Isaac Bashevis Singer

Llegit d’en I.B. Singer, The Family Moskat (1950), traduït del yiddish per elleix i d’altres.

Petita saga d’una família jueva vivint a Varsòvia, sobretot durant el període d’entreguerres. Hi ha el vell Moskat, dirigent d’un imperi obscur de cases de lloguer i negocis guerxos. La seua filosofia, un cop serva les de guanyar, és seguir la saviesa dels vells savis: El millor és no fer-hi res. (Com més embolicat, més es desembolica. Tot es resol sol.)

Quan mor, car ja és molt vell en començar l’historieta, el pes de la narració el duen tres d’altres, de qui les disposicions (les humors, deien abans) mai no canvien, com d’altra banda és normal al món: un seu gendre vivaç i bon vivent, l’Abram, eixelebrat, cardaire, despecec. El secretari del vell, en Koppel, molt murri, sotamanenc, i lladre — farà un fortuna robant els fills del vell, casant-se amb una de les filles del vell — més tard se’n van a Amèrica, però s’enyora i els fa tornar abans la guerra. I sobretot, l’Asa Kheixel, jovenot pipioli qui s’ofega al poble i se’n va a fer fortuna a Varsòvia. L’Abram en una rauxa se l’enduu a casa; a poc a poc, coneix tota la famíla; una de les nétes del vell, la Khadassà, se n’enamora, i ell d’ella, però la noieta la casen amb un ric, i ell es casa amb una fillastra del vell, l’Adela, també ben dibuixada.

Dic petita (la saga) perquè no es fa gaire feixuga, i perquè sembla pus tost un enfilall de contes, bocins d’alguns dels quals després i abans va ficar en contes publicats individualment. Que una novel·la d’aquesta mena sigui un reguitzell de contes no és dolent, al contrari. Només en l’ècdota anècdota se serva l’interès de la narració. Tot altre tendeix a ésser pallerofa — i n’hi ha àdhuc ací; les sagues no saben estar-se’n.

L’Asa Kheixel, un somiatruites quietament desesperat arriba, doncs, fastiguejat del poblet: ja no pot aguantar més la cotilla de tanta d’ortodòxia inútil — potser serví segles ha, però ara només engavanya i entrebanca. És ell qui fa de testimoni en l’enderroc total de la rica, i alhora esquàlida, vida jueva de Varsòvia i voltants. Tot se’n va en orris sota els seus ulls incrèduls. I tanmateix coneix goig, tant amb l’Adela, la primera dona, com sobretot amb la Khadassà, però mai no es pot desempallegar del sentiment d’inutilitat que és viure. On l’heroi, és clar, no és qui fa més salvatjades, ans qui s’adona que malsura per un freu relliscós ans procel·lós entre fraus d’etern no-res — i així i tot va anant fent, fins al torb darrer. Tots plegats, tant d’esperar el messies, i com diu un estudiós també moribund, quan les hosts nazis són a portes de Varsòvia, en l’última línia del llibre: ‘‘La mort és el messies. I aquesta és l’autèntica realitat.’’

En veure l’indret de Varsòvia per primera vegada, Asa Kheixel, li fa l’efecte d’haver’l ja vist o somiat en una vida anterior. (Això de la repetició, és clar, és precisament l’intimació de l’infern — com descobrí a The Third Policeman Flann O’Brien.) De seguida s’enamora de la Khadassà. Pensa, creient-se que mai no en serà estimat, tant se val, no cal capficar-s’hi tant; i després de tot, si el temps no existeix, aleshores també ella ja és un cadàver. (És a dir, som cadàvers, i la repetició interminable és el nostre càstig. Som morts i a l’infern.)

Tots els llibres comcal (diu) prometen que la felicitat, el benésser, es deseixen naturalment de l’aplicació de la moralitat. (I tanmateix ja en veus el resultat.) S’ha empassada l’Ètica d’en Spinoza i la duu constantment, però no sempre en té prou amb aquella mirada cínica a l’ésser, i de cops s’alçura. No entén com l’història (aquella farsa per a farsants) sempre exalça els més criminals. Es demana: ‘‘What sort of world is this, where the order of things is continual murdering, looting, and persecution and where at the same time the air is filled with phrases about justice, freedom love?...’’ Res no ha canviat. Els mateixos assassins omplint-se la boca amb les paraules buides. Ara afegint-hi la gran mentida: democràcia, o la tirania de les majories enverinades. Diu, cal al capdarrer la seua germana: ‘‘Yes, the scum of the gutters has floated up to power now.’’ La bromera de les clavegueres ha surada cap al poder, com ara, i com gairebé sempre. Car aquest és el joc trucat (venut) de la política: el més brut sura, el qui vol manar, és a dir, el qui et vol obligar a fer la seua voluntat.

Tornant a l’Asa Kheixel, la seua joventut (la seua innocència) el traeix sovint. Diu: ‘‘Ens maten a cada generació. Si no fos pels escorxaires i botxins i pels pogroms, ja fórem centenars de milions.’’ Això no s’aguanta enlloc. El fet que els assassinin és perquè ocupen massa lloc. Si no els assassinaven, n’ocupaven més. D’on, com més eren (i més rics) més enveja i odi aixecaven. Si hom no els hagués delmats, foren el nombre exacte que calia per a sobreviure. Com sempre. I, per això, ell sempre pensa que la solució als problemes del món és el control absolut de les naixences. Ja hi arribarem, gràcies a la genètica. Potser ens sortirà malament. Però no hi ha altra solució que recolzar’ns-hi. Això, o l’anihilament que ens prometen els religiosos (i excedents productors de cadàvers, tant acabats de néixer com acabats d’assassinar en guerres vanes).

Quan festeja amb la Khadassà, li diu: ‘‘Ens hem deguts conèixer abans, en qualque altra encarnació.’’ I ella respon: ‘‘De debò ho creus?’’ Diu: ‘‘L’ànima és immortal.’’ I tanmateix, dues pàgines endavant, escriu la noia: ‘‘Hem parlat del llibre Sexe i Caràcter d’en Weininger. I ell (l’Asa Kheixel) està d’acord amb Weininger que les dones no tenen ànima.’’ (Com s’entén? Un malentès? Diem qualsevol cosa per a cardar?)

Segons el Talmud (i el ric amb qui faran casar la Khadassà ho recordarà): ‘‘Val més anar darrere un lleó que no darrere una dona.’’ Més tard es demana: ‘‘Potser ella, l’adúltera, és el vaixell per a l’esperit d’un sant, la purificació del qual li toca a ella d’acomplir’’ (amb els seus pecats; així, doncs, la dona té una ànima, però per això li serveix: per a purgar el pecadets d’un altre? Diu el Talmud: ‘‘la dona és un dels més menyspreables animals fets per déu.’’)

Problemes metafísics d’allò més carallot empalleguen la vida dels jueus. Els vells (i els joves ortodoxos) només esperen una cosa: el messies (encara, i encara). I això rai, quan ve la guerra i saben que se’ls enllesteix totalment l’existència, això també era necessari. Tot aquest daltabaix escruixidor, prou venia profetitzat pels antics. Són els dolors de parturició del messies. El messies al capdavall a frec de néixer! Albíxeres. [Això en fóra la primera vinguda per als jueus, però els cristians sempre darrere xumant, això fóra per a ells la segona, per què els evangèlics americans tan perillosos tant es deleixen. L’esperen amb candeletes i l’encoratgen tant com poden. Per exemple, per això són tan pro-jueus. Si podien fer que tots els jueus es concentressin a llur indret (Israel), aleshores acomplien una condició sinequànon per a la revinguda del crist. La qüestió doncs és merder rai. L’apocalipsi ho mana. D’aquest merder, prometen, neix el nou duce, el nou conductor, el qui se’ls enduu al paradís (els jueus ara que es fotin, eh?, només eren instruments), el messies, el crist renascut i final, el führer, la fera crua d’en Yeats, la Terra en un cove per als nihilistes pescadors de mort, els folls religiosos dels collons.]

Mentrestant, el racisme de la púrria polonesa és sempre al cresp. Consira un cantiner: ‘‘Els diaris tenen raó. Aqueixos jueus es menjaran Polònia com un eixam de llagosts. Pitjor que les hordes moscovites i les de Suàbia.’’

Després que, gràcies als alemanys, els polonesos han recobrada l’independència, en acabat d’una centúria presos i dividits entre els ‘‘porcs russos, prussians i austríacs’’, ‘‘i ara això serà un paradís per als jueus qui tant hi lluitaren’’, hi ha una conversa entre bòfia i detingut, quan ja Polònia s’està tornant ràpidament nazi contra els comunistes, i alhora els feixistes polonesos (les hosts d’en Nara) esdevenen molt actius en llur acarnissament contra els jueus.

Un pèl abans els alemanys no ataquin Polònia.
—Com és que tants de jueus són comunistes, demana el bòfia.
—Hom no ens permet d’entrar de funcionaris ni d’entrar a les fàbriques, què altre ens queda. L’antisemitisme ambient crea el comunisme, diu el jueu.

Alhora per als jueus polonesos, els jueus lituans sempre són ‘‘uns porcs’’.

El desori s’instal·la. Només hi ha la solidaritat dels uniformats, dels robotitzats enemics, com sempre: els armats, els organitzats en escamot de llop, els sedecs de la sang d’altri, els bàrbars ben ensinistrats amb falòrnies, amb paraules piadoses d’embalbir la consciència.

I el religiós babau content: ‘‘Aquests són els torçons per al messies. Les guerres de Gog i Magog. La cosa comença. Idiotes, prou ho veieu. Tal com bé diu el llibre d’en Daniel!’’

Bon llibre. Ara, cal pendre-se’l com un endreç de contes, llargària on en Singer sempre excel·lí.