Tècnica de l'aranya

5-agost-2016

Llegit d'en Marcel Aymé, la peça Lucienne et le boucher, 1959.

La dona d'un joier qui sedueix molt putament un bonhomiós carnisser, veí seu, perquè acabi pelant el marit. Pel fet que el carnisser és un tros de pa, el mata ella, i li carrega els neulers al carnisser, el qual es deixa embacinar i accepta la responsabilitat única de crim. Tot anava bé, mes a la fi tot s'espatlla, ço que espatlla la peça.

Bon mecanisme teatral que ensenya la tècnica de la femella qui sap emprar per als seu fins els (figurats) estratagemes de l'aranya.

He marcat:

(Lucienne, vexada pel fet que la seua minyona s'ha feta violar, i pels crits que feia durant l'acte s'ha sabut)—D'ailleurs, si elle n'avait pas crié, personne n'en aurait rien su.

(...)

(El carnisser, quan per quin art de màgia al capdavall se n'adona que hom l'ha fet servir d'eina idiota)—Moi, je tiens à ma peau. J'y tiens plus qu'à ta réputation.

///

Bo, menys la fi. Hauria d'haver guanyat ella (s'ho havia guanyat).

Hà. Irònicament, a ella (la Lucienne), qui en sap, de fer de dona com natura mana, li surt tot fotut, mentre la vella n'ha pelats quatre o cinc, de marits, a força d'omplir-los el meló de plúmbia xerrera, i encara ronda, respectada, diguem-ne.

Potser aquesta és la lliçó. Les dones assoleixen la llibertat de la viduïtat, més o menys materialment assegurada pel treball de l'home mentre pogué pencar, més aviat a cops de xerrameca i imposició "moral" que no a cops de verí o ganivet.


~0~0~