[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dijous, de desembre 20, 2007

20 de desembre










Vint de desembre






D’enguany, 2007.








Llegit d’en Michael Dibdin, Dark Specter (1995).






Sam, fill de fundamentalistes cretins (o cristians), de jove, per reacció, es torna ateu. Mes s’empassa una dosi mamut de droga i retroba “déu”, ara disfressat del poeta Blake, les idiotades versificades del qual s’aprèn com ara bíblia tan mortífera com la bíblia, i comença de muntar’s un cult o religió on d’altres pampanes com ell assassinen bo i escaujant i alfarrassant dates i indrets segons qualque altre mètode dogmàtic o sota article de fe, o sia, de superstició. Absurditat a dojo. Qualsevol excusa és bona per a mortrir – i la religió sempre una de les millors excuses. “Blake’s homespun comic books, with their apocalyptic bombast and jenune mythologizing.” “We were seated cross-legged on the floor throughout, as if to dispel any lingering doubts I might have had that Blake was a pain in the ass.” Hà.



Imitant Jung, o Jung imitant Blake. “What Blake meant is that every one of us has a male and a female component, and that we can only achieve full humanity when the two are commingled. Split from that whole, the male component becomes a ‘specter’ [amb manies de mascle: control i agressió], the female component degenerates into an ‘emanation’ [plena d’enveja, i de gelosia, irritant i irritada].




Frases:



I was hysterical with rage and loathing.



It started off as a mercy fuck. [Siguéssim metafísics i místics: Com el món? Déu es carda ell mateix per autoapiadament i el resultat lleig qui-sap-lo. Cada cardada, sobretot si és feta per compassió, pot tindre conseqüències.]



The bigger the belt buckle, the smaller the dick.



The colonization of the mind by the propaganda machine. (...) The news: a propaganda tool of the military-industrial complex designed no less than its soviet equivalent to manipulate and suppress the truth.



She was typical lace-curtain Irish: hypocritical with outsiders, ruthless with her family.







Detalls:



El “dolent” – idealitzat per a ensenyar el “mètode” de tria dels destinats a ésser assassinats – s’escau d’ésser nat l’onze de setembre. Ah.



Ja el 1995 en Dibdin predient allò del “codi Da Vinci”: “One of the guys I worked with at the community college was a conspiracy buff who used to press books on me about supposed secret societies dedicated to concealing the fact that Jesus had survived his execution, married Mary Magdalene and founded a dynasty which had controlled the destiny of the world ever since.” Il·limitada estupidesa dels qui tenen desgraciadament el tirat metafísic.



Com escriuen els articles els diaris i revistes: hi posen tota la teca al començament, no fos cas que calgués escapçar’l per tal d’encabir-hi qualque altra propaganda [per a això són els diaris, per a vendre productes innecessaris; les notícies hi són l’afegitó]. L’article “had to be written as an inverted pyramid in case it got picked up by another paper and needed to be cut to fit around an ad for pantyhose or something.”



Trucs d’advocat: n’hi ha un qui “broke the oldest rule there is in this business: never ask a witness a question if you’re not sure what answer he’s going to give.”



Relativitat del que sembla: “Truth isn’t some commodity you buy at [qualque magatzem]. Talmudic scholars teach that every verse in the torah has forty-nine different interpretations, each equaly valid.” El que compta és allò que el qui al moment té més força diu que compta. La veritat, tararat.



Uns bombers parlant d’un foc o incendi desaparegut: “Maybe she just burned herself out.” [El foc femení. Com els vaixells i tant d’altre atuell emprat per homes. Si per comptes de bombers, hi hagués bomberes, foren els focs (en anglès) masculins...?]




Tristesa de veure que Amèrica (tot i el ben organitzada en unitats autònomes) ningú no es capaç de llevar-li el vernís pallús de l’inici. Pots anar venent vent pudent de casa en casa i si en dius “faith” (per comptes de “superstition”) o en dius religió (per comptes de camàndula), tu rai. “No one would think twice about a couple of guys in suits pitching their particular brand of redemption door to door.”



