Resurrecció de granota, no pas de les cendres, ans d'esclafament absolut per rodes de piconadora! Aür aür!

Per a celebrar la resurrecció de la granota, hi ficaré un parell de llibres (de la pila de cent cinquanta que tinc pendents d'anotar!) que llegia no fa gaire.


(I en acabat assajaré d'ésser més assidu en les meues exigües anotacions, car com dic el gep de llibres apilats darrere meu esdevenen d'allò pus feixucs, i estic segur que de molts n'oblidava pler de particularitats; i doncs, que com més m'hi adormi, més n'oblidaré; així que feina rai.)


Llegits...

20-VI-2016

Rex Stout, In the best families, (1950).


Llibret que em fa l'efecte que ja havia llegit. N'endevinava l'assassí al bell començament. També recordava els pseudo-acolloniment d'en Neró, qui fuig i desapareix ja a la pàgina 37, per a deixar el camp lliure a n'Artxi, el qual naturalment és molt més interessant com a persona. Car fet i fet, el presumptuós Neró és un datpelcul. Un fart golafre qui t'imagines cagant. Ecs! I cruel. I carallot.


Quan acusa l'assassí d'haver morta la víctima, una dona, l'acusa de "quelcom molt pitjor", ço és, la mort d'una merda de gos agressiu!!! Amb això ja és retrata el repulsiu Neró Llop dels collons.


I'm accusing you of that, sir, but also I'm accusing you of something much worse than that... Of deliberately and ruthlessly... thrusting that knife into the belly of a dog that loved you and trusted you!


Injustificable també moralment la mort d'en Zeck i la mort del qui el mata provocat pel Neró. (Recordéssim que el Neró històric fou sollat pels cretins fins al punt que hom - vull dir, la massa ignara - el veu ara, no pas com un tirà il·lustrat qui dugué força d'educació a l'imperi, ans com un merdeta marieta assassí a l'engròs. Mes qui es creu les historietes de la història!)


N'Artxi, tocant-hi, com fa sovint: I have a way of realizing all of a sudden, as I suppose a lot of people do, that I made a decision some time back without knowing it.

Nor could I, while drawing pay as W.'s assistant, take a boat for Europe or run for Mayor of New York or buy an island and build up a harem, or any of the other things on my deferred list.

It's damn discouraging when you do tell the truth, not to have it recognized.

Experience tells me that pants wear out quicker sitting down than moving around. Intelligence tells me that it's better to wait till you die to start to rot.

Recomanació que rep perquè l'apliqui durant l'absència del desaparegut Neró, fet esfinx: You are to act in the light of experience as guided by intelligence.

En Zeck es plany de la feinada que representa d'ésser gàngster, i té rao, pobre home! Qui triaria d'ésser gàngster tret que no algú a qui li cal anar enfeinat i vigilant i alhora decidit i acollonit jorn rere jorn, nit rere nit. Every man is handicapped by his own weaknesses.


En fi, ves.


~0~0~


Llegit, 19-Vi-2016.

Patricia Highsmith, Edith's Diary, (1977)


Una dona força normal qui esdevé "boja" segons les convencions burgeses i l'enverinament dels psicòlegs i psicoanalistes dels anys foscs on l'imperialisme americà es començava a podrir de ferm. Els "psicòlegs" de merda, dient el que és "normalitat" i "perversió". Barbaric snoops! Why weren't they content with porn? No, just because they were "doctors" (ço és, com els de l'església!), they claimed the right to intrude on other people's privacy!


Llibre ell mateix "psicològic" entre els menys reeixits de l'autora, segons mon parer, és clar.

La dona ha de fer de dona, és a dir, sotmesa als restrenyiments de la societat contra les femelles. Ha de pendre cura d'un marit covard, un fill desgraciat, un oncle "polític" desvalgut i egoista. I alhora ha d'encarar-se amb uns "amics" sempre envejosos, o en tot cas, criticaires.


Edith couldn't imagine a man thirty-five or so not getting married, if he could afford to, because it was so convenient to have a wife - they performed so many services! [Hà!]

Estrany consol: Edith had constantly to bolster herself by remembering that she didn't believe life had any purpose, anyway.

Serva un diari on escriu la vida fantàstica que, segons el seu parer, també hauria poguda viure. Cap mal en això i, al contrari, per comptes de veure-hi cap senyal de bogeria, ho veig com un senyal de sanitat. Ple de mentides. Car, sense mentides, on som?

Perfecta definició de la feminització: Last month, (el gat) had had his castration, which Edith had detested having to have done, but knew was necessary at six months, if she wanted to keep him home and free of battle scars.

Na Highsmith, lesbiana proclamada, i tanmateix, prou ha de dibuixar les prevencions dels mateixos "progressistes"; li demana una "amiga" parlant del fill corrupte: He's not queer, is he? Not that I care, you know. I mean - so what?

El fill mateix, amb idees de desgraciat, parlant d'altri: And anyway the guy was queer, so what the hell could he know about anything?

Ella, n'Edith, encara contra els malparits missaires hipòcrites i supressors. Would the save-the-fetus people like to state what they would have done in the Titanic lifeboat situation - assuming they themselves were in a lifeboat, i.e., reasonably comfortable and lucky and hoping to survive?

The "sanctity" of human life - surely, as long as there was someone else to change the bedpans. I'd like to see the pope changing a bedpan, or even giving birth for the eighth time, maybe with a breech delivery. Eternal pregnancy for the pope, eternal pangs! After all, that was what he wished on an awful lot of women. [Hà!]

També comenta aqueixa imatge típica dels racistes contra l'obertura deguda als negres.


Bons bocins, mes massa, massa lat.

[T. Mare l’ha llegit!] [Yuri Mother read it!

[T. Mare l’ha llegit!] [Yuri Mother read it!]



Quan de jove (i des febrer del 74 fins a desembre del 77) era a una ciutat nòrdica, hi llegia molt de recapte a les biblioteques de la Universitat. Tenien a l’indret de les publicacions hebdomadàries i mensuals, moltes de revistes i d’estudis, a més d’altres tractats especialitzats i més esporàdics, i hi havien posat un paper en blanc al capdavant de cadascuna perquè els estudiants qui mai les consultessin hi signessin, perquè així sabrien, als llocs administratius, si ningú les llegia; i si doncs, molt pocs d’estudiants, o ja no cap ni un, no les llegís, per què continuar la inútil despesa?

Hi llegia les publicacions esquerranes i educadament literàries i sempre hi afegia al paper del davant el meu nom inventat, d’aquesta faisó: Yuri Mother read it! Hi tenien certes (escasses) publicacions en català, com ara “Serra d’Or”, i aleshores hi escrivia: T. Mare l’ha llegit!

Després feia això amb els llibres; en llapis, a la pàgina del darrere de tot, hi escrivia el mateix estirabot, T. Mare l’ha llegit, perquè prou sovint m’he vist rellegint llibres sense tenir-ne verament la intenció.

Fa un grapat d’anys que he deixat de fer-ho, mes prou m’hauria fet servei, si més no amb els llibres de la biblioteca de casa. M’estalviaria rai les relectures si fa no fa perdudes.

Sí ves; tant se val. I ara doncs potser que ens espitxéssim, tu; car ja triguem massa a dir què, ara que (justament per culpa d’aquesta “pàgina”) ja no ens ho apuntem al llibre blau.



Doncs som-hi.
D’en Rex Stout:

Llegit (25-febrer-2012). The Silent Speaker (1946)

Un mort qui parla a través de qualque gravació en cilindres.

—Opinions, from experts, cost money.

—[Massa tard.] [Parla, amb to irònic, un inspector.] So... I mustn’t get tough with refined people who have got to the point where they employ tax experts to make sure they’re not cheating the government. [El complicat sistema de taxes només dissenyat perquè els rics no en paguin, amb l’ajut dels “experts”.]

[Neguitejat Archie, envaït pels suspectes; és clar que tota invasió de domicili per amics, coneguts i família és letal per al desenvolupament intel·lectual o simplement per a viure com cal.] —If it was a weird experience for me, all these aliens trampling all over the house as if they owned it, I could imagine what the effect must be on Wolfe.

—One old picture of the people in the sleigh throwing the baby out to the wolves that were chasing them. [...] One way of looking at it, it was heartless to toss out the baby, but on the other hand if they hadn’t the wolves would eventually have got the whole works, baby, horses, and all.

Bé.


(...)


Llegit (14-abril-2012). Some buried Caesar (1939).

Perduts, per causa de l’automòbil fent figa a mal indret, en poble de ramaders, amb fira de bovins, o potser de tota mena de bestiar.

En Nero Wolfe descobrint qui et dóna gat per llebre, fent-te veure garses per perdius. O qui feia veure que un brau llavorer mort no era el mateix qui valia molt més. Embolics de riquetes famílies provincianes qui s’odien, rai.

—Do you know what A R means? Advance Register. What a cow has to do to get on the A R is to produce a daily average of so much milk and so much butterfat over a period of one year.

—What’s the difference between a catholic and a river that runs uphill? [?] [Cap. Cap dels dos no faran mai cap on, crèduls i infantiloides, i molt datspelcul, es pensarien mai fer cap.]

[En Wolfe sap qui és propietari del propi sensori]...
—Why the hell didn’t you spill it when the sheriff was there? When the cops were there on the spot?
—I represented no interest last night, sir. [Respon en Wolfe.]
—What about the interest of justice? You’re a citizen, aren’t you? Did you ever hear of withholding evidence...
—Nonsense. I didn’t withhold the bull’s face or the pick. You must know you’re being silly. My cerebral processes, and the conclusions they lead me to, belong to me.


—Innocence is a negative and can never be established; you can only establish guilt. [Toc!]

—The bull... dead.
—What killed him?
­—Anthrax. [...] Technically it’s a disease, of course, but it’s so swift and deadly that it’s more like a snake or a stroke of lightning.


[Hà!] —Financial banditry... I either condemn it or I don’t; and if I do, without prejudice, where will I find jailers? [Car tota la bòfia la paguen els lladres més rics.]

—One test of intelligence is the ability to welcome a singularity when the need arises, without excessive strain.

Bé.


(...)


Rellegit (i que ja l’havia llegit no me n’adonava fins a tres-quarts de narració), el 9-maig-2012, Bad for Business (1940). Sense en Neró Llop.

Sabotatge en fàbrica de qualque porqueria enllaunada o embolicada.

—[She]... hoping that her face was not betraying the vague discomfort, the mild repulsion, she had always felt at the sight of him, especially his mouth with its hint of strain at the down-turning corners... the mouth, properly, of a fanatic or a fiend stoically enduring unheard-of and ceaseless torture. [Hà.]

—Elimination of the “I” from a recital of a personal experience requires training and acquired discipline.

—His self-assurance abruptly retreated from his eyes to some inner line of defense.

En Tecumseh Fox [en Guineu, doncs, i no pas en Llop]: —It’s the worst boner I ever pulled in my life.

—A man in the conventional uniform closed the door and stood ready for anything, from negation of his existence to decapitation, without change of expression. [La bòfia “manada” sempre assassina sense cap mena de recança.]

[Hà, amb ressonàncies sempre actuals.] —The statesman Charles James Fox... wagered fifty thousand pounds with Richard Brinsley Sheridan on a raindrop race down a club window.

[Més complicitat entre bòfia i rics] —You realize that I am not bound, as the law officers are, to protect the embarrassing secrets of prominent people from the public curiosity.

Bé.


~0~0~


Llegit (4-V-12), d’en Richard S. Prather, Take a Murder, Darling (1958).

[Amb estàtues de beutat xarona... Fan pensar en la de na Myra Breckinridge.]

He was tall, thin, thin-featured, thin-lipped, and his expression of combined distaste and resignation indicated that he smelled something obnoxious, and that it was his nose.

The guy who first said that barking dogs don’t bite must have been an expert on cats.

Fàbrica de llenceria fina.
—I’m looking through this jungle for Ad Adams. Which cage is he in?
—He’s next door. [...] Cage indeed. [...] Emporium of the hard sell... the soft sell... and the padded cell.


Bryce was one of the Mighty Hunters who kill animals for pleasure. Perhaps it is true that the animal has an equal chance, since it is in its own habitat when shot, not in the man’s; but I go along with the idea that there would be less stuffed heads on walls if the animals could shoot back. I only shoot people. [Diu amb tota la raó en Shell Scott.]

Bé.


~0~0~


Dues d’en Talmage Powell. [Les dues amb el dur Ed Rivers, qui no es mou de Tampa. Rep mastegots contínuament; ell en deu acabar donant un de més als “dolents”, car al capdavall “guanya”.]

Corpus Delectable (1964). Llegit el 14-maig-2012.

Vella rica qui es mor; els hereus fan trampes i decepcions rai, per a cobrar més. El xeic (o el xic) ho descobreix tot.

[Anella al nas per al banyut. Com bou.] He had himself one hell of a woman — or an icy queen with a firm grip on an invisible ring in his nose.

Res.


(...)


Start screaming Murder (1962). Llegit l’u-d’agost-2012.

Alex is a man of many frustrations. Nothing he has ever done turned out quite right. He’s one of those people who’re always off balance in the world, and he seethes with the continuous effort to get in the rhythm of living... There are so many like him...

[Cuba sota els americans.] He was killed... Like numerous others in Cuba’s seemingly endless history of such occurrences.

He was scared silly, the chicken in him really spreading its wings.

The murderers, the expropriators always fear retaliation. They never feel safe. They are of the blood-purge school.

Res.


~0~0~


Acabat el sis de gener 2010.
D’en Sinclair Lewis, un llibre dolentot, lat i mocós, It can’t happen here (1935).

Se’n fot amb raó de l’associació feixista de les Filles de la Revolució Americana (DAR). —It is composed of females who spend one half of their waking hours boasting of being descended from the seditious American colonists of 1776, and the other and more ardent half in attacking all contemporaries who believe in precisely the principles for which those ancestors struggled.

—Now you boys never mind about the moral side of this. We have power, and power is its own excuse. [Exacte, l’argument o justificació de tots els feixismes, com assenyaladament i de sempre el castelladre. Només als impotents els calen excuses per al crim.]

[Tot com ara. El nacionalisme ridícul.] —Our war hysteria, when we called sauerkraut “liberty cabbage” and somebody actually proposed calling german measles “liberty measles”? And wartime censorship...? [...] Remember kissing the... well, the feet of Billy Sunday, the million-dollar evangelist? [...] Remember when the hick legislators in certain states, in obedience to W.J. Bryan, who learned his biology from his pious old grandma, set up shop as scientific experts and made the whole world laugh itself sick by forbidding the teaching of evolution? Remember the Kentucky night-riders? Remember how trainloads of people have gone to enjoy lynchings? Prohibition... shooting down people just because they might be transporting liquor..? Not happen here? No, that couldn’t happen in America! [Hà!] Why, where in all history has there ever been a people so ripe for dictatorship as ours!

—They are all of them like the Bourbon kings, of whom it was said [i pots continuar dient-ho, tots feixistes] that they forgot nothing and they learned nothing.

[The itch for notoriety (de tots els barrals buits, qui tanmateix es presenten al públic) on their faces the simper of fake humility.]

[Ben a propòsit, se’n fot de tots aqueixos repulsius malparits enganyavelles qui (com qualsevol miserable evangelitzador) van de casa en casa tractant de vendre merda, com ara revistes i subscripcions a causes bordes (sempre escanyadores, sempre dretanes) amb l’excusa que amb els profits de llur endemesa podran entrar a la universitat, i... who at all cost should be kept out of college.]

[Com més assassí, més “heroic”.] —Each of these heroes (els grans estadistes, hà!) had a higher degree of ambition (que el romanent de desgraciats al món) and more willingness to kill.

—Under a tiranny, most friends are a liability. One quarter of them turn “reasonable” and become your enemies, one quarter are afraid to stop and speak, and one quarter are killed and you die with them. But the blessed final quarter keep you alive.

—Waiting. So much of a revolution for so many people is nothing but waiting. That is one reason why tourists rarely see anything but contentment in a crushed population. Waiting, and its brother death, seem so contented.

—Rape. Do you honestly suppose that since the New Civilization began, say in 1914, anyone believes that kind of thing is more serious than busting an ankle?

[Els soldats a l’engròs, cruels marietes.]

—All fascists, like all drunkards, seem to function most vigorously at night.

—Dead skunk stinks worse’n a live one. [Cert. I aquest llibre, mofeta morta, amb qualque escarbat necròfag qui de cops en diu de bones, i prou.]


~0~0~


I ara un d’excel·lent. Llegit, el quatre de febrer, 2012, d’en Nigel Dennis, Cards of Identity (1955).

Amb tota la primera part, de les tres que té, i el conte d’en Shubunkin [en Sure Bunkin’] com a millors bocins. [Aquest conte podria ésser, amb més raó, un prolegomen de Myra Breckinridge, el llibre d’en Vidal que eixiria 13 anys més tard. (Adopting as best I could a neuter tone, I said: “Harold, I promise not to lay a finger of either sex upon you. Only find me some place where I can hide from Violet. She was going to turn me over to a surgeon, Harold.”)]

Ets el que tens (o, en el cas dels il·lusos, el que et penses tindre), i com menys tens, menys ets. I prou.

Tota la nostra identitat és il·lusòria, i il·lusòria d’una manera tan ridícula que tots plegats som ninots d’enzíssima, beneitíssima, farsa.

—I think of you, in full maturity, as comparable to one of our generals, earning his living by bloodshed but convinced that he is at heart a student of poetry. [Típic carnisser sentimental.]

—Though lecherous, nurses are a nesting type — true cuckoos, one might say, in every respect, including monotony.

[La identitat, compulsió que hem de patir per la insistència dels repressors.] (Tot i que a ningú li fa re com et diguis o et deixis de dir, the governments refuse to take such a lax view.)

—They insist that everyone has an identity, however slight, and people who will not admit to themselves are often sent to prison.

—The old days are over, when you could take your identity for granted. Nowadays, all the old means of self-recognition have been swept away, leaving even the best people in a state of personal dubiety. Even dispossession, the surest means of bringing home the naked identity, has disappeared. Very wisely, governments all over the world have sought to stop this rot before the entire human population has been reduced to anonymous grains. They give you cards, on which they inscribe in capital letters the name which your fading memory supplies before it is too late. It is their hope that by continually reading and re-reading your name, you will be able to keep your hold of a past that no longer exists, and thus bring an illusion of self into the present. As you see, the authorities have been obliged to reverse the normal procedure — which is, of course, first to create a world and then to name the things that inhabit it. Now, by doing the naming first, they hope creation will follow as a result of association and suggestion.

—She lives in a state of chronic potentiality. The future is, to her, what the past is to Mrs. Paradise. Every morning is a thrilling anticipation of what the following morning may bring. She builds the superstructure today in hope of laying the foundation-stone tomorrow.

—An artist took real people and transformed them into painted ones: how much finer and more satisfying is the modern method of assuming that people are not real at all, only self-painted, and of proceding to make them real by giving them new selves based on the best available theories of human nature. [Aquest és el propòsit de la societat del llibre.]

—Carry some money in your pocket and wrap your fingers round it. Often, in the last two months, I have overcome a sense of identity desintegration simply by leafing through my cheque-book. [Només els diners donen pes a la identitat del carallot.]

—People who can deliver this sort of talk [pseudofilosòfic] at a moment’s notice are always able to take care of themselves, no matter how limply they may dangle their hands. [Es tracta d’un marieta, o...?] Clearly, my visitor was disguised. But as what?

—God forbid that I should object to the sexes having changed places, but I do think sometimes that the women are going a little far. Let them be men by all means; I gladly abdicate that exhausting role. But must they be Visigoths? Do they have to look so repulsive? Do they have to carry imitation to the point of parody?

—(I must know who I am.) (Your own play isn’t going to tell you.) Of course not; it’s the critics who’ll tell me. At the moment I don’t exist; I don’t even know what to become. But once my play’s done, I’ll know. One critic will say: “Harold Snatogen reveals himself as an embodiment of the fashionable anti-Moon Goddess revival.” Anothe will say: “In Snatogen we see what Hegel called...” and then he’ll tell what Hegel called. After that it will be quite simple: I shall become the most flattering definition.

—For the first time I knew what poor Io felt when she saw that abominable bull.

—It used to worry me not to know who I was, but I find it far worse not knowing when I am. [L’espai és el temps... o viceversa.]

—I suggest that your first decision should be anatomical. [El cos et defineix, el cos t’assenyala on començar i fins on anar. Només en pot rajar d’on n’hi ha.]

—[Qui se sotmet als capricis i falòrnies dels eclesiàstics, s’aliena completament. Parla un eclesiàstic.] Your spiritual authority — myself — will always be at hand to tell you how far logic may be pressed, and at what point a word, under the leverage of faith, begins to mean its opposite. [Hà! No ets prou lliure ni de definir-te ni de definir els mots que dius. Depens totalment del bisbètic dogmàtic. No crec pas que arribis ni a lloro.]

—No sound has quite the sweetness of the bending spine.

—Thieves’ separate quarrels indicate conjunctive guilt. [Es podria aplicar als dos partits franquistes castellans —pp i psoe — que, si es barallen, ho fan per foteses i sempre per tal d’amagar com són de fet cul i merda, i com van a l’uníson quant a espletar els qui consideren colonitzats i doncs esclaus.]

—What’s more delectable than old identity? [Només quan ets plenament tu, et pots sentir ple.]

—Those that have no identity but that which is foisted upon them, must embrace it or create a better. [L’esclau n’esdevé a consciència, o diu no.]

[Esclau, com, per exemple, els maleïts degenerats balemfianos, els encanfeliputridits de la comuna balemfiana del canfelip, qui es veu que s’han encastelladrits fins a l’anorreament... o el contrari, per exemple, qui s’afirma i esdevé (reesdevé català, per exemple, és a dir, com cal).]

Excel·lent, ja ho he dit. ~0~0~ Llegit (17-VI-2012). Horace McCoy, I should have stayed home (1938)

Relat d’un noiet de Geòrgia qui tampoc no reïx a Hollywood. L’accent del sud que encara serva, el seu pitjor malgrà. L’afligeix i el perjudica.

Ingenu: “Thinking this was wonderful; not the naked girl, but to be in a town where nobody paid any attention to what anybody else did. In the town I was brought up in, what everybody did was everybody else’s business and somebody was always trying to tell you how to live your life.”

“As innocent as you are, a woman would have to start taking your pants off before you got suspicious .”

El cony (és a dir, infantívolament, la nafra que féu el virató de l’indi): “The naked girl saw I had on trunks, she pointed her finger at me and began jeering. ‘Hoohoohoohoo,’ she said. ‘A sissy, a sissy!’ She was standing in the shallow part of the pool with only her head and shoulders out of the water, but the lights along the side, under the water, made it transparent, and you could see everything she had, even the place where the Indian shot her.”

Dos escriptors: “You support the Anti-Nazi League because every producer in this lousy town’s a Jew and you think he thinks you’re being heroic because you’re a gentile fighting his fight. Don’t tell me. If all the producers were Nazis you guys couldn’t wait to start a pogrom. Good God, fellow, be honest.”

Les grans companyies cinematogràfiques: “ ‘Can do any goddam thing they want to,’ he said. ‘They can coerce and browbeat and violate all the laws they want to. What the hell, they make the laws. They make the laws and they own the courts — didn’t they elect a governor by the simple and subtle expedient of so-called news reels? Don’t you remember what they did to Upton Sinclair?’ ”

Algunes mestres són així, tret que sense calces, feliç memòria: “The same kind of feeling I remembered having when I was about thirteen years old when I would go on picnics with the Bible class and Mrs. Smith, the teacher, would get me alone in the woods and sit opposite me, telling me about Christ and all the apostles, but all the time opening her legs, letting me see the tops of her black stockings and her underwear, pretending not to notice that I was looking...”

Ràpid i ben contat. Bé.


~0~0~


Llegit (15-VII-12). Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974)

Historieta per a jovent sense gaire idea científica. Uns supervivents de qualque vibració portada per vaixells extraterrestres que pela totdéu (pràcticament) tret de peixos i ocells, i insectes. Absurd. Xiqueta i xiquet tractant d’anar fent després que romanguessin com qui diu sols a la terra. Fotent una mica l’Odisseu, però tampoc no gaire. Odisseu casolà, diguem-ne.

Potser no és pas que siguin els darrers humans, potser és que són els darrers catalans. Car... “no tan sols eren probablement els darrers humans, sinó que ara vivien en terreny ocupat...” i quan són a Itàlia, i són atacats per uns energúmens, podria ésser que fos com els catalans en terres llunyes on si mai han de tenir por d’ésser atacats per algú és sempre pels maleïts “epanole” enverinats de castelladre, els quals, tot i exiliats, encara consideren que els catalans (no botiflers!) són els culpables de tot i cal anihilar-los s’amaguin on s’amaguin. En tot cas és bo de saber que els invasors poden ésser estossinats, car “tenien el consol de saber que eren mortals i que els podien vèncer”.

I per què ocells i insectes han d’ésser “més nombrosos...” “ara que podien salvar totes les cries”... Com si els ocells ja no s’ataquessin entre ells? Com si pler d’ocells no mengessin insectes? Com si bacteris i virus tampoc no suressin? Tret que això, entre una munió d’inconsistències, només n’és una altra.

Ves.


~0~0~


Llegit (8 de març, 2003). D’en Joan Benejam, Ciutadella Veia (1910).

Aquell bon homo va quedar com es blat de l’any tretze. [Amb cara de ruc, completamet sorprès, mut. L’any tretze (1613!) el blat romangué atuït per la maltempsada.]

Si no menges gaire (perquè no pots menjar com caldria per manca de salut o de calers). En tens prou... untant-te un budell.

Gent important, de més prosopopeia: De més caloma. [De més fondària, de més corda; la caloma la cadena de l’àncora.]

Un al·lot que essent d’un paratge anàs a s’altre, ja tenia prou pa taiat, en certes ocasions. Un de capvespre en van despuiar un de nua mare, amagant-li sa roba, i si de ca seua no n’hi haguessin duit d’altra, se n’haguera anat en pèl.

Ja ho dirà qui serà viu/ com ho passaven es pobres;/ de favet i de garroves/ per poder passar s’estiu. [Favet: favó, favolí.]

Es senyoriu avui està molt confús, i de pares menestrals vénen fiis senyors... i no fóra estrany que de pares senyors venguessin fiis menestrals.

Ves.


~0~0~

El mateix racó de biblioteca entrevingut per Na DS - la Deessa del Sàpiguer

29 desembre

Vint-i-nou de desembre








Enguany, 2007.





Acabat, d’en Robert Hughes, Culture of Complaint (1993).



Tres conferències ofertes l’any 92, a hores d’ara ja en part obsoletes. Interessants de llegir, tanmateix.



Amb bons entretocs, a part certes ingenuïtats i pusil·lanimitats impossibles d’obviar en una obreta d’aqueixes on les generalitzacions creixen a la baldor.



Diu: “El factor plaer és enormement important pel que fa a l’art.” [Es veu que hi ha gent qui, si l’art no els fa patir, no n’estan prou contents. Diu que el puritans estaven oposats a la tortura de l’ós no pas per amor a l’ós ans pel fet que la gent s’hi divertia, no hi patien gens, i no patir al món és lleig. Potser caldria eixamplar el principi. Si et saps prou discriminant no hauries d’esperar que ningú et digués si quelcom és bo o no. Tu mateix ho has d’escatir.]



Diu que en art els elets, els escollits, són els bons. Els capsdecony, els tarats, els animals, etc. no poden fer art. Ço que sembla evident, a desgrat de tanta de lloca dient el contrari.



Se’n fot. Com més diners hi havien en el tràfec d’art, el món “artístic” s’omplí amb “sanctimonious folks who under other circumstances would have been selling swamp in Florida or snake-oil in Texas” i alhora el llenguatge que s’hi relacionava esdevenia més obscur, obtús.



Se’n fot dels “sant patrons” qui pagaven els pintors per tal que els fessin obres “religioses” per a decorar els palaus. El senyor de Rímini, hom el motejava de Llop. Durant uns anys tingué l’honor d’ésser, junt amb Judes el del petonet, l’únic home oficialment a la llista dels qui eren a l’infern, “una distinció que es guanyà mitjançant el fet que aixequés la faldilla d’un emissari del papa, el bisbe de Fano, qui aleshores tenia quinze anyets, el trossés amb les pròpies robes arregussades i el donés pel cul enmig de la plaça de Rímini davant el seu exèrcit molt divertit aplaudint.”



Diu: Més val no perdre l’estona generalitzant sobre l’efecte moralitzador de les obres d’art. Si et fessin més bo, els curadors dels museus i els crítics qui s’hi passen la vida ficant-hi el nas, foren sants, i no els són gens.



Se’n fot dels soporífics ans carrinclons programes de “natura” a les televisions públiques. “Electronic wallpaper for the ecologically concerned, known to skeptics in the trade as bugs fucking to Mozart.”



Avia (no sé si amb gaire raó) aquesta màxima: “Nationalism always wants to have myths to prop itself up. And the newer the nationalism, the newer the myth, the more ancient its claims.” [En trobaries excepcions a betzef.]



“There is no evil so great, that it cannot be exaggerated.” Una altra màxima ranca. Qui pot exagerar la malignitat de “déu”...?



Maleïts moros de merda (implica), volent dir els qui foten de capellans dels moros, amb les carallotades tretes de llur “llibre” – on no hi ha res contra l’esclavatge, per exemple.



“Writing creates experience.” [Viure causa experiència. I doncs, per què escriure hauria d’ésser menys? Dormir crea experiència. No hi ha res més instructiu que el somni (si no te’l prens “literalment”, és clar).]



Se’n fot. “Euro is also the aboriginal name for a large kangaroo.”



Se’n fot dels dretans sempre plorant que l’estat subvenciona l’esquerra en certes universitats, quan ells són els més subvencionats pels cofres dels milionaris que els impel·leixen a perbocar llurs falòrnies.



Diu que el marxisme començà contra el nacionalisme, i que tot comptat i debatut el nacionalisme l’ha vençut en escruix.



Hi toca: “When feelings and attitudes [per comptes dels estudis “objectius” i sense nerviosismes ni passions, jaquint caure el dau del fet provat on caigui] are the main referents of argument, to attack any position is automatically to insult its holder [cal dir-li sempre TKS: tu què saps, TKES: tu què en saps, i si veus que no en sap, més val no discutir-hi, no fos cas que encara rebessis perquè el teu contrincant és un enze; més val, com va dir aquell, no jugar a qui pixa més lluny amb una mofeta], or even to assail his or her perceived rights; every argumentum becomes ad hominem, approaching the condition of harassment, if not quite rape.”



Se’n fot de la “moralitat” dels “republicans” americans. Hi toca de ple: “The GOP’s morality is all about sex and honoring thy father, and it tactfully avoids other commandments, particularly the one against stealing.” El mateix amb els castellufes de tot gàlib: els “monàrquics” i els “republicans” – molta de falòrnia i de pet a la boca, mes de parlar del que roben als qui no són “prou espanyols”, mai ni mot.



Fa riure el que diu dels capficats amb l’homosexualitat, i hi toca. Homofòbia: això és un terme clínic per a assenyalar un desordre patològic. Denota “una obsessió devers l’homosexualitat, causada per la por (feixugament suprimida) que no fos cas que l’homòfob fos elleix homosexual.”



I això: Els nostres avantpassats del quatre-cents eren obsedits en crear ramats de sants, i els nostres avantpassats del vuit-cents en crear herois a desdir. Nosaltres n’estem en crear víctimes [en igualtat de circumstàncies, agreujats per crims imaginaris; tot és culpa d’altri, mai del fet que hom és un desgraciat, i a córrer].



Bo.








* * * * *









El mateix dia, mes de l’any 1986.




Llegit, de Meryle Secrest, Salvador Dalí (1986).



El pintor dibuixat com a català desequilibrat. Estil “pobre-home-ric”.



Llibre no gens convincent. Non-sequiturs a balquena.



Obra escrita sense saber gaire d’on vénen dades. Desconeixement total dels llenguatges implicats.



Res.












* * * * *








El mateix dia, mes a l’any 1993.






De H.P. Lovecraft, The Dunwich Horror, and other..., set contes, llibre del 1978, contes apareguts entre 1924-45.



Un de bo: The Rats in the Wall. Un amb “canviots” [changelings]: Pickman’s Model (1927). “You know the old myth about how the weird people leave their spawn in cradles in exchange for the human babes they steal. Pickman was showing what happens to those stolen babes.”



Mant esment de babels.



Molts senyals de racisme. Els italians encara com a estrangers: estranys i foscs.



Llegit simultàniament amb un altre llibre de contes del mateix autor. Ja n’enraonarem.








* * * * *






El mateix dia, mes el 1994.





Llegit d’en Rex Stout, Triple Jeopardy (1952).



Tres contes del ‘39, on en N. W. treballa.



1. Home to Roost (publicat d’antuvi en una revista com a Nero Wolfe and the Communist Killer). No gaire bo. N. W. d’anticomunista. “Mai ni un gos no ha entrat en aquesta casa.”



2. The Cop-Killer. Prou bonet. (T’assabentes que n’Archie s’escau d’ésser del llogarret de Chillicothe, OH.) N. W. d’antipobre – només agafa clients rics (o qui en acabat li donin de retop fama o diners). Archie: “Se m’emprenya crònicament.” “Mai dones en aquesta casa.” Ni gossos ni dones, hum. N. W. aquest cop en surt, de casa: va a cal barber – on s’esdevingué l’assassinat. Fa 24 anys al moment de la novel·la que en N. W. (originalment hongarès) s’ha nacionalitzat americà.



3. The Squirt and the Monkey (d’antuvi en revista: See no Evil). Bé. Archie hi passa a la presó una nit. Ix en N. W. una nit al replà de la casa del davant de la seua i el vent se li enduu un barret que feia 14 anys que portava. Sempre evident la seua gasiveria – a desgrat del força que guanya – on cal considerar la seua condició d’immigrat.











* * * * *







El mateix dia, l’any 1997.





Llegit, d’en Julian Symons, The Players and the Game (1972).



Bona ambientació ans caracterització. Un tocat qui occeix minyones favetes. (Et duu a la memòria el matador en sèrie durant els darrers setanta a Leeds.) Algú qui es pren en Nietzsche seriosament i no pas còmicament, com caldria – especialment les betzolades zaratustrianes. També una ajudant més enzota encara, filla d’uns metodistes, influïda per la bíblia i les escenes de tortura i crueltat que conté. La psicologia acceptable – un pèl massa ajustada als esdeveniments. I llavors hi ha l’eix de la descoberta que rau justament en la paraula pinchfist (pàgs. 38 i 151), que amb la meua dèria actual sobre l’estudi dels escarransits és també la que em cridava l’atenció, i després apareix tres cops més: pàgs. 197 (2) i 198.



El pudent menys aixafarrocs té la memòria remenada (p. 182) per la parauleta. Llavors, sense encara haver-la trobada, té aquella sensació curiosa de trobar a mancar quelcom (p. 188); més tard, cerca la cèdula del cas per tal d’escunçar allò que feia pruir la seua memòria (p. 193); finalment, ho troba: “I knew there was some word or phrase I’d read which meant something.” Satisfacció ben coneguda, que duu el magí a la pau. Tot i que l’occidor hom el pressent força aviat, el desenvolupament és brillant i manté l’enteniment del llegidor en constant via fora.



Bo.









* * * * *







El mateix dia, l’any 2000.






Acabat de rellegir un dels llibres cabdals de tots els temps (per a manguis, és clar): The Dharma Bums, d’en Kerouac, 1958.



Llegit també a Lleida quan en Pedrolo el tragué – meravella indicadora del camí a prosseguir a la meua vida de jove i de vell (si hi arribava), i a Escòcia el ‘74, viatjant amb en Joan, i ara per tercer cop, i per a guarir’m de la pitjor depressió – amb el cervell afamegat rere qualque benguí que li manca – ah, qui pogués recomençar i fer-ho encara amb més insistència tranquil·la, car què és el temps sinó la manera com el conceps – tu ets el qui et secretes (com el cuc de seda) el temps, i t’hi atrapes com pega aranya o pec insecte en teranyina, o t’hi gronxes en contemplació alada com cuquet de brises, qui, quan trona i ventega, s’encofurna en escletxa de tronc a somiar-hi fullaraques esbojarrades, i d’altres fantàstics torniols, innocus tanmateix, car s’esdevenen lluny (tot i prop) de tu.



La saviesa d’en Gary Snider. Ni el disfressa del tot. A la pàg. 116, per comptes de dir a can Japhy, l’autor hi diu a can Gary. (I a hores d’ara encara cueja aitan xiroi.)



Seny vol dir saber dir prou.



“Materialistes” qui tenen por de la matèria autèntica de les muntanyes, els torrents, les tempestes, les salvatgines, i s’arrapen a petits atuells de distracció, ço és, d’alienació. “Sociability is just a big smile, and a big smile is nothing but teeth.”



Gloriós.

27 de desembre

Vint-i-set de desembre.





Enguany, 2007.





Acabada d’un maleït camí – se m’arrossegava fa tres o quatre anys entre els muntets de llibres començats i penjats, la novel·la més merda que he llegit mai. De Harry Crews, Scarlover (1992).



Estranyament mal escrita, dolenta i repel·lent. Confiava que en algun tram es mig arreglés. Al capdavall, d’en Crews me n’havien agradades algunes, com ara Feast of Snakes, i Childhood. Mes avui, res. Els personatges tots fastigosos, les accions ridícules, el llenguatge mortíferament pec. Jamaicans amb màgies, pallussos amb manies de pallús. Per què ficar’s a l’esperit de gent tan pobra d’esperit? On és l’avantatge? És com si et banyaves en suc de draps bruts.



Shittiest novel I’ve ever read.






* * * * *






El mateix dia, mes l’any 2000




Acabat, d’en Robert Brasillach, Comme le temps passe (1937).



N’havia anats llegint, de l’any 81 ençà, bocins, mes fins ara no la llegia d’una arrossegada de bol.



Conte narrat per un personatge invisible i fet (el conte) de fragments més o menys explícits i reeixits – la millor part la que toca els primers anys del cinema – cinema de firetes, de poble en poble, traginant el material, bo i portant damunt com qui diu tots els ormeigs dels nous putxinel·lis.



Moltes de referències catalanes; adu bocins de cançons en català, i un independentista tractat d’una faisó simpàtica [tot i el nacionalisme bord de l’autor i fins i tot el seu embadocament davant el feixisme xarnec]. El seu concepte de raça sembla d’allò més innocu. Empre el nom “raça” per comptes de dir mena, espècie, estil, classe, etc. També hi veu de lluny quan torna a albirar per a Europa una pau-unió entre Alemanya com a dirigent majoritària i la resta molt empeltada de gavatxisme.



Amb una darrera part estranyament zolenca.



Tot plegat, força agradívola.






* * * * *






L’any 2001.




Llegit de n’Anònim (?), Berlinguer i el professor (1975).



Novel·leta “profètica” [no n’endevina ni una!] que de fet es llegeix com a història romana antiga. A Itàlia, els americans i els “cristians” donen als comunistes el comandament de la societat (allò que hom en diu erradament “poder”, quan poder és en realitat l’aquiescència dels governats). El subterfugi funciona. Els comunistes fan treballar els obrers (sempre engalipats) i així l’estat, arreglat, torna a rutllar.



Ves.





* * * * *






L’any 2002.




Llegit, d’en Rex Stout, Bad for Business (1940).



Cas resolt per Tecumseh Fox, no pas per en Nero. Ben treballat, amb força detalls ambientals – amb un idealista comunista i tot (força sapastre, pobrissó).



Bona.



(Esmenta la juguesca durant el XVIII entre l’estadista Charles James Fox i el dramaturg R.B. Sheridan – cinquanta mil lliures – posant messions a la gota de pluja que davalli (de les dues triades, una per cascú) la primera al capdavall del vidre de la finestra!)





* * * * *






L’any 2006.




Llegit, d’en William Trevor, Death in Summer (1998).



Afegint-hi llorda virosta, com si no en teníem prou: banalitat de l’estupidesa – la mort qui s’enduu idiotes – idiotes qui no van gaire lluny – poca passió, poc intel·lecte, no gaire de re. “Nausea spreads in his stomach, where drama at a remove brings usually a ripple of pleasure.”



Aquest paio, quin gamarús. Qui balafia l’estona enraonant exclusivament de llanuts? Així són els seus llibres: drames remots que duen amargor – i res més – au, som-hi amb d’altres afers; car qui es pot identificar amb gentota tan tarada? “Her compassion faltered: shame creeps through guilt and feels like retribution.” Qui vol viure així...?



Parla de l’eixut anglès de 1976. “El pitjor en dos cents anys” – i jo qui hi era en tinc magnífics records – i tots els altres indigents a Leeds – vacances a la platja, com qui diu, per les valls verdes dels voltants, amb els brooks tritlletjants i els kingfishers rabents i els sticklebacks serpentins – aquell home es plany per plànyer’s. Quina plepa.



I el seu llibre s’oblida tost. Ves.

Escòria i histèria: història.

Escòria i histèria: història.


7 de juny 2005

Llegit: The Daughter of Time (1951), signat per Josephine Tey (al © el nom d’Elizabeth MacKintosh, que era el seu).

Excel·lent novel·leta de (no)misteri tractant de vindicar la (mala)fama del (no)geperut rei Ricard III d’Anglaterra. La filla del temps, o la veritat. Amb l’il·lusa delusió de creure que el temps tot ho aclareix; quan de fet com més temps més fosquedat.

Escriptora escocesa especialitzada en obres de teatre i en llibres de misteri, sap fotre-se’n dels escriptors més “ortodoxos”. Així descriu una de les novel·les corrents que hom duu al malalt a l’hospital. “The situation (is) mother lying-in with her eleventh upstairs, father laid-out after his ninth downstairs, eldest son lying to the government in the cow-shed, eldest daughter lying with her lover in the hay-loft, everyone else lying low in the barn…” Hà!

Té la Tey certes manies contràries als pobles contra qui els anglesos sempre s’han esdernegats debades. Exemples: “no one in Scotland went to his death for anything but civil crime” — qui s’ho empassa?… “The covenanters (els resistents escocesos disfressats de protestants) were the exact equivalent of the IRA in Ireland — a small irreconcilable minority, and as bloodthirsty a crowd as ever disgraced a christian nation” — només romans sanguinaris i brètol quan perds; si guanyes, ets un gran, molt viu heroi… Jordi (germà de Ricard), pel fet que fos nat a Irlanda, ja surt guerxat… Mort famosament “negat en un cossi de malvasia” “with that perverseness that was so peculiarly George’s”… “Could it be that that accounted for the almost Irish perverseness of the ineffable George…?”— això s’ho demana l’inspector de l’Scotland Yard, Grant, d’ascendència escocesa però molt ortodox. El pobre al començament ha caigut per un forat i s’ha trencades ambdues cames i transcorr tota la novel·la jagut a un llit de l’hospital.

Guaitant-se l’imatge d’en Ricard (tothom a qui l’ensenya hi veu algú diferent, tret que quan hom els diu qui és, llavors tothom sap que era un monstre qui havia occits els nebots, etc. El metge confon — molt català — dolent [malparit] i dolent [malalt]), doncs, obsedit per resoldre el dubte de la cara, i ajudat més tard per un ric americanet qui per justificar la seua estada a Anglaterra (rere una actriu amiga seua) fa veure que fa recerca històrica, en Grant se n’adona que tots els llibres d’història enganyen esfereïdorament.

La Tey se’n fot a cor-què-vols, dels pàmfils historiadors qui es creuen cada font per criminal que sigui, car sovint només són paperots plens de calúmnies redactats per pixatinters pagats pels cruels assassins qui s’enduien la darrera guerra, i sobretot s’enfelloneix amb tota la raó amb els miserables nacionalistes qui escriuen els carrincloníssims texts per als estudiants.

Dels personatges històrics… “Only historians tell you what they thought…” I què collons saben d’allò que els personatges pensaven…? En canvi, “research workers stick to what they did” — i els fets parlen, no pas les paraules.

“L’història de debò és l’escrita als formularis que ningú no es pren per història al moment d’escriure’ls. En els comptes dels robers i dels proveïdors; en els capbreus i les llibretes de fer balanços; en les lletres i les notes privades…”

Pel text verinós trobat entre els papers de Thomas More (per aventura potser escrit no pas per ell, ans per un bisbe enemic zelós darrere més prebendes), gairebé cada historiador dedueix que en Ricard és un monstre àdhuc físicament — ni de nyec l’estalvien: és un canviot. “The changeling baby, Richard, his dark brows, and brown hair making him look like a visitor…” Ningú pertanyent a la reial família.

En Grant i l’ajudant van trobant contradiccions a manta. Divertit. Emocionant. Collonut.

Traïdories… El primer Tudor, l’usurpador, fent destruir totes les còpies i referències a l’escrit del parlament que feia Ricard rei. I llavors imputant-li, al mort, tota mena de crims. Quan, és clar, els crims els fotia ell — qui, per tindre millor propaganda escrita en acabat ara els historiadors prenen per la gran cosa, i gran polític — i tot mentida, com l’història sencera. History is bunk. Hom la reescriu d’acord amb les ambicions polítiques de cada instant. El que caldria fóra xifres i prou. Quanta de gent assassinares tu, i quanta altra tu. I qui hagi assassinat menys gent segurament és millor. Ja sabem que qui més diu terrorista als altres més terrorista és. I qui diu més escarransit més escarransit és. I qui diu més lladre més lladre és. Ho veiem cada dia amb els merdanyols i llur història infame. I anar fent. Més antidroguista, més drogat; més antipedofília més pedòfil, més recte més tort…

Molt avar, el primer Tudor, despèn en guàrdia de cos. I institueix el crim retroactiu, només cal establir una llei dient que era vigent abans que fos establerta, o dir que ets rei o cap d’estat tal dia per la gràcia de déu quan l’únic que aquell dia érets era un pobre desgraciat al davant d’un exèrcit enemic o un fava assenyalat amb el dit sanguinolent del dictador… (I oi que som nosaltres també molt traïdors — a una pàtria que no és la nostra! — com s’entén? — dementre que els traïdors de veritat s’escarxofen, botiflers amb carota de jutge, amb les mans plenes de la sang de llurs germans a estirar les cordetes del morro de vaques de torn.) (El boig buix ha instituït, en afegitó molt acceptat pels “historiadors” d’ara als diaris-propaganda pagats pel règim, el crim protoactiu — et matem ara no fos cas que algun dia se t’ocorrís o se t’ocorregués de tornar-te’n… Fotrem goig. Sort del progrés.) (Sort també que “the criminal mind is essentially a silly one”, i tard o d’hora sereu pescats, almenys molts de valtres, malparits botiflers amb carota de jutge molt pikho.) Va inventar, l’usurpador Tudor, també, la cambra estelada, la cambra dels secrets, el primer govern tancat on hom decideix qui mortrir (secretament) sense que ningú hi pugui fer altre — ni endevinar d’on venia realment el cop. Com ara: un ataquet de cor a aquest dissident, un accidentet de cotxe a aquest altre manefles de nas massa escorcollaire, una infeccioneta ràpidament incurable per a l’escarafallaire qui no accepta suborns, etc… Bella descendència, collons — a cada estat totes les oficines de la maleita secreta, qui occeix i anihila sense passar per cap mena de procés més o menys adscrit a la llei oberta.

“I’ll never again believe anything I read in a history book, as long as I live, so help me!”

Bo.


—————————————


Altres enllestits el 7 (o 6, car les notetes són al mateix full) de juny.

De 1989...

Dimarts. Llegit Léon l’Africain, d’Amin Maalouf (1986) [tr. de Peter Slugget: Leo Africanus (1989)] Entretinguda novel·la “històrica”que fa veure que és escrita per Lleó l’Africà qui escrigué en italià una Descripció d’Àfrica.

Pler d’aventures. Història fàcil, que fa recordar els contes d’en Mika Waltari.

En uns anys com els que conta (1489-1527), només hi surt un català: el comandant de tota la mediterrània, n’Hug de Montcada, i encara amb el nom deturpat, i tot per a significar’n qualque doble derrota. Què hi farem.

El llibre, bé.


—————————————

De 1994...

Diumenge. Llegit, d’en A.E. Van Vogt, The Players of Null-A (1948).

Entretingut a bocins “heroics”; altrament, un munt de rucades, amb superhumans plens de superpoders absurds.

Null-A = Cervells No-Aristotèlics (no emocionals) = talèmics.

Equilibri tàlem - còrtex els permet fer allò que no hi ha — com ara viatjar instantàniament de galàxia a galàxia — car, si te la pots representar mentalment en coordenades exactes, ja hi som — vejats bestiada.

Ximpleries doncs rai. Contrari d’en Burroughs, on els venusians són els portadors dels virus, ací hi són els proto-null-As.

És d’ací també d’on l’albardà d’en Hubbard, el cièntoleg, en deu treure la suada “idea” que la Terra no és altre que un cove d’escombraries on tots els criminals de l’univers són empesos ans condemnats a fotre-hi cap.

pàg 130: “A new idea that a young woman psychologist has been urging upon [us] recently; that is, that some planet be populated solely with ciminally insane people (…) it seemed to us that it might be an interesting experiment to carry out.”

Ves.


———————————


De 1996...

Llegit Pawn to Infinity (1982) — onze historietes de fantasia i de ciència fantàstica, de les quals només les peces d’escacs existencialistes d’en Poul Anderson a The Immortal Game (1954) i el rellotge maleït posseït per campions successius d’escacs qui llavors embogeixen, d’en Fritz Leiber (1974) són de debò llegívoles.

Ves.


———————————

De 2000...

Llegit, d’en Rex Stout, And Be A Villain (1948). Ai, n’Artxi se n’adona que no tenen prous calers per a pagar el fisc (the rides of March — quan el govern et colca, et puja a cavall i t’esperona cruelment i t’apuja la camisa per tal de millor endinyar-te-l’hi, -li-la, -la-li…).

En fi, això fa que en Neró proposi de resoldre un crim entre gent fastigosa (per a ell, però per a qui no…?) — xerraires de ràdio.

La locutora màxima és l’assassina… Entre els personatges, força de ben esbossats… El dolent més dolent: mafiós rere les cortines — en Zeck, qui, de més a més, constreny la gent a subscriure’s a revistetes dolentes a preu car, amb amenaces de xantatge. El cas d’en Zeck, doncs, irresolt… Hom el jaqueix per a un altre volum.

Bo.


————————————

De 2002...

Acabat, d’en Jeremy Leven, Satan: his psychotherapy and cure by the unfortunate Dr. Kassler (1982).

Molt fluixeta i allargassada. La premissa és prou curta de gambals — el dimoni dels jueus ficant-se pertot i alhora contant a tort i a dret la seua trista vida.

Res. Qualque referència a literatura antiga. pàg. 141: “Malleus Maleficarum (d’en Sprenger i en Krämer): In addition to being a marvelous textbook on insanity and pornography, it told how to get very crazy, highly suggestible women to remove the devil from their erotic beings by publicly describing the details of their sex lives to a board of inquisitors, which seemed to double in size every day, depending on how juicy a story a lady could tell…” Això recorda els contes calents contats per les pageses catalanes als inquisidors — contes que ara són alguna de la millor poesia catalana de llavors.

“…aquí mateix m’isqué el dimoni / com un jove molt malacara… / i lo dimoni me digué que renegués déu / i ho fiu i reneguí de déu… / no em recorda gaire amb qui començà / tingué tractes carnals amb totes nosaltres / li besàrem lo detràs / que no sentírem gaire bona olor / i totes ens posàrem a ballar / i dit dimoni ens exortà que féssim caure pedra…”

“Those inquisitors who were most offended by the woman’s wicked ways got to shave around the lady’s genitalia so that the devil couldn’t hide in her pubic hair… Of course, people got smart after a while, and instead of burning the lustful women, they sent them to the monasteries so the monks would stop defiling their daughters (les filles dels burgesos!) during confession — the monks weren’t entirely to blame — (massa flairosos i virot-roents) — (les noies) tried to get to them digging tunnels — there wasn’t a female under 14 who wouldn’t kill to get into the confessional — the Malleus described these little incubi and tiny succubi seducing women and men because no one (not the men, not the ladies jamming the confession booths, not the monks and nuns sprinting up and down the tunnels) no one really wanted to get laid…” Hà, tot és culpa dels dimonis minúsculs qui se’ns amaguen per les parts. Per això calia raure-ho tot ben enlaire i anar-hi cercant.

Això — que és comentari. I prou. Altrament, llibre molt pobre.