20 de desembre

Vint de desembre






D’enguany, 2007.








Llegit d’en Michael Dibdin, Dark Specter (1995).






Sam, fill de fundamentalistes cretins (o cristians), de jove, per reacció, es torna ateu. Mes s’empassa una dosi mamut de droga i retroba “déu”, ara disfressat del poeta Blake, les idiotades versificades del qual s’aprèn com ara bíblia tan mortífera com la bíblia, i comença de muntar’s un cult o religió on d’altres pampanes com ell assassinen bo i escaujant i alfarrassant dates i indrets segons qualque altre mètode dogmàtic o sota article de fe, o sia, de superstició. Absurditat a dojo. Qualsevol excusa és bona per a mortrir – i la religió sempre una de les millors excuses. “Blake’s homespun comic books, with their apocalyptic bombast and jenune mythologizing.” “We were seated cross-legged on the floor throughout, as if to dispel any lingering doubts I might have had that Blake was a pain in the ass.” Hà.



Imitant Jung, o Jung imitant Blake. “What Blake meant is that every one of us has a male and a female component, and that we can only achieve full humanity when the two are commingled. Split from that whole, the male component becomes a ‘specter’ [amb manies de mascle: control i agressió], the female component degenerates into an ‘emanation’ [plena d’enveja, i de gelosia, irritant i irritada].




Frases:



I was hysterical with rage and loathing.



It started off as a mercy fuck. [Siguéssim metafísics i místics: Com el món? Déu es carda ell mateix per autoapiadament i el resultat lleig qui-sap-lo. Cada cardada, sobretot si és feta per compassió, pot tindre conseqüències.]



The bigger the belt buckle, the smaller the dick.



The colonization of the mind by the propaganda machine. (...) The news: a propaganda tool of the military-industrial complex designed no less than its soviet equivalent to manipulate and suppress the truth.



She was typical lace-curtain Irish: hypocritical with outsiders, ruthless with her family.







Detalls:



El “dolent” – idealitzat per a ensenyar el “mètode” de tria dels destinats a ésser assassinats – s’escau d’ésser nat l’onze de setembre. Ah.



Ja el 1995 en Dibdin predient allò del “codi Da Vinci”: “One of the guys I worked with at the community college was a conspiracy buff who used to press books on me about supposed secret societies dedicated to concealing the fact that Jesus had survived his execution, married Mary Magdalene and founded a dynasty which had controlled the destiny of the world ever since.” Il·limitada estupidesa dels qui tenen desgraciadament el tirat metafísic.



Com escriuen els articles els diaris i revistes: hi posen tota la teca al començament, no fos cas que calgués escapçar’l per tal d’encabir-hi qualque altra propaganda [per a això són els diaris, per a vendre productes innecessaris; les notícies hi són l’afegitó]. L’article “had to be written as an inverted pyramid in case it got picked up by another paper and needed to be cut to fit around an ad for pantyhose or something.”



Trucs d’advocat: n’hi ha un qui “broke the oldest rule there is in this business: never ask a witness a question if you’re not sure what answer he’s going to give.”



Relativitat del que sembla: “Truth isn’t some commodity you buy at [qualque magatzem]. Talmudic scholars teach that every verse in the torah has forty-nine different interpretations, each equaly valid.” El que compta és allò que el qui al moment té més força diu que compta. La veritat, tararat.



Uns bombers parlant d’un foc o incendi desaparegut: “Maybe she just burned herself out.” [El foc femení. Com els vaixells i tant d’altre atuell emprat per homes. Si per comptes de bombers, hi hagués bomberes, foren els focs (en anglès) masculins...?]




Tristesa de veure que Amèrica (tot i el ben organitzada en unitats autònomes) ningú no es capaç de llevar-li el vernís pallús de l’inici. Pots anar venent vent pudent de casa en casa i si en dius “faith” (per comptes de “superstition”) o en dius religió (per comptes de camàndula), tu rai. “No one would think twice about a couple of guys in suits pitching their particular brand of redemption door to door.”



La cruel mentida que et porten tots els religionistes [els quals caldria condemnar sense contemplacions tantost obren la boca per a enverinar la gent talossa]. “The despairing shriek of a man suffering an atrocious torture as a result of beliefs which, he has just realized, may be absolutely meaningless.”



La religió com a negoci. Hom fa negoci amb els més enzes de tots. Hom els ven vent. Vent de verí. “He pulled out a phone book. Jehovah’s Witnesses appeared under Business Listings.”




Bon girafulls. Divertit, tot i certs diàlegs carrinclons i lates descripcions que, és clar, hi són de massa. Acabament datpelcul, com gairebé sempre en aquest gènere lleu de conte feixuc.



Bé.











* * * * *









El mateix dia, mes l’any 1994.




Llegit d’en John Cowper Powys, A Glastonbury Romance (1932).




Un totxo (i un plom) de dotze centes pàgines atapeïdotes. Molt carregat de romanços (ah!), i d’ostes i de ximpleries metafísiques. Pàgines senceres d’una “celtitud” d’allò més estulta: ridícules, demostrant un atur mental abracadabrant. Al llibre li’n sobren unes sis centes pàgines, totes de caire psicòtic, miracler.



Ara, les escenes naturalistes i els diàlegs recorden els films d’en Renoir, i tenen una excel·lent plasticitat, com ara fets per a l’escenari. Altrament, com dic, carrinclonades rai. Misticisme, panteisme, egotisme, desfermats pels descosits. Supersticions a doll. Hi ha els “Sotjadors Invisívols”, bufa. Hi ha un déu bicèfal, maniqueu i datpelcul. Un assassí qui mata “per honor” [qualsevol excusa és bona per als assassins qui es prenen la molèstia de racionalitzar llurs “proeses” (militars, o en defensa de la fe, o dels catralls que siguin, tant se val)]. Hi surten folls a manta; fanàtics religiosos: taral·lirots per a donar i vendre.



Hi ha tocs que l’encerten: “Just as the gods are said to know one another under any mask, so are those whose peculiar vice or perversion separates them from the rest of the world endowed with a sixth sense of recognition.” Més sovint, però, embulls, empatolls, embolics, rai. [Potser aquella darrera frase, part d’enjús, malparlant dels marietes. Llur intuïció per a detectar un semblant, llegendària. Foteses.] Si la mort és “an eternal unconsciousness”, per què doncs tots aqueixos esperits de l’aire i per què les influències dels objectes mort-vius...? Un parell de pàgines més tard, l’animeta se li’n va i “el cronista” omniscient diu que no sap tanmateix si se li’n va a fondre’s en el tot o a perviure enjondre qui sap on collons.



Punyetetes sense aturador.



[Anava a dir: res – tret que llegint d’altres obres d’en Powys veig que sóc injust. N’hi ha de més punyents i aquesta potser era una mena de preparació. Fóssim privadament indulgents i per comptes de dir “res”, diguéssim “ves.”]



Ves.








* * * * *






[Cal dir que el fet que doni més d’espai a un llibre que a un altre no sempre es correspon amb el pes que li allev. Depèn més que res de les ganes que tinc d’escriure’n o no. I cal consirar que els que incloc darrerement directament a la xarxa (per comptes d’afegir’ls al llibre blau), per causa del mitjà, més expansiu, les crítiques o els parers en calent que els dedic tendeixen a ésser més llargots.]







* * * * *






Som-hi. El mateix dia, mes l’any 1997.





Llegit The Adventures of baron Munchausen, (1786) quatre parts, la I i part de la II d’en R.E. Raspe; la III i IV anònimes.



Cap de les quatre parts no gaire bona. La I la millor. Totes en l’original anglès, no gaire galdós. La introducció de John Carswell un malson de pedanteria i sapastresa.



Fa pensar (en Munchausen) en qualque ninot d’en Tex Avery: igneix (o encén) la pólvora de l’escopeta (a manca d’esca i pedrenyera) bo i etzibant-se un batzac a l’ull, d’on que en vegi (i en tregui) espurnes! (És clar que també s’hauria pogut emprenyar tant que llavors hauria tret foc pels queixals.)



Organismes (si fa no fa humans) crescuts de tavelles d’arbres que hom bull per tal que descloguin, d’on ixen fets i drets, ço que presagia certes pel·lícules (els trífids, etc.) dels anys 1950.



Ves.






* * * * *






El mateix dia, mes l’any 2000.




Llegit, d’Alice Kaplan, The Collaborator – Trial and Execution of Robert Brasillach (2000).




No gaire consistent ni ben escrit, però força instructiu.




No se n’adona o no vol adonar-se’n [car la tia és molt partidista (racista?)] de quina mena de “raça” duia en Braç a l’esment... Per exemple, quan a Comme le temps passe tradueix (alhora que inclou la versió en català) el vers: Som i serem gent catalana per Nous sommes et serons la race catalane. La raça vol dir la gent.



[Tinc el costum de dir’n, d’en Brasillac, Braç i Llac; els catalans els enemics ens deturpaven els noms, i potser cal fer un esforç afegit per tal d’anar esmenant el llong patafi. No dic pas que en el cas d’en Braç l’endevini, mes tant hi fa.]



Batalla irrisòria i mortífera entre ultranacionalistes: els jacobins del gavatx comme-il-faut i els europeistes de la línea l’occident és l’oró de les vàlues comcal i la bóta del racó. De Gaulle contra Hitler, com qui diu. Tant l’un com l’altre conceptes segurament ja caducats llavors (i més encara ara) que duen tanmateix (llavors i ara) a carxenes a l’engròs.




Més tard, lleis repugnants inventades pel dictador De Gaulle i els seus, en pic “victoriosos”, contra allò que al capdavall només era verí inoculat per mestres i capellans en cervells de gent petita i doncs poc crítics. Pagerols arxiarmats. El resultat és un escriptor menys, i au. Els generals sempre maten escriptors; fóra bo de veure més sovint el contrari: hom, i tothom, hi sortia guanyant.



Amb accent català (cal creure que potser a despit d’elleix) en Braç dóna la vida (tanmateix) perquè “la France” dels collons visqui. En Drieu escriu al seu guaitajorns: 18 maig 1940: “pel que fa a en Braç i Llac, és una mena de xerramequeta [tipus fastigoset] típic entre els marietes de Barcelona.” Hum. Dèiem racisme?



Els feixistes francesos d’en Doriot s’apleguen al Partit Popular (és clar).



En Braç el pelen perquè no fuig – no ho vol, massa tràgic, teatral, “marieta”, hò.



Hipocresia criminal dels gavatxs contemporanis – allò que imputen als alemanys de fer és justament el que ells mateixos acaben de fer a l’Indoxina – i seguidament faran a Algèria i a Madagascar – i foteren a Occitània, i etc.



Enamorament dels pederastes per la “baronívola”, galdoseta maquinària nazi: els nazis exhibeixen així llur carrincloneta “virilitat” als quatre vents: amb uniformes, amb crueltats, amb parades militars, ximpleries de coent cul-roent...



Per a riure: les set Internacionals contra “la France”, segons en Braç: Comunistes, Socialistes, Jueus, Catòlics (!), Protestants, Maçons i Financers (?). Pobra “France”!



Ridícula “France” i la idea que tothom qui pensa mica la traeix. [Aviat veurem (confiem-ho) que tota aqueixa falòrnia homeiera de “nation” era el dogma més merda i tuixegós d’aqueixos dos darrers segles.]



El llibre, ves.

Dotze de desembre

Dotze de desembre








D’enguany, 2007.





Llegit, d’en Michael Dibdin, Ratking (1989).





El rat-rei és una mena de rei dels rats on uns quants de rats, per causa d’estretor, s’entortolliguen de cues a l’impensada, i llavors, en voler desempallegar’s els uns dels altres, encara s’entortolliguen més estretament, d’aital faisó que esdevenen com qui diu un sol ens inextricable. Aquest ens magmàtic esdevé l’essència del rat sedec i cobejós: un rat majúscul, un rat magne, on cadascun dels components suren ensems – o s’enfonsaven alhora. Aquesta és la metàfora de la societat, on la classe privilegiada és una conxorxa de rats. En aquesta novel·la un altre cas de rapte de ric a l’Itàlia corrupta de sempre esdevé un nou exemple on alguns dels rat-reis de la classe “alta” demostren com saben de romandre nogensmenys units, per molt que hom els estireganyi. Si un dels llurs cau, només cal desprendre-se’n com cèl·lula morta, i no permetre de cap manera que cap altra cèl·lula en sigui arrossegada alhora.



Els funcionaris hi són ben definits. [Això podria definir els castelladres en bloc. Mai no he vist un castelladre qui no fos funcionari.] “Bitter envious midgets who patrol these internal boundaries of the state, malicious goblins wringing the most out of their single dingy magic spell.” Això defineix tant de bòfia, d’oficinista, de diplomàtic, de militar, de ferroviari, de tauleller... Merdegadetes de persona degenerada, com cucs larvàtics de podrimener, posats darrere una finestreta per a escòrrer amb el màxim de malícia el miserable poder que serven.



Ara, el llibre podria perdre la meitat de pàgines i en sortia guanyant. Tanta de descripció i de detallet tediós l’enfeixugueix qui-sap-lo. I tampoc no serva gaire suc. Al capdavall, no és gran cosa, revera.



Ara, això: El protagonista, en Zen de Venècia, “hom hauria dit que tenia quelcom d’exòtic, com si fos grec o llevantí. Amb uns trets que el denunciaven com a cínic, suau, altiu, i un somriure remot que li mig ballava als becs dels llavis.” Un bòfia més o menys decent, tanmateix amb una cara de mig malparit.



La vulgaritat del criminal, la seua poca imaginació: “Criminals have the same aspirations as everyone else. That’s why they become criminals.”



Molt exagerat l’incomprensibilitat mútua dels diferents italians. Si en Zen i sa mare parlen en venecià, la minyona romana no hi pesca re. Els calabresos confonen el toscà amb el germànic, etc.

L’anticlericalisme d’en Zen escandalitzant la fava americana amb la qual surt. La bleda diu de bé dels franciscans. En Zen li recorda el franciscà nazi qui era cap del camp d’exterminació a Jasenovac. Li recorda que Croàcia la catòlica, esdevinguda nazi, atapeïa els serbis a llurs esglésies i en feia una foguera. Cremats de viu en viu. “The atrocities went on, many of them supervised by the followers of saint Francis.” Acabada la guerra, la dona del dictador d’Argentina tramet un vaixell ple d’hàbits castanya. Per a vestir tots els botxins croats de franciscà, perquè així poguessin escapar de les mans dels partisans fins a Itàlia.



Frases: “As meticulously inaccurate as an old atlas.” Sobre el dubte del qui mor: “Like Trotsky and the iceman. Trotsky protested with his dying breath that he had been shot, not stabbed...” Sobre la veritat: “Zen knew that truth prevailed, if at all, only after so much time had passed that it had become meaningless, like a senile prisoner who can safely be released, his significance forgotten, his friends dead, a babbling idiot.” “Com diuen a Nàpols: Només et creus un calabrès quan et diu que diu mentida.”



Els setanta-cinc mil feixistes (dels dos-cents trenta mil enviats pel llepaculs Mussolini a Rússia bo i ajudant els místics nazis) qui desapareixen sense lleixar cap altra traça, empassats pel glaç, i que cal afegir als noranta mil morts degudament certificats.



Què vol dir això: “People who have been exiles too long tend to end up as either zombies or vampires.” Gairebé quaranta anys que sóc lluny de Catalònia. I no sóc pas més zombi ara de quan hi era, o menys vampir. Potser és que la dita no escau als catalans. Els catalans malviuen exilats a casa llur, ocupada pels qui els volen fotre fora del tot. Són zombis, certament. O venuts. Ara, vampirs...?



Quant al llibre, ves.










* * *








El mateix dia, mes l’any 1987.



Llegit, d’en Walter M. Miller, A Canticle for Leibowitz (1959).



Una de les millors novel·les de “ciència de fantasia” de totes les èpoques. Entrevenidora, llegívola. Tot i que la premissa sigui força carallot, i fet i fet pixi doncs ben lluny fora de test. Que l’església o secta catòlica sigui la guardiana de la cultura humana, i els seus abats els grans metafísics ordenadors del món. En tres capítols. El primer el més interessant i convincent. Els altres dos no gens. Al segon hi ha un germà Claret i un Ós Boig qui es diu Hongan Os. No hi ha cap dona fins al capítol tercer, i llavors les dones qui hi surten són totes bontròs malparides. Una monja acollonida, una periodista nyic-nyic, una vella bicèfala (la nova “verge” qui produeix al cap i a la fi el nou messies, monstruós i segurament maligne), i una noia i la seua filleta amb una radiació tan alta que els cal ésser despatxades per via d’eutanàsia.



Al primer capítol, un monjo un pèl babau descobreix (com qui descobria els manuscrits de la mar Morta durant el 1947) uns papers en un refugi antiatòmic, en acabat que el món torni a trobar’s a la més baixa i obscura edat mitjana.



Això del llatí que sobreviu, i tota la fada collonada ritualista catòlica a més a més, qui s’ho empassa...? I, després, la coalició asiàtica, com ha recuperat el coneixement...? No en diu ni piu. Són ara ortodoxos? Budistes...? O només paràsits de l’occident?



Força ruc, doncs, si ho analitzes. Ara, si t’ho prens sense manies, és força humorístic i divertit.









[L’endemà (13-XII-1987) llegia del mateix W. M. Miller, Dark Benediction (1951).



Relat o novel·la curta on novament la religió i els monjos ho guanyen tot. Albíxeres. Indulgències a dojo, vós. La malaltia acceptada “per caritat”, déu proveirà, etc. Cervell corromput rai.



Narració entretinguda, mes així mateix tacada amb una premissa escanyadora.



Hom accepta fins i tot d’ésser posseït pel diable per amor a déu.



Hum.]