La cruel mentida que et porten tots els religionistes [els quals caldria condemnar sense contemplacions tantost obren la boca per a enverinar la gent talossa]. “The despairing shriek of a man suffering an atrocious torture as a result of beliefs which, he has just realized, may be absolutely meaningless.”



La religió com a negoci. Hom fa negoci amb els més enzes de tots. Hom els ven vent. Vent de verí. “He pulled out a phone book. Jehovah’s Witnesses appeared under Business Listings.”




Bon girafulls. Divertit, tot i certs diàlegs carrinclons i lates descripcions que, és clar, hi són de massa. Acabament datpelcul, com gairebé sempre en aquest gènere lleu de conte feixuc.



Bé.











* * * * *









El mateix dia, mes l’any 1994.




Llegit d’en John Cowper Powys, A Glastonbury Romance (1932).




Un totxo (i un plom) de dotze centes pàgines atapeïdotes. Molt carregat de romanços (ah!), i d’ostes i de ximpleries metafísiques. Pàgines senceres d’una “celtitud” d’allò més estulta: ridícules, demostrant un atur mental abracadabrant. Al llibre li’n sobren unes sis centes pàgines, totes de caire psicòtic, miracler.



Ara, les escenes naturalistes i els diàlegs recorden els films d’en Renoir, i tenen una excel·lent plasticitat, com ara fets per a l’escenari. Altrament, com dic, carrinclonades rai. Misticisme, panteisme, egotisme, desfermats pels descosits. Supersticions a doll. Hi ha els “Sotjadors Invisívols”, bufa. Hi ha un déu bicèfal, maniqueu i datpelcul. Un assassí qui mata “per honor” [qualsevol excusa és bona per als assassins qui es prenen la molèstia de racionalitzar llurs “proeses” (militars, o en defensa de la fe, o dels catralls que siguin, tant se val)]. Hi surten folls a manta; fanàtics religiosos: taral·lirots per a donar i vendre.



Hi ha tocs que l’encerten: “Just as the gods are said to know one another under any mask, so are those whose peculiar vice or perversion separates them from the rest of the world endowed with a sixth sense of recognition.” Més sovint, però, embulls, empatolls, embolics, rai. [Potser aquella darrera frase, part d’enjús, malparlant dels marietes. Llur intuïció per a detectar un semblant, llegendària. Foteses.] Si la mort és “an eternal unconsciousness”, per què doncs tots aqueixos esperits de l’aire i per què les influències dels objectes mort-vius...? Un parell de pàgines més tard, l’animeta se li’n va i “el cronista” omniscient diu que no sap tanmateix si se li’n va a fondre’s en el tot o a perviure enjondre qui sap on collons.



Punyetetes sense aturador.



[Anava a dir: res – tret que llegint d’altres obres d’en Powys veig que sóc injust. N’hi ha de més punyents i aquesta potser era una mena de preparació. Fóssim privadament indulgents i per comptes de dir “res”, diguéssim “ves.”]



Ves.








* * * * *






[Cal dir que el fet que doni més d’espai a un llibre que a un altre no sempre es correspon amb el pes que li allev. Depèn més que res de les ganes que tinc d’escriure’n o no. I cal consirar que els que incloc darrerement directament a la xarxa (per comptes d’afegir’ls al llibre blau), per causa del mitjà, més expansiu, les crítiques o els parers en calent que els dedic tendeixen a ésser més llargots.]







* * * * *






Som-hi. El mateix dia, mes l’any 1997.





Llegit The Adventures of baron Munchausen, (1786) quatre parts, la I i part de la II d’en R.E. Raspe; la III i IV anònimes.



Cap de les quatre parts no gaire bona. La I la millor. Totes en l’original anglès, no gaire galdós. La introducció de John Carswell un malson de pedanteria i sapastresa.



