Dos faulons, o millor, dues faulones.

(Faulona del trist triomf de l’espectre a la basseta.)

Lleixant enrere les adelitades dàlies i les prístines petúnies que feien d’enganyosa decoració de teatre — per a enjoiar els ulls, diguéssim, i mig dissimular-ne, emmascarant-ne, així les escenes esgarrifoses a l’escenari de darrere, amb, per exemple, les disbauxes dels monstruosos insectes cirurgians qui n’escapçaven d’altres — me’n record que emergia, alleujat, metamorfosat, a l’aparentment més pacífic prat.

Enmig del fresc herbei d’aquell prat ondulat i boterut hi ha una basseta glauca on hi veus emmirallat el cel cendrós. Tot d’una se t’hi reflecteix, vaporosa, una noia qui, vora l’estanyol, passa fugaç com ‘ànima en pena’ (concepte absurd, com es veurà).

És una noieta vestida com a les darreries del segle dinou. No és una noia de carn i ossos. Girientorn, prou veus que no hi ha ningú altre que tu; cap altra presència que la teua. El prat, tot al voltant del bassiot, és nu; una bona extensió on només el verd curt de la gespa no rau. Força lluny hi ha els arbres a un costat, i a l’altre les roques i pedres del tarter al coster més rude del comellar.

Romanc a lloc; no m’hi moc, estupefacte.

Què hi faig, plumbi, com un estaquirot? Què em dec creure que s’hi esdevindrà a continuació?

Tinc un cap tot barrejat d’idees rares. Reflectida a l’aigua calma i cerúlia hi he vista una noieta trista. Això és palès, inqüestionable. Una noieta inexistent. Una noieta feta de núvol fi, d’esponjosa broma, de translúcida boira.

Crec que nogensmenys m’hi estic, inamovible, perquè dec esperar que torni a aparèixer, que en el seu viatge que suput (lògicament?) circular, torni a fer-se guipar. Mes quanta d’estona no caldrà estar-s’hi, palplantat com un espantall? I si el diguem-ne ‘espectre’ fa tombs al voltant de l’esfera mateixa, amb el seu anar fent, el seu xano-xano, no pas gens accelerat? O que dic, l’esfera? La galàxia? L’univers i tot? Puc passar-m’hi, a l’aguait, si exagerem, tota una altra eternitat.

Fins que oidà, ací la tens! Potser no ha anat enlloc, o no gaire lluny, un tomb de tast pels voltants. Potser acana encar el terreny; escoseix, reguardeja, les bondats del territori. I, esbrinant, esbrinant, hi reapareix periòdicament. En tot cas, a tots ops... Oi cavà? Prou crec que l’he tornada a copsar, instantània, amb passa compassada, amb els trets commoguts. No em diguis que no. Surava damunt els brins com un altre bri, amb contorns de cos de bella noia, que el ventijol suaument desplaça.

I després? I després se’m feia llarg. Potser la noieta ha canviada de drecera. Potser també descansa, o dorm.

Car cau la nit. La veuré de nit? M’hi he adormit.

I l’he somiada? Hò, i tant. Cada vegada em sembla conèixer-la millor. I hi tornaràs? Hò, i tant. Hi tornaré, prop la basseta, hi tornaré. Anys i panys. Tants com no calgui.

Per què? Per què, diu! Perquè prou cal resoldre l’enigma, no fotéssim! I... I perquè crec que (ja sé que fa riure), d’alguna manera, me n’enamoriscava.

I la reveig? I tant. Molt de lluny en lluny, de vegades n’hi ha per a desesperar-se’n que reaparegui. El seu cercle ambulatori es deu eixamplar com més anem.

Ja em coneixeu. Prou sabeu que mai no he caigut al condemnat bertrol de creure’m ni una de les supersticions de les religions, ni de les ximpleries que regurgiten els crèduls creients en fenòmens paranormals, o místics, o metafísics, o ‘espirituals’. Re, rucades. I encar ara, malgrat tot. No. No crec ni en espectres, ni en déus; ni miracles, ni manifestacions inexplicables. I tanmateix com explicar aqueixa?

M’he vist doblegat a creure que si més no aqueixa ànima aèria roda perenne i en pena enllà dels cels opalins, bo i trescant indefinidament damunt (o dins) un cercle (per a mi mal definit) que potser és immens i recorr, enjòlit, surant, qui sap per quins verals perduts dels negres firmaments.

Car tot i la meua incapacitat d’acceptar la mentidera realitat, no obsta, vós, que prou la veig. Amb son amble plàcid, sa careta tan preciosa.

És una al·lucinació recurrent? Soc de debò un altre pobre carallot qui pateix d’il·luminacions?

O és allò l’emmirallament de qualque transitori meteor que, com mant d’objecte celestial en òrbita, solca l’espai a períodes, ara regulars, ara irregulars, i, segons la color i la consistència del fons arbitrari, apareix més o menys desdibuixat, esvaït, i de vegades guanyant aparentment substància, de tal manera que reïx a reflectir-se al cresp lletós de la bassa?

Així... En canvi... És que el meu magí no antropomorfitza en etèria noieta de somni el quaix transparent estrany meteor que s’emmiralla al cresp del bassiot cada cop que, tornem-hi, se’m presenta (quan vol) justament a un cert angle?

No l’he vista pas de cap manera mítica ni èpica, ni estranya; ni vestida de deessa, ni muntada damunt cap centaure, ni afligida per la presència del drac, ni escapçant cap tirà, ni en cap d’aqueixes ximpleries, no; venia de noieta humil, amb l’encantador visatge gairebé plorós, diries que angoixada interiorment doncs, per qualque neguit tenaç.

Un instant, si us plau. A què en dius, en aquest cas, ‘meteor’, a manca segurament de millor mot?

A allò que veus, fet d’una substància o altra (car és evident que tot allò que manca de substància manca d’existència), que no té nom encar, com tantes d’altres manifestacions encar no descobertes. No descobertes, mes existents. Contràriament, a tots els invents sense solta ni volta que no existeixen i tanmateix hom els dona nom, i tant d’imbècils se’ls creu, falòrnies escandalosament repugnants, com tot allò que basa les religions i els dogmes societaris en general.

Sigui com sigui, demanem-nos-ho, fóssim valents. Sense compliments, ja ens coneixem. Faig la cort a un espectre? Què és aquest tèrbol tripijoc on m’implic? Ridícul. Prou carrinclonament, m’engany tot sol? Si fos altri en aquesta idiota situació, li diria: «Badoc! Desembadaleix-te’n!»

Però si soc jo mateix l’irrisori il·lús, no seré pas prou ruc de creure’m les pròpies conviccions — paradoxalment, les conviccions d’un il·lús, doncs. Un il·lús qui no es creuria allò que li diuen els ulls!

Els ulls poden decebre, enganyar? I tant. Al·lucinacions, miratges... I la realitat? Què fora la realitat? Façana dels fenòmens; els fenòmens, subdivisibles fins a unitats de moment de totes totes invisibles.

Monòtones conviccions, company, hom s’hi adorm...

Ep! I s’hi fos qualque efluvi de la sospitosa, sempre incòlume, bassa? Qüestió important, hi has prou ponderat?

No. No puc ésser a totes bandes alhora. L’ubic no soc pas jo. I les possibilitats foren incomptables. S’hi hom s’hi aturés gaire estona. Mes la vida és breu. Manquen prou lleures. I hom no pot balafiar-la exhaurint possibilitats, les de més de les quals no duran mai enlloc.

Hom s’ha de cenyir a la inferència lògica; sense mai fer volar fatus coloms de vorera.

O... Pondera que, si fos de debò un(a) espectre, segur que no estaria pas sempre marrideta. No n’estaria mai! El xe de les nits, prou ens ho deia: «Prou poden els morts; llur gran avantatge sobre els vius és que no es poden pas tornar a morir.»

O, més planeres filòsofes, com deien sempre les dones a la botiga quan s’assabentaven d’un nou mort al veïnatge: «El pobre (o la pobra), se li ha acabat el patir!*» El corol·lari és, òbviament, que si ja no pateix, feliç rai! La felicitat només l’atenys un cop ets mort. Un cop mort, pel fet que ets feliç, per què la tristor? Hi ha gat amagat amb el posat, la continença, de la paieta. (Ho fa perquè em sap de natural depressiu?) (Potser és trista perquè encar no m’he mort? «No et deleixis pas, no et caldrà gruar gaire, estimada. Aviat hi soc!»)

—Entelèquia és afany (àdhuc instintiu) d’arribar a la fi, a la perfecció de la fi, a la mort. Només els morts en som (!), feliços. La felicitat és sola prerrogativa dels morts; és una exclusivitat per als no-vius. Au. La veritat més aclaparadora. Els inexistents tot-poderosos ens (!) rabegem en el no res del zero. Zero. Zero dolor de cap mena. Per tot dolor inassolibles, elis, elis! Comprès? Entès? Capit?

—Ai que n’ets, d’insistent, noi!

Àdhuc els vius, si no fos que la societat tribal els omple de continu d’odis i rancúnies, ço és, de necessitats ‘ineludibles’, haurien de viure feliços, car saben que, al capdavall, la felicitat de la mort eterna els espera, és a dir (tira peixet!), cap neguit, cap punxada, cap temor, cap angoixa, cap angúnia, cap agonia més... Au. Respirem a fons. Somriguéssim. Riguéssim. Petonets per a tothom.

Les dones qui, havent-me vist, sovint xafardejaven. «Molt estudiós, el xiquet; retret i retut, ajupit i geperut, furtiu i nocturn; sempre amb llibres amunt i avall; ara, silenciós, calladet; no diu mai re, això també; qui sap què sap; qui sap si sap re!» Tot hi eren crítiques i censures. Les femelles bastes sempre m’han trobat repulsiu. Les finetes, no; les finetes crec que troben de vegades que soc capaç de certs bons cops amagats.

I qui més fineta que no la noieta de l’estanyol? Fineta a betzef. Finíssima. Ja ho he dit, etèria, era. Era impalpable. Evanescent, incorpòria. «Per a mi dona ideal, idònia. Vull viure amb ella!»

Ara crec que allò que sabem no és mai prou. No és pas prou. Caldrà aprofundir-hi. Indret misteriós, l’esfera extraviada per l’idiota univers que ens ha tocat. Món a escatir, i tant, encar, encar.

Me’n cansaré? Mai del tot. Fins el darrer somriure, pencant-hi, ficant-m’hi de bo de bo, i tant, i tant.

Xst. Dubtes molt greus sobre quina realitat compta, vós.

La noia dels meus somnis, dels meus delits, no l’he vista com a figura qui hauria poguda tocar (amb el seu permís, car no soc sacríleg) com qualsevol altra estàtua, No. Només n’he vista (reconeguem-ho) la reflexió. Ara, tota reflexió reflecteix un objecte més o menys sòlid, substancial? O pot reflectir una mena de miratge, d’idea transformada, qui sap per quines vies, en imatge visual?

Era allò doncs encar una metamorfosi de diàfana pel·lúcida papallona passatgera part darrere meu i qui no he sabuda copsar altre que reflectida? Ombra de papallona, en transformació onírica de tall ovidià, per les atzaroses particularitats de l’aigua i de l’aire, esdevinguda visió inexcusable, vull dir, irrefragable.

No soc pas el millor candidat a veure visions. La funàmbula aparició no me la crec de bo de bo fins que no la tocaré. (M’hi enramparé? Hi jaquiré l’ànima?) (Ai, ai, ai, ai, ai.) Potser a l’hora de la veritat em mancarà el coratge i m’acontentaré (per què no?) amb la visió.

Visionari, somiador, caçant truites al vol...

Mes un moment, si no et fa re. Palès que tots fem xup-xup als llimbs de la ignorància. I si no fos cap papallona etèria? Ans (una altra idea ruc) el vel. Quin vel? El vel que un vent de mala mort, un vent de fi del món, ha fet volar. El vel assenyaladament que tapa el visatge tràgic de la tenebrosa deessa del llambrec empedreïdor qui nogensmenys tot ho veu aleshores més clar?

Oh, no em facis cas, bromeres fantàstiques de l’endormiscat. Em referia, així com així, al vel del māyā, o potser al vel que cobreix n’Isis, tant se val, el que enfosqueix la vera realitat (?) amb façanes temptadrius i mentideres.

Quina realitat, dius. Doncs, sense tapalls ni aclucalls, l’altra (l’altra home, l’altra, què vols que et digui!) realitat.

L’ombra del vil vel al vol se’m fabrica o afaiçona al magí com a l’estàtua, l’efígie, l’esfinx... La gorgona qui dic, la qui tot ho veu tal qual, desoladament, sense els adorns, les aparences; un món no pas fingit, fet tot d’horror, sense les dolçaines ni dolçors de cap mena de consol.

El māyā, l’error fatal del que ens imaginem que veiem. Múrria dimoniessa, doncs! Qui sap, potser em somriurà al darrer instant.

Visionari, somiador, caçant truites al vol que tot ho val. Fins que me’n tornaré a casa, ancià viatger qui ningú ja no reconeix. Ni el veuen ni oloren.

Mes ep, tranquil ell rai, morint-se feliç en el més fosquet oblit. Amb les dolces memòries de l’estimada del toll. El macabre ball punitiu del seu treball, ja benauradament inacabat.

Inacabat. Car, per la il·luminació que duu l’absència de vel destarotador, tot i que de sobte sabem com s’acaba... Com fineix cada història ni historieta, tant de formiga com d’univers. És a dir, amb el sòlit anorreament. (I la resta — ca? — ho fem per a distreure’ns.) Encar, alhora, paradoxalment, sabem que tot roman tanmateix irresolt.


(...)


[*Un incís per a vantar el millor filòsof — mon pare, l’home qui morí somrient car entrava finalment a la felicitat sens fi. L’home qui em deia, clares i sense les tergiversacions dels filosops professionals — (el vernacle filosòfic, un batibull de mots buits; vagues especulacions, tantes com vulguis; tria’n a lloure; molt d’escatainar per a pondre una altra obvietat) — les úniques veritats que ningú altre no m’ha dites, sobretot quan compten, quan ets petit. «Cal tindre por dels vius, mai dels morts.» «El món s’acaba quan et mors.» «Abans ve l’obligació que no la devoció.» Aquest coratge ‘moral’ — autènticament moral, no pas la merdegada que passa per moral entre tota mena de cretí — que és l’únic coratge que no és puta falòrnia, li permeté sempre d’estalviar-se l’assistència, altrament manada per la criminal societat on visqué, a aitals llordeses insuportables com els temples, les processons, les manifestacions — totes filles de la buida xerrameca propagandística, i el bord apassionament (ecs!) dels capsdecony eixelebrats qui s’hi adscriuen. La teua obligació, com la de tothom qui valgui, és, mentre ets viu, complir les tasques per a la surada pròpia i la dels qui de tu depenen. D’un pare així, hom, si pot, se’n gaba. És clar.]


(>>>)



(Faulona del vailet venut.)

Rodí el món, i torní al born. Raguí enjondre, i en acabat, conspicu per la manca de carn, girí cua cap al vell cau.

Hi era, de lluny, entre la pols, l’esquelètic fòssil qui sembla atansar-se ineluctablement i ominosa a rescabalar-se de les àvols ignomínies adés sofertes.

Cert que el tort que hom li féu, a l’inerme vailet, la matràfola inherent, la pèrfida traïció naturalment incorporada al bescanvi de carn humana per uns quants diners, m’havia d’haver fet mal al cor, un mal, un corferiment, que em rosegaria llargues hores fins que no queia malalt de mort.

Mon païdor, quin frenètic piròman; quin agre i llefardós pontífex qui amb son bàcul et burxa! Extravagant arbitrarietat dels inescandallables budells.

Crec que al capdavall em guarien, al fons de la sentina, insidiosos turments amb ferros rovellats.

«Ten louis d’or is what the minnow’s worth.» Deu lluïsos i prou és tot allò que havia donat per la meua pell el capità del vaixellot que transportava armes a revolucionaris malsans, uns paperines clandestins com tants d’altres, en pretensiosos projectes condemnats a provocar en els maleïts poderosos qui volien destronar molt corrosius genocidis.

Escàpol, saltant per la borda, foties peu damunt l’areny que duu a la jungla, on isnell t’endinses. Assidus esgarips ixen de l’espès fullatge; hi nien sens dubte harpies.

Si fa no fa a continuació, exasperat, vexat, per eixams qui, bo i aviant quiquiriquics totalitaris, albirats en escorç semblen arrengats en formacions triangulars on un molt esmolat vèrtex irromp, irruptiu, i en orrupte, anorreant resistents vegetacions i tenaces teranyines que hauries altrament cregudes impenetrables. Damunt, et trobes tot d’una fiblat per qualque mena d’escurçó, de qui el verí tot de cop t’afebleix i et sumeix en accídia i vertigen.

Com t’arrossegues, moribund, damunt l’agressiva brossa, d’on escarritxos de violí nafrat no sorgeixen, com ara gemecs exhalats per la mateixa superfície, pel teu cos demolit electrocutada.

Antic templet enmig de la selva t’esdevé orgiàstic mendraig, exuberant sopluig. Orgíac, esdevingut priàpic, t’atanses untuós a l’ídola lluminosa.

Al sacrosant templet hom pot morir-s’hi en pau, car, oi, prou a hom, sortós, li ha estat donat de poder, en plena pregona ranera, fregar-hi abundantment i llarga, mà benaurada, el cony delitós de l’emperadriu entronitzada, inexorable deessa eixarrancada.

Sents bategar al dens flairós ambient fetillants corprenedores rapsòdies en gloriosa exactitud, com ara si sortissin de la lluent estàtua mateixa, qui, orgàsmica, a causa d’haver sa cornucòpia prou esperonada per ton experta urpa, cau en abissal colossal deliri i s’escarrassa àdhuc a esdevenir com qui diu càrnia.

Et sedueix bo i embolicant-te com en capoll d’aràcnid de segona mà, mentre alhora teixeix, botànica, tota una selva nova que sense lluita irreversiblement et degluteix silent i ubiqua. No sé pas si mai més et deixondiràs ara d’aqueixa extraordinària feta.

A tot s’avesa hom quan cal, no pas? N’eixires ranquejant. Pel primer inexplorat viarany pedregós, bo i duent a les espatlles l’esdevenidor de la raça, xerrant-xerrant tot sol, com qui repetitiu prega, caigueres crètua avall i mai més no fores vist.

O sí. En les perdudes pregoneses, flàccids reialmes aleshores on eixiverní durant mefítiques dècades.

En càmfora i abstinència, colent d’altres malalties tropicals i infeccions exòtiques. Fulgòrids, tallarols, axolotls benignes, hi espií, volant-hi, nedant-hi, fotent-hi el mec. Faunes estrambòtiques amb grotescs espècimens nogensmenys amb alts conceptes cascú de si mateix. Eloqüents psítacs i simis escuats en sinistres paisatges. Capats impostors, vellutats falaguers, traient llurs nassos envejosos per vèrtexs i arestes de la carena, la qual, a mos ulls entelats, gaudia de la mateixa meravellosa geomètrica coreografia que usaven les astutes serps. I mentrestant, tothora, no hi reconeixia pas re.

Ens arranava llavors el foc de les metralladores niades dalt de tot. «Amunt i damunt!» anàvem cridant. I els casuals sobrevivents prou assolíem els cims de la serralada i, sobre el sobri enemic, ens hi llençàvem encar esgaripant. Com els tolíem! Com els anul·làvem! Amb quina ferotgia, bogeria! Llurs màquines de mort les destruíem llavors damunt llurs cossos totalment xemicats. «Morta la cuca, mort el verí» entonàvem estúpidament.

Tanmateix no pas gens perplex davant el caos, amb tots aquells ultimàtums a cada instant, la vida sempre penjant d’un puta fil, malda per a mantindre’s viu.

I aleshores ja ho veus tu, les neus es desfan. Amb runes a les parpelles, a l’òrbita de l’escabrosa omeda que encar fa escarafalls de l’arcaic batallar dels imbècils de torn, allí rau, subversiu, irrefragable destorb, ran dels munts i munts d’estralls, destrets, espurnes, cendres, d’on, cridaners, els terminalment nafrats i gangrenosos, atribueixen, vindicatius, greus vituperis als qui els volgueren jurats al sacríleg, sempre espuri, sacrifici.

Balbs hi badallàvem els cadàvers, massa son la nostra — no ens lleixaran mai descansar en pau? Escorxats per xanxa, i també per a fer-ne una de bona, ha-hà, no servàvem cap secret, i els bàrbars ens observaven, llur crueltat pintada en llurs esqueixades continences.

I ara els estiracordetes, llençant àvols esgaldinys, ens munyen els pius — ens prenen per vaques?

Espentejat per cap puntada, rodolava per la glera. Esvoranc avall, caigué a l’estanyol del fons. Batejat per l’aigua gèlida, ressuscità. Ara, quan, per a menjar, caça cap (ós) li treu, a part la pell, l’(òs) de la cigala; col·lecciona, carallot, (òssos) de cigales d’(óssos), si us plau; car creu que prou li porten sort.

/.../

Es pliu (es compromet) a fer-ho, a recobrar, si pot, les traces del vailet. El veu, a l’entreson, en diferents ben possibles existències. Pòtol virtuós i ensopit, sense cap solta ni volta a la vida, ni objectiu ni destí, com correspon a tot desarrelat. O, dalt el vaixell pirata encar, esglaiat, glaçat, espantall qui, en trist irrellevant simulacre, amenaça el timoner. O vell com ell (en realitat no tant). Amb un nas que també li raja. Un nas d’escarransida mòmia, un nas en espiral que, per encanteri, diries que representa un pinacle amb les fosques sutjoses cargolades incisions.

I abans? Naturalment, anys de parracs, ocupat, com qualsevol altre estercorari, a recobrar a les cunetes objectes caiguts o llençats d’ençà de bruts i pudents bòlids molt perillosos, i a les sèquies les peces dutes per les pluges.

Darrer cop d’ull a les geriàtriques cròniques grotescament adulterades, moms repulsius en fulls, pamflets, tacats de secrecions infames. Què els romania en pic hospitalitzats? Fastigosa mort. Prou, s’ha acabat; hem tancada ta barraca. Mès en mortalla, au, ara toca espitxar-la — ràpid. I els galàctics paperots, ecs, a les escombraries.

L’erudit reclòs (s’esvaeix del món com un fum, i un cop sebollit qui sap on, es diu totalment independent) ha admès, a si mateix, haver paït el conflicte, pitjor, el col·lapse còsmic, i que no serà pas ell qui es neguitejarà mica a assajar de capgirar-ne els símptomes, és a dir, tots aquells calamitosos espontanis malsons que se’n seguiran.

Amb el telescopi imaginari adreçat vers l’estranya bombolla de les eròtiques erupcions, el seu subtil espletar-hi les inherents lletjors... O pus tost amb el seu pouar-hi, amb galleda traucada, dient-se, inútilment i eterna, «Ompl-lo, ompl-lo; ompl-lo, ompl-lo...» Mes de què?

Mon pletge, mon pliu (ma paraula), ma fermança, com mon fat i ma planeta, és, sense molla d’indulgència ni pietat, d’esguardar, i si cal descriure el món, en tota la seua implícita horror.

Car fou ell, el vell, qui efectivament es vengué el vailet. I avui assegut a taula, aparentment a les últimes, amb cara d’extremunciat («What’s left? hospitalization plus death»)... Avui un insistent borinot a la barretina, un atac de rara curiositat, no pas de recança ni de penediment, de curiositat i prou, l’ha fet fixar els ulls de la ment en quina mena de possible futur el vailet no ha caigut. No pas per a retrobar-lo ni amb cap mena d’afany de restitució, només per a saber-ho, passatgera baterola seua, curiós.

Si li sobrés temps potser llogaria un bòfia fastigós, un inspector retirat, un espia delator i traïdor, i prou àgil en la disfressa, perquè investigués on rau, el vailet, i com s’ho fot, o si se n’ha perdut tot esclau (rastre) i és de llonga data mort anònimament en qualsevol guerra, orfe peó qui, per agrits intrusos engargallat amb el zel lasciu del sàtir, no pas a cardar verges, ans a masclejar per sàhares i carpats, enlloc no tornarà.

No romprà cap pletge erroni. El magnífic paradigma o pletge excel·lent adés promès, l’omplirà, el complirà, si no es mor abans. S’ho ha proposat, i...

Fa un gest estrany. Crec que s’ha mort.

/.../

Tu tornes, sí, a la casa buida. Cremà. No hi ha sinó un parell de bocins de murs fent cantonada. Qui en repleveix re? Ni de genolls cercant part de terra, vatua, cap relíquia.

No gaire lluny hi ha una borda que abans no recordaves pas que hi fos. N’estrebes el nus de corda que penja d’un foradet, i darrere, el baldufell rellisca avall, i la porta s’obr sola.

T’hi veres? M’hi viu, m’hi viu. Esquelètic, malgirbat, com ara escrivint damunt la taula ranca, que a un racó mirant vers la porta badada suporta un petit espill diagonalment esquerdat.

«A què juguem?» Digueren simultanis els dos a l’espill. «A amagar l’ou?»

Alhora, uns al vaixell cridaven, cada cop més lluny, «Home a l’aigua; home a l’aigua!»

(>>>)

Oblidats tantost (3 i 4)

Oblidats tantost. (3)

(Closca coruscant i bombolla de llet.)

La fi, la fi s’atansa
S’ha enferritjada la balança.

Per irritats torrents en foll vaivé
Embriac endut ocell de paper.

Endut embriac per sobtats embuts
Paper d’ocell glopejat pels assuts.

La set dels assuts
Ens té tots beguts.

Írrits i rats
Tots retratats.

Errats i no
Som al retrò malbò.

(—>)

Pèrdues excelses de llefiscosos líquids de les nafres balderes:
Icors i sangs i limfes n’ixen, a lloure se’n sobreïxen, de llurs lleres.

(—>)

Navegant pòstums en bioluminescents i coruscants closques de nou, per llimbs afòtics en rius de gasos, en bombolles de llet rutilant se’ns presenten, al zenit de la nit, d’aspecte equívoc, amb amble desmanegat, surant en la buidor, esbarts d’enterramorts i roba-tombes, estireganyadament lents i a tentines, com ara tristament emmanillats a les poètiques mucoses de la saba dels fosforescents arbres funeraris. Vaporosos genis són de dimensions tanmateix serioses, logicistes estrictes qui reneixen oceànics a pruents seqüències botàniques.

De llet, en bombolles eròtiques surant, que ens pessigollejarien els qui no sonen, si encar ens en pengessin. Tant se val, tampoc no se’n segueixen tubulades seqüències.

Eren nostres closques taüts, la pell dels quals emet, tot al voltant, llums espectrals, a propòsit fetes per a acollonir precisament els espectres qui ens voldrien envair per a cardar-s’hi, cementiri selecte, l’estàtic nou llogater. Tan estàtic, ell, com un enze, i doncs vulnerable, violentable, rai.

Els morts tots l’espifiàrem, i àdhuc l’espifià ella, ma mare; i, en la darrera empastifada, quan s’escau que l’espifia, i perquè no vol que l’espifiï, prou me n’adverteix, del greu perill, i tanmateix, si ves, l’espifií; com ella hi aní i hi queia, tomba oberta, nova ànima en pena.

I és que els advertiments perquè no et moris, ni mai en cap temptació letal no et fiquis, no han servits mai de re.

A les fosques les fulles s’hi tornaven mans, i les mans clarejants assajaven infructuosament, preses pels prims punys, d’envolar-se en la bufetejant tempesta, per a esdevenir-hi, en l’esbojarrada llibertat, pallussos papallons o elegants i delicats rats penats.

No és cap rellotge, el dalt al·ludit mecanisme; és un contrarellotge; no mesura els temps, és a dir, els eixamplaments de l’espai, els desmesura, els malmesura, gens res no en mesura, diu sempre exactament allò que li passa a l’instant pels mecànics collons. A la babalà. Si l’encert, l’endevín. I segurament, atesa la infinitat dels espais infinits, ni d’encertar ni d’endevinar, mai res gens. Només en puixconsir, com tothom, creu mai endevinar res mica. En avantconsir ningú, ni ell, mecanisme últim, cap mena de merdeta no encerta.

Fragments de recorregut corregut, sostingut assaja, mecanisme emfàtic, de sentenciar; debades. Concebut amb atributs de guerrer incendiari, marcat al ferro roent amb acadèmiques entabanades, hauria pogut, tret que com tot jutge és boig, oferir veredictes de condemna exacta, per comptes de què es perd, entusiasmat, en el xivarri de les fungibles, tantost esfumades, xerrameques fades.

Mecanisme inútil, el trobàrem rere els monuments, cardant-se amb les dents (els queixals li paraven massa lluny) forassenyats individus qui es debatien sobiranament etzibant inservibles guitzes. «Quin galdós debut!» — vàrem dir.

«Rere els grans monuments a les fictes glòries diverses dedicats, sempre hi pots nà a pixar. Ningú t’hi emprenyarà. Hi pots nà a cagar, hi pots nà a cardar. Hi pots nà a te la pelar. Bo i esperant, si ho vols, que els efímers badocs del davant, amb la bona tranquil·la nit, pirandó tocat no hagin. I llavors, omissió movible, buf negatiu, arronsat, arrimat estretament a tota pedra, tornes, larvàtic, a la teua polsegosa capseta de somort racó de museu, on ets eixut espècimen qui ningú mai no guaita.»

Pertangueres adés, temps de regalat oblit, a les larvàtiques excrecions del llegendari hedonista, excrecions qui esdevingueren lucratives, car sovint, qui les comprava, hi trobava, de cops, bucòlics reialmes de dimensions microscòpiques tanmateix molt apreciades.

Mon cor, un rau-rau de bales que es deleixen per col·lidir, somiava, capseta del taüt amunt, que, sortós bordegàs, aquesta vegada cabut hi havia. Hi cabia, tendra capseta.

La capseta de tou tendrum on les dones hi desaven alhora tota l’abundància de la molt benèfica Banya, i ai, totes les dolenteries, malalties i brutícies del Gerro de l’altra putarreta, na Pandora.

«Ètic, el mort s’etivocava un cop més» — escriuré en el meu diari. «Diari Sexual de l’Abstinent radical.»

Capseta de meretriu amb cara de monstre i cos de quimera. Amb ardor em vimeteja. Em diu de truà, rufià, ceballot, dictàmens gens abstractes d’exemples domèstics. Tot tremola i hi tremoles.

Fica-t’hi bé, agafa-t’hi fort. El tel·lúric globus sencer trontolla llunàtic amb els divins sotracs del swing. Àdhuc els creuclavats a les icones belluguen els endurits tendrums. I als cementiris dels rics cada àvol despulla sacsa els diamants com als tolls els renocs d’ulls adamantins. Pobra canalla, poc s’esmen gens que tost se’ls abatrà damunt la molt maligna crueltat dels maleïts criminals qui envers els orquestrals batracis ja drets i fets, de cobejances, en coven de molt horribles; batracis joiosos i enjogassats de sobte robats de l’innegable luxe de llurs bons verins a llurs ben mullades llars mateixes. Món dels invasius esclafadors qui t’esclafen i t’espremen com molt tou coixí.

Coixí de capseta de taüt bioluminescent.

Impràctic poeta, de femer a femer, no sé pas si te’n recordes, anaves saltironant; n’hi havia pertot un fotimer, i hi saltironaves a betzef; cada femer t’era un roman à clef; cada romanç en clau te’ls clavava com un clau; un clau absent car era espiritual com l’aigua del meu canal que no rega sinó no re amb tota la mala fe.

I ara m’estintol com saltamartí per a caure de morros al marro del vi.

):::(


Oblidats tantost. (4)

(Se’m moria el sòsia fa unes nits.)

Se m’ha mort el sòsia. No pas el soci, el sòsia. L’edat que portàvem era si fa no fa la mateixa, fotíem la mateixa cara, els nostres cossos eren pareguts del tot. Tothom ens confonia. Els seus amics (força) venien a contar-me llurs penes i goigs, i els meus (ben pocs) a ell els llurs. Érem, això també, de tarannàs ben diferents. Ell molt sociable, eu molt adust.

Això en sé d’un poc amb ell parlar-hi: Espàstica dolor se li espelleix sovint al païdor, com a mi. Tràgica panxa. Llavors d’això es morí, i aviat d’això em moriré.

El coneguí, doncs? Com a conegut i prou. Passant pel carrer, ens saludàvem (no pas sempre, però; de vegades, ell o eu, fèiem veure de no veure’ns). Encapsulats cascú en el propi ordinari masoquisme psíquic, mai no connectàrem sinó molt superficialment.

Vaig descobrir el seu nom sencer anant a veure-hi la placa de la seua tomba. Una plaqueta minúscula, una tomba negligible. Home al capdavall humil. M’hi emmirall.

Hi deia:

«Em dic Carles i em dic Reig
Raguí al món en forma humana
Tot és la sort del sorteig
I el que hi fiu la sort ho mana.»

I darrere hi deia (la curiositat em féu tombar la pedra i hi trobí l’altre escrit, cursiu, que es veia ésser un resum de sa vida):

«Vaig perdre un ull i em lobotomitzaren
Pintí amb colors molt vives miniatures delicades
Home ardit no gosí tanmateix de nits defensar-me
Per comptes de què m’amagava o fugia
No fos cas que encar perdés l’altre.»

Evidentment, mercès al fet que fugís o s’amagués, amenaçat de nits per àvols fantasmes, invasors o bòfies o brètols o boigs, reeixí si més no a no perdre ni l’altre ull ni l’altre lòbul al cervell. Fou, cal concloure, un home aproximadament intel·ligent. Com eu.

Si l’enyor, dius? Home, lleugerament.

):::(