29 desembre

Vint-i-nou de desembre








Enguany, 2007.





Acabat, d’en Robert Hughes, Culture of Complaint (1993).



Tres conferències ofertes l’any 92, a hores d’ara ja en part obsoletes. Interessants de llegir, tanmateix.



Amb bons entretocs, a part certes ingenuïtats i pusil·lanimitats impossibles d’obviar en una obreta d’aqueixes on les generalitzacions creixen a la baldor.



Diu: “El factor plaer és enormement important pel que fa a l’art.” [Es veu que hi ha gent qui, si l’art no els fa patir, no n’estan prou contents. Diu que el puritans estaven oposats a la tortura de l’ós no pas per amor a l’ós ans pel fet que la gent s’hi divertia, no hi patien gens, i no patir al món és lleig. Potser caldria eixamplar el principi. Si et saps prou discriminant no hauries d’esperar que ningú et digués si quelcom és bo o no. Tu mateix ho has d’escatir.]



Diu que en art els elets, els escollits, són els bons. Els capsdecony, els tarats, els animals, etc. no poden fer art. Ço que sembla evident, a desgrat de tanta de lloca dient el contrari.



Se’n fot. Com més diners hi havien en el tràfec d’art, el món “artístic” s’omplí amb “sanctimonious folks who under other circumstances would have been selling swamp in Florida or snake-oil in Texas” i alhora el llenguatge que s’hi relacionava esdevenia més obscur, obtús.



Se’n fot dels “sant patrons” qui pagaven els pintors per tal que els fessin obres “religioses” per a decorar els palaus. El senyor de Rímini, hom el motejava de Llop. Durant uns anys tingué l’honor d’ésser, junt amb Judes el del petonet, l’únic home oficialment a la llista dels qui eren a l’infern, “una distinció que es guanyà mitjançant el fet que aixequés la faldilla d’un emissari del papa, el bisbe de Fano, qui aleshores tenia quinze anyets, el trossés amb les pròpies robes arregussades i el donés pel cul enmig de la plaça de Rímini davant el seu exèrcit molt divertit aplaudint.”



Diu: Més val no perdre l’estona generalitzant sobre l’efecte moralitzador de les obres d’art. Si et fessin més bo, els curadors dels museus i els crítics qui s’hi passen la vida ficant-hi el nas, foren sants, i no els són gens.



Se’n fot dels soporífics ans carrinclons programes de “natura” a les televisions públiques. “Electronic wallpaper for the ecologically concerned, known to skeptics in the trade as bugs fucking to Mozart.”



Avia (no sé si amb gaire raó) aquesta màxima: “Nationalism always wants to have myths to prop itself up. And the newer the nationalism, the newer the myth, the more ancient its claims.” [En trobaries excepcions a betzef.]



“There is no evil so great, that it cannot be exaggerated.” Una altra màxima ranca. Qui pot exagerar la malignitat de “déu”...?



Maleïts moros de merda (implica), volent dir els qui foten de capellans dels moros, amb les carallotades tretes de llur “llibre” – on no hi ha res contra l’esclavatge, per exemple.



“Writing creates experience.” [Viure causa experiència. I doncs, per què escriure hauria d’ésser menys? Dormir crea experiència. No hi ha res més instructiu que el somni (si no te’l prens “literalment”, és clar).]



Se’n fot. “Euro is also the aboriginal name for a large kangaroo.”



Se’n fot dels dretans sempre plorant que l’estat subvenciona l’esquerra en certes universitats, quan ells són els més subvencionats pels cofres dels milionaris que els impel·leixen a perbocar llurs falòrnies.



Diu que el marxisme començà contra el nacionalisme, i que tot comptat i debatut el nacionalisme l’ha vençut en escruix.



Hi toca: “When feelings and attitudes [per comptes dels estudis “objectius” i sense nerviosismes ni passions, jaquint caure el dau del fet provat on caigui] are the main referents of argument, to attack any position is automatically to insult its holder [cal dir-li sempre TKS: tu què saps, TKES: tu què en saps, i si veus que no en sap, més val no discutir-hi, no fos cas que encara rebessis perquè el teu contrincant és un enze; més val, com va dir aquell, no jugar a qui pixa més lluny amb una mofeta], or even to assail his or her perceived rights; every argumentum becomes ad hominem, approaching the condition of harassment, if not quite rape.”



Se’n fot de la “moralitat” dels “republicans” americans. Hi toca de ple: “The GOP’s morality is all about sex and honoring thy father, and it tactfully avoids other commandments, particularly the one against stealing.” El mateix amb els castellufes de tot gàlib: els “monàrquics” i els “republicans” – molta de falòrnia i de pet a la boca, mes de parlar del que roben als qui no són “prou espanyols”, mai ni mot.



Fa riure el que diu dels capficats amb l’homosexualitat, i hi toca. Homofòbia: això és un terme clínic per a assenyalar un desordre patològic. Denota “una obsessió devers l’homosexualitat, causada per la por (feixugament suprimida) que no fos cas que l’homòfob fos elleix homosexual.”



I això: Els nostres avantpassats del quatre-cents eren obsedits en crear ramats de sants, i els nostres avantpassats del vuit-cents en crear herois a desdir. Nosaltres n’estem en crear víctimes [en igualtat de circumstàncies, agreujats per crims imaginaris; tot és culpa d’altri, mai del fet que hom és un desgraciat, i a córrer].



Bo.








* * * * *









El mateix dia, mes de l’any 1986.




Llegit, de Meryle Secrest, Salvador Dalí (1986).



El pintor dibuixat com a català desequilibrat. Estil “pobre-home-ric”.



Llibre no gens convincent. Non-sequiturs a balquena.



Obra escrita sense saber gaire d’on vénen dades. Desconeixement total dels llenguatges implicats.



Res.












* * * * *








El mateix dia, mes a l’any 1993.






De H.P. Lovecraft, The Dunwich Horror, and other..., set contes, llibre del 1978, contes apareguts entre 1924-45.



Un de bo: The Rats in the Wall. Un amb “canviots” [changelings]: Pickman’s Model (1927). “You know the old myth about how the weird people leave their spawn in cradles in exchange for the human babes they steal. Pickman was showing what happens to those stolen babes.”



Mant esment de babels.



Molts senyals de racisme. Els italians encara com a estrangers: estranys i foscs.



Llegit simultàniament amb un altre llibre de contes del mateix autor. Ja n’enraonarem.








* * * * *






El mateix dia, mes el 1994.





Llegit d’en Rex Stout, Triple Jeopardy (1952).



Tres contes del ‘39, on en N. W. treballa.



1. Home to Roost (publicat d’antuvi en una revista com a Nero Wolfe and the Communist Killer). No gaire bo. N. W. d’anticomunista. “Mai ni un gos no ha entrat en aquesta casa.”



2. The Cop-Killer. Prou bonet. (T’assabentes que n’Archie s’escau d’ésser del llogarret de Chillicothe, OH.) N. W. d’antipobre – només agafa clients rics (o qui en acabat li donin de retop fama o diners). Archie: “Se m’emprenya crònicament.” “Mai dones en aquesta casa.” Ni gossos ni dones, hum. N. W. aquest cop en surt, de casa: va a cal barber – on s’esdevingué l’assassinat. Fa 24 anys al moment de la novel·la que en N. W. (originalment hongarès) s’ha nacionalitzat americà.



3. The Squirt and the Monkey (d’antuvi en revista: See no Evil). Bé. Archie hi passa a la presó una nit. Ix en N. W. una nit al replà de la casa del davant de la seua i el vent se li enduu un barret que feia 14 anys que portava. Sempre evident la seua gasiveria – a desgrat del força que guanya – on cal considerar la seua condició d’immigrat.











* * * * *







El mateix dia, l’any 1997.





Llegit, d’en Julian Symons, The Players and the Game (1972).



Bona ambientació ans caracterització. Un tocat qui occeix minyones favetes. (Et duu a la memòria el matador en sèrie durant els darrers setanta a Leeds.) Algú qui es pren en Nietzsche seriosament i no pas còmicament, com caldria – especialment les betzolades zaratustrianes. També una ajudant més enzota encara, filla d’uns metodistes, influïda per la bíblia i les escenes de tortura i crueltat que conté. La psicologia acceptable – un pèl massa ajustada als esdeveniments. I llavors hi ha l’eix de la descoberta que rau justament en la paraula pinchfist (pàgs. 38 i 151), que amb la meua dèria actual sobre l’estudi dels escarransits és també la que em cridava l’atenció, i després apareix tres cops més: pàgs. 197 (2) i 198.



El pudent menys aixafarrocs té la memòria remenada (p. 182) per la parauleta. Llavors, sense encara haver-la trobada, té aquella sensació curiosa de trobar a mancar quelcom (p. 188); més tard, cerca la cèdula del cas per tal d’escunçar allò que feia pruir la seua memòria (p. 193); finalment, ho troba: “I knew there was some word or phrase I’d read which meant something.” Satisfacció ben coneguda, que duu el magí a la pau. Tot i que l’occidor hom el pressent força aviat, el desenvolupament és brillant i manté l’enteniment del llegidor en constant via fora.



Bo.









* * * * *







El mateix dia, l’any 2000.






Acabat de rellegir un dels llibres cabdals de tots els temps (per a manguis, és clar): The Dharma Bums, d’en Kerouac, 1958.



Llegit també a Lleida quan en Pedrolo el tragué – meravella indicadora del camí a prosseguir a la meua vida de jove i de vell (si hi arribava), i a Escòcia el ‘74, viatjant amb en Joan, i ara per tercer cop, i per a guarir’m de la pitjor depressió – amb el cervell afamegat rere qualque benguí que li manca – ah, qui pogués recomençar i fer-ho encara amb més insistència tranquil·la, car què és el temps sinó la manera com el conceps – tu ets el qui et secretes (com el cuc de seda) el temps, i t’hi atrapes com pega aranya o pec insecte en teranyina, o t’hi gronxes en contemplació alada com cuquet de brises, qui, quan trona i ventega, s’encofurna en escletxa de tronc a somiar-hi fullaraques esbojarrades, i d’altres fantàstics torniols, innocus tanmateix, car s’esdevenen lluny (tot i prop) de tu.



La saviesa d’en Gary Snider. Ni el disfressa del tot. A la pàg. 116, per comptes de dir a can Japhy, l’autor hi diu a can Gary. (I a hores d’ara encara cueja aitan xiroi.)



Seny vol dir saber dir prou.



“Materialistes” qui tenen por de la matèria autèntica de les muntanyes, els torrents, les tempestes, les salvatgines, i s’arrapen a petits atuells de distracció, ço és, d’alienació. “Sociability is just a big smile, and a big smile is nothing but teeth.”



Gloriós.