Llibre secret de n’Arquimbau Cuca i Moixó

[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

divendres, de novembre 19, 2021

Oblidats tantost (5 i 6 i 7)



Oblidats tantost. (5)

(Egregi, un dels podrits indígenes ens sorprengué mentre cantàvem.)

En una de mes sovint extenuants caminades pel bosc, em trobí aquell jorn, en una clariana, tot un chor virginal de femelletes sordes i mudes qui cantaven quelcom o altre amb un envitricollat enrenou de signes. Anava a passar sense dir re, quan se’m llençaren damunt. Com ens barallàvem llavors, amb totes les armes de la guerra desarmada! Carxots, esgarrapades, pinyacs, i mastegots i guitzes de tota mena, de tot estil i qualitat, dels inventats i per inventar. Em guanyarien, brutals, salvatges, apassionades, tret que llur granada mamelluda mestressa aparegué. Potser era cagant rere un roure. Fos com fos, les apaivagava en sec amb quatre signes imperiosos. Llavors (ho copsí molt perceptiu per enllumenada intuïció) els recitava, sense mots, els mots de la preclara poetessa. «Les dones tenim dret/ A ésser violades/ Per piadoses ànimes

—Moltes gràcies, senyora, però no seré pas jo qui farà aqueix tristíssim paperot — li dic, i tothom crec que així mateix em llegia els llavis —. Veuran. Prou sé, he llegits els clàssics... Prou conec que les femelles de tota era, edat, eó, i condició, heu el dret inalienable d’ésser violades per les ànimes caritatives, mes, veureu... Jo de caritat, ecs, mai; soc esquerp, adust, rònec, i insolidari; i de més a més, pitjor, sempre em fa mal la ronyonada: al mínim esforç, i haig de portar constantment faixa, i no me la trauria pas (negra i llorda) davant tantes de puríssimes verges, quina vergonya; i no pas solament els ronyons, el fetge i el cor, i les freixures, un mal horrible; i tot plegat, patir-hi rai; per això soc així, per això soc com soc, tranquil, bosquetà, boletaire, entomòleg, herpetòleg, ofiosauròleg, botànic; i no em barrej mai amb la gent, i menys amb les violables, de fet, les violables em foteu una por mefistofèlica; per elles (per vosaltres, ja em perdonareu), la temptació infernal i la condemnació eterna no s’imposen i s’instal·len; i a més, em put l’aflat, no pas tant com els put l’aflat a totes les dones, qui tanmateix, si mai els ho diguessis, et mataven a manès, ço és, a lloc i encontinent, sense pus miraments...

Havent dit mon trèmul discurs mentre, quasi imperceptiblement, anava reculant, tantost abruptament conclòs, em fotia a córrer com un esperitat. I la por que em feia, d’ençà d’aquell jorn maleït, de tornar al mateix bosc veí, on el chor d’altament disbauxades mènades virginals, en cap de llurs molt rampelludes dionisíaques orgies de ferotgíssimes cantaires sordes i mudes qui se’t llencen damunt a fer-te’n bocins, no et voldria, com dic, sobtadament mort i escorxat, com qualsevol, molt més banal, miserable, Màrsies.

Ara, de recanvi, em passejava, sempre a hores buides, per la vila. Tret que ací et sotja pertot (a cada vidre de finestra i d’aparador, i de taulell i de vidre de vehicle) la lluent calcomania d’un ull omnituent, un ull incessantment fitant-te i qui sap tot el que deus pensar, tret que, pel fet que l’ull qui tothora et fita et fiti, què hauries de pensar, tot anguniat, altre que cony, carall, redéu, peus de plom, i tant; i que has doncs de collons vigilar i parar compte, a tot instant i a tot estrop, amb atenció màxima, no fos cas... No fos cas. Immensament acollonit. Arreu i tothora, doncs, per l’ull ubic del robot, robotitzat.

Acabes que només et pots passejar a la teua cambra i a les fosques, com un ‘conservador’ eticista, i elitista i moralista, i hipòcrita i homilètic, un restret escarransit cagalló qualsevol, qui fomenta la violació sistemàtica de tot cony tant se val l’estat de maduresa assolit. Tu qui no podries ni que ho volguessis. Tu qui sempre foteres tard, qui mancares cada tren dels que esperaves o creies que esperaves voler pujar. Tu, the scum of the universe, qualcú abocat perennement a la perpètua mort, on hi desapareixes eternament. Rabejant-te en el no re d’empertostemps. Eternament mort. Quina merda de molt fotut futur. Això t’ha esperat tota la vida, aquest és el tren que segur que agafaràs ara mateix com qui diu tota l’estona. Amb aqueix panorama davant, mai! Mai no et jaquiries pas embruixar molla per cap ull de cony, ni per cap cony d’ull — òrgans ambdós superflus, innecessaris, per a la vida de la precària ment, l’única que, si més no una mica i mentrestant, creus, il·lús, que si fa no fa encar s’ho val.

):::(


Oblidats tantost. (6)

(L’ull del melic de l’alme.)

Sotjat per l’ull hipnòtic del bell melic de l’alme
Em veig endut magnèticament enllà dels més alts núvols
On tota angúnia ni ansietat se’m calma.

L’impuls instintiu fent-me estranys catúfols
Se m’adorm finalment i ara en òptim reialme
Lleix passar de les passions els brúfols
Per a atènyer l’indret on hom feliç la palma:
Gloriosa planúria on mai els vents són rúfols.

Hom hi gaudeix sempiterna durada
D’una vida sense seriositats.
Tot hi és beatitud de beutat molt gruada
Qui neda tota sola pels almucantarats.

Tragèdies no n’hi haurà — tot hi serà aura
La nova edat s’instaura — enlloc no hi sura gaura.

):::(


Oblidats tantost. (7)

(Episodi suburbà sense que hi regni l’enveja.)

Entre llençols i flassades, zap! L’atleta intrusiu amb una irresistible (diu) pruïja per a penetrar carn tendra.

Perdoni, li diu ella, però ja ho veu, no solament soc verge, abans-d’ahir fiu els setanta-sis anys; així que feinada, rai. Per a vós, vull dir. Per què no aniríeu al llit d’una nebodeta qui viu no gaire lluny? Ja us en donaré l’adreça, ca?

Mes atès que ja em trob ací, per què no ho intentaria? Un forat o altre força adient hi deveu tindre per a la tasca en funció?

Si entenc què dieu, si fa no fa, el que voleu és què...? Ficar què a quin forat...?

Teniu raó, padrina. Amb tantes de disquisicions, totalment destrempat, i au.

Pobre atleta sense prou salut ni embranzida! Compadí ella.

I ara l’atleta (qui es deia Blums Bori, de mal nom Borinot Bumbum), qui fins avui s’havia sentit no pas poc civilitzat, i ara se n’adonava que era un pobre desgraciat barbàric, qui de més a més volia violar vellardes quan dormien dalt de tot, al catorzè pis pel cap baix, assolit bo i escalant com talla-robes en la foscor l’escrostonada façana del trist edifici als mèdols més llunyans de la mediocre provinciana vila, on l’escarit enllumenat municipal no pas que hi arribés sinó molt escadusserament.

Anant d’esme (no hi arribarà mai, tombarà cap a un altre carreró polsegós força abans de les envistes) vers ca la nebodeta fresca, cogita en Borinot, bo i xutant pedres del camí, que els fòssils del soler no són sinó pedres presumides, i la raó que té, no cal dir.

Al marge d’un tros del camí, ara, sanguini i ganut, voldrà pescar-hi una mora d’esbarzer, o potser un gerdó o riber qualsevol, no ho sé, en tot cas heus que arestes punxents trenquen el silenci de la nit; el crit d’esglai ha despertat els gossos, els vigilants, les serps, les guineus, els mussols... I alguns paons, els esgarips esfereïdors dels quals, també deunhidoneret.

Escondeix-te a l’ombra més densa, Borinot, i no te’m belluguessis pas fins que la clamor no s’extingís, ca? Cel brom, vent pluig, llampucs, nit sense lluna; ni averanys ni agalius no gens bons, vós. Calmem-nos a un receret tranquil...

Mes vet ací que de l’ombra afòtica li ix de sobte la visió de la rosseta no pas vestida sinó amb una samarreteta de tul finíssim, vaporós. Lleugerament colrada per les nits de lluna plena, duu un collar de garrofins i un pomet de resedes a un cantó dels cabells fosforescents. Va peu nua, i els noranta-nou fòssils ambrats del soler dels voltants se li entortolliguen fins als turmells com llenguts i queixaluts escurçons.

Li llença en Bumbum un penós esguard d’anèmic camàlic qui, tronat, feny qualque mal al cor molt perniciós, de tal faisó que ni l’esquelet no pot portar.

Li diu, arruïnant-se la rombal estructura, mig desmanegat pertot, No em féssiu mal, senyoreta, ja no valc per a re; guaiteu, àdhuc l’atzeb em duu crosses. Se li desbraguetava, i efectivament, el seu atzeb no pas que fos destrempat, és que ara havia pràcticament desaparegut del món dels existents, cruspit de viu en viu pels ferotges budells d’un paltruu tot agitat.

La visió fantàstica de la tampoc mai encetada donzella de les tenebroses nits, la qual, ara, més que no pas de samitell, sembla embolicada per fastigosos ftalats, se li’n riu, estrident, i sarcàstica, al nas. Un atleta com tu, no em facis riure! I li fa l’immens favor d’explicar-se-li una mica, car prou es temia en Bumbum que no revisqués l’episodi tan traumàtic de la seua joventut, quan, volent, vint-i-tres anys tocats, haver finalment relacions sexuals amb el sexe oposat, llogà una prostituta anciana, qui li deia, amb veus sibil·lines, Això rai, només et costarà un pèmpim, i que més tard descobrí que li havia entecat el cos amb mantes de xacres i brians i malalties, a part d’una legió gairebé indesencastable de cabres qui s’hagué nogensmenys d’occir al llarg dels mesos a raigs i fregues insistents de DDT.

Continuà la sinistra poncella d’urpes i ungles esmolades fins fer-ne bisturís que d’una esgarrapada (te’ls tonc i tolc, Torquat!) et tonen i tolen artèries i tendons, No fa gaire rebia una trucada enmig de la nit. La tieta em contava, des son llit sollat, com, amb dits i artells, escalaves, simiesc com cap eunuc qui en serrall interdit entrevé clandestí les esclaves qui s’entrenen d’excelses almes (tota alme engrescadora dansaire de ventre fimbradís, mai no gens gaire velada, amb tuls espantadissos, vaporosos, ca?), escalaves, diu, no pas entre esclaves, ara, llavors, ans al bell mig de la negra nit, per murs inhospitalaris, els vint-i-quatre pisos plans de la façana, per a envair-li, finestra endins, subtil i furtiu, subreptici, la intimitat, i em burxava doncs l’orella que t’assassinés rere la cantonada més fosca.

Aquesta? féu l’atleta.

Justament aquesta, i tant, li respon.

Perdoneu-me, beutat, alme delicada, no us m’enfaristoléssiu pas més; mes prou deveu saber que els atletes d’excepció som tots altament depressius; quan ens agafa l’escanyadora melangia som capaços dels pitjors suïcidis. Som bancarroters de naixença, perdedors de mena, i, un pic amb aquell estat anímic, malament rai. Malament rai. Com qui diu, apodícticament dignes de commiseració. Cada goig de colós idiotament triomfant, ens esquitxa de mancances; i ens reconeixem insignificants; com més guanyadors, més destrossats. Ens és totalment idiosincràtic. Res no ens consola, cap garrafó d’estupefaent, cap verí ni cuinat ni cru. L’ànima llavors no és tota sinó un vernís ratat, darrere no hi ha sinó afegitons, pedaços, parracs, de desesperació. Hom guilla. Hom guilla sempre, lluny, enllà. Hom es fuig. I es fica en les pitjors vicissituds. Car com et fuigs? Maleïda perdició de l’haver nascut no pas insecte, ans això que indesencastablement no ets! Tothora condemnadament clavat a tu mateix!

Molts de fatus, asinins, paralipòmens servits d’excusa, company, féu, seriosa, l’alme perillosa. I l’eunuc tremolà.

I si... Digué, en un balbuceig acollonit. I si la delitosa tietarrona vostra, la vostra molt devotament benvolguda tieta, ho hagués somiat? Si fos estat un meteorit negre que li hagués caigut al llit? Un meteorit hauria despertat qualsevol. Els meteorits són molt alarmants. I duen nocturns somnis terribles. N’hi ha pel cel, per l’empiri, esbojarrades fonts còsmiques qui en ragen esmeperdudes, junt amb les misteriosos partícules apellades difícils; tremolen com àleps i quelcom d’embrionari les embolica...

Quelcom com ara fastigoses pells de ftalats...? replicà l’ominosa erta dansaire, amb el coltellàs a la mà.

De ftalats? M’ho trèieu del pensament! Sou pitonissa, ja ho he dit.

No pas, tanoca, que sovint penses en veu alta.

Ah. Ho veieu? La depressió et fa fer coses... Tens el cap a tres-quarts de quinze, i et fiques a pujar com astorat llangardaix trenta-quatre pisos amunt...

Amb prou feines dotze...

Oi que sí? Exageracions, un altre símptoma. Pitjor que anar pitof. Que portar cap trompa. Un cervellot capgirat. Tot ho pensa a la biorxa. Camines adormit, com se’n diu, somnàmbul. Perdut al malson. Ca que amb els somnis i malsons hom torna, com ara arqueològicament, a la més pregona memòria de l’espècie? Quan els perills personals eren més immediats, amanosos, i per això possibles de rebutjar, de lluitar-hi, o de fugir-hi? Ço és, d’eixir-se’n doncs, sinó incòlume, viu? Els perills que correm ara són massius i no podem fer-hi re. Bombes atòmiques, guerres, exèrcits, passes, infeccions, climes fets malbé, terra mare agressivament putejada... Tot al món ens vol morts, i tanmateix ens trobem indefensos. Tot depèn de la voluntat dels qui (la merda del món, els maleïts qui suren dalt de tot, els lladres assassins) ens condemnaren, amb llur avarícia, llur cobejança, llur mania genocida, a ésser víctimes sense remei... Lleixeu-me per caritat tornar a mon cau... Us me n’apiadeu, si us plau. Si us dic que no ho faré mai pus. Que vigilaré la façana de l’estimadíssima tieta que cap altre atleta deprimit no gosi, malaconsellat, assajar de mica grimpar-hi... Què us penseu que puc fer? Altre que anar a escorxar el gat, i no pas a ca meua, que no en tinc...

Ah no? I on mateu l’araig? A cap racó del carrer? Pels esglaons dels cancells? Al llit de qualque altra vellarda indefensa, a la seua voreta escaguissadeta?

No pas, no pas. He descobert un indret idíl·lic. De somni. Potser el descobria somiant i tot... Un viarany inconspicu, a la vora de la carretera, endinsant-se a un bosquet... Rere les entortolligadotes soques dels magnífics roures centenaris... Els bons i millors nòmades i cercamons, de moment sense sort, ens hi arribem, a poc a poc, com qui no ho vol, vespre avençat, quan la llum minva, sense que ho sembli, a clapar-hi... Només a clapar-hi. Damunt els nostres clots ja hi hem lleixades les flassades verdes i blaves, castanyes, colors fosques... I quins sons llavors més famosos, senyoreta! Les escorces magnètiques dels roures protectors, les flors espurnejants com joiells elèctrics, llurs sublimment oferts calzes joiosament espetegants, les espectacularment somrients rels enrampades, els clots calorífics... Enlloc s’hi està millor... Els companys silents, anònims, quiets com molt amables serpents... Ningú no hi ordeix, irascible, com es veu que s’escau tothora a la vila, episodis molt repugnants on la merdosa gelosia és la que regna...

Em descrius un mitreu? Un pritaneu? O és tracta d’un altre panteó de celebritats ignorades? Hi triomfa la sola invencibilitat del clandestí clostridi? És un supermercat, amb canalla poixèvola, exigent i emprenyadora, altrament mancat de tota mena de queviures? No s’hi ven de franc altre que paràsits i microbis, pestes selectes i escollides?

No us em creieu...? Gens...? Ni molla...?

Zero. I puts.

D’aflat? De baix? És la por, deessa!

Fila! Toca!

Mani?

Desa’t! Fot el camp! Osta! Corr! Corr! Corr, atleta, corr!

Mercès. Agraït. Gràcies! Gràcies! Esbufegant-me! Esbú... fegant... mmm...

(Se li aprimava la veu, lluny.)

):::(


dissabte, de novembre 13, 2021

Oblidats tantost (3 i 4)




Oblidats tantost. (3)

(Closca coruscant i bombolla de llet.)

La fi, la fi s’atansa
S’ha enferritjada la balança.

Per irritats torrents en foll vaivé
Embriac endut ocell de paper.

Endut embriac per sobtats embuts
Paper d’ocell glopejat pels assuts.

La set dels assuts
Ens té tots beguts.

Írrits i rats
Tots retratats.

Errats i no
Som al retrò malbò.

(—>)

Pèrdues excelses de llefiscosos líquids de les nafres balderes:
Icors i sangs i limfes n’ixen, a lloure se’n sobreïxen, de llurs lleres.

(—>)

Navegant pòstums en bioluminescents i coruscants closques de nou, per llimbs afòtics en rius de gasos, en bombolles de llet rutilant se’ns presenten, al zenit de la nit, d’aspecte equívoc, amb amble desmanegat, surant en la buidor, esbarts d’enterramorts i roba-tombes, estireganyadament lents i a tentines, com ara tristament emmanillats a les poètiques mucoses de la saba dels fosforescents arbres funeraris. Vaporosos genis són de dimensions tanmateix serioses, logicistes estrictes qui reneixen oceànics a pruents seqüències botàniques.

De llet, en bombolles eròtiques surant, que ens pessigollejarien els qui no sonen, si encar ens en pengessin. Tant se val, tampoc no se’n segueixen tubulades seqüències.

Eren nostres closques taüts, la pell dels quals emet, tot al voltant, llums espectrals, a propòsit fetes per a acollonir precisament els espectres qui ens voldrien envair per a cardar-s’hi, cementiri selecte, l’estàtic nou llogater. Tan estàtic, ell, com un enze, i doncs vulnerable, violentable, rai.

Els morts tots l’espifiàrem, i àdhuc l’espifià ella, ma mare; i, en la darrera empastifada, quan s’escau que l’espifia, i perquè no vol que l’espifiï, prou me n’adverteix, del greu perill, i tanmateix, si ves, l’espifií; com ella hi aní i hi queia, tomba oberta, nova ànima en pena.

I és que els advertiments perquè no et moris, ni mai en cap temptació letal no et fiquis, no han servits mai de re.

A les fosques les fulles s’hi tornaven mans, i les mans clarejants assajaven infructuosament, preses pels prims punys, d’envolar-se en la bufetejant tempesta, per a esdevenir-hi, en l’esbojarrada llibertat, pallussos papallons o elegants i delicats rats penats.

No és cap rellotge, el dalt al·ludit mecanisme; és un contrarellotge; no mesura els temps, és a dir, els eixamplaments de l’espai, els desmesura, els malmesura, gens res no en mesura, diu sempre exactament allò que li passa a l’instant pels mecànics collons. A la babalà. Si l’encert, l’endevín. I segurament, atesa la infinitat dels espais infinits, ni d’encertar ni d’endevinar, mai res gens. Només en puixconsir, com tothom, creu mai endevinar res mica. En avantconsir ningú, ni ell, mecanisme últim, cap mena de merdeta no encerta.

Fragments de recorregut corregut, sostingut assaja, mecanisme emfàtic, de sentenciar; debades. Concebut amb atributs de guerrer incendiari, marcat al ferro roent amb acadèmiques entabanades, hauria pogut, tret que com tot jutge és boig, oferir veredictes de condemna exacta, per comptes de què es perd, entusiasmat, en el xivarri de les fungibles, tantost esfumades, xerrameques fades.

Mecanisme inútil, el trobàrem rere els monuments, cardant-se amb les dents (els queixals li paraven massa lluny) forassenyats individus qui es debatien sobiranament etzibant inservibles guitzes. «Quin galdós debut!» — vàrem dir.

«Rere els grans monuments a les fictes glòries diverses dedicats, sempre hi pots nà a pixar. Ningú t’hi emprenyarà. Hi pots nà a cagar, hi pots nà a cardar. Hi pots nà a te la pelar. Bo i esperant, si ho vols, que els efímers badocs del davant, amb la bona tranquil·la nit, pirandó tocat no hagin. I llavors, omissió movible, buf negatiu, arronsat, arrimat estretament a tota pedra, tornes, larvàtic, a la teua polsegosa capseta de somort racó de museu, on ets eixut espècimen qui ningú mai no guaita.»

Pertangueres adés, temps de regalat oblit, a les larvàtiques excrecions del llegendari hedonista, excrecions qui esdevingueren lucratives, car sovint, qui les comprava, hi trobava, de cops, bucòlics reialmes de dimensions microscòpiques tanmateix molt apreciades.

Mon cor, un rau-rau de bales que es deleixen per col·lidir, somiava, capseta del taüt amunt, que, sortós bordegàs, aquesta vegada cabut hi havia. Hi cabia, tendra capseta.

La capseta de tou tendrum on les dones hi desaven alhora tota l’abundància de la molt benèfica Banya, i ai, totes les dolenteries, malalties i brutícies del Gerro de l’altra putarreta, na Pandora.

«Ètic, el mort s’etivocava un cop més» — escriuré en el meu diari. «Diari Sexual de l’Abstinent radical.»

Capseta de meretriu amb cara de monstre i cos de quimera. Amb ardor em vimeteja. Em diu de truà, rufià, ceballot, dictàmens gens abstractes d’exemples domèstics. Tot tremola i hi tremoles.

Fica-t’hi bé, agafa-t’hi fort. El tel·lúric globus sencer trontolla llunàtic amb els divins sotracs del swing. Àdhuc els creuclavats a les icones belluguen els endurits tendrums. I als cementiris dels rics cada àvol despulla sacsa els diamants com als tolls els renocs d’ulls adamantins. Pobra canalla, poc s’esmen gens que tost se’ls abatrà damunt la molt maligna crueltat dels maleïts criminals qui envers els orquestrals batracis ja drets i fets, de cobejances, en coven de molt horribles; batracis joiosos i enjogassats de sobte robats de l’innegable luxe de llurs bons verins a llurs ben mullades llars mateixes. Món dels invasius esclafadors qui t’esclafen i t’espremen com molt tou coixí.

Coixí de capseta de taüt bioluminescent.

Impràctic poeta, de femer a femer, no sé pas si te’n recordes, anaves saltironant; n’hi havia pertot un fotimer, i hi saltironaves a betzef; cada femer t’era un roman à clef; cada romanç en clau te’ls clavava com un clau; un clau absent car era espiritual com l’aigua del meu canal que no rega sinó no re amb tota la mala fe.

I ara m’estintol com saltamartí per a caure de morros al marro del vi.

):::(


Oblidats tantost. (4)

(Se’m moria el sòsia fa unes nits.)

Se m’ha mort el sòsia. No pas el soci, el sòsia. L’edat que portàvem era si fa no fa la mateixa, fotíem la mateixa cara, els nostres cossos eren pareguts del tot. Tothom ens confonia. Els seus amics (força) venien a contar-me llurs penes i goigs, i els meus (ben pocs) a ell els llurs. Érem, això també, de tarannàs ben diferents. Ell molt sociable, eu molt adust.

Això en sé d’un poc amb ell parlar-hi: Espàstica dolor se li espelleix sovint al païdor, com a mi. Tràgica panxa. Llavors d’això es morí, i aviat d’això em moriré.

El coneguí, doncs? Com a conegut i prou. Passant pel carrer, ens saludàvem (no pas sempre, però; de vegades, ell o eu, fèiem veure de no veure’ns). Encapsulats cascú en el propi ordinari masoquisme psíquic, mai no connectàrem sinó molt superficialment.

Vaig descobrir el seu nom sencer anant a veure-hi la placa de la seua tomba. Una plaqueta minúscula, una tomba negligible. Home al capdavall humil. M’hi emmirall.

Hi deia:

«Em dic Carles i em dic Reig
Raguí al món en forma humana
Tot és la sort del sorteig
I el que hi fiu la sort ho mana


I darrere hi deia (la curiositat em féu tombar la pedra i hi trobí l’altre escrit, cursiu, que es veia ésser un resum de sa vida):

«Vaig perdre un ull i em lobotomitzaren
Pintí amb colors molt vives miniatures delicades
Home ardit no gosí tanmateix de nits defensar-me
Per comptes de què m’amagava o fugia
No fos cas que encar perdés l’altre


Evidentment, mercès al fet que fugís o s’amagués, amenaçat de nits per àvols fantasmes, invasors o bòfies o brètols o boigs, reeixí si més no a no perdre ni l’altre ull ni l’altre lòbul al cervell. Fou, cal concloure, un home aproximadament intel·ligent. Com eu.

Si l’enyor, dius? Home, lleugerament.

):::(


divendres, de novembre 12, 2021

Oblidats tantost ( 1 i 2)




Oblidat tantost. (1)

(Sorry, don’t speak sharnekian.)

Cada matí, davant el seu suquet a la taula de la cuina, fa un torcebraç amb el crònic trofeu, un vella pistola, i prem el gallet, i espera el millor, ço és, el tret que el torna a la perfecció de l’abans néixer, mes fins ara no ha fet sinó figa. Es trau la serp de la natgera on se li rabejava de sòlita gatzara i se la remet a can seixanta, ço és, a la collonada, on presa de vertigen es voldria esborrar de les cartes marítimes com certes antigues heroiques nissagues qui en degenerar’s balafiaren els coneixements adquirits en ridícules disbauxes i percaces d’honors, ço és, misèries fastigoses. Amenaçat letalment per qualque revelació o altra — tret que què és una “revelació” sinó carrinclona logorrea, ço és, incoherent diarrea mental típica del boig, del fanàtic, del cretí, de l’ignar més cras? — sospita sense cap raó que la matèria fosca de l’univers, que es veu que compta com a pes pel vint-i-set per cent de tot el que hi ha enlloc, i és la pega negra que fa que les galàxies mateixes siguin capaces de guardar durant un cert temps un cert equilibri ans tot, desajustat, no se’n vagi a l’infern, no és sinó el moc del cony a les ungles d’una fetillera enorme com allò que no hi ha. I qui el convenç que no és gens decent de demanar que el prostitut us torni l’emolument setmanal si comet el pecat apellat jurídicament “regurgitació de lleterada”? I ara davallarà al vivari i, d’entre els maleïts, n’ensumarà el grau de gregarisme i belleu en premiarà qualcú amb qualque cacauet que duu a la butxaca, i dropejant pel pedruscall, n’escruta ara doncs la flaire i conjectura que el plany d’un dels condemnats s’assembla massa al crit d’esglai del cauet qui, misteriós astrònom, dropeja com ell pel cel horrorosament expansible, i llavors, com fa sovint davant els desgraciats, que digui: Sorry, don’t speak sharnekian, i escampi en acabat les teranyines a garrotades força versàtils, ço que alhora és clar li serveix per a fotre una mica d’exercici, car encarcarat ell rai.

Pujant del soterrani es transforma en bisbe qui, a tall d’idiota, tingués coll avall la veritat i doncs, de tot, en sabés més i tot que qualsevol altra formiga. La formiga passa pel crivell tota mena d’ignomínia pol·luent, ço és, colonial, i nòmada i col·lectiva troba sempre a qui titllar de culpable, on, llavors, el glaça espontània amb productes heterogenis que expel·leix per l’espiracle. I en eixam perfectament coordinat renega de tot déu i s’erigeix en conqueridora de l’espai latent entre la lluna i Mart, i això no és re, mentre un bisbe què és, qualcú qui s’ofega totjorn en bassiols de merda.

Se li aixeca devers el clatell qualque vagament catàrtic vent de penell, i hi insisteix, rebec, dient-se que no es vol pas retut a l’atmosfera, fera infame i afamegada. Afamegada fera infame com l’erràtica serp qui li empaita tothora el ses i qui en la neu pixada de la pell sovint va esvaint-se-li en un desdibuixament espectral, de tal faisó que llavors no sap del cert on li rau, i prou li cal alfarrassar i escatir on troba que el bec i la llengua, no pas bífida ans denticulada com la ràdula del pop, l’enceta i l’escorxa, per a llavors, sí, interrompre’n si pot l’estrall.

Mentre de la foscor cimmèria de la claveguera del vivari, emergeix, aquest cop fet cíborg, el clàssic gloriós macip qui adés fa una eternitat per aquest mateix albelló no acomplia la més prestigiosa encar de les evasions. Com un pont apoplèctic qui avancés a les palpentes, xipolleja a pleret i matusser damunt la sopa de femtes i se t’atansa. Ja pots tremolar, com piròman als vudús i a d’altres clínics potineigs al·lèrgic, car quiets coets és possible que pugui llençar o, si això doncs no, d’altres abominacions i afliccions com ara la pesta qui s’estén per contacte — quin acudit macabre per al teu vivari atapeït — amb úlceres gàstriques i quelcom consumptiu que ix onsevol i a l’encop, o àdhuc, amb el zel i l’eloqüència de l’automanumès esclau, la llavor de la revulsió envers tot idil·li ni paradís artificial, i en canvi la bondat del deler fugitiu.

Absort o hipnotitzat pel foc follet de l’abdicació, temptació perenne, cau a la tomba i malda per a deseixir’s de tantes de noses i brosses com se li abaten plogudes de la selva, i no n’omet cap, candi com el lleig i geperut Tersites qui, volpell i empobrit, i tanmateix ric i armat per l’angúnia mateixa que desperta la seua repel·lent aparença, gatxó de tremp provat en tota dificultat, pot, no gens ficte, tot tabú trencar, i com qui s’arrapa a allò que roman del naufraig, es vol simbiòtic, i se sap doncs presoner, com tot propietari, del mateix vivari on la seua rebel·lia duria al mateix enlloc on no durà la dels il·lusos alçurats.

Osmòtics els tentacles del cosmos atenyen els atzucacs més amagats, àdhuc, entre els altres monstres violents, esguerrats i escarransits qui hi repul·lulen epidèmics, ell mateix, la seua figura disgustada i tranquil·la que cap patiment no oprimeix, al xibiu on tant les andròmines com les crosses i pròtesis s’envolen i entretopen. Havent sortit, s’havia aturat un instant per a escriure amb un bocinet de llapis qualque nota científica en un tros de paperot, i un ens fantasmal vestit de groc ha aparegut com un malparit sense emocions al seu darrere i li ha fotut cop de barra de ferro, i ha romàs estès sota la pluja roent qui sap els eons.

Estrany llàtzer, amb els colzes ratats i treps pertot, pòtol nafrat mudat amb pestilents parracs, torna al seu vivari per via ell mateix de claveguera (massa obstacles novells a la sòlita entrada), i hi troba que tots els estats, institucions i individus, obscens, avui el prohibeixen. Qualcú, corruptiu i profà, li ha llençat al nas un formatge, no pas fet de llet ans de lleterada, i en canta abominablement peans, i ell el consumeix, lent i fruint-hi, com si fos microscòpic corc de gargantuesc monument. S’ha ficat, pel que pogués esdevindre’s en acabat, en una gàbia si fa no fa intacta, i s’hi tanca hermèticament, o diguem-ne s’hi desa tan inconspícuament i inabordablement com pot. Així quasi invisibilitzat, inaprehensible, en la seua gàbia d’or s’hi masturba i s’hi exhibeix, ocell aristocràtic, ximpanzé neuròtic, fins que no es mor.

Arbitrària remembrança del distòpic univers vist d’una finestreta que orbita qualque desconegut objecte hipogeu, i llavors, boig eixorbat, s’hi veu: Estatuesc antropòleg qui excava amb xàvega a les latrines on adés els disquèzics penaren, llurs sollats atapeïts diverticles sovint se’ls suïcidaven bo i esclatant, i en qualque desviament impensat del trajecte cap supersònic mainatge se li apareix un instant, brillant i impol·lut, per a guiar’l al laberint verge i ignot, on paradoxalment es perd per a trobar’s tot nou, ço és, transformat en altri, aquell qui no és pas que no hi sigui tot, és que no hi és gens.

Què fa el novell en aquell coet esventat? Crec, es diu, que m’he empetitit fins a desaparèixer; dec ésser microbi arrapat als pèls del cul de qualque quimèrica entitat. I una pudor narcòtica se l’enduu a clapar. Eternament? Probable, vós, probable...

No. No. Car s’ha desvetllat al capoll. Ah. I s’espellirà bell efemeròpter, fastigós lepidòpter, trist escarabat? No. No. Afoll endurit, petri. S’espelleix robí de rellotge que marca tostemps jamai, jamai, jamai...

I és l’hora blana del fungible esmorzar, premerà el rovellat gallet, la rovellada bala dirà si aquella altra son esdevé o no l’altre son del gran descans on re no torna a començar.

):::(


Oblidats tantost. (2)

(L’U.U.)

L’escriptor gruà tota l’estona rebre no re, qualsque pistrincs per a menjar; emprenyat, a la fi, fent figa el jorn, la nit damunt, i havent rebut de part del nyicris ordinari no re altre que l’irrisori mot «nyiclis», urpí el tinter i se’l begué sencer. (Era un tinter amb tinta d’època, un tinter del dinou, ara de fer bonic, i havia pertangut, li havien dit, qui sap si de per riure, al seu triat patró, el gloriós Comte de Laltremon.)

Que collons, en temps de gana tot s’hi val! — ejaculà.

L’ordinari se’n rigué grollerament. Per a pagar-li la vil comèdia, li llençà un parell de rals. Se n’anà rient — i, no gaire estona després, darrere, el geni incomprès, a comprar-se un panet.

A cal beco, hi demanà per a acompanyar el panet, mitja canya. Ho aprofità per a esguardar al televisor del racó un simulacre estrany: Amb el zel de l’ham, la mà d’una beutat o altra hi arrapava, d’espetec, d’arrencada, pel carrer, braguetes, i el sorprès mascle reaccionava sempre esgarrifosament, com si la mà de la voluntària fos gola de cocodril, o de serp. Allò es veu que també feia riure un ou tothom qui s’ho guaitava.

L’ordinari ordinari et retorna, com d’ordinari, el paquet amb l’original i a tu quina festa et val? La de sempre, la del fes-te fotre.

Dècades que no menj com déu mana, redéu, un pària autèntic, i amb el cul pelat de tant d’escriure peces de museu per als catàlegs de mil·lennis vinents, molt més tard que dels temps enyorats per les generacions molt esdevenidores de l’any on el gran Borriana F.C. va guanyar molt gloriosament la SUPCA (la millor lliga del món, la Superlliga dels Països Catalans), en fi, tants de mil·lennis com no romanguin fins que la total fosa planetària no s’esdevingui, ni sigui d’obligació per motius de natural desenvolupament universal, i clàssics els meus escrits doncs esdevinguts així mateix per a una eternitat ben entesa... I ambtant, què? Ambtant, ai, els qui escriuen els guions d’aqueixes ximpleries a la televisió i arreu, es desfan en despeses, tots milionaris, segurament; o si més no, prou tipets; permetent-se deliberadament de donar desdenyoses propines i tot, amb les quals tants de nosaltres, heroics genis maleïts, qui només mengem (de franc) quan trobem re edul part de terra, vora el born quan les marmanyeres ja han fotut el camp, o a les escombraries rere els supermercats, prou que, amb només una de llurs dispendioses gratificacions, ens fotríem, durant un mes i mig cada dia si més no, un tec opípar, ja et dic.

Ara, ullant sorneguer cap al veí de barra, després d’haver-se escanyat amb un bocinet del badall de pa amb no re que es menjava, «He perdut el costum de menjar!» — li diu, a tall d’acudit, amb la gola encar mig engargussada.

On s’hi fica na Sílvia, la cambrera lleugerament lasciva, trufejant, «Patètic com pitó amb tonsil·litis, renoi!»

Respon l’escriptor unànime, «Profètica te’ns atanses i quina aura de puritat alhora no desprens, Silvieta, Selvatana Amor! Estranys averanys ens desvetllen galivances!»

Flegmàtica l’escarnufa amb: «Com la font polsegosa a l’oasi és galiva pólvores cosmètiques, no pas a les galtes cendroses del moribund, ans a les dels membres més selectes del club de senyorassos més exclusiu, xeic!»

Conspicu, l’E.A, l’escriptor anònim se l’apunta, amb el «xeic» i tot.

Notes fragmentàries com aquesta, pescades al vol, omplen el seu calaix altrament rònec, i qui sap quan les sacrificarà bo i situant-les, a tall d’esdeveniment ver i sincer, entre els altres mormols de la musa, a la seua narració corrent.

I en acabat diu, bo i agafant el pom de la porta: «Font d’oasi, Sílvia, de debò n’ets tu!»

La Sílvia, efectivament, n’és un dels brocs d’on en ragen més... Una mena de musa de xibiu en indret no gaire accessible i doncs poc freqüentat ni entrevingut. Com l’altra musa, la de debò, la qui quan es passeja amb bastó i barret pels viaranys més allunyats i abruptes del parc, li sura a la vora, pels núvols ensonyats, i l’acompanya sempre, aparentment soliu, ell, mes de fet, mercès a ella, mai tot sol i pelat, mai!

Amb això se’n torna vers el cau. S’instal·la davant la màquina d’escriure. D’espetec, amb el suggeriment de l’oasi d’adés, es veu (en imaginació, és clar) transportat al desert. És un desert groc i blau, i verd, no oblidéssim pas el verd, ple de llum i vivor. Amb camells? I hi ha potser llangardaixos, serps, fennecs? Què me’n dius dels ocells? Estruços? Els estruços més estruços, de vigilants, és clar, amb el cap ben al fons de la duna més a tocar de mà (de bec). Ah, i qualque esbart reduït de cueretes? Pardals de bardissa? Moixonets d’aquells tan escarrabillats qui escarneixen tota mena de fressa — xiulets i piulades, i també instruments i màquines? Qui sap. I potser, entre les flonges dunes, lleons i tot? Famèlics, amb ullals esmolats? Els escorpins ensorrats? Els àspids cleopatrians? Els cucs quilomètrics dels traus eixuts i amagats, que són paranys naturals d’arena bellugadissa, els quals cucs et trauen de sobte dels traus uns becs infundibuliformes que et xuclen sencer, ni que no siguis gens aganyit? I en acabat, oh, els com se’n diu...?

La imaginació de l’I.A., l’inconegut autor, jaqueix anar ses regnes; se li desboca una mica. Hi veu microscòpics titans amb gegantines tites. Ha llegit trossos sencers de les mil nits — i una d’afegitó. Va ben encaminat.

A la terrassa de la casa del davant, entre les torretes d’alfàbrega i begònia, s’hi passejaven dues parelles de tudons. Esdevindran aqueixos tímids tudons de terrat urbà agres i repelencs ocells Roc...? Veurem. Qui sap. A tots ops, som-hi a omplir fulls, xeic!

L’A.O., l’artista ocult, continua fantasiant... A Egipte... Prou és on no devem pas ésser de debò, fa? Què en sabem més? No gaire. Mes prou segurament per tal d’amanir una mica la narració... Els escandalosos déus egipcians, les mòmies vivents, els sacerdots necròfils... Ui, ui, ui, para el carro, tu... Objectes i subjectes de malson! De greu malson, nós que ja prou la fam, amb ses dentetes inexhauribles de ratolí, prou insomnes i mal païdors ja no ens vol! Massa cavil·lar-hi, en aqueixos objectes i subjectes mòrbids, àvols, malalts i feridors, tanmateix t’hi adormiries a la llarga i... Quina nit no passaries, capgròs. Una de molt fotudota terror, una de les pitjors de tota la sèrie...

No fotéssim, musa, potser que canviéssim de tresc...

Només cal introduir-hi... El ball dels vels... La inventada espiritual hurí, l’alme qui et magnetitza, la sílfide etèria, l’odalisca celestial, voluptuosa a desfer... Una altra Sílvia fantasmal, cambrera de fantasmal barri xinès de caravanserrall... On cada comboi no combat cobejances i complits complots...

Car altrament, amb els malsons i sense pèmpins... Sense pèmpins ja ni per al lloguer ni per a la teca, com és que mai podria, el bon I.I., l’intel·lectual ignot, sortir ara mateix i llogar-se cap noia com na Sílvia, ningú qui el gomboldés, i a poc a poc li esborrés, amb l’agombol constant, les espaordidores atziagues obsessions...

Som-hi doncs, en canvi, es diu, amb les bones vibracions magnètiques de la seua ardent i molt lúbrica musa de suara; musa de bon trobador... Trobador insigne qui troba, sortós i hàbil, hurís, odalisques i d’altres venustes cambreres de barri xinès... Això és allò que et cal, aquest consol, aquest amanyagament gentil i generós de les beutats inaprehensibles...

Pensiu, meditatiu, relaxat... Ullprès utopista, tàctic universalista únic, entra doncs lliurement a la zona del somieig productiu... Que rutlli, que rutlli... Que rutlli el secret mecanisme de la inspiració... Lleixa’t conduir a lloure per l’etèria maneta de l’adorable musa dels muntanyencs camins i de les automàtiques excursions pels divins territoris límbics...

I passéssim sense pus als personatges... El protagonista n’és... És... És un ordinari! Havia de lliurar essencials queviures per a la supervivència d’uns assetjats ens casa senyorial que rau força lluny, devers l’invasiu desert... Amb el seu trastocadet tricicle, l’heroic ordinari anava afeixugat amb munts i munts de caixes i sacs i capses, i ara... Anava rere un autobús (un autobús disfressat en autobús per a infants, mes en realitat ple de bòfia soi-disant antiterrorista...?) i, vols-t’ho creure, essent de nit, l’ha perdut de vista (l’autobús hipotèticament protector!) en un tombant molt polsegós... És clar, un tombant agut entre dunes altes, i llavors... Llavors no sap on recony s’enfonya... Perdut!

Perdut al desert infinit sense vies ni dreceres, ni ombres de frescs fullatges, ni ombrívols passatges arbrats amb moixons i plegamans i cigales i murris quadrumans... Ni fonts ni peixets... Ni tresqueres de bosc... Ni oasis, no, ni oasis ni caravanserralls...

S’ensuma l’I.E., l’inventiu exegeta, un text segurament aquest cop vendible! Vendible, vós!

S’embala... I s’imagina ara allò que cap autoritat sobre els deserts i les aventures que s’hi escauen prou deu dir-hi, a un o altre dels plecs de texts que té desats per a llegir-los eventualment... Hi toquen, a tall d’arpa, molt melòdiques, llurs teranyines, les simfòniques aranyes negres... Del desert. Sí. Bon ambient.

I els genets embolicats en moltes de flassades i llençols... Hi cavalquen com embriacs... Els desconfeix l’arret (amb el vit en arreçó, ço és, trempant) que se’ls dreça ben amunt (passat el melic) i de continu, a temps i a avinenteses, vós, del tot extemporanis, inesperats... I, ai, per osmosi típica dels desèrtics ambients, a llurs muntures i tot (vits descomunals, monumentals, aquests darrers, comparats als llurs molt més discrets tanmateix)... L’explicació, és clar... Que, a la rítmica gropa, pell a pell, i tan embolicats en llençols, se somien (mig desperts) al llit... I cauen de cul de trast en trast damunt la no pas gens dura sorra... I els aràbics cavalls se’ls en deuen riure com conills... Encar rai que, trempant, no se’ls pixin sobre... I llavors... El dol de la decepció, perdó, vull dir, del desencant, ço és, la desil·lusió, dels genets...

I si substituíem cavall per camell...? Potser un camell, més dramàtic, i millor trempaire que no un cavall...? Nota per a la deguda ulterior revisió...

I ep, l’aparició de qualque geni! Genial! Un foc colgat de rancúnia i set de revenja de sobte se li deixondirà... Quina fugissera impressió més impressionat! Fugissera que tanmateix no fuig, que insisteix i urpeja i es manté. Que fotja i grufa i barriga amb alè de bacó de fems fart. De xaró vaporós ninot de guix de miracle indiscret entre pampallugueigs d’incertes espelmes. Cop d’efecte en tot cas, vós. Dibuixa’n, de la fumejant aberració, enjòlit i ambulant, els geps i els monstruosos aücs! Tan lleig és que els miralls esmicola... I el cresp de l’estanyol a l’oasi esvalota i, esvalotat, anuncia, amb averanys ominosos, la revolució... Com tothom sap, «de la carronya putrefacta dels colons, els colonitzats, gloriosament lliures, n’emergeixen llavors...» Així que... Abans cap suïcidi col·lectiu, cars autòctons, penseu-hi... Només cal contribuir per tots els mitjans a la putrefacció de l’invasor... Mai no l’estintoléssiu ni doncs obeíssiu! L’invasor cap mena de reconeixement, no pas, mai! Escorxa-rosses reputat, hom el coneix només de veure’l pel carrer, de capcinada i prou, pel cap alt, i a córrer... No el tractéssim pas... Les brutícies que fot/ a la taula i al llit/ et demostren que/ no té el seny complit...

En un escaient apart transcendental, l’I.I., l’incomparable intèrpret de tota veritat, assajava ara d’entrelluscar a través l’ambre trist del molt remot passat on l’espècie havia esdevinguda tan idiota qui s’havia lleixada envair... Li sap molt de greu que, crèduls, atenyessin aquell grau de mala higiene... Cert que plàcids i inarticulats no aniran pas enlloc... Els cal una empenteta dels imponderables meteors i d’altres capricis atmosfèrics, amb qui sap els infectes microbis i les deletèries emanacions que fatalment alhora no se t’hi encomanen... Simbiosis de ninot cobert d’oprobi qui no en treu altre, ell, que santimònies i jeremiades d’assassí de part dels fictes anòmals merdosos «virtuosos» qui els espleten, i en acabat els maten sense miraments... Genocidis fèrvids a canvi de què? De viure ensorrat i frustrat, sense poder filustrar ni com s’atansa la tardor de llur poble i l’extermini tan proper... Hivern perenne entre el foc... No! No, vós, no! Per comptes... Que esclatin en paral·lel i de biaix els esbarts molt irritats dels foscs ocells dels trons tramesos per llurs sanguinaris déus d’antany... Això!

Tot animal (es diu, introspectiu, el perdut ordinari...) Tot animal és individu, és a dir, ell sol, i doncs individualista i solitari; neix sol, viu sol, mor sol... Mon destí no és pas tan dolent... No pas més que el de tot altre quídam.

L’espectacle irreversible de sorra interminable que t’engargullaria... Ja te’l pots fitar de qualsevol angle o caire, tant se val, intrusiu i contundent et disciplina... Perquè esdevinguis més coherent i resistent... No pas més pec ni empegueït, ni com qui, il·lús gelós, traeix i abjura... I es plega a llepar el ses del vil deixuplinaire.

Eh..? Què...? On...?

Es perd pel desert l’inventor com el seu mateix personatge... Hi haurem de tornar demà... La musa, potser massa generosa fins ara, triava de moment d’amorriar pels amorosívols herbeis dels seus llimbs molt particulars...

Començà doncs, per a distreure’s, un dels seus tothora defectuosos sonets...

«Me’n vaig de presseta al barri xinès
Caldrà treure dinerets del calaix
Mal de queixals té mon peret de baix
Bona dentista m’hi toldrà l’abscés...
»

Mes, com un beneit molt agraït i esgotat, s’ensopí abans no l’acabà (s’adormí com el qui eventualment mai no el llegís, segurament).

Bon profit no els faci a tots dos. I, pel que fa a la historieta, la continuarà demà...? Un altre dia...? Jamai...? Quan...?

):::(


Missatges més antics Inici

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

La meva foto
Som-hi, som-hi

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam