Llibre secret de n’Arquimbau Cuca i Moixó

[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dimarts, de gener 04, 2022

Les Faules de n'Arquimbau Cuca [26 - 27]





XXVI

(La faula d’en Dicterí Sibiuda.)

Què hi farem? Mon llambrec tan penetrant proditori prou les penetrava, i, pobres dones, tost les senties caure en l’excessiu orgasme.

Mes ella, n’Anfracta Cargolí, no pas que s’ho cregués gens. Em menyspreava, supernal, em viltenia.

—Tu? Buf! Fastigós coleòpter pitogènic, escapat de cap muntanya de fems! Què més voldries! D’entre totes les fimícoles ombres lletges i de mal borràs, la més seriosament carrinclona! No em fotis pessigolles! Teus són tots els coneguts ingredients per a fabricar, antropomorfitzant-les si fa no fot, d’ençà de munts d’escombraries, cap monstruós ni absurd ni malparit desguitarrat robot dels rebomboris, dels rebomboris de carraca! Seriosament, noi, tot plegat quin espaterrant ninot desmanegat!

I nogensmenys, al replà del mig de les escales que duien a ca seua, prou m’hi plantava de peücs i li’n feia qualque demostració. Només si passaven noies i dones prou boniques i presumides. Quina vergonya quan els penetrava la fufeta i, pobrissones, no sabien pas d’on els venia (tret que no vingués de mos ulls flamígers!), d’on els feia cap, dic, el vit diabòlic que espantosament no se les cardava.

—Convinguéssim — li deia — que qualque influència en dec tindre, no fa? Prou te les assenyal, i sens erra, cadascuna de les paietes triades, com mig s’atura d’espetec, i com s’estarrufa i envermelleix, i bleixa i panteixa i xiscla, esglaiadorament burxada amb extremada vigoria, sens dubte vagineta amunt. Aparentment, “virtualment i espontàniament, sense que ningú no em toqui”, tret de qualque geni maliciós transformat en boirina quasi tangible, qualque mena de nebulós gegantí infame coleòpter, com dius, eixit dels femers, qui li puja tanmateix cuixes amunt i, al bon tovet humit indret, no es fiqui, murriet i repatani, a mortificar-la.

Em tracta la Cargolí ara d’engalipador, de falsari, de venedor de bufes de bou, i prou.

—Un pobre desgraciat mag de firetes, magnetitzador de pa sucat amb oli, el qual, qui sap com, ni amb quins ridículs tripijocs, va ajornant quotidianament el retorn a la garjola, d’on no hauria d’haver eixit mai.

—De les diferents exegesis, rebudes a llivells de proporcions grotesques pel meu art molt acomplert, totes coalescents en críptiques quinta-essències — a saber, estranyes sobtades enrampades, mals averanys i prolepsis menats per atzars i concatenacions d’iridescències, o d’esborneiadores radiacions (d’electrons, fotons, muons, gluons... fot-li’n) — i afegim-hi, és clar, els hipnotismes, les ectoplasmàtiques desorientacions, les mosaiques banyes amb prou feines visibles, els enlluernaments excitants, les connexions paranoiques, i etcètera — ah i les propulsions nuclears, les inexplicables emissions dels vacúols oculars, nuvolets, evaporacions, evocacions, de làbils i fungibles partícules qui abans de no fondre’s del tot s’immisceixen, s’introdueixen a l’osqueta, al trauet, a la goleta del llop — cap de tan feble (exegesi, dic) com la teua.

—Dicterí Sibiuda! No vull que m’insultis més! Trucaré a la porta de ma mare i, si segueixes així, amb tu que hi surti cap altra víctima, saps? Prou de veure’ns! Tret que, qui sap, en un futur no gaire llunyà, potser a les novelles de la televisió, hi treuen el teu cap escapçat, vestigis d’un cos botxinejat per la justícia, com et mereixes!

—Per la “justícia”...? No siguis còmica. Quina...? No em deus pas parlar dels obedients criminals buròcrates sense cervell ni consciència? Servidors orbs dels paràsits malignes, els cobejosos plutòcrates, amb els maleïts armats sicaris i d’altres psicòpates infiltrats, i finalment l’afegitó dels pecs, el gros de l’horda ignara, els datspelcul naturals, nascuts imbècils, qui s’embadoquen, pelats, amb allò que hom apella poder, ço és, la constant i insistent espoliació i desposseïment de la generalitat? Tant se val, sí, bah; au, ves; torna amb ta mare, pren-te un bon paregòric amb cap ben cald brou ametllat de llet i ou i rom (“llet de polla de la padrina”, en dèiem a casa), i en acabat fica-te’ns ben acotxadeta al llit i, si hi clapes prou de gust, somia-m’hi, si us plau, èpic, estoic, xorc i erecte, silent i creixent com la sobreïxent bromera, oh, magnífic fascinant corb rosat perxat rere les fulles, elusiu, inconspicu (més: inaccessible, misteriós, enigmàtic!), qui, de cop-descuit, ai, com a totes, també a tu t’ataca i te l’enforca fort, i molt fort, i de més en més fort, quan menys (ai carallot!), quan menys, quan menys no t’ho esperaves!

—Ai que és brut!

—Intrèpid, robust, sense mancances! Les dones l’adoren! Si mai sabessin qui fos, se’l rifaven a embats i combats, a ganivetades i pitjant-hi de valent, sense compassió, egoistes, deleroses de com se’n diu? Ah, sí, d’amor!

—Patètic. Tos furtius trists esplets els mateixos de cap salaç sollada bubota de tètrica cantonada de cementiri, en nit atziaga i de freda pluja. Allò que exhales quan te’n vantes, fums infectes.

—Uix! Això fa mal. Rocs roents m’espetegaven al front i a la clepsa sencera. Corb al torb, caigut, no trob ara enlloc on trepitjar ni trepollar, ni a cap dels gaiatells ans tan segurs, per no dir al brancam més elevat dels roures. Me’n record que hi descabdellava amb deseiximent l’enorme carcassa enmig de l’aigua, i aquell tsunami de vituperis, com em destarota! Gràcies, nogensmenys, deessa, car així és com n’aprenc! A sobreviure.

—Fuig! Les teues agressions... Em fas vindre al cap aquells incests als eucaliptus.

—Quins incests?

—Oh, terribles actes espintrians damunt els morrissans bords a una clariana del bosquet de dellà el barri.

—Espintrians, eh? Descobriren mai el diguéssim-ne “criminal”?

—N’Evarist Pedres de la Capçalera? I tant.

—I el penjaren? I els setze jutges, fent ferum de truges, amb sentors de sutges, se l’en menjaren prou el fetge?

—El gran comediògraf lleidatà, en Jaume La Font de Sant Jeroni, heroi de la resistència, pujà a la trona de la catedral...

—El fetge cru, com el de na Marieta...

—Pujà a la trona de la catedral...

—Fa la fi de la historieta: «Si el penjat es despengés, qui fora llavors qui setze fetges es mengés?» Revenja, revenja!

—En La Font de Sant Jeroni... Vols callar? En aquell ambient exòtic d’oasi resclosit, castigà, suant d’aixelles, còmic, plaent, empàtic, i no cal dir amb son llengut verb d’excel·lent lingüista i molt eminent lletraferit, tots els coribants massa avariciosos qui no jaqueixen lleguts orificis de vestals per als altres. Volia fer en acabat, envejós, la seua al·locució el del bàcul, tret que amb lumbago portava aquell vespre crosses. El bisbe, camell lletós, bo i pujant els esglaons, va caure de cul, amb les faldilles fins a la barbeta, quan les ragudes corroïdes crosses, corcades per corcs del diable i diversos altres rellotges de la mort, encontinent se li tornaren pols. Aquell fou el discurs, com se’n diu, el sermó més eloqüent que mai no fou capaç de produir. Com riguérem amb rialletes de conill, fins i tot les vellardes més fanoques! En canvi, com si fos d’un trampolí, ensems, al mateix temps, saltà atlètic, sense malmetre faristol ni regala de la vorada de la trona, en La Font de Sant Jeroni, i tothom l’aplaudí.

—Quin figurí!

—Enveja tu també, malastruc?

—Ca! Ni mica. En Jaume (en La Font de Sant Jeroni), abans no fos pseudofamós (som del mateix any i escrivíem les mateixes rucades, i ell tocà les bones tecles i jo les equivocades, i ara qui em coneix, ni ma mare), doncs bé, tant se val, sortírem junts a ballar, vespre de sant Joan, a la revetlla, on era permès i llegut, com dius, pràcticament obligat, per a les treballadores, de poder (i gairebé haver de) cardar amb els companys de la sempre tanmateix ajornada revolució. Així que ara el coneixes millor també tu.

—Que ets...!

—Però això tant se val. Et dic que, noia, amb el que em contes de l’incest segurament imaginat, no saps quina fibra no m’has tocada. Em venen ombres iròniques al sensori. Mos pares amanint-s’hi abans de la tradicional anada al camp salutífer. Ma mare, “Muda’t, nen, i som-hi; amb tanta de gentada i coneguts, avui cal sortir ben endreçadet, amb un vestidet de la teua germaneta, quin goig ni quina patxoqueta no fas!” Dia d’anar a menjar la mona, i berenàvem al prat, no gaire lluny de la font de sant Jeroni, i hom, caganiu encar en condició com qui diu altrícia, ja se sap tanmateix fer ressò de la peguesa generalitzada de les flàccides catèrvoles. Al començament, abans el vi no faci efecte, incessant bonior sibilant de colltorts, com a l’església. Entre la bertrolada, a la llarga, com si, havent mastegat alls, em ve la basca, i hom es demana què més hi voldria pelar — entre aquells nicis qui et tracten de nena només perquè en vas vestit. Viure-hi, conviure-hi, ja llavors, hom en palesa la impossibilitat de gaire reeixir-hi, i allò (massa jovenet, sense recursos) em petrifica en la desesperació. Aire! Arrupidet, com sargantana, he davallat a la vora del riu. L’oncle Joaquim hi era, secret, rere els canyissos. De tarannà epicuri, jagut i sovint pelant-se-la, només em moc — diu que diu — quan no hi ha més remei. I de sobte, ara, “Què fots al nostre oasi, tanasi?”. Se m’atansaven enemics, uns galifardeus forasters, ja d’uns nou o deu anys, qui, sense la intervenció de l’oncle Joaquim, em fotien a l’aigua entre els remolins (i aquell dia de març encar feia massa fred per a remullar-hi altre que el porró, d’on que una pulmonia, potser letal, qui se la treia en acabat de damunt?). Tituléssim l’episodi «L’impromptu deturpat del pobre invertebrat». Car els galifardeus, pel garrot de l’oncle brutalment ostats, ens llençaven odiosos còdols. Ens queien meteorits i ens oscaven. “Agulla-t’hi bé, Jacint!” Una pedra d’en Jacint m’encertava el clatell devers l’occípit. “Ai, ai, ai!” Esgaldinys de porcell assassinat. Fan cap, atrets pels crits, els irats nassuts. Els galifardeus acusen l’oncle Joaquim de voler violar-me. Si no paràvem compte ja el linxaven. “Si a qualcú se li atribueix cap blasme és al Jacint i a la seua canilla de brètols. L’oncle Joaquim, al contrari, m’ha salvat”, que dic sense que ningú no m’escolti. L’hipòcrita capellà de la parròquia s’aixeca i, se’ns atansa, ponderós. Estrany així mateix que l’oncle fes olor de santedat i el capella pudor de peix fet malbé! No el coneixíem els marrecs prou! Dogmàtic, vora meu, bo i havent lleixat anar un clatellot on la plaga em pruu i batega, ja jutja i condemna, i dictamina, “Nen, ets massa gentil i faldilletes, no siguis estruç ni passerell, i calla. Si algú et volia adormit i sense coneixement per a millor no tocar-te els collonets era l’oncle, qui anc no fou, com prou en corr la brama que sempre té raó, la raó del poble, anc no fou altre, l’oncle, dic, que un maleït degenerat pervertit qui perverteix i corromp la canalla, bord i sord pianista a les palpentes, apàtic i gastrònom, adonat al vudú i a la rifa, endut per l’esllavissada moral fins a boga de l’avern. Prou! Vull amb això exhortar tothom a afollar-lo d’una vegada. Pengeu-lo per la mort de déu!” Gosa piular l’oncle Joaquim, “Només reptava els agressors...” “No et tany a tu reptar ningú!” “A qui hauria tangut? No hi havia ningú altre que el protegís, desvalgut butzac!” “De les teues proteccions, déu ens en protegeixi! Molt d’insà culat entre els qui insaculares, pobres infants!” Etcètera. Pàssim. Massa marejat, em desmaiava. Totes aquelles acusacions falses! Vaig caure en profunditats de sangs, estalzins i icors. L’endemà, els familiars, vidus, grinyolant, amb el carro curull, havíem arrodonit el trasllat, havíem fugida la pandèmia, volíem oblidar l’horrorós miratge. Un corb perxat al meu escut cuita a recordar-m’ho cada nit. Al·ludeix a allò que mos ulls clucs, després de la meua albaïna, nogensmenys massa clarament no atalaiaren. Amb impunitat, i total immunitat, com es rabejaven, luxuriants, els sentinelles execrables; colpien amb l’acostumada fredor, i el fang es tornava nafra i gangrena, i l’escarranxada belitralla, sobre, com hi gaudien. Espectacle viciós. Trompes i trempant i, de la sinistra tronada berenada, alhora paint-ne els fastigosos pasts o repassos llurs.

—Ai, patidoret! Fill meu, mare meua! Vine’m que t’agomboli la mama.

—Potser d’aquella feta que em ve la força als ulls. Car, oi, carona? No pots pas negar l’evidència. Tos ulls t’enganyarien? Tos ulls, meravella, uns ulls de totes totes prou sensats i equànimes, uns ulls molt comcals! D’altra banda, ai, és clar que no són pas tos ulls que em fan eixorivir de baix tota l’estona.

—I els teus uns ulls de poca-vergonya!

—Per a convèncer’t del tot, vols que ho assagi amb tu? «No hi ha pas caça per al qui no fita.» [J.V.] Et sotjaré ben de fit a fit i me’n tornaràs contesta.

—Mai, mai!

—Romandràs virginal pel que et roman? No et lleixaràs penetrar ni pel llambrec d’ulls ulls enamorats? Modesta, honesta, constreta, soliua, hom llogarà cadires per a observar, ulls dissectius, mòmia tan excel·lentment mai no encetada, com qui observa, desglaçat, ou de dinosaure part de dins (llas!) ara tot podrit. Qui acabarà a les firetes seràs tu. Quin destí deplorable! Com si ho veiés. Cap bon agaliu. Els averanys, de malson. O pitjor, macabres circumstàncies t’hauran duta a l’abjecta obediència. Mal maridada. L’aiguamort on distretament no et vas enfonsant...

—Que ets dolentot! I no vull que em miris tan fixament!

—No cal que etzibis totes aqueixes ganyotes ni carotes. No tinguis por; no et tocaré pas els tendrums peri-inguinals. No soc cap gos. Només vull veure-te’ls i ensumar-te’ls. T’hi faig un bon massatge, ets estesa panxa avall, cap perill, al clatell no hi duus els ulls. No ets en Janus, l’home dels nassos, ni som a la nit de cap d’any.

—Home, si és així, prou. D’esquena. O ho podem fer de nit, finestres closes, sense ni un llum d’acetilè amb fortors de carbur, com mon pare al forn, quan se li’n va la llum. Ja te n’hauràs adonat. Em fan por tos ulls.

—Mos ulls de mag de firetes, rere les ulleres de Sol, quina devastació de fufes satisfetes davant meu. Darrere, totes les femelles, una sensació d’immens acompliment. Deuetó molt benèfic ton protector. Prou pots.

—Tot benaurances, doncs. I ca nostra, Dicterinet, un altar.

—Amb tu d’única imperfectible vestal, n’Anfractona. I els coribants, “k lièixamu” (amb els altres trols i follets, a fer la mà).

—Com tots els inútils “patriaques”. Exacte.





XXVII

(La faula d’en Mamuri Çapera, o triomf de la tragèdia del pollós pansit titella.)

Na Melpomena Viladomat i Gruixdegreix, quan viatja, dona finíssima, sempre duu el lluent bordaló prest per a ficar-se’l molt modestament i conspícua sots les faldilles — sempre molt elegants, a la moda, d’organdí amb voravius brocats, per exemple, com avui. Car no pas que per re al món la veiéssiu (ella!) embrutant-se el cul (un cul totjorn immaculadament mal torcat!) a la cagadora pública del vagó, ni que sigui de proto-primera per a aristòcrates i merdosa reialesa, on és clar que la brutícia n’és tothora inescandallable, i per tant les letals infeccions (cocs, microbis, virus, bacteris, tots sedecs de penetrar-t’hi!) ubiqües.

En Mamuri Çapera, pòtol pansit pollós perdut pel món — un món que amb raó ell es figura pus tost com a baló desumflat o globus corcat — se n’adonava, ans no saltés, com tostemps, furtivament i clandestina, i amb doloroses xacres rai, la tanca que separava la carretera de la via, bo i esguardant-se de prop un pobre tartrany, al qual era massa tard poder-li salvar la vida, se n’adonava, dic, que el seu fat era el del tartrany (qualsevol dels milions de tartranys qui contínuament erren la via), qui, sense saber-ho, s’aventura, enllà del fresc herbei, vers la letal ariditat del desert de l’asfalt infinit de l’autovia. Mai més no hi trobarà, i això benauradament prou tost, que la més tràgica mort. Trepitjat, o cremat i dissecat, o altrament perit per causa d’inanició i d’intempèrie... L’herbei humit, terra promesa, sempre enyorat i mai més atès.

Cal afegir (llas!) que en Çapera acabava de rebre, d’urpes de molt fastigosos racistes invasors, un enorme tacó. Greument colpit i ple de blaus i nafres, el malastruc, al cap de poc, ja queia mort vora la via.

S’esqueia ara mateix que un tren passés veloç amb una dona finíssima dintre, la qual s’esqueia així mateix que obria discretament la finestra i el bordaló hi buidava.

A la vora de la via, doncs, en Mamuri Çapera, molt fet malbé cadàver nogensmenys nou de trinca, hi rep de ple la buidarada del bordaló de la deessa, vull dir musa, na Viladomat Melpomena.

No sap pas per què, molt afalagat cadàver, quelcom l’inspira a remembrar el dístic ranc confegit pel propietari de la funerària “Pompes a Doll”, l’altrament molt celebrat poeta lleidatà en Simfori Fortbregós. «Ma musa, ma musa, ma musa Melpomena/ Em fa l’immens favor, son xantre m’anomena./»

—Quin delit de melit, de dolcíssim aixarop de pixats i merda de dona (vull dir musa, vull dir deessa) finíssima! — s’exclama, així mateix ell també exquisit aede, embrancat perdudament en l’excelsitud, el benaurat cadàver.

Car si allò no és bateig devers la glòria, vós! Triomf de la tragèdia, hi puges esventat. Sant Pere, sublim senyor de les claus, t’ensuma embadalit, i t’obre encontinent ses portasses amb unció i un nas d’allò pus agraït i allongat.

—Benvingut al cel, ungit senyoret!

—Soc al cel, soc al cel. Mercès, deessa, pel teu bitllet de dona finíssima, vull dir, amb calers i pells i perfums, i títols i accions, i propietats amb vaquetes i cavallots. I...

—Tots hi sereu, noi, al port, amb la ben coneguda. I al cel — de prova — amb el ben conegut emfiteuta delegat i mestre encarregat de cerimònies i de tot el romanent de la tresca i la verdesca, el rector en Pere, servidor. A manar, diguem-ne.

—Per totes les atencions, us en regracii enormement i monstruosament, pobre de manguis, yes.

—Això, com veus — car eventual llogater — és un paradís.

—El paradís, crec!

—Creu el que vulguis, per tu fotràs. En dius, si vols, més encertadament, una celestial masia. O poséssim-hi, pus acuradament encar, una excel·lent residència per a ànimes. Per a ànimes amb possibles. El cel, com ho entendràs? El cel (és escrit a totes les cèdules acceptades dogmàticament!) és de moment el predi o feu d’en Pere, un indret molt adequat per als qui poden permetre-se’l, un oasi molt comcalerament apellat “Çon Pere”.

—Eh? No entenc re. Ja em perdonareu...

—Endavant, per ací... Veus? Això, aqueixa cambra per a tu tot sol! Hi encens l’encens i hi jeus, ample com vols, festa cada jorn i cada nit, i teca sublim, i tots els luxes que no t’esmaries, i au, rabeja-t’hi, company, tot hi és tous matalassos, i airejol sempre condicionat a les millors condicions, i finors i cuixes de donzelles tothora puríssimes, i les innombrables televisions en relleu i hologramàtiques, hologràfiques, i millor i tot, amb les quals espies i xafardeges damunt tots els planetes habitats amb els diferents capsdecony qui hi penen i pateixen exorbitantment, i amb prou feines si hi sobreviuen, i tanmateix s’hi deleixen per tal d’acomplir fites ridícules, enduts fanàticament per llurs molt esborneiadores vanitats.

—Òndia, voleu dir, no us en rieu part dessota la tarota?

—Xst, orella, noi! La cosa no et costarà pas gaire, un preu de lloguer força mòdic. Fàcilment assolible, assequible, per als trilionaris, i tant, per als trilionaris pel cap baix. I prou. Molt exclusius som, oi, és clar. Comprens. Ho has comprès tota la vida. Tot plegat, què hi dius. Ep, un vaitot, noi, la cosa es recomana sola. De més a més, tu rai, segurament, car prou ensumava suara que prou hi vens magníficament recomanat. Un atot afegit a la màniga. Per a tu sens dubte, doncs, que un esforç no pas massa grosset. Els trilionaris qui us ho he guanyar com déu mana, acumulant desficiosament, prou sabeu i coneixeu — prou heu el nas pel que fa a allò que s’ho val!

—Home, pagar, però! Pagar...? Pensava que el cel, si te’l mereixies, venia de franc! Pobre de mi, escolteu, bon senyor sant Pere! Amb qui us penseu que parleu. Soc només en Mamuri. En Mamuri Çapera, perdulari perdut per òrbites imprecises. Quant a calers... Guaitéssiu, les butxaques buides, i amb forats grossos com punys, ni borra ni engrunes, encar menys ni pèmpins ni escrupolet de moneda, vós! Centimets, qui els tocaria! Se t’escapoleixen com les mosques mateixes. No hauria pas anat tan afamegat i malalt altrament! Si us podia pagar amb polls i puces i paparres, rai!

—Xe! Quina manca d’etiqueta! A part que collons si n’ets, de ximple, noi! Car... Cal ésser carallot, xe! No m’hi puc avesar, l’estupiditat d’alguna gent! A quin univers vius! A quin univers vius! No has sentida mai la màxima infal·lible? “Pagant, sant Pere canta?” Doncs no és pas solament que canti, és que, pagant, la teua cambra personal de meravellós benaurat és segur llavors que sant Pere prou que et llogui, tu! Sense més qüestions ni noses ni empudegaments. Aclarit? Entesos? Doncs em fots el camp avall amb aquesta guitza al budell culà (mariot o budellol), carrincló de merda! Avall, avall, avall al foc apagat de l’abís on només les espetegaires flames del baf dels dracs fan llum — i de lluny en lluny, encar. I a les breus clarors aviat hi veus que allò que hi trepitges no pas que sigui cap mena de pudent fang al xup-xup — albira-te’ls, els desmesuradíssims dracs, com no els han pas gens clucs, els ulls (del cul)! On, tret que no siguis un altre sant Jordi, farsant histrió, com cap tossut o ludió mecànic, sens fi ocupat a la revoltant matança del drac, ai fillet, allí, ja et dic, tu, malament rai. Nedant en femta i pixats, i eternament cruspit pels dracs.

Quin albardà més murri, en Peret de Dalt, quin foteta irrisori, quin plaga més maliciós qui es mofa dels infernats! Hom qui havia sucumbit de jovenet a la plèiade podrida dels irrisoris mestres-tites ensotanats (qui ells mateixos, adoctrinadors despòtics i mentiders, es deien d’educats i àdhuc d’il·lustrats), i a llurs repugnants bé que titàniques pruïges de bruixot! Què hi fotrem! De què em servia cap fervent denúncia? I a qui? Si tots van conxorxats! Som-hi avall, sense por, no pas que ja no n’hagis passades prou, de magres, amb el que portes carregat, carcassa punida i vexada fins al moll tot rebregat! Au, doncs, som-hi, sant tornem-hi, de bell nou, que no ha estat re. Quest tenebrós. Fent un tomb per les ruïnes encantades, continuant sempre perdut, pel cel com adés dins la gàbia asfixiant de l’esfera maleïda, pilota abominablement malastruga de l’olla barrejada més banalment mal intencionada. Apa, re, arri, reu, una altra estona sempiterna pels cismàtics caminets del més avall, que, per molt cismàtics que apareguin, al capdavall no et duran tanmateix sinó sempre al mateix lloc, al bell mig de l’angoixa del no re marejador.

Com no n’enyores d’adés el torturador vertigen, no és pas que te’n deleixis aitampoc ara gens per allò abans pels de dalt (ah traïdors!) vilment promès. Sempre la mateixa escanyadora historieta. Ens la sabem fins al pitjor de l’embafament. Tira, ves!

(>>>)

divendres, de desembre 10, 2021

Les Faules de n'Arquimbau Cuca (24-25)



XXIV

(Faula del geni de molt mal gènit.)

Amb la fragilitat de son cervell, amb qualque proto-aneurisma destraler que el deu haver sovint a trenc de tomb avall, bo i fent-s’hi doncs tanmateix maratoniana violència, remarqueu al seu racó el solitari geni brostejant i fullejant incessant a ingents volums on sovint no troba trops greument equívocs que el jaqueixen altament escandalitzat i indignat; amb aquella seua indignació, més val que ningú no se li atansi; fa terribles torts a tothom qui part la voreta no cometen la imprudència d’aparèixer-l’hi. «Interromput en mes meditacions i estudis, esdevinc imprevisible. A frec d’esclat, soc capaç, abans no veure’m envaït per les volcàniques foguerades, els explosius daltabaixos sens dubte provinents d’un envitricollat sistema cerebral massa excitat, d’aixecar-me llarg i curt, i fort i fluix, i fosc i clar, i lleu i dur, anar, lluny i prop, a trobar i a fer petar els ploms, perquè s’aturin d’una reputa vegada màquines, xerrameques, motors... Tot el que bruny, brunz, enlluerna, eixorda i distreu, al rec!»

Fins que ell mateix, enteniment tornat al tresc fressat on l’herbei groc tou li duu trams de remembrances on tot d’una, bo i trescant, copsava a la perfecció, i en desvelava tot l’entrellat, d’una resolució científica fins ara per a ell obduradament recalcitrant, reconeix que deu exagerar, i es diu, «Arribat fins a la mateixa extenuació de certs arbres a l’hivern, haig ops de descansar, talment com qui eixivernés, pel cap baix doncs durant dos o tres mesets o més».

Se’n va a la masia buida d’un confrare tan sagaç i tan ignorat i calumniat com ell, ambdós gegants de la pensada — «De la pensada... i de l’acudit? Què il·lumina més? Els de més de cops la pensada, mes ocasionalment per què no pas l’acudit? Fóssim justs, cavà?»

I s’hi troba a la masia que qualcú ja hi rau, un tal Juny Çavil·la, pagès també encarregat de l’hort i qui avui (l’endemà o l’altre) li fa de guia, i qui es veu que s’ha tornat espontàniament micòleg, i li diu que, «Doncs no; no trob pas enlloc ni brot ni bri de verí en cap dels bons bolets que em duus.» El geni, en Sergi Celrà Bol·lard, allò, aquell estrany cent per cent de seu encert, creu que per força, si doncs no ets un altre d’aquells babaus tan crèduls qui empastifen el món, t’ha d’aixecar sospites, fortes o fluixes poc que ho sap, i es diu, conseqüent, que segons. «Supòs que segons la quantitat d’espècimens alfarrassats per aqueix pollós savi nou de trinca sortit de les silvestres fondàries.»

En acabat d’una dispèpsia tanmateix gairebé previsible, en Bol·lard decideix fer-se ell mateix el tec. No se’n fia ni mica d’en Çavil·la. Al contrari, li diu que per fer-se salut, es triarà ell mateix la teca, les verdures, les nous i els fruits de la terra munífica. I la vida al camp, al capdavall, però, hom se n’uja. Els mesos d’hivern, estàtics, arriba un moment que amb prou feines varien gaire. D’enfit o empatx, dejuni se’n segueix. Com de dejuni, del fartaner les fal·leres.

I hom és clar torna a refugiar-se als bons llibres, nodriment de ma fervor. Què altre de més valuós a la vida que habitar i viure en més de vides que no pas la teua? Les vides dels qui, generosos, hi exposaven llurs coneixements, llurs descobertes sobre els secrets del món natural, les veritats de l’ésser a l’univers, o de l’ésser de l’univers mateix, res de més essencial per a la humanitat altrament tan engalipada per gavadals i gavadals de falòrnies dels criminals qui pretenen conèixer re sense no re conèixer, només perquè són uns maleïts folls il·luminats per les forces ocultes de l’inexistent — i això si els fictes il·luminats no són, com prou sovint prou són, uns aprofitats entabanadors de la credulitat dels sempre acollonits imbècils!

I àdhuc, de més a més del volum erudit, per a afegir material vital al cabal vital teu, llegeixes també ficció, els escriptors exposats, escorxats, perquè n’estudiïs la matèria que els fa, llurs secrets revelats, llurs exigències, llurs experiències, llurs habilitats. Tot s’hi val. El llibre dens, i el llibre lleuger. Segons la saó que et recorr el cos, te’n convé d’una mena o d’una altra. Mai te’n pots estar gaire estona. La set de coneixement t’hi impel·leix. Has d’allargar el braç i prendre per infal·lible remei qualsque grans de pebre de saviesa d’una lleixa o altra de la biblioteca.

I si n’acabes el recapte, per què no t’arribaries a les llibreries i biblioteques més guarnides de la ciutat?

Vers la ciutat dels prestigis, doncs. Tret que vigila-hi de valent, mai no saps què t’hi trobes de cop-sobte. Les monstruoses aparicions amb coroça i sense. Els malentesos prodigiosos, ensems brutals i insidiosos. Llavors, per ta dissort, pitjor. Les fastigoses ressonàncies dels comissaris polítics, llur horrorosa dogmàtica merda. I les hordes d’adoctrinats intrusos. Fètids ramats de canfelipútrids canfeliputridjant. Esparpalls d’espantalls molt carnissers. I tots aquells insituables xerrics, grinyols i garranyics arreu molt sospitosos. Tant se val, us dieu, «Sem savis i els savis tot ho sobremuntem, habilíssims. Que se’ns enrabiï l’enemic inútilment i infructuosa, com sempre, i que foti doncs tant de rebombori com pugui. Hom sense por, tant se val, amb el visor fixament ficat al premi, i amunt, tret rere tret, occint cada camí la cuca qui nou.»

Marfull molest, no es mereix ni el més petit bellugueig de desdenyosa mà. El tifa tifeja, i el savi rebutja i menysprea, només interessat a acabar la feina de dècades i de centúries, i no gens concernit amb les fades collonades dels pudents sorollosos innombrables idiotes de pertot. Podrits indígenes envescats per patògens forasters, i en canvi capficats no pas per això, ans per absurdes i irreparables camàndules.

Se li apareix a la porta de la seua cambra n’Alaric dels Malucs, l’ordinari lleig, tothora remugant absurds monòlegs, amb posat de ximpanzé malparit i geperut. És clar que res més ordinari que un ordinari que va ordenadament repartint paquets. Tret que aquest, és conegut, és molt amic de la demora, de la procrastinació. Calmós, calmut, amb l’arròs que poc mai se li socarrarà. I amb això es perd sovint, petaner, entre dos foscants, en somieigs de cendres i llimutges. I escolta sempre les mateixes estacions de ràdio que reparteixen fems pudents per a afegir als malaguanyats cervells dels imbècils fanàtics.

A en Bol·lard li ve basca de veure’l, li fa fàstic de sentir-lo, ni se l’escolta, no en fa cap cas. És algú qui el vilipendiaria, que li retrauria, ignar, la poca diguem-ne solidaritat, el seu tarannà asocial, la seua manca de desfici d’emprenyar la gent, com ell, el tifeta repulsiu, qui no es pot aturar de xerrar sense dir re. I et titlla d’amoral i d’incrèdul i de mancat de religió, i de tota una tirallonga de paraulotes similars, tot de ximpleries d’aqueix coll, les mateixes buidedats i merdegades de sempre. Espúries raons, fules enteranyinades il·lacions, tergiversacions laberíntiques. Excuses de criminal, de croat, de devot sens mig dit de front. Tenebror cerebral sense escletlla de llambreig lògic. Profètiques cagarel·les, súmmum de l’estupiditat. «O és el súmmum de l’estupiditat la ficta importància que donen a quelcom tan abstrús i estruç com l’honor que en diuen? L’honor? Quina bogeria posar en cap risc la vida per quelcom de tan comú com un cony!»

Sempre que s’ha jaquit caure entre la patuleia, s’hi ha trobat. No és doncs pas aquell ni el primer ni el darrer qui t’acusarà de tot això. D’egregi, de cregut, de gramàtic. El món en pateix un flagell, belleu, qui sap, ara mateix, si definitiu. Tots els mitjans electrònics que semblava que podien servir per a afegir enteniment a la plebs idiota, no han servit al capdavall sinó per a idiotitzar-los encar pitjor. Els rics se n’han apropiat i els han fets rajar, perquè hi popin adelerats, la mateixa brutícia religiosa, militarista, destructora en general. L’estupiditat que hom hauria pogut pensar, belleu amb molta de bona voluntat, potser desarrelable, s’ha arrelada actualment amb més d’embogiment.

Cruels com tots els covards, es pensen molt creients i patriòtics, i rectes i morals, molt cofois d’ells mateixos en llur pregona imbecil·litat, bofiescs carrinclons àvols cagats; no hi ha re a pelar-hi. Cal que n’evitis tota mena de contacte. I no cometessis pas l’error de gosar de demanar-los respecte. Els tifes del món (n’hi ha arreu munts i munts, de totes les edats i races, n’hi ha que és, com dic, un flagell inestroncable), els tifes i trinxes i tinyetes, els baboies embaboiats amb nocions d’idiota, dic, “respecte”, poc saben què collons fora, ni què deu voler dir, prou us desconeixen tant el mot com tot allò que connotaria.

Se t’escandalitzaven, meuques pusil·lànimes, i tan forts i ben parits i plens de raó que no es creien!

Entre calúmnies i oprobis, les disbauxes i els etzigoris es desenrotllaven, sòpits, als foscs xibius. En xibiu en atzarós atzucac, hi aücaven els valents. Eren impossiblement durs de batre en qualsevol contesa, deien, i «Aür! Aür! L’estrany és nostre!» I se’t llençaven sobre per a esbocinar-te impunement.

Et diuen d’inguariblement romàntic, d’aglòs, d’adust i callat, d’esquerp i àrid. De subreptici com fantasma, de suspecte bruixot sots feréstega ombrel·la. Un científic no gens eròtic, recony! «No fa cap cas de les dones ni els jocs/ Ni de les rucs merdetes militars/ Ni re doncs que fa contents els badocs.»

Els tifes s’agrumollen monstruosos, i llur pudor de putrefacció així augmentada els fa feliços tots plegats. S’hi rabegen i llavors, quan millor no es troben, entusiasmats, vehements, cascun dels tifes es fa brotar, detestables, els vuit tentacles del pop i, gregaris, promiscus, autoritaris i obedients, es toquegen i es salivegen, convencent-se més i més que en tot són els millors dels millors, els benaurats elegits, absoluts detentors de les últimes veritats, fins que, cervells podrits, d’aquesta manera ara manta vegada repodrits, formant hòrrida horda, surten extasiats a tot anorrear-ho, car no han entès re, i doncs cal que tot l’ignorat desaparegui. Allunya-te’n. Quan l’horda es forma, fots el camp ben lluny. Tota horda adora la mort i la insalubritat; desesperadament cerca l’horda la buidor del paisatge arrasat, inservible, enverinat per la ignorància, sense brot de benignitat, i on res d’intel·ligent doncs no pugui mai tornar a créixer, amb la perseverança, obscuritat, solitud i bondat del geni sol, escapolit enjondre, sempre enjondre, fins qui sap on, segurament l’indret més inhospitalari que no has pas sabut trobar, ombra incansable per abruptes fosquedats, amatent als detalls de la tan traïda natura, nodrint-te de la coneixença que existeixes només amb el precari permís de la natura, la qual tu en canvi no trairàs mai; tu, ínfima forma que cap horda no veurà, metamorfosat en arbre, roca, font, núvol, liquen, pluja, llamp...

Torna-te’n cap a muntanya; la cofurna aïllada i silenciosa, anònima i inconspícua, et forneix seguretat. Cal sempre fugir vers el sopluig.

Tota vila és feraç conreu de malvestats i malalties. Amb què més t’apedregaven? Llur odi orb. Qui se n’avindria? Esgarrifós, esborronador. Per què permetre’ls-ho. Caldria ficar-se, biliós, en cunç. De batalla. Prest a la violència. Al contraatac. Hom llavors s’entenebreix. Esdevé tan pec com ells. I es fa occir, abonyegar, estabornit, atuir, per la polièdrica voluda ximpleta i obnubilada. Ridícules cutimanyes, cascuna colpint-te, fiblant-te, horrorosa, fotent-te tot el mal que pot. Sacrifiques el cos. Astoradores commocions. Aurèoles, músculs, tripes, somriures, orificis, tot hi passa, pel garbell sangós de llurs esmolades armes. De genollons i sanglotant, el cap et rodava. El món catxa damunt teu. Entres a la tenebror sense sortida. I encar et ressonen les orelles. Llurs renecs i maleficis. Llurs malediccions. Perquè no et volies imbècil, i cometies l’error de demostrar-ho. Negligires la dissimulació, tan necessària en un món envaït per l’estupiditat indesarrelable. Darrer udol de mort fet un plec destarotat damunt el fang.

Les injúries, els insults, del vulgar. Per exemple del barbàric no ningú n’Alaric dels Malucs, ordinari simiesc; un altre pàmfil ordinari, indiferent element de la púrria descartable, li haurien (a ell, savi intacable:) (intocable i inatacable) de tocar mica el voraviu? Fora d’esperit feble i extraviat. Al contrari, cal trobar l’equilibri i mantindre’l. I prou. Senderi és el que cal. Ni massa poc ni massa. T’agreujarien debades l’òntic desfici ja prou natural per a una persona intel·ligent. En canvi, fan riure, datspelcul fanocs. M’han dit tot això, i instantani me n’he oblidat, car qui vol perdre el temps en la bordadissa de l’efímera gossada? Només l’eviterna matèria dels genials talents m’esperona a continuar respirant. No valdria pas la pena si només romanguessin totalitaris imbècils a l’exhaust tòxic globus, per la més estúpida follia ara sollat sense cap ambigüitat, zoo calamitós amarat d’iniquitats infinites, amb els mateixos indolents residents de sempre, privats de tota ardidesa, infectes generacions qui es repeteixen incessants. Abstén-te’n tantost puguis, tol-te’n, arruix, oixque! Atxanta, xapesca! Pren el bobiot, esborra’t, esborra-te’n, te n’ostes; ja t’hi veus, desant-te ben lluny, ben lluny; i dius mai pus, mai, mai pus.

«Les distàncies són higièniques,» anava dient, patim, patam, patum, content per la decisió presa, i de més en més badabocat bo i absorbint l’aire de menys en menys corromput. I au, som-hi, així anar fent... Tret que...

Amblant vers l’estació, prou a prop, se n’adona tot d’una que no pot. El seu demble esdevé de més a més feble, curt, dubtós... S’adreça vers un arbre prim de la vora, s’hi abraça, i a poc a poc va lliscant tot cargolat a l’arbre fins a romandre fet un nus al voltant de la soca, damunt el polsegós escocell, la pedregosa i llorda garangola. Enfonsat, decúbit, amb un filet de raó, infereix que segurament el mos més tendre de son cervell s’ha vist traïdorencament mossegat pels queixals tots boteruts de la sedega rancuniosa enemiga sang.

Ho oblidarà ara tot? Tot aquell dens coneixement emmagatzemat a les ben acunçades lleixes i als piramidals prestatges cerebrals ara doncs enderrocats per la perversa goludam de la sang...?

«La sang enfurida i urpejant, aterridament eixint de polleguera... de gatonera... d’embornal... de broc d’aixeta... de bonó de safareig... de boca d’albelló enmig de la carretera... del mateix clotet on hauries enfonsat l’engrunadís garçó de l’arbret on soc... i de tots... de tots els forats del món...? Caldrà...? Caldrà doncs tornar a començar...?

«Tornar a començar? Només si sobrevius, tanoca.»

Sí. Només si sobreviu, ep; només si sobreviu, és clar, és clar, evident.

(>>>)



XXV

(Faula de la perpètua Futilitat — o de la Mort disfressada, com sol, d’Escombriaire.)

Noieta amb capell verd, d’home. Amb no sé pas per quin novell esmolat algoritme, l’atmosfera, fins ara mateix lúgubre i glauca, esdevenia a l’hora del bo de son funeral inefablement assolellada. Una flama que anava d’horitzó a horitzó s’havia encesa al cel on les colors es precipitaven en un entusiasme delirant per a fer-se cascuna veure. El costellam de cascú dels parroquians assistents, de primer estretit de basarda, ara s’expandia rítmicament a irreprimibles riallades.

En Catul us ve a l’esment. «Ai, n’Ameana, puella refotuda!» Tret que qui en sabria el nom de veritat abans no hi col·loquessin la llosa?

El verd capell d’home (un bolet d’ala curtíssima) de l’anònima noia, mentre la instal·laven tendrament de bell nou al ventre avinent de sa mare la terra, com verd follet o cutibut, es bellugà (el bolet) nerviosament, com qui diu pessigollejat per cap polsegós diablotí disfressat d’estret torniol d’invisible vent de migjorn. Me n’adoní llavors que el barret verd era ara un liquènic barret. Un barret rodó fet de liquen, i que, tot i els estireganyaments invisibles, no se’n volia pas anar, no volia escapolir-se, s’arrapava al cap de la noia com els líquens s’arrapen als troncs dels roures del cementiri. Tremolen de riure les fulles de la pollancreda, mentre qualque ridícul bruixot diu sos estranys precs. Ritus eixelebrats celebren algunes de les assistents, qui es despullen de llurs pells d’animalots i, perdent amb l’excés aparentment el coneixement, romanen en acabat glaçades part de terra, amb l’esplèndida rosa d’un vermell molt viu de la mala setmana que els raja tràgicament entrecuix avall. Totes plegades, les esvaïdes, desmaiades, devotes, vora l’estanyol amb, a part del negligible (i inevitable!) personal amèbic i placozoic, els triops catafractes (abillats ells amb lluents vel blancs) i els celacants de llacuna no gens desmemoriada (acompanyant ells el compàs amb llurs cadencioses bombolles celacantines), tots plegats, peixos i amfibis i crustacis neandertalians, fent-hi com ara de vestals, i alhora de quasi muda coral cantaire... Quin panorama per a emmarcar en fons de gran oblong mirall rere les rengleres d’ampolles en claferts prestatges, en cap ‘saloon’ del dinou al ‘far west’, vós!

Mon pare i eu ens ho esguardàvem admirats tocant la vorera de l’esglesiola on raïa el campestre cementiri. Una setmana en bicicleta amb mon pare pels voltants de Xicago, allò a tothom els restaura l’equilibri. Havia tornat a casa desconfit, i l’havia trobat (mon pare) al garatge acabant d’apariar l’automòbil. Ma mare era dalt. Mon pare, amb un aire de completa naturalitat, m’ha proposat, en veure’m tan pansit, segurament sabent que tornava bo i havent fracassat en tot, i sense un cèntim a la butxaca, havent hagut de caminar, per comptes de poder prendre cap tren ni autobús, mil cinc-centes milles (collons, aviat és dit), i només pensant en poder menjar i jeure, que no m’ho pensés més, que l’acompanyés, que ens divertiríem i podríem enraonar, d’home a home, sense dones ni altres noses. Que pedalant xiularíem barroques cavatines, i esguardaríem apaivagadament els paisatges, i els ramats i les granges i llogarrets. I potser ens trobàvem i tot amb episòdics espectacles on cap llampurneig mental de valent no ens instruïa. Sí, home, ja ens aturarem a cap hostal de la carretera a fer-hi de seguida un mos, fica-t’hi, som-hi. Au. Tots dos a cavall de les enriallades bicicletes.

Retallats nítidament a l’horitzó de ponent, mon pare i eu, amb els culs doncs als seients de les bicicletes, que repengem amb un peu al cantó de la vorera, vora l’estanyol, no gaire lluny d’un dels grans llacs, gratant-nos cascú ara i adés la no gaire neta barba d’estopa, de trast en trast mormolant qualsque versets inapropiats musicats p’en Verdi, era palès al cap d’estona que ens recava d’haver-la vista com la colgaven, la puella malmenada, la noieta del barret fet amb el prim greix de les teranyines ensinistrades per a l’efecte. N’hauríem aquesta nit segurament malsons. Barrets verds pertot de vellut, de feltre, d’aranya gegantina... I ara que hi pensàvem, aranyes, xinxes, puces.... Ep, que ja tocava, que havíem aviat de trobar lloc on fer non-non, que es feia tard. No s’hi valia a trigar gaire.

Teníem així mateix coll avall que de despendre calerons, no pas mai gaires. Així que endavant amb les prospeccions per a trobar cap ‘bed-&-breakfast’ de bon preu abans la freda nit no se’ns estimbés damunt. Prengueren llavors forta embranzida les nostre elàstiques, joioses, fidedignes, bicicletes. Ma mare, la seua dona, havia estada actriu de vodevil. Sabíem, mercès a sos records, qualsque trucs i tripijocs per a fer feliç ràpidament la gent prou avinent, i generalment, amb això, obteníem bones condicions d’estada per a la nit i el matinet següent. D’ella n’apreníem tota mena d’indirectes, de jocs de mots i de mans, d’engargussaments, de fins o vulgars estirabots (vulgars o fins, aplicables segons la qualitat dels interlocutors). Eu, com un taral·lirot qualsevol: “—Escolteu! Escolteu!” “—Que feu forces quan cagueu...?” Ha-hà. O mon pare, fictament ploramicós, un de sos monòlegs, espigolant còmiques elegies: “—Com digué, entengué i encengué el geni xicagoà: ‘Els qui massa escalfem neurones i astròcits, anicònics, ço és, sense imatges, els nostres somieigs manquen de figures; ai llas, per comptes de senyoretes mig nues i en posicions provocadores, veuríem una proliferació indistinta de ratolins prims i ingenus qui ens escalaven espinada amunt a mossegar-nos el lòbul de cada orella — i com llavors tanmateix no hi gaudíem, vós! Per posar un exemple com cal, hi gaudíem com entomòlegs instal·lats als satèl·lits de Saturn, on es veu que les inflamades papallones hi papallonegen, a tall de nipó, clicant instantànies amb llurs aparells arreu arreu, fins i tot en temps d’afebliment galopant i en hora de carranqueig i tentineig, i doncs de propera defunció.’” Tothom hi dèiem: “—What?”

Aquella setena nit de gairebé ininterrompuda bicicleta, clapàrem retuts psicològicament i física. Com antropòlegs entre els obstacles de les ruïnes dels primitius poblats suara vençuts i anorreats. “Anorreats?” “Que per què?” “Per ‘la força del fat’, és clar.” Un altre ressonant episodi d’atac a tot allò que és net i natural, atac com sempre molt violent, mes únicament provocat per cap mítica noció, ço és, com si fos quelcom degut, com cal, regit pel fat, un fat que mai no ha existit sinó com a idea al cap podrit dels atacants; cuc, corc; la idea del fat és un corc mort en un cervell podrit. I ara, durant el son no gens tranquil, distòpic malson de rel psicotrònica; hercúlies falenes qui ululen tendinoses. Hi ets covardament reassassinant i reenterrant la noieta. La noieta del barret de follet verd, ben lluny ‘d’allunyar-se’n de mon cor’, em ressuscitava tota sencera. Era l’ardida i bella Hipòlita. Hi he estat enganyat pels follets — cadascun de llurs semblants semblant al meu, en més petit i escarransit encar. En la densa foscor, els vacus cutibuts verds et resolen excel·lents trencaclosques d’enutjosa, tot i que irrefutable quiditat. No et serveix, tant de desfici desllorigador, sinó per a tindre’t perdut, desconcertat. Tu qui molt putament saberes adés emblar cinyells i faixes, àdhuc, superheroi, el de l’abominable Hipòlita (la faixa) mentre la portava! I ara et planys mort de por! “Papa, papa!”

Li deia la terror que em duia la noieta ressuscitada i el seu horrorós fat a les meues mans assassines. “La putada amb els eterns (déus o altri) és que quan es van morint es moren eternament, és a dir, són eternament morint-se”, em respon mon pare; “una versió prodigiosament omnímoda de l’ésser és de saber arrabassar la narrativa del moment als cutibuts del somni. Cal viure no pas mai a remolc de la fressa i la xerrera dels maleïts invisibles qui suren i ombregen pels aires malsans d’un cervell qui ha reculat fins als instants avials on tot enteniment romania ajornat fins a passades innombrables extincions, per a atansar-te’n només molt a pleret i molt rudimentàriament al moment actual on et desvetlles. Qui fora tan ruc de balafiar-ne, de malaguanyar-ne, l’accés bo i interrompent-lo cada cop que hom somia? Els somnis són els cops d’escombra del mortífer escombriaire últim. Agaféssim les bicicletes ara mateix, només a cop de pedal, ben actius i desperts, no ens perdem en les cabòries i malediccions dels qui del fons de milions i milions de mil·lennis no ens volen encar presoners.”

Tret que quan m’ho deia, què hi vols fer? Ja era immergit en un somni diferent, ara de simpàtics crustacis antediluvians qui, orquestralment, magníficament avesats, ballaven a tall de meravellosament camades coristes de vodevil. Segur que també ell, de bell nou, en sentir-me benauradament roncar, s’adormí. En tot cas, només de matí, els ous ferrats i les xulles, el cafè i les taronges, ens volien novament de debò homes. Homes qui enraonarien i es divertirien i tot ho equilibraven pacíficament i entenimentada...

O, en d’altres excursions, cabells ja de neu els seus i gebrats els meus, remembrem, i, rostidets al jardinet mateix, gola avall, presos per la cua, seitons i verats sencers; i aixequem el puny rebel amb un porronet de vi negret. Car totes ens han anades ponent, oidà; endegats, esquerats, amansits, babuïns tanmateix encar no gens arrupidets.

Ah, i els matins de bon matí on hom recita sota els ailants albades irrisòries...

D’això en fa ara tants d’anys. Mon pare esdevingut qui sap (qui s’ho creu?) un dels invisibles qui maleïdament t’entrevenen en les denses foscors d’un cos qui se’t deteriora ivaçosament, i de continu ha necessitat de rigorós repòs. Un repòs no pas mai del tot tranquil. No. Amb (és això greu o lleu?) visions i visites nocturnes que prou neguitejarien de mala manera més d’un. I no dic pas qui. Neguits de fosquedat, que se t’eixamenen per biaixos insospitats; per exemple, ara mateix, amb insistents crancs de riu rosegant amb metàl·liques pinces blaves verdosencs barrets d’espessos líquens confegits.

(>>>)

divendres, de novembre 19, 2021

Oblidats tantost (5 i 6 i 7)



Oblidats tantost. (5)

(Egregi, un dels podrits indígenes ens sorprengué mentre cantàvem.)

En una de mes sovint extenuants caminades pel bosc, em trobí aquell jorn, en una clariana, tot un chor virginal de femelletes sordes i mudes qui cantaven quelcom o altre amb un envitricollat enrenou de signes. Anava a passar sense dir re, quan se’m llençaren damunt. Com ens barallàvem llavors, amb totes les armes de la guerra desarmada! Carxots, esgarrapades, pinyacs, i mastegots i guitzes de tota mena, de tot estil i qualitat, dels inventats i per inventar. Em guanyarien, brutals, salvatges, apassionades, tret que llur granada mamelluda mestressa aparegué. Potser era cagant rere un roure. Fos com fos, les apaivagava en sec amb quatre signes imperiosos. Llavors (ho copsí molt perceptiu per enllumenada intuïció) els recitava, sense mots, els mots de la preclara poetessa. «Les dones tenim dret/ A ésser violades/ Per piadoses ànimes

—Moltes gràcies, senyora, però no seré pas jo qui farà aqueix tristíssim paperot — li dic, i tothom crec que així mateix em llegia els llavis —. Veuran. Prou sé, he llegits els clàssics... Prou conec que les femelles de tota era, edat, eó, i condició, heu el dret inalienable d’ésser violades per les ànimes caritatives, mes, veureu... Jo de caritat, ecs, mai; soc esquerp, adust, rònec, i insolidari; i de més a més, pitjor, sempre em fa mal la ronyonada: al mínim esforç, i haig de portar constantment faixa, i no me la trauria pas (negra i llorda) davant tantes de puríssimes verges, quina vergonya; i no pas solament els ronyons, el fetge i el cor, i les freixures, un mal horrible; i tot plegat, patir-hi rai; per això soc així, per això soc com soc, tranquil, bosquetà, boletaire, entomòleg, herpetòleg, ofiosauròleg, botànic; i no em barrej mai amb la gent, i menys amb les violables, de fet, les violables em foteu una por mefistofèlica; per elles (per vosaltres, ja em perdonareu), la temptació infernal i la condemnació eterna no s’imposen i s’instal·len; i a més, em put l’aflat, no pas tant com els put l’aflat a totes les dones, qui tanmateix, si mai els ho diguessis, et mataven a manès, ço és, a lloc i encontinent, sense pus miraments...

Havent dit mon trèmul discurs mentre, quasi imperceptiblement, anava reculant, tantost abruptament conclòs, em fotia a córrer com un esperitat. I la por que em feia, d’ençà d’aquell jorn maleït, de tornar al mateix bosc veí, on el chor d’altament disbauxades mènades virginals, en cap de llurs molt rampelludes dionisíaques orgies de ferotgíssimes cantaires sordes i mudes qui se’t llencen damunt a fer-te’n bocins, no et voldria, com dic, sobtadament mort i escorxat, com qualsevol, molt més banal, miserable, Màrsies.

Ara, de recanvi, em passejava, sempre a hores buides, per la vila. Tret que ací et sotja pertot (a cada vidre de finestra i d’aparador, i de taulell i de vidre de vehicle) la lluent calcomania d’un ull omnituent, un ull incessantment fitant-te i qui sap tot el que deus pensar, tret que, pel fet que l’ull qui tothora et fita et fiti, què hauries de pensar, tot anguniat, altre que cony, carall, redéu, peus de plom, i tant; i que has doncs de collons vigilar i parar compte, a tot instant i a tot estrop, amb atenció màxima, no fos cas... No fos cas. Immensament acollonit. Arreu i tothora, doncs, per l’ull ubic del robot, robotitzat.

Acabes que només et pots passejar a la teua cambra i a les fosques, com un ‘conservador’ eticista, i elitista i moralista, i hipòcrita i homilètic, un restret escarransit cagalló qualsevol, qui fomenta la violació sistemàtica de tot cony tant se val l’estat de maduresa assolit. Tu qui no podries ni que ho volguessis. Tu qui sempre foteres tard, qui mancares cada tren dels que esperaves o creies que esperaves voler pujar. Tu, the scum of the universe, qualcú abocat perennement a la perpètua mort, on hi desapareixes eternament. Rabejant-te en el no re d’empertostemps. Eternament mort. Quina merda de molt fotut futur. Això t’ha esperat tota la vida, aquest és el tren que segur que agafaràs ara mateix com qui diu tota l’estona. Amb aqueix panorama davant, mai! Mai no et jaquiries pas embruixar molla per cap ull de cony, ni per cap cony d’ull — òrgans ambdós superflus, innecessaris, per a la vida de la precària ment, l’única que, si més no una mica i mentrestant, creus, il·lús, que si fa no fa encar s’ho val.

):::(


Oblidats tantost. (6)

(L’ull del melic de l’alme.)

Sotjat per l’ull hipnòtic del bell melic de l’alme
Em veig endut magnèticament enllà dels més alts núvols
On tota angúnia ni ansietat se’m calma.

L’impuls instintiu fent-me estranys catúfols
Se m’adorm finalment i ara en òptim reialme
Lleix passar de les passions els brúfols
Per a atènyer l’indret on hom feliç la palma:
Gloriosa planúria on mai els vents són rúfols.

Hom hi gaudeix sempiterna durada
D’una vida sense seriositats.
Tot hi és beatitud de beutat molt gruada
Qui neda tota sola pels almucantarats.

Tragèdies no n’hi haurà — tot hi serà aura
La nova edat s’instaura — enlloc no hi sura gaura.

):::(


Oblidats tantost. (7)

(Episodi suburbà sense que hi regni l’enveja.)

Entre llençols i flassades, zap! L’atleta intrusiu amb una irresistible (diu) pruïja per a penetrar carn tendra.

Perdoni, li diu ella, però ja ho veu, no solament soc verge, abans-d’ahir fiu els setanta-sis anys; així que feinada, rai. Per a vós, vull dir. Per què no aniríeu al llit d’una nebodeta qui viu no gaire lluny? Ja us en donaré l’adreça, ca?

Mes atès que ja em trob ací, per què no ho intentaria? Un forat o altre força adient hi deveu tindre per a la tasca en funció?

Si entenc què dieu, si fa no fa, el que voleu és què...? Ficar què a quin forat...?

Teniu raó, padrina. Amb tantes de disquisicions, totalment destrempat, i au.

Pobre atleta sense prou salut ni embranzida! Compadí ella.

I ara l’atleta (qui es deia Blums Bori, de mal nom Borinot Bumbum), qui fins avui s’havia sentit no pas poc civilitzat, i ara se n’adonava que era un pobre desgraciat barbàric, qui de més a més volia violar vellardes quan dormien dalt de tot, al catorzè pis pel cap baix, assolit bo i escalant com talla-robes en la foscor l’escrostonada façana del trist edifici als mèdols més llunyans de la mediocre provinciana vila, on l’escarit enllumenat municipal no pas que hi arribés sinó molt escadusserament.

Anant d’esme (no hi arribarà mai, tombarà cap a un altre carreró polsegós força abans de les envistes) vers ca la nebodeta fresca, cogita en Borinot, bo i xutant pedres del camí, que els fòssils del soler no són sinó pedres presumides, i la raó que té, no cal dir.

Al marge d’un tros del camí, ara, sanguini i ganut, voldrà pescar-hi una mora d’esbarzer, o potser un gerdó o riber qualsevol, no ho sé, en tot cas heus que arestes punxents trenquen el silenci de la nit; el crit d’esglai ha despertat els gossos, els vigilants, les serps, les guineus, els mussols... I alguns paons, els esgarips esfereïdors dels quals, també deunhidoneret.

Escondeix-te a l’ombra més densa, Borinot, i no te’m belluguessis pas fins que la clamor no s’extingís, ca? Cel brom, vent pluig, llampucs, nit sense lluna; ni averanys ni agalius no gens bons, vós. Calmem-nos a un receret tranquil...

Mes vet ací que de l’ombra afòtica li ix de sobte la visió de la rosseta no pas vestida sinó amb una samarreteta de tul finíssim, vaporós. Lleugerament colrada per les nits de lluna plena, duu un collar de garrofins i un pomet de resedes a un cantó dels cabells fosforescents. Va peu nua, i els noranta-nou fòssils ambrats del soler dels voltants se li entortolliguen fins als turmells com llenguts i queixaluts escurçons.

Li llença en Bumbum un penós esguard d’anèmic camàlic qui, tronat, feny qualque mal al cor molt perniciós, de tal faisó que ni l’esquelet no pot portar.

Li diu, arruïnant-se la rombal estructura, mig desmanegat pertot, No em féssiu mal, senyoreta, ja no valc per a re; guaiteu, àdhuc l’atzeb em duu crosses. Se li desbraguetava, i efectivament, el seu atzeb no pas que fos destrempat, és que ara havia pràcticament desaparegut del món dels existents, cruspit de viu en viu pels ferotges budells d’un paltruu tot agitat.

La visió fantàstica de la tampoc mai encetada donzella de les tenebroses nits, la qual, ara, més que no pas de samitell, sembla embolicada per fastigosos ftalats, se li’n riu, estrident, i sarcàstica, al nas. Un atleta com tu, no em facis riure! I li fa l’immens favor d’explicar-se-li una mica, car prou es temia en Bumbum que no revisqués l’episodi tan traumàtic de la seua joventut, quan, volent, vint-i-tres anys tocats, haver finalment relacions sexuals amb el sexe oposat, llogà una prostituta anciana, qui li deia, amb veus sibil·lines, Això rai, només et costarà un pèmpim, i que més tard descobrí que li havia entecat el cos amb mantes de xacres i brians i malalties, a part d’una legió gairebé indesencastable de cabres qui s’hagué nogensmenys d’occir al llarg dels mesos a raigs i fregues insistents de DDT.

Continuà la sinistra poncella d’urpes i ungles esmolades fins fer-ne bisturís que d’una esgarrapada (te’ls tonc i tolc, Torquat!) et tonen i tolen artèries i tendons, No fa gaire rebia una trucada enmig de la nit. La tieta em contava, des son llit sollat, com, amb dits i artells, escalaves, simiesc com cap eunuc qui en serrall interdit entrevé clandestí les esclaves qui s’entrenen d’excelses almes (tota alme engrescadora dansaire de ventre fimbradís, mai no gens gaire velada, amb tuls espantadissos, vaporosos, ca?), escalaves, diu, no pas entre esclaves, ara, llavors, ans al bell mig de la negra nit, per murs inhospitalaris, els vint-i-quatre pisos plans de la façana, per a envair-li, finestra endins, subtil i furtiu, subreptici, la intimitat, i em burxava doncs l’orella que t’assassinés rere la cantonada més fosca.

Aquesta? féu l’atleta.

Justament aquesta, i tant, li respon.

Perdoneu-me, beutat, alme delicada, no us m’enfaristoléssiu pas més; mes prou deveu saber que els atletes d’excepció som tots altament depressius; quan ens agafa l’escanyadora melangia som capaços dels pitjors suïcidis. Som bancarroters de naixença, perdedors de mena, i, un pic amb aquell estat anímic, malament rai. Malament rai. Com qui diu, apodícticament dignes de commiseració. Cada goig de colós idiotament triomfant, ens esquitxa de mancances; i ens reconeixem insignificants; com més guanyadors, més destrossats. Ens és totalment idiosincràtic. Res no ens consola, cap garrafó d’estupefaent, cap verí ni cuinat ni cru. L’ànima llavors no és tota sinó un vernís ratat, darrere no hi ha sinó afegitons, pedaços, parracs, de desesperació. Hom guilla. Hom guilla sempre, lluny, enllà. Hom es fuig. I es fica en les pitjors vicissituds. Car com et fuigs? Maleïda perdició de l’haver nascut no pas insecte, ans això que indesencastablement no ets! Tothora condemnadament clavat a tu mateix!

Molts de fatus, asinins, paralipòmens servits d’excusa, company, féu, seriosa, l’alme perillosa. I l’eunuc tremolà.

I si... Digué, en un balbuceig acollonit. I si la delitosa tietarrona vostra, la vostra molt devotament benvolguda tieta, ho hagués somiat? Si fos estat un meteorit negre que li hagués caigut al llit? Un meteorit hauria despertat qualsevol. Els meteorits són molt alarmants. I duen nocturns somnis terribles. N’hi ha pel cel, per l’empiri, esbojarrades fonts còsmiques qui en ragen esmeperdudes, junt amb les misteriosos partícules apellades difícils; tremolen com àleps i quelcom d’embrionari les embolica...

Quelcom com ara fastigoses pells de ftalats...? replicà l’ominosa erta dansaire, amb el coltellàs a la mà.

De ftalats? M’ho trèieu del pensament! Sou pitonissa, ja ho he dit.

No pas, tanoca, que sovint penses en veu alta.

Ah. Ho veieu? La depressió et fa fer coses... Tens el cap a tres-quarts de quinze, i et fiques a pujar com astorat llangardaix trenta-quatre pisos amunt...

Amb prou feines dotze...

Oi que sí? Exageracions, un altre símptoma. Pitjor que anar pitof. Que portar cap trompa. Un cervellot capgirat. Tot ho pensa a la biorxa. Camines adormit, com se’n diu, somnàmbul. Perdut al malson. Ca que amb els somnis i malsons hom torna, com ara arqueològicament, a la més pregona memòria de l’espècie? Quan els perills personals eren més immediats, amanosos, i per això possibles de rebutjar, de lluitar-hi, o de fugir-hi? Ço és, d’eixir-se’n doncs, sinó incòlume, viu? Els perills que correm ara són massius i no podem fer-hi re. Bombes atòmiques, guerres, exèrcits, passes, infeccions, climes fets malbé, terra mare agressivament putejada... Tot al món ens vol morts, i tanmateix ens trobem indefensos. Tot depèn de la voluntat dels qui (la merda del món, els maleïts qui suren dalt de tot, els lladres assassins) ens condemnaren, amb llur avarícia, llur cobejança, llur mania genocida, a ésser víctimes sense remei... Lleixeu-me per caritat tornar a mon cau... Us me n’apiadeu, si us plau. Si us dic que no ho faré mai pus. Que vigilaré la façana de l’estimadíssima tieta que cap altre atleta deprimit no gosi, malaconsellat, assajar de mica grimpar-hi... Què us penseu que puc fer? Altre que anar a escorxar el gat, i no pas a ca meua, que no en tinc...

Ah no? I on mateu l’araig? A cap racó del carrer? Pels esglaons dels cancells? Al llit de qualque altra vellarda indefensa, a la seua voreta escaguissadeta?

No pas, no pas. He descobert un indret idíl·lic. De somni. Potser el descobria somiant i tot... Un viarany inconspicu, a la vora de la carretera, endinsant-se a un bosquet... Rere les entortolligadotes soques dels magnífics roures centenaris... Els bons i millors nòmades i cercamons, de moment sense sort, ens hi arribem, a poc a poc, com qui no ho vol, vespre avençat, quan la llum minva, sense que ho sembli, a clapar-hi... Només a clapar-hi. Damunt els nostres clots ja hi hem lleixades les flassades verdes i blaves, castanyes, colors fosques... I quins sons llavors més famosos, senyoreta! Les escorces magnètiques dels roures protectors, les flors espurnejants com joiells elèctrics, llurs sublimment oferts calzes joiosament espetegants, les espectacularment somrients rels enrampades, els clots calorífics... Enlloc s’hi està millor... Els companys silents, anònims, quiets com molt amables serpents... Ningú no hi ordeix, irascible, com es veu que s’escau tothora a la vila, episodis molt repugnants on la merdosa gelosia és la que regna...

Em descrius un mitreu? Un pritaneu? O és tracta d’un altre panteó de celebritats ignorades? Hi triomfa la sola invencibilitat del clandestí clostridi? És un supermercat, amb canalla poixèvola, exigent i emprenyadora, altrament mancat de tota mena de queviures? No s’hi ven de franc altre que paràsits i microbis, pestes selectes i escollides?

No us em creieu...? Gens...? Ni molla...?

Zero. I puts.

D’aflat? De baix? És la por, deessa!

Fila! Toca!

Mani?

Desa’t! Fot el camp! Osta! Corr! Corr! Corr, atleta, corr!

Mercès. Agraït. Gràcies! Gràcies! Esbufegant-me! Esbú... fegant... mmm...

(Se li aprimava la veu, lluny.)

):::(


dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam