Ah com enyor el llibre blau indi! Abans m'apuntava què tantost finia; ara dic, ja ho ficaré a la xarxa, i ja ho veus tu, amuntegament.

Aprimant (una miqueta) l’amuntegament ràpidament.



Uns quants de rellegits (els de més per error). En general només me n’adon cap enmig o fins i tot acabant, quan, tractant-se del mateix exemplar a la meua biblioteca, hi veig una marca o un apunt, i de vegades, en cas de llibret sense marca, o si s’escau que en llegeixc un altre exemplar, només quan veig que ja n’havia dit què al llibre blau. D’aquells que mai no havia apuntat que ja havia llegit, qui sap, en dec haver rellegit algun només pensant-me que l’autor era molt fàcil de vaticinar on aniria, pobre xiquet. En general, són llibres fàcils que llegeixc per a distreure’m alguna nit d’un cop i au.


Rellegit, 27-XII-2012.

D’A.A. Fair (és a dir, d’Erle Stanley Gardner), Bedrooms have Windows (1949).


D’aquesta me n’he recordat l’instant on el xeic (en Lam) s’atansa part darrere la casa, havent saltada la tanca, al dormitori de la rossa qui es prepara per al llit, o per a sortir, o per a qui sap... Ah, els plaers neguitosos de l’escopòfil!

Bòfia inepta i molt malignament betzol. “They’ll bring up every unsolved murder they’ve had in the last five years and pin them on me as well.”

Visitant la cambra on hom penja els condemnats. “The square trap of the scaffold, a bit of mechanism which at first glance looked like a part of the floor, but which was precariously balanced so that it only needed the slightest touch of the tripping button to send a heavy trap door plunging down with that ominous bang which is so hideously familiar to those who have ever witnessed an execution, a reverberating, silence-shattering noise that will forever after be indelibly impressed upon the mind of the witness — a noise which is synchronized so that the audience watching the execution doesn’t hear the sickening snap of the bone in the neck of the condemned man as he catapults to the end of the rope and the hangman’s knot behind his ear dislocates the cervical vertebra, pulling the spinal cord loose, letting the neck stretch until it is no bigger than a man’s arm, while the rope bites into the quivering flesh.”

“A look of complete, utter weariness. I don’t think I have ever seen a man who looked so thoroughly tired; not the fatigue of exhaustion, but simply a complete and utter weariness with himself, his surroundings, his life, and his job.”

Bo.


~0~0~


Rellegit, 24-III-2011.

De Fredric Brown, Before she kills (sis narracions escrites entre 1942-1963).


Marcades dues de bones: Mad Dog! I: A Cat walks. Una de dolenta: Handbook for Homicide. Les altres tres: ves.

Com els predicadors i tothom altri qui sap part de dins que es guanya les garrofes enganyant el públic, “we knew that Randall, like most crooks, was supersticious.”

Toc: —Some women just naturally hate sex and men — and some of those very women become things like strip teasers because it gives them pleasure to arouse and frustrate men. If one of them breaks down and has an affair with a man, it’s because the man has money, as Ollie had, and she thinks she can hook him for a husband, as Eve did Ollie. And once she’s got him safely hog-tied, he’s on his own and she can be her sweet, frigid self again. True, she’s given up the privilege of frustrating men in audience-sized groups, but she can torture the hell out of one man, as long as he keeps wanting her, and achieve respectability and even social position while she’s doing it.

—A private detective doesn’t like to be made a patsy, be put in the spot of helping a frame-up. [Si fos veritat! De fet, sovint són de la mateixa estofa, bòfia i xafarders llogats.]

Hà: —Big parrot that we have to keep out of sight in the back room until he’s forgotten a few of the words somebody taught him.

—The sale wasn’t legal, anyway. We can get a writ of replevin for the animal. (Recuperarem la bèstia amb una ordre judicial de repliu o restitució.) [Replevir-se’n: reaprofitar-ho, recuperar (allò perdut, o allò no pagat pel qui ho tenia)].

Ves.


~0~0~


Rellegit, 2-VI-2013

De James M. Cain, Mildred Pierce (1941).


Molt pitjor que no recordava. Fluix, es fa llarg, massa morós, ple de detalls.

Una dona amb una filla serpeta. Talla’n la badiella ans no sigui massa tard; fora, i au; per comptes d’agafar-t’hi, en llefiscosa abraçada que et duu a l’infern continu, carallot.

—The one living thing she had loved had turned on her repeatedly, with tooth and fang.

Dels onze als disset anys la xiqueta li fot la vida impossible, i ella, la fava, sense adonar-se’n fins al darrer full? Cal ésser badoc.

Arrogant, petulant, ja de minyona, la petita quin martiri. “Veda doted on her father, for his grand manner and fine ways, and if he disdained gainful work, she was proud of him for it.” Estima son pare, un inútil, i odia sa mare, una dona molt emprenedora (i bleda).

Hà, comonint la cuca: —Mildred caught her by both arms, threw her over one knee, whipped the kimono up with one motion, the pants down with another, and brought her bare hand down on Veda’s bottom with all the force her fury could give her. Veda screamed and bit her leg. Mildred pulled loose, then beat the rapidly reddening bottom until she was exhausted, and Veda screamed as though demons were inside of her.

—You talk like Veda. She’s always wanting to be hit. (Tret que la serpeta per despit, mentre la marassa per sacrifici.)

Hà, italians i xarnecs: —Wop or spig, I wouldn’t trust either one as fas as a snail can hop, so it doesn’t make much difference, one way or the other.

Per als wops (i els spigs? ni això?) el temps s’allargassa, són pastafangs, mandrosos, enganxifosos, xerraires. (Esperant que hom les atengui. —Mother, this is a wop. So we sit.)

—Quite a few people were there, half-remembered faces from her youth, grotesquely marked by time.

(3 pollastres per dòlar, nodrits amb blat de moro.) —Salad, for some reason [settled by Catalonians, that’s why], is served first in California.

Als 13 anys... —She moved like some proud, pedigreed pigeon. (Hà.)

La serpeta vol tant ésser “algú” que es deixa amenaçar pel mestre de musica (Now if you don’t want a clip on the ear...) i després àdhuc pegar (He took a good healthy wallop at Veda’s ribs).

Un flequer massa atrevit. —Hans, the baker, was supposed to be off at night, but he showed up anyway, and got the party started with a bang by feeling Sigred’s leg. Sigred was a Swedish girl Mildred had hired mainly for her looks, and then found out was one of the best waitresses she had ever seen. Then, just to be impartial, Hans felt Arline’s leg, and Emma’s, and Audrey’s. (Tothom cridant i rient, tret el repartidor de disset anys, el qual... concentrated on ice cream and cake, and eyed Hans’s efforts with stony disapproval, to the great delight of Arline, who kept screaming that he was learning “the facts of life”.)

Mildred amenaça la serpeta de catorze anys: —The hand that holds the money cracks the whip. [O fas bondat o no veus un altre sou.]

[L’amant de la Mildred ha de confessar-se amb la petita?] —Hell, she even asks me how many times. —And you tell her? —Sure. She greatly admires my capacity... and yours. Yours she simply can’t get over. “Who’d think the poor mope had it in her?”

Consell de capitalista: —You incorporate, your personal property is safe.

Ves.


~0~0~


Rellegit per gust, 13-IV-2011.

D’en William Burroughs, Exterminator! (texts de 1966 a 1973).


Un univers manegat per incontrolades corporacions de poder tecnològic.

—(The white settlers) contracted a virus... made them... a hideous threat to life on this planet. This virus this ancient parasite is what Freud calls the unsconscious spawned in the caves of Europe on flesh already diseased from radiation. (....) They belonged to the virus. They had to kill torture conquer enslave degrade as a mad dog has to bite.

—There is always a reason for missing an easy toss.
—Every object you touch is alive with your life and your will.
—Illness and disability is largely a matter of neglect.
—The easier you do it the less you have to do. He who has learned to do nothing with his whole mind and body will have everything done for him.
—Who or what is this opponent that makes you spill drop and fumble slip and fall?
—You know I love this country. Only thing wrong with it is the folks living there. (His face goes black with hate.) Mother-loving stupid-assed bible-belt cuntsuckers.
—Gotta stay ahead of the Commies or everybody’s kids will be learning Chinese. [Hà!]

—Such a thing as to much fun. We’re leaving a trail like a herd of elephants. (—The sheriff’s son and the florist boy took to their heels like panicked elephants splashing through the swamp.) (You trail it back in with you all those words and sounds and images that have nothing to do with you...)
—Time to turn in your cop suit to the little Jew who will check if off in his book. [Mailer?]
—Let them come all the way out in the open with their bad intentions, declare a Secret Service overwhelming majority, and elect a purpled-assed baboon to the Presidency. [Bush, Obama, i, el qui vindrà, un altre...?]

—Sperm and rectal mucus... [Se’n diu santòrum, si a més a més hi barreges lubricant.]
—Nigger-killing lawmen, decent church-going women turn blue and flop around in their shit... A little boy looks at them severely and says... “Take them outside because they stink.” —A little fat man was standing by my desk. “I know you. You’re the little fat man who gives the explanations in science-fiction stories.” (—Time to turn in your cop suit to the little Jew who will check it off in his books...)
—Grey shadows on a distant wall... So what is the film made of? Junk. The more you use the more you need.

Bo. No hi ha literatura més divertida.


~0~0~


Rellegit, 15-III-1010.

D’en Gore Vidal, l’obreta The Best Man (1960).


Els embolics de sotamà que el candidat, si és prou innocent que es pensa que la política pot ésser altre que tracamanya, ha d’endurar.

—In our confused age, morality means, simply, sex found out.
—To most Americans, cheating, character assassination, hypocrisy, self-seeking, are taken quite for granted as the way thing are.
—Bertrand Russell once wrote that the people in a democracy tend to think they have less to fear from a stupid man than from an intelligent one.
—The world’s changed since I was politickin. In those days you had to pour God over everything, like ketchup. [No ha canviat gaire, ai! La reacció supersticiosa sura d’allò més fort.]
—Poor old McCarthy was just wallowing in headlines... “sufficient to the day were the headlines thereof.” [Hà, la púrria periodística còmplices, sinó principals instigadors, de la merdegada.]
—I don’t object to your headline-grabbing and crying “wolf” all the time, that’s standard stuff in politics, but it disturbs me you take yourself so seriously. [No hi ha foll més perillós que el qui es creu la follia.]
—It’s not that I mind you bein a bastard, don’t get me wrong there... It’s you bein such a stupid bastard I object to.
—In the South a candidate for sheriff once got elected by claiming that his opponent’s wife had been a thespian.
—Power is not a toy we give to good children; it is a weapon and the strong man takes it and he uses it and I can assure you he don’t turn it on himself nor let another man come at him... that he don’t fight back.
—To want power is corruption already... You hate yourself for being human.
—The self-made man often makes himself out of pieces of his victims.
—Senator Carlin has every characteristic of a dog, except loyalty.

No pas com el xeic de la pel·lícula, el bo sempre perd.

Bé.


~0~0~


Quan dius Acabat, sovint dius, bleixant d’alleujament, Acabat a la fi! car et prenia anys, deu, vint, trenta... (i n’hi ha tants que per manca d’anys mai doncs no acabaràs). Per què? Perquè són dolents, o massa llargs, o massa difícils.

Ara, quan dius Llegit, davallaven com un tònic: és perquè eren fàcils, curts o bons.


~0~0~


Acabat, doncs, no fa gaire, 30-VII-2014, i no pas pròpiament rellegit, tret que durant trenta-cinc anys literalment he assajat de llegir-lo sencer, i cada vegada el trobava repugnant. I ara que l’he llegit del tot, veig que pa mòemu tinc raó.

De Malcolm Lowry, Under the Volcano (1947).


Tres protagonistes repel·lents. Un “cònsol” sempre jurcant beguda, o begut, creient-se banyut, i dolent-se’n, fastiguejat d’ell mateix, supersticiós, “cristià”, marieta, amb afanys de suïcidi, pensant-se que és la gran cosa, i que només pateix ell, crucificat. Son germà, il·lús, un carallot presumit i sense idees altres que xuclades d’altri. La dona del “cònsol”, una coqueta ximpleta, ridícula, enganxifosa, apegalosa, pidolaire, “never think that by releasing me you will be free”. I els mexicans de trists comparses, abominables, execrables, infernals. “Mèxic, el pitjor indret del món (diu en Lowry mateix) on trobar-te fotut; mena de Moloc qui viu de devorar esperits qui pateixen o es troben malament.”

—Maybe the scorpion, not wanting to be saved, had stung itself to death. [Amb això sembla descriure’s. Tan tràgic, el paio. I com tot tràgic, còmic malgrat elleix.] [Com se’n fotria en Norman Douglas de tot aquest sentimentalisme carrinclonet. En Douglas també va escriure un novel·la que s’escau sota el volcà, cinquanta vegades millor.]

Al capdavall es fa assassinar per uns feixistes paramilitars (amb un castellà psicòpata, molt com cal en el seu franquisme grotesc, de cap d’assassins) qui el confonen per son germà, un “esquerrà” qui sembla també haver mort algú o altre. Ara, un cop pelat, que descansats en romanen tots plegats, inclòs la víctima, inclòs el lector, inclosos, cap suposar, el germà i la dona.

Dels dotze capítols, en cinc el cònsol elucubra, pet. En tres la dona. En tres el germà. En l’altre el comentarista del començament (on hom apunta potser a la culpabilitat i la desesperació del cònsol, capità durant la gran guerra d’un vaixell antisubmarí camuflat, on executen els oficials alemanys presoners ficant-los als forns). Altrament cap diferència de to. Tots quatre molt carregats de falòrnies.

—The rending tumult of American cities, the noise of the unbandaging of great giants in agony. [Remor agònica de gegants als quals hom desencasta les benes de les nafres.]
—[El pobre home sempre pet o mig pet, sentint veus (quina comoditat!), una de les quals és la de l’esperit o dimoniet del banyuts]: A pleasant and impertinent familiar, perhaps horned.
—[El cònsol no comprèn xarnec. Es demana si els cartells han estat escrits per qualque azteca qui no domina la llengua del botxí.]
—He crashed on through the metamorphoses of dying and reborn hallucinations, like a man who does not know he has been shot from behind.
—The black soulless buildings stood wrapped in a cold dream of their own destruction. —Thalavethiparothiam, is it? Or strength obtained by decapitation. [Thalvettiparothiam. A les illes Malabar. On el sistema polític és (o era) despotisme del cap de l’illa, triat durant cinc anys seguits, tret que en acabat dels cinc anys t’escapcen. Bon sistema.]
—Everything about the Samaritan (el vaixell camuflat del cònsol) was a ruse. That galley... it could become a battery before you could say Coclogenus paca Mexico. [Coses que deuen fer riure un home qui, gat, sent veus, no en fan gens al lector sobri. Coelgenus paca és una mena de rata, un agutí. Una altra gracieta: Laruelle survived the last war in spite of Guillaume Apollinaire’s being for a time his commanding officer.]
—[Els xarnecs, com tots els pobles agressius, insulten els “indis” i els colonitzats als quals volen espletar fins a l’anorreament, mentre que llurs insults se’ls van tornant en contra; tot el que diuen d’altri és aplicable a ells mateixos. Exemple: avarícia. El colonitzador sempre tracta d’avariciós el colonitzat, ço que és absurd, car és palès que qui roba i abassega és l’agressor.] Interchangeable ever were the terms of abuse with which the aggressor discredits those about to be ravaged.

—[Una altra correguda de bous: tortura de bèstia per part dels cruels, criminals, ignorants.] The bull bellowed, his horns caught in the railings through which, helpless, he was being poked with sticks in what remained of his testicles, tickled with switches, a machete... dust too and dung were thrown in his red eyes... there seemed no end to this childish cruelty.

Tot plegat, no gaire bo.


~o~0~


Acabat (i no pas rellegit en el sentit propi, encara que per la densitat de la novel·la, com gairebé totes les d’en White, he hagut d’anar enrere sovint, i rellegir-hi doncs capítols sencers), 8-I-2013.

D’en Patrick White, The Vivisector (1970).


Biografia d’un xiquet amb traça esdevingut pintor famós. Les seues feinades existencialistes. Nat molt pobre, adoptat per rics, amb una germanastra esguerrada amb la qual viurà els darrers anys.

—Morals! I think they was invented by those who’re too cold to need ‘em.
—I’m at school now, where they learn you to forget what you know.
—Ethical’s a parson’s word.
—Mothers and fathers really didn’t matter; it was between you and death... or something. —[La mare rica qui l’adopta és molt contra la vivisecció, i en acabat l’infant, crescut, sempre veu “déu” com el més cruel (i artístic?) vivisector mai empescat.] I... support the movement for prevention of cruelty to animals... my particular interest is the prevention of vivisection.
—Rhoda wouldn’t die: her rages made her tough.
—A boy who painted a thing like that must have been born a shingle short; or some kind of criminal.
—There’s nothing so inhuman as a human being.
—Like most accusations, it was only half true.

Esdevingut artista pobret, s’exilia vers llunyàries. Una meuca esdevé el seu mecenes. Estimbada a mort de la mecenes, culpa seua en part; culpabilitat, doncs; emmerdament del retrat d’ella; autoretrat fet amb merda, també estimbat.

—There was an armistice. People had begun to rejoice for the privilege of dying in other ways.
—The practice of mere skill, those weightless wet dreams of art, rejoiced his mind and refreshed his body.
—[La meuca, i això és evocador per a manguis, too, ha!] Some big thug who comes upstairs lookun for a stretch you wait for ‘im to knock the wind out of yer or rip you up... when ‘e starts tellun you about ‘is bloody pigeons... you can’t coo enough to please the pigeon-fancier.

Trobada traumàtica (potser també per a l’autor, marieta en temps cruel on no és moda ser-ho) amb el botiguer lasciu.

—The house I shall work in, and die in; it’s on a corner; has entrances on two different streets; you can easily escape from a fire... or a visitor.
—I’ve been accused of loving myself; how could I? When I’ve always known too much about myself.
—He began recklessly, in spite of the lamp-post in the near distance, to expose himself, then to masturbate at the lantana (on hi espia parella cardant). Yairs, all this talk of creation. He sat hypnotized, watching the seed he was scattering in vain by moonlight on barren ground. [Exposa la seua ànima al botiguer, i el botiguer sense ànima només pot exposar el cos.]

Retroballes amb la vella amigueta de sa “germana”, na Boo, ara esdevinguda dues vegades vídua i força rica; amb les amistats dels rics, coneix una grega milionària, amb qui carda amb l’aquiesciència del magnat cuguç. Llavors estada a Grècia amb la grega fanoca.

—After a couple of years, when it was realized he would pay his bills like anybody respectable, and had neither seduced young girls nor buggered little boys, he was accepted by the neighbours with smiles which, if not exactly warm, were the politest any of them could muster.
—He was walking with unusual briskness through the streets, here and threre slapping an iron lamp-post, for company, or because for the moment he didn’t have the means of expressing himself in any other way. [Exacte.]
—Those who have money are always angry to realize it isn’t of value.

Al transbordador es recarrega anímicament conversant amb un altre “pobre home”.

—He felt almost bound to take his revenge by seducing the smallgoods girl, only she might have been the kind who is hiding a crush on her grandfather.
—He was constipated, too: when a smooth velvety stool might have been the great rectifier; much more depended on the bowels than the intellect was prepared to admit.
—Crazy as a cut snake: that’s what art does for yer.

Torna la geperudeta, és a dir, sa germanastra. Ara viuran plegats, els dos força granats, repapiejant sovint i tot. Al capdavall es carda la jovençana qui esdevindria pianista, la qual noieta, després de tot, tampoc no era verge.

—I was born vivisected (diu la germanastra). I couldn’t bear to be strapped to the table again.
—(Es disculpa ell; l’artista és una mena de déu vivisector). I can’t help it if I turned out to be an artist.
—A cat prefers to die in the gutter it belongs to spiritually.
—(Algú garrell.) Sid had been thrown from a horse, and walked forever after with a bent leg; it gave him a curious wishbone look: frail but resilient.
—No artist can endure devoted misinterpretation indefinitely, any more that he can survive in a vacuum of public contempt... or was he the self-centred monster Rhoda accused him of being?
—Shuard didn’t age like other people... the whole man so smooth and preserved... the banality of his mind: nothing like an empty head for keeping the wrinkles at bay.

Pateix atac de feridura al carrer. Mut, immòbil. Vell, aclamat. Exposició retrospectiva. En fuig.

—Anybody who starts telling you about their deep understanding of your work is a bit suspect.
—The worst bitches are dogs. [Com més lletges més males putes.]

Mor trobant l’indi (color blau) que re-cercava; l’havia “vist” amb el primer atac de feridura.

—Not that he hadn’t often been inspired by a successful stool. (La merda, els estronts, font d’inspiració.)
—While all the whirligigs of memory, aureoles and chandeliers, dandelions and tadpoles, pulsed and revolved.
—[Temps, el supergat del tot dedicat a matar. I, si doncs no el temps, rai, l’exèrcit.] Everything private, perfect, reduced to a kill, if not by time the super-cat, by the khaki klan of killers.
—Nothing easy is ever anything but crap. (If crap is easy. No always, nowadays.)
—When you’re living with a person everything comes out in time because you’ve got to find something to say.
—To loose the warm stool he had been nursing inside him as a comfort.

Individus qui pateixen la malaltia del destí.

—Your own sheer drudgery is always sheer shit.

I aquest és el missatge. Bo.


~0~0~


Llegit, 11-III-2013.

De Henry Kane, Never Give a Millionaire an Even Break (1963) [ei, car un milionari mai no juga net; com les majories (i com més aclaparadores pitjor), sempre surt amb avantatge.]


Peter Chambers, investigador privat.
—I am a peasant out of American soil so far back I feel guilty about Indians.

(Amb una solució banal al misteri de la cambra groga inclosa.)

—Although I was spending far more than I was earning, I knew, for sure, that one tip from my new−found friends — on a horse, on real estate, on the market — would, with ease, recoup the difference. Of course I wouldn’t have enough initial capital to invest for a real big gain, but...

—Adultery is sexual intercourse with a person of the opposite sex. With a person of your own sex it is not, in the law, adultery. It is, in the law, cruel and inhuman treatment.

—[Private] eyes are wacky because they’ve got to be nuts to be in the business in the first place — like all chorus−boys are gay. Of course there are always exceptions.

S’embolica amb una actriu desitjada per dos milionaris. Té totes les de perdre.

Li diu la sueca que l’actriu és... She is, psychologically, destructive. There is a need in her to conquer the male, to destroy by subjugation.

“First off he told me that Earl was sticking it up my ass.”
“How?” I said and sipped.
“He blew the duke to the lovely Ingrid. He told her who he was and why he was and who was paying him for what.”

—I knew him but I could not place him; I knew him from somewhere or I knew someone like him from somewhere which is just as bad; but I did not know where in hell I knew him from or the someone like him and that became as progressively aggravating as a burr up the anus. [Her voice was deep, somewhat breathless, like a whisper amplified, and there was a touch of accent, the soft burr of another tongue.]

“You’ve called me stupid, you’ve called me a fool, you’ve called me a lamb. I’ll pass those three. You also called me a stud, a bull, a stallion. I’ll stand up for those three. So kindly take off the scarlet jacket and let’s see how we make out right here on the white rug.”

“In the years that they have been together she has had other lovers but, subtly, always subtly, he has destroyed them. Do you think that David, a towering snob, would have anything to do with you — except for the fact that Arlene has taken on another lover, you, and he must plan to be rid of you, subtly, subtly, even if you have to die (...) there have been many lovers over the years, but David has remained while those others are gone. Some he discredited, some he destroyed in business ventures, some are in jail, and some—simply have disappeared. There is nothing that he is not capable of (...) David Holly is capable of anything. There is ego and ego, and there is the ego that verges upon madness.”

“You ever go to bed with Earl Stanhope?” I said.
“Yes, but that was before you came along, lover.”
Ah, my nymph of nymphs. Nobody got left out of her.

—I looked glum. I had just earned twenty−five thousand dollars and a month’s honeymoon in Acapulco but I had to look glum because my vis−a−vis was an experienced terrier with a nose for rodents and I could not even let him begin to get a smell.

—She was pointing at the car. The rear left tire was flatter than the bosom of a Dior model.

“I’m afraid the man whose prints you gave me could not have killed your Monique, dear Peter.”
“Why the hell not, dear Alfred?”
“Because that man has been dead for the past ten years.”
I came up out of my seat as though goosed by an asp.
“You’re nuts,” I said.

—For almost ten years they were the talk of London and the envy of other parvenu exhibitionists and when they thudded in debacle there was universal sympathy except from those who had been fleeced, and they were many.

Tres boldrons de milionaris, amb el tercer el més inconspicu i doncs el més virulent.

Bé, fàcil.


~0~0~

avui 4 de juny

Llegit (4 de juny 2010) un altre cas d'en Perry Mason. The Case of the Lucky Loser (1957), escrit per Erle Stanley Gardner, és clar.

La cugucia imposada per l'amant al cuguç considerada invasió de propietat... o en tot cas "invasió" de domicili... a tots ops, de potestat... hum... I, també: the irate husband was about to invoke the unwritten law... quina és aqueixa llei d'estranquis que permetria al cuguç de cometre cap... merdós crim passional o altre...? Tot això s'ha de basar en la idea capdecony que la dona pertany al marit.

Així... Assassinat de peix gros qui vol sorprendre la seua dona caça-dots o caça-herències cardant altri... muntatge enrevessat menat pel brutal (i alhora fi) "conseller" de la firma... molt ben resolt al capdarrer per l'estrenu advocat defensor.

...

L'advocat juga amb el punt (irresolt a l'hora de la redacció de la novel.la, potser ara ja n'estigui?) (a nivell federal és possible rejutjar el suspecte, no sé pas si a nivell estatal...) de la doble mesa en perill... si algú s'ha vist sentenciat per un crim... pot ésser rejutjat pel mateix crim... sempre que apugin la "importància" d'aquest crim?





If the prosecution - as a result of poor judgement, poor investigative work, or poor thinking - charges the man with a lesser offense that it subsequently thinks it might be able to prove, the prior case is nevertheless a bar to a prosecution for a higher offense at a later date. (Això argüeix en Perry, mes el jutge no li ho accepta.)

(El fiscal), his face showing his consternation, hurried to the law library in a panic of apprehension... (hà!)

Com més escarafallosament t'emprenyes de quelcom que fas veure que hom sembla imputar-te només demanant-te quelcom altre, més se't veu el llautó. Perry: "It's a simple question, and any show of righteous indignation on your part will be a damn good indication to me that there's something wrong."

L'escena de l'escolta furtiva en dues cambres que es toquen d'un motel... sembla inspiració per a The Conversation d'en Coppola.

Bo.

(Afegit més tard... Doncs sí que sóc ruc. Ara me n'adon que aquest llibre ja l'havia llegit, i recentment , l'únic que en una altre exemplar, i ni sospita... Això què vol dir? És preocupant.)

27 de maig

27 de maig 2008








Llegit de n’Erle Stanley Gardner, The Case of the Runaway Corpse (1954).




Sempre un plaer llegir mestre Erle.



Ací l’assassí és l’assassinat. Ben raonat. I en Perry Mason brillant, com sol i li escau. Qui sembla més ruc que de normal és el detectiu Paul Drake. La Della perspicaç rai. Hi ha una mestressa d’allò més fastigosa de tastaolletes i de xafardera, i sobre la caga dues vegades tractant una altra noia de Lucrècia Borja, volent dir enverinadora i assassina, com si la pobra minyona Lucrècia hagués mai set reu altre que d’ésser una jove intel·ligent, instruïda i catalana (és a dir, per als espaguetis, una entremesa estrangera). Què ens passa per deixar que enemics ens escriguin la pròpia història? Que hi fem el paper del carallot.



Li diu un fiscal: “You’d cut your grandmother’s throat in order to obtain an advantage for a client.” Fa en Manson: “Why not? After all, I’m supposed to represent my clients. Then again you are not my grandmother.” Exacte. I com sempre els deixa tots plegats amb un pam de nas.



Bo.




[El metge “actually sees death take place”. Aquesta frase em duu a pensar això: El mort esdevé la mort. Car, quan mors, et veus desplaçat per la mort; és la mort la qui ocupa el lloc (el temps) on érets. La mort com a agent immobiliari: desplaça totdéu. Fot tothom al carrer. I quan la mort ho haurà envaït tot? S’haurà acabat l’espai (el temps) per a ocupar. La mort és al capdavall el tot. Haurà de ressuscitar. Re-esdevenir...



D’ací els instants a reutilitzar... O potser reutilitzats pels qui encara viuen... Com utilitzen (utilitzem) l’espai adés utilitzat pels morts... Són els hereus dels morts (els vivents), els avatars de la mort. Car ocupen el lloc (el temps) del qui visqué i qui la mort desplaçà.



O... Néixer és ocupar un lloc (un temps); de fet, néixer és fer un lloc a l’espai perquè la mort vingui més tard a ocupar-lo. Som els agents preliminars del gran agent immobiliari, la mort. Som els seus llogaters – li servem l’indret (en exclusiva; no serà per a ningú més) – som assistents seus. Som mort – i, morts, encara més.



Hum.]











* * * * *










Mateixa data, 2007.




Llegit de Sijie Dai, Balzac and the Little Chinese Seamstress (2001) (tr. anglesa del francès: I. Rilke).




Dos noiets molt glots de llibres.



Les autoritats (la burocràcia xinesa) són “molt cruels” amb els rics durant la revolució cultural. El que no s’entén és que si eren tan cruels no separessin els dos amiguets, els quals es passen la novel·la sencera fent-ne de tendres i de lloques. I les autoritats “provincials” encara més rucs, és clar: “férem córrer endavant i endarrere les busques del rellotge tantes de vegades que al capdarrer ni nosaltres no sabíem quina hora fos.”



T’ho creus si vols. “Aleshores tots els llibres prohibits, només en trobaves de científics i els d’en Mao i els seus estiracordetes.” “Fantasiejàvem sobre quins llibres llegiríem... Hi incloíem la bíblia, i el Llibre dels Mots dels Cinc Antics, que hom deia que feia centúries que era prohibit, i que es veu que hi duia les profecies de cinc savis de la dinastia Han revelades d’ençà del cim d’un puig sagrat, on predeien allò que s’esdevindria els propers dos mil anys.” “Una tieta meua, vingueren els guàrdies vermells i davant mateix de casa seua cremaren en una gran pila tots els seus llibres.” “Durant anys les lleixes de les llibreries dedicades a la ‘literatura d’occident’ només duien les obres completes del líder albanès Enver Hoxha.” “El traductor era un gran escriptor el qual pel fet que no el deixaven publicar despengué la vida traduint grans obres del francès.” “El vell moliner l’acusarien de divulgar escrits eròtics, potser acabaria a la presó.”



Quan “moralitat” vol dir crueltat, “moralment” cruelment, “moral” cruel... Els bempensants són els més criminals. Com millor pensen, més criminals. El noi té por dels seus pares, un parell d’‘intel·lectuals’ burgesos, si duu la noia a casa i la troben prenys (tot i que és no pas ell l’autor de la culpable cardada): “the burgeois intellectuals upon whom the communists had inflicted so much hardship were no less strict morally than their persecutors”.




Escena d’(anti)conversió a l’espona del llit del moribund. Tot dogma equival a tortura (mental o física).



La noia de poble... per la literatura desvetllada. Fuig a la ciutat. “Ha dit que ha apresa una cosa d’en Balzac: que la beutat d’una dona no té preu.”



Ves.






* * * * *






Mateixa data, 1998




Acabat, The Tales of Poe, editat per H. Bloom (1987).




Bones contribucions de Barton Levi St.Armand, Walter Stepp, J. Gerald Kennedy i Ken Frieden. La d’en Brian M. Barbour, ves. Les altres, inclòs la del flatulent Bloom, dolentes.



Poe es desprèn del diví “sublim” i parla per comptes d’una “basarda numinosa innominada”, és a dir, d’un déu maligne. Per a en Poe tot és u i tot es corromp, to és en procés de corrompre’s. Uns quants de protagonistes qui es descobreixen folls a l’instant d’intentar d’explanar-se. El coneixement gradual de la malignitat de déu t’hi ajuda, a esdevindre foll.




St.Armand: “Gothicism: the extreme left-wing or avant-garde of Romanticism.” [!] “The veil of Isis is also the ever-changing form of nature.” “The eternal process of Romantic reverie...”



“Eimeric de Girona”, de fet, Nicolau Eimeric, esmentat per Poe a “Usher”, on Madeline és sebollida com na Persèfone i son germà pateix la passió d’Osiris... Els arcans del goticisme.



Stepp parla de la bóta d’amontillat. “As the emblem foretold, Montresor is bound with Fortunato and ‘dies’ with him.” “Montresor demonstrates how one defeats the double: by beating him at his own game, doubling him up.” “The fantasy of a crime without consequences, as every boy has dreamed of doing [!]... if a man might do that, where is ‘the public moral perspective’?” Aquest és l’encant d’en Poe, l’ambigüitat del ‘bé’. “Public moral perspective is but a façade by which knaves are stung and puppies drowned.”



–Què és ésser humà? És ésser borinot bufaforats o ovella gregària...? O quin altre insecte, dius?



Per a Coleridge, “pure reason had no place in politics, where it could only result in jacobinism”, és a dir, en màxima crueltat.



Coneixença s’oposa a coneixement (o saviesa); raó a comprensió; una cosa és el que sabem i un altra com ho apliquem.



Perquè ho digui qualsevol text “sagrat” no vol pas dir que quelcom sigui més veritat que el seu contrari. Els texts sagrats donen espúria legitimitat a manta de criminal mentida.



Poesia: la ment fabrica l’esponjada falòrnia on pot llavors jeure sense tanta d’angoixa. Car saps que el que pretens veure és poètic, ço és, fabricat, et podries permetre, si érets prou valent, d’aixecar el fastigós vel que tapa la malignitat original i llavors ambiental.



Animadversió contra el teòric del didactisme racional, de qui els arguments han determinat el recapte d’idees superficials que el vulgar té a l’abast i qui alhora li nega les pregoneses del viure.



El lector: tan maligne com el dolent del relat, car coneix (i doncs accepta) l’ànima del dolent, i d’ànima (per a nosaltres) només n’hi ha una: la humana.



Qui són els altres? Part del paisatge.



Qui és la dona fantàstica? La qui neix de l’enteniment de qui se la pela.



El “món invisible”, és a dir, el diví, és infern maligne.



Pensa-hi, i tot s’esvaeix: no hi ha altre que un espantall qui pensa; de fet, qui pensa que pensa. Hegel: “Pensar és negar allò que tenim davant els ulls.”



Et repeteixes als instants esdevenidors: hi tornes a ésser, oi? I avall, per les propvinents èpoques immesurables... Sempre tu, tornat a construir amb les mateixes efímeres, ventisses, partícules de matèria.



J.G. Kennedy: “Man’s most abiding concern: the prospect of his own personal annihilation and oblivion in death.”



On ens arrapem abans de caure al pou infinit del no-res...? Als emblemes fictius d’un pseudo-ordre que s’ensorra...



Segons Philippe Ariès: abans de l’acabament del segle disset, “segons percebem les persones als llibres d’història, les persones no havien coneguda de debò la por a morir”. [?]



Qui escriu aqueixes històries? Els fanàtics de la religió. Els únics qui saben de lletra. Si els hagués estat permès als “normals” d’escriure llurs dubtes i llurs pors, aleshores què me’n deies? Qui fot cas de les històries?



La por a ésser sebollit prematurament apareix (diu), en la literatura occidental, cap al 1740. Freud: “L’última font de tota terror és la mort mateixa.”



Rebel·lió: sabem que la tanatofòbia duu en certs casos, paradòxicament, cap a la mort: és una mena d’alleujament de la massa feixuga angoixa de morir. En qualque llivell de l’enteniment quelcom s’alçura contra el fat que ens condemna com a cos a patir la desesperació del viure esperant la mort. El suïcidi llavors és un victòria.



Poe: el qui arrenca el vel de manta de falòrnia rere el qual la terror nua s’amaga.



Qui escriu es revela, si és sincer i no pas un espantall o un pallasso, o un venut al dogma. Qui no escriu no s’acaba de conèixer.



Som el que fem, o som el que pensem? Podem ésser el que fem sense afegir-hi el que pensem (i somiem)...? Podem ésser el que pensem fent abstracció del que fem...? Tot és possible. Només cal tractar d’omplir el buit. Amb què l’omplim, què importa? El cos tornarà a buidar-se tantost tant se val el que hi ficàvem: pensat, fet, somiat... Som un buit tapat amb una façana sempre canviant, sempre efímera.




Bé.

Dictats ensalivats

u d'abril, 2005


_llegit de n'Erle Stanley Gardner, The Case of the Lucky Loser, 1957.

_on uns plutòcrates volen entrampar en Perry. Voldrien penjar-li el mort. Sense reeixir-hi, és clar. Al començament, hom li dóna ordres per telèfon fent-se passar pel mort. Això és el que el destarota temporalment. Àdhuc el cadàver trobat hom creu que pertany a algú altre (a un altre nom), car duu documentació d'un mort previ. Tot maquinacions d'un arregla-taps massa directe (d'un resol-problemes sense contemplacions) d'una companyia familiar, corporativa en diríem ara, el qual s'entén amb la dona del mort.

_aquests llibres que pots llegir d'una assentada, en Gardner els dictava. Per xò flueixen tan suaument. Amb tocs que et demostren la fiçança psicològica que assisteix en Perry: (demana:) "Diríeu que la dona era un pèl excessivament massa amable...?"

_en Ted Balfour (el fillastre adoptat de la dolenta, la seua tietastra) contesta, enrigidit, mostrant un cert empoixivoliment: "Què voleu dir amb això...?"

_(en Perry Mason:) "Vós mateix. Us feia un demanament i prou. I qualsevol mostra d'indignació i de rectitud ofesa de part vostra m'indicarà que us estic tocant qualque fotut voraviu. Així que..."

_al capdavall tot es resol a fi de bé. Bé.


___________________________________


Llegit u-d'abril-1988.


_d'en Knut Hamsun, Sult (1890) - Gana. (Hunger, en trad. de R. Bly.)

_hi tenim un escriptor fent el que pot per tal de merèixer (algú qui em recordava algú altre - jo mateix als meus anys a Barçalona - i encara algú qui em feia content, perquè ni jo no havia estat tan desgraciat... Ni Hamsun mateix tampoc, és clar.)

_Hamsun és estranyament contemporani; encara record l'escena a Pan (que llegia de poc de començar seriosament a escriure, cap al '66) on en un ball de societat, cosa sagrada, no fotem, el protagonista atrau un vell d'allò més digne per a dir-li quelcom a cau d'orella, civilitzadament i amb tota la matràfola, i llavors, per compte de dir-li res, li etziba escopinada. Em va divertit tant. Mai no havia llegida encara una escena tan deliberament alliberadora.

_ara, a Gana, també la saliva, les escopinades, hi surten sovint. Per què...? Potser la censura. De totes les emissions somàtiques, aquesta era la menys tabú d'entaforar entre les pàgines.

_com escriuria ara en Hamsun...? Amb quins element xocaria la gent...? Bé.