Vint de novembre

20 novembre





2007 – Llegit, de n’Agatha Christie, They Came to Baghdad (1951).




Divertida aventura. Espionatge. Conxorxa mundial dels sobergs. Com qui diu, la màfia dels jueus. Els qui es creuen “sobre-homes” volen imposar la guerra entre els dos camps hegemònics, per tal en acabat d’instaurar el mil·lenni ells mateixos damunt les ruïnes. I tanmateix llur vanitat els desfà. Volen ésser, com el diable més gros d’en Milton, qui s’estima més batllir a l’infern que servir al cel. “Better to reign in hell than serve in heaven.” I ella, la protagonista, quan està enamorada del fi “dolent”, qui té una cara preciosa de Llucifer, això ho troba bé, tot i que la tracta com una gossa: “Good girl!” “(She’ll swallow anything.)”; ara, en acabat, quan veu que ella només era un peó al seu joc mortífer i que ja l’hauria pelada si no li fos encara d’ús, troba que humilitat és el compta i que val més esclau al paradís que no pas amo a l’infern. “She reflected that vanity was a strangely blinding quality.” Veu que l’humilitat és el que ens fa humans.



I tanmateix, ni ella, ni l’escriptora, no se n’adonen que és vanitat creure que com a anglesos són superiors; arreu senyals del sentiment (boig, vanitós) que Iraq els pertany (als britànics, com ara a llurs hereus els ianquis). D’on llavors tantes de notes d’humor, sobretot on l’autora no es pensava ficar’n cap. A Baghdad, “there were Europeans too: English and foreigners.” [Hà]. [I tothom hi fa setze, i s’hi escura la gargamella sorollosament i hi escopina pertot.] “He hawked and spat, not too violently, just to be in the picture. Twice he blew his nose with his fingers.” [Tant unbritish, cavà?] “A kind of Anglo-Saxon intolerance of foreigners swept over Victoria.” [Quan, és clar, l’estrangera és ella.] “Before an imperious Briton who means to get his or her own way, barriers nearly always fall.” “He clearly preferred people to work for nothing. But that, thought Victoria, was a sign of common sense.”



La conya. Ple d’inconsistències, coincidències i falsedats, i fàcils claus, però és clar això fa l’aventura més intrigant. “The most preposterous rigmarole you ever heard.”



Hi toca bo i retratant els fanocs de tot el món: [“It’s always Inshallah, isn’t it?” “Yes, nothing like laying the responsibility upon the Almighty.”]



Ressons de contemporaneïtat? “The whole world, it seemed to her, had suddenly become Baghdad conscious.”



I això: “‘How I’d like to tear it off her,’ thought Victoria with a reversion to primitive female savagerie.” No pas tan caralloteta ella, doncs.



I: “There are advantages in a knife – noticeably noiselessness.” “I never object to believing impossible things – they are so often true.” “It is most unsuitable for an Englishwoman to be wandering about alone in the wilds.” “Time doesn’t mean anything out here. Once one gets that into one’s head, one finds a curious satisfaction in it.”



Bo. Una bona estona.






------------------------------







El mateix dia. Mes l’any 1995. Llegit, d’en Victor Bokris, Transformer (The Lou Reed Story) (1995).



Molt umflat, repetitiu, mal escrit, prolix. Amb cent pàgines n’hauria tingut prou, i de lluny. En canvi, te n’endinya 400. Ara, parlant d’en Rabinowitz (en Reed), li dóna amunt-i-avalls que ens vol fer creure que són d’allò més estranys. De fet, es tracta d’un artista amb ambicions i autoodis (dubtes). Ço que és totalment com ha d’ésser. Als divuit (com jo), electroxocs. Escopòfil, és a dir, escriptor. Burroughsià a estones, és a dir, imitatiu. Allò de “no sóc ningú; vaig buit; hom m’ompl d’allò que vol; imit sempre qui tinc davant...”, etc. Típic. I petitburgès, amant dels gossos. Dependent d’amfetamines – és clar, amb la feinada de donar la cara tan sovint en un ofici tan desagraït.



[Tot amb tot, el llibre em descobreix detalls d’Àcid, aquell tom per a mi emblemàtic, que llegia en alemany a principis de 1970. Adu hi ha a “Àcid” la Nico, dels Velvets, qui moria a Eivissa el 1980.]



Llunàtic Reed: un dels manetes (escarrassos de la feina) qui acompanyen els tocaires ha de servar el canemàs de la bateria (que s’escau en aquella saó que fa figa), i tanmateix en Reed ordena el timbaler que s’hi fiqui amb més i més embranzida, posant doncs en perill els timpans de l’obrer.



Bon toc: “L. R. is the incarnation of misery. For many people misery is an attractive, seductive subject. Teenagers identify with suffering, basically. That’s what misery is about, it’s about obsessiveness.” Si ho eixamples semànticament, els avars són patidors obsessius.



Quant a l’obra, ves.







-----------------------








L’any 1997. Llegit d’en Boileau i en Narcejac, The Living and the Dead (1956), trad. del 1958.



Tornada a anomenar Vertigo, pel fet que en Hitchcock la duu al cinema amb aquest nom.



Traducció d’en Geoffrey Sainsbury sorprenentment bona; en serva l’ambient, el to, adu el diàleg, bo i lleixant-hi estar bocins característics en parisenc. Un advocaderri molt ximplet i envejós s’obsedeix amb la dona d’altri, un antic company de “fac”. La gran cosa, és clar; i tanmateix que ben lligat! Lent i impertorbable desenvolupament de l’argument, estil Japrisot.



Llas, greu moralització que al capdavall espatlla el relat! L’industrial hauria d’haver-lo utilitzat com tenia conjuminat, i llavors eixia de la peça guanyant-hi; la dona hi guanyaria si fos més puta, garneua. El figafluix i fava de Flavières es creu que ell, qui és viu, és mig mort, perquè no sap viure i és un acollonit, i en canvi ella, na Magdalena, na Renada, na Paulina, és, tot i morta, molt més viva: arrossega pel cap baix tres vides. Etc.



Aquest bocinet: “On és enterrada?” “A Saint-Ouen. La malastrugança l’empaità fins i tot allí. Quan els americans bombardejaren La Chapelle, tot aquell pany de cementiri que toca la via el van ficar damunt davall. Hi havia ossos esbarriats pertot arreu, barrejats amb trossos de lloses. Em sembla que van fer dir una missa allí mateix i els van tornar a colgar.” “I la tomba d’ella?” “Com la dels altres. Res a trobar-hi. [...]” El vell qui es feia amb cartró una sola de sabata va remugar: “Inútil de compadir’s dels morts. Prou estan millor que no estem naltres.”



Si fos contat en primera persona (i no pas en tercera!), estil Jim Thomson, hi guanyaria qui-sap-lo.



Bo doncs, si fas abstracció (grossa abstracció) de l’acabament dolent – (ella se n’hauria d’haver anat fotent-se-li’n d’allò pus) – i de la moralització amb la mort gratuïta del criminal. Llas!