Texts per a oblidar tantost llegits — (siguem sincers i nogensmenys polits)

Per a oblidar tantost llegit. (1)

(...)

(Sorry, don’t speak sharnekian.)

Cada matí, davant el seu suquet a la taula de la cuina, fa un torcebraç amb el crònic trofeu, un vella pistola, i prem el gallet, i espera el millor, ço és, el tret que el torna a la perfecció de l’abans néixer, mes fins ara no ha fet sinó figa. Es trau la serp de la natgera on se li rabejava de sòlita gatzara i se la remet a can seixanta, ço és, a la collonada, on presa de vertigen es voldria esborrar de les cartes marítimes com certes antigues heroiques nissagues qui en degenerar’s balafiaren els coneixements adquirits en ridícules disbauxes i percaces d’honors, ço és, misèries fastigoses. Amenaçat letalment per qualque revelació o altra — tret que què és una “revelació” sinó carrinclona logorrea, ço és, incoherent diarrea mental típica del boig, del fanàtic, del cretí, de l’ignar més cras? — sospita sense cap raó que la matèria fosca de l’univers, que es veu que compta com a pes pel vint-i-set per cent de tot el que hi ha enlloc, i és la pega negra que fa que les galàxies mateixes siguin capaces de guardar durant un cert temps un cert equilibri ans tot, desajustat, no se’n vagi a l’infern, no és sinó el moc del cony a les ungles d’una fetillera enorme com allò que no hi ha. I qui el convenç que no és gens decent de demanar que el prostitut us torni l’emolument setmanal si comet el pecat apellat jurídicament “regurgitació de lleterada”? I ara davallarà al vivari i, d’entre els maleïts, n’ensumarà el grau de gregarisme i belleu en premiarà qualcú amb qualque cacauet que duu a la butxaca, i dropejant pel pedruscall, n’escruta ara doncs la flaire i conjectura que el plany d’un dels condemnats s’assembla massa al crit d’esglai del cauet qui, misteriós astrònom, dropeja com ell pel cel horrorosament expansible, i llavors, com fa sovint davant els desgraciats, que digui: Sorry, don’t speak sharnekian, i escampi en acabat les teranyines a garrotades força versàtils, ço que alhora és clar li serveix per a fotre una mica d’exercici, car encarcarat ell rai.

Pujant del soterrani es transforma en bisbe qui, a tall d’idiota, tingués coll avall la veritat i doncs, de tot, en sabés més i tot que qualsevol altra formiga. La formiga passa pel crivell tota mena d’ignomínia pol·luent, ço és, colonial, i nòmada i col·lectiva troba sempre a qui titllar de culpable, on, llavors, el glaça espontània amb productes heterogenis que expel·leix per l’espiracle. I en eixam perfectament coordinat renega de tot déu i s’erigeix en conqueridora de l’espai latent entre la lluna i Mart, i això no és re, mentre un bisbe què és, qualcú qui s’ofega totjorn en bassiols de merda.

Se li aixeca devers el clatell qualque vagament catàrtic vent de penell, i hi insisteix, rebec, dient-se que no es vol pas retut a l’atmosfera, fera infame i afamegada. Afamegada fera infame com l’erràtica serp qui li empaita tothora el ses i qui en la neu pixada de la pell sovint va esvaint-se-li en un desdibuixament espectral, de tal faisó que llavors no sap del cert on li rau, i prou li cal alfarrassar i escatir on troba que el bec i la llengua, no pas bífida ans denticulada com la ràdula del pop, l’enceta i l’escorxa, per a llavors, sí, interrompre’n si pot l’estrall.

Mentre de la foscor cimmèria de la claveguera del vivari, emergeix, aquest cop fet cíborg, el clàssic gloriós macip qui adés fa una eternitat per aquest mateix albelló no acomplia la més prestigiosa encar de les evasions. Com un pont apoplèctic qui avancés a les palpentes, xipolleja a pleret i matusser damunt la sopa de femtes i se t’atansa. Ja pots tremolar, com piròman als vudús i a d’altres clínics potineigs al·lèrgic, car quiets coets és possible que pugui llençar o, si això doncs no, d’altres abominacions i afliccions com ara la pesta qui s’estén per contacte — quin acudit macabre per al teu vivari atapeït — amb úlceres gàstriques i quelcom consumptiu que ix onsevol i a l’encop, o àdhuc, amb el zel i l’eloqüència de l’automanumès esclau, la llavor de la revulsió envers tot idil·li ni paradís artificial, i en canvi la bondat del deler fugitiu.

Absort o hipnotitzat pel foc follet de l’abdicació, temptació perenne, cau a la tomba i malda per a deseixir’s de tantes de noses i brosses com se li abaten plogudes de la selva, i no n’omet cap, candi com el lleig i geperut Tersites qui, volpell i empobrit, i tanmateix ric i armat per l’angúnia mateixa que desperta la seua repel·lent aparença, gatxó de tremp provat en tota dificultat, pot, no gens ficte, tot tabú trencar, i com qui s’arrapa a allò que roman del naufraig, es vol simbiòtic, i se sap doncs presoner, com tot propietari, del mateix vivari on la seua rebel·lia duria al mateix enlloc on no durà la dels il·lusos alçurats.

Osmòtics els tentacles del cosmos atenyen els atzucacs més amagats, àdhuc, entre els altres monstres violents, esguerrats i escarransits qui hi repul·lulen epidèmics, ell mateix, la seua figura disgustada i tranquil·la que cap patiment no oprimeix, al xibiu on tant les andròmines com les crosses i pròtesis s’envolen i entretopen. Havent sortit, s’havia aturat un instant per a escriure amb un bocinet de llapis qualque nota científica en un tros de paperot, i un ens fantasmal vestit de groc ha aparegut com un malparit sense emocions al seu darrere i li ha fotut cop de barra de ferro, i ha romàs estès sota la pluja roent qui sap els eons.

Estrany llàtzer, amb els colzes ratats i treps pertot, pòtol nafrat mudat amb pestilents parracs, torna al seu vivari per via ell mateix de claveguera (massa obstacles novells a la sòlita entrada), i hi troba que tots els estats, institucions i individus, obscens, avui el prohibeixen. Qualcú, corruptiu i profà, li ha llençat al nas un formatge, no pas fet de llet ans de lleterada, i en canta abominablement peans, i ell el consumeix, lent i fruint-hi, com si fos microscòpic corc de gargantuesc monument. S’ha ficat, pel que pogués esdevindre’s en acabat, en una gàbia si fa no fa intacta, i s’hi tanca hermèticament, o diguem-ne s’hi desa tan inconspícuament i inabordablement com pot. Així quasi invisibilitzat, inaprehensible, en la seua gàbia d’or s’hi masturba i s’hi exhibeix, ocell aristocràtic, ximpanzé neuròtic, fins que no es mor.

Arbitrària remembrança del distòpic univers vist d’una finestreta que orbita qualque desconegut objecte hipogeu, i llavors, boig eixorbat, s’hi veu: Estatuesc antropòleg qui excava amb xàvega a les latrines on adés els disquèzics penaren, llurs sollats atapeïts diverticles sovint se’ls suïcidaven bo i esclatant, i en qualque desviament impensat del trajecte cap supersònic mainatge se li apareix un instant, brillant i impol·lut, per a guiar’l al laberint verge i ignot, on paradoxalment es perd per a trobar’s tot nou, ço és, transformat en altri, aquell qui no és pas que no hi sigui tot, és que no hi és gens.

Què fa el novell en aquell coet esventat? Crec, es diu, que m’he empetitit fins a desaparèixer; dec ésser microbi arrapat als pèls del cul de qualque quimèrica entitat. I una pudor narcòtica se l’enduu a clapar. Eternament? Probable, vós, probable...

No. No. Car s’ha desvetllat al capoll. Ah. I s’espellirà bell efemeròpter, fastigós lepidòpter, trist escarabat? No. No. Afoll endurit, petri. S’espelleix robí de rellotge que marca tostemps jamai, jamai, jamai...

I és l’hora blana del fungible esmorzar, premerà el rovellat gallet, la rovellada bala dirà si aquella altra son esdevé o no l’altre son del gran descans on re no torna a començar.