Vint-i-vuit faularres

1. (Faulona del trist triomf de l’espectre a la basseta.)


Lleixant enrere les adelitades dàlies i les prístines petúnies que feien d’enganyosa decoració de teatre — per a enjoiar els ulls, diguéssim, i mig dissimular-ne, emmascarant-ne, així les escenes esgarrifoses a l’escenari de darrere, amb, per exemple, les disbauxes dels monstruosos insectes cirurgians qui n’escapçaven d’altres — me’n record que emergia, alleujat, metamorfosat, a l’aparentment més pacífic prat.

Enmig del fresc herbei d’aquell prat ondulat i boterut hi ha una basseta glauca on hi veus emmirallat el cel cendrós. Tot d’una se t’hi reflecteix, vaporosa, una noia qui, vora l’estanyol, passa fugaç com ‘ànima en pena’ (concepte absurd, com es veurà).

És una noieta vestida com a les darreries del segle dinou. No és una noia de carn i ossos. Girientorn, prou veus que no hi ha ningú altre que tu; cap altra presència que la teua. El prat, tot al voltant del bassiot, és nu; una bona extensió on només el verd curt de la gespa no rau. Força lluny hi ha els arbres a un costat, i a l’altre les roques i pedres del tarter al coster més rude del comellar.

Romanc a lloc; no m’hi moc, estupefacte.

Què hi faig, plumbi, com un estaquirot? Què em dec creure que s’hi esdevindrà a continuació?

Tinc un cap tot barrejat d’idees rares. Reflectida a l’aigua calma i cerúlia hi he vista una noieta trista. Això és palès, inqüestionable. Una noieta inexistent. Una noieta feta de núvol fi, d’esponjosa broma, de translúcida boira.

Crec que nogensmenys m’hi estic, inamovible, perquè dec esperar que torni a aparèixer, que en el seu viatge que suput (lògicament?) circular, torni a fer-se guipar. Mes quanta d’estona no caldrà estar-s’hi, palplantat com un espantall? I si el diguem-ne ‘espectre’ fa tombs al voltant de l’esfera mateixa, amb el seu anar fent, el seu xano-xano, no pas gens accelerat? O que dic, l’esfera? La galàxia? L’univers i tot? Puc passar-m’hi, a l’aguait, si exagerem, tota una altra eternitat.

Fins que oidà, ací la tens! Potser no ha anat enlloc, o no gaire lluny, un tomb de tast pels voltants. Potser acana encar el terreny; escoseix, reguardeja, les bondats del territori. I, esbrinant, esbrinant, hi reapareix periòdicament. En tot cas, a tots ops... Oi cavà? Prou crec que l’he tornada a copsar, instantània, amb passa compassada, amb els trets commoguts. No em diguis que no. Surava damunt els brins com un altre bri, amb contorns de cos de bella noia, que el ventijol suaument desplaça.

I després? I després se’m feia llarg. Potser la noieta ha canviada de drecera. Potser també descansa, o dorm.

Car cau la nit. La veuré de nit? M’hi he adormit.

I l’he somiada? Hò, i tant. Cada vegada em sembla conèixer-la millor. I hi tornaràs? Hò, i tant. Hi tornaré, prop la basseta, hi tornaré. Anys i panys. Tants com no calgui.

Per què? Per què, diu! Perquè prou cal resoldre l’enigma, no fotéssim! I... I perquè crec que (ja sé que fa riure), d’alguna manera, me n’enamoriscava.

I la reveig? I tant. Molt de lluny en lluny, de vegades n’hi ha per a desesperar-se’n que reaparegui. El seu cercle ambulatori es deu eixamplar com més anem.

Ja em coneixeu. Prou sabeu que mai no he caigut al condemnat bertrol de creure’m ni una de les supersticions de les religions, ni de les ximpleries que regurgiten els crèduls creients en fenòmens paranormals, o místics, o metafísics, o ‘espirituals’. Re, rucades. I encar ara, malgrat tot. No. No crec ni en espectres, ni en déus; ni miracles, ni manifestacions inexplicables. I tanmateix com explicar aqueixa?

M’he vist doblegat a creure que si més no aqueixa ànima aèria roda perenne i en pena enllà dels cels opalins, bo i trescant indefinidament damunt (o dins) un cercle (per a mi mal definit) que potser és immens i recorr, enjòlit, surant, qui sap per quins verals perduts dels negres firmaments.

Car tot i la meua incapacitat d’acceptar la mentidera realitat, no obsta, vós, que prou la veig. Amb son amble plàcid, sa careta tan preciosa.

És una al·lucinació recurrent? Soc de debò un altre pobre carallot qui pateix d’il·luminacions?

O és allò l’emmirallament de qualque transitori meteor que, com mant d’objecte celestial en òrbita, solca l’espai a períodes, ara regulars, ara irregulars, i, segons la color i la consistència del fons arbitrari, apareix més o menys desdibuixat, esvaït, i de vegades guanyant aparentment substància, de tal manera que reïx a reflectir-se al cresp lletós de la bassa?

Així... En canvi... És que el meu magí no antropomorfitza en etèria noieta de somni el quaix transparent estrany meteor que s’emmiralla al cresp del bassiot cada cop que, tornem-hi, se’m presenta (quan vol) justament a un cert angle?

No l’he vista pas de cap manera mítica ni èpica, ni estranya; ni vestida de deessa, ni muntada damunt cap centaure, ni afligida per la presència del drac, ni escapçant cap tirà, ni en cap d’aqueixes ximpleries, no; venia de noieta humil, amb l’encantador visatge gairebé plorós, diries que angoixada interiorment doncs, per qualque neguit tenaç.

Un instant, si us plau. A què en dius, en aquest cas, ‘meteor’, a manca segurament de millor mot?

A allò que veus, fet d’una substància o altra (car és evident que tot allò que manca de substància manca d’existència), que no té nom encar, com tantes d’altres manifestacions encar no descobertes. No descobertes, mes existents. Contràriament, a tots els invents sense solta ni volta que no existeixen i tanmateix hom els dona nom, i tant d’imbècils se’ls creu, falòrnies escandalosament repugnants, com tot allò que basa les religions i els dogmes societaris en general.

Sigui com sigui, demanem-nos-ho, fóssim valents. Sense compliments, ja ens coneixem. Faig la cort a un espectre? Què és aquest tèrbol tripijoc on m’implic? Ridícul. Prou carrinclonament, m’engany tot sol? Si fos altri en aquesta idiota situació, li diria: «Badoc! Desembadaleix-te’n!»

Però si soc jo mateix l’irrisori il·lús, no seré pas prou ruc de creure’m les pròpies conviccions — paradoxalment, les conviccions d’un il·lús, doncs. Un il·lús qui no es creuria allò que li diuen els ulls!

Els ulls poden decebre, enganyar? I tant. Al·lucinacions, miratges... I la realitat? Què fora la realitat? Façana dels fenòmens; els fenòmens, subdivisibles fins a unitats de moment de totes totes invisibles.

Monòtones conviccions, company, hom s’hi adorm...

Ep! I s’hi fos qualque efluvi de la sospitosa, sempre incòlume, bassa? Qüestió important, hi has prou ponderat?

No. No puc ésser a totes bandes alhora. L’ubic no soc pas jo. I les possibilitats foren incomptables. S’hi hom s’hi aturés gaire estona. Mes la vida és breu. Manquen prou lleures. I hom no pot balafiar-la exhaurint possibilitats, les de més de les quals no duran mai enlloc.

Hom s’ha de cenyir a la inferència lògica; sense mai fer volar fatus coloms de vorera.

O... Pondera que, si fos de debò un(a) espectre, segur que no estaria pas sempre marrideta. No n’estaria mai! El xe de les nits, prou ens ho deia: «Prou poden els morts; llur gran avantatge sobre els vius és que no es poden pas tornar a morir.»

O, més planeres filòsofes, com deien sempre les dones a la botiga quan s’assabentaven d’un nou mort al veïnatge: «El pobre (o la pobra), se li ha acabat el patir!*» El corol·lari és, òbviament, que si ja no pateix, feliç rai! La felicitat només l’atenys un cop ets mort. Un cop mort, pel fet que ets feliç, per què la tristor? Hi ha gat amagat amb el posat, la continença, de la paieta. (Ho fa perquè em sap de natural depressiu?) (Potser és trista perquè encar no m’he mort? «No et deleixis pas, no et caldrà gruar gaire, estimada. Aviat hi soc!»)

—Entelèquia és afany (àdhuc instintiu) d’arribar a la fi, a la perfecció de la fi, a la mort. Només els morts en som (!), feliços. La felicitat és sola prerrogativa dels morts; és una exclusivitat per als no-vius. Au. La veritat més aclaparadora. Els inexistents tot-poderosos ens (!) rabegem en el no res del zero. Zero. Zero dolor de cap mena. Per tot dolor inassolibles, elis, elis! Comprès? Entès? Capit?

—Ai que n’ets, d’insistent, noi!

Àdhuc els vius, si no fos que la societat tribal els omple de continu d’odis i rancúnies, ço és, de necessitats ‘ineludibles’, haurien de viure feliços, car saben que, al capdavall, la felicitat de la mort eterna els espera, és a dir (tira peixet!), cap neguit, cap punxada, cap temor, cap angoixa, cap angúnia, cap agonia més... Au. Respirem a fons. Somriguéssim. Riguéssim. Petonets per a tothom.

Les dones qui, havent-me vist, sovint xafardejaven. «Molt estudiós, el xiquet; retret i retut, ajupit i geperut, furtiu i nocturn; sempre amb llibres amunt i avall; ara, silenciós, calladet; no diu mai re, això també; qui sap què sap; qui sap si sap re!» Tot hi eren crítiques i censures. Les femelles bastes sempre m’han trobat repulsiu. Les finetes, no; les finetes crec que troben de vegades que soc capaç de certs bons cops amagats.

I qui més fineta que no la noieta de l’estanyol? Fineta a betzef. Finíssima. Ja ho he dit, etèria, era. Era impalpable. Evanescent, incorpòria. «Per a mi dona ideal, idònia. Vull viure amb ella!»

Ara crec que allò que sabem no és mai prou. No és pas prou. Caldrà aprofundir-hi. Indret misteriós, l’esfera extraviada per l’idiota univers que ens ha tocat. Món a escatir, i tant, encar, encar.

Me’n cansaré? Mai del tot. Fins el darrer somriure, pencant-hi, ficant-m’hi de bo de bo, i tant, i tant.

Xst. Dubtes molt greus sobre quina realitat compta, vós.

La noia dels meus somnis, dels meus delits, no l’he vista com a figura qui hauria poguda tocar (amb el seu permís, car no soc sacríleg) com qualsevol altra estàtua, No. Només n’he vista (reconeguem-ho) la reflexió. Ara, tota reflexió reflecteix un objecte més o menys sòlid, substancial? O pot reflectir una mena de miratge, d’idea transformada, qui sap per quines vies, en imatge visual?

Era allò doncs encar una metamorfosi de diàfana pel·lúcida papallona passatgera part darrere meu i qui no he sabuda copsar altre que reflectida? Ombra de papallona, en transformació onírica de tall ovidià, per les atzaroses particularitats de l’aigua i de l’aire, esdevinguda visió inexcusable, vull dir, irrefragable.

No soc pas el millor candidat a veure visions. La funàmbula aparició no me la crec de bo de bo fins que no la tocaré. (M’hi enramparé? Hi jaquiré l’ànima?) (Ai, ai, ai, ai, ai.) Potser a l’hora de la veritat em mancarà el coratge i m’acontentaré (per què no?) amb la visió.

Visionari, somiador, caçant truites al vol...

Mes un moment, si no et fa re. Palès que tots fem xup-xup als llimbs de la ignorància. I si no fos cap papallona etèria? Ans (una altra idea ruc) el vel. Quin vel? El vel que un vent de mala mort, un vent de fi del món, ha fet volar. El vel assenyaladament que tapa el visatge tràgic de la tenebrosa deessa del llambrec empedreïdor qui nogensmenys tot ho veu aleshores més clar?

Oh, no em facis cas, bromeres fantàstiques de l’endormiscat. Em referia, així com així, al vel del māyā, o potser al vel que cobreix n’Isis, tant se val, el que enfosqueix la vera realitat (?) amb façanes temptadrius i mentideres.

Quina realitat, dius. Doncs, sense tapalls ni aclucalls, l’altra (l’altra home, l’altra, què vols que et digui!) realitat.

L’ombra del vil vel al vol se’m fabrica o afaiçona al magí com a l’estàtua, l’efígie, l’esfinx... La gorgona qui dic, la qui tot ho veu tal qual, desoladament, sense els adorns, les aparences; un món no pas fingit, fet tot d’horror, sense les dolçaines ni dolçors de cap mena de consol.

El māyā, l’error fatal del que ens imaginem que veiem. Múrria dimoniessa, doncs! Qui sap, potser em somriurà al darrer instant.

Visionari, somiador, caçant truites al vol que tot ho val. Fins que me’n tornaré a casa, ancià viatger qui ningú ja no reconeix. Ni el veuen ni oloren.

Mes ep, tranquil ell rai, morint-se feliç en el més fosquet oblit. Amb les dolces memòries de l’estimada del toll. El macabre ball punitiu del seu treball, ja benauradament inacabat.

Inacabat. Car, per la il·luminació que duu l’absència de vel destarotador, tot i que de sobte sabem com s’acaba... Com fineix cada història ni historieta, tant de formiga com d’univers. És a dir, amb el sòlit anorreament. (I la resta — ca? — ho fem per a distreure’ns.) Encar, alhora, paradoxalment, sabem que tot roman tanmateix irresolt.


(...)


[*Un incís per a vantar el millor filòsof — mon pare, l’home qui morí somrient car entrava finalment a la felicitat sens fi. L’home qui em deia, clares i sense les tergiversacions dels filosops professionals — (el vernacle filosòfic, un batibull de mots buits; vagues especulacions, tantes com vulguis; tria’n a lloure; molt d’escatainar per a pondre una altra obvietat) — les úniques veritats que ningú altre no m’ha dites, sobretot quan compten, quan ets petit. «Cal tindre por dels vius, mai dels morts.» «El món s’acaba quan et mors.» «Abans ve l’obligació que no la devoció.» Aquest coratge ‘moral’ — autènticament moral, no pas la merdegada que passa per moral entre tota mena de cretí — que és l’únic coratge que no és puta falòrnia, li permeté sempre d’estalviar-se l’assistència, altrament manada per la criminal societat on visqué, a aitals llordeses insuportables com els temples, les processons, les manifestacions — totes filles de la buida xerrameca propagandística, i el bord apassionament (ecs!) dels capsdecony eixelebrats qui s’hi adscriuen. La teua obligació, com la de tothom qui valgui, és, mentre ets viu, complir les tasques per a la surada pròpia i la dels qui de tu depenen. D’un pare així, hom, si pot, se’n gaba. És clar.]


(>>>)



2. (Faulona del vailet venut.)


Rodí el món, i torní al born. Raguí enjondre, i en acabat, conspicu per la manca de carn, girí cua cap al vell cau.

Hi era, de lluny, entre la pols, l’esquelètic fòssil qui sembla atansar-se ineluctablement i ominosa a rescabalar-se de les àvols ignomínies adés sofertes.

Cert que el tort que hom li féu, a l’inerme vailet, la matràfola inherent, la pèrfida traïció naturalment incorporada al bescanvi de carn humana per uns quants diners, m’havia d’haver fet mal al cor, un mal, un corferiment, que em rosegaria llargues hores fins que no queia malalt de mort.

Mon païdor, quin frenètic piròman; quin agre i llefardós pontífex qui amb son bàcul et burxa! Extravagant arbitrarietat dels inescandallables budells.

Crec que al capdavall em guarien, al fons de la sentina, insidiosos turments amb ferros rovellats.

«Ten louis d’or is what the minnow’s worth.» Deu lluïsos i prou és tot allò que havia donat per la meua pell el capità del vaixellot que transportava armes a revolucionaris malsans, uns paperines clandestins com tants d’altres, en pretensiosos projectes condemnats a provocar en els maleïts poderosos qui volien destronar molt corrosius genocidis.

Escàpol, saltant per la borda, foties peu damunt l’areny que duu a la jungla, on isnell t’endinses. Assidus esgarips ixen de l’espès fullatge; hi nien sens dubte harpies.

Si fa no fa a continuació, exasperat, vexat, per eixams qui, bo i aviant quiquiriquics totalitaris, albirats en escorç semblen arrengats en formacions triangulars on un molt esmolat vèrtex irromp, irruptiu, i en orrupte, anorreant resistents vegetacions i tenaces teranyines que hauries altrament cregudes impenetrables. Damunt, et trobes tot d’una fiblat per qualque mena d’escurçó, de qui el verí tot de cop t’afebleix i et sumeix en accídia i vertigen.

Com t’arrossegues, moribund, damunt l’agressiva brossa, d’on escarritxos de violí nafrat no sorgeixen, com ara gemecs exhalats per la mateixa superfície, pel teu cos demolit electrocutada.

Antic templet enmig de la selva t’esdevé orgiàstic mendraig, exuberant sopluig. Orgíac, esdevingut priàpic, t’atanses untuós a l’ídola lluminosa.

Al sacrosant templet hom pot morir-s’hi en pau, car, oi, prou a hom, sortós, li ha estat donat de poder, en plena pregona ranera, fregar-hi abundantment i llarga, mà benaurada, el cony delitós de l’emperadriu entronitzada, inexorable deessa eixarrancada.

Sents bategar al dens flairós ambient fetillants corprenedores rapsòdies en gloriosa exactitud, com ara si sortissin de la lluent estàtua mateixa, qui, orgàsmica, a causa d’haver sa cornucòpia prou esperonada per ton experta urpa, cau en abissal colossal deliri i s’escarrassa àdhuc a esdevenir com qui diu càrnia.

Et sedueix bo i embolicant-te com en capoll d’aràcnid de segona mà, mentre alhora teixeix, botànica, tota una selva nova que sense lluita irreversiblement et degluteix silent i ubiqua. No sé pas si mai més et deixondiràs ara d’aqueixa extraordinària feta.

A tot s’avesa hom quan cal, no pas? N’eixires ranquejant. Pel primer inexplorat viarany pedregós, bo i duent a les espatlles l’esdevenidor de la raça, xerrant-xerrant tot sol, com qui repetitiu prega, caigueres crètua avall i mai més no fores vist.

O sí. En les perdudes pregoneses, flàccids reialmes aleshores on eixiverní durant mefítiques dècades.

En càmfora i abstinència, colent d’altres malalties tropicals i infeccions exòtiques. Fulgòrids, tallarols, axolotls benignes, hi espií, volant-hi, nedant-hi, fotent-hi el mec. Faunes estrambòtiques amb grotescs espècimens nogensmenys amb alts conceptes cascú de si mateix. Eloqüents psítacs i simis escuats en sinistres paisatges. Capats impostors, vellutats falaguers, traient llurs nassos envejosos per vèrtexs i arestes de la carena, la qual, a mos ulls entelats, gaudia de la mateixa meravellosa geomètrica coreografia que usaven les astutes serps. I mentrestant, tothora, no hi reconeixia pas re.

Ens arranava llavors el foc de les metralladores niades dalt de tot. «Amunt i damunt!» anàvem cridant. I els casuals sobrevivents prou assolíem els cims de la serralada i, sobre el sobri enemic, ens hi llençàvem encar esgaripant. Com els tolíem! Com els anul·làvem! Amb quina ferotgia, bogeria! Llurs màquines de mort les destruíem llavors damunt llurs cossos totalment xemicats. «Morta la cuca, mort el verí» entonàvem estúpidament.

Tanmateix no pas gens perplex davant el caos, amb tots aquells ultimàtums a cada instant, la vida sempre penjant d’un puta fil, malda per a mantindre’s viu.

I aleshores ja ho veus tu, les neus es desfan. Amb runes a les parpelles, a l’òrbita de l’escabrosa omeda que encar fa escarafalls de l’arcaic batallar dels imbècils de torn, allí rau, subversiu, irrefragable destorb, ran dels munts i munts d’estralls, destrets, espurnes, cendres, d’on, cridaners, els terminalment nafrats i gangrenosos, atribueixen, vindicatius, greus vituperis als qui els volgueren jurats al sacríleg, sempre espuri, sacrifici.

Balbs hi badallàvem els cadàvers, massa son la nostra — no ens lleixaran mai descansar en pau? Escorxats per xanxa, i també per a fer-ne una de bona, ha-hà, no servàvem cap secret, i els bàrbars ens observaven, llur crueltat pintada en llurs esqueixades continences.

I ara els estiracordetes, llençant àvols esgaldinys, ens munyen els pius — ens prenen per vaques?

Espentejat per cap puntada, rodolava per la glera. Esvoranc avall, caigué a l’estanyol del fons. Batejat per l’aigua gèlida, ressuscità. Ara, quan, per a menjar, caça cap (ós) li treu, a part la pell, l’(òs) de la cigala; col·lecciona, carallot, (òssos) de cigales d’(óssos), si us plau; car creu que prou li porten sort.

/.../

Es pliu (es compromet) a fer-ho, a recobrar, si pot, les traces del vailet. El veu, a l’entreson, en diferents ben possibles existències. Pòtol virtuós i ensopit, sense cap solta ni volta a la vida, ni objectiu ni destí, com correspon a tot desarrelat. O, dalt el vaixell pirata encar, esglaiat, glaçat, espantall qui, en trist irrellevant simulacre, amenaça el timoner. O vell com ell (en realitat no tant). Amb un nas que també li raja. Un nas d’escarransida mòmia, un nas en espiral que, per encanteri, diries que representa un pinacle amb les fosques sutjoses cargolades incisions.

I abans? Naturalment, anys de parracs, ocupat, com qualsevol altre estercorari, a recobrar a les cunetes objectes caiguts o llençats d’ençà de bruts i pudents bòlids molt perillosos, i a les sèquies les peces dutes per les pluges.

Darrer cop d’ull a les geriàtriques cròniques grotescament adulterades, moms repulsius en fulls, pamflets, tacats de secrecions infames. Què els romania en pic hospitalitzats? Fastigosa mort. Prou, s’ha acabat; hem tancada ta barraca. Mès en mortalla, au, ara toca espitxar-la — ràpid. I els galàctics paperots, ecs, a les escombraries.

L’erudit reclòs (s’esvaeix del món com un fum, i un cop sebollit qui sap on, es diu totalment independent) ha admès, a si mateix, haver paït el conflicte, pitjor, el col·lapse còsmic, i que no serà pas ell qui es neguitejarà mica a assajar de capgirar-ne els símptomes, és a dir, tots aquells calamitosos espontanis malsons que se’n seguiran.

Amb el telescopi imaginari adreçat vers l’estranya bombolla de les eròtiques erupcions, el seu subtil espletar-hi les inherents lletjors... O pus tost amb el seu pouar-hi, amb galleda traucada, dient-se, inútilment i eterna, «Ompl-lo, ompl-lo; ompl-lo, ompl-lo...» Mes de què?

Mon pletge, mon pliu (ma paraula), ma fermança, com mon fat i ma planeta, és, sense molla d’indulgència ni pietat, d’esguardar, i si cal descriure el món, en tota la seua implícita horror.

Car fou ell, el vell, qui efectivament es vengué el vailet. I avui assegut a taula, aparentment a les últimes, amb cara d’extremunciat («What’s left? hospitalization plus death»)... Avui un insistent borinot a la barretina, un atac de rara curiositat, no pas de recança ni de penediment, de curiositat i prou, l’ha fet fixar els ulls de la ment en quina mena de possible futur el vailet no ha caigut. No pas per a retrobar-lo ni amb cap mena d’afany de restitució, només per a saber-ho, passatgera baterola seua, curiós.

Si li sobrés temps potser llogaria un bòfia fastigós, un inspector retirat, un espia delator i traïdor, i prou àgil en la disfressa, perquè investigués on rau, el vailet, i com s’ho fot, o si se n’ha perdut tot esclau (rastre) i és de llonga data mort anònimament en qualsevol guerra, orfe peó qui, per agrits intrusos engargallat amb el zel lasciu del sàtir, no pas a cardar verges, ans a masclejar per sàhares i carpats, enlloc no tornarà.

No romprà cap pletge erroni. El magnífic paradigma o pletge excel·lent adés promès, l’omplirà, el complirà, si no es mor abans. S’ho ha proposat, i...

Fa un gest estrany. Crec que s’ha mort.

/.../

Tu tornes, sí, a la casa buida. Cremà. No hi ha sinó un parell de bocins de murs fent cantonada. Qui en repleveix re? Ni de genolls cercant part de terra, vatua, cap relíquia.

No gaire lluny hi ha una borda que abans no recordaves pas que hi fos. N’estrebes el nus de corda que penja d’un foradet, i darrere, el baldufell rellisca avall, i la porta s’obr sola.

T’hi veres? M’hi viu, m’hi viu. Esquelètic, malgirbat, com ara escrivint damunt la taula ranca, que a un racó mirant vers la porta badada suporta un petit espill diagonalment esquerdat.

«A què juguem?» Digueren simultanis els dos a l’espill. «A amagar l’ou?»

Alhora, uns al vaixell cridaven, cada cop més lluny, «Home a l’aigua; home a l’aigua!»

(>>>)





3. (Faulona del faulista convençut que qualcú cada nit li aixecava la camisa.)


Ventre horrorosament caòtic on, inconcebiblement dissortat, l’infant nonat viu pregonament infernat.

Singlant turbiditats a les palpentes, d’aquell esfereïdor terrabastall no en sap treure cap mena de sentit. És un laberint indomesticable, que aboleix tot aprenentatge i fa estèril tota demostració d’enginy. No hi ha re més poca-substància que voler en acabat encar néixer. Tret que el teu vehement rebuig és massa de vegades ignorat. I néixer ho fas, malgrat ton desig. Dissenteixes debades. «Fes-te fotre», diu la vida. I au.

Amb gran àvol plaer, es nodreix, la paràsita fal·lera de viure (l’empenta vital, l’instint de supervivència), de la catàstrofe i de la immensa putada.

Boja, incapaç i inestroncable rellotgeria. L’inclement fortuït martelleig d’un cor aliè, mentre xauxines a l’adob virulent, a la merda bullent, dels ominosos budells. Tot atansats llimacs gegantins qui s’eixamenen a rosegar-te els teguments.

I les sobtades enormes sorollades. Flagrants estupres, macabres martiris, sorprenents infanticidis. Viratons que burxen i burxen endins. Itifàl·lics íncubs qui et rebenten reincidentment la precària bombolla. Lladrucs, gronys, rugits. Brofegoses locomotrius que, amb bombes atòmiques dins, foten esventegadament cap. T’esbotzaran pertot arreu i de continu.

Vidres, lents, espills, timpans, tot asclat amb cada esclat. Les urnes blau cel volant en mil bocins. Àdhuc aviat ens petaran les pells dels ulls i la pell del cos, i tot l’aterridor molt repulsiu dedins serà vessat.

Tot plegat, aquesta és la teua inextricable intuïció. En la teua petitesa totalment negligible trobes tanmateix que res no serà mai clar ni definit, que tot serà sempre una trista empastifada. Per què voldries raonablement aventurar-t’hi? Atzucac tenebrós on hi lleixarà la pell rostada i podrida per les il·limitades atzagaiades?

(Per graciosa sort, aqueixa nit, el tendre ambrat mal empeltat faulista qui ens havia potser de succeir en el negoci, ens naixia mort.)

L’endemà matinet no mancava pas a la cita on adés l’adiava el proctòleg. Amb l’anus xemicat en escruix, ha anat a veure’l al consultori.

«Veureu-ho, doctor, dec tindre el recte revoltat, revolucionat, a despit de ma bona, boníssima, conducta. Sabreu. Un mal violent, execrable, com si me l’envaeix de nits una voluda ignara. Quin escàndol, vós, me n’emanciparia molt de grat, no cal dir. I us ho agrairia amb escreix si me n’estorcíeu amb les vostres indubtables arts mèdiques que hom ja percep ullcluc a l’atans, i més quan us n’ataülla l’aura.»

Diu el metge que, tranquil·litat, que ja fotrem el que podrem. I l’examina.

«És càncer, oi? Càncer de recte, d’anus, de quelcom o altre per la regió de l’immens fàstic, de per tot aquell gàstric infame envitricoll! M’ho podeu dir, m’ho podeu contar. Ho comprendré, ho comprenc. Inclòs el fet que em diguéssiu ara mateix que no duraré tres setmanes. Tres dies. Tres hores. Guaiteu, m’ho prenc tot tan garneu, vull dir, xiroi i rialler. Ja era hora, us diré. Bon desembaràs. Merda de món. Circ d’esborronadora crueltat. Merda supèrflua de turmentosa existència. Absoluta inutilitat de la dolor. Més val fotre el camp per la porta falsa i instantània — l’única porta que llavors s’ho val.»

Li respon el proctòleg que servi l’ase, si us plau. Que no li troba re de greu, però que de certs «vicis» cal capguardar-se’n ferm.

«Vici? Quin vici! L’únic vici que em conec que correspongui als estúpidament embullats òrgans de què tractem és que em calgui, prou sovint, cada matí si més no, com qui diu, anar a cagar. Això, és clar, acompanyat prou tothora pels familiars actes de cagar-la i cagar-me. Això també. Car què hi fotrem si em nasqueren així. Alhora fotent nyaps a betzef, i poruc. Poruc com ningú. Perdent la merda pertot arreu i de continu.»

Li diu el metge, segurament per a treure-se’l de sobre, que, quan li agafi aqueixa dèria («aqueixa neura»), es foti pessics a les natges per a fer-se diguem-ne degudament reminiscent a la circulació adient, i que belleu aviat, amb allò, amb aquell tractament suï-gèneris i in-situ, amb els anys i els panys, la balança se li abalança cap al bon costat, i la dolor se li extingeix tota sola.

«Amb un refús tot rodó us responc, ja em perdonareu, doctor. Els tèrbols, aterridors, esdeveniments nocturns no són per a remeis casolans ni massa palesos, com si allò que m’ataqués foren mers polls, o cabres, o puces. Això meu és collons-lo-greu! No s’hi fotre cagarel·la! És com si em dèieu que el meu mal al cul és com en les femelles un altre adotzenat mal al cony. Tots els conys són iguals, i cal tractar-los a baqueta. Molt diferent d’un anus. Un trau pudent és un trau pudent, i au.»

«Justament no», crec que anava a contradir el metge, però es repensava i se n’estigué. Saps què? Que se n’anés aquell repetitivament resurrecte pacient a la merda, prou li tocava. Millor calia que callés, doncs, car al capdavall què sap un metge?

Com el fabulista amb ses faulones de no re fa el que fot per a distreure’s de l’horror de viure, així mateix (com tothom altri en el seu entreteniment, per molt ridículament ‘apassionada’ que s’ho prengui) el metge amb ses anàlisis i examinacions, i receptes i potinguetes.

Li va obrir la porta i àdhuc discretament l’anà empenyent fora. A l’altre cantó de la porta, al rebedor, la infermera, ullpresa, romangué esguardant-se’l. Quin carallot més gros, crec que pensava, pobra dona.


(>>>)


4. (Faulona del beatnik provincià.)


Engegàvem vituperis, penjaments, superflus vilipendis, amb nostres llavis de dol.

Rere gelosies i estors, hi érem totes les vídues, i conques, i grasses tietes casades i desvagades, sotjant-hi, espiant-hi, pel carrer, els irritats espantalls (llurs grotesques carcasses abillades amb infal·libilitat exuberant) (les dones uns cassigalls, els home uns baldragues), qui sovint, ells mateixos, te n’adones de dalt estant i tot, quecs i taxatius, blasmen tothom, tret d’ells mateixos.

L’Arcàngela, minyona a cals Comtals, qui tot d’un plegat diu que es creu la viva encarnació d’aquella altra pobra noieta salvatgement estuprada per qualque texà, qui els folls datspelcul “republicans” del govern bíblia-emmerdat de Texes, a despit dels seus dotze anyets, fan haver un fill — per ningú desitjat.

És generalment conegut que adés, vers els anys de la pera, així mateix en foteren mare verge d’un pare-déu molt filldeputenc, molt de dretes, feixista d’allò més pudent, totalment repugnant.

Texes i els biliosos, bibliosos, ditirambes a les tenebres sempre de moda; sicofantes, delators, allò pitjor de la humanitat, s’hi congria; atiats per la sistemàtica crueltat de les cleptòcrates jerarquies merdoses, llurs càstigs arbitraris contra les dones abonats per tantes de sectes d’insectes cretins, de puerilitat i cobejança terminalment malalts.

Cert que les dones de memòria curta són les més harmonioses, i doncs aquelles amb qui millor hom no pot entendre’s. Ai llas, no pas amb les malèvoles maleïdes deixebles de na Nèmesi. Cal vigilar. Cal saber triar. Cal no caure pas al bertrol.

A cals Comtals, l’Arcàngela a la cuina, fent abstracció de les xafarderes del davant, rere les gases a la finestra, ha oblidada tota la vida anterior, al poble, amb la violació peer part del capellà, i tot allò altre tan al capdavall, com se’n diu, traumàtic, i ara es veu i creu, per contagi, pobra meuca, amb dret a adoració i tot.

Als anemòfils, el vent ens fa sovint el premi d’anar aixecant faldilles de noies i dones ben fetes, perquè, sobretot quan som estratègicament al replà de baix de les escales que menen als ponts, els guipéssim les escasses, esquifidetes, gairebé invisibles, calcetes, que no els tapen gens el cul i amb prou feines miquetes de cony. Així que què? Que semblava que només jo sabia que l’Arcàngela prenys rai. De bell nou, ep.

Un altre cop ben escaient, ella baixava de la passarel·la i jo feia veure que en pujava. Queien quatre gotes. L’Arcàngela digué que allò no era de debò pluja. Màxim uns quants d’angelets çassús qui amb uns modests rajolins, se’ns pixaven sobre ans d’anar-se’n a volar enjondre.

Havíem establerta taba, potser ella volent atrapar un fuster vellard banyut qui per designi diví li tapés les vergonyes, i jo, el vellard a propòsit, content d’haver cap cony a l’abast, un cony de dona treballadora, qui, tret de ses ínfules bíbliques, és a dir, som-hi, tornem-hi, fent abstracció que la paia boja rai, amb una feina segura a cals Comtals, teca segura.

Li deia, «Heu sentit, noia, els pagesos tirant fuets, vull dir, coets, contra la pedregada? Es queixaven i s’esqueixaven de massa pluja, i ara es planyen de l’eixut, vull dir, el contrari. Potser ignoren que tot allò que ve del cel és bo, i prova que déu-lo-pare aprova o desaprova, vull dir, si comparteix la cosa o no, si els troba prou virtuosos o massa pecaires. No fa? I tant. Segur que no es portaven prou bé (com déu mana!), ni abans ni ara, ni ahir ni avui ni demà. Deveu conèixer com fa un dels immensos poetes de la bíblia (em sembla): “Als fangars de les grans pluges/ S’hi rabejaven les truges./ Si amb prou pregàries no puges/ No pas que ompliràs les tremuges./” O quelcom de molt paregut.»

Em deia, «Que es fotin, vós, els pagesos; sempre renegant, no fa? Massa poc! I déu-lo-pare qui ha fet lo món, pot fer i fa el que collons li plagui, no pas? Com diu la bíblia, oi? “Qui la fa l’apaga”, i si ho vol, vol. Va parir l’esfera, i ara, si li passa pels dallonses, la fon. I au. Fes-te fotre, ca, oi, eh?»

Li responia: «I tant, i tant, mancaria pus; just al clau. I en acabat encar hi haurà criminals ateus dient que és cruel, ell, lo tot-totpoderós, bo i ofegant de cop sobte, per exemple, tants de milions i milions de pobra canalleta, és a dir, la gentada, la gentota, supèrflua, tacada, macada, gens com cal, que ompl a sobreeixir el món. Sense cap dret!»

Això fem: abscondre’ns com uns cabrits per ombrívoles valls i procel·losos cims.

Enmig de cap clariana al bosc, dolçament solaçats, ens transportava la verda potinga que hom anomenava “confitureta del cosí Edmon (Dantès)”, ço és, el nostre haixix quotidià, a l’abnegat paradís dels suaus matisos sensuals, lloc d’allò més amè.

Sense cap mena de temor, inviolables, perfectament defensats per impertèrrites benemèrites invisibles influències, hi espigolàvem, fantàstica clariana convertida en el fabulós jardí dels bons àpats i, més enllà, ben a prop, hi atalaiàvem les acaronadores hurís, pausadament cardades per amorosos bocs, i allò ens feia riure.

Bo i fonent la negra neu, atziacs gegants, foscs ens allarguem, sempre ominosos, com al final de la “Patètica”.

Als qui, massa lúbrics, xonen pels boscs, hi anem part darrere sense fer espetegar cap branquilló, i tot d’una al mascle de dalt, nyac!, guitza als aglans!

I llavors, bucòlics, esbufegats, amb les balladores abillades amb barrets i prou... Ens esperonaven al coit, al coit, coit, coit.

«La meua set d’absolut es resol en no pas gens de set per absolutament re.» Li dic.

Em diu: «Hosanna, o com se’n diu, albíxeres, al·leluia! Has tornat a néixer per una altra gracieta de déu! Saps què? Fes-me un fill; aixeca el penjoll, carallot.»

Faré veure que m’he cregut que, d’aquella, pare he esdevingut. Fotré cara de ruc. No em caldrà patir gaire per a assolir el mestratge del paperet. M’ha calgut fotre’l tota la vida fins ara.

En acabat, li dic: «Acana l’ocana, noia! Guaita l’hora on ja no som! Aviat matinarà. Cal fotre el camp.»

Ens havíem de casar de correcuita. Les noces de mel les despenem endormiscadots al tren. Al sorollós tramvia que ens torna a cals Comtals som marit i muller com qui diu de llonga data; ja ni cardem, per què?; massa cremats, cap interès.

«Senyoretes, el meu marit. Oi que podria ajudar el jardiner fins que no trobi millor?»

El jardiner. Feien angúnia els ganglis tan boteruts i bategants del gànguil; te’ls esmaves, reguardós, tement-te que a qualsevol instant no comencessin un per un de fotre un pet com una gla.

Quant al tracte, això rai, de seguida fet. I au. Teca, teulat i foc de llar assegurats. Prou em tocava. Uf.

(>>>)


5. (Faulona de la beutat adormida al bosc.)


Aquells dies em disfressava d’heroic aventurer. Amb l’astoradora ardidesa del llepafils, hi anava de salvador de captius i de nenes raptades per capsigranys. M’hi veia certament de redemptor, d’estorcedor, d’ínclit emancipador.

Seguint-ne la traça, l’esclau, ensumant-ne part de terra les petges, les químiques lleixades enrere pels cossos dels molt injustament empaitats.

Llavors, havent fet cap, massa tard, a l’indret recòndit on llur bàrbara execució no havia tinguda lloc, escarriant-ne (car és clar que els aberrants esbirros, per a esborrar llur massa cruel crim, els màrtirs per la vera justícia ens me’ls havien tots cremats en ubèrrima foguera), escarriant-ne, dic, les cendres, per a llavors garbellar-ne, de les ans hermètiques cambres secretes de l’ànima, les escarides essencials pedres precioses.

I tot d’una, jotflic! La troballa! La troballa de l’any!

Estrany que ningú altre no se n’adonés que en aquell taüt de vidre hi dormís una beutat tan voluptuosament ben feta, una meravellosa figura de femella qui hauries dit i tot perfecta.

Xiroi i cofoi com qui s’ensopega amb el precís indret del (sortosament mig descolgat!) tresor en cap illa misteriosa, amb peus de plom, m’hi atansava...

Enlluernat, pletòric, enllepolit, retrobant-me factualment present al paradís, i ja no pas aquest cop a un altre episodi d’espuri enyor dels millors somnis, qui en desaprofitava l’avinentesa!

Allò queia del cel; prou calia treure’n esplet, vós; qui no bat pel juliol, no bat quan vol.

Llevava amb tota la cura del món la tapa de vidre de la caixa, em despullava sense fer cap soroll, i, com sargantana nua, subtilment m’instal·lava damunt el cos de l’adormideta...

Me la cardí, com dic, dolçament efusiu. Microscòpic intrús fent breu xup-xup a aquell trau rosa amb tendres aclucalls. Parla’m de follies pastorívoles, manoi! El seu cony vivaç rebregant-se-m’hi, estret i peristàltic com gola d’escurçó.

Fugia en acabat com guilla tipa, amb el regust del bon formatge encar regolfant-se’m part la gola.

Mes és clar que, de bell nou, de puntetes, molt cautelós, no jaquís pas de tornar-hi l’endemà si fa no fot a la mateixa horeta de la migdiada. I la hi retrobava, tan nua i adormida com ahir al seu llitet taütesc. I sant tornem-hi, encar amb més miraments, no fos cas que l’esglaiés, pobra minyona.

I au, així anar fent, costum joiós al qual hom s’hi avesa finament i afinada.

Cada vegada que hi anava i me la cardava, donava gràcies al favorable fat (o sia, als per a mi molt benaurats daus de la natura) que m’havia conferit aquella merdeta de cigaleta, un gairebé invisible pirulinet de puça. Per molt que me la cardés mai no se’m deixondia; amb aquell piu microscòpic, ella rai, com ara insensiblement ho entomava (tot i que engegués instintivament part de cul un bellugueig prou rítmic).

Altrament, tant se valia. La qüestió que quina ganga, vós! Som-hi, som-hi, doncs, ja us ho diré!

Amb l’avantatge addicional, és clar, que el fet que fos la donzella immergida tan màgicament en el seu son pregon, no fora pas ella ara qui, doncs, molt destrempadorament ni esmeperduda, també se me’n fotria, també se’m descargolava de ludibri tan exacerbadament com prou fotien totes les altres dones i noietes del món quan, d’esquitllèbit l’instrument, l’equipament, no me’l guipaven.

Al cap dels dies semblava embrunir-se, la molt xonada beutat. I alhora engreixar-se. Em demanava doncs qui devia ésser que li portava el dinar, i li sucava oli contra el Sol. Qualque cambrereta graciosa? O comare amable? Qualque herculi cavaller servent? Qualque ben untat autòmat o robot força ben ensinistrat? Hauria de parar força compte, i esmolar les orelles; no voldria pas que hom m’enxampés en el pecat i se m’acabés, amb estrèpit i amb un tacó d’escreix, l’afortunada felicitat de la bona immillorable sort.

Així que era musant... Què deu menjar? Qui l’hi deu dur? I llavors hi queia. No era pas allò, és clar. Era que devia estar prenyada, és clar!

Qui ho hauria dit? Jo prenyant ningú! Un íncub ‘impenetrant’; el de la virolleta roma i el del corcoll escapçat! I el qui sempre s’ha cregut (atès que prou ho ha presenciat manta vegada; car no pas que no se l’hagi pelada milions de pics!) que, ell, re; cap mena de nosa ‘ejaculatòria’ per part de sa tita qui tothora periclita! Tan sols una precària goteta, que, sobre, s’esvaeix encontinent dins l’èter advers.

Mes no, vós. Prou devia tindre raó. I ho prova que, al cap de ben poc, què sorprens en arribar-t’hi...?

En un taütet més petit de vidre sa filla (una beutat en flor) hi clapava!

I què? Home, no re! Hom en treu nyapa, no fotem, hom no és pas tan talòs de desaprofitar-ho!

Me la vaig doncs també cardar, i la petitona ni cas. Un cop més oferia gràcies al fat que em conferia un pirulinet tan mesquí, un pirulinet de mosquit.

Sí, sí. Soc el tímid agosaradet rantell de la benaurança i la transitòria glòria. Prou que cada camí que no me les he fiblades, voluptuosetes rossetes colrades, sense badar mai les parpelles, pla que, plenes de goig, m’han somrigut.

I apa, arri, xino-xanet. Hi vaig tornar un bon migdia, a l’indret paradisíac, i ara hi havia la filla de la filla, en un taütet encar més petit de vidre! I, obligatòriament, me la cardí, i re-doní, amb l’afegitó de qualque joiós rodolí i tot, molt graciosament les gràcies al meu fat tan generós pel meu fibló gairebé invisible, no cal dir.

I així anar fent, rodava el rodet dels dies. La filla de la filla la devia així mateix haver prenyada car al cap de no gaire hi havia el taütet de vidre de la neta, i me l’enforquí (me les cardava totes), i la neta com si re, acceptant la imperceptible intrusió.

Al seu torn també esdevingué prenys...

Ni dones ni nenes, cap ni una del reguitzell quasi infinit de beutats adormides al bosc, mercès a mon meravellós bri de no res, no en notaven mai la trivial irrellevant infiltració, la inapreciable instantània inoculació.

No cal dir que em vaig anar boixant sensiblement tota la descendència, rebesnetes i endavant, generacions innombrables, i allò esdevenia una poca-soltada, i com soc un home extremadament raonable (tothom qui em conegués ho reconeixeria), al capdavallet me’n vaig desdir i ho vaig lleixar estar.

I mon pirulí mesquí de mosquit crec que agraït rai i tot. Agraït que li permetés un molt merescut descans. N’estava segur, per molt que ell fes veure que fotés aquell posat de desmenjat.

«—Oh, dius que tu no pas te n’estaries?
—Els mosquits no patim tantes manies!»

Així que prou, tant se val; massa ujat, ja no m’hi vaig endinsar més, ni per curiositat, a aquell indret misteriós del bosc encantat.

Cal afegir que havia entrat aleshores en un d’aquells cíclics períodes on més que no pas el verriny (o la cardera) interminable, allò que m’atreia força pus era la més obscura filosofia. M’hi dedicava amb la mateixa èmfasi que adés no emprava boquint o bitllant.

I qui es podia imaginar, mesos o anys més tard, que es fotrien de moda les nines Ninona. [Nom molt ben triat, no fa? Crec que, és clar, en honor a l’excelsa na Ninona de l’Enclòs — (i qui sap si aprofitant alhora que la despatxaven enclosa en taüt)].

Hi veia exhibides, i portades pertot arreu, tant per canalleta com per galifardeus, les meues netes, i besnetes, i rebesnetes, i així anar fent, i en romania bocabadat. Què cordons devia voler dir allò?

Renoi, noi, quina ensarronada! Ai sòmines, com et feies haver, pàmfilament i amb el cul enlaire!

Qui es podia mai creure, en aquell lloc tan secret de la més espessa boscúria, que fos el terreny privat d’una factoria de nines! Una factoria silenciosa, on s’és vist! Si allò no era miracle encar més gros que no em pensava!

Les formosíssimes nines les ficaven els experts en taüts o urnes oblongues de vidre perquè «maduressin com cal», adquirissin «una pell més humana», abans de treure-les (també així encapsulades) al mercat.

Fet i fet, però, qui s’ho podia abans haver ficat al meló? Caca, vós. Encar me’n faig creus.


(>>>)


6. (Faula de la fulgurant suscepció.)


Ans no caigué ferit mentre frenèticament s’aplicava amb el raspall el dentifrici, en Magre, filòsof natural, xiulava fluixet en Xumann.

Rere la bardissa, prenent-s’ho amb calma, passant vers el no re al seu molt tranquil pas, en Magre Bellesguard havia escaujat equànime els controls. Endalt, a la closca, cadascuna de les busques oscil·laven mínimament, i a l’indret idoni doncs del bell mig. Tot hi era doncs perfectament equilibrat.

Ben anònim i amagat (es deia), rai. Si ningú no veig ni ningú no em veu, tinc prou de temps per a veure-ho tot i tothom, gens destorbat, omnituent.

De moment no ve ningú a banyar-s’hi. Es distraurà llegint. Els qui escriuen són ‘distractors’ qui distreuen i entretenen amb historietes variades. Hi escosirà alguns fulls, i hi confegirà, ep, sense cap esperança tanmateix d’aprendre-hi re gaire.

Hi esperarà la visita de les nàiades, les nimfes, les dríades, les noies del poblet qui sap que sovint s’hi lleixen caure, a rabejar-s’hi, impúdiques.

Es fa tard, i aviat serà l’estona dels espaordidors espectres.

Abans d’anar-se’n s’hi pixa, i amb els pixats depeny, damunt l’ampla vorera de l’estany tan bucòlic, un paisatge tremend, amb sarcàstics ferotges peixos goluts qui engoleixen contemptibles fosques àvols ànimes de morts grotescament famosos. I se’n riu.

Per l’atapeït rafal de foscants capçades, la rialla retruny ominosament.

I de sobte doncs foscor total. I ferotges trons i llamps. Un huracà inexplicable se li abat damunt espontàniament. Ja es veu degudament castigat, i a les últimes.

La fi és a tocar. I prou ho sap. Ho reconeix. Ho ha sabut tota la tràgica vida. Que tota fi és fallida, fallada, desfeta; follia i afollada; desbost i fracàs; desconfita i crodolada.

Hom plega de viure d’espetec, i au, una despulla instantània. Quelcom d’insignificant, com qualsevol altre bri eixut ni tija pansida, que s’enduu a tremendes batzegades l’hòrrida tronada.

Desorientat entre llunyans, com més anem més esfereïts, lladrucs escanyats, ensopega en tota mena d’obstacle i de gaura. I cau, i torna a caure. Ranqueja terriblement, fugitiu d’enlloc cap enlloc. Renega com un alarb.

La selva és inextricable laberint. Arreu on oblic no va, li demana complicades acrobàcies de gimnàs de boig. Pateix del cor... Sinistres sensacions... Delers mal falcats... Prolapses... Carns atrites... Batecs esbojarrats.

I s’ensulsia tot d’una pou avall.

En Magre Bellesguard, arqueòleg per inexplorats indrets de somni, ran del terratrèmol, havia encar atiranyat estrènuament per remots viaranys oblics i gens fressats.

Sense rumb ni nord, desarrelat, rodolà pel manglar fins que el gorg del bell centre no se l’engolí.

La foscor i el foc se li barrejaren a l’erm xorc terreny cerebral finalment enllumenat per xàldigues roents que al capdavall no reïxen a demarcar cap espectacle ni paisatge ni figura.

Encar aixecava un braç i l’urpa cercava on arrapar-se.

Extemporani se li apareixia un cocodril gros com el món, el qual, en un acte èpic de suscepció fulgurant, d’una mossada sencer se’ns l’empassà.

Immortalitzem-lo?

Amb això...?

(...)

(A l’òmfal del manglar l’ofec de l’arqueòleg.)


La bromera hi és un vòmit flamíger
Flatulent com si eixia de cap màquina.

Per viaranys oblics i gens fressats
Atiranyà de valent i remot
Pel terratrèmol que el desarrelava.

En recorregut idèntic d’exili
Sens fi arrodoneix un rumb que el mena
Fins a l’òmfal del manglar on el gorg rau.

Al pou entre els nenúfars es distorcen els límits
L’espai es redueix a un ambre de parpella
Que esborra els encontorns.

Palpeja vers la crossa que ningú no li estén
L’angoixa l’envaeix fins al bessó de l’os.

El gruix devers el cresp se li engrandeix.

L’ofec de l’arqueòleg a l’òmfal del manglar
Impertèrrites feres enmig de tants d’absents
Ho ullen amb ull clar.


(>>>)


7. (Faulona de la desesperació del doctor Andreu.)


Antic director de cirurgians de l’Hospital General a Hecatòmpil, la vila de cent portes i cruïlles, el doctor Andreu Joanola s’esqueia ésser de tresc, i s’abandonava a una de les seues tirallongues de xerrameca irrellevant, quan, volant, volant, boca endins se l’hi esmunyia una cigala.

Se la halava sencera. La intensitat dels visatges de sos veïns traïa llur l’interès, potser àdhuc llur astorament.

—Me’n record — es veu que els deia un instant abans l’esbojarrada cigala no triés de fotre-se-li al pap — que abans prou lligàvem els gossos amb llonganisses; no pas com ara, ai llas.

Ara som al ventre de l’enemic, per àcids càustics lentament païts. Cucs amb cares d’infant de pit, amb visatges de mamerri, de nyec, de minyó ‘angèlic’ d’anyet o menys, amb ulls espaordits, sabent-nos mig cruspits, escombrats budellam avall de l’opulent butza, el safarós abdomen, on el greix oratjós ens enfosqueix la visió d’un futur que no pot ésser altrament que pitjor que no tot negre: nul.

Cal dir que fou aleshores on, a la carena de ponent, a contrallum, les arcaiques, mítiques, arquetípiques, processons no rutllaren. Són processons de fosques siluetes d’enfredorides, mes prou estoiques, vampiresses, condemnades a anar mig despullades per amor a l’ofici que foten, pobrissones.

D’amagatotis, amb llurs ulls de peix, imploraven al doctor de vestir-les amb una mica més de roba ni d’elegància, de llençar-los potser d’estranquis qualque embolcall que es fongués amb les altres escarides sedes negres que ja no portaven.

De vegades l’ocàs és habitat per furtives, gairebé inconspícues, mes apegaloses i enderiades, concepcions ucròniques.

Els deia: —Això em duu a l’esment l’orfeneta extremadament malèvola qui es casà amb l’àvol gripau. L’orfeneta tothom li vantava l’esperit de sacrifici.

Ella, però, pugnaç, amb nas de quisso camús, esgaripava fent-los entenedor que no, que prou, que ja n’hi havia prou, que callessin, cordons!

—M’enfastideixen els encomis. Al meu reialme, i en acabat als reialmes conquerits, els abrogava de pertot. Els qui l’afalagàvem romanguérem glaçats, de pedra, com carallots esfinxs. Quina manera més rude de refusar’ns! Nosaltres qui, una mica pets, crèiem que amb el nostre tarannà tan virtuós ni falaguer no li fèiem de chor d’àngels molt escaient!

Partírem, descoratjats, vers el centre-vila. Ens asseguérem al cinematògraf per si de cas érem capaços d’aixecar’ns, amb les trempades imatges, de bell nou la moral. És clar que hi havia el perill que, com massa sovint al cinema, patíssim un atac, si doncs no epilèptic si més no de cinetosi, causat sobretot pels obscens pruents passos terpsicorins de les tremolenques ballarines a les massa vibrants escenes de fula platxèria entre aristòcrates i d’altres alts burgesos ianquis que abillar-la rai.

Tanmateix, no. Car el film era de l’“oest”; l’acció s’esdevenia cap als salvatges, interminables, ermots del rerepaís llunyà. A Austràlia. I tot d’una ens hi trobàvem. Hi érem.

Érem al film tots els qui al cinema hi assistíem i, com més anàvem més esbalaïts, no el visuràvem.

Me’n vaig adonar de faisó fefaent quan les potes dels cavalls, i les rodes del carro que els cavalls no arrossegaven, em passaven tot just pel costat sense que, prou miraculosament, em malmetessin més del que ja no era malmès, car cert que, en aixecar’m de la pols del carrer, o millor del nu corriol enmig del desert australià, cavalls i carro alhora ja perdent-se’m part davant, me n’adonava, dic, dels parracs, i com tothom (encar que només hi havia verament canalla pels costats) se me’n reien, i em tractaven de pobret, tot i que em sabia, si de debò si fa no fa pobret de possessions materials, si més no prou ric de coneixements, i doncs d’alguna manera mínimament superior als desvergonyits diminuts escarnidors.

I llavors me n’adonava així mateix que, rere meu, d’altres dels qui havien també assistit a la projecció assolien de sortir, catric-catrac, desmanegadots rai, de la maleïda sala.

N’hi havia un qui em semblava que havia estat gairebé veí meu (tres o quatre seients a l’esquerra) durant la projecció i qui ara duia una pistola i tot, tret que la pistola era molt pitjor que no pas rovellada, era podrida, plena de floridura, i ell mateix, el pistoler, es desfeia tot trontollant en carns podrides.

I ara n’eixien, escarits, alguns més, dels espectadors (ja no havíem estats gaires dins el local a l’hora del film, potser una vintena, i al capdavall no en sortírem més tard, diguem-ne que si fa no fa vius, enllà de set o vuit), els quals, desconfits, semblaven en pitjor estat i tot que no pas el de la pistola podrida.

Eren alguns ja carronyes amb prou feines ambulants; eren com qui diu zombis qui, tot sotsobrant, com l’altre, també s’anaven descomponent, desintegrant, excessivament cacoquímics, lluny de cap possibilitat de guariment per cap mena d’operació urgent ni re.

Han emmalaltits i traspassats els límits de tota apocatàstasi ni anabiosi, prests al traspàs. Lluny de cap via vers l’analèpsia. Són d’aquells qui, cadàvers a la bestreta, massa claupassats, són fet i fet inoperables. Per molt que t’hi escarrassis ni hi monegessis, al capdarrer, com tants de milions qui ens hi han romasos, et roman ineluctablement damunt taula. T’hi fiques si de cas només per a fer-hi manetes.

I ara demostraré a la canalla del film qui soc de debò, si en sé, de fer coses; si en soc, de ric, en coneixements.

I m’he ficat a jugar amb un dels llunyans co-protagonistes del film, i amb una bola de foc per comptes de cap pilota de debò.

Jugàvem a futbol, només emprant la testa, passant-nos l’esclatant esfèrula ardent a cops de cap, fins que, de sobte, la bola de foc no ha esdevinguda el cap de l’altre jugador, i (tot i que jo cal reconèixer que al començament lleugerament esgarrifat i tot) hem continuat nogensmenys jugant, tret que ara el cap d’ell era la pilota de foc que, intrusa, usurpadora, ocupava l’àpex, el mateix lloc que suara no havia ocupat el cap de l’heroi secundari, mentre que, destronat, doncs, com dic, el cap seu, no sé pas si gaire conegut pels cinèfils, substituïa l’esclatant esfèrula d’abans, el petit astre solar, amb el qual jugàvem, com dic, suara, els dos superdotats.

S’han encesos la canalleta en reconèixer (resplendent anagnòrisi la llur, ho veus a llurs cares d’astorament encantat) l’actor amb el qual em debat amb anatrèptics, irrefutables, arguments, amb els meus cops de cap tostemps prou més alats que no pas els seus? I tant, segurament. Tots sabem que la canalleta, així com d’altra genteta de tarannà religiós, és a dir, tristament pueril, s’aferren força ardentment a l’anècdota, i com més fada, millor. Un actoret de segona, bah! Ni que fos cap ídol (ninot, greal, pal·ladi, kaaba, tabernacle) maldestrament ni xaronament, i cridanerament, empastifat, fet amb tuf o amb qualsevol altre mineral fàcil, d’aquells tan colts pels cretins!

Teua, meua! A ramalades de succés i de mancances, ens endinsàvem al bosquet espinós, guerrers nus, tornats ferotges aborígens, de cop sobte entaferrant guitzes enormes que esterrossaven els més temuts i esfereïdors enemics qui s’atansaven massa a prop a l’espectacle.

I tot d’una les clarors assassines. Novament, com tan sovint al cinema, enlluernat i amb terribles rodaments. Roentor del Sol, al·lucinacions i miratges, set i febre. Tòrrids, tòrpids. Dalt de tot l’inclement Uluru. Amb ocres i safrans, i bruns de terra d’ombra. Butllofes a la pell cremada...

D’aquell desert implacable, sepulcral, qui n’ix viu? El llum al cel, el fanal eixorbador, es belluga tot sol; fa ping! ping!, com ara percudit adesiara per pinyols astronòmics.

Vaig rebre un cop de colze. Tombí el cap lleugerament a la dreta. Foscor. Buidor. No era pas cap colze de la vora, doncs. Sí. Havia rebut un garguirot al front, i en acabat una catxamona. Això.

Una dona bruna i de negre (vídua? de dol? insinuant-se’m?) qui davant meu havia tombat la meitat del cos i romania muda. A l’aguait, baiant, immòbil. M’esguardava el sexe com si no n’hagués vist mai cap altre. Com si anés a cruspir-se-me’l, pobre de manguis. Me’l fitava amb atenció de bruixa.

Un forn interior li encenia les galtes. I qui sap què d’altre.

Em fotia el veí d’abans cop de colze (ara de veritat) i em somreia múrriament. I diu:

—Tu rai; si més no prou trempes clapant, com en Foix, tot geperut i rialler, plantant, al jaç de la salvatgina, és a dir, a la font de la masovera, la teua amatent bandera (o si la fas prou prima, la teua agulla saquera), i mort el monstre innominat del desig, et re-adorms com la lluna mateixa qui s’ajeu rere la carena.

I tus, deu ésser per culpa de la pols a l’era. Es trau les pastilles, se’n fica una a la boca, i xuclant reprèn:

—Tos collons a llur closca, i de la closca et treu el nasset, com fa la cloïssa, amb dolça fal·lera, amb el seu ocre (crec, o rosat) i tou (tret que cartilaginós) peuet.

Vulgar personatge. Qui el coneix? Un vague rampeu al contrincant amb qui, reganyats, ambdós onejant urpes de granit, amb ungles ígnies, efervescents, jugàvem al futbol amb el llum rodó dels abruptes singlots d’encegadores flamarades.

Ganyó loquaç qui put com un dimoni. La bromohidrosifòbia se m’alçura. Prenc un impuls de bou boig i, renegant amb la cridòria que fotria un pelegrí qui caigués penya-segat avall com un cometa d’aquells als quals incumbeix d’atènyer, més d’hora que no pas tard, l’ull de l’infern (una cridòria ausades que em motivava la rebel·lió dels otòlits i tot), estergia la meua ombra a cada mur del local a una velocitat de déu-n’hi-doneret.

Compuncions pels exabruptes? Nyiclis, no cap. Prou m’ho conec. La rigiditat dels més règeus ni règees, les reconsagradament esmolades eines de tall quirúrgiques ben tost les tolen, obliteren. Soc (bé que posat al so i to del darrer crit d’enguany) un dels vers gladiadors d’adés, bo amb l’espasa com el millor dels mosqueters.

Vaig veure que érem la mateixa colla, al carrer nocturn, els cinc o sis si fa no fa sans i estalvis. Anàvem plegadets a sopar a ca un amic, també retirat de tota feina, amb lleure doncs per a subhastar i revendre. El trobem, petitet pistoleret, ocupat en la tasca altament embarassant de la seua gimnàstica monàstica. L’arruquem, fraternals, de barrila. Ell, en Pacomi Çontiberí, inembarassable, d’un magí exacerbat, no estronca pas la seua dèria, el seu mabull, la seua curolla, halterofilista de Biterna, ell, amb la imaginació doncs no pas gens eixalada, que s’esma extremadament atlètic, gairebé aviador sense escombra; doncs això, que ell, quan entrem introduïts per son lacai malai, no estronca pas la compulsió seua d’anar aixecant les fantàstiques bombolles que fa veure que són de bales de ferro feixuguíssimes, i d’aixecar-les fins on els urubús perxats no s’ensopeixen ni els muricecs silents no pengen. Quan en acabat de no gaire plega, sense que haguéssim, bons nois, gosat esbotzar-li cap de les bombolles d’aire i bromitja, es refà la trossa de japonès antic, i amb la campaneta comoneix (congrega) el fàmul.

Tot comptat i debatut, tothom se n’anava, feta la feta, somrient i comentant que quin gran tec, vós! El pa, codolenc; la carn, coriàcia; la col, calapetenca; l’api, ple de fils; el peix, d’arestes; la mandarina, de pinyols; la taula mateixa, d’estelles... Ausades, doncs, un gran tec.

Ens nannàvem doncs novament, i ens arribem de casualitat al cementiri. Identifiquem riallers força de les nostres víctimes. Quan els passem part la voreta, sots les malves vellutades (els abútilons), a l’entreson aüquen, els nostres morts a la taula d’operacions, com si ens vituperessin. Els hostilitzem trepitjant-los, caient-los damunt com una llosa. Cal esperonar les facultats de les creatures, per obtuses qui siguin; sovint, el gambit paga. Esdevenen no pas tan pallusses.

Els caiguts a les taules quirúrgiques són uns bugres, capxarbots i atzerus, qui no se saben divertir prou amb llur feina hodierna, són uns pobres desgraciats desagraïts, la culpa és tota llur. No s’han sabuda triar millor feina. S’han lleixats triar per les circumstàncies, com si les circumstàncies no fossin sinó arreus de ruc. Arreus de ruc que hom es posa ell mateix!

Me’n record (fina anamnesi) seguidament que m’he fotut a córrer. Em rostava un dels espectrals antropòfags les arestes de l’espinada.

Pel que fa al doctor Andreu Joanola, cal afegir que la dispesera el despullava i el ficava al llit. Llavors passava el forrellat a la porta, apagava el llum i nua també s’hi gitava. Els dos al mateix llit, ella qui amb tota la seua exorbitant substància se li arronsa, i ell qui no vol estimbar-se a les dures rajoles de la freda espona.

Si fos prou heroi s’armaria de paciència i, com féu en Teseu qui abandonà n’Ariadna mentre dormia i somiava, i bavejava a la coixinera, de puntetes, i impunement s’escapolia. Però els cirurgians, qui podem despatxar malalts amb tota impunitat, som impotents amb certes balenoides dispeseres. Impotents a treure’ns-les del damunt a puntades. Les nits doncs desesperació patent la nostra.

(...)

(Al caliu de sos tentacles vaneges/
Promíscues carns, els papallons enveges.)

És una dona grassa, de greix força febrós.
Un vast rebost de fètides sentors.

(Proteic cefalòpode guanyàreu les honors
Vençuts peixets ens unirem a vós.)

Som els cirurgians de mena transgressors.

Transgredir-hi serà el nostre triomf:
Flairem-hi: s’hi regolfen les pudors
Tant al trau dentut com a l’agomf.

Ens hi agradem, les ferums de resclum.
Com hi fruïm, al rabeig del l’ensum!

El llit de cap vergonya no pateix:
Una ben feliç ranera de peix.

S’hi raspalla amb raspall insidiós
La figa al dematí de l’èxit clamorós.


(>>>)


8. (Faulona de l’apàtrida als antípodes.)


Al nostre arruïnat reialme dels àvols volcans de la infecció i la ulterior desconfita, constrets a la dedició, al naufraig, a l’ebrietat, a la humiliació, i al cap i a la fi a l’anorreament; a tots els qui ens n’anàrem a mal borràs a tota erra, els rigorosament mortificats per la sanguinyola imperial i mil·lenària qui ens imposa incessant el seu segell sòrdid i aliè a tota la botxinejada pell de la nostra sotragada ànima, no ens hi ha cabuda mai l’harmonia. Se’n degué haver anat en orris d’ençà del bell inici. Mai no coneguérem l’equilibri.

S’aixecava doncs malsonyós ran el més malsònic dels malsons.

Terratrèmols dels armats qui arribaven a pas de guerra, com bestiota monstruosa de mil potes i metzines. Amb quina ultracuidança de taràntula no se m’atansa la mort nua, glabre i descarnada? Tot hi put a putrefacció.

El ritme roent del remordiment va de bracet amb el destructor ritme persistent d’un cor estrepitós. L’eixordador batec no es cansa mai. Fins que no es cansarà del tot, l’hauràs d’entomar, patètic ninot.

Fot un bot i es jura que cal de totes totes netejar tot allò, fins que no es vegi que ningú hi trastejava gens. No fos cas que, clapant, hagi comès qualque altre crim. Put a carronya, com dic. Tret que no sigui que qui put a carronya sigui el meu cos. Un cos que no es regenerarà. No hi ha antídot per a la mort.

I ací, malgrat l’endèmica foscor, encar rai. Fora, al·lucinada cèl·lula qui se suposa que lluu en l’hermètica cel·la, segur que tostemps hi és pitjor. Qui hi comprendria mai llurs empatollaments ni qui n’apamaria els bàrbars costums?

Trau, trau, tant se val! A la feina. De bell nou, com diàriament. Tot al carall, tot a les escombraries, tot al forat del cagar-hi, al canfelip infame. Tot, dic, tot, àdhuc mon cos i mon ombra; si cal, mon cadàver; som-hi, au, apa, ara, tothom, encar un esforç.

Quina mania! (Li retreu la reganyosa consciència.) D’això se’n deu dir la ‘dèria del netejaire’ o el ‘deliri de la immàcula’. Quelcom paregut?

Me’n fot com en dius. No vull cap brutícia part de terra ni enlloc! Tot impol·lut! Tot uix clos, tota eixida condemnada, tota finestra eixorbada! I prou!

Hi ha una pausa en el brusc aleatori diàleg. On l’enteniment se li esvaeix devers òrbites desorbitades. M’hi he perdut bo i rumiant en el fet que la meua amor envers les aranyes prou deu voler dir, mèdicament ni científica, una cosa o altra.

Mes aleshores, tot d’una, ell, l’anònim personatge de qui enraonàvem, rep una terrible vergassada. Una xurriacada de caldeu. Ara hi cau. La sang que hi ha part de terra no deu ésser pas de ningú altre. És segurament la meua.

I sent la veu d’ella, la consciència, puta dominadriu, puta domadora, puta mestressa del seu món. Aspra, ella, vanitosa i maligna com totes les escalfabraguetes, el colpeix sovint, i amb l’espontaneïtat i la sorpresa del llamp.

Ell, envernissat i esmaltat d’esteta, pobre desgraciat, se li agemoleix. De rebel·lar-se-li mica, ho paga sempre immensament car.

—Ol! Ol! (Li mana.)
—Olc, olc. (Respon.)

Crec que li fa oldre el cony. Ara se n’adona que és justament del cony de la consciència d’on la ubiqua pudor de putrefacció no n’ix. Oh i tant. Del cony, del cony. Del cony de la consciència.

—Plau? Plau? (Se li eixarranca.)
—Plac, plac. (Amb la llengua fora; a quatre potes, s’hi atansa encar més.)

—De grat? De grat?
—Molt, molt.

—Et plau! Et plau! (Reitera, furient.)
—M’hi plac... m’hi plac...

—Pots? Pots?
—Puc, puc.

—Fas? Fas?
—Faig... faig... (Potser massa displicent per al gust d’ella, qui l’atupa, hòrrida.)

—Reps? Reps?
—Reb... reb... (Moribund?)

—Mort? Mort?
—Viu... viu... (Amb prou feines.)

—Raus? Raus?
—Rac... rac...

—Vens? Vens?
—Vinc... vinc...

—Vols? Vols? (Crec que com a premi el convida a acomplir un acte extremadament obscè.)
—Vull... vull... (Fictament agraït.)

—Fa mal? Fa mal? (Li deu estrènyer el crani a frec de pet.)
—Mal... mal... ui... mal...

—Com cal? Com cal?
—Com cal... com cal... (Assenteix, quin remei.)

—Plors? Plors?
—Pler... pler... (La complau vivament sanglotant.)

—Hi caps? Hi caps?
—Hi cab... hi cab... (No pas que sigui veritat.)

—Ois? Ois? (Ois i basques i fàstics i nàusees en deu patir, ell, a munts i tanmateix respon, és clar que...)
—Cap! Cap!

—Ous? Ous? (No crec pas que pugui oir gaire res, amb el cap esclafat. Mes de fet ha sentit quelcom, car diu que...)
—En ponc... en ponc... (D’on, car ha mal interpretada la qüestió, que li calgui rebre un doll de garrotades.)

—Dic! Dic! (Cridant molt més fort.)
—Diu? Diu?

—Dic ous? Ous?
—Oh... oig... oig...

—Goig? Goig?
—N’haig... n’haig...

—Rius? Rius?
—Ric... ric... (Forçat.)

—Mou! Mou!
—Moc, moc! (Doble sentit?)

—Te’n dols? Te’n dols? (Pluja de xurriacades.)
—Me’n dolc, Me’n dolc!

—Vius? Vius? (Tornem-hi amb el dubte.)
—Visc... visc... (Amb un filet de veu.)

—Ous? Ous? (Una altra vegada; és allò una endevinalla amb trampa? Probablement.)
—Oic... oic... (Resposta ambigua. Bona?)

—Seu! Seu!
—Sec, sec.

—Jeu! Jeu!
—Jec, jec.

—Treu! Treu!
—Trec, trec. (La llengua? La dallonses?)

—Plou? Plou? (Li plouen xurriacades a la cigaleta.)
—Ploc... ploc... (Ella se’l guaita; dubta — se’n fot de mi?)

—Nou? Nou? (Crec que li demana si li fa prou mal.) —Noc, noc. (Deu ésser que li nou sobretot a les nous i alhora diu que ‘oc’ i ‘oc’.). —Ves! Ves!
—Vaig, vaig... (No sap on. Segur que no ho endevina pas. Les vergassades en conseqüència li cauran amb l’error comès.)

—Veus? Veus?
—Veig, veig.

—Creus? Creus?
—Crec, crec. (Periclitant. Com si es trenqués del tot.)

—Cols? Cols?
—Colc, colc. (És ben clar: ha d’adorar-la; i l’adora, mancaria pus, vós.)

—Rau! Rau!
—Rac, rac! (S’atura en sec, a mig caure i tot; ella se’n fot, li mana que se’n foti doncs de si mateix.)

—Riu! Riu!
—Ric, ric!

—Caus? Caus? (Amb la seua sabata punxeguda li ha fotuda puntadota al cul.)
—Caic... caic... (De terra estant, havent caigut de morros.)

—Cou? Cou?
—Coc, coc. (Crec que fa acte i tot de pondre un ou, amb els collons tot esquerdats.)

(Upa. Fi del primer round d’avui.)

—Ding-dings! Drings! Swings! (Per a assenyalar-ho, feia ella, com una esfinx amb ulls de linx i una larinx amb una molt prominent nou de campió absolut als rings.)

Culs de tothom, som-hi doncs envers el petit forat rodó al racó del cagar-hi.

Li demana: —És ‘cacāverimus te salutant’? O és ‘cacantur te salutant’?

Ah alta melangia! Amb quin ansiós remordiment no li diu ell que ho ignora!

—Tant hi fot! Amb ton apendicle bucal me’n torc els llords opercles. Para! (Ordena ella quan enllesteix.)

Cal dir que normalment (de torcar’ns-e) ho fem amb els dits. És clar que de cops em toca com ara mateix a mi de llepar-lo, vull dir, el cul cagat de l’exigent temptadriu, la consciència.

—Bec, bec. Llep, llep. Torc, torc.

Beu també lleialment del seu cony com a la font de vora el riu.

I què hi diu la ureica font, el corrent fluvial subterrani ara eixit ran terra?

Diu: —Còmica descoberta, tu. Heus ací una boca de degenerat, la magror i pal·lidesa i ronya del qual apunten a carraca i carronya. Per això hem sirgat tant?

Abillat amb hàbit de burell i prou, un hàbit ben simple, inconsútil, glauc i molsós, com si ell fos un rat més gros, ell, l’amic dels ratolins qui, dels caus pregons als murs altrament impenetrables, li porten, arrebossats d’engrut i estalzins, qualsque tastívols badalls, bocins, de formatges i verins, i per a llevants tiges de cards i rels de joncs, ell, l’esvellegat qui sagna i s’arrossega, havent demanat permís a la demònica, vull dir, demoníaca, enigmàtica voluptuosa temptadriu, fa un mos, i demana als ratolins noves novelles de ses amigues les graules i cornelles qui viuen embrancades vora la llera del riu de les desferres. (I així mateix dels bells gripaus entre els còdols, no cal dir.)

Amb el seu joc sempre ben raspallat i net d’escombres de fumeral és llavors netejant el trau del cagar-hi, el pútrid canfelip, quan ses ninetes enlluernades per llampants queixals de tauró sacsen la seua ànima, la qual tanmateix s’aferra a la roent realitat. Una realitat que la vol fosa (son ànima) com el vol fos (ell mateix).

Cau enrere, tot trencat com teulís de trencadís, i el mosaic que el seu posat presenta desficia i frustra prou qui hagués vingut a admirar-ne la vàlua estètica d’aquelles èpoques totalment trasbalsades. En vertigen i fàstic se t’ensulsia el cor. Quina atzagaiada, penses, i demanes treva. Fas un vaitot i instantani ets fora del fètid museu.

Escarràs de la feina, va sempre de bòlit; sovint amb l’atrafegament no hi veu de cap ull, i per dissort, en el seu trastejar, ensopega en cap rajola i col·lideix amb els sòlids murs de la cel·la, s’hi esbotza el crani i enfolleix. Perd els estreps i veu surar per les parets hordes proteiques de caps de mort, d’esquelets irònics, i d’altres miracles obstinats...

Alhora, de l’arca arcana que és el crani fes, se n’escapoleixen, per les fenedures, com d’un calaix sinistre d’exorbitant opacitat, sorolloses taques salaces com caldes erupcions de sémens involuntaris, d’on semblen elevar-se’n diferents grotesques emanacions, evaporacions, totes de l’esperit de la beatificada ressuscitada, ço és, la meua elèctrica, espetegosa, consciència, de qui totes les psicodèliques hordes presents som vassalls, sempre exposats a l’exquisit espectacle de la seua exigua llenceria, i al meravellós perill de l’autoritari, totalitari, immisericorde, ‘diktat’.

Emprèn novament l’èpic viatge de la cèl·lula al·lucinada, la seua intricada imprevisibilitat la durà aquest cop on?

Tot vibrava, tremolava, espantosament. Els murs, el terra, mon cervell. Hom ho percep i és incapaç de reaccionar-hi. Hom esdevé altre. Muricec cremat, ocell eixalat, balena rebentada, bernat pudent trepitjat, humà nat al món, llençat com una altra merda.

Maleïda consciència qui el tortura incessant, i qui tanmateix, fent-se el pitjor dels ploramiques, cal que la tracti amb alta suavitat i d’allò més falaguerament, com si fos una de les grees o les erínies (o pus tost totes tres, o sis, alhora), no fos cas que l’indignés, l’irrités d’escreix, i llavors encar el burxaria amb més esquírria.

Maleeix-la, i tant; maleeix qui et maleeix. Tret que de què et serveix?

Ella rai. Inviolable. Massa poderosa. La teua maledicció és silent i doncs inoïda, inútil. La seua, la maledicció de la pèrfida fementida consciència és la qui de debò existeix i actua i fereix; és la que ens distreu i confon i ens fot veure futurs i passats inexistents, a despesa d’allò que podríem de debò veure-hi, copsar-hi, tastar-hi, ara ara ara...

La irrupció de certs escarabats ultramarins ha causada sensació. Un entreteniment majúscul. Per això només vivim — pel (i per al) present sorprenent.

Car saber’ns anorreats ara i demà, això no ens ho desarrela ningú ni re. Rosec constant. Persistent tragèdia ineludible.

Doncs bé, tant se val. Els escarabats ultramarins. Com adés ja m’havien esclarit els pintorescs paràsits qui, flagrants, a tothora es rabegen xipollant i xarbotant feliçment als estanyols de mes plagues, aquells nous benvinguts invasors, tantost en copsava la vivacitat, queia en rapte davant les sensacions que sé que els animals (ells, els ultramarins, i els altres més casolans, companys ratolins inclosos) perceben i jo vicàriament i imaginativa assaig fútilment de percebre; sensacions, les fondàries polifòniques, dic, molt més variades i intel·ligents que no les meues. Les meues són, ai llas, de desgraciat pobre humà, qui, per haver afavorit les idioteses de la maligna consciència, es veu castrat de tantes i tantes altres, molt més interessants, possibilitats de viure d’acord i en harmonia amb allò que existeix, és a dir, sense les falòrnies visionàries, les ximples apofènies, que li foten creure una inútil monstruositat de merdegades. Les seues perspectives totes entrellaçades al voltant d’un fulcre fals, formant un envitricoll indestriable que li fot la vida una repulsiva mentida on tot és lletjor i basarda.

Una minva evident de facultats li fa recórrer després l’itinerari sorneguer de tantes d’abolides atmosferes funestes, i aquell incident indecent al cirerar on, com un heretget cremant els breus encenalls de la fatxenderia, volgué estuprar-la. Ella, la robustesa dels seus grops musculars, li desmanegà a tesa l’espinada de renoc. Amb un pilotet d’ets i uts, li explicà llavors que prou s’ho mereixia, que de per vida l’engarjolessin.

Havia escrit a la paret, la primera dolorosa nit a la cangrí.

«Com la meua cosina Frida
Qui duu sovint la figa cosida
Soc un “apatrida”.»

«Com el cosinet Herodes
A qui mai els collonets li podes
Prou visc als “antipodes”.»


(>>>)


9. (Faulona del darrer viatge enlluernat a Andorra en autocar.)


Com quan érem minyons, parsimoniosament i encaironats tornàvem a pujar vers Andorra, i la flaire subtil de l’enyor se’ns infiltrava a l’ànima com la del conyac del cigaló del matí, quan filagarses de les grandioses delusions hipnopòmpiques encar ens penjaven pels voltants de l’enteniment.

En acabat, a pleret, l’estranyesa i l’exotisme de la meravellosa acció onírica lànguidament s’apagaven, i ens trobàvem de bell nou en l’agror i el cinisme de la realitat.

Érem sobrehumans. Car tanmateix refusàvem d’obsedir’ns gens en l’avolesa i la dolenteria còsmiques. Massa foguejats per a aqueixes ximpleries.

Havent frenat en qualsevol tètrica cinglera, ja a jorn colgat, eixíem a apagar definitivament el foc (l’immens incendi) amb comptagotes, o allò que és el mateix, avui vellards, sacsadament i feblement pixant-hi.

Ens hi havíem arribat força de nit l’endemà i, en acabat, a un dels costeruts atzucacs, érem arrupits part de terra, repenjats als murs, vull dir, tots nosaltres, els lúgubres pàries i els retuts rufians de trets murriets.

Cascú (no pas?) havíem comès, a un període o altre, l’imperdonable mancança d’haver’ns cagat en un déu o altre — o príncep o rei — o general o president — o qualsevol altre d’aqueixos mitjons-ninots qui són, de façana, al capdavant, com a excusa dels titellaires qui els fan bellugar part darrere, és a dir, els abassegadors tifetes, els explotadors immemorials qui a totes les èpoques, obsessivament i molt egoista, només es volen amb dret a prou de drets ells mateixos — el romanent llavòrens no essent sinó peons de llurs relliscosos escaquers de merda.

A totes els mitjans de comunicació pública, diaris i pantalles, i cartells i espectacles, uns altres mitjons-ninots, maleïts condemnats còmplices, s’afegeixen als déus, reis, presidents... Per tal de tindre els molt tanoques peons ben embalbificats, momificats, letàrgics. Letàrgics com fòssils tractant vanament de desllorigar certs enigmes existencials tanmateix totalment enferritjats.

A tomb de cantonada, ballaven (un minutet de minuet) uns esquelets.

La nit s’escolava, pastosa, entre tremolors. Els borreus de totes les èpoques és aleshores que ressuscitaven, i es fotien, malastrucs, a grufar-hi i fotjar-hi, com si ens amanissin el cementiri.

Mentre preteníem clapar, escamots de saigs disfressats de fosc ens intimidaven, fúnebres, bo i prenent’ns-e les mides (per als clots on ens sebollirien).

Llavors, a la més jove matinada, quan el quadrant dels estels suggeria la propinqüitat del matí, presos de pànic, ens desàvem aferrissadament tots els ferris atots — per a més tard.

Dalt les muntanyes, hi érem els austríacs, magnífics grimpadors qui sens manca n’atenyíem els més ardus cims amb força facilitat. Els tifes alemanys qui mai no els assoleixen, i han de romandre, extenuats, a mig camí, ens manen que els portem teca i mam, que es moren de fam i set. I una bona pellissa, ni que fos arnada, car, xais xolls, es glacen de fred.

Els austríacs els en fotem un cas com un cabàs. Els diem, sense ni esguardar’ns-els, ni reconèixer les fètides presències de les dones primetes i brunes amb les quals els rossos i forts sempre es fan acompanyar, que s’hauran d’esperar que acabéssim de catalogar tot l’aviram d’aquella zona, la riquesa dels parells d’ocells diferents d’enlloc altre al món, mai no vists fins avui per ulls humans (per primera i qui sap si darrera vegada), raríssims exemplars, d’ambdós sexes pel cap baix, d’espècies qui no feia gaire vivien pels tròpics i ara, extints allà, s’han metamorfosat ràpidament per a viure ací, entre les neus perennes. Exemplars d’espècies, doncs, extraordinàriament superiors a totes les altres en llur endurança contra les agressions que els fot patir un món massa podrit.

I llavors, com a rúbrica, el formidable esclat, de bell nou, d’una altra sobtada impetuosa estrepitosa tempesta qui ens forneix l’orquestra més cacofònica i terroritzant per al romanent del nostre episodi muntanyenc.

Ens espitxem tots plegats, els austríacs campions, i els alemanys, i les pudents comparses, vers el mendraig, i no caldria pas ni dir qui hi fa cap primer. A una fenomenal distància.

Som sols els austríacs unes dues o tres hores on ens ensopim i tot. Qui sap si els alemanys i les cassigalls sobreviuran als llamps. Ja faran cap si en són capaços.

Potser hem begut una mica massa. Ens pessigollegen els vits. Una enveja de pixar. Ens hem enfilats a l’enorme taula de fusta doble, i hi hem pixat. Les estovalles, totes blanques impol·lutes, tret de qualsque brodadures de petites flors multicolors, s’han vistes totes en un toll groc. I ara doncs l’obscur neguit. Un neguit conegut. Feta la malesa, treu el nas la recança. Descobriran els alemanys que ens hem pixats a les estovalles? La color i l’olor són totes dues inconfusibles. Urea, vós. Bo i assajant d’esborrar el pecat, ens hem anat tacant, hem tacades les motxilles, les camises, els pantalons, els mocadors — estranyament tot allò que portàvem de blanc, impol·lut com la neu de dalt de tot. On l’estalzí del món de baix, amb tot cremat, no hi ha petjat (encar).

Pel fet que no sabem en acabat on amagar tota la llorda grogor dels objectes maculats, el refugi essent massa menut, no ens passa pel cap millor idea que fotre-ho tot estufa endins. Les flames famolenques. El fum que en deu sortir deu ésser groc. Allò ens denunciarà, a part la pudor. De moment, els trons havent plegat, fotérem el camp, ens esmunyírem rient.

Escàpols, sots la cordial esponera dels majestàtics arbres, la impressió n’havíem tanmateix que qualcú ocult, una presència enigmàtica, als clarobscurs de part de terra, ens trepitjava les ombres.

Com dels cels llunyans les avials vibracions que denotaven segurament violents detonacions per a naltres tanmateix sordes, perplexos, ens demanàvem d’on carall...? I per les clarianes sotjàvem el cel sempre ominós.

Era la sorda sorollada potser ressò de petjades del mateix fulgurant habitant d’un altre univers qui, quan tocàvem, com ens era llegut i solgut, solemnement, el piano a ca nostra, de sobte el seu camaleònic visatge ens destarotava la magra harmonia?

Al cap d’estoneta, asseguts ara vora la clamor, a l’ombra dels verns, desespardenyats, ens hi rabejàvem els peus agraïts.

Esperant-hi, sí ves, pobrissons, sempre el darrer impacte. De trast en trast, amb llambrecs timorats, esguardant endalt si s’esdevenien massa a prop, les sovintejades carrinclones col·lisions entre carallots cargolades galàxies que, destinades ràpidament a espetegar en tot-esclatants impactes, no semblen saber pas nogensmenys mai ni on collons van fotent-se. Sapastres entitats que en llurs folles espirals vers el mutu anorreament, també se’ns han d’endur a fer punyetes de faisó gairebé massa inconcebiblement bestial.

Passava la guàrdia de la nit, i silents ens amagàvem fins que desapareguessin. Els bòfies nocturns, encar més semblants als ressuscitats borreus d’adés que no pas als enterramorts ulteriors.

La sorpresa. Un dels alemanys havia sobreviscut. L’havíem davant, urta a urta. L’havíem reconegut. Amb un nom d’allò més heroic: Hi era el ben plantat Capaneus Llamplocceix.

En sabíem moderadament la història. Poc que es cansava d’explicar-la sovint, pobre gamarús. Es veu que, exuberant hedonista, es presentava, en vida pretèrita, a les casades pansides i fredoliques (fictes frígides), conferint-se el títol de metge naturalista, de qui les panacees eren urbe et orbi proverbials.

Si les dones li deien que ensenyés el tal títol, es treia la titola.

«—Osta! Osta!» — ostaven, doncs, i espantaven, esfereïdes, les més impressionables de les dones, llavors, creient-se que sa tita fos molt exuberant mala serp.

Fins que no se n’adonaven que era de debò tita i no pas monstruosa serp, i aleshores, vós, que agraïdes per la miraculosa visió! Les qui seguidament acceptaven el tractament es veu que el declaraven prou reeixit, car prou el recomanaven a certes veïnes de confiança. Diuen que amb el nom, adés heroic, ara paga prou heroicament.

«—Capa (o castra de llurs mals atributs) les neus de les frigiditats i amb el seu llamp, un llamp pel cap baix com el d’en Jou mateix, encén les passions que múrriament s’amagaven al glaç roent.»

S’escaigué tanmateix que, com ara màgicament, aquella nit, una falena de la mort se li ficava a ensumar-li el sexe. Un sexe, com tothom sabia i veia, hiperdesenvolupament.

La qüestió era ara... «—Quin nexe del sexe doncs amb els mals averanys de la falena de les pitjors previsions?»

La resposta hauria d’haver estat... «—Cap.» Pel fet que no era gens supersticiós, es veia que en fruïa i tot amb les pessigolletes. Car trempava com un elefant.

Aleshores fou on els austríacs romanguérem apardaladots. Car sa monstruosa tita, en el seu son, es captenia com cap probòscide d’elefant, més fascinant meravella de la natura. Amb un bastó la gegantesca probòscide remenava el foc i tot, i ho fotia amb una destresa, àdhuc tendresa, úniques.

El món s’acabava avui amb aquell toc semicòmic. D’alguna manera s’havia d’acabar, no fotem.

Crec que entre la postrema bromegada tornàrem a entrellucar passar la tenebrosa catèrvola dels fastigosos vestits de dol.

Escamot de pouataires d’avior
Perquè als pous ens hi sebollissin drets
Els qui a l’hora de la imminent resurrecció
Sense més aberrants contorsions
Ja poguéssim envolar’ns directament al cel.


(>>>)


10. (Massa de benediccions per a un sol analfabet xipòtol, o Faulona de dos altres escàpols de la vida mèrdica. )


Si m’ho demanaven: «Qui és qui, immillorable en tot, és qui de debò per a tu és qui compta?»

Per a manguis (els responia), és ell, el Superlatiu, mon admirat heroi. De qui me n’assabentava per casualitat, i llavors en romania enartat de per vida. Vull dir... M’hi apuntava.

I això que, no pas com els datspelsés pelegrins qui es martiritzen i dejunen, i dormen entre rocs, o en lliteló de pútrida palla — els molt talussos pelegrins arxiconeguts de tothom, els qui s’apunten a totes, per repulsivament folles que siguin — personalment sempre només m’he apuntat de debò a les lògiques i raonables.

Car cal reconèixer que, desastrosa façana endins, part dedins tota la vida he estat un home pus lleu trempat. [I no vull pas dir trempat com cap estelló ni cap cabrit massa delerós d’enforcar-la; d’això mai gens, companys.]

M’apuntava, joiosament, doncs, a l’exclusiu seguiment d’ell. El pare Pere Pedaç, eximi bruixot, pus lleu proteic, addicte doncs a les metamorfosis.

Mercès a certes proliferacions cel·lulars destrament excitades per mitjans químics de la seua invenció, de trista abaltida esparracada antigalla, es refà collonudament en bell senyoret tot mudat. No és pas la primera vegada. Amb elasticitat conyística, si abans li calia anar amb crosses, ara son cos podria fer tota mena de complicadíssimes figures combinatòries.

Del tot catxat transita suaument a millor que no pas nou de trinca. És com ara certs fènixs excrementicis, tantost morts, tantost transformats en millor merda, en estronts superhumans ressuscitats del forat negre que al cosmos, tot allò que s’empassa, ho destrueix totalment per a recompondre-ho ses avall, a l’altre costat d’un altre cosmos.

Ah, i presumit, ell, redeu! S’adarga amb endergues, i fardes i atzimboris rai; es protegeix amb objectes superflus d’incomparable intricacitat, segurament per a demostrar a ulls de tothom l’extremitat de la incopsable millora.

Si al començament, somnàmbul, amb estatura de neòfit, la closca refeta no li forneix sinó magres evocacions d’un passat cobert de verdet, ben lleu la directriu de l’institut per a prostitutes a bon preu i alhora sublimment exclusives, en reconèixer’l, li dona accés a la Cambra dels Portentosos Arcans. La llegendària Cambra dels Monstres als Exòtics Miratges. On certes aberracions magníficament herètiques el tornen a la perversa realitat de sempre. Cerimònies amb mòmies i ceres. Cap mena de destresa ni punteria per a la pudibunderia. La destresa (en tirar) de la pudibunderia és lamentable. Sempre erra el fitó, sempre tan lluny d’osques. D’ésser pudibund i d’ésser immund, cap diferència, nul·la distància. Tot plegat, zero d’intel·ligència per part del pudibund.

Si diu que, «Si els ambliops perden de vista l’horitzó a una velocitat molt més accelerada que no pas els vidents normalment aguts», ell rai, car ha uns ulls que van de bec a bec de l’espectre òptic, i ara són microscopis com adés eren telescopis, i a l’inrevés, i quan li cal hi clissen a través els murs, àdhuc de plom i densos de dos metres o pus.

Fa, «Al cap i a la fi, m’embarassa pler haver-ho de repetir tantes de vegades. Al molt adient prostíbul, tot revestit d’esmalts de paradís, encontinent transites del parèntesi obtús al més lúcid parèntesi.» I de tot te’n tornes a recordar.

Amb tota naturalitat, sense vantar-se’n, fa, «Me’n record de tot. Una memòria indeleblement cinematogràfica la meua.»

I lluca i relluca llavors pels voltants, com la lloca qui cerqués cap cuc, car sempre es malfia dels espies, i et conta fluixet la llonga conversa, a l’aeroport de Jakarta, amb l’exaviador Jaumet, heroi de la nostra de moment breument ajornada independència.

I parlant d’independència, et conta potser les aventures del seu excepcional apèndix. «Acrobàtic apèndix el meu, molt llarg i serpentí, i sempre empudegant els budells del voltant, creant malicioses dispèpsies, el malparit, com si ma butza és llavors la prodigiosament maleita butza d’en Zabuló. I saps que ha desenvolupades paral·leles potes, les quals, per son reconegut cervell molt encoratjades que emprenguin coratjoses el recorregut genial i geniüt de llur itinerari, aleshores prou l’han emprès: l’itinerari. El per a ell devotament sacre itinerari, el qual, per qualque esvoranc o altre d’un cos ben avinentment esbotzat, qualque finestra on no és mai perillós de recolzar-hi, no les dugui (i a ell!) a la llibertat, a la independència de la més insolent ni desorbitada autonomia mai per altri no gens vigilada. I així som, mon apèndix i eu, en perennes bèl·lics tràngols, preludis de deliris encar més magníficament exuberants.»

Antropòlegs mèdics s’hi enfonsaven com estruços, les galtes plenes de la merda de la sang i d’altres secrecions tant o més fastigoses, i en surten, mig ofegats, plens de disgust envers la hipnòtica anomalia.

Diuen, «Un apèndix així, ni els lepidòpters millor alfabetitzats ni les òlibes de grans rodaments de cap, ni tampoc, posats a dir, els voltors més capsigranys.»

Hom sospita que una gelosia intangible els engrapa, i proposen vanitats de cirurgia, on, a cop de força forques, reïxen a exterminar l’emmiraculat energumen.

Amanyagats després pel revolucionari escàndol, als paps hermètics tot ho retindran, davant la fúria dels adeptes del superhome. I es moriran de vergonya i negats pels excrements sense eixida. Per això se n’estan. I perquè el pare Pere Pedaç se’ls ha trets de sobre a ferotgíssimes puntades.

Diuen, esfereïts, «Doncs si no ens hi volen, anirem a fer’ns-e fotre enjondre; anirem a prendre pel cul a un altre lloc; on ira se faire foutre ailleurs; let’s go, enfants de la patrie, we’ll fuck ourselves much better elsewhere; mü búdim tràkhatcia dalikò atciudà...» Érem els més exclusius metges de moltes de diferents contrades. L’extremadament agressiu bufarut que se’ns havia girat en contra, ens acaronava tanmateix (a naltres dos) molt persuasiu, car la pell, vós, al capdavall prou salvàvem.

Resolt molt satisfactòriament l’enigma dels apèndixs, l’heroi renat (renascut) engola tranquil d’altres sòlits atzucacs de la vida corrent, i se’m planta davant, als graons on pansidot no sec, esgrogueït de més a més pels ambres de l’excel·lent façana del palau de les meretrius excelses on mai no m’han volgut.

Reclòs com un reclús, rabit per les directrius del sacre paganisme, quants de solsticis ni d’altres focs de fèrtils afliccions no he endurats, abans no tornar, totalment desconfit, a casa.

M’havia bellugat, pelegrí ascètic, per agrests encontorns, cercant-hi adients indrets on poguessin sobrevindre-s’hi perfectes escaiences per als estupres místics. Per això, sense altra roba que un llençol estripat i apedaçat, hi feia cap, amb les natges palesament aparents, molt mal tapadetes.

Déus exhilarants se’m destil·laven davant ençà de fútils melangioses tenebres, com si, fissibles, fusibles, friables, no pas menys proteics, em vinguessin subtilment fragmentats, i alhora, instantanis, es poguessin recompondre fàcilment en substància tangible. I en romania cada cop admirat. Miracles, esmolades escenes d’irracionalitat estratègica, eclèctics assortiments d’esclatants naixements esgarrapats a l’èter boirós, estratosfèric, electrificat arlequí, com hi badava! L’ocult se’m llevava últimament el vel, i tanmateix en restava indemne. La meua era la mateixa reacció opaca que quan veia doncs el pare Pere Pedaç, el darrer dels déus, davant les escales del prostíbul bibliotecari.

Nidorós, pudint a carronya, després de tants de dies a la intempèrie, pertot arnat, encorcobit i entecat de tremolors i contraccions de tota mena, m’havia atansat als destacats qui segurament em volien enxampar pels petits furts als pobres beduïns que em veia obligat de fotre si de vegades volia menjar molla. No gaire lluny de la taülalla de garola, prop llurs fusells en pavelló, runflava i rebufava, com si entrava en ranera, només perquè de debò em sentissin.

Al·lucinen els pecs estiracordetes, «Ecs, brutícies! D’on ve la gisca d’irrespirable quisca? Quin fàstic més esgarrifós, esborronador, ai!» Per comptes d’arrestar’m, es foteren a córrer, luctuosos, fent ziga-zagues en la polsegosa boirina.

Quina vergonya. M’hauria estimat més que m’haguessin crivellat. Alternativament, m’hauria d’haver suïcidat. Massa covard. Les xacres em llisquen groguetes i fètides avall, i m’he enterrat higiènic dins la sorra del desert. En sortia, al cap de mesos enfosquits, força emblanquinat. I em sembla (qui sap) que no faig al capdavall tanta de pudor.

Emprant la seua ultratjant tàctica de glopejar els mots abans de gitar’ls (i, pel fet que el xarampió del quequeig és altament contagiós, al cap de poc tothom al voltant seu quequejant rai), em diu, crec, l’heroi davant meu. «En canvi, la meua comuna habitual, el meu ‘Tron del Paó’ particular, on, cada nit abans de no anar a clapar, vaig a cagar, és, firmament amunt, el cràter llunàtic apellat ‘Pixallits’.»

Li dic, quequejant, que prou pot. I que em plauria un colló saber com hi puja, tan amunt. Potser quan, entre metamorfosis, son cos rau qualsque moments deshabitat, sura com potent baló.

Havent massa elucubrat tot d’espetec, tot i assegut, trontoll. Tard o d’hora mon cervell fotrà un pet. Les rodetes i els coixinets dels engranatges cerebrals de vegades se’m foten a rodar tan ferotgement que soc a frec de perdre el coneixement, i m’estimb en vertigen i en gran mareig, i esdevinc antigalla moribunda, vell cony flatulent qui es caga a la sandàlia, feta d’un bocí retallat de gastat pneumàtic i, en foradets adients, passant-hi un descartat cable de la llum.

I ara hi soc, debatent-me com li confessaré que sempre em cagava damunt? Soc un més de tants i tants de superflus meteorits que cauen ignorats tant per a les ments com per als altres elements del món circumdant. Només els denuncia l’estranya lluentor de l’exòtic metall en lloc on no pertanyen ni mai han estats vists, com a mi em denuncia la irrenunciable fetor qui tothom amb mig nas ofega i s’enduu ben lluny i al vòmit.

Coincidències, xiripes, de la vulnerabilitat inherent emmagatzemada a l’existent. Ell qui caga a un cràter de la lluna i jo ara mateix, mentre li estic parlant.

Soc massa feliç que assegudet precàriament a un dels esglaons infinits de les celestials escalinates que duen a la Biblioteca Universal, sigui davant per davant, urta a urta com qui diu, amb l’aparició de la meua aspiració. I què ho fa que hagi tinguda la sort de veure’m, cos a cos, amb el meu ideal particular?

Fàcil d’escatir. Fàcil de respondre. La sort. La sort decreta i l’humà excreta. La sort ha fet que l’hagi tinguda (la sort) per a ésser, ni que sigui un instant tanmateix cabdal (inoblidable súmmum d’una existència), plegat, faç a faç, amb l’aspiració a què aspirava, la mateixa segurament de tots els negats de la vida, és a dir, el do fou meu d’haver pogut no solament veure, parlar-li i tindre’l a tocar de mà, el perfecte. El perfecte qui tot allò que fa ho sap fer impecablement.

Amb resplendent vult de filandre (d’amic dels humans), el pare Pere Pedaç se m’atansa immune a la instantània letal infecció que dec espargir a tort i a dret.

Grinyols de turments de maquinària semblen nogensmenys fer-lo mig sondrollar. Hesita, oscil·la, íntimament sotragat. Què fots! Ull viu! No te’m tombis d’esquena, si et plau. No caiguis de memòria esglaons interminables avall! Goig fotríem tots plegats. La il·lusió a can Pistraus!

O aquest era el seu galdós secret de putxinel·li, el seu secret de l’ametller (tothom sap el que jo sé). Que no és del tot humà? Que és fet de mecanismes i beril·lis i d’altres sobris hostils metalls?

Reconsagrat únic joiell de la creació no em tombis espetegat damunt els abissals llambordins! Mos hereus i ma nissaga, i mos tan ben dotats sequaços i mercenaris, afanyeu-vos, recollons! Trenéssiu encontinent xarxes de salvació!

No, no se sap retindre! S’esbalça desmanegat, rebregat, mal cargolat, escombrada ferralla, amb ferramenta de ferro mossegant l’atmosfera de sobte totalment descordada... S’esbalça, ausades, al taüt que golafre la bústia li bada!

Maleita pèrdua! Çajús, al cul del Tàrtar, el veig niar-s’hi, no gens agre, del tot congru (el farceix perfectament), feculent, ell, i ben portant, i estort de tota rancúnia, sense roentors ni pruïges, al seu car taüt qui l’agombola com sa puta mare.

I romanc de bell nou orfe, i lluny de tota benaurança, que fot el camp de pressa, i s’ajorna doncs de bell nou l’instant suprem, i de bell nou m’envol, solitari, nocturn, com sarcàstic muricec, fins a la teulada de l’edifici, a espiar-hi bocaterrosa per la llucana. Amb dits de medusa, hom s’hi arrapa. I hi ataülla.

Ecs! Tants i tants d’escandalosos abusos que hi destries. Taülalla d’aldarull. Llibres extremadament astuts qui s’apleguen de nits en intercanvis insultants; s’hi barregen els texts, les idees, com ara si, follament promiscus, s’hi bescanviessin, s’hi inoculessin, mutus i recíprocs, i sense miraments de cap classe, secrecions i d’altres sinistres lleterades.

Allò és maremàgnum, voràgine. Maelström, vòrtex, xuclador. Cada nit secretament, en la lúgubre fantasmagòrica llum d’un sofre estrany, el mateix aiguabarreig voraginós. Maremàgnum, maelström. Arreu arponades balenes, i al voltant de les qui es moren, tot hi és tèrbol de llet de mamella nafrada i d’esperma de greix que dels trencaments es vessa.

I perboquen, els més densos volums i embalums, tot de tous (tous ben durs) d'infraestructures i d’instruments de tortura, i els llongs de gambals qui els escrigueren on paren sinó morts i també al cul del Tàrtar, rostant-hi sense senderi quina altra ultramundana porqueria?

Me’n record de la recepta al desert, a cap racó de templet abandonat, de neules d’os corcat sucades en cendra i perfumades amb fumets de cremallots. Tret que no crec pas. Car el meu templet l’heretava dels ardits hitites de les altes tites, els valents qui ultratjaven tota estorta truja qui enxampaven abans de cardar-la a l’ast i a foc viu rostir-la.

En canvi, els antics autors tan intel·ligents i traçuts, i savis, i etcètera, crec que hom els restreny i circumscriu a haver’s de cruspir (com de fet ja no fan) els uns als altres, ells tots plegats muntats, a la geneta, si caic no caic, dalt de tot de llurs tremolenques babels de llibres.

Destí galdós. No gens collonut. Sí ves, no pas menys que el meu. Doblegat en fosca pregona malenconia. O que el del meu heroi dut a estrident naufraig davant mos ulls sempre astorats per tanta de desgràcia pertot, escolta, tu, al capdarrer, ja et dic, tanta de vida mèrdica, hom al capdarrer se n’uja.


(>>>)


11. (Faulona que s’escau a l’Hostal dels Poetes, o el de les Ulleres de Sol Embrancades Màgicament Dalt de Tot.)

Fill de la casa, poeta jo mateix, era assegut a una de les taules més sol·licitades, la llarguíssima taula més a la vora del generalment molt admirat pollancre gegantí. Hi era, dic, amb la meua màquina d’escriure, assajant de posar en net uns poemes guixats a la babalà en bocins de paper que duia a les butxaques. Tenia al meu costat, en un petit moble biblioteca uns quants d’exemplars únics comprats o trobats recentment en mes idíl·liques visites pels poblets del voltant, llibres fets a mà, escrits sense màquina, plens de gràfics i dibuixos, cosits a casa segurament pels autors mateixos qui els havien confegits, cadascun dels artistes a hores d’ara ja traspassats (o alguns, qui sap si encar vius i tancats en institucions), tots plegats eximis lletraferits molt humils, i molt afeccionats a la lírica i a l’exuberància creadora.

El nostre hostal es deia dels poetes perquè havia correguda, al cap dels decennis, la brama que foren els poetes d’antanyasses, en societat bohèmia, els qui, qui sap per quins mètodes arcans i és clar poètics, penjaren totes aquelles ulleres de sol a les branques del pollancre. Un pollancre que havia crescut, com dic, formidablement, d’una faisó espectacular, duent alhora les ulleres de sol encavallades prop les arrels de mantes de branques cada vegada més lluny les unes de les altres. Humanament impossible, especulaven els erudits més pregons. Car hi havien hagudes, naturalment, àdhuc publicades en revistes especialitzades, mantes de teories per a explicar la miraculosa distribució d’ulleres amunt i amunt, i més amunt encar, a distàncies fenomenals, com més anàvem, les unes de les altres. N’hi havia (d’estudiosos molt filosòfics i palesament, com gairebé sempre, totalment lluny d’osques) qui afavorien la teoria dels ximpanzés ensinistrats, qui les haurien plantades on ara són. D’altres, més de peus enterra, proposaven que el pollancre havia estat tan jove que els poetes, fent bots o pujant cordes i escales, les havien pogudes anar penjant ells mateixos, a preu força car de lleixar-hi alguna vida o altra, i això també, detall cabdal, posant-hi a sota, al pont de les ulleres, unes gotes de «pegaboja», aquella perillosa pega (avui com avui estrictament prohibida) que enganxava tan fort que cap ventada ni tempesta no ha assolit mai encar de desbancar-les, ni de moure-les un àtom.

Tot això tant se val. Tret que és l’atracció que mena tota aquella gent estranya, vull dir, més aviat singular, a l’hostal. Un hostal lluny d’arreu on els espies dels diferents estats s’hi apleguen, amenaçadors, armats, emètics, menyspreables. Per això si mai em demanen re, els responc sempre el mateix, que jo no sé re, ni vull sabre mai re, perquè, collons, tampoc no vull pas que em matin. Com si no els conegués prou, botxins despietats.

I de més a més, res, desenganya-te’n, gamarús, no puc fer d’espia teu ni seu ni de ningú altre. Jo soc poeta, jo líric, pastoral, idíl·lic, eteri, vaporós, angèlic. Visc als núvols. Als núvols hi ets com a xauxa; si tinguéssiu ànima o consciència, us hi recomanava l’estada.

Els actors arxiconeguts també s’hi lleixen caure, sobretot els qui han arribats a edats avançades i tanmateix sempre se’t presenten, anònimament, amb paies joves, altes, fortes, extremadament popudes i culudes. Sempre has de fer veure que ni els reconeixes. Car allò que s’estimen més és la ficció que es poden bellugar sense que ningú no els vingui a remenar els pebrots. Tot i que si mai troben que de debò no saps qui collons són, llur vanitat de típics pusil·lànimes se sent tan nafrada que t’escanyaven per poc que podien. A ca nostra, coneguts però no pas reconeguts obertament, es troben segurs, saben que els respectem, i que sobretot respectem llur ficta intimitat. Tots ens coneixem. Cascú per la seua banda. I al capdavall tothom reguardejar rai. Discret, malfiat. Car el món és ple d’àvols datspelcul terriblement mèrdics, és a dir, de delators, d’espies.

Allò pitjor és l’aparició dels periodistes. Amb quin desesme no els veus fotre el nas pertot, i inquirint i demanant i fotografiant, i els has d’aquissar els gossos, i llavors, amb els culs ben mossegats, allò que escriuen, poetes fracassats, claferts de rancúnies, quins disbarats maldestres, vós, ja es veu d’una hora lluny que mai no seran clàssics, com jo i encar més els meus molt il·lustrats anònims trobats pels poblets, que en el molt llunyedà futur pòstum serem la plèiade perennement recordada, quan la gent, a la fi, qui sap per quina vareta màgica de la ciència genètica, no hauran esdevinguts intel·ligents, i no hi haurà al món ni espies ni actors ni periodistes, adotzenada púrria ignorant qui la plebs ignara, ara extingida, rucament molt adorava (i es creia, massa enverinats d’ençà de petitons per la terror religiosa, on els ‘creients’ es deien així perquè molt estúpidament s’empassaven les bajanades més horroroses mai empescades).

Altrament, només cal asseure-s’hi i anar ficant en net, a la màquina d’escriure, mos poemes i els llurs, en antologies antològiques. Mentre espies i actors es relluquen malfiats, i consumeixen, carrinclons, amb l’auricular ben dretet, llurs cafetons i cigalons, i roms amb llets i nates.

(>>>)


12. (Faulona del bell conqueridor i de la nosa que mortalment l’ennuega de la noia qui fou la seua darrera conquesta.)


Ermità mocós — el seu ventre ben mediocre — de la boca li sobreïxen fètides bromeres, escumes pútides. Sovint sembla mormolar quelcom... Quelcom d’inarticulat. Què deu doncs voler...?

Que què vol...? La qüestió no li feia pas rodar gens el cap. Obseqüent de totes totes amb totes les circumstàncies, esdevinences i accidents que la puta vida ja no li clava, què cony se li ha d’ocórrer de demanar re. No, home, no! O...

Home, potser si de cas s’estimaria, només per dir una cosa, no ho sé, no ho sap, potser... Que hom volgués explanar-li mica d’on collons devien aparèixer les inversemblants i, reconeguem-ho, al capdavall ben rares escaiences, on gimnastes gegants venien a congoixar-li el son ja prou incert d’ell mateix.

Són els nus gegants qui fan gimnàstica, atletes hiperbúlics i hiperbílics — tantost s’omplen de mútues abraçades i encaixades com s’agafen enfellonits com si lluitessin a ultrança, i crec que, com ell mateix, confonen xarlatanisme amb iconoclasme, i es pensen doncs màrtirs i herois, i com tots els herois culcagats només saben, com sap, dir bajanades; són doncs — com d’altra banda tots els herois — herois irrisoris, carrinclonament exhibicionistes, provincians – pitjor, imbuïts de parroquialisme, i llurs datpelculades, tot i que irrellevants, les suputen estel·lars; car discorren com anyells, com petulants infantons — ep, i això que tots prou barben, i al cap del jorn tan atrafegat, la nit, amb membres lassos, ni prou forces no han ni per a pelar-se-la (no pas que mai els calgui, és clar; d’altra banda els rats cellards de l’esperit llavors com els castigaven!).

I tot allò — la inherent impotència i el penediment d’haver-se’n rancurat — pecadors per recar’ls de no pecar — els fa llagrimejar, amb sanglots espectaculars, antològics.

«Al meu infame racó rac
I de l’infame racó on rac
Esguard els gimnastes castrats
Abans l’hipnopòmpic llamp no es desfà.»

Hauria dit, potser amb una certa molt sapastre harmonia, l’ermità berrugós, apegalós, si abans podia desapegar la boca.

«Tanca-te’m l’ombrel·la, sepulcral vagina!»

Li ordena, ai préssec, amb un cloqueig ronc, i la boca no lleixa anar cap vers mig melòdic, ans miols — pler de miols — o millor titllar’ls de grinyols i garranyics de gat enrabiat.

Com esporgar-ne l’ultratge, es demana, esgarrapant-se, el primitiu desesperat, arrencant-se inesborrables trencaments a la carn, i assaja en acabat d’escanyar-se, en realitat d’escanyar aquell gola que sempre darrerement tant no el desobeeix.

Amb allò, als arbres, els ocells qui s’hi posen, negres i irats, i irritats pels incisius filandres, quin rabeig al rebuig el llur!

Car prejutgen amb concisió ornitològica l’arribada particularment perillosa dels posseïts masoquistes i llurs metafòriques i eufòriques abraçades de mort quan retroben el vell conegut encar viu.

Se n’adonen que va creixent novament l’ombra dels foscs gegants, amb els claus clavats a les pixes, per tal de conservar-hi la castedat, i les claus que hi tritllegen. Les claus dels sinistres estatges on allotgen els confiem que de moment desendollats rudiments d’instruments que els guarden de la sempre imminent desconfita dels músculs — catàstrofe terminal, no hi volem ni pensar!

«Entre els timons i crisantems, per a estalviar, veig que també es nodreixen — com les llambresques gaseles qui, atàvic, somii de vegades — de cireretes de pastor, i d’altres silvestres romanents que afegeixen força xorrèstic a llurs samfaines.

«Passaré amb la plàtera que em farà d’escut contra les mortíferes abraçades, com si hi soc l’invisibilitzat cambrer qui va esquivant llambrescament gents massa indesitjables, i alhora pescant-hi, disgustat, fragments de variades, totalment banals, converses.»

Car la realitat tangible del somni — no hi ha re de més sòlid.

«Més val dormir que no pas viure», la consigna de l’ermità per quan no se li atansa cap perill com aquest — ja ho saps, indesconfible.

Contràriament als gegantins atletes, imbècils sense remei, ell, el crismat, el beneit sacrosant, es veu atret poderosament pels pits i culs de femella — alhora, doncs, com els gripaus, pels pits, i com els muricecs pels culs. «Què et pensaves? Per això tocava pirandó fins a tan lluny, car de pecar amb la carn, no hi més pecaminós pecat — pesques l’infern i aviat hi ets peix qui hi fregirà per l’eternitat.»

Certament, en una vida prèvia, en Darwin Cellard, l’ermità pollós d’ara, vivia encantat.

Aquell bon jorn de tardor s’esguardava a l’espill i s’hi trobava collonut. Una mena d’adonis cobejat pels dos mons, el femení i l’efeminat.

Allò que és més. La seua aparent beutat no devia absolutament re ni als tripijocs ni als empelts de cap obtús alquimista fascinat pels enigmes que manquen (i d’empertostemps mancaran) de tota solta. No. Era totalment natural. Una benedicció, diguéssim, dels daus de la natura, que caigueren tots plegats del bon cantó.

Això si fa no fa rumiava, mentre es quillava aquell matí oblidat ben quillat. Car cal dir potser que quan en Cató es veu que va dir: «Mai no era menys sol que quan era sol. Ni mai no semblava fotre brot, justament quan de debò era que més pencava», en realitat enraonava d’en Cellard.

Se n’anà al teatre, i s’inflamà per l’actriu qui fotia de princesa. Se la volia cardar encontinent. Es prometia: «Princesa encesa, ara us l’endiny a la represa.»

La setinada pell d’en Cellard, sense rugues ni petèquies, ni bonys ni nyaps, de gripau, com la meua — pensa l’ermità anònim — s’enganxifà en la nosa infame de la noia quan se li tirà sobre, al recambró mateix on la imperfectible noia es canviava de vestits.

Amb el mal gènit de certs embriacs, espasmòdic, ell qui només havia volgut ficar la flauta al tron pelut i flairós de la regina verge, s’hi trobà, no pas roses de foc que l’hi cremessin, amb un plaer reminiscent dels antulls i bateroles de què els benaurats no gaudien als paradisos més genuïns, ans, com dic, l’enganxifosa pols d’una successió infinita de succedanis viscerals esdevinguts extravagantment, si doncs no eixuts, amb prou feines somalls. Aquella estrambòtica dona era feta de llefiscosos corquims i serradures que qualsevol xàldiga potser no encendria de mantinent en foguera omnipresent.

Altament esgarrifat, amb dits coents de pegalloses filagarses, se n’adonava que havia vessada debades la insípida saba seua damunt la solemnement sobtadament espellifada roba de l’eminent actriu.

«Princesa, quin xoc! No sabia pas que fóssiu feta de palla, heroïna fetillera qui condemnem al foc espontani de la combustió, interminable com l’etern retorn dels collons, malefici per als estruços i per als altres pardals, com ara jo mateix i la mare qui em parí en aquella humil caseta de torba, i cada sorge de casamata, i cada altre somrientment xiroi encantador del món — i cap consol mai per a ningú — com vol, infal·lible, el fat. Així que merda, i adeu-siau fins a mai pus, món criminal.»

Fou llavors que, ja mastegant tatxes, aquell mec de mal raure, aquella guixa de mal coure, aquell desgraciat amb la flauta carbonitzada, havent-se així doncs autodegradat a contracor, s’ho guaità tot de reüll, d’incrèdul biaix, i emprengué el camí, fent tentines, hesitant, vers els abruptes agrests enllocs on tota mancança en vida corrent els ermitans la paguem mancant en acabat de tot. Penitència idiota mes prou necessària per a purgar quelcom — una onada contínua de fàstic pel cos propi i de tot altri, esdevingut inencobeïble estrany. Car esdevinguts similarment estranys nosaltres mateixos, només podem avorrir allò que ni som ni no som.

D’ençà d’aquell dia sempre he maldat vanament a encertar una fórmula per a assuaujar l’horror d’allò que cada ens no és — allò que cada ens, per a la seua malaurança, sense remei no ha d’ésser — i se’m representa, grotescament, llavors a l’enteniment.

I l’he trobada, la fórmula? No. Gens.

Els boigs atletes es fonien enllà, encar esbufegant, i l’ermità llebrós ix del cau.

S’aconhorta el llebrós qui, ara que cap maleït datpelcul no li ve doncs a trencar el fil lògic del pensament, i d’ençà que és gaf (és a dir, d’ençà que sortosament adquirí la malaltia), comprèn tanmateix — això li sembla, il·lusament — molt millor tot com carbura.

A quins petits illots de la màquina del món (pertot arreu altrament tan escandalosament ni estrepitosament espatllada) no hi ha l’honesta harmonia natural, i, contràriament, on rauen, part darrere l’ostentosa façana, tant d’inherent desordre cacofònic, ni tanta d’enganyifa creada pels malparits cervells dels enverinadors (i els de les legions de babaus pels malparits aquiescentment enverinats).

S’hi absorbeix, rabit.

Vestigis i fragments esotèrics de texts aberrants, afegits suplementaris (parergs i paralipòmens) a ximpleries més dogmàtiques ni de rigor, els quals havia llegits per a suplementar les seues indagacions sobre la veritat sempre inassolible, només li havien omplert el crani de redundants caguerades.

El record de la noia d’encenalls qui havia regada a l’improvís amb la seua saba d’àngel, el seu fruit blanc de l’arbre del coneixement (bíblic), quan encar li’n rajava, el desenganya, com tostemps.

En Cellard, se li han acabats, davant l’horror del viure, els estabeigs i els escarafalls. Ara l’accepta per esguard del fet que no hi ha ni hi pot haver re més. Que allò és tot, i prou. Ja m’hi he acostumat. Ningú no em demana si també tinc la cua de palla. No cal. Prou és evident.

Si a algú altre, tret dels maleïts atletes, enzes virulents, i els ocellots negres qui esperen amb candeletes que acabi de dinyar-la, no me li feia perceptible, i encar, bo i tapant-se el nas i la boca, no gosava encuriosit assabentar-se’n, amb la pudor i la tristor pagava. No soc cap merdós santó estúpidament comunicatiu.

Tothom amb dos dits de cervell deu saber quan estar-se’n. I de demanar-me, re. I alhora horroritzat, fotre el camp ben lluny d’aqueixa repugnant nosa, nyap, espantall — pestilent purulència — al rude rònec ronyós paisatge.

(>>>)


13. (Faulona amb l’impressionant artista Braveman Kingskiller.)


En Braveman Kingskiller, el quasi mundialment conegut pintor nanticoke, com tothom sap, lloà concisament, car era home de poques paraules, aquell dia on les exhibia pel carrer, les meves pintures; en lloava sobretot la vivaç color i el lloc escaient on ficar-la, i la intenció visible als visatges dels escarsers personatges — en general, amb un de sol en tenia prou, col·locat adientment dins una cambra perfectament arrengada, amb la particularitat quasi universal que, en totes les peces, per la finestra sempre hi percebies, vívids, un cel groc de fulla de faig quan a la tardor ja ha perdut tot el verd, mes encar no ha començat a assecar-se, i un pany de clara mar sempre color magrana.

En Kingskiller, no dic pas en imitació meva, mes emulant-me magistralment, ha començat darrerement d’incloure-hi ell també, a les seves peces incomparables, curts mots (una o dues paraules, en lletres blanques i fons negre) molt significatius, molt carregats d’idees cabdals, sobretot sospesades amb l’acompanyament de la representació de la imatge. Per exemple, un aborigen qui molt dignament i seriosa esguardant per la finestra el seu paisatge ara pels malignes invasors tot fet malbé, sembla pensar en la revenja que deu covar la terra violada. El mot diu: «Ressort Ressurt!»

Són doncs mots de lluita contra els repel·lents criminals qui pugen incessants a sotmetre els qui guardaríem la terra de maleïts malparits com ells, qui, assassins i lladregots, s’arroguen per a ells, com a tràgics trofeus individuals, aquells béns que naturalment haurien només d’ésser propietat de tothom.

El prohom Braveman Kingskiller, artista impressionant d’imponent espatllam, creus que és ver bruixot, si alguns dels seus quadres te’ls esguardes amb gaire estupefacció i prou llongament, i no cal dir amb el previst entusiasme que ja duus d’antelació, car per què et marejaries amb més o menys durs desplaçaments vers la sala d’exposicions si ja no portaves al cor un deler d’èxtasi? L’èxtasi que envolupa els ungits i els inspirats, qui de vegades es veuen imbuïts dels èxtasis dels esperits coincidents. Els esperits qui en antigues diferents corpentes prou es veu que compartiren ànima.

Parem lelos. Esdevenim badocs enlluernats, fetillats, davant les seves atrevides quadratures. Ens hi encantem hores i hores. Embruixats potser per nímies, evanescents, gairebé inconspícues, meravelles espargides pel gloriós canemàs.

Qui sap si pel bellugueig gairebé estàtic, la fràgil i subtil tremolor, d’una fulla seca damunt l’herbei. O per l’hesitant vibració que sembla pujar d’una minúscula cuqueta qui diries que s’enderia a confegir damunt un full de llibre antic a la suau brisa de la finestra obert.

O, més sòlidament, com ara això que segueix.

Un nocturn incert. L’intrèpid sentinella a l’aguait.

Veient espectres, va fluix (de ventre i de cames). Es fot, doncs, a sobre, a tremolar, no pas de fred, de por, pobre capdecony.

En la llum morta de la nit, creu apercebre, albirar, entrellucar, qualque cosa o altra de molt estrany, frèvol figura mig esborrada, qui sap si translúcida, la sotja, absort, captivat, qui fa cap devers on ell no rau. I la cosa qui l’embasardeix es va, lentament, afermant en l’aparentment mig fosforescent mortalla que suara no m’embolicava tan estretament, mes, la qual, pel fet que en la meva metamorfosi em vaig empetitint, mentre tanmateix em moc, tret que a trepigs més curts a mesura que se m’escurcen les cametes, es va desfent doncs (la mortalla) a filagarses de mòmia, qui ella mateixa es desfà abans no se li abalança damunt i el mossega ben mossegat.

Glaçat, cagadet sentinella, em veu insecte enorme i estort de tot constreny, bernat pudent gegantí i afamegat, i lasciu, molt lasciu, car prou s’escau que és per a mi l’època del verriny bernardí.

Sap l’adés intrèpid i ara sollat i enllordat que me l’encularé a mig cruspir-me’l (o que me’l cruspiré a mig encular-me’l?) (ara no sé pas què pensa, ni si pensa re) (ara, que ho sap, sé instintivament que ho sap instintivament).

Paralitzat ell doncs pel meu esguard de magnetisme hipnòtic, el fusell carregat que suara no duia, no en fa poques, d’hores, ai, nois, que ha caigut a la bassa de baix de tot.

Era un sentinella segurament una mica addicte a les arts. I ara el fenomenal quadre del prohom Braveman Kingskiller, ai, llas, me’l despatxa del tot.

Les arestes de les lletres el lletrafereixen, i les nafres i cicatrius amb què el fenen i el subdivideixen esdevenen les insígnies sempiternes de son erudició incommensurable.

Com en presumirà, si nogensmenys sobreviu a la destarotadora impressió, més tard, a les repugnants barraques de l’esparracadot regiment; regiment integrat totalment per imbècils molt curts de gambals!

Crec que l’encoratjaven. Som homes de guerra. «Get back in there, champ!»

I fes-te finalment assassinar. «No hi ha millor plaer.»

I, al costat d’aqueixa tela emblemàtica, companys, què us en sembla d’aquest altre quadre, amb la inscripció (en una bombolleta com sempre, blanc en negre) «Instant Karma» ?

[I «Instant karma» és clar que us ha de dur a «Instant coffee» i aquest a «Smell the coffee, and fuck yourself», és a dir, a «Fes-te fotre, noi.»]

[«Car al capdavall això és viure: Veure’t de continu batejat en gatxulls — i, com més de temps no ets viu, és clar que més sovint no rebràs les ignomínies dels immunds bateigs.»]

Es tracta de l’episodi irrisori dels «Bateigs als Gatxulls», on el solemne bisbe no rebia damunt una solemne pluja d’escatxics de merda de porc sobreeixida de la soll a la illeta. I de com, quan el carrincló enfaldillat se’n planyia bo i renegant horrorosament, el divertit porcairol li feia avinent que ull viu, carallot, que, com a tots els prelats, qui com més parlessin, no solament més merda no els sortia de la boca, sinó que també, en casos singulars com aquell, més merda així mateix no els n’entrava, encar es posà a cagar ostes (i hòsties, ell) més furibundament.

Un cas com un cabàs, doncs, de què el jove Eiximèn en fou testimoni acurat. El jove era a la cantonada, i hi esperava que uns «amics» el recollissin amb llur vehicle per a dur-lo, li havien promès, a una festa amb dones avinents a la cardera, i tanmateix, com sempre, es trobà traït, i esperà debades, fins que no se’n cansà i tornà a ca seva.

Pel que fa al porcairol, cal dir que era mecanòfob. «Enfitat d’Atifells.» Odiava tots els vehicles i mecanismes, les màquines de tota condició, sorolloses, pestilents, vomitant verins, transportant microbis virulents. Per això aquell dia, cada automòbil ni autobús ni camió qui, passant a tot estrop damunt el toll de gatxull no escatxigava el bisbe, trobà molt escaient que fos un dels culpables de la mecanització de la terra, és a dir un altre dels propagandistes més ferotges, un eclesiàstic, de nodrir la cobejança destructora dels simis nus amb aparells ni atifells de més ràpid anihilament de la natura, qui en rebés, emprenyadíssim, els repetits bateigs.

Mentrestant, a la tela de què tractem, plantat com un estaquirotet a la cantonada, no pots pas dir que el jove Eiximèn no fos un bon observador. Ni s’hi bellugava, marmori. Només bellugava els ulls omnituents. Era, com dic, testimoni imparcial de tot l’episodi, i segurament era ell qui més tard el podria plasmar, diguem-ne, en llenç o en paper.

Cal dir, ara, després d’aquests dos exemples de no re, que l’amic Braveman s’inspirava sovint en l’inici memorable, immarcescible, de qualque obra mestra. Si el primer quadre descrit ací semblava palesament inspirat per l’inici de «Hamlet», el segon ben ho era, probablement, pel de l’excepcional, tret que menys conegut, opuscle anomenant «Darrera Corranda del Jove Eiximèn».

De tota manera, oi que quan, gairebé sense alè, et desvetlles d’immergir-te a una qualsevol de les sublims pintures d’en Kingskiller, en acabat d’haver-hi viscut intensament, car hi has romàs enjòlit, sumit en trànsit, te n’adones que a la insabuda t’has cremat al canemàs de la memòria un tatuatge inesborrable?

Inesborrable per a no gaire, ai, llas, podrits! Car la vida a l’esfèrula s’extingeix a tot estrop. Tot és provisional i efímer. Tot és digne de penediment i de refeta. I aquesta maleïda civilització ho és de faisó superlativament accelerada. Ara és hora, humans (d’anar-vos-en a prendre pel cul perpètuament).

Així, com els ‘penediments’ en pintura, on, per exemple, vós, diguéssim, pintàreu una Diana cardant-se un boc, si llavors l’església es presentava al vostre taller i us encarregava per a ells una pintura exprés, això rai, pensàveu, i damunt la Diana cardant, hi pintàveu una ben fava ‘verge’ bo i pregant, no pas a un boc, ara, a un angelet collint bolets, o quelcom de si fa no fa...

Doncs igualment s’escau darrerement amb l’insigne artista Braveman, amic meu. Com més anem més sovint, es penedeix de massa optimisme, i les teles que troba les esmena. On hi havia un cel clar, per exemple, ara, amb les guerres suïcides que s’atansen a tot gas, hi repinta un cel sinistre, un cel encès, un cel de molt horrorosa mort total.

És evident pertot que, com a conseqüència ineluctable de la destrucció de l’ambient i el paisatge, l’enzim suïcida que rau al cervell de cascú, s’ha disparat, s’ha posat en roent funcionament, i ara les guerres definitives són inevitables.

En Braveman, i ací present el seu deixeble, i molt humilment més avantatjat emulador, som els darrers pintors de la ben enjorn anihilada civilització dels immerescuts, il·limitadament llords i matussers, bípedes nus, els quals, amb tota raó, es veuen avui rebutjats per totes les forces constructives d’un univers ja d’entrada prou guerxat, pobrissó. No calia fer-lo malbé encar pus. Au bah!


(>>>)


14. (Faulona amb el pop emblemàtic qui la xona xucla de l’esqueixada gueixa.)


S’esqueia que mon ventre diamantí esdevingués, una nit qualsevol, evidentment ventríloc. M’emprenyava llavors diàriament amb ses xerreres de ninot, ses veus carrinclonament escardalenques de ninot, i fent segurament (com si el veiés i les veiés), mentre garlava, carotes de ximplet ninot.

Volia cometre un petit quirúrgic molt valent suïcidi definitiu. Car allò fora allò més digne de fúmer, ca, no pas? Allò que en diuen, als incommensurablement transcendentals contes per a la canalla, com els que m’abellien de llegir, seppuku, o harakiri. «Esbudella’t, cordons, com de petit esbudellares ratolins», deia, crec, la conscienciosa veu.

Com ara desesperat, m’esperonava tot sol a agafar el matxet penjat rere la porta, i plantar’l a terra pel mànec, ben arrapat amb les dues mans que segurament començaven de mantinent de sagnar, i, amb un cop de cap molt determinat fer un vaitot i amb mon ventre, de tan dur, com ara laminat i esmaltat doblement d’acer inoxidable, lleixar-m’hi caure decidit damunt.

Esdevinc momentàniament centurió romà qui, havent estat desconfit, fa allò que escau i és honorable. Gloriós instant. Entrant a la mort per la porta triomfal de vori i or per a qui ha acomplert perfectament amb les estoiques necessitats del seu vast amor propi.

El pensament hagut m’estarrufava qui-sap-lo. El ninot al ventre ventríloc esdevenia, avergonyidament, desconfit ell mateix, tot d’una molt menys loquaç.

Llavors, tanmateix, assuaujat, m’agafava mandra d’aixecar’m. Em trobava massa calentet tot acotxadet. Tot plegat, allò d’estripar’m el ventre amb un ganivetàs, ho lleixava per a l’endemà.

Ara, força orgullós amb la meua heroica resolució, això també.

L’endemà, en trobar’m al coixí mateix on el meu cap no ha dormit tan pregonament — un coixí, cal dir, que l’altra nit, on feia de drapaire menystingut, qui, quan torna a casa es fica sense haver pas sopat ni re al llit, i rota agrament i acre al coixí ratat que algú li ha llençat damunt, de dalt de tot d’una finestra fosca — en trobar-m’hi, dic, un martell encar humectat de recent sang cranial, em demanava de qui pebrots no fos, la sang, i no fossin, les inxes d’ossos occipitals encastades a l’ull, al cap i al pern de l’impressionant nou instrument.

I llavors ho he sabut, o diguéssim més humilment, endevinat. Pertanyien, és clar, al samurai mandrós qui s’estimava pus de clapar i somiar que no d’acomplir un deure sacre — i doncs d’esventrar’s coratjosament i sense més noses, com déu mana.

Els traïdors a les lleis heroiques de la vida prou cal castigar’ls de valent. I ell no s’havia quitat de son pecat, i ens desil·lusionava qui-sap-lo, i els rigorosament dreturers volíem, fellons, replevir-nos-en com calia — que ens tornés allò degut, com tot protagonista de debò no hauria hagut de fer sense pensar-s’ho dues vegades, braument, abrivadament, baronívolament... Santament i coratjosa, i tant, com som coratjosos tots els qui tant no n’esperàvem, pobrissons, d’ell i del seu protagonisme ara immerescut.

Aleshores, una altra cosa important... Que també, durant la profitosa clapada, prou semblava haver resolt. Un altre enigma. A saber, d’on podrien vindre’m aquells ventrílocs de profusa xerrameca qui em raïen a la panxa?

I em deia que, naturalment, de massa haver xuclades xones roents de gueixes tantes i tantes de nits seguides! Vols-t’hi jugar, em deia, que m’empassava, en la dura, àrdua, tasca, de trast en trast, qualque embrió o altre qui, allotjats d’estranquis a mon ventre, llavors se m’anaven desenvolupant, i així, amb el temps, els escarsers fetus fets i drets, ja començaven d’enraonar, pentecostals, o com se’n diu, poliglots, en mants de molt erudits parlars, ni, ara ja sense esgargamellar’s caòticament com quan eren més jovenets, en filosòfics diàlegs que aviat qui gosarà escandallar’ls, de tan inabastablement pregons que no devien, crec, ésser?

Car no pas que no conegués, no som tan carallots, l’emblemàtica imatge (la vaig tornar a guipar l’altre dia mateix) del pop golut qui, amb goludam, goludament xarrupava la xona de l’adorable pescadriu gens pecadriu, mentre amb sos tentacles acarona encar ara carns vibrants i boiants, i dúctils i àgils, i d’allò pus glorioses de masegar...

Benaurat ell, com jo mateix, esdevingut darrerement, reconeguem-ho, també un pop lasciu, un pop amb deu sedecs tentacles, fent cosetes inexplicables amb les gueixes guixades al meu magí... Oi que no hi ha al món res de més gentil, ni excels, ni bo, ni feliçment portador de felicitat, que una noieta sana...?

Sempre amanida a ésser xingada en qualsevol ocasió. Innombrablement estimada (penetrada, foradada) per cada cantó. Tothora nogensmenys immergida en joia sublim. Àdhuc rient de plaer. Això és ésser sa, cordons!

Sa saliva és gebre de gespa o molsa al bosc a l’estiu, en saó d’eixut, quan bufa el llebeig, i amenaça el garbí... I és mel de maduixes, sa saliva, quan a l’hivern bufa la tramuntana i el gregal fa el mandrós.

Noieta sana qui sempre fa bona oloreta, fins i tot quan caga.

Son alè és mannà, és ambrosia, és l’altra cosa — nèctar, és clar. Noieta sense blasme ni defecte, ni malaltota mai, heroïna formosa com estàtua d’en Praxíteles, o com es deia aquell altre qui també en sabia tant? Fídies, crec. El de la Galatea? No. Pigmalió.

I la molt gaudent noia del pop? Aquella mon amic íntim, en Hokusai Tothosaus, n’és el benefactor culpable.

En Hokusai Tothosaus i jo, els vespres vora mar, de vegades, ens preníem un respit, i ens eximíem d’anar de meuques, i estalviats per una nit o dues de les vanitats fatigoses de les seductrius, i de moment exhausts de llurs embafadores mullenes, sense voler patir pus del pútrid depravat soroll de llurs moixaines i manyagueries, i embruixaments i magarrufes, i d’altres de llurs ximpleries de dona massa molla, com dic, ens atansàvem, calms, vora el peixos muts i els calamarsos i els pops, i hi escoltàvem, per comptes, llunyanes, les harmòniques notes de la xunga. I, en pau, ara i adés, ens en contàvem de bones.

Ambdós artistes consumats, ens prestàvem, esperits oberts, a anamnèstiques transferències, i així ell sabia mes incomparables heroïcitats, com jo ses més madures proeses. Tot ens sortia extremadament fi, sense exagerar, ni l’un ni l’altre, gens; res no ens eixia guerxat ni pel broc gros.

Llavors, romania ell astorat, en veure’m tan pacífic, quan li contava que jo, bufa, noi, si ho sabessis! Jo qui fui astut i enginyós, un argent-viu, un íncub, qui se us presentava tot d’una com un estrany formigueig, una fornicació instantània, un pànic anorreador que seqüeles de vertigen rosegador rai no us lleixaven, ai, donzelles i pubilles esculturals, a una ànima vostra ara feta parracs inapedaçables...

I llavors, però, què...? Tot pren tot d’una mal carés, company! Un terrible atac de melsa em descompon. La inevitable fatalitat em desconfeix, i... Esdevinc poeta. Ara, epic, és clar, no fotem!

Restablert, al cap de lustres oblidats per llur inactivitat de caire mític, com si ja no se m’ha mort ningú, ara ja no vaig més de negre. Ara, xiroi, vaig de dol com en van el mongol i el congol quan van de dol.

Que com...? Doncs, és clar, amb ombrel·la i para-sol de llampants colors arc-irisades, per a fer por als garneus fantasmes qui podrien pensar’s que allò era un enterrament de debò on festejar-hi i atipar’s de carnús de mort. No senyor; no la caguessis; aixanta la mui, tanca la boca, car provar-ho (provar de fer-hi un mos) fora per a tu atriboladora errada!

Refet, com dic, ara «Som-hi, som-hi», jo qui m’engresc i m’agullon.

De bell nou doncs de salut ple, armat de cap a peus amb tots els ets i uts de l’arnès i el pavès. És a dir, mudat amb l’armadura de festa, la de la celebració de la glòria i el triomf, bo i eixint feixugament de casa, què m’havia empescat, molt ardit, de fúmer?

Havia muntat el primer desgraciat qui se’m posava a l’abast.

Gambant a botets com l’unigambista qui era, al meu penós muntat li deia d’ollaó perquè virés és clar a la dreta. I cap on us penseu que el capdefufa tingué els cordons de virar!

Amb peus de plom, i a cop de broques d’esperons, a poc a poc no pas poc que no li n’embroc, pler d’apòcopes, als òrgans més clau. Perquè s’esmeni, és clar. I fins que no cessés de sagnar, car sagnava un desdir, no cuidava pas d’estroncar’n el martelleig.

Lleu oïes remor de sinistres xiu-xius i de ximplement planyívols mormols, i de lúgubres lletanies, i de misèries sens fi, i de maldiences dels malignants i malfiats de sempre entre la xurmàtica plebs, la plebea xurma.

Una implosió retòrica la llur, la qual, com tostemps, tot plegat era extremadament malsonant. Ara, negligibles, el lot, el munt, la totalitat. Pas que en faig realment cap cas.

«Guaiteu-vos l’indecent gran cavaller com tortura el pobre vianant. Un vianantet tot esguerrat, ço que és pus, com si només li mancava això.» «I braquicèfal, per a pus pena! Les angúnies mai no venen soles; se’ls amunteguen, així com les malvestats i les malaurances, als putejats per la vida, com als dissortats de sempre, ço és, els qui hom ja els neix pots de la pega, o gafs, o portallatzèries.» «Cert! Ni un argenç de bona sort, per a ells, mai. Retrògrads qui tothora retrogradessin a velocitats esgarrifoses.» «Per a estalviar’s tanta de pena, prou caldria haver’ls eliminats tots, tantost eixits de l’ou, tantost descloure. Així que esberlaven la closqueta, garrotada, i au!» «O mesos, instal·lats, curosament, tot petitets, dins el bou d’aram d’en Phàlaris, on els condemnats érem, amb totes les de la llei, no fa tampoc pas gaire, rostits vius!» «Ara que no sé si te n’has adonat, mes és evident que tot això dels esguerrats... És esguerrada conseqüència de la maleïda promiscuïtat que arreu impera, i el bou d’aram és la metàfora dels condemnats pel molt maligne cony banyut, amb les malalties venèries que, en acabat de tant maldar-hi com un esclau — cony dictatorial — et cremen i recremen llongament i de viu en viu! Com si no ho conegués, escolteu! Mon cosí mateix, el pobre, com el planyíem tots plegats!»

En aquestes avinenteses, mentrestant, no gaire més lluny, l’objecte de tantes de fútils pietats, se’m mor, exhaurit, extenuat, exsangüe — excel·lent muntura mentre m’ha durat.

I així anar fent. Tot previst. A cada acabament, sa catàstrofe. Mai cap apocatàstasi (o autèntic restabliment), mai cap restauració ni restitució, mai cap mena d’anamnesi, no. Memòria esborrada, irrecobrable. El records es fonen, com es fonen els metalls, com es fon tot allò que fou.

Allò que fou, i tot allò altre que és i serà — car allò que és i serà en un tres i no res prou s’ha tornat així mateix tot allò que fou — i un cop ha estat, al cap de no res s’ha fos.

Tot comença en excrement, i en excrement fineix. Paronomàstic, vull dir, paradigmàtic, prototípic, irreprensible.

Quin ludibri continu, el món i aquest microbi qui so — qui, així mateix, com tots els altres, hi feineja en va!

I mes contalles d’avui, què? «Pse. Mig figa, mig raïm. Ni això. En tot cas, tot plegat, no gran cosa; millor que no gran cosa, no re. No re, tot comptat i debatut.» Crec que deien, rere núvols d’estosegosa pols, d’ençà d’arcans racons abdominals, els embrionaris ventrílocs qui desava dins.

Restava sense contesta, esbalaït enmig del carrer. Com tot heroi ridículament ensinistrat per la societat que m’oprimeix amb nocions d’imbècil, i això tant a estudi mateix com a totes les historietes per a la canalleta, perquè m’hi sacrifiqui — monstre de mil caps i un cos enorme fet d’emmerdats esclaus — i m’hi impliqui (jo també, què hi farem, cap remei, la societat mana, i prou hi has de cabre), m’impliqui ineluctablement, dic, tard o d’horeta, en cap molt pertinent contesa per a continuar enriquint inútilment els rics, i distreure no menys inútilment la resta de miserables.

I llavors ai que em calia córrer vorera amunt, o el perdia.

«Ara vinc, ara vinc!» Li dic a l’autobús, cridant, abans no foti el camp de bo de bo, bo i lleixant enrere un ròssec groc. «Ara vinc, cordons!» Perquè, si us plau, m’esperés, o, esbufegadet, un altre maleït matinot que arribaria a classe qui sap quan... Qui sap quan.


(>>>)


15. (Faulona entre pagerolet Obduri i la noble Fineta dels incomptables parents de molt antiga degenerada prosàpia.)


Jo qui només soc un putrefacte pagerolet de Lleida, em manquen les paraules fines; només en sé de bastes, paraules amb què prou ens entenem jo i les haveries, així que quan els coneguts aristòcrates Dingleberry compraren per no re els predis del voltant, i de cops me’ls trobava i els sentia que deien coses molt feixugues, dites en llur molt finet vernacle d’aristòcrata, mots apodíctics que en acabat, pobre de mi, tractava, qui sap l’infructuosament, de virar al meu miserable, molt més planer, llenguatge, en treia tot plegat conclusions prou satisfaents per al meu limitat enteniment.

I de veïns, quan els vagava de lleixar-s’hi caure, pels voltants, no pas, cascú entenent de l’altre allò que entenia, no pas que ens baralléssim mai gens. De cops em volien llogar per a treballs mínims que implicaven sobretot extraccions de brutícies. Entrant a una de les cases llurs, em sobtaren una miqueta que es desessin, qui sap per a quines activitats, reguitzells i reguitzells, milers i milers, d’abominables gerros de fetus en formol — fetus humans, cavà?

Qui els els portava i els els venia? Cert que coneixia els regiments, si fa no fa oficials, de quatre o cinc o sis siluetes de caps i prou, sense faç ni façana ni visatge ni trets, cinc o sis o set, i qui sap quants d’altres pertot arreu més enllà, els quals, mercès a les lots enceses dutes pels cossos endevinats qui per força els devien contenir (aqueixos caps sense faccions), suraven tremolencament damunt les denses boires, entre les ombres tenebroses de les més fosques nits... Els reconeixia, dic, els grupets de bugres engrutats qui, deglutits per la baixa boira, no et trobaves sovint, tot tornant massa tard de la vila o dels camps tan allunyats, recobrant (ells, segurament), pels solius cementiris, cadàvers selectes i assortits.

Tothom amb dos dits de front sap què foten de debò els Dingleberries, els homes (car de mascle, no cap; ara, caçadors exquisits i rudes marietes, rai;) pensant-se-les totes per a anar afegint acres a llurs dominis, fins a fer-ne genuïns reialmes on ningú ja no hi pot fotre el nas sense permís exprés. I les femelles, què? Les femelles re; cardant pels descosits, amb gossos o pas.

Una de les Dingleberries es féu fictament amiga meua. Amb brutal impunitat, es fotia rotundament a cardar amb tot un rast de proletaris qui anava arroplegant per les seues propietats. Volia de mi que li’n portés de nous, reclutats amb la tartana pels predis de més enllà.

No li’n portava cap. Li hauria dit, si hi gosava, que jo, qui ja no em fiava mai gaire de la gent diguem-ne normal, és clar que de l’obscena patuleia llur encar menys. Allò que sí que havia fet era fer-li entendre, en el meu vernacle de pagès, que, com és sabut d’ençà de temps immemorial, els incompetents en general (i com jo en particular) som massa incompetents per a adonar-nos-en que en som, i no pas poc — un munt, una serralada, un pirineu, un everest — que en som. De què...? D’incompetents, estúpids, nuls, colltorts; enzes, llondros, trompellots; ximplets, datspelcul, capsdefava, taral·lirots; badocs, beneits, taujans i ceballots, i ruquets i sabatots... Ep, i així anar fent, no paris mai de comptar. I li confessava encar que no sabia ben bé què em volia. A part, que no coneixia gaire ningú, i que vergonyós rai. Així que d’on no n’hi havia no en rajaria, milady, pas gens.

Tractant de fer-me-li capir la cosa, li proposava, com devien haver fet tots els altres bescantats cardaires pobletans tantost havien rebut (quin remei, amb bona cara, bons jans) el blasme, l’acusació del defecte, i també doncs li proposaven (segons el grau de familiaritat, ben tranquils o nerviosets), que, si doncs no n’estava prou satisfeta, s’ho fes ella mateixa...

(Si no n’està prou satisfeta, faci-s’ho vostè mateixa. Si no n’esteu prou satisfeta, feu-vos-ho vós mateixa. Si n’estàs prou satisfeta, fes-t’ho tu mateixa.)

I afegia, com probablement havien afegit, que potser es comprés un gos més conformat, allò que en diuen, un ca d’íntima companyia, ca?

Ella rai, amb el luxe i el bon preu a què estava acostumada que hom li fes per la influència i les bones cèl·lules i la sang blava, i les veremes d’època, i les ceràmiques de retrospectiu pedigrí (i ja no sé què dic, car la finor i jo, incompatibles rai), de què gaudia i tota sa vida havia gaudit, s’ho podia permetre com ningú. Un gos de raça, no fotem.

(O compri’s un gos. O compreu-vos un gos. O compra’t un gos, mastodòntic o pas; de gruix ridículament horrorós, o aberrantment mil·limètric, mes sempre monstruós.)

Llavors ho féu, i es passejava amb la bèstia repugnant. I jo, pagerolet bast, pensava amb tota la raó, com cada cop que anava amb la tartana, a l’hivern, a vendre-hi els naps i cols de la darrera collita, a la capital, i en veies, bledes repel·lents amb llur criminal insolent mastí ple d’urc i suficiència, a gavadals.

«Puta burgesa qui veig amb un gos. Prou sé que et fas llepar el cony fastigós pel maligne monstre envejós i gelós, qui m’abuixeix com si es pensés, malastruc, que li vull prendre el lloc. De tota faisó, repulsives figafaves, no us m’atanseu gaire. I sobretot menys pretensions ni hipocresies, cavà? Que ja ens coneixem!»

Partint de la premissa coneguda de tothom que els aristòcrates, com els mateixos monarques, són tots ximples de necessitat, degut segurament a l’excés de sang dolenta abassegada durant segles d’anar-se-la intercanviant, com plepes, entre ells mateixos, sense anar ara a enfonsant’ns-e en els més sòrdids detalls, podríem esmentar com a curiositat tanmateix això que humilment segueix.

La meua Dingleberry, entre d’altres «malapropismes» típics dels capsdecony de tot endalt, deia, quan volia dir que les coses anaven totes de mal cantó (com la societat, l’economia, la política, el món, etc.), deia que tot «is astir and turning topsy-turdy», ço és, pobra dona, volent dir, que tot anava prou malament, de mal carés, damunt davall, guerxadament rai, en aiguabarreig, en doina, capiculat...

Tret que ull viu. Car deia doncs «turdy» per comptes de dir, com manen els diccionaris, «turvy». El mot és «topsy-turvy», ço és, «de qualsevol manera», «tot tort i capgirat», etc.

Tothom, «entre les millors companyies», és a dir, tothom entre ells amb ells, qui la sentia, i se n’adonava, apagava un somriure amagat, car «turdy» és clar que ve del mot (tabú entre els fins) «turd». I «turd» vol dir estront, és a dir, cagalló.

Ara, qui no se’n reia gens era jo. Ja prou fastiguejat de natural, la idea em disgustava enormement. Car si la seua distorsió de pronúncia l’aplicaves al sexe (com en totes les femelles, la seua màxima preocupació), veus que topsy-«turdy» hi escau perfectament, car, en el sexe capiculat (en el «seixanta-nou», em sembla que en deien els més matemàtics d’entre els degenerats), els caps (els «tops») és troben precisament on surten els podrits estronts, així que, poc o molt, tothom tenia raó — com sempre.

A l’estiu, les naixences celestials en la dolor més esgarrifosa representades per les erupcions còsmiques del solstici, les reproduíem, a la plaça del poble, cremant-hi esplèndides rèpliques de celebrades patums, de coneguts personatges «de tota la vida», emperadors i bisbes i merdegadeta d’aqueixa, i molts dels quals s’esqueien que fossin avantpassats dels nostres aristòcrates, qui, amb unes quantes llepades de llengües de foc, els pobres, lleu raïen ara, diabòlicament esquelètiques (vull dir, les ja naturalment grotesques rèpliques), esbalçades de qualsevol manera a les brases de les adés, no feia gaire, força enrabiades fogueres.

L’espectacle va deure tocar vivament el voraviu de l’ànima de la marquesa. «Obduri», em va dir, «les gestes de la malastrugança m’obstrueixen el viure. Ara me n’adon que també nosaltres no som re. L’horreur de vivre, mon pote! L’horreur de vivre entre terribles vibres, i serps de cascavell, i peixos elèctrics, i queixos d’ase, i queixals de llops, i banyes de senglar, i ferramentes inextingibles d’ivaçosos taurons. Ai que hi fotrem, my god! Les premonicions, com les previsions, ben malastrugues, com dic, i els agalius més atansats així mateix prou dolents. Tot plegat, un firmament de foscor i buidor, i el món no essent sinó un pànic íntegre que n’hi ha per a penjar’s, vivint com vivim en la pitjor de les situacions, enfonsats al grumoll de merda sencera que en diem cosmos, un forat penjat enlloc i completament clafert d’un oceà vescós, insalvable, de la mateixa substància irrespirablement excrementícia. Obduri, saps? Tornat del tresc ara mateix, mon cony esdevingué eixut tot de cop sobte. Car entre els foscants ombratges nemorosos, hi haig vistes les restes autèntiques dels qui fórem enfilats al tron en un temps gloriós que, ja ho veus, sic trànsit, company!»

Li responc, «A què treu a cap esfereir-se’n tant? Això és viure, Fineta. Sobreposeu-vos-hi, cavà? Les fulles mortes! Les fulles mortes són innombrables, com els condemnats ja executats. Les molt maleïdament bares, traïdores, serps d’aigua, ni poc ni gaire mai no ens en sentíem concernits, cavà? Per què ho hauríem de fer ara? Cavà? Cavà? I si als cims molt violents, els cims on més fort no aüquen els vents, els pelegrins se sacrifiquen, massa angoixats ni deprimits per llur religió de cretí, estimbant-se doncs abís avall, què ens fa, ni ens ha de fer, això als qui cada matí de bon matí ens cal anar a vinclar l’esquena al tros? Tothom el neixen condemnat a mort. Un univers concebut per la concatenació més imbècil d’elements datspelcul, però, penseu-hi bé, i trobareu que al capdavall és el millor univers possible de tots els universos que hom es pogués, molt inspirat, empescar. Proveu-ho, Fineta; no en trobareu mai pas cap altre que, malparit i cruel i aberrant i abominable, i d’allò més fastigós, com prou és el nostre, no en trobareu cap altre; no, trobareu, al contrari, que no n’hi ha ni en pot haver cap altre que ho fos menys, d’horrorós. Tots els altres pitjors; pitjors. Les nits d’hivern, a la voreta del foc, rumieu-hi una miqueta. Veureu. El problema és un altre; el problema és existir, saber existir, fer-s’hi. Hom s’hi fa o no s’hi fa pas. I s’ha acabat.»

Em va voler donar un petó i tot, potser pel carallot consol, i la vaig haver de rebutjar. «M’haureu de perdonar, Fineta. No solament mon carall, escuat, ha caducat, també mon curtet crèdit d’amor ha vençut, i allò més greu, amb els anys, les defenses i anticossos a la sang se me n’han anat fonent, la immunitat antimicrobiana ja anava fotent figa de bella horeta ençà, i ara la por (immensa, gens raonable, mes por nogensmenys) és d’entecar’m amb quelcom de definitiu i letal, i no puc ni vull morir’m, tinc feina a pilots amb a la sembra d’aviat. Si molt convé, em dieu de cagat, i que em lleix engaltar pel mortal esglai amb ben poca cosa. Tant se val. De tot vituperi, me’n desix sense rebre’n cap greuge ni cicatriu ni llepia ni xuclet ni traça. Així que jo rai. Ara, no m’aquisséssiu el gos, això tampoc, que allò primer que faig és fotre-li una bala entre les celles, fa?»

Amb ulls encesos com becs de cauteris, sanglota ara com fràgil ombrel·la sota la cabalosa pluja, i, en recordar-se’n, em recorda (com? si ho sentia per primera vegada) que: «No feia gens, i era jove i rica i joiosa, i festes rai, i ens reuníem a mitja nit sota l’ègida amable de n’Eros o Harpòcrates, al cercle de Piccadilly mateix, i veies, al voltant meu, corrues d’Heliogàbals de pa sucat amb oli qui em pretenien assíduament i passionals... I ara què cony estic fotent, encaramel·lant-me amb un pagerol lleig, pudent, pureta, ignorant i bast? Redéu, on hem anat a parar! On hem anat a petar! On hem anat a raure! Incredible! Unbelievable! Quin món més absurd, quin món més incongruent ni vandàlic, quin món més topsy-turdy, indeed, no et fot! Els diré als homes de casa que, abans no em matis n’Hèctor Teratosi, pobrissó, el millor llepaire de conys, n’Hèctor Teratosi, en aquest món teu tan preciós com dius; abans no me’l matis, dic, els diré que et matin, i au; és clar, això també, en un accident de caça qualsevol. Prou són incidents sense importància. Casos corrents. Poden passar a tothom. Un món perfecte. Fet totalment com cal.»

Per això emigrava del poble. Sí ves. Com sempre, al capdarrer, el més gos i més rabiós s’emporta la sortilla, el premi gros, el tron més capaç i merdós.


(>>>)


16. (Faulona d’en Freixinet Panxeta, proxeneta.)


En borda derelicta, obres un restaurant per a impecables vagabunds com tu, i l’anomenes Cebes, Pebrots i Rats d’Abocador, car no hi serveixes re altre, i no hi fas pagar gaire, gairebé gens, i més que res amb objectes de no gaire vàlua també trobats a les escombraries del costat, i a manducar no hi ve gairebé ningú, i t’has trobada una pistola rovellada i la portes mig servada a la corretja dels pantalons davant el ventre, i amb allò fas una certa por, i no tens mai gaires entrebancs al teu establiment.

Ja em diràs si hi imparteixes gaires gemmes de saviesa, ullant de cua d’ull l’obituari on allistes els antics clients suara traspassats, com ara el vell escarransidet paraiguaire qui, de cops, amb ímpetu ombrívol, a tall d’ínia mascla, gràcil i indòcil, et prenia la pistoleta i se’t deia de Díl·linger Dinguilla, petitet mes pistolut, i escrivia, amb el rovell del canó rovellat, damunt cap bocí de full, jubilants parauletes, com ara Ronyó, Capmall, Magnitud, Hemorràgic, o Arquitecte, sense cap nyap ortogràfic, tu, i et va contar que, com la roba roïna, quan bevia, s’embevia, ço és, s’empetitia encar pus, i que per això no bevia mai re, d’on que al final, tan eixut, semblés crisàlide espatllada, amb el cuquet mort dintre, pobrissó.

O l’oliaire sempre tan obsequiós, ell, amb conspecte de conteste, qui quan sent les destrals de la tamborinada damunt la teulada de llauna que hi truquen i retruquen paronomàsticament a mort, s’amaga sota el paraigua i prega talment com insecte qui es rentés el vult.

I llavors hi havien els conysferits qui ens reuníem en diferents associacions conyístiques on discutíem temes cònyics d’essencial ressonància per a la més rellevant salut del poble universal.

I allò t’oferí en safata d’alum la idea de fer-te proxeneta, atès l’atracció irresistible del sòpit ramat per aquell forat fetillat pels malignes espectres de la procreació esmeperduda.

«El món és una merda, el món és cagarrina. El món no es val un rot, ni el cony de la veïna. El món és un barreig de boques que devoren. El món, quin safareig de monstres qui s’hi moren.

«La terra és l’infern, i els humans uns pobres diables. Abandoneu tota esperança, els maleïts dissortats qui hi feu cap. Per què no us distrauríeu amb els conys escollits pel vostre proxeneta de superlativa qualitat?»

I així, com tot es transforma (evolueix) tan de pressa que hom (qualsevol) esdevé obsolet tantost neix, i tot acte fet és oblidat tantost, car embarassaria el pas de l’acte que hom vol fer a continuació, en Freixinet, víctima de tantes de sobtades clarors al cervell, de llampecs de ventisses idees, patèticament reiteratiu, cantava la mateixa nostàlgica cançó, A fuck is just a fuck, a cada client que trametia amunt, que es cardés, a bon preu, sa mare, sa germana, sa filla, la dona, tant se val. I si se’ls escapava, als cardaires, cap mastegot, i les femelles se’n planyien gaire els responia és clar que massa poc, i presentava d’afegitó l’excusa que el seu revòlver era rovellat, i que ell, amb panxeta i no gaire fort, només caldria que, a sobre, també rebés, com si no feia prou per a proveir pel negoci, pobrissó.

«Pas cap peix no soc – ni cap ganya m’engavanya. Ara, però, amb ulls de rap, prou veig que venen els peixos del món a perir-hi: Oceà tèrbol del teu ample cony.» I us convidava a un xarrupet de xampany, i tothom amics.

Llavors el calendari feia figa, érem a les acaballes de desembre, i saturnàlies rai. Pare Saturn era a punt de cagar tots els mesos que s’havia cruspits durant l’any, i s’aprestava així mateix segurament a cagar-la definitivament en el coratjós intent. El déu Mithras (o déu Sol), tanmateix, no reeixia mai a menjar-se’l ningú, ni amb torrons i xampany ni amb cafè ni amb ratafia. I les truges hostils persistien en llur obsessió de demanar-li raons.

Llargues orelles d’ase les meues banyes. Car cuguç per força, un cop casat amb algú tan superior en tot — amb una dona, comprens? Qualcú dotat amb un pou dels desigs en el qual hom pot, pagant, pouar i repouar inexhauriblement i pels segles dels segles. On vas a parar? No desbarris, capdecony.

Més em val disfressar-me totalment de ruc. Un ruc rep menys que un banyut. No s’ha de barallar pas amb ningú, només de trast en trast l’enrònia el pren que està malalt i doncs no farà avui les feines que li toquin per molt que l’emmerdin, ep. I llavors manquen els calers i tothom l’encoratja al guariment.

Tot en tot, sense gosar fer-me amb una pistola de veritat, car qui en sap de debò llavors les conseqüències (no gaire galdoses, ca?), quins tants per cents no em toquen d’iniciativa, de decisió, de diners, de sexe...? La dominació pertany en aquest cas al drut, per pòtol que sigui, qui, poc o molt, paga de la butxaca. I amb tant de drut, pujant i baixant incessantment, inconscientment o conscient potser algú amagadament voldria que gosés piular amb petites intencions de divorci? Per a llavors què? Destruir-me aitambé físicament? Amb el negoci a can pistraus! Tan bé que s’hi està, cuguç a la barra i la caixa sonant — escadusserament, nogensmenys però sonant.

Segons el clown Dalí, les banyes (exemplarment la del rinoceront) signifiquen castedat; i és cert que ell mateix en portava (molt de grat) tota la vida. Com al cap no li sortien per força natural de la carn, se les feia sortir a la cara amb la formació del mostatxo, que palesava per a tot el món les dues banyes que hauria d’haver dutes al front. Ell rai. I jo, menys genial, no pas que no m’hagi espavilat (si més no una miqueta, a llivells modests d’homenet corrent).

Una de les filles més verdes l’hem haguda de foragitar del nostre humil paradís pollós. Folla fembra qui, miraculosament, quan cardà prou s’hi llençà. S’hi llençà, perduda, com al cràter del volcà de sofre candent, i ara, il·lusa, encara s’esmava que podia impunement manar part damunt els designis imposats al seu cos tan efímerament emmanllevat al creador molt avar. Creador innocent, culpable ella, com tothom comprèn, naturalment (és a dir, artificialment) enganyada. Diu que no li calen arlots, que, lliure, haurà millors clients, clients no pas entre els arroplegats de la societat, ans de classe, finets i tot, amb pèmpims, i que així ella calaix, fer-ne, rai.

I hem hagut de trobar-li substituta, tan jove si més no com ella. Vinc d’ictiòleg a recacejar el llor (híbrid) nou espècimen per a la nostrada peixera.

Amb la categoria màxim de mínim individu perdut entre els infinits ens al plàncton, ió d’eó, s’enfrontarà també a les sortoses escaiences, les escaients esdevinences, les astrugues aventures, les avinenteses faustes, per gèlides descomposicions d’obsessius volers de folcs inconscients, sense objectiu.

Recaceig al xanguet i esgaldiny d’esglai — tot u. Car és com si em reveig de jove llençat al món. No veig la vida què cony fos altre que una altra mena de merda apareguda per casualitat cul enfora de l’univers indiferent. Infinitèsim trosset de cap xifra m’hi negava i no endevinava agafatall enlloc. Fins que assolia el lloc on buidaven les escombraries. Parracs a desdir, i teca que tries.

Per a sobreviure sense cabòries addicionals, em depenyia (disfressava) tan excel·lentment de perdut, que, perdut, em perdia. Em perdia de debò; de debò perdut. Encara pitjor, m’esvaïa en la distància, ja ni m’hi veia. I me n’adonava finalment que ja mai més no reeixiria a retrobar-me doncs enlloc.

Tret que amb els jorns i les nits toqués de xiripa qualque tecla que sonés com cal.

Em deia, Ja hi som, noi; on ets? On ets? Car, si fa no fa, ans prou sabies on érets. Mes ara; ara ja pots esguardar amunt i avall tant com vulguis — debades!

Ai, carallot. On havies d’anar a parar sinó on anem tots els perduts, els bibliotecaris i els altres botiguers fracassats? On, dius...?

Doncs al cementiri, home! Segona opció, en acabat que has despesa la de fer feliçment cap entre les immundícies, on hom, per tal de no fer-se remarcar gens, es disfressa perfectament de deixalla sense cap mena de vàlua. I allò li estalvia d’haver de sacrificar la vida als anorreadors qui passen, degenerats militars, en escamots assassins ben sovint. Així us moríssiu, trapelles! Qui gosés i us matés. Quin descans li advenia!

Introversió per introversió: de les clavegueres de l’esperit a les de la desbocada metròpoli. Laberint sens fi de les clavegueres, caminant damunt caps negres d’ofegats, fins que per un foradet no ixes al vastíssim abocador.

Entre les immundícies, doncs, sense abluents, sollat com cal, i encara amb petulància rabejant-te en la contaminació, impassible... Què fas? Com se’n diu? Bescanvies? Interverteixes? Transvalues? Intravases? Tergiverses? A tots ops, això: De tota non-vàlua en fas vàlua, de tota vàlua non-vàlua. I així anar fent.

Quin escarn de bicicleta torta, manca, ranca, de rodes quadrades, sense raigs, bicicletaire absurd, no recobres i barates (o permutes) per escàs peculi bo i havent-la adreçada més o menys a cops de pedra?

I al cementiri? Amb tapaconys i servapits, i sobretot unes molt nàquisses calcetes antiatòmiques fetes d’excedències de material tèxtil radioactiu trobat a l’abocador, salvaguardaràs conys i culs per als nocturns qui vulguin violar-los sense manies. Car que les persones fossin mortes sense remei, no els privava de les bondats a les parts privades, tan flexibles com les de les molt preuades orèades.

Passeu-les per la pedra, companys. No triguéssiu a moldre. Rasts i rengs n’hec amb capricioses osques que demanen a aücs que hom les esberli impunement.

Una tos rauca en la foscor se m’empara. «Estossina el de la tossida!» Era l’escamot de vigilants qui em volien la pell. Tots els integrants, invasors, s’esvaloten alhora. Què diuen els brams de llur bramadissa? No se’ls n’entén merda.

Bohemi bonhome, xiroi i de safari, doncs, estercorari, detritívor, entre muntanyes de fems, brutícies i rebuigs, caçant teca, i paint amb ferramenta prou sana i païdor de ferro el que va trobant arreu, i sobretot, és clar, part de terra, tot allò l’anava mantenint viu. Corria com un esperitat. Les bales xiulaven i, providencial, un clot obert on es llença com si son cap duu elm boterut, i ara, amb la llosa al costat que es fa relliscar damunt, s’hi adormirà fins que no s’escaigui que és hora de sebollir-hi una altra germana de la caritat.

Es pretén suïcida maliciós i es lliura a la pietat dels vells coneguts, els enterramorts de servei. S’aixeca el tapabruts, i els mostra el ravenet enravenat, i alhora murri els fa l’ullet. Enfufat, enxonat, com bugiot o pitecoide, mormola, «Llenceu-m’hi la monja, companys».

La vida és meravellosa. La solidaritat de la xurma més ínfima sovint rutlla finíssima. Com aleshores. Quin despertar més agraït, mercès, confrares!

Tota falòrnia molt generalment acceptada i respectada no és mai res més que una carrinclona piràmide de fal·làcies lògiques, i amb els crèduls cretins qui creuen doncs en tals irrisòries supersticions, no val mai la pena discutir-hi ni un segon; qui creu en imbecil·litats tals s’ha guanyat d’entrada el meu desdeny, i el meu silenci apressat, ep, que d’altres feines tinc.

Antiesnob per natura, de re que vantin els esnobs no en faré cap cas, no esguardaré ni escoltaré ni veuré ni llegiré el que recomanen; ara que no em cal esperar que els esnobs vantin re de nou; només cal anar a llur font primigènia, el broc extremadament obtús d’on beuen que encontinent els idiotitza — em referesc als els crítics, és a dir, als esnobs més esnobs de tots. Si un crític diu que un llibre és un palter, heus per on un llibre que voldré pispar i llegir; si et diuen que un film és una cagada enorme, segur que deu valer molt més que el gatxull que recomanen normalment, i així anar fent; tot el que vantin, ni cop d’ull, ni cop d’orella, ni cop de nas, ni cop de re.

Tranquil·litzat, llogava la xiqueta. Els parroquians feien aquell vespre cua. Una cueta modesta i simpàtica. Tres o quatre malastrucs foten brometa.

Albíxeres, minsa felicitat que cal abraçar mentre duri. La bona vida llur transforma la nostra en si més no si fa no fot boneta. Tot s’aprofita. Bon bargany és el que cal a les catacumbes d’aquest món de baix. Honest bescanvi, vós; som tots homes de déu (o de quelcom o altre de paregut).


(>>>)


17. (Faulona de les tretes de roba de les diferents femelles del món.)


Tornàvem malalts de Kàtmandu, amb una greu grip que, de fet, havent feta escala a Dubai, resultava més tard que era conseqüència d’un enverinament produït per l’altament gamadiva cassoleta qatariana que ens donaven per a dinar. La dispesera i ses gerdes assistents ja ens amortallaven maternalment, tret que no érem morts del tot, i en la febre roent divagàvem.

Les carenes al lluny estergeixen al cel figures d’animals característics, sovint d’aquells de qui els rituals autumnals o vernals astoren l’observador. Valls i muntanyes encara prístines ens entusiasmen. Tot i que la principal tasca de tota odissea és d’abassegar greuges contra el paisatge, on el bravíssim expedicionari, en la tenaç travessa al voltant de l’esfèrula, en ambients geogràfics tan variats, esdevé l’hermètic antòleg qui redueix tanta d’atuïdora quantitat de recapte plumbi, sublima tanta de vèrbola, en unes poques avares gotetes càustiques, corrosives, gangrenoses, extremadament doloroses, naltres, ben al contrari, acomboiats per tendres mestres de les arts clàssiques qui per les illes de sàndals i girofles en aromàtics vespres ens ensinistren a primfilar entre obres immarcescibles dels artistes més gloriosos, només (cert que entre paràgrafs on hom, febrós, s’empatolla i barreja oripells i ulls de poll) només lloances excelses en destil·làvem.

Per camins mai fressats, altrament que per cabres i cabrits, de la vall dels Tsum, tot d’espontànies irisades fonts clares generades per les neus, i a les tofes lluents dels rododendres, xerradisses i xivarris d’ardits pardalets blancs.

No sé pas què veien els altres estimbats a llurs comes i febrades, mes nosaltres... Nosaltres hi vèiem ramadets de gerdes formoses noietes abillades només en àvols calcetes de crespó blavet. Les quals, ai, vides fugaces les de certes bagasses! Car a l’hora sobtada de la si fa no fa solemne cerimònia del guardonament general, eren dissortadament i barroerament esbarriades iracundament per les tropes dels sorges ubics i tremebunds qui promiscus i inverecunds se les volien endur a jeure damunt els durs líquens mateix de ran de terra, on paixien i brostejaven els iacs, qui a re dels estúpids humans no prestaven cap banya ni orella.

Amb les nostres presències i captinences que ni captivaven ni esfereïen ningú, ningú no ens trobava prou mereixedors d’heure’ns estabornits ni ensibornats — d’on que, generalment doncs ignorats, més tard, durant la mateixa sòpita cerimònia del guardonatge on tothom era victorejat i premiat amb una negligible coseta o altra, pobrissons, trobàvem ben estrany que, qui sap per què tanmateix, un dels més inflamats (anàvem a dir-li, encar oraculars, Vigila, noi, de congestionat a estiomenat, un pas, mes és clar que callàrem, car volíem sobreviure com fos), un dels més enrogits areòpags entre els xerpes ens oferís gratuïtament el premi irritat de retreure’ns públicament que no respectàvem prou el femellam de l’espècie.

Els diguérem (a ell i a la resta dels pansits arconts dels collons) que pus tost el contrari, manel.

I reblàvem, com sempre, alegrement (no pas gens feixugament) oraculars: «Això de les dones...

«Això de les dones, manel, és clar que hi ha de tot, mes les de més és evident que volen un home dur, un home qui sàpigui guiar i sobretot que guanyi prou perquè a elles els permeti viure una vida de lloca. De lloca, hò, covant nadons o tant se val què altre. Això d’una banda. De l’altra, cal dir que, com és palès pertot lo món, les dones només es troben de debò bé en companyia d’elles mateixes i dels marietes, si més no en certs marietes si fa no fa delicats.

«Pel fet que, ai, no som ni marietes ni homes prou durs qui siguin capaços de mai guanyar enllà d’un ral, i això molt rarament, ara veieu clarament per què el femellam de l’espècie ens respecta assenyaladament allò que ens respecta, és a dir, no pas gens, o sia, exacte, absolutament gens.»

Hauríem pogut afegir, tret que no ens venia llavors a l’esment, el fet dolçament recordat que, quan érem menuts, res no ens feia tant de goig com d’assistir «innocentment» a les tretes de roba de les diferents minyones.

D’ençà de llavors un dolç enyor per a veure’n, mai del tot no ens abandonava. Sempre hem adorats, hauríem pogut reblar encar davant la impertinent indistinta multitud, els cossos de les dones joves un pic benauradament alliberats del molt engavanyador robam.

Allò no s’ha acabat, però. Allevaments i imputacions n’han en reserva, es veu, un cop s’hi fiquen a trobar-ne.

Solcs superlatius damunt la sorra sangosa els dels seus trepigs, mentre se’ns atansa ponderosament l’arcont principal, o aquell qui ho sembla... Car som de tot allò que voldreu, però no pas massa circumspectes ni somnífers escoliastes. Ara, cal reconèixer que, en l’estranya cerimònia, si hi ha qualcú qui de debò s’hi enderia és malauradament ell, el més saberut de la tribu, si més no en aparença...

Ecos claustrofòbics de solemnes abstraccions imprecatòries en la bonior de rebregades sofrences mig abscoses, al quimèric reialme de les anagnòrisis i agnicions, i les consegüents bledes peripècies de les ensopegades emotives entre parents o fills pròdigs tot d’una tornats per a la funció (transcendental per al pedigrí de la nissaga). Malgrat les distàncies dels anys que tot ho rauen, raten i arruguen, les reconeixences finalment s’esdevenien, i s’esdevenien precisament a l’hora de la treta de roba última que era la de l’ànima qui es treia l’arnada esvellegada roba que és el cos, i pitjor el cos malalt i massa d’estona torturat. Perquè després, amb total aquiescència del personal adjacent, les abjectes despulles dels tèrbols brètols aquell vespre sacrificats, qui sap si molt volenterosament o a contracor, no aixequessin, com molt fecunds llevats de subversives possibilitats de devastacions que tanmateix mai no tenien lloc del tot, no aixequessin, dic, lla baix, enmig de la impertorbable perifèria, simulacres tètrics amb actors tots coberts amb drapots — o àdhuc els mateixos parracs dels supliciats, de tal manera que llurs suspectes aspectes d’espectres fessin tanta por com calgués en aquell cel sinistre que noliejava treballosament (amb l’efecte de les flames, els fums i les incòngrues tremoloses ombres del garbuix de baix) llunyans trons de propinqua disbauxa.

I ara el teníem damunt, l’arcont sacríleg dels tabús i els embut compulsius, i ens penjava un excedent d’esquellots d’oprobi, com prou han per costum de fer, supersticiosos a collons, els més malparits dels malignants indígenes — i exclusivament a tothom més febles que no pas ells.

Estupefacció la nostra, qui nogensmenys, amb lúgubre polidesa, ens sobreposàvem a la peluda situació, no pas amb lamentacions ni mastegant litúrgies celestials com qui mastega corquim, pinyols i d’altres carquinyolis, ans vivament anagramàtics i hiperbatònics, granats viatgers i rodamons qui n’han covades de pitjors arreu de la sòpita claustrada gàbia d’aqueixa sempre idèntica geografia, tastaolletes qui abassegàvem cultureta de pertot — al cap i a la fi absorbíem així no pas gaire més que les solemnitats de la xafarderia de cada banal repetitiu indret (i en conseqüència esdeveníem, crec, com tothom al món, cada dia més rucs), seguint el rumb i a remolc de l’instint, a la mercè d’ocultes forces psíquiques, ens llençàvem braços badats devers el fiscal espasmòdic, i tot i que la púrria armada és tothora a l’aguait de cap excusa per a escabetxar algú o altre, ara mateix, maladreçats pel massa esverat rancuniós, qui massa astorat ni esparverat, com dic, fotia gests incoherents, sense solta ni volta, s’extraviaven, esborneiats (els pallussos deixebles armats), fent diferents marrades i, per comptes de nosaltres, els qui queien foradats per piques rovellades, com s’escau sovint, eren pilots d’«innocents» espectadors, qui tanmateix, ara que l’ancià més poderós de la secta — al qual (en l’instant àlgid ni neuràlgic de la present contalla), amb braços oberts, havíem solament tot plegat només dites les paraules més màgicament efectives, es veu, del qatalònic necronomiconet, i qui sap de quines altres gramàtiques arcanes dels mags i bruixots més imbuïts de poders determinants, ço és, «Dem’ns-e les mans i ballem sardanes!», clafert de basarda, pobre desgraciat, pres hermèticament de les nostres urpes forasteres, impotents fuites revoltants de part de les parts baixes de son tronc no n’ensumaves ferotgement marejadores, i ens advertien, en veu baixa i breu, els rars espècimens d’un cert bon biaix intel·lectual d’entre el públic més vivaç, que, «No l’afalaguéssiu gaire, que, quan hom l’afalaga massa, se li encén el greix, i amb el greix flagrant la por que ens agafa que no se’ns torni a autoconsumir; combustió espontània per culpa d’una vanitat massa engreixinada que després jaqueix mitja població morta de la pudor. Sí, sí! Micelis de la idea se li escampen per l’enteniment on indefectiblement floreixen en el bolet nuclear d’un pet d’escàndol! Fotéssim el camp tots plegats! On van aqueixos boigs? Aqueixos ximples estrangers s’han begut l’enteniment! La fetor acolloneix tot l’aviram al barrastral! Sentinelles! Atureu els al·lucinats alienígenes i atureu encar pus el bestial petaner! Infringeix totes les lleis de la decència ben entesa!»

I l’espaordida gent, per comptes de fer pinya i rodar i botar joiosament i mesuradament amb la sardana que ja ballàvem molt fantàsticament ni màgica, massa obsedits amb les immundícies del xaman i l’irreverent embrutiment de l’escorxador ritual, escombraven la pols de l’era perquè balléssim millor. Ells, acostumats a encaterinar-se babaument i desesperadament amb ídols obsolets, què no fotrien, en matèria de reconeixença, devoció i reverència, davant el meravellós espectacle? Els aplaudiments estentoris no podien trigar.

Eren els aplaudiments de les gerdes filles de la ufanosa masovera, vull dir, dispesera, ara que la febre se n’havia anada, fimbradissa, cul-remenosa, tota sencera a un altre barri.

I era llavors on, esperonades pel rent de la salut retrobada, les belles imatges rebrollaven; les memòries ens assetjaven sobtoses dels actes, per aventura mig somnàmbuls, que ens obligaven, fins i tot enmig dels deliris de la infecció, a aixecar-nos com fantasmes i a anar a espiar les noietes com es treien les robetes.

Com quèiem agenollats en la foscor davant les enlluernadores ídoles banyades de llum!

Una afinitat respectiva i recíproca es devia teixir en la tenebra, car ara que ens congratulaven per la proesa d’haver sobreviscut, d’allò més naturalment, com platerets de balança de fulcre amorós, sengles embranzides ens dictaven d’abocar-nos mútuament als braços. Nosaltres als llurs, elles als nostres. I ara naltres descansàvem, excels, els caps entre llurs popes que bategaven amb recances delitoses de passades estretes de vàlues encar pus substancials.

Una àvol idea ens neguitejava aleshores. I aturàvem, o més aviat rebaixàvem, l’escalfor de l’estreta. S’havien les tres garneuetes afrodites aprofitades de la nostra alienació febril per a fer-se’ns cardar hores senceres amb els nostres carallots, per l’acció dels estaquirots microbis infectes duts a dimensions colossalment extravagants...?

Massa primmirats, la sospita trencava l’encant. Tot tornava a ésser merdosament normal. Les jovencelles es retiraren, la mare tornà. Li diguérem que demà ens n’anàvem. Que es desembabaiés. No ens hi casaríem pas.

Despagada, ens féu pagar un escreix gegantesc per la cura tan sol·lícita, amb rars casolans enantiopàtics aixarops, i les hores sens fi, que hagueren de despendre, ella i les nenes, durant els mesos (o lustres o centúries o eons) que covàrem o colguérem el mal qatarià, la pitjor, més malastruga, gamadura de l’univers.

Ço que al cap i a la fi, òbviament, salvava un cop més el món de no haver de perir tots plegats pel novell darrer flagell per ella (heroica) i sos treballs (estrenus) només formidablement estroncat.

No li dàrem, emperò, ni pèmpim de propina.


(>>>)


18. (Faulona del ver amic.)


Què havia hagut de fer, carallot de manguis? Per quina raó, altre que per cap rauxa d’inservible pietat o commiseració, havia espetegat a tota erra fora de casa, a defensar el gos del veí del davant, un amant ferotge i brutal, pel qual crec que gruaven d’amagatotis les de més de les femelles del veïnat.

Maleït energumen, ell i les seues ramalades de corruix assassí, avui covardament atzufava el gos amb tanta de fermesa ni fervor que, d’ací no re, amb un altre cop, l’hauria pelat del tot, i, ficant-ne on ningú no em demanava, m’arrencava a enraonar, i li feia, al veí boig, la sempre inútil lliçó d’ètica i moral, com si no hagués après dels filòsofs més intel·ligents que, si hi ha tres plepes destructores al món, tres plepes lletges i fastigoses i verinoses qui cal anorrear (debades, car absents de tota realitat rai, car basades en els invents visionari de certs tocats del bolet, i que no es recolzen doncs sinó en el buit més balmat, de tal faisó que llur existència, com dic, és només viable als carbassots mateixos d’aquells ximples estarrufats bufanúvols qui pels aires hi lluquen barrufets; i dimonis cucarells per les fosques i les bromes i tenebres), les tres menyspreables plepes de peples obscenes qui caldria anorrear, doncs, si existissin, és a dir, una, dues, tres, l’ètica, la superstició (o religió), i la filosofia (moral) (precisament la falsa filosofia dels qui s’empesquen l’existència de les plepes repugnants), i en fi greu error el meu, com dic.

Car tot seguit me’n penedia. Girava cua, espiritualment atuït; sentia part d’arrere com el gos, finalment occit, amb un darrer espasme, ni gemec primet, estrebava la pota; i, de sobte esfereït, em fotia ridículament a córrer i tot per a tancar-me a caseta ben tancat i barrat.

I ara és clar la por i l’angúnia. Que no arribés la nit, que és clar que arribaria, la puta, ineluctablement. L’escanyadora basarda em venia, en acabat d’haver-me ara mateix exposat sense solta ni volta a totes les ignomíes, al fet que, és clar, prou coneixia les rancúnies i les violències que se’n seguien indefectiblement amb aquell home despietat, tan pugnaç i explosiu i fàcilment irritable. I qui ara, amb la seua típica voluptuosa implacabilitat, prou devia covar, més i més calfat, la revenja més atroç ni catastròfica.

I m’havia gitat la nit, i encar hi era (mig) viu, tret que enmig de la foscor, havia sentit un sorollet i m’havia aixecat tremolant d’aquell llit esdevingut avui gèlid i de faquir, i cercava part de baix, pertot, on fos que hom m’havia violada l’hermètica gabieta, i no trobava re fora de lloc, i ja me’n tornava dalt al dormitori que, anant a obrir una porta prop les escales, encar no n’havia tocat el pom i la porta s’havia oberta de bat a bat d’una furiosa revolada, i sabia doncs que l’home era darrere qui sap amb quin punyal de trinxar carn, i ja m’encomanava al diable, i he caigut de genolls davant la porta i me l’imaginava, l’enemic qui m’occiria salvatgement, culivat dins del safareig que hi havia rere la porta, i el pregava, en una veueta de gosseta ataconada, que si us plau m’estalviés la vida, i que me li retia ben retut, i li deia de senyor i cappare molt respectat, i em comprometia per la mort de déu per sempre més a fer tot allò que em manés, fos el que fos, i, ni cal dir, que fora son lacai (o més precisament, son icoglan) per a la resta d’eternitat que ens romangués... Carrinclonetes coses així, en un longilini reguitzell gemegós ni ploramicós rai...

La resposta trigava a arribar, les hores s’escolaven i ara tremolava ja més del fred de la nit que no pas de por, i al capdavall, amb miraments rai, molt lentament, gosava d’aturar les reverències i d’aixecar-me de terra on feia estona que jeia fent incòngrues gimnàstiques, i gosava àdhuc de fotre un poruc cop d’ull rere la porta. El safareig era buit. El monstre no hi era, tot ajupit ni amb l’arma amanida a la tràgica darrera escabetxada.

Tornava doncs dalt al llit, tractant-me de ruc, i ara caic de cul, que l’home bestial hi era, al llit, roncant. I la por ara que tenia d’eixorivir-lo, i reculava com un malparit, i la seua veu de tro em llampava.

«Ah, icoglan, lacai! Porta’m un got de llet calda, saps? I agenolla’t després al meu costat, amb un paper net i un punxó, que vull que signem el contracte, amb sang.»

«Sí senyor, i tant, ara mateix.» Diguí, tanmateix de joia ple. Car es veu que ell havia sentida la meua humil proposta de baix i l’havia acceptada! Magnífic bargany! Barata excelsa excel·lent excepcional! La meua vida pel seu perdó. Qui hi surt guanyant? Ambdós, certament! Els dos nous perennes amants qui sucumbeixen delicadament cascú a les augustes pulcrituds cerebrals de l’altre.

Ai, de debò, vós quin home més generós! Me n’adonava content que trempava i tot, pensant doncs que sempre fora al seu costat, i si reeixia a no emprenyar-lo mai, m’estalviaria de morir mai de mort no natural. Car protegit per ell a canvi del meu servei sempre fidel d’allò pus, qui em faria mal? Amb un boig furibund com ell, poca gent gosaria jugar-hi ni jugar-se-la, la preciosa vida, l’únic do preciós que els vius de debò no tenim.

De fet n’era tant, de feliç, que la por m’agafava que, de massa felicitat, no m’esvaís a mig camí cap a la cuina. Sortia un instant a la galeria, i aixecava el visatge vers la pluja fina perquè el bateig de la natura m’imbuís, car era ara un home nou de trinca. Aquesta nit beneïda i benaurada m’havia inaugurat finalment al món com cal.

Ara ja no em calia cercar una raó de viure. D’ésser lacai era allò que em convenia. L’únic. El meu propòsit vital ara omplert i acomplert. Seré lacai, màxima glòria. Això vol dir obeir, obeir i prou, obeir i viure doncs sense les angúnies del per què visc ni què cony haig de fotre demà, o a continuació, o mai. És el senyor qui mana i decideix, i es rebrega el superdotat cervell per a resoldre els enigmes de l’absurda existència, i jo ja ho tinc tot fet seguint-li les precises ordres. Albíxeres, noi, prou pots.

Recorda-te’n dels llibres d’història. Féssim sempre solemne i molt deferent eulogia de l’antigor, cosins! Les hordes de bàrbars es carden amb quin delit les vestals, indefenses màrtirs carallots, i s’afanyen al mateix temps a abatre els templets rodons que, de fet, ja s’esquerden tots sols amb els mateixos exabruptes que profereixen, homes lliures, no pas esclaus de cap idiota delusió. «Som els bàrbars homenets fets i drets, i prou tenim dret a tot. L’únic dret que val. El de la força, és clar, no fotéssim, confrares!»

O com clàssicament hi diuen els clàssics a llurs clàssics volums. «Davant lo poder del comte, retut se n’era lo castell.»

Cal retre’s al poderós i la resta són romanços. A la merda tots els somnis de llibertat. Llibertat per què? Per a fer-te occir per l’home robust i sense manies qui amb una abraçadeta ja et trenca cada os ni símfisi, i et parteix per la meitat? No em fotis riure, gamarús!

Això de la llibertat, un mite merdegós com tants d’altres. En aquest món, i no crec pas que n’hi hagi cap d’altre, la llibertat no existeix. Mai. Tothom el neixen condemnat a l’angoixa i a la mort. [Amb l’incís esfereïdor de la malaltia i el suïcidi concomitant que, tot d’una, ben sovint, se us afegeixen, mals amics, sense demanar permís. I llavors com gaudiu gens de re? Com podríeu pas, betzols, amb la presència d’aquells maleïts malignes emprenyadors? La dolor no se’n va mai, sempre hi mossega, rancuniosa, criminal. Calla, escorcolléssim el calaix. On és el ganivet de cuina més punxegut? Som-hi, d’una puta vegada, diguéssim prou. Fort. Ventre endins. I au.]

Tornem-hi. És, el de la llibertat, un mite datpelcul que només sembla existir per a bastir taujanes contalles de la vora del foc. Només serveix per a empescar-te faules d’herois cruels i d’éssers fantàstics qui viuen, com penjolls mal esporgats d’entrecuix, pels núvols i pels perversos paradisos enjòlit, i, més prosaicament, per a confegir novel·letes d’aventures on el dolent, ai pobrissó, a la fi, perd. Perd la putarreta, perd l’imperi, perd el tresor. Tot ximpleries per a fer adormir la canalleta, i els ingenus i les histèriques. Tot plegat, misèries.

I mentrestant, no te n’adones, quan t’identifiques al bo (al xic!), que, tantost no has desconfit el dolent, el dolent n’ets ara tu! Has esdevingut el dolent, car ets qui guanyes i domines el rebost, ets qui rep i abassega la putarreta, l’imperi, el tresor, l’oasi, qualsevol mandanga dels collons. I cal tornar a començar. Cal anorrear el dolent. Un dolent consecutiu; hereu, successor, de la mateixa dolenteria.

Mai millor amic no tindràs que el teu cappare i senyor, el qual, home dur d’aquells qui enduren rai, abassega ben volenter totes les responsabilitats; tot ho ha de resoldre personalment, i doncs al qual tu, llavors lliure de tot neguit, i pràcticament silent, allerat, ras, sense cabòries, sempre impàvid, aquiescent, la possessió de tota la raó li alleves d’una faisó absoluta. I au, així, moderadament i distretament aqueferat, la vida t’és modestament passable. Prou pots tu, et tornaré a dir, més i més convençut.

L’enemic, el tronat contrincant, és la repatània idea paràsita, és a dir, quan una porqueria, una brutalitat, d’idea, com la de la llibertat a tot petar, se t’insereix al cervell. Sobretot quan no es tracta solament de tu (la gran cosa). Quan, a part el no ningú qui ets tu, la mentida s’inseria així mateix als de més de la cretina societat qui irremeiablement et volta. Els de més d’aqueixa societat d’estòlids mai no els sobra estona per a raonar (remuguen renegant: «De què et serveix? Què hi guanyes? Et fa més acabalat, més viu, més milionari?»), i amb una idea o dues en tenen prou, i àdhuc, com dic, sovint massa. Malament. Els de menys, qui són capaços d’adonar-se que les idees paràsites són l’enemic, car s’escau que són per tarannà gent qui pensa (i pensen que de pensar no és de rucs ni de fer el ruc, ni de balafiar l’estona, ni de llençar els diners), i pensen llongament sense fatigar-se’n gaire, no són al capdavall prou per a contrarestar l’estupiditat del ramat. Un ramat qui s’aboca esbojarradament a l’anihilament de les espècies, del paisatge, i d’ells mateixos per tal de fer net, de posar la cirereta a llur pastís de merda, a llur fastigós cadàver podrit, que és com han lleixada la maleita esfèrula on ens perdíem.

Les còbees humanitats, amb capteniments de ximple visionari, de boig inveterat, van burxant i burxant, afegint, a l’aire més i més llord, tota mena de verí ni pol·lució, fins que llur seu zel de boig es veu premiat: Aboleixen el zoo sencer. Ja no hi roman al torturat món que els ha tocat cap altre animal que el més animal de tots, l’home, un malastruc estaquirot qui, ara que abassega totes les riqueses robades als altres habitants del planeta i sobretot al planeta assassinat mateix, s’ha penjat, no pas a cap arbre, car també els abolia tots, s’ha suïcidat, dic, penjat-se a qualsevol projecció tentacular de maquinària letal, una de tantes maquinàries boges com omplen, sense que en càpiguen més, un territori absolutament mort.

És aquest un planeta desesperadament maleït, d’inapel·lables cícliques sacsades on la mort és ineluctablement diària, per tal només de donar naixença a algú o alguna cosa sols destinat a viure un dia, car cada dia, efectivament, prou ve vergonyosament prenyat amb l’endemà; si al matí el prenyat no sembla gaire remarcable, a mesura que el jorn avença, i hom es veu transportat per força del migdia al vespre, i del vespre a la prima nit, la tràgica vergonya esdevé massa òbvia, aviat el nou deplorable condemnat traurà, irremissiblement i prou esporuguida, el nas, i aviat es veurà així mateix violat i prenyat per la irresistible mort. Res a fotre-hi d’altre. Destí ben galdós. Potser el pitjor imaginable, d’una efimereïtat desastrosament descoratjadora.

Per comptes del neguiteig i la tensió, i l’angoixa i l’angúnia i l’agonia, per què no us dediqueu pus tost a l’immens tranquil plaer del desenllaç, el desentrellaçament, el desentrellament, el descabdellament, la descosida, i l’ulterior recosida i recabdellament, dels fils de la teranyina? Més val que us asseguéssim a filar plàcidament, foteu com la santa vella qui mai no piula, i sempre va fent, i a l’estiu fa vent? Viureu molts d’anys, i així tindreu l’oportunitat afegida de veure com les bestiades que ininterrompudament foten la gent ignara s’acceleren horriblement, un bell espectacle de terror última — potser hi sereu a temps i tot — de presenciar (quina honor a les vostres darreries!) l’espaterrant fi del món i tot, vull dir.

Prou. No m’he de justificar de re. Tinc temps per a perdre’m delitosament en reflexions de tot matís, amb un cap i un cervell desocupats, estorts de tota preocupació. Hi ha algú altre qui benauradament de tot se n’ocupa. A la perfecció, cal dir. I així anar fent. Fins que la cosa peti. Llavors moriré com gos mai desobedient, com gos qui a complert amb la darrera tasca que li encomanaven. Destí meravellós comparat al de tothom altri, desgraciats, au bah.


(>>>)


19. (Faulona feta d’allò que es deien el Tit i el Mec.)


[Recorda-te’n que el Tit soc eu, i el Mec és l’altre. Amb això ja en tens prou.]

—Doncs sí, ves, què? Encar soc donzell.
—Em vols fer beure a galet? Tu verge encar, amb noranta-tres anys? Saps que no són cosa de riure, noranta-tres...
—No pas que no tinguis part de raó... Darrerement me n’adonava que no sols em descarnava, que també sovint, sense pensar-hi, la carn se me n’anava cap un cantó i l’esquelet nu cap a l’altre. Les feinades eren meues per a fer’ls tornar a coincidir a cap cantonada en un cos si fa no fa senceret — o faríem goig, malament rai, és clar.
—Ho veus? Aviat no hi ets ni a temps. Malaguanyat. Una experiència que et perdies. Qui s’ho hagués pensat de tu, amb aquella dona qui tenies abans...!
—Abans no se’m morís, vols dir... Em portava vint-i-dos anys — vull dir, confessats — probablement uns quants més i tot.
—Una dona a tots ops extremadament ardent... Li plaïa molt, moltíssim, això de boixar... Me’n record que fins i tot a mi em va jaquir una vegada que me la... Només una vegada, eh...?
—Saps què? No ets l’únic qui es treia de sobre, creu-me; probablement milers com tu... Et devia trobar no pas a la seua alçada; massa bon noi; li agradava que la cosa fos molt ferotge... S’hi acarnissava... Una crueltat de caldeu... Ep. Per això mateix la meua assenyada renúncia a cardar mai... Ja us ho fotreu.
—Vols dir? Vols dir?
—Son cony un trencaclosques... Pel que veig, que tant te n’estranyes, la devies agafar un jorn, o nit, no ho sé, on el cansament, o la desgana, l’enfit, l’empatx, del massa fer-ho pels descosits, del massa fer-se cosir el trau amb agulles de tota mida, l’atuïa poc o molt, l’esbalandrava, destarotava... Normalment... Normalment... He vists amants seus que surten del llit mig morts... D’altres que s’hi tornen, defensius, esvalotats, atabalats, i l’estomaquen, i la giquen (ella aquest camí) mig morta... Quants de cops he hagut de fer-li de metge... I després, amb les macadures, els blaus, les nafres... S’ha d’amagar unes setmanes... I encar la gent segur que es deu pensar que soc un criminal qui la bat de mala manera...
—Carall, no ho sabia pas.
—Oi que no?
—Quina sort d’estalviar’m el tacó, potser un mal cop de trascantó que em dugués al clot i tot...
—El clot rai. Son cony, ja ho he dit... Unes tenalles, inexorables... Quants de druts perden part de l’instrument, de l’ormeig sencer... Els ous, mitja titola...
—Quina furient gorgona! Recordills, tu! I com és que t’hi casares...?
—Home, què vols? Fou ella qui em prengué i em convencé...
—T’untava...
—En tots els sentits. De més a més, un casament per a ella bon tros morganàtic. Me n’hauria d’haver oposat moralment i mascla. Però, com saps, qui creu en morals, tantost creix una miqueta, i veu com tot està muntat i trontolla i carranqueja vers l’abís? Ja m’entens. I de mascle què? Un carquinyoli com eu, un petdemonja. Ara, és clar, no pas que els untets no hi ajudessin, i molt, qui-sap-lo, del tot...
—Cert que fan que la vida llisqui més suaument, els unts...
—Era prenyada i volia cometre el crim d’heure l’infant... I li calia un pare qui li fes d’escut... I jo era un home molt fi, delicat, malaltís, tendre, amable... Encar ho soc... Sempre ho he estat... Totalment insignificant. De fiar. Qualcú qui muts i a la gàbia, qui mai no dirà re.
—Un confident mafiós... Un d’allò que no hi ha, una garsa blanca, no gens eloqüent, aglòssica del tot.
—El món és un parany. Tot hi són verins, trampes, hams parats. Cal fer com diuen les padrines, anar-hi amb xolla, i amb molt de compte. Esmunyir’s sense fer’s veure gaire... No fos cas que s’escapi cap objecte contundent... I... Eu rai. Sempre m’he comptat entre els infrahumans... Enlloc no hi he fet mai cap paper...
—Sí, home, sí; no diguis això... Me’n record quan érets l’únic qui no s’aixecava mai amb les pregàries molt llefiscoses dels hipòcrites, i amb les aixecades de banderes i himnes i juraments patriòtics — totes aquelles fastigoses cerimònies de rèptils idòlatres...
—No... No...
—I érets també l’únic qui apostòlic i apostàtic gosava dir les paraulotes... Aquell discurs davant les ridícules autoritats de la “Lliga del Mot Impol·lut”: «—M’inaugur d’àugur i predic (de “predir”) i predic (de “predicar”) que qui no diu “merda” perquè es pensa que ell és l’únic al món qui no caga, és perquè ja treu la merda per la boca i allò l’engargussa i l’incapacita de dir mai re de profit.» Quelcom de similar.
—Que et dic que t’etivoques... Que no era eu...
—No érets tu?
—No faria mai d’heroi... El camí més segur de no anar enlloc d’espetec.
—Ara em giques tot confús.
—Dons no... On érem...? Què volia dir, abans tu no...
—La mancança de les converses. Si la nostra taba d’avui fos en un paper escrit, podríem tornar enrere i reprendre el fil...
—Calla, una cosa em corsecava l’altre dia... Un camí has estudiat una mica, i has vists els grans homes qui es morien... Llurs biografies espaterrants, esbalaïdores, tot de proeses, gestes, acompliments... Eren de tot, bo i dolent, en dosis sublims, prodigioses, preternaturals, superlatives... I feien tots els papers meravellosament... Eren pirates, i alhora poetes, i alhora polítics, i alhora homes de negocis... I inventaven instruments conclusius, determinatius, definitius... I proposaven teories científiques astoradorament reeixides... Quan hi penses... I t’hi veus al costat... Saps que morir’t et pots morir tranquil... Ningú no hi perdrà re... Ningú no em plorarà... Com eu no he plorat mai ningú... Em fonc amb un gemec... I au...
—Tot això que dius... Esper... Esper que no m’inclogui... Mentre no m’inclogui, rai... Car és clar que et ploraré... Si et mors abans meu, vull dir...
—Una cosa que em trau una mica la por... Em fot a pensar seriosament en tots els homes molt millors que no eu qui s’han mort abans meu, vull dir, no sols abans en el temps, també abans en la durada de vida... Una vida, per molt excepcional que siguis, de condemnat a l’extinció per sempre més... Com qualsevol altre desgraciat qui roda pel món sense solta ni volta... I ni per molt que estrebis la goma... La fuetada del contracop, l’espetec, el pet és segur... I l’anorreament tràgic i definitiu... Gairebé comprens aleshores tots els imbècils qui creuen que la cosa de viure és massa cruel, massa impossible de suportar, i alguna vegada han estimat algú molt emotivament, i se’ls ha mort i l’enyoren esmeperdudament i el voldrien tornar a veure... O pensen que no pot ésser, que tot s’acabi amb una trepitjada, l’univers sencer, amb llur pròpia miserable mort... I les imbecil·litats que es veuen obligats llavors a creure... I a practicar ritus repugnants i adoracions repulsives... I l’assistència fastigosa a esglésies, temples, sermons... I les manifestacions emètiques de llurs idolatries... Ninots, lamentacions, inquisicions... La merda infinita que creuen per a assuaujar la terror de viure... I viure rai... La terror de morir per sempre... Sense possibilitat de mai sentir’s viu, ni de veure més el món, i les coses, i tocar... I ésser... Quina desesperació... ! I quin crim d’ésser nat... Ni de fer néixer ningú i condemnar’l a tant d’horrible excrement i extermini...! Això! Això desespera! No saps què fer! S’agafen on poden... Prefereixen no fer servir el cervell... Trameten la raó, la facultat de raonar, als collons i apa... Només la desraó la veuen raonable... La bogeria s’imposa... És més fàcil quan ets boig, alienat, creient aquelles falòrnies que esgarrifarien (i el farien morir de riure o de pena) algú qui no en fos, que no fos tan desesperadament pallús, i covard...
—Si pensaves així, quan la dona et va proposar que us caséssiu, sabies que et casaves amb una criminal, car era prenys...
—Sí... Ja t’ho he dit, ja ho he reconegut. Però què vols? La tria és òbvia, com en diuen. Viure amb una criminal qui m’assegurava la teca i la teulada... O viure amb l’afegitó de l’angoixa vital, i a més a més passant fam! Això és botxinejar’s un mateix. Innecessàriament. Un món que ja és un femer i, damunt, t’enfonsaries al pou negre de la dolor i la fam? Al contrari, és clar que eu content i satisfet! Una proposició avantatjosa. Això s’aprofita, i au. Car no sols sabia que ella esperava un nyec; abans i tot que no ens caséssim, l’havia vista cardant amb un seu amant qui potser era el pare i tot. Aquell episodi em va marcar. T’ho deia tantost suara... Traumàtic. Quin esfereïment! Em vaig dir allí mateix... Això de les dones... Quines bèsties... Cap bèstia no és més bestial... L’home n’acabà tot esgarrapat i mossegat... Completament desfet... El vam tindre al llit una setmana... Malalt que se’ns moria i tot... Amb allò en vaig tindre prou... D’ací la meua virginitat, com carrinclonament en dius tu...
—Una mena de monjo cast i sobri i frugal i prudent, prou pots; per això portes els anys tan dolçament, un home tan finet, als teus anys...
—També perquè sé que no soc ningú... Un cagallonet sense importància... Cap ambició, altra que d’arribar més o menys senceret a l’endemà. I que no es fica mai en cap mena d’estúpid aldarull ni discussió... Un cas et contaré... Saps que era cagant a l’excusat de vora l’hort, quan, abans de torcar’m, una veueta oïa que semblava pujar del fons del forat de la comuna, del lloc on es congriaven, massisses, les merdes.... No sé què em pensava tot de sobte, que un dels meus estronts, potser per les estranyes vies del somni fet realitat, havia esdevingut persona, i em deia de rembre’l, car se’m volia fill meu, atès que prou que allò que oïa, força feblement, era: «Papa, papa...»
—Aquesta és bona! No me l’havies contada mai...

—Hi queia l’altra nit... Un somni tangible... Ensumable, sobretot. Que cap ferm estront, o àdhuc qualque frévol cagallonet esdevingui humà, això pertany al reialme fantàstic, i doncs, per comptes de creure-ho així com així, car, abans de casar’m magnífic mesquiter qui era (la feina que vaig fer amb més de gust mentre calia que em guanyés les garrofes) i doncs només em creia la realitat de la merda, és clar que me’n volia encertir debò debò... Vaig encendre un llumí, i enfonsava el braç i, efectivament, llavors hi veia un caparró d’allò que hom prou n’hauria dit un ninotet de xocolata... Amb el cercapous que per la meua antiga feina encar guardava a l’estatger del rebost de dalt, vaig tornar-hi i el vaig pescar... Era un al·lotell qui s’havia escolat pel forat.
—Ah, això ho explica! M’havies feta por... I en canvi, un cas no pas tan rar, al capdavall... Qualque verge innocent qui cagant, fent forcetes, deslliurava, sense adonar-se’n ni re...
—«Papa, papa...» Deia ell, tot brut, i flairós com un pom de les millors floriaines, com et pots pensar... «No gosis pas tocar’m, marrec!» Que li dic, i, penjant i regalimant al bec del croc, gairebé ran de terra, duc el llord tribulet a la plaça, a veure quina mare no s’atrevia a reconèixer’l... Saltaven al voltant els gossos, bestiotes sempre repulsives, per a llepar’l, i em cansava de fotre’ls a tort i a dret irades guitzes...
—Qui te’l va prendre...?
—Ningú, m’agafava vergonyeta i geperudament el vaig abandonar a la paperera d’un parc on, no pas gaire lluny, això sí, hi vagaven dides i infants de buròcrates obsedits, la mateixa xurma vomitiva de sempre... Obsedits, dic, a abassegar i lladreguejar un màxim de béns... Per tal que els en toqués molts menys als altres...
—Uf, per un moment, suara, m’havies feta de debò por que el marrec no fos un cagalló transformat en persona.
—Res, home. Per a cagalló transformat en persona ja n’era prou eu... I no pas que no me’n considerés de ferm, amb tota la raó, com ara...
—Tornem-hi. Ets massa dur amb tu mateix...
—No, home, no! Massa poc, vols dir. Massa egoista, soc.
—Per un instant m’havia dit, personalment, això del Tit sembla una mica el Dickens. Gicaves el fètid orfenet a la curosa mercè i al bon cor (o dolent) de qui passés i s’hi interessés... Entre les bruixes dels astoradors eixarms i passa-passes, ço és, les dides i llevadores, i d’altres esotèrics monges i frares, tots putes i salvatges, perquè, amb llurs sinistres mètodes d’adoctrinament, el pugessin com cal. Com cal i llurs irrisoris déus no manen, és a dir, segons les opressives normes de llurs societats bàrbares... Bon començament de novel·la, em deia ara mateix...
—«Putes i salvatges...» Saps què em va dir, la dona, ara que en parlàvem. No gaires mesos abans no ens caséssim... Em va dir, «No saps que fui puta?»
—«Què vol dir “fui”, que li demanava, fent-me l’innocent, com sempre.
—«Vol dir que fiu de puta», diu.
—Dic, «Això ja ho sé, dona; em referia a aquest “fui”... Si és un “fui” molt estès, o poc o gens... Ço és, si fores puta enllà de l’horitzó del temps, o ho fores fins fa poc, o ho fores fins diguem-ne de tan a prop com ara demà... És a dir, si encar n’ets... Si encar en fas... Si és amb aquest treball que has poguda fer fortuna...»
—Fa, «Puta ho fui efectivament fins ahir, fins ahir on benauradament no et coneguí», menteix.
—«Ah», que faig, incrèdul.
—«Què te’n sembla», fa. «T’avergonyeixes de mi?»
—«Gens!», emfàtic que dic. «Al contrari, vós!»
—«No ho faré més, si no ho vols», em diu, el seu alè prop l’orella encetant-me delitosos tremolins.
—I trempant responc, «No, no; ho faràs tant com voldràs, i és clar que sí! És així com et veig més activa i meravellosa, superior i desitjable, escultural i muscular, coratjosa i enèrgica... Com més d’homes et vulguin cardar, i encar pagant fort, més vàlua com a dona adorable, vull dir, que això vol dir que tothom se n’adona, del que vals, com a beutat extraordinària, única, sensacional...»
—Això vol dir que aleshores encar trempaves... Pensava que deies que érets donzell i assumia que...
—Erròniament, company... Sempre he trempat i sempre me l’he pelada... Potser no pas sempre... Però diguem-ne assíduament i sovintejada... Això... És molt dolent per a la salut no pelar-se-la mai... Això ho saben els monjos i tots els qui fan vots de castedat... Si doncs no es volen morir massa aviat, és clar...
—Vas molt ben informat...
—Prou cal, per poc que vulguis durar al món... Però saps què? Ara que hi pens... Tornem al vailet abandonat... A l’estront trobat al fons de la cagadora...
—Ah, i tant, el cagallonet desvalgut... Pobrissó, qui sap a les eriçades urpes de quin maleït torturador no espetegarà...
—Desvalgut, re. Molt espavilat, molt murri, molt garneu... Un noiàs qui era un goig de veure... Un Eros de Praxíteles fet carn... Una carn bruna i dura... Llambresc ballarí qui llisqués pels orificis...
—El vailet féu sort, aür, oidà, tira xanguet! Un Dickens com déu mana.
—Un matí em passejava pel veïnatge... I un jove elegant i ben format... Qui no sé pas què venia... Quina enganyifa per als supersticiosos... Imatges sagrades... O ninots d’ídols per als ximples, com dèiem... I relíquies i remeis de bruixot... Em semblà reconèixer’l... Li vaig dir... «Oi que ens coneixem?»
—Em va dir, «Oi tant!», mes era segur que no, que només ho feia per a fer-se’m fictament amic i vendre’m alguna de les seues porqueries religioses...
—Li vaig demanar, «Com et va anar? Saps que et vaig trobar abandonat i et vaig lliurar a unes dides i llevadores qui eren al parc infantil, i segur que et van tractar d’allò més amorosament?»
—«Oi tant, hi havien cavalls blancs al prat verd, me’n record, perfectament encantat... Imatges bucòliques així, cada dida ni llevadora una altra Io en la meua imaginació d’infant superdotat. Com sabeu, Io fou la nimfa qui en Jou transformava en vedella, si la seua malcarada donota Juno se’ls atansava d’esquitllèbit mentre, lúbrics, es rabejaven (la nimfa i ell, molt cardador, com tots els déus antics) vora el riuet. I aquelles vaques al parc duien a les pells, només descoberts per jo mateix, arcans mapes de tresors abscosos a les selves malaies... Tret que llavors, enmig de la felicitat més pregona, una crisi existencial m’arrapava la gola...!
—N’hi ha qui no ens n’hem desempallegat mai; la crisi que dius ens dura tota la vida...
—Em demanava esmeperdudament què hi feia tanmateix enmig d’aquella gernació suada i estrident! Amb el mateix neguit de la llevadora qui desesperadament, algun camí angoixós, no fos capaç de trobar entre els plecs de qualque panxa superlativa els plecs enigmàtics del cony de la qui fora imminentment partera, m’havia insubordinat com cap prou transgressiu capsigrany, i un cop fugit pels ben trepitjats horitzons del cossi d’escombraries on els humans vivim, sense lleixar pels ergs cap traça argentada de llimac, ni entre gebres i rosades empremta que em traís, com ara sospites d’oïssos ni d’estufits o pedretes d’espinada, o escrúpols de cap altra turbulència fisiològica més o menys diarreica, llucava al lluny, entre tintes d’arxipèlag, bo i tractant encar d’escatir on hauríem de plantar l’estaca, compreneu?»
—Una biografia força típica la teua, minyó.
—Una biografia de geni polifacètic i crismat pels poders celestials... Un original ja nat, per la gràcia del senyor dels dons i les gràcies, sense pecat original ni re de lleig, tot net i pur, i impol·lut i verge, com ara, com sempre... Un miracle, pràcticament, no diríeu?
—Home! — li deia, i me n’estava d’afegir allò que de debò pensava: Que comprenia que algú nat al fons d’una comuna plena de merda era natural que tingues ambicions i il·lusions de grandeses; sí ves, som així, els imbècils humans, però aquell xicot, a poc a poc, entre poc i massa! Car continuava...
—«Veig que a cada cantó hi ha, banyats per llums grogues, un aiguabarreig d’espectacles oberts; que hi ha, a la dreta, aquella dona massa vella, amb la seua cara tota degenerada per dues màcules brunes, la qual s’amaneix al suïcidi, això segons ens assegura la veu ronca del repel·lent anunciant, el qual ens diu així mateix que és “metge” i que doncs serà ell mateix qui vigilarà que el suïcidi de la vella sigui prou com cal, ço és, prou espectacular com cal. La vella, una de les dides a qui li toca el retir, ho té tot a l’hora: Una cadira de braços tota embolicada amb un fi vel negre serà el seu indret de mort: S’hi asseurà, i amb una cordeta a la mà estrebarà el gallet d’una escopeta que hi ha falcada davant seu i el canó de la qual, a uns cinc o sis metres de distància, precisament se li encara: El tret esclatarà, i llavors el projectil li foradaria el front si tot rutllés com hom ha doncs pretès, tret que el grotesc “metge” hi fica ara l’emoció: “Ull viu!”, criden els altaveus, “que el projectil, senyores i senyors, es pot desviar, i per comptes d’assassinar la molt negligible nugatòria anciana, pot fer-li només això o allò, un dallonses qualsevol, nafrar-la lletjament rai, esguerrar-la, eixorbar-la, desfigurar-li encar pus la carota, oi ca? — ha-hà! — car què en sap hom! — o fer-li un melic nou, projectar-la belleu a tres quarts de quinze, vós! Així que ull viu el venerable del darrere, que qui rep, rep — i qui rep, projectil o vella, per rebre, i pel fet d’haver rebut, li passarem el rebut d’un enterrament de trucalembut, sense més tribut ni tururut!” El públic, escàs, tanmateix s’esclafeix, on el “metge” sembla que amb allò rai que hi frueix, que hi frueix tant que potser se li embrutarà la lluent carranxa de sobtada fumosa lleterada, on la gent encar se’n riurà pus descordadament. Aquells ridículs pantalons rosa, de llustrins claferts, un projector de fortes llums ara blanques adés vermelles, acompanyat d’uns molt irritants grinyols de la dissonant orquestra, se li haurà estampat a la taca que creix i creix desmesuradament...
—Tot això hi veies al parc?
—I més, molt més, sempre de la màgica maneta de la molt santa llevadora qui benignament em roplegà...
—Ah, una altra bona dona amb un cor d’or...
—Petit i tot, ja era (sempre ho he estat) molt pudibund, com el senyor mana. Quan vaig veure allò, aquell inici de disbauxa, disgustat, he tombats els ulls a l’altre cantó, a la meua esquerra, on una colla d’esvalotadors mig trompes, i molt acolorits i fastigosos de roba, bo i etzibant una cridòria de caldeu, anaven darrere un pobre escarransit vedell xurmer: El torturaven de les formes més cruels, a la faisó “of those dirty cowardly creeps, whose asses are always in an uproar of terrible pain”, diuen (érem a Saint Louis, al Missouri), enmig de les riallades, els altaveus, els quals llavors avisen que, vist que el jònec no pot ja dir ni fava, hom haurà de burxar-lo amb punxons fins que no es mori d’una puta vegada, i que qui li foradi primer un ull i el mostri al públic al bec del seu punxó, s’enduu un petit premi, on ací la podrida gentada exulta i s’atansa encar més al ròdol... Són espectacles repulsius, i les musiques i les cançons cacofòniques m’eixorden; el cuquet de l’orella em vomita malvestats, i la pudor insuportable de la voluda m’ofega, i ara a l’angúnia s’hi afegeix l’angoixa: El cos tot afetgegat per cossos i cossos repugnants qui cuiden escanyar-me (cordons, només soc un nadó...!). Com un boig, amb totes les forces, un altre Hèrcules al bressol, m’he ficat a empènyer a tort i a dret, fins que per sort m’he trobat darrere les esquenes massisses d’uns homenots gegantins (uniformats, no cal dir): M’hi arrecer i hi he empès amb tota la fúria, com si són (ells) mur que, movible, avançarà a repèl, i llavors, ei, efectivament, de sobte el tap de gentota contrària del nostre davant es desbota, i sortim els homenots i un bon grapat de nosaltres (inclosa la benemèrita llevadora) disparats cap on es pot finalment respirar, i com cridem de joia, alhora que, com ara estorts de cap càrrega imponent, continuem corrent, corrent, i cada cop, com més anem, menys som: Qualsque boldrons escadussers es dispersen per foscs carrerons laterals d’avinguda altrament atapeïda i plena de llums, la qual, nogensmenys, amb l’embranzida que hom porta, la inèrcia del fugir, a poc a poc s’ha anada tornant carrer pedregós, aombrat i tèrbol... Veig aleshores que certs escamots d’escàpols s’han anat reunint en colles semi-secretes. Si n’hi ha qui només, bo i rient i fent tabola, fumen i ensumen negres substàncies prohibides estranyament flairoses, d’altres, greus, comploten revolucions. Isnells i brutals, de racons oblidats, n’ixen saigs qui, amb baldric i buirac, i armats fins al plomall, o bé tantost els ensibornaves o se t’enduien d’ostatge lleu mort; lleu et tapaven els ulls amb un drap negre, lleu et lligaven de peus i de mans, i no saps on t’emmenen, si a cap tàvega o a quin camp de martiri (com fidel cristià sempre martiritzat injustament), i au, mentre dubtes, lleu ja t’han etzibat un tret al cap, lleu ja t’han llençat a cap clot, lleu ja s’espolsen les grapes... Arrapat al molt poderós coll de l’animal, tot de tendons i de músculs, sobtat cavall bru (no pas blanc en prat verd aquest camí, car mentrestant, en la vida desèrtica i selvàtica, he crescut de valent), en sobtat cavall bru, doncs, en desert de nit, tombes rabent la cantonada i hi ha finestres reixades a ambdós costats del carreró estret. Hi han mans esquelètiques, blanques de fòsfor, agafades fermament als barrots, com si ets avançant en passadís de presó. Hi carranqueges tan arrupit com pots, enmig clavat perquè cap espectre no t’enllordi. Fas veure que ni hi ets. No participaràs mai més en re de satànic ni diabòlic. Tard o d’hora, fent prou bondat, seràs víctima molt agraïda del miracle. A cap aplec, ni convocació, ni conxorxa, ni timba, amb saigs de lleure qui juguen als daus amb els ossos dels morts, ni enlloc on siguis o no siguis mai convidat, no hi faràs cap. Romandré ombra qui s’esmuny, equidistant, esperant belleu que es llevi el jorn i pugui fotre encar el camp, i llavors, cordills, vós, com me n’allunyaré, no m’hi enxampareu mai pus, malparits!
—T’havies emancipat heroicament, comprenc, i et felicit, bon bordegàs.
—Ara que hi som, i ens entenem tan bé, no em compraríeu un d’aqueixos amulets de la bona sort, beneïts per l’infal·lible pare sant, no cal dir. Operen miracles a balquena.
—De vudús i de tòtems i de ximpleries d’aqueixes, com comprendràs, ja n’estic ben de tornada, i francament tip. A part que és un insult que hom se’m pensi que soc tan ruc. Hauràs d’enganyar’n un altre. És veritablement insultant que m’ho vulguis fer a manguis, algú qui t’estalvià que, buderol desvalgut, et neguessis en les circumstàncies més metafísiques, vull dir, mefítiques ni adverses. Prou sé que no serveix de gaire dir la veritat al món. Que és més fàcil viure com si t’has jaquit enganyar i així pots tu mateix anar enganyant, trampejant la vida pel que romangui de distància. Però eu crec que més val callar que no pas esbombar mentides tan injurioses. Per al bé del teu esperit i per al del proïsme. D’acord, entesos. Admès, que ningú no et pagarà per dir la veritat. Et pegarà, això sí, i àdhuc t’occirà, i et vilipendiarà i et tractarà de maligne i de drap brut, i de font de putrefacció... Però també potser algun dia un moviment heroic s’hi ficarà i... Prou caldrà tard o d’hora estroncar la tràgica pantomima...
—No em confonguéssiu ni em temptéssiu maliciosament, bon home, no us servirà de re; soc un creient autèntic, ho duc a la sang, m’ho diu l’ànima, soc un dels elegits, hec i haig lloc reservat al paradís, segur. I si em dieu que el meu talismà sacrosant és una enganyifa, qui insulteu sou vós — a mi!
—No perdis el cul, minyó, calma i ensenya-me’ls, bah, si vols, els teus jujús... Vejam quin aspecte no presenten, els meravellosos objectes... A quant dius que no els vens...?
—La llevadora qui m’assistí, ella qui coneixia com ningú el miracle de la vida, car prou deslliurava infantons a tentipotenti, i sabia que la vida és el regal més soberg ni esplendorós que el senyor no ens fa, que néixer és el miracle del senyor més espectacular ni meravellós...
—Senyor, senyor... Quin senyor? El senyor de les mosques, i els escarabats i les larves de la corrupció inapel·lable dels cossos?
—El senyor del miracles, no tergiverseu! Sou malvolent!
—Parla’m dels escruixidors amulets, o jaquim-ho córrer, minyó.
—Són uns anyells del senyor, vull dir, uns anells que ajuden a viure molts anys i així mateix asseguren al portador les portes franques del paradís a l’hora benaurada de la mort. Són fets, per mans angèliques i doncs divines, del budellol i el mariot, el budell culà i entrevins circumdants, incorruptes de sant Tortu Ós i sant Viri At.
—Els budells culans, és a dir els rectes, del senyor Ós i el del senyor At, ja ho veig.
—No, no pas els budells culans — el budell culà. Car per un altre miracle potentíssim del senyor, compartien, sant Tortu i sant Viri, el mateix budell darrer. Eren, per un cas extraordinari de la bondat divina, “siamesos” solament d’aquell òrgan molt essencial. Potser (segons els metges més eminents) el més essencial de tots. El recte de la recta vida.
—Ara sí que em voldria... Només ens mancava això! Un recte compartit. Un altre monstre únic de la natura!
—Ni monstre ni natura! Sigueu respectuós com cal amb les coses sagrades, us dic! Voleu dir, en realitat, i molt respectuosament... Un altre grandíssim miracle del senyor.
—El senyor Nat. El senyor Nat Ura.
—No sabeu re de la història sagrada. D’ignorants, el món n’és encar ple. Amb el nostre devot apostolicisme sacre, ja hi arribarem. Si ho vol el senyor, rai. Ben lleu fet. Xst! Escolteu-me, calleu un segon, si us plau... Ara ho entendreu tot. Si mai aneu a Mortimer, a l’Ohio, hi ha una esglesiola amb el quadre molt venerat pels pelegrins de tot el món. El mestre Mortimer Alclott, qui signava les seues obres mestres Morty Alclott, és clar, va pintar-hi la gran aventura volguda pel senyor. Hi ha les dues mares verges, de fresc arribades a una rònega establia al voltant del vilatge petitíssim, el llogarret negligible de Nappuq, al reialme del mitjà orient que es deia bíblicament Pepparia. Hi convergien una nit fosquíssima, l’una verge joveníssima vinguda del nord, l’altra del sud... I vejats miracle únic! Fou aleshores que pogueren ensems donar a llum, ficar al món, tant el sant, pre-ungit, fill de l’una com de l’altra...
—Sant At i sant Ós.
—Precisament! Sou bon deixeble! Sant Viri i sant Tortu, els quals, per les inescandallables voluntat i saviesa divines, no hagueren mai poguts néixer separats, car eren, com dic, i diuen les infal·libles — car revelades — cròniques sagrades, bessons “siamesos”! Oi? Si hom no se’n fa creus! Si hom no cau de jonollons... Si hom no té l’ànima empedreïda i potser ja no hi ha remei...
—Compartien el mateix budell culà, tot i que venien de verges diferents qui no s’havien vistes mai, i... Tens raó. Admirable de totes totes, tu... Per a caure-hi d’esfínter, com dius!
—Oi que sí? Fins vós mateix, un miserable incrèdul, condemnat segur a l’infern ben lleu, no podeu sinó retre’us al poder invencible de la meravella del senyor omnipotent! Reconegueu-ho d’una vegada i compreu l’anell beneïdament eixarreït! Encar hi sou potser a temps! I us faig a vós un preu i tot! I atureu, si us plau, de riure-vos-en! Sapiguéssiu, dissortat, que el mal ensabonat Savon Àrola i l’esborronat Boro Nat, el cavaller rovellat, refusaren, tant l’un com l’altre, els anells divinals, i en feren befa, i s’esclafiren cridaners, en sabre com els feien — ni de quin objecte incorrupte, i doncs diví — els àngels al cel, i és clar que de mantinent el senyor (com fa amb tots els malastrucs qui no respecten degudament i prou dogmàtica les imatges, i els llibres i texts, i sobretot els objectes sagrats) els castigà; fulgurant, els fulminà. Sense saber com, tot d’una es guaitaren tombats en amor tràgica, se saberen malfadats amants, sense possibilitat d’unió sacra, i s’entengueren encontinent per a suïcidar’s ensems. Prenguérem ambdós la mateixa quantitat de píndoles contra el cor (una grossa de píndoles si més no cascú), i es begueren senceres sengles ampolles de conyac, i jagueren junts damunt la vànova del mateix llit, nus i enllaçats, fent obscenes manetes, amb carones de beneits, atenent, endreçadets com bons minyons, l’arribada de la gruada mort. La mort arribà i s’endugué en Boro Nat, i en Savon Àrola es desvetllà i veié son companyó difunt, i se sentí, com ho diré, quiti d’aquell flagell angoixant, anguniós, piramidal... I volgué, diabòlic, esquitllar’s de l’entesa, i tanmateix rebé un llamp del senyor a la coroneta mateixa... I ací els texts sacres divergeixen lleugerament... El dogma encar una mica estrafet, vull dir, no prou pastat, ni acceptat doncs per cap dels sínodes, dels com se’n diu, concilis... N’hi ha qui relaten que la benaurada mort arribà i s’endugué en Savon, i en Boro Nat es desvetllà tot solet i plorant... O àdhuc que la mort s’absentà aquell moment per causa major, i es desvetllaren intactes ambdós, i, penedits, compraren immediatament l’anell miraculós... O àdhuc, vós, que ambdós moriren d’espetec... O...
—Saps què, Mec? Veia que se’n cansava, ell i tot, amb la brètola xerrameca. I que de vendre’m, a manguis, re. Essent com soc de tarannà immensament generós, compadint-me’n, me’l vaig treure del damunt dient-li, en l’educat comiat meu, que records a la llevadora màgica, si encar era viva, és clar, i que passi-ho bé, que no podia ajornar més la meua pecaminosa visita a la concubina de torn.
—Doncs, carall, noi, Tit, no sé què dir-t’hi... Ara, sí que et sortia al capdavall bordet, el fill cagalló — un fill tan “especial”, d’un verge i tot!
—Oi? Ni que te’n fotis. Ara que... Què se’n podia esperar, atesos els seus preliminars...? De la clandestinitat de les clavegueres, no n’ixen mai gaires de bones, d’emancipacions individuals, ans al contrari, pler de malaptes concepcions en resulten, qui continuen, com veus, d’omplir el món amb llurs falòrnies del dimoni...
—Per tangents i d’altres diverticles rai, sempre acabem fent indefectiblement cap als mateixos acostumats bordells. En fi, si encar hi som, ja ens veurem demà, que avui, com deies, ja es fa tard i vol ploure, Tit; au.
—Au, au.
—Au.


(>>>)


20. (Faulona que s’esdevé a Nappuq, Pepparia, reialme del mitjà orient.)


No gaires jorns ans el monstruós daltabaix que quaix ho extingí tot, passats els garatges-bar i els altres mercats, on, sots amples pudents ombrel·les, aquelles llordes donotes hi venien peix i marisc de tota mena, a l’estadi, o belleu vull dir l’amfiteatre, on hi havia els actors (o gladiadors? o consciències?) qui hi feien llurs rucadetes de cosons ximplets, els de pus enrere entre la terregada assistent, qui no filustràvem de l’acció com qui diu res, allargàvem el coll o fèiem veure que l’allargàvem, car allò que hi havia sobretot eren tocaments més o menys d’estranquis, amb l’afegitó neguitós dels infames lladregots de tostemps, bo i ficant urpa on menys calia, i rebent per comptes, si hom els enxampava, un parell de braços trencats, sots la feliç aprovació si més no local dels qui presenciàvem el cas.

—Qui hi pica de peus?
—Ara t’ho dic: ningú. Tots ho trobem aplaudible ni plausible d’allò pus.

Amb els seus disset anyets, hi havia anat acompanyat de sos dispesers, l’homenot bast i incongruent, la seua dona esquelètica i minúscula, qui l’homenot brutal ataconava de valent cada nit, i la petitona de llurs trenta-sis filles, una noieta d’amb prou feinetes vuit anys, amb la qual com qui diu el protagonista s’entenia força bé, car tot just aixecar’s ja li venia al llit, i sovint se li masturbava, fregant-se-li (sondrollant-se-l’hi) la flairoseta fufeta al nas.

Son nas, pobrissó, beneit, ella se’n repleveix cada matí; i el reu tostemps amb la seua carona de cony, el nas tan ensinistrat prenent aparença indubtable de pipeta de xona, o àdhuc de no gens erèctil i doncs fal·laciosa xil·la. Mal despert, creu que somia truites de cony, vull dir, cony de truites: «—Die Zimmer in meinen Träumen sind nicht zugänglich. Ni qui gosés entrar-hi, al misteri ominós de les cambres dels meus somnis, com se’n tacava tant que cuidava engolir-se’l la ubiqua amèbica llefiscositat.»

S’escau que en aquella avinentesa també sa provinciana mare, qui el visitava de lluny, no hi fos, a l’esdeveniment esportiu (o teatral? o què? mortuori?).

Aleshores (me’n record rient) s’esdevingué una diversió diguem-ne espectacular, molt més espectacular que no allò (la funció? l’esplai? el partit? la guerra?) que hi devia tindre lloc lla baix, a l’escenari (o a la gespa? el fang? la sorra?).

Tant se val. Un acte teatral que hom podria anomenar: N’hi ha per a sucar-hi conys.

Els protagonistes de la peça hi serem la noieta (sucoseta), ma mare (balbota, de fadesa tothoreta reu), el tit (ço és, el criminal!), el (típic, repel·lent) cap gros de la bòfia, i el jutge (excepcionalment, per un cop) imparcial. Comparses a manta, això rai, no miréssim prim.

Es veu que, per coses de tirada habitual, com qui diu gairebé d’esme, avesat a acaronar-l’hi, acaronava doncs distretament el conyet de la noieta.

Un cap gros de la bòfia em clissà i començà d’esgargamellar’s que:

—Quin crim, quin crim, quin crim més imponent, jotflic, manoi, oidà, i tant!

Com tots els maleïts espietes oficials, amb uniforme o sense, acostumats a plantar d’esquitllèbit propagandes cruament mentideres, i llavors són ells qui se les creuen, sovint escaient-se que són ells mateixos els únics a caure a llur propi parany, ço és, a creure-se-les, com dic, fil per randa, mes no pas per això ells menys tretze són tretze, aferrant-s’hi com a ferros roents, i volent fer pagar a tothom, sigui qui sigui, el primer o el darrer, tant se val, la duríssima, sovint terminal, mai condonable pena; el gros de la bòfia començà d’acusar’m d’actes contraris a la constitució, i a l’honor i a la moral i a la pàtria, i a tota altra merda militar del moment.

Va dir que m’enxampava en flagrant delicte bo i ficant la mà al cony d’una menor molt menor, ui, molt, molt!

Tothom encontinent amanit a com se’n diu, a linxar’m, espectacle encar pus collonut, vós!

Tret que de primer calia demostrar la cosa, va dir un jutge imparcial qui s’esqueia (una altra bona casualitat teatral!) de trobar’s pel veïnatge, pels environs, cavà? Es va treure la carrinclona coroça (o com se’n digui d’aquell barret ridícul i fastigoset de jutge, amb farbalans i ruixes, i brodats xarons), i a sota, cosida, hi havia efectivament l’etiqueta que l’acreditava, i tothom de l’astorat veïnat caigué de molts breus genollons, no fos cas.

No fos cas que els caigués cap dictamen que els incriminés més que ja no n’eren pel fet d’haver fotut el pecat inexpiable de néixer.

—Em cag en l’olla; ho demostraré fàcilment, va dir el cap gros, —Porta la mà, criminal!

M’engrapà la flasca mà qui adés joiosament furgava la fufeta de la petitona i es ficà a ensumar-me-la.

—Ah, digué, de triomf farcit com de llardons, —Pudor de conyet d’infantona calenteta, vull dir, d’infanteta calentona!

Vaig pujar llavors a les taules, on piulí: —Senyor jutge, est hom... est foll... Est hom n’és, foll! Afoll... Son cervell, afoll!

I el jutge dictaminà: —Redeu, el reu raó rai!

I el tit: —Quines poca-soltades de congriar-hi, cavà?

I el bòfia: —Ara ho demostraré, reputa, collons! Nena, porta!

I li anava a ficar els dits al conyet, pobrissona, un homenot fastigós i groller, no pas finet i curós, i accepte i comcaleret com el tit, i ans no s’hi llencés, que crid: —Mos dits puden a cony, prou ho reconec, mes només els ficava al de ma mare, ací present, molt honorífica senyoria! Veu?

Ma mare cap plany. Només féu un somriure leporí.

Qualcuns datspelsés entre la massa ignara, remugaren, on intervinguí: —Cap escàndol, ep, vós. Recordeu d’on vinc tot sencer; què és una mà burxant el cony de ta mare quan no fa així mateix poc gaire hi has eixit de cap i tot? No fotéssim. De cap, senyories, de cap! I amb tot l’aparell genital penjant! No cardéssim cagarel·la, ca, vós? Prou romanços, cavà? Que ja ens coneixem.

Cap perill, nogensmenys, car llavors, per a comprovar si fos de debò cert el meu àlibi, la meua excusa extemporània, el bòfia matusser què feu? I molt matusserament? Doncs enfonsà els dits de la mateixa mà d’abans també al cony de ma mare. I digué que no, que no, que no era la mateixa pudoreta; que aquesta pudor era molt més fortota que no havia estat abans aqueixa.

Mes els jutge jutjà, després d’ensumar’m la mà i ensumar la del pelut bul, i la seua pròpia, per a ésser més segur, en acabat que també l’enfonsà al cony de ma mare, que ara calia per a ésser segur del tot, enfonsar les mans de tots tres al conyet de la menuda, on tothom (els assistents molt meravellats per l’enigmàtica pregonesa de la laberíntica ciència judiciària) féu: —Oh! Oh! Oh!

Els tres ens ensumàrem ensems els dits mútuament i recíproca, ara tu la meua, ara la seua, ara la nostra, ara la de no cap diguem-ne jurat qui hagi comprat peix recentment o menjat un entrepà de pegellida o cap altre marisc — i el resultat fou que allò dels conys i llurs pudoretes no hi havia déu qui ho destriés, i que davant el dubte irrefragable hom m’alliberava unànimement de tot retret.

Així amoroseix la clientela limítrofa el molt deny senyor jutge: —Un reu condonat sense pus aparat teratomatós. Apreciéssiu el miracle, capsdecony! No durarà... Anc no dura, cap miracle... Ai no, malaguanyats, merda!

On el públic es des-esbalaeix, i es desembalbeix i ens aclamava tots plegats, l’elenc sencer, i als jugadors (o actors) (d’allà baix) (qui sap on paren ni que hi foten) no gens.

És clar que cap plany així mateix poc de part del tit. I ma mare la farta leporinament somrient, i la moribunda dispesera redubtant l’atans inexorable del tacó més gros de tots, i la noieta escaldadeta demanant a cau d’orella (totes aquelles tèrboles suspectes insercions!) que li fiqués sots les faldilletes pomadeta d’aquella desinfectant que totjorn duc no fos cas a la butxaca, i el bòfia empegueït anant-se’n escuat a suïcidar amb un tret a la coroneta a cap rònec racó de barri de bandarretes.

Car carallot no havia pensat prou ni havia estudiat a la facultat (i així cap bordellevat de metge inic no l’albardà) i no patí doncs la facècia del maleït metjarra de torn qui, típic, t’ensarrona, com dic, alhora que et diu que “cal haver bon païdor a part de bon ull”, i, bo i endinsant un dit al bací infecciós i clafert de merda de cap malalt molt malalt, es llepa l’altre davant els ingenus aprenents, qui llavors fem (fan, fan!) el mateix, és clar, car no volen pas cap mala nota, mes amb la cagada, llas, que ho fan tot llepant-se (ells!) el dit putrefacte, ecs!

Ho resumia el jutge amb carota saberuda per a enlluernament general: —Si l’inepte ans fal·laç inspector hagués ficada de primer una mà a un cony, i llavors l’altra a l’altre, encar com aquell, vós; hom hauria belleu volgut fer’n mig cas. Mes quin tros de bul més dissortat, ell mateix enredava la troca, embotint la mateixa mà a cada cony. Xut, xut, xut; xut, xut, xut! — tocant l’ase mant camí, enllestia i explicitava palesament la sentència.

A part, és clar, que el jutge d’imparcial no pas gaire; a l’inspector d’anys que d’amagatotis es veu que l’hi portava votada, i avui verament de quina faisó més elefantinament elegant no el trametia a fer’s repicar definitivament.

—Un argument jurídic, diu ell mateix com a llevants de taula, en acabat del magnífic tec retòric de què ens fotia gaudir, dels pus tremends enlloc anc oïts.

I entre els assistents, els més vius ja en copiàvem crosses de paperet que duríem d’estranquis enganxades sota la màniga per si de cas mai fos cas que les vel·leïtoses autoritats del moment no ens volguessin interrogar de qüestions així mateix si més no tan arcanes com aquella.

Impudent esteta, l’home qui llig crida a l’aplec amb un rot, no li feien gaire profit els cogombres, i troba que la saba de l’atmosfèric califa (un arrière-goût de sperme chaud) és verament verí.

Vultúrids hi estrafan els crits dels corns, i els caçadors anem de bòlit — ara sí que l’hem cagada tots plegats. No sabem d’on vindrà el tret que ens occirà.

Mentrestant, més ençà, el bon estruç, no li costava gaire de pair, ben a poc a poc, mos a mos, el metge, ara ben trinxat a cops de falcata i de ganivetàs, i adés idolatrat per tant de salvatge pel seu esoterisme funerari que els jaquia atuïts, i claferts alhora de melangia i de vaga esperança que, tanmateix, qui sap com, el desclòs misteri irrompria amb gran to, en llurs esperits enderiats, aprés múltiples assaigs durant mil·lennis, i la llum així encesa els duria amunt i d’espetec, si fa no fa, ascendien a una realitat més impossiblement entenedora, pobra gent.

I llavors pel cel ominosos hi volen, voltant, els voltors, i senten sentors de podriment i s’hi atansen adelerats...

Dejús, la molt encetada carronya del metge els saluda complaguda... Ara adquirirà nova carn... Ara ressuscitarà amb ales!

L’estruç no ama gaire allò corromput o fètid, així que rai, car de tota manera ja se n’anava, saps? Espectres elusius, les ombres dels voltors li fan una certa angúnia; hom albirava doncs que potser calia fugir dels imminents epicaricacs (els trinxeraires a l’aguait). Així, pausadament, ell qui sí, xapescava enllà, desert avall...

Paint, paint, al bell mig de les distàncies del desert aparentment infinit, s’ha ficat a discórrer. Es diu: —Confegeix, noi, mots inèdits per a dir coses que són incomprensibles amb els mots que duen ara, mots que han esdevinguts putrefactes i ossificats, i no poden doncs donar idea de la cosa, tret que la cosa sigui totalment incopsable, en el qual cas no hauria de portar cap nom, car el nom que porta és façana que amaga una mentida i una impossibilitat, és a dir, és una impostura que només et rosega i fa malbé el pensament, i que cal rebutjar de totes totes. Anorreéssim doncs el mot inútil d’“infinit”; no pot haver-hi re “infinit”, és un cercle viciós generat per un cervell envaït per una força maligna. Com en direm doncs del concepte buit dit erròniament “infinit”...? En direm... Anava a dir el mot, i tanmateix me n’he estat. Car l’hauria d’explicar. I quina mandra ara, mig endormiscadet, haver d’explicar què hi ha dins un mot que és buit! Hauria d’explicar què és el buit, i allò em portaria a explicar una infinitat de mots buits. Una infinitat...? Quantes d’infinitats fan l’infinit? Vet ací una definició: «L’infinit és una infinitat d’infinitats». Ara ens entenem. Una infinitat té principi i fi. Si l’infinit el fem amb una infinitat d’infinitats, vol dir que l’infinit és una cadena constituïda per un nombre de baules de mai no acabar, mes que s’acaben cascuna d’elles individualment, això sí, on l’infinit no fora sinó un període de quelcom a l’univers, quelcom que, com l’univers mateix, no és pas que no comenci ni s’acabi mai, sinó quelcom que es va repetint de maneres diverses, sempre naixent i morint, i mai idèntic a ell mateix, i doncs l’infinit no existeix; existeixen els infinits, i això sí que ho comprenem. Tot ha un inici com tot ha una fi. I au, per a avui plegarem. I ens quedarem tan tranquils.

Tot això és alta filosofia, es diu. Ha pensat si potser, si encar se’n recorda d’ací una estoneta, no ho hauria d’escriure a qualcuna part. S’asseu a l’ombra de cap duna, i es trau tinter, paper, ploma, i os de sípia de la butxaca. De sobte, ara que s’amania a escriure... Sents esborronat que del seu bec impiu s’estimba damunt la sorra bullent un gros renec! La consciència encontinent el repta: «—No pots pas blasmar la sípia, gamarús, si la ploma cal·ligràfica és rovellada i bruta! La sípia (pensa-hi!) se sacrificà justament perquè la teua ploma fos ben lluent i neta. Tota la culpa és doncs teua! T’hauràs de suïcidar... per a reparar el pecat que li foties suara... T’hauràs de suïcidar com es suïcidà ella per tu, això si de debò vols rescabalar-la, reivindicar-la, dignificar-la, desagreujar-la... Fes-ho, fes-ho, ara mateix! Per tal que, en acabat que tan injustament no la vilipendiessis, pogués doncs replevir-se’n, de la seua dignitat per tu tan volpellament nafrada, pobrissona!»

I la sípia al cel de les sípies assenteix. «—Les sípies no som pas menys persones ni sobretot pitjors que no sou els estruços!» diu.

“Noia, fas molt bon teatre”, l’estruç li diu a sa consciència. I llavors li recomana que s’ho prengui amb calma, que no s’escarrassi dellà d’allò que és raonable, per tal que no s’espatlli en quatre dies, i que, per tant, per a dosificar-se, que despatxi cada vegada només unes unces de desig i prou, sense excedir-se’n gaire, ni desficiar-s’hi, i doncs fer-se malbé, pobrissona, massa. Car durar és guanyar. Car la seua consciència verament és molt puta.

Puta i comediant. “Molt agraït, molt agraït”, deia a tothom acabada la funció, i massa haver-ho dit, o potser perquè se n’adona que hom la victoreja de per riure, acaba dient, amb més raó, “molt agrit, molt agrit, molt agrit...”

Tant se val. Un sord esclat d’aplaudiments l’acompanyava pertot d’on se n’anava. Tret que no volgués dir allò, potser, evidentment, que quisvulla que l’aplaudís, l’immens goig era seu de veure que la seua fètida presència a la fi s’absentava.

Cal dir que fou un cony rebregadot, el seu, sempre refusat pel qaïd, per l’emir, pel soldà, pel califa...

En canvi... Cent conys iridescents de clítoris titil·lants penjaven (recorda-te’n) de l’arbre de nadal del nefand emperaire barbamec i fofo. L’emperaire Sensoli, el del sensori malmès i la maquineta morta. No pas que mai l’hagués tinguda gaire viva, la maquineta del fotre, sempre espatllada, incapaç de fendre un himen per tendret que fos. S’ho feia fer per l’especialista trenca-hímens de torn, i llavors, més malament que no bé, ell continuava l’àrdua fatigosa tasca del cardar. Llavors la maquineta se li moria del tot, i les cent verges qui els vassalls li trametíem per les festes del solstici, prou son sapastre cirurgià n’Obstreperí, s’encarregava d’extreure’ls sencerets els conys (a les verges), i aquella era la decoració més admirada per la plebs de tot el reialme qui aquell any la sort els queia de poder assistir a l’enllumenament arbori de l’arbre mestre de la cort, car cert que certs nobles havien així mateix dret d’encendre més tardet els llurs amb un nombre de conys corresponent a llur grau aristocràtic, tret que és clar sempre molt inferior als cent pelats de l’emperaire impotent.

Cal afegir potser que, en societat, el cirurgia palatí n’Obstreperí esdevenia un clown horrorós, de qui l’especialitat era de tallar’s certes estratègiques artèries enmig de la gentada, ficada encontinent en ficte pànic; es tallava ivaçosament les artèries al coll i al ventre, i als braços i a les cames, perquè a glopades la sang no ho escatxigués tot i tothom, i com se’n reia roncament llavors! Res no els era tan divertit, ni a ell ni a l’agraït emperaire, d’on és clar que rigorosament ho fos també per a la plebs en pes.

I ara moixoni, nois, que ací comença el bo de la història. Una vegada, un dels anys on l’emperaire i els seus comptables àulics comptaven les verges, es trobaren astorats que n’havien al calaix no pas cent — cent-una!

Qui s’havia descomptat? Que llurs caps no rodin encontinent! Maleïts, entre el nombre de les sortoses triades cent, se’ls n’havia esmunyit, sense que ningú la copsés, una òrfena grasseta i lletgeta qui, tanmateix emprenedora, també volia per a ella els benifets del sacrifici de la virginitat a l’ídol al qual enguany li tocava el benefici.

La noieta, una consciència encar del tot immatura, havia composta i tot una pregària adreçada alhora a l’ídol i a l’emperaire, que començava, si ens estrenyem gaire la memòria, així: “Ton capritx és mon desig/ Ton trepig mon fetitx/ I així fent en l’endemig/ Sitges i tremuges/ Grimpen ximpanzés/ Sense fastig ni escarritx/ I l’embut si se t’encalla/ Príncep te’l desenferritj/ Com Rasputin el tsarèvitx.”

Agrament, els envejosos inútils poetes de palau la criticaren a mort, i son cony fou adverat inhàbil i sobretot indigne del sacrifici.

I al capdavall, exiliada, anatematitzada, execrada, heus. Ací la tens. Ací mateix l’han portada, enmig del maleït desert, els roents corrents del viure (die heißen Ströme des Lebens, en dèiem a la cort els més poètics i esnobs).

Espontània, transcorr la monstressa, amb una llàntia encesa, pel rocallós atzucac. La monstressa és tan lletja i emètica que només ix en nits ben closes i de boira espessa. La monstressa i l’estruç filòsof són estrets amics.

«Quan érem joves, te’n recordes, noia?» Són abraçadets al jaç de pells de fennec, i se n’enyoren, dels anys de la picaó, on potser s’imaginen ara que foren mig feliços i tot.

Jaguts, eren les nostres incòlumes tites estalagmites titil·lants, i damunt nostre titil·laven els vostres indemnes clítoris com estalactites de glaç.

En acabat dels coits, ens trencàvem tots plegats com cristalls. Ens anàvem esvaint, nostres substàncies fugien com fumets, emanàvem vaporosament les ànimes qui prenien les formes silents de pinsans, mallerengues, gaigs, qui, curosos, per a no despertar’ns, partissin de puntetes corriols d’aire envant, vers les maragdines fosforescències d’enjondre, amb vults adolorits, tanmateix, com si sabessin, calmament i equànimes, que aquell comiat era el definitiu.

Amb goles eixutes glopejàvem ofecs.

Impulsius, ens havíem venut el garatge-bar de la cantonada i n’havíem comprat aquell, el nou, més atansat al mig del bulevard — en parlava amb els vells clients del nostre nou bar — res, els assegurava, no haurà canviat — els serviríem com us servíem; si fos possible, millor i tot...

En canvi, als quatre gats de l’antic no els dèiem ni piu; tant de bo, ens dèiem, no fóssim per ells mai trobats, peples maleïts, sarraïns de poble!

Prou els coneixíem. S’havien arruïnats, cascun d’ells, els mostatxos alhora fumant cigars pudents, xarrupant absenta, i jugant als escacs. Hom els detectaria de lluny, i s’amaniria una careta especial per a ignorar’ls completament.

«Perdoneu, no us conec de re; no servim d’això que demaneu; som molt triats i exigents amb el públic; haureu de tornar vestits de gala i ben raguts; la nostra clientela és molt selecta; la finor impera; renecs i mots barroers són interdits; la conversa és altament filosòfica, de matèries extremadament obscures; cal heure atès un cert nivell, potser si us aveníeu a passar un examen...?»

Componia la poetessa del cony rebutjat adients codolades recitades amb sorollets de còdols que rodolen: «Remuguen i reneguen els daus al gobelet/ I a la taverna els brètols bevíem a galet/ No ens aixecareu pus velles camises amb sets/ Ara es paga al comptat no fiem ni als stàrets.»

Cantaven passant els dulers en caravanes polsegoses. «.» Somien truites i es perceben vàgils per esteses cespitoses, ensumen la mar hermètica i ses saxàtils saboroses pegellides. Puden a cony les pegellides, es diuen, paral·lels i ensems, grollers i irreverents.

I s’arrisquen a dir-ne a barrisc i àdhuc de llarg abast. Elefantins, somiem-hi, cetacis, conys, que grimpen, i mosseguen i roseguen i rosten, i n’hi ha pertot arreu, i de les roques n’arrenques cap, i per cascun qui en desarrelis cinquanta-quatre es fiquen ensems a menstruar, tots a una, unànimes.

Fa la grotesca gargòlica poetessa, de lluny, mormolant a l’orella de l’estruç, son amant. «Món de goludams, món de podrides goludams/ Cada bestiota només hi és per a omplir el pap/ I anar fotent els altres tant com pot.»

Els vidres del mur del garatge-bar que s’abocava a l’avinguda eren disposats en escaquer — diagonalment, et trobaves vidres que alternaven amb blocs de ciment. Si a través dels menuts espessos vidres en guaitaves l’avinguda, veies que el paisatge era tot nevat, i que els innombrables vianants i vehicles de l’hora de dinar d’aquell jorn feiner anaven tots de blanc o de negre damunt el fons del paisatge, com dic, tot nevat. Ara, tantost ullaves la mateixa escena no pas a través dels vidres, ans per la porta del garatge-bar te n’adonaves que la realitat era la d’un jorn bellament assolellat i de festa, on tothom anava vestit prou acoloridament i on cada vehicle rumbejava, ben lluent, la seua pròpia color sovint ben llampant, i que d’ubiqua neu i que de figures en blanc i negre, gens, vós, gens.

Braços i cames com circells envolupant emparrats. Enllaçats com amfisbenes en lluna de mel, èxtasis de peus i caps que ixen d’espetec pertot arreu com menys t’ho esperaves, els nostres monòlegs continuen, fidels i sèduls, d’espigolar còmiques elegies. Els diversos pecaminosos delits ni oblectacions ni fal·leres dels necròfils no cal dir si en són, de font impertinent de greus gelosies entre els soferts ressentits estadants al cementiri. Llur frivolitat, bo i massillant lloses tombals o sargint mortalles, no ens lleixen gens indiferents. Les hercúlies falenes de les nostres ànimes en pena ululen tendinoses i els acusen, sorrudes i ben lleu en agonies d’afonies, de transgressions ni turpituds libèrrimes.

«Sabeu qui se’m caga també damunt? Gossos malignes. Gossos bares i proditoris. Cagant i mossegant, traïdors, caragirats, colltorts. Gossos botiflers, amb la mateixa malignitat del verminós xarnec. Gossos malignes de saigs, sicaris, bòfies, a qui, encertat, de vegades prou reeixia de trencar’ls les maixelles a puntades furioses. Escalfador plaer d’haver fet quelcom ben fet. Un dia no pas buit. Osca-me’n una de bona per a avui, si et plau! La bèstia ferotge ensumava distretament pixats i cagades, i de sobte, singlot de llamborda, puntada espectral, ningú no sap d’on ha vingut! Una merda de gos malparit qui ja no mossegarà mai més ningú.»

Ascètic, soliu, amb llengua de llamp, l’home qui llig, l’eremita de les temptacions, pocavergonya fos en bàrbares luxúries amb els monstres desèrtics (estruços, voltors, poetesses, sarraïns, fennecs, mares i filles, cirurgians), creu desconfir tots els altres conqueridors (entomòlegs, epidemiòlegs, egiptòlegs) qui progressen badocament pel seu caòtic arremolinat entorn. Brúfol i rúfol com malson els assalta tot al·lucinant. Sotmesos, sense hesitació, insà, els sacrifica i els incinera i s’hi calfa les nits on només la seua mortalla de setí l’abriga gens. Ha cremats els darrers fulls del poemari abstrús (filagarses de decandit guaitajorns). El darrer full abans de prendre foc li diu, angoixat: «—A la tardor de la vida/ Nie tylko liście opadają/ No sols s’estavellen les fulles/ També ens estavellem sencers/ Som embrions amb crosses/ Qui al capdavall clocpius/ No en sortirem sinó al no re.»

Impàvids, ens n’acomiadem. A tota esdevinença, el plectre de la lluentor la tèrbola tenebror, de regalims de creosotatge i olors de badiella atrofiada, esguerren la clamor de foscor nocturna que ens volia vulpecles (guineuetes) qui fluíem, llisquents i llambrescs, vers el no re del tot.

La matinada tanca el buirac, el matí s’aixeca amb esques d’incendi, i per clons de les mateixes circumval·lacions d’ahir (a rehash of ancient chesnuts), ens adrecem (adreça equivocada) vers la nostra cantonada, a fer córrer amunt les portes metàl·liques del garatge-bar.

Car oblidàvem que ara vivíem enjondre. I això que ens ho havíem jurat manta vegada. Pels invasors assetjats, tanmateix no serem moguts. Tothom altri qui vulgui envair’ns vendrem cara la pell. Els invasors, n’hi ha qui neixen àvols — són els malparits; n’hi ha qui n’esdevenen — són els degenerats. Els tenien ben catalogats. Malparits i degenerats ens aculaven al desert. Car abans de perir potser ens mourem. No fos cas que tot se’ns empitjorés, i és clar que hi ha, o pot haver-hi, si sabem què fem, més dies que llonganisses, on qui tindrà l’alta mà en un futur inescandallable serem nosaltres — i com ens n’aprofitarem llavors!

Futilitat dels tentacles que no hi arriben ni passat-demà. Borinots de sol·lícits sensoris, amb bovins monòlegs, per fressats corriols, sulls i xorolls (uni-orelluts) per solls infinites, amb infal·libles cactus i profilàctics greixos rostits, amb quin capteny nogensmenys no ens captenim! Car som seriosos croats en terra esdevinguda herètica, i pudim a cabra, ceba, i estront. I xiulem misteriosament i secreta com sol·leretes o cruixidells per a congriar ni comonir els massa anys reprimits col·legues, bojament àvids per desbotar, quan l’avinentesa (per una vegada!) se’ns presenta on l’escac serà (molt cruelment ni genocida) mat.


(>>>)


21. (Faulona del provecte Victorí Biterna, amb un enemic massa traïdor dins seu mateix i que es diu ventre.)


Fra Victorí, a ningú no podria vendre son ventre sempre endenyat, sempre felló, injuriós, ultratjós, i rabiós, exacerbadament exasperat, totjorn de cerimònia fúnebre, rosegant i rautant als ossos mateixos del costat i el voltant, els ossos que el suporten, on es recolza, maleït ventre desagraït.

Amb aquell nyap insuperable, mai cap dona amb cara i ulls no l’ha trobat mai prou deny per a dur-se’l a la vora. Amb qualque monjarreta es llençaven, ha anys, i de llunyet, pedrolins. I als companys els revelava, també ben immatur, i per això encar estúpidament envalentit, que moltes de les devotes a tot estrebar potser les trobava prou bonetes per a cap clauet ventís i passatger; no pas, però, mai, per a casar-s-hi; no les trobava pas gens a l’alçada... «Ara que una dona, ja se sap... A quina alçada de pensament vols que s’enfili, la pobra.»

Àdhuc una vegada, molt humilment, a son pare (d’ella) tan groller bandarra grofollut tabalot i graponer li requestava, de la filla, la grapa. I per contesta rebia un rotund mastegot al greix dessobre el queix esquerre, un greix que encar li tremola, al cap de tants d’anys, ara.

De nits, somiava sovint que hom el rebia en canvi, no pas amb mastegots, amb candeletes. «Hem somrigut (li deien, xirois i cofois, els nous familiars tan ben avinguts) i ens hem avingut a la teua vinguda. Hem hagut d’haver convingut que, poc o molt, sempre hi has pertangut, al nostre clan tan selecte ni clos.»

Tant se val. En realitat, mai ningú no l’ha volgut, gens. No és el primer ni serà l’últim. Això rai, no passa re. Som els coneguts rebutjats de la terra.

Tret que ell ho fa tot pagar al ventre.

Cal fer-ho tot com dictaminen els enginyosos paràsits abstemis qui viuen als seus budells; «res que mengis (ai, malastruc) no ens serà mai gens bo».

Si s’hi pogués dialogar, li aclaririen què conyiules volien que s’hi fiqués al pap. Signarien un compromís — els paràsits no se li alçuraven en aldarulls mortífers — i ell, sotmès molt de grat, només els embotiria llurs plats més escollits. Tothom content, i pau universal a l’univers victorí. Una victòria per a la concòrdia, i per a la discòrdia la més fúnebre cerimònia.

Els enemics tanmateix, massa sobergs, no volen cap mena de parlamentarisme de tu a tu. Imperialistes excrementicis, no es volen asseure i resoldre pacíficament el conflicte.

«Si en pesqués mai cap de sol, com el feia patir aquest pic a ell», es jurava fra Victorí! I somiava en els antics molt ardits heroics prohoms qatalonis, qui (com prou diuen les cròniques), per exemple, abocaven alegrement oli bullent pels matacans contra tot invasor qui «ens agrediria a mort; car no ens arraulim mai, els insurrectes qatalonis, i cap recança mai no se’ns encomana, no; tret que no sigui la d’haver estalviats vergassades i anorreaments als qui ens volien esborrats tantost no els teníem sota la bota».

Ah, els qatalonis! Els qui conquerírem, per exemple, el virtuós Àttila als nostres llegendaris «qamps qatalonis». Els qui, ara que per tot l’orbicle, arreu de tota l’esfèrula de les ridícules orbitúncules al voltant d’un Solell moribund, tothom s’agenolla en abjecta subordinació a l’escanyador poder dels abjectes infernals.

Amb tedèums merdegosos i noses marcials, els de la guerra «op-psi» (o guerra total d’operació psicològica) concertada per tots els elements àvols i mèrdics de la condemnada imbecil·litzada societat — ço és, la fatídica fastigosíssima conxorxa de capellans, militars, bòfies i moralistes — els veritables quatre genets de l’apocalipsi cataclísmica — al servei perpetu dels déus de l’avern de sempre — ço és, els qui adstupeixen de valent, i no saben fotre re més, ço és, els qui s’estimen a mort els calers, els qui ho abasseguen tot, tant com poden, perquè la resta manqui de tot, i per això comploten i inventen i espleten i se’n pleveixen fins a esprémer-hi tot el suc, tota mena guerres — re altre no els rendeix tant de caler — i els sicaris, els quatre genets de la destrucció i l’anorreament, mamant a llurs orificis com els rèptils qui són.

I només quatre incrèduls qatalonis encar resistim!

Te’n recordes dels qatalonis que apellàvem ‘gaudins’? Els gaudins érem, com tothom sap, els exempts de certes taxes oneroses i vergonyoses de pagar. Els gaudins som els únics intel·ligents del planeta imbècil — car som pacifistes i ateus. Cap pagament no permetem pas nosaltres que sigui desviat vers els repulsius assassins ni vers els estúpids cretins — escandalosament, massa sovint, ambdós fent u — els assassins uns cretins, els cretins uns assassins.

I així anar fent. En Victorí, la dispèpsia, amb el disgust que s’enduu pensant-hi, l’amarga exponencialment i exorbitant. Rosegat per una rancúnia irrenunciable, per exemple, ara mateix, contra els botiflers qui apariarien (‘reformarien’) el repel·lent edifici del feixisme monàrquic de l’enemic, per comptes de ficar tots els recursos en enderrocar’l — els escanyaria ara mateix, maleïts paràsits!

Com adés pronunciava molt clàssicament el doctor Herzen (molt millor metge que no el calçasses qui a nosaltres amb vòmics deleteris ruans ens marcia), com sàviament receptava: «Què foteu, datspelsés. És de vils traïdors voler ésser-ne el remeier, quan el que cal de totes totes és ésser-ne la puta letal malaltia que els trameti al femer del mai més. La terminal malaltia, la malaltia, betzols de la merda als ulls, no pal el repulsiu remei!!»

Mes, calla, home, que l’efervescent monjarra Valentina, la del païdor magnífic, ve a reptar-lo, amb tota la raó. «Quina disposició més alterada no presentes avui, Victorinet! T’emmalalteixes debades. Tot jurcar és pallassada! I com més jurques, més t’irrites les neurones, i les neurones en rebel·lió irriten els paràsits gàstrics, qui què altre poden fotre, pobrissons, que tornar-s’hi?»

«Qui ets tu, carall, Valentinota, per a reptar’m? Ets tu el meu metjarra? Ets tu aquell qui, per sort, se’ns morí ajusticiat pels aborígens? I miraculosament i màgica es veu que, en acabat, la seua carronya desenvolupava ales? I ara ha esdevingut tòtem per als salvatges?»

«Què dius, carallot, d’on treus tot això?»

«De la mateix font d’on venia la seua llengendària biografia. Es veu que treia de les ruïnes, com cap altre arqueolegarra de pa sucat amb oli, suc petri pòstum, i trametia a l’academiarra fútils paperots que anaven a parar penjats instantàniament a la comuna de qualque presó per a perdularis. Quan es moria — de silicosi, crec — o torturat molt exquisidament — els detalls varien — el cas, però, és que els trets arcaics li ressortien, ara que ja es trobava a la fase agònica, gairebé ranèrica, de la mort.

«Semblava, molt depressivament, un simi, pobre home. Més tard, el seu cadàver fou bescantat àdhuc a la funerària, i en presència dels pollosos familiars qui es van quedar tots amb cara de mona.

«Per comptes d’anar a sebollir’l, aquells supersticiosos salvatges el defenestraren, i rodolà tot esguerrat vers la claveguera oberta que davallava en torrent al peu del barranc que en dèiem (i encar en diem) ‘el canyeret’. Voltors se’l cruspiren sense manies, i així és com, per transmigració de les carns, desenvolupà ales.»

Arrufava les celles la Valentina i arronsava les espatlles, i girava cua i el jaquia covant i fent niu en les tristes ofrenes del seu agre discórrer, plantat ran mateix d’aquell grandiós paisatge tempestuós que s’obria enllà de la voreta del barranc del canyeret, d’on cuidava estrompar’s, car prou semblava tentinejar-hi, i que n’hi hauria prou doncs amb un buf dels barrufells barrufets del vent, per a trametre’l per la mateixa via que adés no emprengué el llegendari remeier, l’adobaire d’aborígens i d’altres simis locals.

I ara esclata, tot sol, arrucant-se: «Calla, vols! Algú m’interromp, i trenca la continuïtat inviolable de la meua construcció mental del moment, on cada mot ni idea es bifurca en dos nous mots o dues noves idees, i no cal dir que els novells es bifurquen a llur torn en noves xàldigues de brillantíssimes idees, i el trencaclosques esdevé espectacularment immens i àdhuc il·limitat, i en perds l’horitzó, i tanmateix hi ets, hi ets, car el cavalques, l’horitzó, l’horitzó circumdant (tret que el colc ben segur a l’enselladura, capgirat, cara a la gropa, i hi veig doncs, darrere i davall meu, l’enter panorama de la magnífica construcció lògica), i llavors què? Ai! L’enemic t’interromp, i les peces del discórrer, les peces del trencaclosques, au, completament esbarriades, s’ensorra la meravellosa construcció i es desfà miserablement com piramidal piràmide feta d’escuradents, i veus ací el desastre irredimible, un altre trencaclosques essencial perdut en l’eternitat, i l’emprenyament és màxim, i l’anarquia dels paràsits ventrals és un maremàgnum horrorós, i veus ací perquè sempre soc sol... I per això només enraon amb mi mateix... I perquè tothom m’hi és de massa... Tret que callin, que callin, que callin, i no m’interrompin mai.»

Jura llavors venjança, i amenaça que fotrà passar per les baquetes l’infractor. I tomba el cap i veu que s’allunya la trempada monjarra de la cara vermella com carn crua, i de sobte se’n penedeix i li sap greu, d’haver-la tractada com l’ha tractada, i el penya-segat d’espadats vessants adés tan seductius, amb pudents ventegades de sotamà que se li volen endur àdhuc el tapanàs, ha fracassat en ses fútils temptacions. «No serà pas avui (diu equànime) que m’enxamparàs», i s’instal·la faraònic al pedrís a endolcir-s’hi els ànims. Sap que, amb la calma, sovint la vida llisca menys exasperadament, i cap bon vici oníric llavors prou li forneix vaixells i fites i troballes, i quantes de vegades, en aquelles excel·lents situacions, no ha exultat, amb raó, que en un paroxisme de saviesa reeixia ben aviat a resoldre els enigmes tots.

«En un paroxisme de saviesa resolc tots els enigmes!!»

Rere el crit esbojarrat, es tomba la monjarra d’una revolada, i li cau la mantellina, i remarca que tota la seua pell esdevenia anserina, i tem pel Victorí, i es diu: «Aquest home va pel mal camí. Se’m torna boig del tot. La història es repeteix. Els de pus dels vells se’ns tornen boigs.»

Amb robusta serenor, se’n torna enrere i, per ondulants turons, s’adreça vers el depressiu patidor, el malalt del cap (el ventre ho sap).

L’albira el meditatiu entotsolat que se li atansava, ninotet rodonet, saltironant com bombolleta, i discorr de mantinent que...

«A través de mantes esquediàstiques, estocàstiques, circumstancials, coincidències i caramboles, tots passem de ninot informe i sense alè vital, a ninots més o menys formats ni formosos, animats per un breu buf d’existència — un buf que mai no durarà gaire, i sovint gens ni mica.

«Una existència llavors que, si el ninotet la sap aprofitar, tot això que hi afegeix, vull dir, a la minsa vitalitat del buf — és com ara si li oferia ell mateix (al buf) com qui diu un afegitonet d’embranzida, un suport d’espiritual pleixell.

«Ara, això també. Ninotet prou viu, això fa, se sap dosificar la vigoria del bufet, no vol balafiar-la amb bretolades de bajà, no fos cas que massa enjorn li fes llufa sense haver’n, així poc, gaudit prou, pobret.»

El parpelleig del formós encès visatge de la monjarra li duu a l’esment l’existència en la seua vaga infantesa del ninotet de fusta qui es deia Pinyonet. Tots en som, un altre Pinyonet, un ninotet de fusta embruixadet qui, quan deia una mentideta, no pas que se li bellugués com a d’altres qui prou coneixem, la pirulineta. Era el nasset, el nasset, que li creixia un bon trosset, i de valent i ben dretet.

Tret que per a nosaltres, com anava dient, no és pas el nasset que ens creix tot dretet i punxegudet, quan, a les femelletes, bo i entabanant-les, els diem: «T’estim. T’estim de tot cor com un carallotet. Tibià ià liubbliú. Ich liebe dich. I love you. Car allò que de debò estimem és de fotre’ls ben endalt, al conyet, el nostre pseudonasset molt enfrú. I love you. Tibià ià liubbliú.»

Ai, faves i bledes fades; ai, animetes de càntir; ai, paperines umfladetes de vent, cal no confondre garses per perdius, bah! Gara! Gara! Via fora! Aclucalls a mar! No val a badar!

«Diem que us amem/ Mes de fet ens hi pixem/ Car allò que de debò volem/ És només ficâ’us-la als caus calds i pudents.»

M’he ficat a riure. La post del pit és el penell de les emocions. Ara, content, felinament roncava, com adés bategava, foll.

«No et molest pas, Victorí?»

«Ah, Valentina, pensava en tu!»

«De debò? Quina sort! Totes mes penes cuiten a enfugir’s i enfonyar’s, ben remotes i ignorades.»

«Recordava l’atzagaiada ingent que et fiu, convuls, ara fa no gaire. Enze feixuc, sempre banyant distretament en deus massa turbulentes d’exuberant insignificança, era fatigosament i tenaçment de tornada de la polsegosa font que fa anys que no raja, i amb la mateixa sol·licitud que empra l’engabiat contra els escarcellers qui l’engarjolen, en maleïa les deficiències subterrànies, quan has vingut a trencar’m el precari meticulós fil de la pagoda lògica que era estarrufadament confegint-me.»

«Ai, perdona, noi.»

«No; tens raó. Aquest cop l’encertaves. Car tornava a la banal infantesa on s’escau que havia vist un camió per primera vegada, i en tocava encantat els pneumàtics (que per cert eren de la marca ‘Magarrufí’, com si els veiés ara mateix), i l’àvol xofer féu petar salvatgement la botzina que els precaris cuquets de mes orelles esbocina. Queia ert, i romania convalescent qui sap els períodes, i mai més no fui el mateix, i mentrestant els cuquets orelluts es conxorxaren amb els paràsits gàstrics, i llur objectiu (reeixit) sempre ha estat entre tots fotre’m la vida impossible.»

Amb les inicials vacil·lacions de la sangonera, la rodanxona Valentina, escumejant nereida, nàiada, o orèada, crisàlide o cariàtide, el besà a la galta. En Victorí, nou satiret de trinca, se n’envaní amb la impulsiva força d’un cicló. Tot estarrufat i empastifadot de pintallavis, maldava com cap clown, i feia uns escarafalls i unes pantomimes adequades, i corria, corria desesperadament, a contar-ho als altres frares, i eren tots a la ‘celebració del misteri’, i allò, però, no li féu pas minvar molla el coratge, i dardant entre els clots i els tolls de la fira del sacrifici, pujà a l’altar i digué: «Hom em besava, hom em besava! Salvat, salvat! Aniré a llençar al canyeret tot mon arsenal. Car hom s’arma sobretot (és conegut) perquè preveu un, més o menys proper, suïcidi. I com més excessivament no s’arma, més veu atansat el seu degut suïcidi. I a qui li cal, podrit, l’acte obscè, si l’amada el besa?»

Els de pus entre els frares trobàrem tanmateix el sermó prou propici. Qui més qui menys, tots fèiem el longuis, i fotíem cares de prunes agres, mes mentalment no pas, vós, que la talent no ens vingués de picar-hi de mans de valent, tret que crec que ens plevíem aquelles setmanes a fotre vots de silenci. Prou el congratulàvem nogensmenys mentalment, com dic. Car es reivindicava, per una vegada, el vell bavós repapiejador, el provecte, panarra i petaner, Biterna, sempre renuent a sotmetre’s a les regles il·lògiques. Benaurat ell, pobre home; prou s’ho ha guanyat; s’ho mereixia!


(>>>)


22. (Faulona del trinitari rebordonit.)


«La coreografia del senescent misantrop és sobretot (i quaix exclusivament) de fer cares de fàstic pertot arreu on cau; amb irritants garranyics, el sílex prehistòric de ses ungles grata a contrapèl els esperits de tothom qui ragui pels seus voltants; puc garantir’ls que no és cap calúmnia dir que aquell cavernícola ultra-sorrut, sedentari i catafracte, és deleteri per a la societat; no és pas solament mon parer, és el parer de cada altra femella al món, sia núbil sia climatèrica, tant se val, les dones em pes el rebutgem, i el volem ostracitzat, i això si doncs no executat sumàriament, detestable enemic del poble, jull desastrós, metec repulsiu...» — deia na Cleòpatra Baules, de bracet amb la seua amant, na Tresa Caverna, filla de son molt famós pare, el mestre astrònom Nícola C., inventor i constructor del millor periscopi ni telescopi ni estetoscopi, i còpia rai d’instruments òptics.

En Procopi Lalanda, el promès de na Tresa, se li atansà part darrere, i sol·lícit, li acunçà la trena. Va dir: «Perdó, senyories, és que la trena de la Tresa sempre es destrena; és una treneta força insurrecteta, ha, ha.»

En Procopi, qui totjorn és vantava d’ésser una mosqueta morta qui a ningú mai no nou, era un pobre mec d’allò més odiat entre els plepes del tribunal constitucional, dotze jutges d’idees infernals.

Va dir el president, espolsant-se l’estalzí de les celles, i fent petar molt cacofònicament sos artells, de faisó que els de pus d’entre el públic ens embussàrem les orelles: «Qui més humil no pretén vúlguer’s, més soberg ni vanitós no demostra ésser!»

I fou en Procopi condemnat a l’expulsió del territori, i declarat ‘maiviu’, ‘nulens’, un no ningú de debò, una nul·litat sense cap dret ni un, i qui qualsevol pot matar instantàniament i impunement, si mai gosava atansar-se’ns a les fronteres, ni que ens vingués disfressat, per a compensar, del més vanitós dels egregis tifes, és a dir, l’irrisori pontífex romà.

I la Caverna i la Baules, en copsar el dictamen, contentes tanmateix d’allò més, car quin quitze més apegalós, vós.

Les dues malèvoles veïnes, molt criticaires, falses assistents per a feines innecessàries, ara esperaven que llur plet, que prenia tan bon carés, acabés encar més favorablement.

Ambtant, però, l’inútil procés contra el misantrop, és a dir, contra mi, amb el comentaris aquiescents del respectable, passava per ull, enfonsat d’empertostemps en els patracols, els mamotrectes, els baldufaris i la impaïble paperassa legal en general, oblidat de tothom. Ço que era natural. Com podien els jutges punir algú qui era com ells...?

Car què collons són els jutges sinó misantrops! No fotéssim. Tots els jutges, diplomats per les més altes instàncies, en són i n’han d’ésser... Misantrops, els qui odien la plebs. Els qui odien tothom. Si no odiessin els humans, per què es prestarien a jutjar’ls? I jutjar’ls, rai. Per què els condemnarien, a recer de malignes lleis aberrants i infames, fetes a mida per a afavorir els pitjors; lleis d’animals per a animals. I animals, rai. Animals eixits d’estranquis dels cràters sofrosos i infernals.

La vella Baules, no pas tant la Caverna, qui era molt jove i doncs força ingènua encar, em volien allò pitjor, només perquè no les anomenava al meu testament.

Llurs possibilitats de romandre-hi les ensorraren definitivament els afalacs (falsos, com tots els afalacs), on follament em sebolliren, sense adonar-se’n que, com més m’afalagaven, més punts perdien. Fins que, en un no re d’estona, els perdien tots.

I ara aixequen, revenjaires, carrinclons tol·le-tol·les contra l’intrèpid qui so, qualcú qui ha sobrades airosament mantes d’imponderables ordalies, i qui, fornada rere fornada, proeses acompleix que eclipsen els Solells i llurs singlots de ximples enlluernadores erupcions.

Fui molt reeixit marguiller del resplendent temple votat al Trimurti, i mos jorns, fossilitzats, eren tots dolços, lírics i idíl·lics, i tothom admirava (de lluny) el personatge. Un personatge, qui, mentre s’estavellen bòlids alats a gratacels i ziggurats, romania impàvid, vivint d'il·lusions. Poètic, i sobri i frugal (amb no re en té sempre prou), i qui molt il·lusionadament doncs, versificava, sobreeixint de gratitud, mentre li bullia interminablement, com dic, per tota teca, l’arrosset amb les safranòries a un potet cilíndric de modestes proporcions.

Feliç ell, qui tant se li’n fotia de fet tot. I a qui mai no li hauria presa la talent de ficar’s enlloc. Ridículs adelerats fidels arrelats fanàticament a causes sempre estúpides. Ells s’ho farien, fètids. Per què m’hi hauria de mesclar? Què se m’hi ha perdut?

No pas que no m’empassés, penitent, i contra l’excés d’hilarant atrabiliaritat que em pujava del fel, de lluny en lluny, un brou d’adob vòmic i nespres en saó. I que d’amagatotis, furtivament, no anés ficant-me en cap petit racó encar ara mig secret certes peces i pedres de vàlues immarcescibles que triava i subtilitzava de les donacions dels pelegrins més rics i malparits, i doncs més adeptes a comprar’s indulgències contra les penes acrescudes ran llurs repel·lents pecats.

Eren també, els petits ídols que veníem, i que, com a paborde de l’indret, em tocava exclusivament de mantindre ben nets, escurant-los els orificis, passant-los sovint part damunt la camussa, i traient-los la pols i el greix de les ditades, eren, dic, els xarons ídols petits, balmats, és a dir, tot buits part de dins, i quan havia reunit prou capital — trofeus com dic triats — trofeus autèntics, no pas peces estrafetes modernament per a ensarronar turistes, lluents objectes trobats per pàries camperols (qui nus i ignorants no n’endevinen la vàlua) entre la runa hipogea de qualque palau pretèrit sebollit pels terratrèmols, les guerres, i el pas de les eres, i ara immers en qualque vasta propietat de qualque ric rajà o paixà, qui el venia a cap altre ricàs, o el fa oferir als déus en remçó (o pus tost comprant-ne el perdó) de ses horribles malifetes — no gaires articles exclusius, però caríssims als mercats (legítims i no) mundials; monedes i amulets antics i únics — llepolies irresistibles per als esnobs col·leccionistes multimilionaris esbarriats pel miserable món — figuretes gairebé totes de mediocre factura — àdhuc alguns horrorosament grotescs — sovint, precisament per llur lletjor i mediocritat, i antigor, els més carots...

Aquest capital, doncs, el vaig embotir al foradet més privat i mai revelat d’un d’aqueixos ídols més grosset, i me’l vaig enviar a una adreça d’un país estrany, i al nom d’algú a qui vaig afanar-li la cartera, i qui vaig inscriure per telèfon a una cambra d’un vistós hotel vora la mar.

Cal dir que un altra de les meues tasques al templet era de trametre aquests objectes de culte virolats i innocus — tot el vulgar repertori d’estatuetes — ninotets de l’exímia sacrosanta tríada, comprats pels alhora necessitosos i àvids clients de la religió — així que jo rai.

Quant a les trinitats sacres, tothom sap (i si no, compassiu i commiseratiu, prou l’en declar sabedor) d’on surt la inaturable repetició de tres déus qualssevol reunits — trinitats simbolitzades en triangles equilàters (o el que jo en dic ‘triangles troglodites’).

Als anys petris, o cavernícoles, els primers dibuixos mai dibuixats damunt les roques eren triangulars, i eren (què altre podien ésser?) eròtics, lúbrics, sexuals, car representaven l’autèntic déu qui els primer homes no veien que de debò existís, car prou en sentien les obres, els miracles — i aquell déu era l’aparell del fotre, integrat pel parell de collons (a la base del triangle), i el cigalot trempadot enmig i amunt.

Aquest triangle màgic, fet de tres unitats fautores de prodigis, ha perdurat, i ha esdevingut, arreu, sagrat, i no cal dir que ha estat manllevat pràcticament per tota mena de secta supersticiosa (més tard apellada, tant se val, religiosa). Potser ni cal afegir, per massa evident, que els blanc-i-burells coloms — o àngels, o follets, o dimoniets benèfics — qui mig s’escapoleixen de l’àpex, o vèrtex dalt del triangle troglodita (o equilàter), és palès, dic, que representen la lleterada (de la mateixa color i substància) del cigalot originari que, estilitzadament, es convertia, doncs, muntat enmig dels dos collonassos, en la part alta del triangle.

Desapareixia (jo) una nit, monjo peripatètic qui és de viatge caritatiu qui sap vers on. I m’embarcava a un jonc. I la peripècia era vasta per oceans ingrats. I al capdavall feia cap a la costa on m’abillava com els locals, i anava al meu hotel a rembre-hi mon freturat paquet.

Com tots els exiliats, anant devers terres que hom assumeix erròniament que seran més lliures i acollidores, ens hi revenen sovint a la memòria els altres ardus viatges transatlàntics on, a coberta, exhausts, tractàvem de clapar, i les tempestes i els llamps i els durs objectes (cadenes, cordatges) que voltaven pertot ens percudien i esterrossaven.

Estranys remordiments ens mossegaven, i ens neguitejàvem amb les noves dificultats que l’esdevenidor no ens amania. I sabíem que cal sempre anar preparat, en aquest món d’ubiqües perfídies, per a la desil·lusió. No et vols pas lleixar sorprendre per la pobretat intrínseca a tota realitat, sobretot tantost s’hi barregen els humans, qui ja saps que tot ho fotran malbé, car per què altre hi foren, al món?

Mos malsons eren remoguts safareigs on es regolfaven, en abonyecs putrefactes, toves construccions en forma de ziggurats. Ziggurats i gratacels, ja ho he dit, sempre zigzaguejant, i prests a l’enderroc, disposats a l’arranament, sigui per causes ‘naturals’ de revenja del paisatge violat, o per motius també reivindicatius extrets del perenne inextricable odi que hi ha d’haver entre persones qui no s’han mai de poder encobeir, car per això són fetes, per a fer-ho malbé tot, com dic, i això inclou sempre (potser preferentment i tot) altri.

Fet i fet, a tothom, i als exiliats més de pressa encar, tot ens surt a la biorxa. Al cap de poca estona, tota esperança s’ha fosa. Se’ns allunya el fat, escarnint-nos i fent-nos pam i pipa, i llençant enrere un maliciós esguard, alhora amb un mig somriure dolent i podrit, de menyspreu i de fàstic.

Tant se val. La qüestió és saber-ho. Aquest univers escàs és tot un muntatge absurd que fou creat amb la meua naixença i que desapareixerà amb la meua mort. I prou. No hi ha re més. El romanent són merdegades sense interès. Pse.


(>>>)


23. (Faulona amb la mosca sublim.)


Urpes corrompudes emergeixen lentament de part de dins i obren els durs llavis esblaimats del sarcòfag.

Meteòrics, harmònics, coreografiats perfectament, eixams de mosques orquestrades hi fem cap, melòdiques, i, pròpiament gremials, no ens barallem mai. Per a totes n’hi haurà prou. És una mòmia damunt la qual milions d’ous no n’hem ja posts durant les innombrables èpoques on treu el nas i fa un volt pels voltants (i alhora n’extreu un bon bol, i l’arrossega, amb ses urpes de xarxa, amb unes quantes de verges, les quals consumeix més tard pausadament, ben enfonyat, durant setmanes).

El tap, el nyap horrorós, l’enuig majúscul, són els escamots vandàlics, és a dir, els esbarts anàrquics i egoistes (res a veure amb els eixams molt solidaris i magníficament coordinats) de certs titellencs ocells molt criminals, d’aquells qui hom apella (despectivament, com cal) “insectívors”. Llurs quequeigs i llurs grinyols i garranyics són infectes purgacions d’orquestra — allò no és cançoneta ni re, allò no són pas dolços arpegis d’arpa com els que jo mateixa, mosca sublim, no sé produir — el meu insigne brunzit, sense falsa modèstia, és (tothom ho reconeix) totalment celestial.

Tant se val. Mai no m’han feta por, els tifes (molt valents quan van arraïmats en armats boldrons dogmàtics). Sempre he rebuts els mitges merdes de presumptuosos ocellarres amb un badall morat i un esguard glaçat. Què altre es mereixerien, destructors de sublimitats?

Mes tornéssim a la nostra reverenda mòmia. Empesa pel seu instint de mòmia afamegada, imponderablement (de tan frèvola ni prima que no esdevenia) es fot, com en Pere Tarota (o en Pere dels Naps, o del déu Pan), es fot, dic, a volar, amb els seus pedaços solts de mortalla, les seues betes apedaçades de mòmia qui-sap-lo antigota, bo i fent-li d’efectives ales. I enmig les tèrboles tenebres de la més foscota nit (sempre en tria de semblants, ho sembla ensumar a l’aire), entra inoït per les finestres de les verges qui dormen el son pregon de les verges qui un instant abans amb el coixí se la pelaven i s’escorrien, i les abdueix, se les enduu, tantes com pot, vint o trenta cada nit de bona pesca.

Cal dir que al nostre aitan ben avingut orquestral eixam, els nostres dissabtes són de lleure; no hem de formar ni re; hom ens lliura l’honest i ben guanyat estipendi i, amb allò, i ben mudadets, amb llustrins i tot, amb ales delicades ivaçosos volem, qui més qui menys, a despendre’l. Anem cascú per lliure. Cascú a lliurar’s a la sòlita disbauxeta dissabtenca de la seua preferència.

Personalment, d’ençà de temps immemorial, sempre he fruït qui-sap-lo bo i ensumant draps d’entreforc de certs femelles adients (i especialment verges) — draps d’entreforcs, doncs, delitosament flairosos.

Confessaré que darrerement romania exuberantment enamorat de... Extremadament encaterinat amb... certa verge, de qui la sentoreta d’entrecuix, per a mi (de qui el tast odorífer tothom reconeix que és fabulós), per a mi particularment, dic, era distintivament sensacional, ultrapassant en deliciositat la vera ambrosia dels més fantàstics paradisos.

Si puc donar abans de partir definitivament un petit consell als meus hereus qui desclouran de l’agre del terreny tan ben adobat ni assaonat de la mòmia, feu-me cas, si voleu. Àdhuc tu, el caganiu, qui sempre em sortiu rebels. Davant el públic, abstén-te’n, si pots, de demostrar’t tan entusiasta, car prou saps que prendre plaer en re només et guanya els retrets dels envejosos, i això si doncs no llur ràbia assassina, i el de les malignes autoritats invasores.

És clar que no pas que t’hagin de neguitejar gens els retrets dels datspelcul, mentre no et vulguin la pell, com dic.

Això dels retrets, mentre no et guanyis els propis, rai. Car qui s’acusa de cap crim, desgraciat, no hi ha pas pitjor imbècil, ni al capdavall pitjor hipòcrita. Sòrdids personatges, adobats, ells, per al martiri mentider (els de debò amanits per al martiri de veritat, aqueixos són uns tocats sense remei i el manicomi és llur lloc), avui de sobte tacats extraordinàriament (car ordinàriament ja en van), esparracats, enteranyinats, plens de brians i nafres, es confessen públicament i es colpeixen el pit, i voldrien fer plorar les fleumes, mes (ens repulsius, emètics) què altre es mereixen, ells, que una bona puntada al cul, i la desatenció més despectiva? Més ens val no ocupar’ns-en més.

Aquella nit, on, com tants dissabtes em proposava d’anar a ca la meua verge, per a posar’m (i romandre-hi tan agradablement embadalit totes les meues hores de lleure) damunt els seus benaurats draps d’entreforc llençats no gaire lluny del mateix llit — on, tot i haver-se-la pelada tan deliciosament com cada nit, tanmateix, de vegades, els traïdorencs eruptius malsons que no saps mai de quin cràter no brollen, de cops, com dic, la fan gemegar... — i com llavors l’acaron, sense fer-li pessigolles, i li mormol a cau d’orella delectables melodies per a apaivagar-la! — doncs bé, aquella fatídica nit, és a dir, aquesta nit mateixa d’ara — ai, llas! — la nit atziaga on la mòmia s’havia escaiguda de desvetllar’s — malviatge! — com he cuitat d’arribar-hi abans!

Gosava, prop seu, prop la virginal poncella, mig marejat de plaer per les excepcionalment glorioses sentors que exhalava el rebregat coixí tan perfumat amb glorioses secrecions d’entrecuix, mes, així i tot, sobreposant-me, valent, ardit, ardu i estrenu, col·locant en extrem perill la meua vida, aquest cop em ficava, a cau d’orella, no pas a mormolar-li melodies excelses, ans estridentment dir-li que tanqués, per la mort de déu, la finestra; que s’aixequés i la tanqués, ara mateix!

I ensems, vull dir, al mateix temps, alhora, li trepitjava amb intenció la conquilla, i li picava el tragus, i li mossegava l’antitragus, i continuava cridant-li, esgaripant-li, que tanqués aquell collons de letal finestrota.

Tot d’una, bam! Es va etzibar una galtada, la qual embranzida colossal del mastegot que dic, tot i que se’l donava a ella mateix, em prenia de ple a mi, i em jaquia tota estamordida, tret que... Immensament contenta, me’n vaig adonar que es llevava! I que, mercès al meu suggestiu suggeriment, se n’anava, somnàmbula, vers la finestra, i la tancava ben tancada!

Quina felicitat no m’acollia, immensa, com dic, incommensurable, i encar pus tantost la mòmia — ha, ha —no s’estavellava espectacularment al vidre.

Malauradament, el soroll de la col·lisió eixorivia la virtuosa i fascinant donzella, la qual, en encendre el llum, i esguardar girientorn i albirar’m — ai, llas, sí! — veure’m allí, com una taqueta negra, amb llustrins i tot, qui ensumava fortament les odors curatives i guaridores, damunt precisament l’entreforc de les seues calcetes blanques, tretes abans d’anar-se’n a clapar, no feia encar ni mitja horeta, no sé d’on trobava una paleta matamosques i em fotia un batzac mortal.

Un cop batuda i ben batuda, romanc abatuda, tret que no pas per a gaires darrers instants. Cal aprofitar les precioses gotes d’essència vital que em gotegen de la sobtadament estroncadota aixeta.

Ara, esclafada per la proditòria paleta matamosques, en els meus darrers instants al món, els millors moments de la meua gloriosa vida musical i sensual — una mosca indiscutidament hedonista, com cal i déu mana, acomplida en totes ses admirables facultats — això he triat, molt lògicament ni filosòfica ni harmònica, d’anar-me’n, bo i recordant-les, les estones més meravelloses — de filar endavant suaument, de tocar pirandó amb la grata serenor d’haver fet el meu deure, i doncs en pau i somrient — d’acomiadar’m, en un mot, com joiosa animeta qui retorna fulgurant al resplendent castell... El castell dels més bells i transcendents elements al món, les mosques.

Pel romanent, aixecant amb un darrer espasme una poteta us saludaré i us desitjaré que ho passéssiu tots plegats d’allò milloret.

Au, au, magnífics, immillorables companys d’orquestra... La més gloriosa existent... Bona feina... Au.


(>>>)


24. (Faulona on la putarra Rosalia i l’apardalada remeiera na Neus n’enraonen pel carrer.)


El xacrós medita sobre les escandaloses rels de cada xacra, i en dedueix naturalment no re de bo. Les rels de les insurgents malalties s’enfonsen al centre de l’univers, on rau, aparentment inextingible, el pinyol roent del mal.

«Tots els qui heu estats cagats al món i a la vida, no fóssiu capsdecony i abandoneu tota esperança. D’ençà del primer plor, tot serà merda podrida.»

És un vellarra prim i inepte, un escotiflat no ningú qui encepega i trontolla i rellisca pertot arreu... «I damunt, per si fos poc, em faig fiblar per vespes xanes, de cops per eixams sencers, cosa estranya que només em pot passar a mi, car les xanes, com tothom sap, no anem mai en ramat — som egrègies, individualistes, rancunioses, sorrudes, solitàries, com cap déu irritat.»

Tot de sobte s’acolloneix immensament, creu que un terratrèmol s’esdevé, i els tolls i el fang sota seu se li belluguen ambigus, i es creu aviat engolit avall avall per qualsevol novella, just encetada, esquerda que fen voluptuosament el terra.

Uf! I és solament la prolífica bomba, na Rosalia, cantant i putarra de xibiu en un tètric atzucac de no gaire lluny, dona grassa qui cria trenta fills de cop (els paria exemplarment, com qui caga, en l’espai d’una dècada o menys, i prou) qui se li atansa part darrere, per la mateixa vorera.

Pobre xacrós, on s’amagarà? Fa trenta o quaranta anys se la cardava cada dimecres. No era, la paia, tan enorme com ara, però cantava pitjor, això també. Encar li deu diners (ell a ella). Si l’enxampa (ella a ell), malament rai, rebre rai, abonyecs rai, potser se li enduu la precarieta seua vida i tot.

Doncs, com anàvem diem, on s’amagarà...?

Ja s’imagina la catàstrofe, no cal dir ruïnosa, per al seu cos, com dic, ja pels anys i les proeses tan putejat. Per això cerca confort en una porta oberta on s’esmuny fins que passi de llarg la mig esbufegada energúmena.

Quin relleu a la seua sobtada angoixa, vós, quan se n’adona que ningú (ni sobretot cap merda de gos) no ve, furiós, a treure-l’en. Es jaqueix caure de cul, repenjat a la paret, a un racó del rebedor.

El rep, no pas un gos... «Gràcies a la benaurada sort que avui m’acull, ans un pollastre d’allò pus cregut ni vanitós. És un pollastre de tres o quatre anys, savi, conferenciant, molt mestre tites, especulatiu, pobrissó. Si (jo) no fos tan vell ni xacrós, li fotia una puntada al bec.»

El pollastre li diu que és pintor i que tots aquells verament estupends quadres penjats als murs del corredor que duu al menjador, a la cuina, a la cagadora, i a les cambres, són seus. El xacrós estreba el coll, però cap quadre no veu enlloc, ni penjat ni per a penjar.

«Amb què pintes, nen? A ditades amb la merda que reculls als teus bolquers?»

Mal fet. Allò, aquell nefari escarn, li mereix (al vellarra) unes quantes fiblades de bec que no han pas re a envejar a les fiblades de les vespes xanes.

«Saps què? Ja me’n vaig. Això no és cap forma de rebre un estrany.» (Ara que què em planyc? Probablement, si fos ell qui envaïa ca meua, el mocós ja fora mort d’un tret.)

La bomba atòmica segurament ja s’ha fosa vers son cau de perversitat i nequícia i turpitud. «Crec que sortir, ara, per a mi, rai. A despit de les similituds superficials entre els dos fenòmens de la natura, la bomba atòmica de veritat, i la farta cantant mai farta, ambdós fenòmens força perillosos sinó letals, el de la donota, per sa proximitat, és més urgent, i nogensmenys, irònicament, paradoxalment, més fàcil, d’eludir, d’evitar, d’ací el recurs a penetrar (cosa prohibidíssima, i per a manguis, de més a més, tabú, sobretot per por d’infecció — i ara mateix justament era pensant en les avials i massa recurrents passes aviàries patides per certs pollastres i gallines — els gams, vull dir, de la gent malalta qui hi pugui raure, als estranys penetrals on, mal aconsellat, no penetrés), d’ací el recurs inajornable d’emprar com a darrera instància la criminal penetració, dic, de la propietat d’altri. Esper només que el nen de la casa (mitjanament bona, comparada a d’altres) no m’ha reconegut o, a tots ops, que no m’ha denunciat a sa mare, la qual, bona altra, vós! Per sort, crec que és l’hora del fat fulletó al televisor, i la pobra fleuma, com tantes de fleumes en aquest món de fleumes, hi deu estar també clavada.»

«Els daus de l’atzar per una vegada m’han estats propicis. Celebrem-ho doncs tot tornant a casa, i fotent’ns-n’hi un bon conyac ben cald, bo per a la bona part del cervell, no pas la part del dinosaure (un dels més rucs), ans la de qui raona i enraona raonadament (un dels pocs qui ho fem), enraona i raona, vull dir, lògicament, com sempre he fet jo; bé, potser sempre, tampoc; gairebé, gairebé, fóssim modests.»

Fou llavors, just abans d’arribar a ca seua, on l’home xacrós oí que cridaven son nom.

«Oïa que em cridaven i una suor glaçada m’empastifava la pell (massa de grossos pecats al meu dèbit de jovenesa).»

«Senyor Cogombre! Senyor Cogombre!»

«Em vaig mig tombar, molt cautelós, i prop el banyan, arbre-aranya, com ara mig engabiada per ses rels aèries, tot carregada dels seus remeis herbacis, vinguts, segons ella, directament de Xangai, hi havia la vella Neus.

«Més que no pas per inclinacions ‘romàntiques’, entre la Neus i jo no hi hagué mai (mai, ecs!) sinó una mateixa quasi-passió per les ciències biològiques. Quantes de vegades, en anys més verds i reculats, no ens trobàvem al bosc amb sengles plàteres o safates avinentment repulsades, on estendre-hi espècimens, ella del món vegetal, jo de l’animal.»

«Uf, senyor Cogombre, que contenta estic de veure que encar sou viu! L’altra nit hi pensava, en vós. Aquell pobre Cogombre ja deu ésser al clot, em deia; pobrissó, quina vida més amarga, sempre sol com un mussol! Ara prou que me’n penedisc, de no haver-me-li proposada. Sí! Ja ho veieu que desvergonyida, als meus vuitanta i escaig, Cogombre! Us am, us am! Us am!! Si ho voleu, us vinc a fer companyia, pel que ens roman, ca? I amb els meus remeis sempre a tocar de mà, menys xacres, que no, cavà, cavà...?»

«Ai, pobra Neus, jo rai; només he complert el meu destí. I en paus. Vaig néixer de rebot en la subsidiarietat, i en la subsidiarietat m’immergien, i en la subsidiarietat he romàs, i au. I desenganyeu’s-e, eh? Això que dieu gairebé és repapieig; potser que us mediquéssiu d’una manera més seriosa. Un d’aquell líquens tan efectius, deien, contra les dèries amb les falòrnies metafísiques. Personalment, no; no. A ningú no am, com ningú no m’ama, ni mai m’ha amat. I s’ha acabat. Prou. Història tancada. Tothom al cel.»

«Oh, que sou cruel amb vós mateix, Cogombre! Penseu-vos-ho, ca? Ja porteu un pegat tot llardós i negre en comptes d’un ull, i veig que ja aneu gairebé desdentegat del tot.»

«Agomfi, agomfi.»

«Mani?»

«Desdentegat.»

«Ah, vós i la vostra pedanteria pel que fa a les intricacitats més pregones del tema biològic! De què serveix dir els noms en llatí, quan prou tenim el català, un idioma que tothom entén!»

«Grec, grec.»

«Què teniu? Un altre tropell? Què voleu? Farigola? Matafaluga? Petdebruixa? Pixacà?»

«No; dic que agomfi és grec, no pas llatí.»

«Grec, llatí... Tant se val, home, tant se val! Que tantes punyetetes! Ah, veig que ja som davant ca vostra i tot. No em convideu a un xerricó de vi dolç? Faríem tractes sobre allò que us dic.»

«No faig tractes amb sociòpates predatoris! Ep, prou!»

«Ja li surt el mal gènit, ai, verge, correm-hi tots!»

La Neus se n’anava escuada, i el Cogombre, esdevingut adientment monstruós, com li escau d’esdevenir sovint, entrava al seu catau. S’enfonsava llavors a l’aiguamort incandescent on vivien els mutants.

Els mutants són els nous animalons qui el Cogombre cria a ca seua, en aquaris suïssos. En fica de barrejats, força atapeïdament, a llur fang habitual, o dins el llim que els calgui, amb els microbis adients, amanits de més a més amb una bona dosi de gonadotropina coriònica equina, per tal d’estimular llur capacitat gestant, i els barreja, com dic, i no tenen més remei, els animalons, impel·lits bestialment per l’instint generalitzat del cardar, que cardar ells amb ells, alhora que n’hi ha, és clar, com s’esdevé amb els humans, que, al mateix temps qui es carden, es consumeixen, és a dir, a mossegades es cruspeixen, si més no tant com en són capaços, d’on, més que no pas panxes prenyades, animalons fets cadàvers, rai, els quals, és clar, tampoc no duraran gaire, cruspits per d’altres bestioles qui s’escau que a l’instant van si fa no fa sexualment satisfetes, o per a les quals l’instint de halar és més fort que no el de cardar. Car humils meravelles de la biologia, a can Cogombre, vós, rai.

Un dels mutants, un llangardaix femella, una llangardaixa, doncs, d’aspecte nefand, aviciat i despectiu, com una d’aquelles brutes fastigoses noietes escardalenques qui volten els irrisoris cantants de rock...

«Sabeu que la carallot llangardaixa flirteja amb mi? Amb mi, un humà! Heu sentit mai re de tan subversiu! Em diu, car parla la llengua de certs ocells domèstics que comprenc perfectament de tant no haver’ls estudiats, que vol ésser la meua xicota permanent! Només ens mancava aquesta!»

(Ara que, ací, potser cal aclarir que no pas que no l’assisteixi la raó en el punt essencial que, com els més eximis naturalistes prou sabem, els conys de les rèptils siguin molt semblants, gairebé idèntics, als de les mamíferes. Quelcom sabut, dic, pels qui ho sabem, i encar no dilucidat del tot pels experts en la matèria com jo. Tot arribarà, nogensmenys; cal no perdre la paciència; la ciència és cosa de milions d’anys de treball ingenu, vull dir, ingent.)»

Enlluernat per la proposició, el Cogombre es vessa un altre conyac cald al got. Fa memòria d’un dia (crec que encar era de jorn, en tot cas no pas ni vespre ni de nit) on es jaquí seduir per unes algues entre els còdols de vora l’aigua de la sèquia, a les quals impulsivament estampà la llengua. Fenc, va pensar, aquestes algues han un tast de fenc. Se’n va fer un tip. Eren psicodèliques. Creu que allò el convertí en un superhome (de la ciència).

Molt orgullós amb la seua nova visió del món biològic, va pensar: «D’ençà d’avui mateix soc un ‘experimentalista’ (com ens anomenem els experts del ram) de debò debò. Ací i ara comença la vera celebrada història de tots els meus nombrosos descobriments. Benaurat Cogombre, has feta sort! Abans d’anar-me’n d’aquest món de moment encar tan complicat, i el qual jo hauré nogensmenys pràcticament definitivament desxifrat en les meues obres manuscrites, desades a l’estatger de vora l’estufa, em diré, feliç, que fins a l’exhaustivitat, heroic, emprí i adoperí mos anys gloriosos en la més formidable ni immensa recerca de la rebeca realitat. I tothom dirà, aquiescent. ‘Collons, manel. Son mestratge prou creà escola.’ I seré devotament recordat fins a la fi dels temps.»

On, amb això, somrient beatíficament, el Cogombre, encar aclofat a la cadira de braços i amb el got amb nèctar a la mà, perí.

Son cadàver trigà qui-sap-lo d’ésser descobert. De l’avinentesa, n’enraonen avui per casualitat, pel carrer, la putarra Rosalia i la capdetrons remeiera Neus.

«La pudor que sortia de ca seua, mare meua! Una pudorassa que pujava al cel i buidava el paradís. Quina catipén que envaïa el veïnat sencer! És així com saberen que no en feia pas pocs, de mesos, que era mort. I sense ni un amic al món. A bocins l’en treien. Un fàstics immens fins i tot entre els especialistes d’aqueixes porqueries ni brutícies. Un home repulsiu fins a després de mort i tot.»

«Quines coses de dir. Un home aparentment tan fi!»

«Les aparences enganyen, diuen els savis.»

«Quins savis?»

«A mi que m’expliqueu. Els de l’orient.»

«Parlant de la saviesa infinita dels xinesos, us puc recomanar amb tota confiança remeis excel·lents per al vostre excés de greix. Egagròpiles de cobra i pixum d’un bolet summament misteriós que...»

«Quin excés de greix, mala bruixa! Un cos fresc i preat enormement pels clients més exquisits!»

«No us fiquéssiu així. Potser és rancúnia, o envejeta, perquè el senyor Cogombre era tan agradable amb mi que crec que volia festejar-hi, i eventualment que ens caséssim segons els ritus i cerimònies més reconsagrats i tot. I a vós segurament mai ni cas...»

«Ni cas, la pobra! Voleu dir massa! Massa cas! Buf! Infant infame, infant amb fam. Pujàvem a la cambra i se’m llençava golafrement ja sabeu on...»

«Com voleu que ho sàpigui? A part que segurament ves a sàpiguer si això que dieu...»

«Se m’amorrava al cony i ho escurava tot, no hi jaquia re per verd! Les xarrupades! Vampiresques, vós. Quin home més repel·lent. Tot allò que volia (i prou que pagant-hi força i trinco-trinco) era allò. I com més brut fos, millor. I re més. Se n’anava tan tip i tot, llepant-se els llambrots...»

«Quines calúmnies, aquell sant home! Aquell sant savi! Un dia d’aqueixos, quan menys us ho esperareu, us caurà un llamp al suc, i no sabreu ni d’on ve. Ja us ho dic ara mateix — del més enllà! Del més enllà, on el Cogombre és rei. El rei de la casa, ell, un confrare de la confraria més alta imaginable. La biològica! És clar que no pas que em pensi que vós sapiguéssiu què vol dir. Biològic. Això és llatí... O grec... I vós, ignorantota, ni puta... Ni puta idea, vull dir.»

«Saps què? Ves-te’n a la merda, bruixarra.»

«I tu... I tu...» Massa furiosa, s’escanyava la Neus.

La Rosalia ho aprofità, es féu fonedissa; no es volia cansar la veu; aquella nit l’esperaven que cantés al seu curt i estripat concert quotidià, a l’horrorós xibiu de l’atzucac de la vora.


(>>> )


25. (Faulona d’en Juli Lleidatà, l’ilerget qui ensinistra els huracans.)


En acabat d’un procés aparentment insoluble on el rigorós oceà, amb humor tràgica, engegava la meua closca amunt i avall de les faisons més macabres, i em trametia doncs a naufraig rere naufraig, a fi de comptes, macat pertot, mes estalvi nogensmenys, em trobava estès a un sorral soliu d’una illa estranya.

Al cap d’estona, amb signes per a mi (un estudiant assidu de la natura) providencialment força entenedors, un dels locals, n’Epimènides Guillot, em deia si fa no fa on érem.

«Esguarda — fa — i assenyala, en un gest vast, els voltants.

«Les humils cascades de tardor es veuen esventregades pel vent. Un cel densament i atapeïdament emprenyat esdevé masturbatori, i es remou molt, i al capdarrer s’escorr, i sa lleterada és neu, una neu de fetus, d’afolls, humans, força menuts.

«Al cel la nit, els estels són lletges petèquies a les mans de l’ancià. L’ancià als cims de les edats, ses mans toquen el cel. Ara es morirà alleujat. Caldria aplaudir-lo, campió que has arribat si fa no fa sencer.

«Ara hi pensava. Quelcom que s’esdevé molt rarament...

«Els anyells se’ns han menjades totes les llavors, i nosaltres, sense nodriment, passarem un hivern molt febles i masegats; en tot cas, massa manyuclats per a esdevenir, com solíem, rampelluts com en els pitjors malsons, on ens enfelloneixen ombres i pinyols d’estranyes vicissituds, i tots plegats voldrien, astorant-nos per sobtades fosques cantonades, el nostre definitiu col·lapse, així que el primer que fotérem, quan ens adonàrem que de llavors ni una, fou, com diem els holandesos, començar a batre l’esquelet de la mort amb garrots, i correguérem d’esquitllentes per tots els altres masos a pispar-ne. Un cop fórem atrapats i qualcuns del nostre escamot caigueren nafrats; els jaquírem a llur destí; al capdavall els xiripencs sempre estem de sort.

«El pinyol de l’illa de Xiripa és una roca única immensa qui dorm intranquil·la al fons de l’oceà, i tota l’illa en acabat és feta d’altres roques més petites, com ara si fossin filles seues, i totes són totalment rodones, la majoria de mides ciclòpies, gegantines, i rossolen amb les terrorífiques tempestes i els sovintejats terratrèmols, i ens esclafen, i bonanit viola, ja ho hem fet tot en aquesta vida.

«No hi ha malalts a l’illa, tots els xiripencs hi gaudim d’una salut perfecta, llambrescs, vius, astuts, i amb uns nervis esplèndids, de reflexos immediats, per això dic que sempre hi som de sort. És clar, si ets massa badoc o malaltís o malastruc, la roca qui roda s’encarrega de trametre’t a millor vida. Esclafat per ordres de missenyora Natura. Les roques són totes (sense excepció) vitandes, benaurades elles, excel·lents metgesses, car és això, com dic, l’exercici constant, que manté de debò la salut de la població, atès que qui no se n’esmunyís prou a l’hora, de llur sobtat, sempre espontani moviment letal, tururut carxofa, bon profit i més aliment per a la roca mare.

«Tots venim d’avantpassats molt perspicaços, tots ells asos qui tenen com a cosa fort contemptible de témer caure mai en cap vague pànic davant els perniciosos devastadors atacs de l’atmosfera, lúcids acòlits d’allò que hom acensa ésser al capdavall no re altre que qualque vulnerable punt en la tanmateix admirable soliditat de la columna vertebral de l’univers. Univers al qual sempre els xiripencs hem estats d’allò més lleials. No som cap ramat de bens amb instints suïcides qui ens cruspim les llavors, i llavors, afligits, ens abandonem al bordell, i ens rabegen, desesperats, als sorrals urticants, i n’acabem bornis o pitjor, i ara que no podem ni plorar que d’un sol ull, o ni de plorar gens, cap perdíem amb les punxes dels cuirassats animals punxeguts qui en diem ‘espelmes’ i viuen molt barement sebollits a la sorra, i s’encenen a la punta quan tot d’una t’ataquen molt enverinadament, doncs no, no en som, no som bens, som homes plens de salut, i de bell nou ens aixequem i reiniciem la lluita a mort contra els esdeveniment nefasts.

«Lleis novelles ens permeten d’anar pixant, amb pixota tota palesa, pels escocells, i, per a refermar la masculinitat dels tots nosaltres, guerrers, hom aboleix la llenceria rosa per als mascles, i aboleix i condemna a mort per roca que segur que aviat rodola, els qui sempre tremolen i culegen, i garlen, vull dir, papissotegen, en trèmolos, com els efeminats icebergs que tantes de dissorts no ens portarien, si no els lobotomitzàvem fitats ininterrompudament per roents llums estroboscòpics, gitats per fars especialitzats en la comesa.

«Reflecteix — continua n’Epimènides — te n’adones, estrany espècimen d’home qui has indispensable ops de dades de l’indret on t’estavelles?

«A la llum dels potentíssims llums (dels fars específics i redemptors), hi suraven els gegantins mosquits, a tall d’àngels i d’altres horrorosos pterodàctils. Pse. No calia fer-ne gaire cas.

«Unànimes, els immunòlegs trobàvem que els esglaons beatíficament encatifats cap a l’escorça que disfressa d’extàtic el tanmateix ruïnós clima, eren de més a més ominosament podrits, i ens tibàvem i cordàvem fort els eixanguers, perquè no ens caiguessin les faldilles, i, amb testa nerviosa com el de cap altre petit ocell qui esguarda arreu alhora no fos cas, cascú de naltres argüeix llavors vigorosament que malament rai, que caldrà tallar la cosa arran, toldre les catifes enganyoses als esglaons que ens duen a un podriment generalitzat dels elements on l’illa és covada, no pas, com fins ara crèiem, en niu bo i benèfic, ans sota un cul de trons maligne i prest a lleixar anar els cataclismes últims. I així, desil·lusionats un darrer cop, hem esdevinguts totalment escèptics pel que fa a les falornioses ‘autoritats’ de temes i tòpics inventats per xarlatans.

«Al contrari. Som ardits i resistents caçadors, i apreníem de llegir els signes que ens trametia, sempre generosa, i sovint massa i tot, la natura, amb les seues manifestacions en forma de canvis de temps, i n’apreníem tant o més amb les traces jaquides part de terra, i part de pertot arreu, pels animals qui ens nodrien i empaitàvem, sovint durant jornades senceres. I amb això ni cal dir que els nostres escrits (escrits només d’interès general, car no permetríem pas escrits sobre imbecil·litats metafísiques, és a dir, inexistents, com ara coses d’estètica o retòrica o religió) són fets d’aquells signes naturals, signes que en d’altres llocs menys intel·ligents crec que en diuen ‘lletres’ i ‘síl·labes’ i qui sap quines altres collonades sense cap importància. Pse, com dic, tant se val.

«Amb això, és palès que ni déus ni herois no ens parasitin ni l’intel·lecte ni el sensori. Som homes lliures d’especulacions vanes. (Aberració i avorrició de tota especulació. A la merda els especulatius. Pel cul als especulatius. Per què hi perdríem estona i paciència, colla de desgraciats!)

«I tot heroi (heroi, és clar, sempre segons el parer d’altri, qui, pobre home, què en sap, del per què de l’acció heroica de la qual tant no s’empatolla), tot ‘heroi’, dic, és involuntàriament encapollat en qualque pastosa ‘crònica’, i allí, la seua figura deturpada d’inici, hi amuntega guatlles, i tancat el llibre, què? S’hi va fent malbé tristament, pel temps que duri l’escrit... I de cops, pitjor, amb l’afegida desgràcia que alguns de sos ectoplasmàtics espectres, els seus dobles imaginats, no siguin fets néixer del capoll, sempre en formes més i més grotesques i esgarrifadorament caricaturesques, amb ganyotes repulsives de gàrgoles, i fets més bestials, i transformats carrinclonament en dibuixets i films i ninotades semblants, i de vegades en d’altres escrits (ficcions, tractats, biografies, cants èpics) encar molt més capsdecony. Pobres malaurats herois! Qui en voldria mai un fat tan fastigós! Au.»

Havent entès perfectament tot allò que em deia el bon Epimènides, amb els seus críptics signes que qualcú de més talòs no hauria pas mai reeixit gens a aclarir mica, no em calia ara sinó mirar per tal de fugir d’aquell indret potser doncs massa perillós.

Amb perill imminent de jaquir-hi definitivament la pell, ascendia, sense relliscar gaire, al cim de la roca més majestuosa que no guipava pels voltants. Hi havia nerets a la neu, damunt la qual, ballant claqué, mel·liflu fotó qui travessa imperceptible els ploms de l’èter, com un carallot, pretenia trametre un missatge als inescrutables elements de dalt i als sectors poplitis constel·lats per enigmàtiques pigues que mai ningú no ha assolit de desxifrar, i així, havent-hi fet l’abstracte inútil paperet, sense resultats tangibles, ja me’n tornava curosament i força pansida avall, quan, ave atque vale, la terra trem!

Quin ridícul paperet el meu dalt la roca, mon magí ara mateix, recordant-se’n se n’avergonyeix. Magre magnètic (ara que no gaire bon ballarí) ninot, nu damunt la calda neu, amb un colló tot aplanat pel darrer naufraig — ço que el fa desmerèixer entre les altres dues colossals unitats genitals de la seua espectacular trinitat pudenda — no pas per no re som conegut al món mariner com a ‘rei de la fava’ — unitats que s’escau que han les colors ambres, àgates i safrans (safrà l’aplanat), que han les petxines locals...

I mentrestant, què? La terra trem i rodola tot d’una la roca, i mai no m’heu vist més anhedònic (incapaç de felicitat). Ara segur que prendré mal; totes les apercepcions ni ordenances del temps ho manifesten.

Escorxat, humiliat, desconfit, escuat, mort de fàstic, estic prest a retre’m, de jaquir-ho córrer tot, tanmateix estrènuament tractant de fer com l’ou com balla, ço és, de mantindre’m, ajudat per l’instint de l’equilibri, sempre al capdamunt més o menys de la roca que accelera avall, quan, aquest cop, falaguers, uns obstacles granelluts, en forma d’un amuntegament de roques més petites, però ben falcades entre elles, aturen a mitja fatídica ruta la roca assassina.

Estès d’esquena, com a cap rabent tobogan, amb tota la roba feta un bolic darrere, em gic relliscar fins que, al cap de quilòmetres interminables d’accelerada davallada, no estamp enèrgicament les plantes dels peus ben planes a terra.

Uns quants dels locals (femelles sobretot) em fan la gara-gara; troben que, com a atleta, ben pocs. Una dona em presenta el seu fillol, i em diu, per signes que naturalment entenc, que és un xicot depressiu, sense gaire o cap urc, sense gens d’amor propi, sempre en fantasies perdut, basades en nocions apuntades més amunt. Li faig entenedor que més amunt, on...?

Em diu que em giqui de brocs, i veig que em paga amb una bestreta de tot un gruix de petxines àgates i ambres i també safrans, molt vistoses, allò que segurament empren d’argent contant els autòctons. Aquells calers és evident que els podeu canviar per favors sexuals — precisament una de les moltes coses, és clar, que no m’interessen gens, i menys en aquelles condicions, i amb qui? Ecs, no pas. No he voltat el món catorze vegades, gairebé quinze, per a dedicar-me a aqueixes sospitoses porqueries, a aqueixes molses salaces que no poden retre a canvi sinó trastorns rai. Som un home de ciència qui escateix i esbrina, escoseix i reguardeja, tan bé com pot, els punts més amagats ni ocults de la natura puta. I prou.

La indiferible incògnita a resoldre és saber on rossolen de fet les roques que rossolen (totes, pel que sembla), i per quins vessants no es desfilen; caldria creure — ahem, si hom és prou lògic — que al cap de les centúries acabarien totes amuntegades a la mateixa vall, o a les mateixes valls, si s’escaigués que moltes n’hi hagués (que sembla allò més natural, que n’hi hagi força, segons la magnitud de la bola boteruda que forma l’illa en la seua totalitat).

Sembla ésser tanmateix que per l’acció tel·lúrica del vaivé del planeta convuls — vull dir, de la vel·leïtosa boteruda dels bots boigs i els singlots sincopats sense avisar — les valls que dic, amb el canvi de contrapès constant degut als moviments de les roques, al capdavall, doncs, es deuen veure desplaçades — allò que era avall puja amunt, allò d’amunt davalla — i tot plegat què...? Que això rai, que tota una mà de benifets s’estableixen aleshores, ací i allà, per tota la plàstica superfície de l’illa, on per exemple les delicioses garotes que et pots cruspir crues, te les trobes ara tot d’una caminant tranquil·lament pel mig del camp si fa no fa pla.

Podria ésser, és clar, si tot ho sospeses amb prou senderi, que cada roca rodona i sobretot la roca mare, sempre gairebé tota embolicada per la roba força opaca de la mar, la qual roca base, més que rodona del tot, més aviat cal que sigui (per qüestions d’equilibri) si fa no fa oval, no siguin en realitat sinó ous de pedra — d’on no n’eixiran en hora propícia els homes novells, els homes petris, els homes, sí, de pedra!

I començarà de bell nou, de totes les eres, la més triomfal (i l’única de la qual valdrà la pena d’escriure’n i llegir’n la meravellosa història) — l’edat de pedra, ausades!

Amb la meua excel·lent perícia climàtica, és evident que puc accelerar la transformació, doncs, que tot no ho millora. Puc engegar a tort i a dret els ciclons més brutals que ho capgirin tot i n’estimulin la desclosa... Les multitudinàries, unànimes, descloses, amb els homes novells, els homes de veritat, els homes com jo, millors, és clar, perfeccionats, de qui no soc doncs sinó molt humilment per disseny dels fats naturals, el gloriós avantpassat.

Em sembla que això faré. Així que es prepari totdeu!

«Forces irresistibles dels elements, escolteu-me, capsdecony! Escolteu què us comand irrefragablement ni conclusiva!

Som-hi!»


(>>>)


26. (Faulassa amb dos bons bordegassos i dues llurs meravelloses bagasses.)


Em cardava la gossa i el dil·ling-dil·ling se m’hi enferritjava. Apedregats, fugíem ensems capicuats, o capiculats, fins tant de lluny com no podíem, i allí entre els densos matolls de la mitjana, més asserenats, assolíem de descompartir’ns.

La gossa fugia gemegant, i jo, el meu dil·ling-dil·ling, el mal que em feia, cordons!

Així i tot, l’instint més poderós de tots, ergo, el de la curiositat, m’impel·lia sobtadament a l’acció.

Alhora el cervell i el dil·ling-dil·ling se m’eixorivien trempadament.

Pujava de migjorn el xafogós xaloc, i na Verecundina i na Pudendona, dues bagassones pudendes i verecundes, se n’anaven, nuetes, a banyar.

Ho sé perquè les espiava, bavós, rere el baobab.

Me’n sorprengueren, ai, llas, dos cepats bordegassos amb agres continences — llurs promesos xicots.


(Ací s’acabà de cop i volta la meua història de narrador preliminar.)


Pres en flagrant delicte, sense estalvi d’estona, l’estintolaven al penyal, i li buidaven els ulls i el jaquien per mort, i tanmateix, al cap de no gaire, de les cavorques li n’eixien lletges serps, i encar pitjor, enrabiats gats fers qui estranyament corren, no pas amb les cames, ans amb la cua dreta i mig vinclada al capdavall de tot, de forma tal que diries mitja roda, amb la qual tanmateix el furiós gat fer prou sembla rodar ivaçosament. Són gats fers qui si t’enxampen, malament rai. T’esgarrapen i mosseguen a mort.

Corpresos per l’oblit de no haver-lo rematat, ara es blasmen entre ells, els dos xicots, esfereïts integrants de l’escamot de guàrdia, enxampats pels gats fers a la pollancreda.

Els paràsits qui tots portem als cossos, siguin de l’espècie que siguin (els cossos), són extremadament manipulatius (els paràsits). Només treballen (en realitat, només ens fan treballar, mentre ells jeuen dirigint les maniobres), com dic, per a llur exclusiu profit, els malparits.

Quan buides els ulls a algú, sovint els paràsits qui viuen a l’indret privilegiat apellat ‘cervell’ (un altre indret que els paràsits privilegien l’apella hom ‘ventrell’) se senten immensament incomodats, i surten a fotre un cop d’ull per tal de veure què conys passa i si cal, amb extrema violència, corregir la disrupció per a restablir l’estatus-quo que tant no els convé.

Així s’escaigué, es veu, amb el nostre criminal qui espiava les noies. Els gats fers, i les serps més lentes (per manca de potes), mes segurament tan verinoses o més que no els enrabiats, qui tanmateix no corrien amb les potes, ans amb la molt més ràpida cua (i això ens feia sospitar que potser ni rabents i rabiosos gats fers no fossin, ans potser cuques estranyes mai no vistes enlloc encar), devien ésser alguns dels paràsits qui li aritjolaven el cos (al maleït perdulari executat).

Aquesta és una bona explicació, i amb allò contents rai. No ens farem pas rodar el cap inútilment. Ja en tenim prou amb allò que tenim, i amb allò que som capaços de ficar’ns al carbassó, i damunt entendre-ho, que ja és prou proesa, vós.


(Abans de perir, fets malbé per les ferotgíssimes cuques estranyes, aquesta era de moment la història del parell de complidors bordegassos.)


Al voltant de tantes atrocitats, com els rats més rugosos ni anurs ens trobàvem, les dues, narcòtiques, tant la Pudendona com jo (la Verecundina), a cruïlles que duien, sia als buits més hipòxics i irrespirables, sia als hiperventilats rabents grataculs on les crosses esdevenen fútils, àdhuc entravancs.

L’hades, com tothom sap, és ple de gas sarín, i la lluna hi és sempre tètrica i lila, i els morts, despitats, i espitregats, mostrant clarament els ossos mal rostats de l’esquelet, llur fragilitat no pas gens abreujada, ans agreujada, per xancres que tediosament van (l’estona sencera) empitjorant en una incessant recrudescència, com més anem més fastigosa, ara cercant impossibles evasions, (els morts) munten màquines sorolloses que s’estavellen pertot, desviades, amb les col·lisions, per vastes teranyines de viaranys mai fressats en les foscors pregones de tumultuosos oceans d’opacitat indissoluble.

D’allí, es veu, prou semblen parlar’ns els nostres dos xicots, adés suara menjats pels monstres omnívors qui ficaven tossuts èmfasis a fotre-ho tan brutalment com la pruïja de malignitat que els és tothora inherent no els persuadia de fer-ho.

Ens diuen (els nois) que allò és pitjor que no els llimbs terraqüis d’on no venien, i on nosaltres dues, de dol, encar no raem. Als llimbs desdenyables que és viure a l’esfèrula ‘terra’ perduda al cosmos, com més anem més erosionats, on la voluntat de cascú no dura ni pot ésser de debò activa sinó l’instant de néixer, l’instant següent tornant-se definitivament estancada, resclosida, passada, fètida. (Així peroren ells.)

No ens recomanen, oimés, de passar a gual damunt les impaïbles brases oníriques que rauen a la ratlla que separa, roent i sense escrúpols, i tanmateix molt tènuement, la vida de la mort.

«Noies, feu això, per comptes. Per què no us hi entreteniu tant com podreu i no esdeveniu alhora divines, posant en l’aprenentatge de la divinitat tota la luciditat i el coratge? La desil·lusió és mala consellera. Per latents clivelles, desídia i desmoralització lleixen escapar les ja prou sofertes aspiracions escasses, dilueixen els tarannàs, i entravanquen l’entesa. L’entesa, volem dir, de les sobtades il·luminacions (entonades en els típics llors pentàmetres dels polimàtics misantrops) que esclaten als ingents cervells de certs escarabats ni monjos, ni gurus ni mahatmes, ni faquirs i suamis i santons, qui, a llurs coves i racons, i pollosos resclosits cataus i minarets, se les saben totes. Que esdevingui un desafiament constant per a vosaltres (si mai voleu tindre cap possibilitat, per remota que sigui, de rembre’ns d’aquest altre infern) no solament entendre’ls-les (les esclatants il·luminacions cerebrals), ans, oimés, trobar’n de noves i més efectives vosaltres mateixes. Som-hi, doncs, galdoses, pagada la remçó amb la màgia obscena de la religió, la nostra redempció és cosa feta.»

És clar que els noiets engabiats en la zona infernal es refereixen als eixarms o encants ben travats qui, dits amb prou daurada ni curosa cerimònia, fossin prou efectius.

Tret que, és clar, decidim prou de pressa que ens sap molt de greu, però que no ocuparem pas allò que ens romangui d’existència en somiar truites. I ens fem les sornes. Com cal, pràctiques, empíriques, femelles.

Li dic a la Pudendona, «Sents xiular les irreverents calàndries?»

«Exactament, Verecundina, i els petits patatxaps de les llúdries qui escandallen amb ardor els fons dels estanys a la percaça de secretes plataformes submergides, d’on espontàniament no n’ixen, de cops, i es disseminen etèriament pels alts aires, abans ningú altre no les copsi, barbàriques pestilències de bracet amb llurs emblemàtics més aromàtics vaccins, substàncies doncs alhora deletèries i salubres; les llúdries descobridores, narcisistes, molt cregudes, fastigosament presumptuoses, llavors, es pensen que, úniques al món, es mereixen no solament tots els guardons, també els temps sacrificats de tothom. Saps que els diem? Els diem, ‘No ens faços riure, cabàs! Descobriments de pa sucat!’»


(Ací abandonem a llurs fats penosos les dues noietes de bon cor, qui, al capdavall, es declaraven proditòries pèrfides femnes ni mullers, com totes les altres, vídues o pas, envers aquells qui òlim, ai, llas, per a llur malastrugança, llurs fidels amants no foren.)


Deia en Plutó Fosquelles: «I naltres, ací ens veus, morfonent-nos a l’hades més opac, ombres inconsútils de dos guerrers morts al servei de la societat, i traïts, com sembla ésser de rigor al món dels vius, per les dues folles falses fementides fembres qui defensàrem amb inoït valor.»

Respon n’Açanui Fogueres: «Enfosquits pel fum luti i indi qui tot ho dissol, Fosquelles, ja ho veus quina sort no ens havia de tocar. Dues paies qui, més que no dones fines, són ‘escorpines’, o són ‘escurçones’, qui per al primer vingut ja es lleven les ‘calçones’, i on en acabat (quan li han tret tot el suc) l’acoren amb els esmolats tacons de llurs ‘escarpines’.»

«‘Escorpines’, ‘escarpines’, la rima fulgura, Fogueres! Molt bona.»

«Ep, i ara! Has vist? Què és, això, Fosquelles? Qui creus qui són, aqueixos diminuts minúsculs infantons, amb els mitjons negres tot estripats i la roba esvellegada, qui es belluguen part de terra, a tall de rabents ratolins qui mig levitessin i tot...?»

«Crec, gairebé tan líric com tu, si cal, si ho vols, que són els fillets qui ara mai no engendrarem ni pujarem, molt xirois ni severs, amb les dones qui ens traïren, noi.»

«Mes per què paren també a l’hades infernal...? Ah, potser perquè també són morts...? És això, oi...? Moriren abans de néixer!»

«Espera’t. Àdhuc abans d’ésser concebuts i tot!»

«Quines coses té la vida d’ultratomba, no fa? Tot hi sembla encar més complicat que no semblava a l’altre món. Collons, no em fa cap gràcia, tanta de complicació. Pensava que, mort, tot fora molt més planer.»

«I ja ho veus tu, al contrari.»

«Cagada l’hem.»

«Tu ho has dit.»


(Ací jaquirem les ombres infernals que s’entretinguin eternament amb les sòpites típiques rucades que entretenen — que no poden sinó entretindre, es veu, car què altre tindrien com a teca intel·lectual — els miserables morts.)


«mmmnnn...»

«nnnmmm...»

(O no. Car encar semblen ésser-hi. Paréssim l’orella, no fos cas.)


«Mentrestant, ignorats, ací davall...»

«O ací dalt... o ací a la vora...»

«Com ens ho farem? Les eternitats crec que són d’allò més llargues, tu.»

«Farem com els bolets — ens adaptarem, homèrics, a tot allò que el clima aviciat de l’hades maliciós no ens llenci. Hi esdevindrem saprobis i simbionts, això rai. O paràsits, tant d’animalons com de plantes, com de fums ni d’espesses boires. I patògens en general, pel terra, pels aires, pels estanys d’oli que bull i tot... On sia, on trobéssim cap finestra per a sobreviure-hi. Ei, prou havíem estats humans a l’esfèrula de dalt... o de baix... o de... És a dir, prou estàvem acostumats a viure a l’infern, no fa?»

«No, però de debò, on som? Davall, damunt, enjondre, enlloc... Car ja em diràs qui dimonis (ni quin dimoni) ho sap, això. I l’esfèrula, allò que bestialment en dèiem ‘terra’ (com si tot allò que és sòlid no ho fos, d’alguna manera, terra!), on para ara? Ningú no ho sap, i menys els desgraciats qui encar s’hi mortifiquen vanament. Veiem, tot distorçudament, com a un televisor malapte, encar (cada vegada més tènuement) quelcom d’allò que es veu que deuen fer (o no, car pot ésser que tot no sigui sinó al·lucinació infernal), allò que fan, o no fan doncs, els ens amb els quals no ens comunicàrem estretament... A part d’això, ja em diràs...?»

«Fogueres...?»

«Fosquelles...?»

«On ets...?»

«On ets...?»

«On som...? Fo...?»

«Fo...?»


(Aquest cop, sembla que de veritat, se’ns fonen, sí. Uf.)


(><><)


27. (Faularra del barret.)


Érem a dos quarts i deu de mitjanit, havia justament esguardada l’hora al despertador des de la capçalera del llit, on assegut llegia, quan mon barret, que em creia que reposava plàcidament damunt una pila de llibres de damunt l’escriptori, vaig veure impressionat que es ficà a levitar tot sol devers la finestra.

No em vaig jaquir sorprendre gaire estona, vaig saltar del llit i vaig córrer vers la finestra i la vaig cloure d’un espetec.

Quan la tanquí d’una revolada, alhora el barret, aparentment molt irritat, esdevingut tot d’una mon ferotge enemic, se m’estavellà al visatge.

En estavellar-se-m’hi, assolí, el malparit, de clavar’m el volant a l’ull esquerre. Amb el mal que em feia l’ull, vaig haver de córrer al rentamans del racó a rentar-me’l amb aigua freda.

Quan lleví el cap tot xop d’aigua, vaig veure al mirall que el barret darrere meu prenia embranzida. Ara temia que no m’assaltés doncs part darrere i se’m clavés al coll i tot, i m’hi petés a doll tot de venes i artèries. M’arrupia tot arrupit perquè errés l’envestida, i fou llavors on, per comptes, vaig sentir l’espetec amb el vidre que es trencava. Car, efectivament, en lloc d’atacar’m, l’embranzida la feia servir per a trencar el vidre de la finestra i fotre el camp de casa.

No m’ho hauria pensat mai, allò, aquella terrible atzagaiada, del meu barret, sempre tan ferm i lleial, tan de fiar. D’una frugalitat exorbitant, aquell barret havia estat fins ara incorruptible. Si més no, això m’havia pensat tota la vida, i ara, en canvi, ja ho veieu com em pagava la bona voluntat i la confiança que jo, fidelment, no li depositava.

Car a hores d’ara era palès, calia fer-se a l’esgarrifadora idea, que aquell barret que amí de tot cor durant els meus períodes més cabdals, sabia ara tots els meus secrets, àdhuc els més peluts ni repugnants. A qui els revelaria? Com es revenjaria? I de què? Com l’ultratjava? El cap em rodava com una baldufa folla.

Sabeu segurament (tothom la sap) la dita ‘scripta manent, verba volant’. Doncs bé, i si fos que tots els meus mots, per comptes d’envolar’s a l’aire fi, el barret els hagués anant escrivint als seus replecs i folres i cintes interiors? Els seus penetrals inaccessibles... De què m’acusaran? Ai, pobret de mi!

Em desesperí i plorí i em freguí l’ull nafrat i, al capdavall, mercès als bons fats, clapí.

Clapí fins a ben tard. Tantost mig eixorivit, hi queia. El barret! Potser tot no havia estat sinó un altre ventís malson.

En el malson, hi havia, damunt un llit amb cóceres de fluixell totes negres, i els llençols així mateix negres, com les flassades i els cobertors, una dona estesa cara amunt i força rebregadament, com si patís, ella també, de cap malson. Portava només una fina túnica blanca i translúcida, arregussada arreu.

Era una dona molt ben feta, i feta al mateix temps d’una mena de resum de tantes d’altres dones, a les quals ara reconec, en la meu folla carrera de casanova, que els vaig fer terribles torts sovint irreparables.

Hi havia, una mica com al quadre d’en Füssli, un maligne follet amb un barret verd, un barret vivaç, tot eixerit i alterós, qui se li asseia damunt la carranxa on el cony li flamejava, i un cavall negre i lluent qui apareixia rere els cortinatges i s’amania segurament a endinyar-li encontinent son vit ultramonstruós. Ja la planyia, pobra dona.

Jaquia anar ara mateix el malson i respirava a fons. D’una glopada m’empassava sencera la foscor, i la claror retornava. D’inici tímidament, en acabat triomfal. Ara hi veia doncs nítidament i lúcidament.

Allò era tot la meua consciència, gastant-me facècies, despertant-me culpabilitats, redreçant d’ella mateixa — d’amagatotis i d’esquitllèbit i d’estranquis — redreçant, dic, greuges injustificats... Que qui sap d’on altre els treu... Això supòs — això, i què ho sé jo d’afegitó... Més de mandangues semblants, com les que podríem extreure dels astoradors escrits del comediant Freud.

Tanmateix, un vidre a la finestra era romput i el barret no parava enlloc. I l’ull esquerre, i tant, tot vermell. Vermell, a causa de...? No pas per culpa de cap guitza de cavall ultracigalut.

Així que què...? Somni o realitat...?

M’havia aixecat durant la nit, mortificat pel malson, i somnàmbulament no havia pres el barret, creient-me arrapar el del follet, amb el follet dintre i tot, i tot plegat ho havia llençat finestra avall...?

I, tornem-hi, del cavall què me’n dius...? Em vaig esguardar la tita. Feia cara de cansadota. Vaig examinar els llençols, la cócera, les flassades... Ni rastre de lleterada. Qui era doncs qui violava brutalment la voluptuosa súcub del malson...?

Car ara els tornava a veure, en un dels recessos més remots del cervell aparentment encar capaç d’enyorar el malson malcancel·lat d’aquesta nit — dos estranys hi suren... Per quins núvols? Són home i dona, dues barreges de gent coneguda d’ambdós sexes, ocupats ferotgement en fer l’etern fora-dins-dins-fora-fora-dins-dins-fora que solen, condemnats eternament a la solemne bagatel·la.

I calla, però, que, en aquell instant, tot atrotinat, fent tentines, tornava a entrar, pel mateix forat del vidre trencat a la finestra, el barret pròdig.

«Malparit, on t’havies escapat? No has dit pas re a la bòfia? Eh? No contestes?»

Plorant a cascades, al capdavall el barret respon, amb posat de molt penedit, com si carrinclonament no som a una de les ridícules escenes a les embafadores empipadores enfitadores faules dels vòmics toms de les diferents cretinitzants religions.

«Perdó, company. Sí, peccata no pas gens minuta, tu. Visití uns dels més rònecs alts càrrecs i em digué que no enraonava amb barrets buits, és a dir, sense cap cap a dins. “Verga santíssima. Això a cap cap no cap! Un barret sense cap!” El borinot ho deia quequejant i repetitiu, com cap tàvec desmanegat qui et vulgues fiblar sense fibló. Li responc, adequadament: “Quina vespa t’ha picat? Què et pruu? No sembles pas rutllar gaire fi del cervell. Et vinc a contar mants de crims i estralls que així podríeu resoldre, tu i la resta del govern amb la presumptuosa tiferia de costum per a la vostra apoteòtica glorificació davant el públic pec, i què fots? M’aporrines amb retrets. Crec que et recarà un colló de no fer-me cas, i tot perquè només soc un barret! Racista!” “Escolta, si no estàs content, fes-te repicar.” “No siguis somera! Te’n penediràs!” “Ens faràs perdre la xaveta! Fila! Fot el camp!” Ho ha dit cridant, esbojarrat, i m’ha llençat damunt un sac de sorra...»

«Un sac de sorra de boxador! L’esglai! Era gaire gros?»

«Gros, diu! Catedralici, gargantuesc, piramidal.»

«Vatua!»

«Amb la revolada i el pes m’ha jaquit ja ho veus com! Fet una merda... Llavors he comprès que, sense tu, què soc? Un bocí de roba vella, i res més.»

«Calla, home, em faràs plorar a mi també. Ets algú amb tots els drets. Un individu fet i dret, no fotem. Vine, vine, home, fill meu; em fa feliç no saps fins a quin punt que hagis tornat, més o menys senceret, a casa.»

L’abraçada fou antològica. Tots amics.

Acabades les efusions, ens hem tranquil·litzats, i cascú del seu costat, paíem l’esdeveniment, i hi meditàvem.

I de part meua em demanava, amarg, amb una saliva amb tasts de fel i excrement, que quins de mos mancaments ni mancances no havia, tot comptat i debatut, revelats al govern.

Car era cert que de jove les dones em trobaven ‘boniquet’ i llavors, bada, com me n’aprofitava. Criminalment, rai, les pobres figaflors.

Tot allò, el barret n’era sempre testimoni mut — ai, però segurament dolgut, ara me n’adon més clarament que no mai. I els crims contra les dones, rai. Pitjor encar, molt pitjor, les ignominioses fugides de cagat covard davant tot home qui em desafiés. Escaguissant-me, redeu com guillava, amb quina acceleració!

No m’he pogut servar. Al capdavall enraonava. «Em sembla que ara me n’adon per què em traïes avui, barret.»

«Eh?»

«Et devies avergonyir de mi, per totes les meues faltes, comprens? Mancaments, injúries, pecats...»

«Avergonyit de tu, sí. Massa d’acumulació de destrets, de desenganys. Un llogater com tu. Sempre t’he estat fidel. Però ja ho veus, hom arriba a una certa edat i l’hora s’atansa de retre comptes, de trobar les raons que et duien pel mal camí, que et feien errar la via... Hom es veu impel·lit a espolsar’s les culpes. I qui té més a prop per a allevar-les-hi que el perenne llogater de baix? Un llogater de tota manera tan deficient! Tan moralment escapçat!»

«Home, la meua jovenesa, un pipioli sense traça, un poca-substància qui encar no ha encertat d’encertir on para el ver senderi...»

«Tantes d’infidelitats de part teua, tantes de mancances al ritual tanmateix tan simple del bon jan com cal, qui fa allò que és recte. I pot respirar llavors amb uns lleus estorts, sense gaures ni destorbs de consciència. I sobretot...»

«Ai, ai.»

«I sobretot, com li escaigué al comediant mateix, ell amb son pare, a mi amb el meu tan cordial llogater de sempre... Quina enormitat de cometre! Inconcebible! Quina vergonya! Vull dir... Allò que no em defensessis. Mai! A mi! El teu barret íntim! Sempre amb tu, de jorn i de nit, el dia sencer, els anys, les dècades, tota la vida...»

«Home...»

«Que tu siguis un covard pel que fa a tu mateix, a tot estrebar és comprensible. Car què ets sinó un altre merdoset ‘boniquet’ qui no serveix sinó per a cardar’s i enganyar unes pobres bledes sense amor propi? Però el teu barret...! Llençat molt oprobiosament a terra per un brètol brutal i ignorant!»

«Comprenc... Comprenc que estiguis tan emprenyat... Oprimit per l’oprobi. I tant. Tens tota la raó... Fins ahir has estat tan brau! Érets el meu pilar de reforç, el meu molt sòlid boterell... T’ho agrairé fins al final, fins al darrer bleix ni fluix fluix qui flueix extremunciadament... Així i tot... Si podies fer un petit esforç... Posar-te al meu lloc...»

«I tu al meu... Ja ho veig... Qui sap... És clar, és clar. La vida...»

«Hom s’agafa on pot...»

«Ni que siguin les deixalles que ningú altre no vol... Lleixa’m acabar. Anava a dir que tanmateix, jo, pel meu cantó, també me n’adon... No et pensis, també. L’experiència d’ahir amb les abjectes autoritats d’aquest govern de quimeruts i bútxares m’ha oberts els ulls.»

«Els ulls omnituents dels barrets, és conegut. Respecte. Anava a dir ‘barret’.»

«Encar no he acabat. Callaràs?»

«Muts i a la gàbia, noi.»

«El cas és que... Per què negar-ho...? Ara ja ho veig que... A part de tu, dol confessar-ho, però és la puta veri, a part de tu, jo tampoc, massa egoista sempre... Jo tampoc no soc gran cosa. No hec al món altre amic que tu... Per això... Per això he tornat... On vols que vagi, i damunt tot fet malbé... I veig que em perdones...»

«És clar, home, és clar! Al contrari. Què faríem l’un sens l’altre? Quin paper! Som-hi...»

Una altra abraçada amb forts sonors sanglots i tot.

I llavors, a l’uníson, entusiastes: «Sempre junts! Sempre junts!»

(Alhora remota i pròxima, burleta, una veu en off: «Ai carallots, quin remei...»


(<<>>)


28. (Faulassa de l’esplèndida entesa entre els dos bessonets.)


Amb mon germà bessó, tocàvem pels USA, i un vespre, en cap vila vista de fora no pas gran cosa, mon germà, qui sempre li abellia molt de visitar els barris baixos, s’absentà tantost esdevingué fosc. Com trigava més que de costum a tornar, em despertava enmig de la nit, i ara em neguitejava que no s’hagués fet mal, i efectivament, al cap de ben poca estona, la porta de la cambra on érem per primera (i darrera) vegada de la dispesa es badava i mon germà havia aparegut. No l’havia vist mai tan estrany. La seua pell, normalment color castanya, era esblaimada, gairebé blanca fosforescent. Es mantenia tot dret, tot i el petitó i primet que no era, i semblava i tot haver crescut. Enmig de la gola (la laringe, alçada de la nou) hi tenia, a tall de traqueotomia potser, un foradet tot rodó. Era un foradet de bala.

S’havia trobat al barri baix que era de mala raça i algú, desplagut de veure’l, li havia disparat. No podia parlar ara, però comprenia els signes febles que feia. Va llavors somriure i, exhaust, s’ensorrà. Havia entrat en coma. No havia, però, es veu, perduda ni una gota de sang, i tanmateix, la dificultat respiratòria li havia gastades totes les forces.

Mon germà, en les nostres vetllades musicals onsevulla que ens donessin feina, tocava el violí, i jo l’acordió, i ens acompanyàvem mútuament, adés ell, en un concert d’acordió hi ficava els acords subsidiaris, ara, a l’inrevés, en una rapsòdia de violí, l’acordió reforçava certs girs en la composició.

Vaig treure l’acordió del seu estoig, i hi vaig col·locar mon germà, jagut, amb els genolls plegats i cap amunt, ben instal·ladet.

Llavors vaig sortir i vaig cercar amb la maleta a la mà cap hospital en aquella vila del sud. Molt racista, us ho puc assegurar. Enlloc no m’acceptaren el malalt. A part d’ésser de la raça dolenta, no gaudíem, essent com érem estrangers, de cap sistema d’assegurança que ens permetés entrar a l’edifici i sotmetre’ns a la cura dels probablement prou maldestres especialistes.

Me n’adonava, tractant de tornar a la dispesa, que n’havia oblidada l’adreça. La nit s’escolava, i la matinada em trobava encar vagant pels carrers d’aquella vila de la qual n’ignorava el nom. L’home de l’autobús l’havia cridat en arribar-hi, tret que qui se’n recordava ara.

Mon germà bessó, com jo mateix, em sembla que ja ho he dit, no pas que fos gaire gros ni gras, no pas doncs que pesés gaire en la caixa de portar-hi l’acordió ara perdut, car l’havia lleixat a la dispesa, amb el violí i, sota el matalàs, alguns dels pocs diners que havíem arramassats; no pas que pesés gaire massa, doncs, dic, i tanmateix, aprés les hores i hores de portar’l a força de braços, només pensava a jeure i descansar.

Per sort, aquella vila era prop l’aigua. Ara no podria dir de quin oceà. D’aquell de l’est de la contrada, crec; sí. Sigui com sigui, havia arribat a la platja, i m’hi vaig lleixar caure, amb mon germà ‘acordionat’ al costat.

Una puntada em va eixorivir; me l’havia donada un dels treballadors de la neteja de la sorra. Bon home, no em volia esclafar amb el seu tractor de neteja. Li vaig agrair el gest, em vaig aixecar i em vaig endur mon germà. No pas que hagués dormit gaire, mes em trobava força descansat, amb noves forces, diguem-ne.

Ara, calia trobar un mitjà de tornar a casa, i fer que mon germà fos tractat com un ens humà, no pas com cap merda de gos (cap merda de gos, car si era gos i prou segur que el tractaven molt millor).

Guaitant el cel i adonant-me al capdavall per on s’enfilaven els avions, com hi davallaven i com hi ascendien, m’encaminava vers l’aeroport.

Era un aeroport de pobre. Era mig tancat i les indicacions hi eren confuses, i m’he fet empènyer amunt i avall per uniformats insultants. Després he fet cua davant una finestreta, i m’han expulsat de mala manera. Es veu que no era la bona per a manguis.

Al capdavall, algú m’ha dit, fotent-se’n de mi, i la meua maleta boteruda, que res de re. Que no calia que cerqués més. Que de vols cap a la nostra contrada, de la qual no n’havia sentit mai ni el nom, no n’hi havien haguts mai. Que potser hi anés caminant.

Un home gris qui escombrava mandrosament pels racons, se’m va atansar a l’orella i mormolà uns mots enigmàtics. «Tirant tot a l’oest, s’hi pot encar viure passablement; no us caldrà tornar a la vostra contrada inexistent.»

Car no pas que (jo) no hagués pensat, efectivament, que la millor manera, de fer cap a Barcelona, on teníem amics (o si més no coneguts) metges i tot, fora pujant al Canadà, i, encar filtrant-nos d’estranquis a vagons de trens de mercaderies, travessant l’estret rus, i amb el transsiberià arribar a Europa, i continuar així, fins a casa.

Supòs que amb els diners a la butxaca podria anar nodrint mon germà ara i adés, bo i comprant un biberó de llet de tant en tant, i embotint-li el broc per l’esfínter a la gola, tret que no trobés també, durant el llarg viatge, qualque generosa i ampla matrona prou compassiva i popuda (i comprensiva, car de la nostra raça), qui no ens donés a popar mica de la seua llet encar més avinent, calda i nodridora.

Mentre pensava això, he passat davant un gran hotel, i d’un rampell m’hi he ficat, això sí, per una porta de servei, com si fos un dels músics d’una de les orquestres qui devien tocar als pisos de baix, i m’he enfilat vers les cambres, per si de cas en trobava cap de buida. Totes eren closes amb clau. Els presumits qui passaven pels corredors m’ullaven amb no gaire bona llet. Un colós d’home era repenjat a la porta de la seua cambra.

A ell (qui hi hauria malpensat?) (un homenet diminut triant d’acarar’s amb un gegant per comptes d’algú més abordable, una velleta, per exemple?) (tothom hauria suposat que l’homenot em fotria un castanyot, i apa, a pastar fang enjondre), a ell doncs, dic, li vaig dir, en veu ben timbrada, que m’havien dit a la direcció que podia emprar lliurement (pel que fet que eren plens, i prou m’havien promesa una estada lliure com a músic qui els soc), d’emprar, dic, el segon dels seus llits.

No féu gaire bona cara amb la proposta el colós. No pas que em tractés rudement i em digués que no li vingués amb birimboies. No. Em deia, raonablement, que l’altre llit era el de la seua dona. La qual esperava que tornés aviat, per això era a l’aguait a la porta, perquè no es perdés per l’hotel i es fiqués a la cambra equivocada, pobra noia, com li esqueia de fer sovint, sí ves.

Li deia que la dona això rai, les dones rai, molt adorables, molt comcaleretes, molt amigues d’amanyagar i abraçar, i acotiar i fer moixaines, i quin se’n planyeria? Podrien dormir junts, si més no per a una nit o dues que, malauradament i molt contra la meua voluntat, els hauria de mig emprenyar, ai, llas.

Es va apartar de la porta i em vaig instal·lar amb mon germà a l’espona, vers la finestra. Vaig dormir en aquell llit meravellós dotze o més hores seguides. Em despertava i no sabia on fos. Llavors sentia sorolls, i eren la dona i el bon ogre jaguts a llur llit, parlant fluixet, molt gentils, per a no desvetllar’m. Els vaig dir bon dia, tret que era de nit, i me’n vaig anar al bany.

En tornar, ells dormien o ho feien veure. Vaig agafar el meu acordió, i vaig sortir silentment, i la porta de la cambra del davant era oberta, i a plena de llum d’uns projectors, una dona, una meravellosa actriu rossa semblava assajar un número seu. Era jaguda damunt unes pells brillants d’os, d’esquena a terra, davant meu, els peus vers mos ulls, i anava tota nua, i jugava amb un lleó. I aixecava les cames i mostrava son cony i son foradet del cul i el lleó enjogassat (altrament calia assumir que ben tip) somreia agraït que hom s’ocupés tan agradablement d’ell, i em vaig dir quin espectacle més extraordinari, i vaig eixir de l’hotel, tot ple d’un cert urc, per la porta principal, i vaig fer cap als jardins immediats que se n’anaven, en perspectives sumptuoses d’extensions i columnates i gerros de flors i estàtues clàssiques, vers la platja, i tot hi era de primera magnitud i classe, i mon germà en valisa i jo hi érem un pegat ben gros, i tothom qui es dignés esguardar’ns ho feia molt demostrativament de mal grat, de jeia pèssima, disgustat.

Li deia a mon germà, fluixet, amb el pensament i prou, que, si no fos per la gent, quin indret més deliciós de viure-hi, oi, no creus?

Tant se val, dit i fet, la via vam trobar-la al cap d’haver caminades unes tres centes milles polsegoses; llavors hi vivíem setmanes amb un ramat de vedells i llurs mares que anaven, creia, cap al nord, mes que havien tombat vers l’oest, i així, en realitat, acabàvem a Califòrnia.

Els nostres plans transsiberians potser es guerxaven? Potser no. Després de mesos d’haver menjat fenc i popat de qualque vaca, trobar tant de marisc que et pots cruspir cru per les costes i platges era un benifet afegit.

Generalment parlant, els californians eren més comprensibles i humans, menys racistes també. Vaig trobar de casualitat un indret on et guarien de malalties de vagabund de franc. Els vaig presentar mon germà i el guariren en un tres i no res. Li foteren un tap al foradet de bala a la gola, un foradet tan rodonet i perfecte com un foradet de culet d’actriu amb lleó, i el despertaren del coma bo i tocant-li, amb agulles electrificades, les tecles de certs nervis cabdals, fonamentals, que fotien el ronsa d’ençà de rebre el tret.

Vaig dir, «Qui descriurà mai prou acuradament les atrocitats perpetrades pels nervis insurgits?» i després en vaig fer una cançó, que mon germà tocà en un violí manllevat a un altre pòtol com nosaltres, i allò fou un èxit, i parant el barret a les cantonades amb la nostra cançó, férem qualsque pistrincs, i ens compràrem de vell un acordió, i recomençàrem a tocar pels xibius i bars i sales de festa, i ens reférem, i encar hi som.

Els “Bessonets de l’Acordió i el Violí”. Ço és, “BAVS”.

«Tonight for your pleasure we present THE BAVS! Hey, welcome everyone!»

Tot és força collonut si mentrestant tot sembla acabar’s prou collonudament. Demà ja ho veurem (si ho veiem).


(><><)