Resurrecció de granota, no pas de les cendres, ans d'esclafament absolut per rodes de piconadora! Aür aür!

Per a celebrar la resurrecció de la granota, hi ficaré un parell de llibres (de la pila de cent cinquanta que tinc pendents d'anotar!) que llegia no fa gaire.


(I en acabat assajaré d'ésser més assidu en les meues exigües anotacions, car com dic el gep de llibres apilats darrere meu esdevenen d'allò pus feixucs, i estic segur que de molts n'oblidava pler de particularitats; i doncs, que com més m'hi adormi, més n'oblidaré; així que feina rai.)


Llegits...

20-VI-2016

Rex Stout, In the best families, (1950).


Llibret que em fa l'efecte que ja havia llegit. N'endevinava l'assassí al bell començament. També recordava els pseudo-acolloniment d'en Neró, qui fuig i desapareix ja a la pàgina 37, per a deixar el camp lliure a n'Artxi, el qual naturalment és molt més interessant com a persona. Car fet i fet, el presumptuós Neró és un datpelcul. Un fart golafre qui t'imagines cagant. Ecs! I cruel. I carallot.


Quan acusa l'assassí d'haver morta la víctima, una dona, l'acusa de "quelcom molt pitjor", ço és, la mort d'una merda de gos agressiu!!! Amb això ja és retrata el repulsiu Neró Llop dels collons.


I'm accusing you of that, sir, but also I'm accusing you of something much worse than that... Of deliberately and ruthlessly... thrusting that knife into the belly of a dog that loved you and trusted you!


Injustificable també moralment la mort d'en Zeck i la mort del qui el mata provocat pel Neró. (Recordéssim que el Neró històric fou sollat pels cretins fins al punt que hom - vull dir, la massa ignara - el veu ara, no pas com un tirà il·lustrat qui dugué força d'educació a l'imperi, ans com un merdeta marieta assassí a l'engròs. Mes qui es creu les historietes de la història!)


N'Artxi, tocant-hi, com fa sovint: I have a way of realizing all of a sudden, as I suppose a lot of people do, that I made a decision some time back without knowing it.

Nor could I, while drawing pay as W.'s assistant, take a boat for Europe or run for Mayor of New York or buy an island and build up a harem, or any of the other things on my deferred list.

It's damn discouraging when you do tell the truth, not to have it recognized.

Experience tells me that pants wear out quicker sitting down than moving around. Intelligence tells me that it's better to wait till you die to start to rot.

Recomanació que rep perquè l'apliqui durant l'absència del desaparegut Neró, fet esfinx: You are to act in the light of experience as guided by intelligence.

En Zeck es plany de la feinada que representa d'ésser gàngster, i té rao, pobre home! Qui triaria d'ésser gàngster tret que no algú a qui li cal anar enfeinat i vigilant i alhora decidit i acollonit jorn rere jorn, nit rere nit. Every man is handicapped by his own weaknesses.


En fi, ves.


~0~0~


Llegit, 19-Vi-2016.

Patricia Highsmith, Edith's Diary, (1977)


Una dona força normal qui esdevé "boja" segons les convencions burgeses i l'enverinament dels psicòlegs i psicoanalistes dels anys foscs on l'imperialisme americà es començava a podrir de ferm. Els "psicòlegs" de merda, dient el que és "normalitat" i "perversió". Barbaric snoops! Why weren't they content with porn? No, just because they were "doctors" (ço és, com els de l'església!), they claimed the right to intrude on other people's privacy!


Llibre ell mateix "psicològic" entre els menys reeixits de l'autora, segons mon parer, és clar.

La dona ha de fer de dona, és a dir, sotmesa als restrenyiments de la societat contra les femelles. Ha de pendre cura d'un marit covard, un fill desgraciat, un oncle "polític" desvalgut i egoista. I alhora ha d'encarar-se amb uns "amics" sempre envejosos, o en tot cas, criticaires.


Edith couldn't imagine a man thirty-five or so not getting married, if he could afford to, because it was so convenient to have a wife - they performed so many services! [Hà!]

Estrany consol: Edith had constantly to bolster herself by remembering that she didn't believe life had any purpose, anyway.

Serva un diari on escriu la vida fantàstica que, segons el seu parer, també hauria poguda viure. Cap mal en això i, al contrari, per comptes de veure-hi cap senyal de bogeria, ho veig com un senyal de sanitat. Ple de mentides. Car, sense mentides, on som?

Perfecta definició de la feminització: Last month, (el gat) had had his castration, which Edith had detested having to have done, but knew was necessary at six months, if she wanted to keep him home and free of battle scars.

Na Highsmith, lesbiana proclamada, i tanmateix, prou ha de dibuixar les prevencions dels mateixos "progressistes"; li demana una "amiga" parlant del fill corrupte: He's not queer, is he? Not that I care, you know. I mean - so what?

El fill mateix, amb idees de desgraciat, parlant d'altri: And anyway the guy was queer, so what the hell could he know about anything?

Ella, n'Edith, encara contra els malparits missaires hipòcrites i supressors. Would the save-the-fetus people like to state what they would have done in the Titanic lifeboat situation - assuming they themselves were in a lifeboat, i.e., reasonably comfortable and lucky and hoping to survive?

The "sanctity" of human life - surely, as long as there was someone else to change the bedpans. I'd like to see the pope changing a bedpan, or even giving birth for the eighth time, maybe with a breech delivery. Eternal pregnancy for the pope, eternal pangs! After all, that was what he wished on an awful lot of women. [Hà!]

També comenta aqueixa imatge típica dels racistes contra l'obertura deguda als negres.


Bons bocins, mes massa, massa lat.

Vuit de la mateixa tenor

Llegit avui, 6 agost 2010, d’en James Hadley Chase, One Bright Summer Morning (1963)






Segrestant noia rica i ruca filla de texà amb pous de petroli rai. El cervell un criminal retirat els milions dels quals s’evaporen quan el seu representant legal, un jueu, se’ls gasta al joc — d’on que aquest es foti un tret al cap. Ara l’ex-gàngster (i ex-cap de sindicat) ha d’empescar-se aquest cop. Convenç un seu còmplice d’antany, desfet per les “autoritats” (—Moe closed his eyes. He suddenly was back in the small cell again, crouching against the far wall as two wardens came in, grinning. Wrapped around their massive fists were leather belts. He felt the bile rise in his mouth and the memory of the awful beating he had taken set his mind quivering with fear), i aquest recluta dos bessons (noi i noia) molt brutals. S’enduen la rica a una casa al desert on un dramaturg escriu una peça nova. La seua dona i llur fillet nadó hi són (en aquesta masia llunya). També un criat del Vietnam, qui hom despatxa sense que hagi pogut badar bec.



Sanament, els italians hi són wops, els mexicans spics, els asiàtics yellow-skins.



...



I llavors estranys tocs d’absurd, com sempre a can Chase:



—She wore black leather trousers, shiny and greasy from constant wear, and a black leather windbreaker, on the back of which was painted, in white, a realistic-looking “cranefly,” or to give it its more popular name: a “daddylonglegs.” This outfit was the uniform both she and Riff, her brother, always wore. They were known among the gangs in their district as the “leatherjackets,” which, as most people know, are the larvae of the cranefly.



[Com ho traslladaves? Els camallargueruts (o camaprims) — en “europeu” són insectes: típules (llurs larves cuirassades com si duen cuir qui les emboliqués), i en americà són aràcnids: els opilions. El nom dels bessons és Grua; les típules els diuen mosca-grua perquè tenen les cames llargues i primes com l’ocell. Els opilions els diuen “segadors”: harvestmen.



“La noia anava amb pantalons negres de cuir, llefardosos i lluents de tant dur-los damunt, també portava una jaqueta de cuir negre, al darrere de la qual amb pintura blanca hom hi havia dibuixat un camallarguerut, és a dir, aquella mena de mosquit que en diuen típula. Tant ella com son germà bessó Riff anaven vestits sempre amb aquesta mena d’uniforme. Entre les colles de la barriada eren coneguts com els “cuirassats”, que, com gairebé tothom sap, és també el nom de les larves de les típules o mosquit-grua, i ells, és clar, es deien Crane (és a dir, Grua) de cognom.”]



(Ara, com sap gairebé tothom?)



...



—And Riff had Dermott’s gun. That was bad. A punk like Riff with his kind of nature should never have a gun.



(Què faria mai sense pistola un criminal de tal “natura criminal”, curt de gambals i molt brutal? com fóra aleshores criminal de debò?)



...



La noia rica segrestada pelant-se-la somiant desperta en el pudent peguisser:



—Her hands went under the sheet and she closed her eyes. The image of Riff filled her mind. She began to breathe unevenly and heavely: soon she was panting, her legs tightly pressed together. Later still, she fell asleep.



Contenta i feliç que en Riff la violi:



—Zelda was sitting on the side of her bed which was in disorder. She was wrapped in a sheet. Her usually immaculate hair was tousled. Her face was flushed and her eyes reminded Carrie of the eyes of a cat that had satisfied itself with too much cream. [hà!]



La bessona plena de gelosia en acabat son germà bessó viola la rica:



—There was pain, anger, frustration and bitter jealousy that had turned Chita’s face into a mask of despair. “My brother has a way with women!” [Prou ho sap; ja han cardat junts si més no una vegada, i ara sempre es migra perquè l’experiència es repeteixi.]



No vol que són germà esdevingui ric (i doncs tou?): —He would giver her money... but he would want to be rid of her to absorb himself into the soft, futile, aimless life of the rich that would sap the guts out of him and he would become just another of the hundreds of playboys Chita had bedded with: spineless, gutless, useless. [Se n’ha cardats tants i tants, i en tan poc temps? I quina mena de persona és la contrària de la qui li fa tant de fàstic ara? I què en fas en acabat amb algú amb espinada, budells, ús? Per què és millor si ja te’ns les necessitats de la vida (sempre curta) assegurades?]




Ves. Bonet.






~0~0~





Llegits recentment, de la mateixa tenor...



L’u d’agost 2010, de Pierre Courcel, Assassin par interim (1964)



Fent banyut un industrial panxut... la dona qui en vol els calers, manipulant doncs l’amant fins que en una baralla amb el marit “el mata” [això li fa creure la casada quan en realitat és ella qui — amb l’ajuda de son germà també sotmès (une vraie lavette) a la seua voluntat — acaba el marit quan és inconscient a terra]. Tot molt previsible i curtet.



Com es lleixa encantar el carallot d’amant: “Elle me coula un regard inexprimable, d’une étrange et mélancolique douceur.” [Sí, fia-te’n; fica-li el dit a la boca!]



Un parell de tocs:



“Malgré tout, je pensais qu’on connaît souvent bien mal ceux qu’on aime.”



“J’étais énervé... aigre jusqu’au plus profond de moi; c’est une chose que je n’avais jamais pu sentir — ces petites phrases pleines de fiel, où l’on dit énormément de choses tout en voulant paraître ne rien dire.”



Altrament totalment insubstancial. Re.





~0~0~





Llegit, 24 de maig 2010, de n’Elmore Leonard, Mr. Majestyk (1974).




De l’oest [“Christ, western shit all over the place.”] Conflicte amb els collidors temporers. Qüestió de sindicats i influències dels tripijocaires aprofitats. Caçador caçat. Melonaire justicier, veterà del Vietnam i Laos. Un gàngster se li emprenya, li fa malbé els melons, el vol pelar i tot. Sembla el melonaire víctima assequible. I en canvi és el mitjamerda qui mossega la pols. Ei, no et fiïs de les aparences. Un simple melonaire pot amagar un antic lluitador a la jungla.



Intranscent. Ves.





~0~0~





Llegit, 26 de febrer 2010, d’en James M. Cain, The Enchanted Isle (1985).



Pòstum. I amb raó en Cain no el publicà en vida, car és força dolent.



Noieta qui s’entén amb el parastre. Sa mare fotent banyes al parastre. S’escapa (la xiqueta) de casa, s’ajunta amb un perdut. Roben banc; amb morts. Torna a casa. Salvada pel sacrificat parastre qui l’estima de debò.



Hà: “And I realized if a girl gets mad enough, she won’t, and if a guy gets scared enough, he can’t.”





~0~0~





2 de setembre 2009. Llegit, de John D. MacDonald, Cinnamon Skin (1982)



Aventura vint d’en Travis McGee (seguint en certa manera l’aventura dinou, que tractava de de llegir posteriorment, llevat que n’he romàs a mig camí del dolenta que és; encara la tinc a la pila amb el punt cap al mig del llibre; amb uns motoristes salvatges i una pel·lícula rodada a tres quarts de quinze, i uns globus de cistella que pugen i baixen, i trets rai, i rucades).



Tothom hi xerra molt i tothom ho fa exactament en l’estil de l’escriptor. Quina casualitat!



Filosofant a la Montaigne: “I would suspect that when a person becomes contentious and defensive about a given practice, without cause, then there could be reason to doubt either its efficacy or its morality.”



“I start with the assumption that there is such a thing as evil which can exist without causation. The black heart which takes joy in being black. In almost every kind of herd animal, there is the phenomenon of the rogue.”



D’un vagant desaparegut: “Nobody would report Pogo, and I saw no reason why I should... Transients flow back and forth across the country, and up and down the coasts. They are of little moment. They become the unindentified bones in abandoned orchards. Dumb, dreary, runaway girls are hustled into the dark woods, and their dental-work pictures go into the files. As the years do their work, shallow graves become deep graves, and very few of the thousands upon thousands are ever discovered. Burial without the box, without the marker, hasty dirt packed down onto the ghastliness of the ultimate grin...”



Tastant l’esdevenidor: “We passed one shop which sold computers, printers, software, and games. It was packed with teenagers, the kind who wear wire rims and know what the new world is about. The clerks were indulgent, letting them program the computers. Two hundred yards away... a different kind of teenager shoved quarters into the space-war games, tensing over the triggers, releasing the eerie sounds of extraterrestrial combat. Any kid back in the computer store could have told the combatants that because there is no atmosphere in space, there is absolutely no sound at all. Perfect distribution: the future managers and the future managed ones. Twenty in the computer store, two hundred in the arcade.”



Sobtada buidor quan l’altre mor: “Suddenly there was an emptiness in my chest, as if the strings that hold my heart had been sliced through, and it sagged to another place.”



Hà: “It is said that the adrenaline of fear tenderizes the meat.”



Més hà! (per què els pútrids castelladres no cretinitzaren els íncoles del Yukatan): “That’s why the spanish left us all alone in Yukatan. They didn’t care to conquer us and civilize us and turn us into little brown christians... The Maya had no gold!”



Ves.





~0~0~





Acabat 30 d’abril 2009. De Patricia Highsmith, The Snail-Watcher (and other stories) (1945-1970)



Onze contes. (1)Un afeccionat als cargols — qui tot plegat s’hi atansa massa. (2)Dos enamorats qui reben rebuig. (3)Algú qui mata sa mare per una tortuga. (4)Una noia qui hom abusa. (5)Uns cargols gegantins. (6)Unes amigues qui van fotent-se putades (The score was not quite even [mai n’és]). (7)Una boja gens esbojarrada. (8)Una dida folla, qui cala foc a la casa. (9)Algú qui ho perd tot. (10)Jugadors de pilota no pas millor que gossos. (11)La culpabilitat personificada en qualque petit monstre.



7 bons;

3 ves (Snail-Watcher (1); Mrs. Afton, among thy Green Braes (7); Empty Birdhouse(11));

1 dolent (The Barbarians)(10).



El brutal predicador: “He’d served a jail sentence for swindling a business partner when he was young, and not so long ago people couldn’t remember had been clapped in jail for preaching religion, but preaching like a maniac and nearly killing a man who had disagreed with him.”



“—Dig down in your pocket for a second quarter if you’re really thinking of entering the Kingdom of Heaven!”



Ves.





~0~0~




4 de desembre 2008. Rellegit d’en Simenon, Betty (1961)



He de dir rellegit, tot i que mentre la rellegia no me n’adonava ni un cop finida. N’havia vista la pel·lícula uns dies abans, i m’estava tot admirat veient que podia endevinar què s’hi esdevindria seguit, tot i que no l’havia vista mai. (Cuidava’m perspicaç, carallot!) Per això m’he decidit a llegir la novel·la (que la pel·lícula — d’en Chabrol (1992), molt reeixida — respecta com qui diu al peu de la lletra). Ara, tanmateix, guaitant de casualitat el llibre blau, me n’adon que, en un altre exemplar, la llegia el 14 de novembre de 1987. Veig que els comentaris afegits a un dia i a l’altre no casen gaire. (D’altres vegades, en semblants casos, casen gairebé perfectament). Havia oblidat que la llegia. D’ací la diguem-ne “utilitat” d’aquests apunts.



L’oncle violant la minyona, i na Betty, de petitona, n’és testimoni. El seu oncle l’amenaça: “Tu, menuda, si en dius res a la tieta, et fotré el mateix a tu, entesos?”



De fet la minyona, poc se n’està: “Em vaig posar a seguir-la i llavors me’n vaig adonar que aquelles cosotes no les feia solament amb mon oncle, que les feia també amb d’altres mascles i que mon oncle n’estava tot engelosit.”



[La menuda voldria que també l’estimessin talment a ella, a despit de les manies de netedat de la reprimida tietota.]



“Començà a anar llorda... Atès que li era impossible que sempre fos la més neta, posats a fer més valia al capdavall ésser la més bruta.”



El marit la troba amb l’amant (ella ho vol). L’ha d’expulsar perquè el marit la sorprèn quan torna a casa amb sa mare. “Qui sap què s’hauria escunçat si sa mare no s’hagués trobat amb ell quan els descobriren, en Philippe i ella, jaguts al sofà del rebedor?” [Cal servar les aparences amb les pudents coents mares molt estrictes, pobres gavatxs de “casa bona”.]



Bé.



...



[Això és el que hi tinc apuntat per al 14 de novembre, 1987. “Llegit Simenon, Betty (1961); tr. Alastair Hamilton. Una altra casada qui fuig de casa — de fet, qui és expulsada de casa. Li agrada fer mal, trair, “embrutar”. Una altra novel·leta burgesa més aviat insubstancial; però, tret del primer capítol (confús), força líquida, ràpida, àgil.”]






~0~0~





17 de juliol del 2008. Llegit d’en Howard Browne, The Taste of Ashes (1957).



Investigador privat Paul Pine, sempre tan àcid, cínic, de tornada.



Llit foramidat: “A large room... with a canopied bed against a sidewall big enough to turn a honeymoon into a treasure hunt.”



Un qui té: “A kind word for everybody except people.”



Fent cala buida amb la dona: “Maybe I was aces with Sam Jellco, but to his wife I was now a busted flush.”



Una dona: “Another curved collection of sexual stimuli.”



Com ara, com sempre; molta comèdia per part de la “gent refinada” de qui els crims són “massa fins” per a patir-ne les conseqüències [no com els criminals de veritat, és a dir, els pobres]: “The airwaves were filled with the throbbing voices of women who were due to be wheeled into surgery as soon as their husbands recovered from some rare disease they had picked up while waiting to stand trial on trumped-up charges of embezzlement.”



Mentre la bòfia l’atacona: “She tried to tell me the cops in this town were a bunch of framing sonsofbitches who thought a clean shirt and a jar of deodorant made them admirable. That got me mad, because I hate to hear anybody praised so highly when they don’t deserve it.”



Un bul li diu: “You might fall down a flight of stairs and maybe get a mild concussion, if you’re lucky. That means you’ll have to stay in bed for a day or two. The steps we have around here are rather tricky.” En Pine respon: “Spoken like a true cop.”



Resol al capdavall la intriga: un xantatge amb uns quants de cadàvers afegits, tret que resoldre’l li lleixa un gust de cendres a la boca. Aquell qui ens pensàvem que era recte i bo, no n’era gens. Era el dolent, uniforme i tot. Ho ha de dir a la seua dona, amb la qual hauria tingut alguna cosa si hagués estat una mica menys decent. “She wants to hear what a great guy (el marit mort) was, how he died a hero’s death in line of duty... Only he wasn’t a great guy at all. He was a two-timing, blackmailing, crooked sonofabitch...”



Bo!




~0~0~

Vuit d'abril

Diumenge, 8 d’abril 2007. Llegit, de na Patricia Highsmith, The Blunderer
(1956).




Un advocat sapastre qui al capdavall pensant-se occir la seua nèmesi occeix un passejant
anònim.



Bona trama i ordit per al capdavall la cotissa esfilagarsar’s. Quin acabament més bord. Quina
satisfacció que el mort anònim al parc a les fosques hagués estat el maleït bòfia qui tortura el
gras. El gras repel·lent l’únic a qui l’autora atorga detalls eròtics, tot i que es dels qui no carden, anafrodita, i
marieta de més a més. El bòfia malparit l’atacona de continu, i li trenca les ulleres, que s’ha
d’anar fent reparar (o se n’ha d’anar comprant de noves), per tal de canviar de focus – i així i tot,
vull dir, gras, esbufegós, ataconat, enxampa i mata el sapastre, a través del qual i del seu no-crim,
el crim d’ell (el del gras) últimament és descobert.



Venia la darrera escena motivada per la censura ambient? Com ara quan feien acabar les
pel·lícules amb el “dolent” sempre rebent? Absurd.



Tot i que el llibre és molt llegívol, no té gairebé res de nota.



El gras, dos o tres mesos en acabat que ha despatxada la dona fastigosa, cap mena de recança, al
contrari, ço que sembla lògic: “He would remember that he had killed her, and it seemed a quiet
but meritorious achievement on his part...”



Els detalls “eròtics” aplicats al gras repugnant. Abans no se l’endugui per a ataconar’l el bòfia:
“Kimmel had not put on any underwear. The wool of his suit scratched the delicate skin of
his buttocks, and he felt half naked.” El bòfia l’atacona i alhora l’aporrina amb insults
màxims com aquest per a un pobre home qui, de les barraques de l’inframon, s’ha fet autodidacta
i lletraferit, i posseeix una llibreria de vell: “Shall we talk about the time she [la seua dona] threw
out your Encyclopaedia Britannica out of sheer malice? I heard you paid fifty-five dollars for that
set second-hand, and at a time when you really couldn’t aford it.” (Per això sol qualsevol havia de
matar-la) “Kimmel felt goose-pimples under his trousers, as if he was naked and a cool wind was
blowing on him.”



Diàleg una miqueta “brut” (per a 1956) entre el bòfia torturaire i el gras.



“–You thought you ought to be married before you enjoyed... You must have a name for it,
Kimmel!



–It fits you! – Kimmel spluttered.”



(La paraula màgica és cunt.)



La veïna i la dona tractant-lo mig d’amagatotis d’impotent: “Kimmel could see the two women
laughing at him, then covering their mouths like idiot children, ashamed of what they
had said.”



Després d’un tacó de la bòfia: “He had a ghostly feeling, as if he might be dead and invisible. (...)
It was morning now, though the sun had not risen. When he felt the cold wind on him, he realized
that he had wet his trousers.”



Tot en tot, fent abstracció de la darrera escena, bo.







* * * * *





El mateix dia, dissabte, 1989.




Llegit d’en Joseph Berke, The Tyranny of Malice (1988).



Molt mal escrit: “guilt sliced through the celebrants like a scimitar”, i ple a cafir de rucades
psicoanalítiques: “a baby is a penis substitute.” Napoleó “spent much of his life trying to
overcome an accident of birth [vol dir la cigaleta massa menuda].” En Tal Altre fou prematur i
encara ara li reca, i en culpa la mare (“d’haver-li estat robat temps beneït a la matriu”. Ara. a part
tot això, força informatiu a tongades – al principi sobretot, on tot roda al piu de
l’enveja.



Ves.

nou de febrer

2007: nou de febrer; divendres.






Llegit, de na Patricia Highsmith, A Game for the
Living (1958).



Al malson de Mèxic, Theodore, un pintor nòrdic amb calers.



Es veu des del començament qui ha estat l’assassí de la pintoreta
emancipada. Enjòlit emocional no gens, doncs; ara, passable estudi
sociològic.



Theodore: “Les llunes per les quals passava no tenien origen enlloc, i
doncs se les desava sense mostrar-les en societat. Sabia que el món no
tenia cap mena de significat, cap finalitat altra que la d’acabar en no-re.
Que tots els assoliments humans perien al capdavall, que eren favades
còmiques, com l’humà mateix. Amb això, creia que calia esmunyir-ne
un màxim, del poc que tenim: una miqueta de temps, una miqueta
de vida – ei, i tracta d’ésser-hi tan feliç com puguis, fes els altres
tot el feliços que puguis.”



El pintor té un amic, Ramon, completament tocat, malalt de religió,
hauria d’ésser tancat. Però a Mèxic no hi fa nyap. La bòfia el té agullat.
Li foten un gran tacó per no res. Que tanmateix ell accepta car “the
beating involved a concept of punishment for all his past sins
foisted upon him by the catholic church and created in his own
mind.” Els capellans et diuen que ets culpable de tot, i tu, perquè
ets boig, t’ho creus! Creure és ésser boig.



En Ramon, tot i que no hi té res a veure, confessa ésser l’assassí.
Els “epanole” més merdosos encara que la resta de catòlics: més
franquistes, és clar. “The pope recently found it necessary to tell the
catholics in spain to practice less strictly, for their mental health.”
Fins i tot el papa de Roma a d’entretocar els franquistes castelladres
que siguin menys estrictes en llur catolicisme assassí si no volen perdre
encara més el seny. Llibre publicat el 1958. La canalla qui no se’ns creu
les bestiades molt cruels que patírem sota el feixisme castelladre encara
més descarat que no el d’ara, haurien de prendre’n nota.



Un detall que no casa. Aquell Ramon, un catòlic d’allò més fanoc,
sempre va llegint la bíblia...?



Theodore li diu a en Ramon que hi ha crims pitjors que els passionals.
“Els crims dels qui espleten els altres humans. Els patrons i propietaris
guerxats. Els polítics venuts. Se n’aprofiten de milers i milers, i saben el
que foten, i ho foten tota llur vida, calculant-ho fredament. Aqueixos
són els criminals de debò, i haurien de viure avergonyits davant llurs
dones i fills i déus.”



Theodore parlant amb un capellà: The man had the languid,
slow-witted manner that he often noticed in priests. He looked as limp
as his black robes. (El capellà sovint foten el paperot: tan esfigassat
com la seua sotana.) En Theodore li diu que prou sap que en Ramon no
ha comès cap assassinat, que l’en desdigui doncs, car el capellà és l’únic
en qui confia. Respon el capellà, cruel ximplet: “Tots som culpables als
ulls del senyor!” (Exacte! Als ulls del senyor, ecs.)



El “cervell primitiu” dels mexicans: cometen un assassinat i, tot seguit,
com si res, “either murder had made him lively or his primitive brain
was going about its own process of forgetting...”



Ves.








* * * * *







El mateix dia, el 2003.





Llegit de Jean Rhys, Quartet (1929).



Una altra noieta passant les mil-i-una. A París, patint-hi rai. Drut casat
qui se’n serveix quan el marit merdós d’ella és tancat a la
Santé.



Gauguin: “La vida és feta de bocinets sense lligam, com ara
somnis.”



Un alemany qui es diu Heidler (Hitler abans d’hora?): aquest és el drut
tan estimat i tanmateix tan tantmefot.



La noia, mandrosa a collons; enverinada d’absenta; llangorosa,
humida; el món cruel l’aclapara; fora de lloc, dient-se que millor estaria
al poble, casada amb un pagès. Desplaçada a mort.



Tots som gots buits, l’únic que alguns dels gots una mica més
fastigosos. Tothom carregats de merda, tret que n’hi ha en qui la merda
s’espesseeix encara més.



Poruga, sense feina, de transició... Esdevenidor opac.



Ves.






* * * * *

vuit de febrer

2007 vuit de febrer. Dijous.





Llegit, de Myra MacPherson, All Governments
Lie! (The Life and Times of Rebel Journalist I.F.
Stone), (2006).



Bon resum de vida del periodista “emprenyador” Stone, de qui el
llibre sobre Sòcrates tant em va colpir.



Això en deixaré espigolat ací:



–L’exèrcit americà mesura el quocient intel·lectual de la població
i troba que gairebé el 48% de la totalitat dels adults ja no pujarà
mai de la mentalitat d’un minyó de dotze anys. [Això explica potser per què allò que hom (els de menys més vius, i els més malparits sobretot: els generals, els tifes, els aprofitats...), allò que hom, doncs, dóna als de més (religions, guerres, pàtries, nacionalismes, “espectacles populars”) és tan dolent, és tan fastigós, és tan esgarrifadorament depriment. I no diu els que no passen mai més dels tretze, i dels catorze... Quanta de gent amb prou enteniment hi ha de debò al món...? Només cal veure darrere què va tothom. Falòrnies.]



–Qui “coneix” el polític (qui hi culimerdeja, i encara més si és
periodista), ja n’és el lacai, ja n’esdevé l’estiracordetes, cal altre
remei.



–Els americans venent petroli al repugnant “epanoles” Franco,
dictador feixista, justament en acabat de la guerra d’agressió
contra Catalònia. L’imperi podrit americà sempre fent d’estintol
dels clients més criminals.



–Marilyn Monroe pagant una subscripció del
Weekly d’en Stone (punxegut setmanari de quatre planes
que es fa tot sol per tal de no veure’s censurat) per a cadascun
dels congressistes, perquè n’aprenguin.



–Maig de 1939: el president cubà Bru es fa enrere i no
accepta tampoc els jueus del vaixell St. Louis. [Tant de
català a Cuba qui es capté tan malparidament com qualsevol altri
qui s’enfila a aprofitar’s dels mentalment poc desenvolupats.]




–Kropòtkin també creu en la gent. [Tant d’anarquista
angèlic trepitjat per la màquina d’aporrinar que és la premsa
posseïda com sempre pels brutals aprofitats.]



–Fullbright: No val la pena discutir amb datspelcul; ni
perdre el temps amb tifes. “Don’t get into a pissing match
with a skunk.” [Magnífic consell. Tot encès, tot clar. Fóra de
de criatureta eixelebrada voler competir a pixarrades amb un
pudent pixapudent.]



–Lord Northcliff: “Les notícies de debò són les que algú
o altre prova d’ofegar. La resta (tot allò altre que apareix al diari)
és anunci, propaganda.”



–Daniel Ellsberg: Els polítics són mentiders
professionals – menes de venedors de cotxes de vell, menes
de representants de laboratoris químics tractant de vendre’t
qualque tutia o polsim.



–Calvin Trillin obtenent del propietari de “The
Nation”, Victor Navansky, la “no diddling clause”, la
clàusula de no monejar amb el text: els editors i correctors i
merdegada adient no poden canviar ni una coma sense permís de
l’escriptor. [Car ja sabem què et fan dir els qui publiquen diaris:
ben sovint exactament el contrari que dius.]



–Malcolm X: “Seré no-violent quan el KKK sigui
no-violent.” [Bona. L’entenem perfectament. Com l’entenen
tots els presoners polítics a les cambres de tortura dels
“epanoles”.]



Bon llibre.






* * *





el mateix dia. 1987. Diumenge.



Llegit What makes Sammy run? (1945) La primera
novel·la d’en Budd Schulberg.



Estil collonut. Tallat, ple d’acudits. M’ha dut a la memòria N.
West, D. Hammet, J.M. Cain, J. Heller [excel·lent companyia,
jotflic!]



Amb algunes escenes de pes.



Com ara la de l’entrevista amb la mare d’en Sammy.



O com surt dues vegades (a cantó i cantó) a la mateixa fotografia
del grup de classe quan era petit. La set neguitosa per figurar, el
desig boig d’esdevindre “algú” per tal d’escapolir’s de la misèria
familiar, de la caralloteria fanoca del pare.



I, al capdavall, és clar, la por: l’esfereïment davant els nous qui
arriben: els joves tigres disposats a saltar-li damunt – com ell ha
anat saltant fins ara damunt el tigres vells, arnats.



La vida de l’espectacle – de fet, és clar, la vida dels negocis.
Només allò que duu calers s’hi val.



El més tigre, el més salvatge, guanya, però, guanyant, ve la por. I
la por és més grossa com més amunt ets. [Molt més lleig cau
un gros gegant que un petit nan.]



Bon llibre.







* * *






El mateix dia, el 2004.



Llegit The Story-teller (1965), de na Patricia
Highsmith.



Un narrador qui, amb les seues elucubracions, fa més crims que
en realitat. Els de la realitat semblen fantasies; les fantasies,
realitat. Car el món és somni. Llibre força divertit. Bo.