Fa pensar (en Munchausen) en qualque ninot d’en Tex Avery: igneix (o encén) la pólvora de l’escopeta (a manca d’esca i pedrenyera) bo i etzibant-se un batzac a l’ull, d’on que en vegi (i en tregui) espurnes! (És clar que també s’hauria pogut emprenyar tant que llavors hauria tret foc pels queixals.)



Organismes (si fa no fa humans) crescuts de tavelles d’arbres que hom bull per tal que descloguin, d’on ixen fets i drets, ço que presagia certes pel·lícules (els trífids, etc.) dels anys 1950.



Ves.






* * * * *






El mateix dia, mes l’any 2000.




Llegit, d’Alice Kaplan, The Collaborator – Trial and Execution of Robert Brasillach (2000).




No gaire consistent ni ben escrit, però força instructiu.




No se n’adona o no vol adonar-se’n [car la tia és molt partidista (racista?)] de quina mena de “raça” duia en Braç a l’esment... Per exemple, quan a Comme le temps passe tradueix (alhora que inclou la versió en català) el vers: Som i serem gent catalana per Nous sommes et serons la race catalane. La raça vol dir la gent.



[Tinc el costum de dir’n, d’en Brasillac, Braç i Llac; els catalans els enemics ens deturpaven els noms, i potser cal fer un esforç afegit per tal d’anar esmenant el llong patafi. No dic pas que en el cas d’en Braç l’endevini, mes tant hi fa.]



Batalla irrisòria i mortífera entre ultranacionalistes: els jacobins del gavatx comme-il-faut i els europeistes de la línea l’occident és l’oró de les vàlues comcal i la bóta del racó. De Gaulle contra Hitler, com qui diu. Tant l’un com l’altre conceptes segurament ja caducats llavors (i més encara ara) que duen tanmateix (llavors i ara) a carxenes a l’engròs.




Més tard, lleis repugnants inventades pel dictador De Gaulle i els seus, en pic “victoriosos”, contra allò que al capdavall només era verí inoculat per mestres i capellans en cervells de gent petita i doncs poc crítics. Pagerols arxiarmats. El resultat és un escriptor menys, i au. Els generals sempre maten escriptors; fóra bo de veure més sovint el contrari: hom, i tothom, hi sortia guanyant.



Amb accent català (cal creure que potser a despit d’elleix) en Braç dóna la vida (tanmateix) perquè “la France” dels collons visqui. En Drieu escriu al seu guaitajorns: 18 maig 1940: “pel que fa a en Braç i Llac, és una mena de xerramequeta [tipus fastigoset] típic entre els marietes de Barcelona.” Hum. Dèiem racisme?



Els feixistes francesos d’en Doriot s’apleguen al Partit Popular (és clar).



En Braç el pelen perquè no fuig – no ho vol, massa tràgic, teatral, “marieta”, hò.



Hipocresia criminal dels gavatxs contemporanis – allò que imputen als alemanys de fer és justament el que ells mateixos acaben de fer a l’Indoxina – i seguidament faran a Algèria i a Madagascar – i foteren a Occitània, i etc.



Enamorament dels pederastes per la “baronívola”, galdoseta maquinària nazi: els nazis exhibeixen així llur carrincloneta “virilitat” als quatre vents: amb uniformes, amb crueltats, amb parades militars, ximpleries de coent cul-roent...



Per a riure: les set Internacionals contra “la France”, segons en Braç: Comunistes, Socialistes, Jueus, Catòlics (!), Protestants, Maçons i Financers (?). Pobra “France”!



Ridícula “France” i la idea que tothom qui pensa mica la traeix. [Aviat veurem (confiem-ho) que tota aqueixa falòrnia homeiera de “nation” era el dogma més merda i tuixegós d’aqueixos dos darrers segles.]



El llibre, ves.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam