Vuit de la mateixa tenor

Llegit avui, 6 agost 2010, d’en James Hadley Chase, One Bright Summer Morning (1963)






Segrestant noia rica i ruca filla de texà amb pous de petroli rai. El cervell un criminal retirat els milions dels quals s’evaporen quan el seu representant legal, un jueu, se’ls gasta al joc — d’on que aquest es foti un tret al cap. Ara l’ex-gàngster (i ex-cap de sindicat) ha d’empescar-se aquest cop. Convenç un seu còmplice d’antany, desfet per les “autoritats” (—Moe closed his eyes. He suddenly was back in the small cell again, crouching against the far wall as two wardens came in, grinning. Wrapped around their massive fists were leather belts. He felt the bile rise in his mouth and the memory of the awful beating he had taken set his mind quivering with fear), i aquest recluta dos bessons (noi i noia) molt brutals. S’enduen la rica a una casa al desert on un dramaturg escriu una peça nova. La seua dona i llur fillet nadó hi són (en aquesta masia llunya). També un criat del Vietnam, qui hom despatxa sense que hagi pogut badar bec.



Sanament, els italians hi són wops, els mexicans spics, els asiàtics yellow-skins.



...



I llavors estranys tocs d’absurd, com sempre a can Chase:



—She wore black leather trousers, shiny and greasy from constant wear, and a black leather windbreaker, on the back of which was painted, in white, a realistic-looking “cranefly,” or to give it its more popular name: a “daddylonglegs.” This outfit was the uniform both she and Riff, her brother, always wore. They were known among the gangs in their district as the “leatherjackets,” which, as most people know, are the larvae of the cranefly.



[Com ho traslladaves? Els camallargueruts (o camaprims) — en “europeu” són insectes: típules (llurs larves cuirassades com si duen cuir qui les emboliqués), i en americà són aràcnids: els opilions. El nom dels bessons és Grua; les típules els diuen mosca-grua perquè tenen les cames llargues i primes com l’ocell. Els opilions els diuen “segadors”: harvestmen.



“La noia anava amb pantalons negres de cuir, llefardosos i lluents de tant dur-los damunt, també portava una jaqueta de cuir negre, al darrere de la qual amb pintura blanca hom hi havia dibuixat un camallarguerut, és a dir, aquella mena de mosquit que en diuen típula. Tant ella com son germà bessó Riff anaven vestits sempre amb aquesta mena d’uniforme. Entre les colles de la barriada eren coneguts com els “cuirassats”, que, com gairebé tothom sap, és també el nom de les larves de les típules o mosquit-grua, i ells, és clar, es deien Crane (és a dir, Grua) de cognom.”]



(Ara, com sap gairebé tothom?)



...



—And Riff had Dermott’s gun. That was bad. A punk like Riff with his kind of nature should never have a gun.



(Què faria mai sense pistola un criminal de tal “natura criminal”, curt de gambals i molt brutal? com fóra aleshores criminal de debò?)



...



La noia rica segrestada pelant-se-la somiant desperta en el pudent peguisser:



—Her hands went under the sheet and she closed her eyes. The image of Riff filled her mind. She began to breathe unevenly and heavely: soon she was panting, her legs tightly pressed together. Later still, she fell asleep.



Contenta i feliç que en Riff la violi:



—Zelda was sitting on the side of her bed which was in disorder. She was wrapped in a sheet. Her usually immaculate hair was tousled. Her face was flushed and her eyes reminded Carrie of the eyes of a cat that had satisfied itself with too much cream. [hà!]



La bessona plena de gelosia en acabat son germà bessó viola la rica:



—There was pain, anger, frustration and bitter jealousy that had turned Chita’s face into a mask of despair. “My brother has a way with women!” [Prou ho sap; ja han cardat junts si més no una vegada, i ara sempre es migra perquè l’experiència es repeteixi.]



No vol que són germà esdevingui ric (i doncs tou?): —He would giver her money... but he would want to be rid of her to absorb himself into the soft, futile, aimless life of the rich that would sap the guts out of him and he would become just another of the hundreds of playboys Chita had bedded with: spineless, gutless, useless. [Se n’ha cardats tants i tants, i en tan poc temps? I quina mena de persona és la contrària de la qui li fa tant de fàstic ara? I què en fas en acabat amb algú amb espinada, budells, ús? Per què és millor si ja te’ns les necessitats de la vida (sempre curta) assegurades?]




Ves. Bonet.






~0~0~





Llegits recentment, de la mateixa tenor...



L’u d’agost 2010, de Pierre Courcel, Assassin par interim (1964)



Fent banyut un industrial panxut... la dona qui en vol els calers, manipulant doncs l’amant fins que en una baralla amb el marit “el mata” [això li fa creure la casada quan en realitat és ella qui — amb l’ajuda de son germà també sotmès (une vraie lavette) a la seua voluntat — acaba el marit quan és inconscient a terra]. Tot molt previsible i curtet.



Com es lleixa encantar el carallot d’amant: “Elle me coula un regard inexprimable, d’une étrange et mélancolique douceur.” [Sí, fia-te’n; fica-li el dit a la boca!]



Un parell de tocs:



“Malgré tout, je pensais qu’on connaît souvent bien mal ceux qu’on aime.”



“J’étais énervé... aigre jusqu’au plus profond de moi; c’est une chose que je n’avais jamais pu sentir — ces petites phrases pleines de fiel, où l’on dit énormément de choses tout en voulant paraître ne rien dire.”



Altrament totalment insubstancial. Re.





~0~0~





Llegit, 24 de maig 2010, de n’Elmore Leonard, Mr. Majestyk (1974).




De l’oest [“Christ, western shit all over the place.”] Conflicte amb els collidors temporers. Qüestió de sindicats i influències dels tripijocaires aprofitats. Caçador caçat. Melonaire justicier, veterà del Vietnam i Laos. Un gàngster se li emprenya, li fa malbé els melons, el vol pelar i tot. Sembla el melonaire víctima assequible. I en canvi és el mitjamerda qui mossega la pols. Ei, no et fiïs de les aparences. Un simple melonaire pot amagar un antic lluitador a la jungla.



Intranscent. Ves.





~0~0~





Llegit, 26 de febrer 2010, d’en James M. Cain, The Enchanted Isle (1985).



Pòstum. I amb raó en Cain no el publicà en vida, car és força dolent.



Noieta qui s’entén amb el parastre. Sa mare fotent banyes al parastre. S’escapa (la xiqueta) de casa, s’ajunta amb un perdut. Roben banc; amb morts. Torna a casa. Salvada pel sacrificat parastre qui l’estima de debò.



Hà: “And I realized if a girl gets mad enough, she won’t, and if a guy gets scared enough, he can’t.”





~0~0~





2 de setembre 2009. Llegit, de John D. MacDonald, Cinnamon Skin (1982)



Aventura vint d’en Travis McGee (seguint en certa manera l’aventura dinou, que tractava de de llegir posteriorment, llevat que n’he romàs a mig camí del dolenta que és; encara la tinc a la pila amb el punt cap al mig del llibre; amb uns motoristes salvatges i una pel·lícula rodada a tres quarts de quinze, i uns globus de cistella que pugen i baixen, i trets rai, i rucades).



Tothom hi xerra molt i tothom ho fa exactament en l’estil de l’escriptor. Quina casualitat!



Filosofant a la Montaigne: “I would suspect that when a person becomes contentious and defensive about a given practice, without cause, then there could be reason to doubt either its efficacy or its morality.”



“I start with the assumption that there is such a thing as evil which can exist without causation. The black heart which takes joy in being black. In almost every kind of herd animal, there is the phenomenon of the rogue.”



D’un vagant desaparegut: “Nobody would report Pogo, and I saw no reason why I should... Transients flow back and forth across the country, and up and down the coasts. They are of little moment. They become the unindentified bones in abandoned orchards. Dumb, dreary, runaway girls are hustled into the dark woods, and their dental-work pictures go into the files. As the years do their work, shallow graves become deep graves, and very few of the thousands upon thousands are ever discovered. Burial without the box, without the marker, hasty dirt packed down onto the ghastliness of the ultimate grin...”



Tastant l’esdevenidor: “We passed one shop which sold computers, printers, software, and games. It was packed with teenagers, the kind who wear wire rims and know what the new world is about. The clerks were indulgent, letting them program the computers. Two hundred yards away... a different kind of teenager shoved quarters into the space-war games, tensing over the triggers, releasing the eerie sounds of extraterrestrial combat. Any kid back in the computer store could have told the combatants that because there is no atmosphere in space, there is absolutely no sound at all. Perfect distribution: the future managers and the future managed ones. Twenty in the computer store, two hundred in the arcade.”



Sobtada buidor quan l’altre mor: “Suddenly there was an emptiness in my chest, as if the strings that hold my heart had been sliced through, and it sagged to another place.”



Hà: “It is said that the adrenaline of fear tenderizes the meat.”



Més hà! (per què els pútrids castelladres no cretinitzaren els íncoles del Yukatan): “That’s why the spanish left us all alone in Yukatan. They didn’t care to conquer us and civilize us and turn us into little brown christians... The Maya had no gold!”



Ves.





~0~0~





Acabat 30 d’abril 2009. De Patricia Highsmith, The Snail-Watcher (and other stories) (1945-1970)



Onze contes. (1)Un afeccionat als cargols — qui tot plegat s’hi atansa massa. (2)Dos enamorats qui reben rebuig. (3)Algú qui mata sa mare per una tortuga. (4)Una noia qui hom abusa. (5)Uns cargols gegantins. (6)Unes amigues qui van fotent-se putades (The score was not quite even [mai n’és]). (7)Una boja gens esbojarrada. (8)Una dida folla, qui cala foc a la casa. (9)Algú qui ho perd tot. (10)Jugadors de pilota no pas millor que gossos. (11)La culpabilitat personificada en qualque petit monstre.



7 bons;

3 ves (Snail-Watcher (1); Mrs. Afton, among thy Green Braes (7); Empty Birdhouse(11));

1 dolent (The Barbarians)(10).



El brutal predicador: “He’d served a jail sentence for swindling a business partner when he was young, and not so long ago people couldn’t remember had been clapped in jail for preaching religion, but preaching like a maniac and nearly killing a man who had disagreed with him.”



“—Dig down in your pocket for a second quarter if you’re really thinking of entering the Kingdom of Heaven!”



Ves.





~0~0~




4 de desembre 2008. Rellegit d’en Simenon, Betty (1961)



He de dir rellegit, tot i que mentre la rellegia no me n’adonava ni un cop finida. N’havia vista la pel·lícula uns dies abans, i m’estava tot admirat veient que podia endevinar què s’hi esdevindria seguit, tot i que no l’havia vista mai. (Cuidava’m perspicaç, carallot!) Per això m’he decidit a llegir la novel·la (que la pel·lícula — d’en Chabrol (1992), molt reeixida — respecta com qui diu al peu de la lletra). Ara, tanmateix, guaitant de casualitat el llibre blau, me n’adon que, en un altre exemplar, la llegia el 14 de novembre de 1987. Veig que els comentaris afegits a un dia i a l’altre no casen gaire. (D’altres vegades, en semblants casos, casen gairebé perfectament). Havia oblidat que la llegia. D’ací la diguem-ne “utilitat” d’aquests apunts.



L’oncle violant la minyona, i na Betty, de petitona, n’és testimoni. El seu oncle l’amenaça: “Tu, menuda, si en dius res a la tieta, et fotré el mateix a tu, entesos?”



De fet la minyona, poc se n’està: “Em vaig posar a seguir-la i llavors me’n vaig adonar que aquelles cosotes no les feia solament amb mon oncle, que les feia també amb d’altres mascles i que mon oncle n’estava tot engelosit.”



[La menuda voldria que també l’estimessin talment a ella, a despit de les manies de netedat de la reprimida tietota.]



“Començà a anar llorda... Atès que li era impossible que sempre fos la més neta, posats a fer més valia al capdavall ésser la més bruta.”



El marit la troba amb l’amant (ella ho vol). L’ha d’expulsar perquè el marit la sorprèn quan torna a casa amb sa mare. “Qui sap què s’hauria escunçat si sa mare no s’hagués trobat amb ell quan els descobriren, en Philippe i ella, jaguts al sofà del rebedor?” [Cal servar les aparences amb les pudents coents mares molt estrictes, pobres gavatxs de “casa bona”.]



Bé.



...



[Això és el que hi tinc apuntat per al 14 de novembre, 1987. “Llegit Simenon, Betty (1961); tr. Alastair Hamilton. Una altra casada qui fuig de casa — de fet, qui és expulsada de casa. Li agrada fer mal, trair, “embrutar”. Una altra novel·leta burgesa més aviat insubstancial; però, tret del primer capítol (confús), força líquida, ràpida, àgil.”]






~0~0~





17 de juliol del 2008. Llegit d’en Howard Browne, The Taste of Ashes (1957).



Investigador privat Paul Pine, sempre tan àcid, cínic, de tornada.



Llit foramidat: “A large room... with a canopied bed against a sidewall big enough to turn a honeymoon into a treasure hunt.”



Un qui té: “A kind word for everybody except people.”



Fent cala buida amb la dona: “Maybe I was aces with Sam Jellco, but to his wife I was now a busted flush.”



Una dona: “Another curved collection of sexual stimuli.”



Com ara, com sempre; molta comèdia per part de la “gent refinada” de qui els crims són “massa fins” per a patir-ne les conseqüències [no com els criminals de veritat, és a dir, els pobres]: “The airwaves were filled with the throbbing voices of women who were due to be wheeled into surgery as soon as their husbands recovered from some rare disease they had picked up while waiting to stand trial on trumped-up charges of embezzlement.”



Mentre la bòfia l’atacona: “She tried to tell me the cops in this town were a bunch of framing sonsofbitches who thought a clean shirt and a jar of deodorant made them admirable. That got me mad, because I hate to hear anybody praised so highly when they don’t deserve it.”



Un bul li diu: “You might fall down a flight of stairs and maybe get a mild concussion, if you’re lucky. That means you’ll have to stay in bed for a day or two. The steps we have around here are rather tricky.” En Pine respon: “Spoken like a true cop.”



Resol al capdavall la intriga: un xantatge amb uns quants de cadàvers afegits, tret que resoldre’l li lleixa un gust de cendres a la boca. Aquell qui ens pensàvem que era recte i bo, no n’era gens. Era el dolent, uniforme i tot. Ho ha de dir a la seua dona, amb la qual hauria tingut alguna cosa si hagués estat una mica menys decent. “She wants to hear what a great guy (el marit mort) was, how he died a hero’s death in line of duty... Only he wasn’t a great guy at all. He was a two-timing, blackmailing, crooked sonofabitch...”



Bo!




~0~0~

9 de novembre

9 de novembre






2007. Llegit de n’Elizabeth Taylor, The Soul of Kindness (1964).



El retrat perfecte d’una d’aquelles típiques egoistes gosses cristianes – aquesta és jove i avinent de faccions, ço que la fa molt més perillosa que si fes cara i cos de monja o de bruixa, com foten les de més. És una d’aquelles “princeses” sempre tan “bones” i fent tantes de “boneses” que acaben podrint tot el que toquen. Com deia si fa no fa la Rendell: “Egotisme rai; allò fotut és l’egoisme, que no és pas viure com vols, sinó fer que els altres hagin de viure com tu vols.” I no hi ha pitjor egoisme que el de la gent “virtuosa” i “com déu mana”.



Puta fava, aqueixa Flora és tan carallot que un escriptoret marieta (“at the thought of work, of the book he was writing, must finish, his stomach lurched, just as if he had come unexpectedly on something repellent”), qui ella doncs “accepta” a casa seua com a “amic”, li ofereix de manlleu, per provocació o típica crueltat d’efeminat, un llibre d’en Henry Miller. Hà!



Desmenjadament llegint el llibre de tant en tant, hi ha un moment que li demana al seu home: “What does this word mean, Richard...? Truly...? Well, I suppose it had to be called something.”



Què hi devia haver llegit? Twat, probablement. O quim. Paraules que li agraden a en Miller. L’home d’ella pensa: Com collons pot haver arribat fins a avui sense saber com es diu això? (El cony, o la cigala, o cardar, o donar pel cul.) (Tan balba i bleda i fada és la fofa.)



Tothom sap que l’escriptor és homosexual [comentari de l’amiga: “I’m so tired; fagged out... Oh, excuse me.” Hà!] i que aqueixos no es casen mai (si doncs no els cal de totes totes pel què diran o perquè no els fotin a la presó), i tanmateix la “bona dona” no es pot creure que algú pugui ésser “això”, i encara empeny per què la seua amiga (prou tost ex-amiga) s’hi casi.



En canvi, la “dona dolenta”, la pintora, no és hipòcrita, i dient la veritat no fa mal a ningú. Són les mentides “piadoses” les que destrueixen les ànimes innocents. Diu la pintora: “No perdria ni un minut de la meua feina per a anar al llit amb en Kit.” Però hi va quan els va bé a tots dos. En canvi, la “senyoreta” gatamoixa, moscabalba, per qui el noiet es desficia, no somiaria mai de donar-li re. Temptant-lo tothora “sense adonar-se’n”, escalfabraguetes rai; molt prometre, i en realitat aire i a córrer. Consells rai. Recomanacions, males adreces, atraçant el jovent pel “bon”, és a dir el mal, camí.



D’on li deu vindre tanta de “superioritat” al capdavall només imaginada? De l’educació rebuda... Les mentides apreses a casa, a l’escola, entre les altres femelles balmades, corcades...



La mare, figa acollonida, ara sola. “She had no desire to tempt providence... She had put off seeing her doctor, for fear of his giving some terrifying diagnosis which would completely ruin chrismas for her...” Quin món més petit i estretet i angoixós el dels pusil·lànimes burgesos! “She was as quick and nervous as a bird; even gave sharp, upward glances at the ceiling, as if she feared a hawk might be gliding there.” Hà!



Maimona, com qui viu anestesiada per certes “veritats” popades d’infant i mai més qüestionades, tothom qui li faci cas i hagi batallat privadament per entendre quelcom dellà les mentides del burgès panxacontent, sortirà descartat com si fos un il·lús, o algú amb delusions efímeres, de què prou tost es guarirà. No se n’adona la Flora que qui viu perduda en buit sense agafatall és ella.



Proposa a la seua “amiga” de fer de padrineta de bateig de la filla que acaba de tindre. Diu l’ex-amiga, ara ja desperta a la realitat: “No puc pas; no crec en déu.” Respon la fava, tan ampla: “But of course you do, darling!” Increïblement xopa d’estupiditat. Li diu més tard al seu pobre home: “No entenc com poden rebutjar quelcom que els ha de donar tant de plaer com em donaria a mi si hom m’ho demanés... If I were in their place, I’d do anything rather than spoil my happiness.” Bufa!



[A part, comentari del marit, negociant qui tot el que ha de mirar és pel negoci, ara recant-li mentalment alhora que de paraula insulta davant la seua dona la veïna absent: “Per què ho faig? Quina vergonya de dir això...! Cal fer-ho tanmateix. Pel propi bé i per a la pau espiritual de la Flora.” Raons de covard, raons de burgès. Cal mirar per la butxaca i per tindre totdéu enganyadet. “Ja ho trobarem, ja ho trobarem...”



Comentari del pare del marit, fastiguejat amb a l’adoració a la jovenesa per part dels mercaders, i doncs els malignes propagandistes, durant aquells anys. (I encara ara, car no hi ha ningú més ruc que el jovent per a comprar inutilitats i merdegades sense cap qualitat.) “What is so marvellous about being young? It happens to everyone. It’s growing old that doesn’t.” Ço que és una veritat com un castell.



Comentari de la veïna, desvagada i ignorada pel marit membre del parlament. “Religious people are a vexation with their selfishness. They take one whole day out of seven – out of every seven! – and put a curse on it for other people.” Hà!



Comentari de la mare d’ella, pensant de fer un viatge de vídua ridícula. Potser a la Índia...? “Mes segur que, ara que ja no ens pertany, s’hi ha fet tot malbé!” Hà!



El germanet pampana de l’ex-amiga, gran admirador de la “bona persona” Flora, no reïx a suïcidar’s; el veí paquistanès el salva. I ara què fer. Cada vegada que es troben tots dos pel carrer, l’empegueïment! “To keep being apologetic to the remorseful only deepened the consternation.” Bona.]



Al capdavall la Flora fava necessita la caritat de la visita de la germana del mal-suïcidat. Per a treure-li el darrer dubte que no ha fet res de dolent. Quan s’atansa a l’infant al bressol, l’infant, com si l’ensumés, la refusa; començaria a ganyolar si la noia no se n’anés, pensant: “They know. People always say they [vol dir els nyecs] know – like horses that bite, and dogs that snarl. Know what, though?” Saben que ets portador de la veritat, i la veritat fa mal.



Excel·lent.








--------







El mateix dia, mes l’any 1987, llegit, d’en Simenon, Cécile est morte (1942). (En traducció: Maigret and the Spinster.)



Novel·leta lleugera, potser entre les més fluixes. S’escola com aigua (fins i tot en traducció). No gaire a remembrar-hi. Un altre “vieux monsieur pédophile”. Ara, distreu – això cal concedir-li-ho.







--------







El mateix dia, l’any 2000, llegit, de Jan Bondeson, The Feejee Mermaid, and Other Essays in Natural and Unnatural History (1999).



Deu historietes recollides i extretes de vells documents i d’altres llibres afins, sobretot tocant a Anglaterra (i en menor grau França, i, amb en Barnum, els Estats Units).



L’enganyifa de la serena feta de parts d’animals; un parell d’elefants famosos; cavalls i bacons savis; animals culpables, condemnats com persones; pluges heteròclites; gripaus apareguts vius al cor de roques on vivien hermèticament colgats durant milers, i fins milions, d’anys; i un bon capítol sobre els arbres que produeixen bens o moltons (com ara l’arbre Bomarets) (que supòs que deu vindre de les cabres del Marroc qui pugen als arbres a menjar-se’n les garrofes, i de cop l’omplen com fulles de quatre potes, i banyudes i feixugues) (estrany tanmateix que tampoc no esmenti la llegenda d’en Jasó i la pell de xai d’or) i arbres que produeixen ànecs, d’on el mot “canard” per embacinada, i també més especialment per notícia fula – mes a hores d’ara, amb tots els diaris en mans de la burgesia avara quina notícia no és un canard?



Llibre divertit.

Sí, mes no.

23-març-05

Acabava de llegir, d'en Georges Simenon, Pietr-le-Letton (de 1931). Trd. Daphne Woodward (1963). Dos bessons de les contrades de cap al Bàltic (Maigret té sempre molt confús el món de les "petites" nacions, a part que com a bon gavatx és fort racista; diu en Simenon: "cada raça serva la seua pròpia fortor, odiada per totes les altres races," això quan entra en una dispesa del barri jueu a París, portada per jueus i habitada sobretot per jueus. "Maigret havia oberta la finestra i alhora fumava descordadament; així i tot, les lleugeres pudors que es filtraven li feien vindre basca.") Aquests dos bessons, n'hi ha un de bo i un de dolent. El bo finalment despatxa el dolent, i així comença la novel·leta, amb el comissari qui no sap amb quin bessó se les heu. Quan cap a la fi el bo tornat dolent s'amaneix a confessar, ho diu ell mateix: "és com l'historieta d'en Caïm i n'Abel... Tant se val... Estic segur que en Caïm era un mena de xicot així innocent i confiat, dementre que aquell malparit d'Abel..."

El superhome Maigret, bastant ridícul en aqueixes novel·letes inicials, es passa el llibre greument nafrat i tanmateix dempeus, travessat per una bala al pit, l'infecció de la plaga causada per la qual li costarà a la darrera pàgina una operació al quiròfan on li toldran tres costelles. Així i tot, i amb qualque injecció de morfina, ho resol tot i, sobre, esterrossa un parell de persones -- amb un braç en té prou, vós.

És un personatge maniàtic i heterodox. Això el fa llegible. Al capdavall permet el bessó bo-dolent de suïcidar's -- així no li cal endurar les vergonyes afegides d'un juí i d'una execució.

Ara, bon ambient d'època. D'època de preguerra. Amb els odis i animadversions que farien possible la nova matança generalitzada. Això és el millor d'en Simenon, els ambients.

Home, ves.


_________________________


Aprofitant que hi som. Llegits el 24 de març

Dissabte. 1990. Llegit, d'Ian Gibson, Federico Garcia Lorca. A Life (1989). Una biografia interessant a bocins. Massa preocupació pel cul: obsessió no escateixes si de part del poeta o del biògraf (potser de tots dos) (potser del llegidor!...).

Altrament, bons tocs pel que fa a les relacions amb en Dalí, i de la vida política del moment.

Desastrós amb les referències a Catalònia: l'autor demostra no tindre'n cap idea, i menys del llenguatge.

Tot i que el tema (i la manera de desenrotllar-lo que té el poeta) siguin repel·lents per a un català (andalusiades i d'altres collonades), el personatge ell mateix (tot i que fa l'efecte de seguir molt el corrent per tal que hom l'accepti) és esquerrà, i com a tal és emocionant veure com acabà, a grapes del feixisme.

Això em duia a l'esment que trenta anys en acabat de l'assassinat, això retreia de sotamà a la parella de guàrdia-setrills qui m'atacaren a Caldes aquella nit sinistra on cuidí sobre morir de fred, quan, en acabat dels mastegots i veure que era inofensiu, els deia si coneixien en Garcia Lorca (els volia fer veure que sovint reben els qui no hi tenen res a veure). "Garcia, Garcia...?" -- es demanaren l'un a l'altre. I ambdós aixecaven les espatlles. "No, no el coneixem." (Admirable; no coneixien cap Garcia a llur merdós quarter!) I és que l'any 66 hom creia, generalment (com jo mateix fins ara), que havia estada la guàrdia-setrill qui havia assassinat el poeta. (És clar, que foren els per ells sempre representats.) Doncs ves.


________________________


Dimarts. 1992. Llegit de Michael Shelden, Orwell (The Authorized Biography), 1991.

El personatge molt interessant, no cal dir-ho. Ara, el biòfrag es fot pel mig massa sovint, i sense gens de gràcia. I el llibre no és gens equilibrat. S'estén innecessàriament en l'infantesa, i s'atropella pels anys importants. Les referències catalanes són totes una merda. Què hi farem.

Ara, crec que haig de llegir força més d'Orwell. Em convindrien els volums on es recullen els articles i assaigs. (L'Orwell una mena de Pedrolo (o a l'inrevés, tant se val,) de qui els articles i assaigs encara excel·leixen per sobre de les novel·les.)

Bo amb el podrit que tenia en Dalí (tot i que del seu podrit anar contra el poble què en romandrà al costat del seu art...? Quin se'n cura de com Brueghel consirava pel que feia a les qüestions polítiques que el voltaven...? Exacte).

Ves.

_______________________________


1997. Llegit d'Ian Frazier, Coyote v. Acme (1996).

Escrits "humorístics" d'aquells de llegir i llençar. Acabes de llegir el llibre i ja l'has oblidat. Vint-i-dos articles d'on l'enginy no hi goteja gaire sinó (això guaitant l'índex) (i tornant a fullejar-hi on s'escau) al conte del títol, on el Garneu Coiot duu l'empresa Acme als tribunals, car, és clar, els aparells que l'empresa fabrica sempre el perjudiquen i li esclaten al cap.

Un col·leccionista de trencanous, i els seus maldecaps amb la dona i l'amant d'aquesta.

L'IRS (els del fisc) qui et dóna a triar entre morir i matar.

Re.

_______________________________


2002. Llegit de na Daphne du Maurier, Rebecca (1938).

Parella qui s'abandona a l'histèria depressiva -- tot hi és "indiferent": la peça de teatre, la teca, l'illa on van a raure, el gos qui ho fa veure, el cambrer, les veus, el paisatge..., la pròpia indiferència de la narradora: "my indifference to her", la seua deixebla.

Tanmateix al bo de l'enquesta no hi ha indiferència enlloc. Només és en acabat de perdre la propietat (sagrada) que els arrela al passat aristocràtic -- sense el teu castell, no ets re. Trist comentari.

La protagonista i narradora (mai esmentada pel nom -- tot i que el té i "molt bonic") ve a substituir la difunta senyora del casalici: frígida, lèsbica, malèfica: na Rebecca.

Després tot es lliga per al càstig final del casal cremat per l'àvola capitana dels domèstics.

Excel·lent concatenació. Certs batzacs lingüístics força amusants: "desminyonament mental" el primer cop que ell se l'enduu de passeig en automòbil. "Don't be frightened... The car, gently, very gently... crept away down the twisting narrow road..." Ell, desil·lusionat, aturant-se: "No, it has not changed." Ella: "I wish I had not come."(!) Postcoit: "The ravaged stalks straggling naked and unclean..." Ridícul.

I això?...: "Nothing much has happened, except people dying." Ha!

O: "Thin man with a prominent Adam's apple, in whose eyes I read relief as he looked upon me..." (Una nou del coll amb cara i ulls, ei!)

I: "Giles will mount you." (Ep, i amb ganes, el malparit, tret que la dona volia dir: "En Gil et prepararà la muntura", no pas et muntarà.)

"I pinched some colour into my cheeks and stood up waiting for them to come into the room." (Galtes qui s'enfugen soles...)

I així anar fent. A part, he llegit que aquesta novel·la (almenys el tema, amb el casalot i la majordona, i potser amb la dolenta malalta qui es diu feta prenys per l'enemic...)*, he llegit, dic, que la du Maurier la pispà a una brasilera. Això no ho sé. Ara, la cosa s'ho val; encara és divertida.


(*Més tard veig que no. Que ni majordona, que ni prenys... Que qui acovardeix la vida de la qui es casa amb el vidu és un retrat de la primera dona... La brasilera és na Carolina Nabuco, i la peça és diu La pubilla enfetillada.

Això en diu l'erudita na Zahidé L. Muzart: "Pessoalmente, com o objetivo de ver até onde haveria realmente plágio ou somente “inspiração”, li e reli os dois romances...

"Mas há tantas diferenças de estilo, de linguagem, de motivos que a inspiração ficou muito diluída. Em A sucessora, os fantasmas existem na mente da personagem e o retrato de Alice a persegue como uma acusação, a de não poder igualar-se a ela. A segunda mulher é muito jovem, sem experiência em sociedade, coisa que a primeira esbanjava. Nesse ponto a coincidência é deveras grande entre os dois romances. Também em Rebecca, a nova Mrs. de Winter é absolutamente despreparada para suas altas funções. Mas neste romance, há a figura abominável da governanta que assusta a moça e que tudo provoca pelo culto que devota à finada. Enquanto que em A sucessora, não há nada disso. Tudo é criado pela personagem em seus pensamentos, inspirada pelo retrato da morta, pintado por célebre pintor. Em Carolina Nabuco, o retrato é que adquire vida, que se torna um fantasma com os olhos da mulher retratada a seguirem a jovem segunda esposa, a espreitá-la, a julgá-la.")