[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dimecres, de desembre 12, 2007

Dotze de desembre









Dotze de desembre








D’enguany, 2007.





Llegit, d’en Michael Dibdin, Ratking (1989).





El rat-rei és una mena de rei dels rats on uns quants de rats, per causa d’estretor, s’entortolliguen de cues a l’impensada, i llavors, en voler desempallegar’s els uns dels altres, encara s’entortolliguen més estretament, d’aital faisó que esdevenen com qui diu un sol ens inextricable. Aquest ens magmàtic esdevé l’essència del rat sedec i cobejós: un rat majúscul, un rat magne, on cadascun dels components suren ensems – o s’enfonsaven alhora. Aquesta és la metàfora de la societat, on la classe privilegiada és una conxorxa de rats. En aquesta novel·la un altre cas de rapte de ric a l’Itàlia corrupta de sempre esdevé un nou exemple on alguns dels rat-reis de la classe “alta” demostren com saben de romandre nogensmenys units, per molt que hom els estireganyi. Si un dels llurs cau, només cal desprendre-se’n com cèl·lula morta, i no permetre de cap manera que cap altra cèl·lula en sigui arrossegada alhora.



Els funcionaris hi són ben definits. [Això podria definir els castelladres en bloc. Mai no he vist un castelladre qui no fos funcionari.] “Bitter envious midgets who patrol these internal boundaries of the state, malicious goblins wringing the most out of their single dingy magic spell.” Això defineix tant de bòfia, d’oficinista, de diplomàtic, de militar, de ferroviari, de tauleller... Merdegadetes de persona degenerada, com cucs larvàtics de podrimener, posats darrere una finestreta per a escòrrer amb el màxim de malícia el miserable poder que serven.



Ara, el llibre podria perdre la meitat de pàgines i en sortia guanyant. Tanta de descripció i de detallet tediós l’enfeixugueix qui-sap-lo. I tampoc no serva gaire suc. Al capdavall, no és gran cosa, revera.



Ara, això: El protagonista, en Zen de Venècia, “hom hauria dit que tenia quelcom d’exòtic, com si fos grec o llevantí. Amb uns trets que el denunciaven com a cínic, suau, altiu, i un somriure remot que li mig ballava als becs dels llavis.” Un bòfia més o menys decent, tanmateix amb una cara de mig malparit.



La vulgaritat del criminal, la seua poca imaginació: “Criminals have the same aspirations as everyone else. That’s why they become criminals.”



Molt exagerat l’incomprensibilitat mútua dels diferents italians. Si en Zen i sa mare parlen en venecià, la minyona romana no hi pesca re. Els calabresos confonen el toscà amb el germànic, etc.

L’anticlericalisme d’en Zen escandalitzant la fava americana amb la qual surt. La bleda diu de bé dels franciscans. En Zen li recorda el franciscà nazi qui era cap del camp d’exterminació a Jasenovac. Li recorda que Croàcia la catòlica, esdevinguda nazi, atapeïa els serbis a llurs esglésies i en feia una foguera. Cremats de viu en viu. “The atrocities went on, many of them supervised by the followers of saint Francis.” Acabada la guerra, la dona del dictador d’Argentina tramet un vaixell ple d’hàbits castanya. Per a vestir tots els botxins croats de franciscà, perquè així poguessin escapar de les mans dels partisans fins a Itàlia.



Frases: “As meticulously inaccurate as an old atlas.” Sobre el dubte del qui mor: “Like Trotsky and the iceman. Trotsky protested with his dying breath that he had been shot, not stabbed...” Sobre la veritat: “Zen knew that truth prevailed, if at all, only after so much time had passed that it had become meaningless, like a senile prisoner who can safely be released, his significance forgotten, his friends dead, a babbling idiot.” “Com diuen a Nàpols: Només et creus un calabrès quan et diu que diu mentida.”



Els setanta-cinc mil feixistes (dels dos-cents trenta mil enviats pel llepaculs Mussolini a Rússia bo i ajudant els místics nazis) qui desapareixen sense lleixar cap altra traça, empassats pel glaç, i que cal afegir als noranta mil morts degudament certificats.



Què vol dir això: “People who have been exiles too long tend to end up as either zombies or vampires.” Gairebé quaranta anys que sóc lluny de Catalònia. I no sóc pas més zombi ara de quan hi era, o menys vampir. Potser és que la dita no escau als catalans. Els catalans malviuen exilats a casa llur, ocupada pels qui els volen fotre fora del tot. Són zombis, certament. O venuts. Ara, vampirs...?



Quant al llibre, ves.










* * *








El mateix dia, mes l’any 1987.



Llegit, d’en Walter M. Miller, A Canticle for Leibowitz (1959).



Una de les millors novel·les de “ciència de fantasia” de totes les èpoques. Entrevenidora, llegívola. Tot i que la premissa sigui força carallot, i fet i fet pixi doncs ben lluny fora de test. Que l’església o secta catòlica sigui la guardiana de la cultura humana, i els seus abats els grans metafísics ordenadors del món. En tres capítols. El primer el més interessant i convincent. Els altres dos no gens. Al segon hi ha un germà Claret i un Ós Boig qui es diu Hongan Os. No hi ha cap dona fins al capítol tercer, i llavors les dones qui hi surten són totes bontròs malparides. Una monja acollonida, una periodista nyic-nyic, una vella bicèfala (la nova “verge” qui produeix al cap i a la fi el nou messies, monstruós i segurament maligne), i una noia i la seua filleta amb una radiació tan alta que els cal ésser despatxades per via d’eutanàsia.



Al primer capítol, un monjo un pèl babau descobreix (com qui descobria els manuscrits de la mar Morta durant el 1947) uns papers en un refugi antiatòmic, en acabat que el món torni a trobar’s a la més baixa i obscura edat mitjana.



Això del llatí que sobreviu, i tota la fada collonada ritualista catòlica a més a més, qui s’ho empassa...? I, després, la coalició asiàtica, com ha recuperat el coneixement...? No en diu ni piu. Són ara ortodoxos? Budistes...? O només paràsits de l’occident?



Força ruc, doncs, si ho analitzes. Ara, si t’ho prens sense manies, és força humorístic i divertit.









[L’endemà (13-XII-1987) llegia del mateix W. M. Miller, Dark Benediction (1951).



Relat o novel·la curta on novament la religió i els monjos ho guanyen tot. Albíxeres. Indulgències a dojo, vós. La malaltia acceptada “per caritat”, déu proveirà, etc. Cervell corromput rai.



Narració entretinguda, mes així mateix tacada amb una premissa escanyadora.



Hom accepta fins i tot d’ésser posseït pel diable per amor a déu.



Hum.]






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam