enyorant al si pudent del buc el dolç si i la dolça sina de la deessa-mare

30 juliol 2010

Llegit, de n’Ernle Bradford, Ulysses Found (1963)



Identificació geogràfica dels indrets percebuts o tocats i els trajectes presos per n’Ulisses o n’Odisseu en l’Odissea — l’Odissea, com qui diu el viatge de n’Oudeis, el viatge de No-ningú (exactament, car és la vida de molts de mariners i no pas de cap) — per part d’un mariner afeccionat a la Mediterrània i amb nocions pus tost clares. Com diu: “A great many things which have baffled eminent scholars might have seemed more comprehensible if they had spent a year or two as sailors on this sea.”


Bon estudi doncs sobre aquest desesperat personatge (o protagonista èpic) qui, com a bon guerrer, no hi va mai amb gaires contemplacions — és un lladre, un invasor, un assassí i un estuprador... (i això quan és jove; de vell, n’exagerarà les vils “proeses”). Pel fet que creu en déus, totes aqueixes dolenteries troba que no són de debò pecat (l’únic pecat és prendre’s els maleïts déus massa lleugerament); al contrari, els déus mateixos són els qui sovint t’impel·leixen a l’agressió i a la injustícia. És a dir, són els déus els qui et serveixen d’excusa per al crim. Sempre ha estat així. Els déus demanen sempre sang de sacrifici, per tal de nodrir-ne les “ànimes” en pena dels traspassats.

Inconsistència dels “mediterranis” — tots adoren (o temen) la deessa-mare, i en canvi les filles ni compten! Un altre “benifet” de la religió i els desgraciats capellans plens d’odi qui en dicten els tòtils dogmes.

...


El viatge de n’Odisseu és un viatge oníric, tot i que els topants geogràfics existeixin a grans trets, recordats si fa no fa per enyoroses contalles de vell mariner qui ha entrepresos mants nòlits al llarg dels anys.

El seu vaixell és el seu cos... La mar és el somni on és projecta... Totes les metamorfosis — els monstres, les deesses, els incidents en amagatalls sagrats — en un cert llivell es poden comprendre com a representacions d’elleix.

En un altre llivell, és clar, el “poema” és una historieta com qualsevol altra: aventures rai, aplegades i relligades pel fil narratiu.

...

Vaixell estancat en calma morta... la pudor! A l’edat mitjana “the evil smells which arise from the galley” on els galiots estan obligats a cagar i a pixar, a vomitar, al mateix banc on són encadenats perquè hi remin, “les fetors hi són tan fortes que ni que hom es tapi tot el jorn i tota la nit els oronells amb tabac atapeït poc se n’estorç”.

...

El llibre d’en Bradford és força evocatiu... Elleix, navegant, sent les “serenes”... “The siren song... the urge to relinquish ambition, and to withdraw from the arena where life is fought out...” Tanmateix, “like most of us, I had to come back to the big cities and build my sandcastles against the devouring tide...” I ara li reca: “I might have done better to stay.”

“The sirens did not hold out any offer of those things for which men customarily fight, toil, and degrade themselves; neither wealth, women, power, nor even immortal fame. Wisdom was the gift that they promised the hero... that and the foreknowledge of all that will ever happen upon this fruitful earth. It is the most dangerous of gifts.”

Com féu en Petroni, diu: “Oh, riba de mar que am més que no la vida mateixa! Ací venia a nedar-hi empudegant les mateixes nàiades amb els meus batecs de braços. Oh port del meu desig assuaujat! És clar, allò era vida! I cap fat desagraït no em toldrà ja el car goig d’aquelles hores!”

Les serenes sempre han encantats només els homes. “There is no record of the sirens ever having sung to a ship that had a woman on board.” Car, tard o d’hora, sempre enyorem la deessa-mare.

...

Quan els amarinats de n’Odisseu són en terra dels oblidosos mastegadors de fulles de “lotus”... “swimming in the cool of the evening... and contemplating the futility of clanging fights, and flaming towns, and sinking ships, and praying hands...” és pelut de toldre’ls d’aital estat de benaurança... n’Odisseu “knew from his experience of war how quickly mutiny and desertion can spread”.

Quan els mariners de n’Odisseu maten alguns dels caps del ramats del déu solar — 350 bens per als jorns de l’any, 350 bous per a les nits — “escurçaren els propis dies llurs, era com si havien comès un no gaire ajornat suïcidi”.

Quan bufa el xaloc durant més de deu dies seguits... “en certs indrets de Sicília hom li alleva al maleït vent tots els crims passionals i altrament violents... i el reu se n’ix amb un càstig molt menys sever.”

Els temples se superposen... o llurs “celestials” llogadors molt transitoris... On els fenicis hi tenien la deessa Astarte, els grecs hi foten n’Afrodita, llavors els romans la substitueixen per na Venus, els cretins arriben després i hi carden la “verge”... ep, i així anar fent.

...

És el “poeta” l’autèntic heroi de la historieta. La vida d’hom... “is no more than a minute drop of resin oozing from the trunk of some giant tree; only if art, or accident, take a hand will it be preserved to form an amber bead... that happened to Aeneas and Ulysses, but only because the brief gales of their lives were immortalized by great poets”.

...

Quan els “antics” no havien inventat encara la individualitat narcisa (el badoquejar de la “consciència” amb el propi melic), la por a la mort era molt més fluixa. Car no érets “únic”, “irrepetible”, etc. Tot podia transformar-se en qualsevol altra cosa, inclòs el teu cos; l’ànima de cada objecte o animal fluctuava com flameta que ballés de cosa en cosa.

Esmenta William James: “We may be in the universe as cats and dogs are in our libraries, seeing the books and hearing the conversation, but having no inkling of the meaning of it all.” Ve-li.

...

Tot plegat, fort bo.



~0~0~