[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

diumenge, de juliol 31, 2016

Els Posseïts, 1939





Acabat, un llibre d'en Gombrowicz, Opętani, 1939, que el diari "le monde" que aleshores encara rebíem va publicar en francès en 48 lliuraments seguits del 12 de juliol a 4/5 de setembre del 1977, i vaig anar recollint dient-me ja me'l llegiré, i fins enguany!

Molt divertit. Sense cap ni peus, o millor, amb tants de peus com una hidra i tants de "peus" com un pop. Una burla de l'autor contra el lector.

Intrigues, enigmes i misteris que el lector ingenu es pensa naturalment que l'escriptor li resoldrà, i al capdavall quin pam de nas. Falòrnies, supersticions, de castell medieval, amb un "príncep" moribund i pregonament tocat, i una influència maligna que ombreja sobre tots els pastanagues qui s'escau que hi vénen a raure, part de dins, o pels voltants. La ximpleria "posseeix" un pilot de personatges "interessats" en les manifestacions paranormals (com si això fos normal).

Sí ves! Si hi creus, existeix (per a tu, car hi creus); evident. Qui creu en quelcom, hi creu, i prou; ho porta a l'ànima com una creu; re ni ningú no l'hi traurà; fóra com si perdés un òrgan essencial.

Aquesta fe en la creença (en la creença de la vàlua del llegir que per força porta el lector), l'aprofita el garneu autor per a fer-li creure el que vol. L'autor com a "capellà", com a bruixot goètic, qui es treu els personatges de la màniga, segons li escaiguin; se'ls fa venir a tomb. Al capdavall, és el capità del llibre, en fot el que vol. És com si fes màgia al full. El lector és l'espectador crèdul, badoc, fet i fet enganyat amb els trucs presentats. Si a la fi no està content, que es faci fotre.

Tot d'una, la sessió toca a la fi; mec, enceneu els llums a la sala! La sessió de màgia s'ha acabat entre focs d'encenalls, força incopsables d'altra banda; tènue faramalla. La vida del llibre, mirall de qualsevol altra vida, què hi fotrem; tot al món s'acaba si fa no fa amb la mateixa guspireta de desencant.

Tota màgia és engany, i au.

(...)

L'autor l'hagués pogut desenvolupar (el llibre) per tantes de vies, fins que se n'ha cansat. I la majoria de vies, feien el llibre interessant, i un lector amb imaginació segurament veia on duien les vies, d'ací que segurament el lector hi sortia guanyant, llegia diguem-ne vuit llibres (com tentacles de pop) en un de sol. Ell (interessat) sap més (aclareix més misteris) que no l'autor mateix, desinteressat.

(...)

No he marcades gaires coses. Això:

Un "cèlebre" endeví o clarivident de firetes o de diari, aparegut de trascantó, analitza la situació tan "embolicada" per a la noia perplexa, qui creu que el noi ha mort el ric, mentre el noi creu que l'ha mort ella, etc.

"Vós, senyoreta, sou d'un temperament extremadament viu, apassionat i agressiu. Quan una natura com la vostra en troba una de semblant, i s'hi entortolliga, l'energia impetuosa que es rabeja a l'escalf de l'atracció veu el seu bull multiplicat: ell us excita, vós l'exciteu, i tot plegat quin autèntic cercle viciós. Aquesta nova força més valenta fóra un tresor valuós d'allò més, mes caldria que tendís cap al bé, o la destrucció que podria causar és enorme."

(...)

Com dic, l'he trobat força bo.






Afegitó:

Tot el que dic abans val el que val. Si la wikipedia diu ver, en realitat, només he llegides les dues primeres parts (de cinc!) del llibre, d'ací que s'acabi en punxa. I totes les elucubracions del damunt, hauran de valdre "en general".

Això diu la wikipedia:

Witold Gombrowicz never claimed authorship of the work until a few days before his death in 1969. It was first published in book form in 1973. In 1986, the three final parts of the novel were discovered. The full version was published in 1990.

Doncs ja ho veus.





Afegitó a l'afegitó.

Veig encara a un altre indret que no és tracta pas del fet que manquessin tres cinquenes parts de la novel·la, sinó tan sols tres lliuraments de més. On, no pas tot no s'elucida, mes si més no què s'esdevé del noi i la noia (se suïciden, massa botxinejats per l'experiència), i com és que sabia el pagerol l'entrada secreta a la cambra entrevinguda (és que era ell el fill del príncep, qui per aquell camí s'escapolia i més tard, lluny d'allí, oblidava, estranyament, el seu origen, fins avui), mentre d'altres crims i fils penjats, l'autor els deu deixar a l'albir del llegidor.

No crec que els tres lliuraments finals de la sèrie ajudin en re l'obra. Em valia millor acabada en punxa. Més resolucions resoltes pel qui les resol.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam