa, llibres sencers il·lustrats (i re no
il·lustra com les il·lustracions)… I en Supermà, en Phantom, la Blondie,
i la Tillie the Toiler. En Perry Mason, en Nero Wolfe. En Davy Crockett.
Guerra, crim, màgics. Mariners, pirates, monstres. Pistolers, detectius,
aventurers…, còsmics. Víkings, herois de l’oest…] [Els ninotaires són els
artistes millors: el món n’hauria de fer un cas immens.] [Un record
encara (molt més recent) per a Michael Chabon i la seua
“impactant” The Amazing Adventures of Kavalier & Clay, del
2000.]




3. Mika Waltari, l’inevitable per a minyons d’una certa edat.
Sinuhe, egyptiläinen” (tr. del finès a l’americà per Naomi
Walford, “The Egyptian”), 1949. [Un egipcià del 1370 al 1320
d’abans de l’època on som. No dic pas històric, mes novel·lesc a collons.
Per ell vols ésser metge i escriptor – i el que calgui que et permeti al
capdavall d’observar (i tanmateix que no t’hi emboliqui ni et faci
malbé
) la lluita absurda i mafiosa per a ésser al capdamunt, on
hom es corromp molt ràpidament. Escenes cabdals al llibre on el cos és
tractat ja com l’objecte a través del qual tot s’esdevé…]



4. Anònim (tot i que hom l’atribueix a Wang Xi-Txong,
1526-1593). “Kin Ping Meh”, 1610 (tradueix del xinès en Franz
Kuhn, 1950). [“Pom florit de prunera en gerro d’or…” El
príncep Hsi Men i les seues sis boníssimes i trempaires i
escalfabraguetaires dones, amb concubines a cabassos, i el jovent
verrinyós qui degudament s’hi filtra — (per a un cor jove)
impressionants intrigues de palau i el conseqüent fer tronar i ploure en
tota mena de situacions… No hi ha millor manera d’aprendre
l’alemany… Llibre monumental. L’alemany és la porta al xinès —
llengua on les millors obres del món han estades escrites... I la resta del
món, com pàmfils carallotets, encara esperem, esperem que s’acabi el
racisme tan ignorant dels “occidentals” tan melic-fitosos i datspelcul.]







c] Heus de mitjans molt repartidors de bon joc… [Els Ventolrà, Biosca,
Sanç, els Gonçalvos, en Torres, en Segarra, en Flotats, en Fusté, en
Guardiola, en Xavi… Etc…]




5. Manuel de Pedrolo, “Totes les Bèsties de Càrrega”,
1967. [En Pedrolo et duu al món de debò, no al dels falorniaires
venedors de merda disfressada en llibre… En el nostre món, els
terroristes qui manen et duen per força els infants a l’escola, no pas per
a educar’ls – per a enverinar’ls – i justament el primer acte que els fan
patir, als infants, és tallar’ls d’arrel la perillosa llengua…] Pedrolo, per
tu entrava la sang vivificant. En català tot és possible.



6. William Burroughs, “The Naked Lunch” 1959. [Les
“rutines” de tant de capdecony…! Rutilant. Hom s’allibera de manta
cotilla mental i de les altres. Em sabia el primer paràgraf de memòria:
I can feel the heat closing in… setting up their devil doll stool
pigeons… I vault a turnstile… catch an uptwon A train… Right on time
this narcotics dick in a white trench coat… trying to pass as a fag, I
guess…
] [Com em sabia (evangelis, ei!) el dels “Dharma
Bums
”, 1958, d’en Kerouac (més tard els “Pòtols
Místics
” d’en Pedrolo, ah, i això esventa la caspa!
Pedrolo, amb això ens asfixiem…, ens asfixiem molt
menys!
”): Hopping a freight… I got on a gondola and lay down
with my duffel bag under my head and my knees crossed, and
contemplated the clouds as we rolled north…
Ah, Jack, m’escrius
tot el programa...] [“Camins de França”, 1934, d’en Puig i
Ferreter
, ja ho tenia tot ben embastat, un Kerouac a la bestreta –
llas, mes per una d’aquelles esdevinences (que n’anem, d’endarrerits
per causa del maleït castelladre sempre feixista!) l’havia de llegir més
tard.]







c] Els davanters [els Escolà, Balmanya, Basora, Vergés, Ribelles, Bosc,
Samitier, Vila, Reixac… Etc…]




7. Bertold Brecht (amb en Kurt Weil de music),
Die sieben Todsünden”, 1931. [Vós, en Brecht — amb ell
s’estableix tot el cinisme sa del teatre carabetesc… El xaró adquireix
consciència i qualitat, deixa d’esdevindre xaró i esdevé sublim. Del
sublim al ridícul menys d’un mil·límetre… Del tocat de l’ala al
tot alat ben poc… En Weil ho veu perfectament.]



8. D’en Charles Fourier, el magnífic, la col·lecció sencera
editada a Anthropos, espigolant-ne bocí rere bocí, font inexhaurible.
[Sempre em declarava fourierista d’ençà de llavors. Més val fourierista
que gairebé qualsevol altra denominació – res de més assenyat!]





9. J.V. Foix, “Els lloms transparents”, 1969, primer
tast dels antics assaigs antifeixistes d’en Foix, 1931-36. [“Només la
tria per cadascú del propi destí, i la tria, entre tots plegats, del destí de
la comunitat, afavorirà l’elevació del país a més altes categories
.”
D’abans, més directe, 1924: “Per al restabliment de la llengua
catalana, la llengua centro-peninsular és una nosa, un microbi nociu,
que cal combatre per tots els mitjans, del qual cal immunitzar la novella
adolescència del català… Per a alguns, això és un sentiment vague, una
romàntica aspiració; per a d’altres, una voluntat… És lícit de creure que
per a l’elevació lingüística del català hom podia seguir altre
procediment que el d’allunyar-lo de tot contacte del castellà o
espanyol…? Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i
voluntat pel català. Hi ha un dany per a la cultura en aquest
isolament…? Si de cas, no serà pas per a la cultura
catalana!
”]



[Ho podríem comparar amb aquell Peres de Cuba, a l’ocupada Miami, a
qui el gramàtic Richard Mitchell (The Leaning Tower of
Babel
, 1984) entaferra un mastegot retòric també de pronòstic o de
déu-n’hi-doneret. “Remember always, Peres, that it was from
that land to this that you fled, whatever your
reasons…
Guardeu sempre a l’esment, Peresos de tot
arreu, que fugíreu d’aquella (merda de) terra a
aquesta, qui sap per què… I que trobéssiu motiu per fugir
d’aquella terra per a vindre a la nostra ja ho diu tot entre l’estat cultural
d’aquella terra i aquesta… Ben pocs fugen d’aquesta a aquella, Peres,
saps…? Ara véns a demanar protecció justament per als vicis de la terra
d’on fugires… No dic que siguis viciós, probablement un ignorant i
prou… Et donem la benvinguda a aquesta terra, però ara que has triat
d’ésser un de nosaltres, és el nostre patrimoni cultural que has de
defensar, no pas el de l’altre (el de l’enemic qui et foragità de ca teua i
ara t’empra d’agent de dissolució i de fètid enverinament de ço de qui
amablement et rep)… Francament, no tenim gaire confiança que ens
faràs gaire cas. Però desitgem vivament que, si més no, ho intentis…
Almenys per amor als teus fills i als llurs… Car podria ésser que arribés
un dia no gaire llunyà, on, gràcies a la força dels números i a la
beneiteria dels botiflers, els teus fossin més que els nostres. Llavors els
teus somnis hauran estat assolits, quin reeiximent per a tu — tot allò
d’on fugires garantit a aquesta banda també… I, tanmateix, aquell
dia tan gloriós, cap a quina altra nova terra hauran de fugir els teus
fills…?
”]



[Rebla en Foix: “El catalanisme polític és representat per la tendència
general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat
com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta
comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència
espiritual en l’ordre de l’esperit; la independència nacional en l’ordre
polític…” “Qui dintre Catalunya protegeix la premsa no catalana o qui
dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més
ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure
elemental i traeix els destins de Catalunya.”] Meravellosament clar i
català.






10. 11. etc. [Els onze de la fama se m’estireganyen fins a fer-se’m, més
que no equip, constel·lació.] [Amb en Voltaire d’entrenador, i tu
d’astorat guaitaire, qui més hi tens…?] [Ah, maleït, no m’hi cabran. Em
sortirien sis o set excel·lentíssims equips. Posem-los doncs com a
reserves i gairebé intercanviables, car tots són bons i tots m’influïen
qui-sap-lo. Reserves, a pilots, doncs — hi ficaré — més o menys per
ordre de “llegimentamenta”…]



[Més llunyans, et trobes en Maxence van der Meersch,
Corps et âmes” [metges empedreïts en estantís pixum
d’inèrcia a mig marinar’s], 1943.] [N’Ernst Haeckel,
Zellseelen und Seelezellen”, ~1870. (Amb una citació adient ací
d’en Chesterton, a “The Man who whas Thursday”,
1908: “ The Materialist does not think that Mr. Haeckel will go to
heaven, while all the peasants will go to pot, like their
chickens
. In every serious doctrine of the destiny of men, there is
some trace of the doctrine of the equality of men. But the capitalist
really depends on some religion of inequality
. The capitalist must
somehow distinguish himself from human kind; he must be obviously
above it – or he would be obviously below it.” En Chesterton és un bany
maria d’on n’ixes sempre estranyament sollat. L’aigua hi sembla prou
neta, mes la mania religiosa, en afegir-s’hi de sabó brut, a fi de comptes
ho enterboleix tot.) (No se n’adona el carallot que com el capitalista qui tant de fàstic li fot, el seu cristià també es creu superior: per això a ell li toca el paradís, i a tothom altri li ha de tocar merda i a córrer?)] [És clar, la voluda dels escriptors escrigueren per als burgesos, és a dir, els raspallaren ans enlluentiren amb el vòmit de
la falòrnia consueta, i els deien que eren virtuosos i doncs amb tots els
números per a entrar al cel. Només els qui se’n foten de la falòrnia són
bons escriptors; els “establerts” tots una merda, precisament perquè
pertanyen a l’“establiment”.] [Així doncs, potser sí... Fins i tot cal
incloure’n algun altre que t’influïa negativament. Last exit to
Brooklyn
, per exemple; el llibre més fastigós que mai he llegit –
dolent en el sentit d’àvol – gens de compassió, és a dir, hòrrid “cristià”,
tractant els personatges com a víctimes de l’infern inventat pels
religiosos: la merda infecta del món, per al sacrifici qui sap a quin altre
déu infernal de merda.] [Ridículs catalans impaïbles: Jacint Verdaguer,
Agustí Bartra, Josep Pla, ecs, quina esgarrifaó (aquests els dic perquè
adquirien – no sé pas com – un cert estatus entre els burgesos i d’altres
badocs – només els esment perquè són morts i no es poden ofendre –
dels qui escriuen ara, de plepes impaïbles, n’hi ha legió – mes poc en
diré re – “en effet; pourquoi aller offenser toutes ces personnes-là,
et particulièrement les cocus, qui sont les meilleurs gens du
monde?
”)]





[Ah, en Lucreci, Natura de les coses.] [Richard
Burton, Les 1001 nits, (sense oblidar-se’n, oi, de les
notes).]



[Ep, en Sartre, sempre. “Alain” – fer filosofia és
factible i recomanat; encara més: La Nàusea – que em féu
escriure un guaitajorns on, com l’autodidacte, tractava d’un tou
d’existència que acabés omplint-me. Em planyia per exemple de les
rialles buides dels turistes – i dos minyonets andalusos se n’adonaren
(que era un introvertit autotorturat) i, materials, se me’n fotien:
“No has cardat mai!” Els vitalistes sempre atzufen els
malencònics, és a dir, els enlluernats ataconen els qui més enllà hi
guipen. (Tret que tenien tota la raó, andalusets vitals.)] [Nàusea:
m’identific alhora al narrador clarivident i a l’autodidacte llosc – tendre
tanmateix en el seu afany d’aprendre. Què vull fer sol: menjar i
desmenjar (endrapar i popar i fer caca i pipí), llegir, pensar,
pelar-me-la, veure (i escoltar), i viure i viatjar (passejar i escosir)... Què
vull fer plegat amb d’altri: dormir (i somiar), parlar, (donar plaer)
masturbar dones...]



[Josep Puig i Ferreter, “Els tres al·lucinats”, 1928.
Espriu, “Primera Història d’Esther”, 1948. Joanot
Martorell, Tirant lo blanc, (la disbauxa de l’existent.)]




[Llucià, “Diàlegs.”] [“Vides”, d’en
Plutarc, versió Jacques Amyot (~1560).] [Boccacci,
Decameró”.] [Margarida de Navarra,
Heptameró”, (disbauxes – eh que ho deia bé?).]



[Émile Zola, “La Terre.” (El tremendisme t’espaterra
el jovençà.)] [Patrick McGinley a les seues novel·les del
pagerolisme irlandès ha escrita una “La Terra” molt millor que no en
Zola mateix, i això, és clar, és progrés en literatura. Millorar el d’abans.]
[“Sacré cocu,” criait Jésus-Christ, “tu sais que je couche
avec ta femme!
”] [Henry Barbusse, “Le Feu”,
1916. (La guerra és l’infern.)] [Robert Braç i Llac, català
assassinat pel feixista de Gaulle.]



[Un esment especial. Brinkmann i Rygulla, Acid (neue
amerikanische Szene), 1969. (Convenç-te’n, les lletres americanes les
millors.)]



[Oh, Henry Miller, i tant! “The Colossus of Maroussi”,
1949. (Vitalisme a doll, qui l’atrapés.)] [Home, en Vladímir
Nabòkov, “Pale Fire”, (La fútil feinada!).] [En
Nathanael West, “The Dream Life of Balso Snell”,
1931. Deliciós.] [En John Cowper Powys, “Wolf Solent”, 1929. Per exemple. Totes les seues obres curullen de
bon fer.]



[Céline, “Voyage au bout de la nuit”, 1932; cabdal. (En
Céline no té pèrdua; en els llibres vinents tampoc. Metge amabilíssim,
bo amb els remeis…)]



[Joseph Heller, “Catch 22”, possibilitats còmiques
inhexauribles de la paradoxa.] [John Barth, “The
Sot-Weed Factor
”, en romanguí bocabadat.] [N’Oswald
Wiener, Verbesserung von Mitteleuropa, 1969 (les
possibilitats de l’escriure s’eixamplen enormement).] [Fritz
Zorn, “Mars”, 1977, apunti-s’hi immediatament!] [En
Bierce, en Mencken, en Vonnegut…]
[O’Brien, “The Third Policeman”, aquest tampoc no té
pèrdua. No sap escriure malament. Dementre el llegeixes, no solament
tens l’impressió de viure a l’infern, te n’adones que viure no és
concebible altre que en repetició fantasmal infernal – no ets altre que
eco que reboteix entre murs de caverna – totes les aparences flonges i
il·lusòries com en somni malaprès. (Més Frann O’Brien:
Només hi ha una regla a seguir en aquesta vida: recony de déu, cal
ésser amable o pleguem
.”)]



[Sébastien Japrisot, Piège pour Cendrillon, 1962 (tots
bons, mes el darrer lluu amb llum pròpia, Long Dimanche de
Fiançailles
, 1991).]



[Tants em tocaven al cor, a tants els estic agraït!] [Notem que alguns
dels millors llibres al món foren autoeditats – entre els quals, diem-ne
un parell, Raymond Roussel, “La Vue”, ~1895. Ronald
Firbank, “Concerning the Eccentricities of Cardinal
Pirelli
”, 1926.] [Amb què: ningú no hauria de tindre vergonya de no
passar per l’adreçador dels qui “afaiçonen” “allò que la gent vol llegir”,
és a dir, els “editors”, els “correctors”, els samfainaires i manifassers de
les “editorials” (el nom mateix els traeix), tota aquella funesta,
butllofenca, merdegada que viu de no pagar’t.]



[Ja, a frec d’irrecuperabilitat, en William Gaddis, “The
Recognitions
”, (iniciàtic per excel·lència; a llegir per tots els joves;
farcit d’errors i de crassa pedanteria, i tanmateix tan absorbible; bo!).]




[Vull esmentar’n (amb íntim orgull) uns quants de la bona lleva, “els
anys 70”… Reeixida fornada, revera…! Xesc Barceló,
Amagatall per a 30,000 conills, ; Ferran Cremades,
Coll de Serps; Vicent Escrivà, Llarga flor de
foc
(Narracions de Macolim)...] [I potser Desig dels dies,
d’en Joan Francesc Mira (un altre a qui amb els anys se li torç
lo coll fins a biaxos de vil caragirat.] [Sovint, la millor obra és la primera
– i d’ençà d’aquesta tot és davallada.]



[I dius Sibiuda, Vilanova, Eiximenis... I dius Miquel Bauçà, Àlvar Valls,
Xavier Romeu, Fèlix Cucurull...]





[I segur que me n’estic oblidant d’un pilot – la temptació és forta, ja us
ho diré, mes cal tallar-hi…]




Ras.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam