27 de desembre

Vint-i-set de desembre.





Enguany, 2007.





Acabada d’un maleït camí – se m’arrossegava fa tres o quatre anys entre els muntets de llibres començats i penjats, la novel·la més merda que he llegit mai. De Harry Crews, Scarlover (1992).



Estranyament mal escrita, dolenta i repel·lent. Confiava que en algun tram es mig arreglés. Al capdavall, d’en Crews me n’havien agradades algunes, com ara Feast of Snakes, i Childhood. Mes avui, res. Els personatges tots fastigosos, les accions ridícules, el llenguatge mortíferament pec. Jamaicans amb màgies, pallussos amb manies de pallús. Per què ficar’s a l’esperit de gent tan pobra d’esperit? On és l’avantatge? És com si et banyaves en suc de draps bruts.



Shittiest novel I’ve ever read.






* * * * *






El mateix dia, mes l’any 2000




Acabat, d’en Robert Brasillach, Comme le temps passe (1937).



N’havia anats llegint, de l’any 81 ençà, bocins, mes fins ara no la llegia d’una arrossegada de bol.



Conte narrat per un personatge invisible i fet (el conte) de fragments més o menys explícits i reeixits – la millor part la que toca els primers anys del cinema – cinema de firetes, de poble en poble, traginant el material, bo i portant damunt com qui diu tots els ormeigs dels nous putxinel·lis.



Moltes de referències catalanes; adu bocins de cançons en català, i un independentista tractat d’una faisó simpàtica [tot i el nacionalisme bord de l’autor i fins i tot el seu embadocament davant el feixisme xarnec]. El seu concepte de raça sembla d’allò més innocu. Empre el nom “raça” per comptes de dir mena, espècie, estil, classe, etc. També hi veu de lluny quan torna a albirar per a Europa una pau-unió entre Alemanya com a dirigent majoritària i la resta molt empeltada de gavatxisme.



Amb una darrera part estranyament zolenca.



Tot plegat, força agradívola.






* * * * *






L’any 2001.




Llegit de n’Anònim (?), Berlinguer i el professor (1975).



Novel·leta “profètica” [no n’endevina ni una!] que de fet es llegeix com a història romana antiga. A Itàlia, els americans i els “cristians” donen als comunistes el comandament de la societat (allò que hom en diu erradament “poder”, quan poder és en realitat l’aquiescència dels governats). El subterfugi funciona. Els comunistes fan treballar els obrers (sempre engalipats) i així l’estat, arreglat, torna a rutllar.



Ves.





* * * * *






L’any 2002.




Llegit, d’en Rex Stout, Bad for Business (1940).



Cas resolt per Tecumseh Fox, no pas per en Nero. Ben treballat, amb força detalls ambientals – amb un idealista comunista i tot (força sapastre, pobrissó).



Bona.



(Esmenta la juguesca durant el XVIII entre l’estadista Charles James Fox i el dramaturg R.B. Sheridan – cinquanta mil lliures – posant messions a la gota de pluja que davalli (de les dues triades, una per cascú) la primera al capdavall del vidre de la finestra!)





* * * * *






L’any 2006.




Llegit, d’en William Trevor, Death in Summer (1998).



Afegint-hi llorda virosta, com si no en teníem prou: banalitat de l’estupidesa – la mort qui s’enduu idiotes – idiotes qui no van gaire lluny – poca passió, poc intel·lecte, no gaire de re. “Nausea spreads in his stomach, where drama at a remove brings usually a ripple of pleasure.”



Aquest paio, quin gamarús. Qui balafia l’estona enraonant exclusivament de llanuts? Així són els seus llibres: drames remots que duen amargor – i res més – au, som-hi amb d’altres afers; car qui es pot identificar amb gentota tan tarada? “Her compassion faltered: shame creeps through guilt and feels like retribution.” Qui vol viure així...?



Parla de l’eixut anglès de 1976. “El pitjor en dos cents anys” – i jo qui hi era en tinc magnífics records – i tots els altres indigents a Leeds – vacances a la platja, com qui diu, per les valls verdes dels voltants, amb els brooks tritlletjants i els kingfishers rabents i els sticklebacks serpentins – aquell home es plany per plànyer’s. Quina plepa.



I el seu llibre s’oblida tost. Ves.