Sis de desembre

Sis de desembre.









El 2007 – acabat de llegir, d’en Tanizaki, Junichiro N’hi ha qui s’estimen més les ortigues (1928) – [tr. a l’anglès d’en E. G. Seidensticker: Some Prefer Nettles (1955)].



Relat centrat en un esteta lleugerament “degenerat” qui perd la dona al capdavall perquè s’estimaria més viure amb una nina. I si fos que no pogués ésser amb una nina de carn i ossos, tant se val, una nina de bunraku faria al cas. El somni de l’exquisit fóra que la dona fos nina – nina i prou. Confon doncs dones amb nines, i nines amb dones. I fins i tot esdevindre titella o nina fóra un objectiu a atènyer – ànima neta, sense voluntat, amb serenor ans estabilitat de nina – ah!



El títol ve de la dita: “Cada cuc té la seua fulla amiga, tret que n’hi ha qui s’estimen més l’ortiga.” Com ara algú doncs qui té una bona dona i tanmateix no n’està prou satisfet, i es desficia per tindre’n una d’“occidental”, ben blanqueta i educada, parisenca si pogués ésser, o angleseta... [I així s’eixoriveix per tal de “veure’s” de trast en trast amb una prostituta una mica “impura”, llas, car no és pas blanca del tot (és mig russa mig coreana).] I el racisme hi és tan arrelat i normal que fins i tot en un refinat ans il·lustrat com ell, qui ni se n’adona que ho és ni creuria que fos res dolent si se n’adonés, és tret constitutiu del seu tarannà, tret cultural doncs que no el diferencia en res de la resta dels qui són de la mateixa cultura. I així tot rutlla com cal. Car tots som racistes per natura (i natura naturalment és també cultura!).



En acabat, la dona troba “millor company”... Doncs som-hi, millor, tu; això no vol pas dir que li sigui infidel. Vol dir que és una dona pràctica, és com caldria que fos una dona “alliberada” i qui sap com s’ha viure.



Tot i que és tan “modern”, doncs, té trets reaccionaris que l’atansen al seu sogre – de qui la “passió” són les nines i ninots del teatre antic – i de qui la druda (trenta anys més jove) és una figureta de donzella educada només per a servir el “senyor” – una figureta de porcellana tanmateix humana, i adu irònica i crítica sots el vernís – aquesta noiella amb kimonos vells com els que porten les nines de les peces de teatre antigues és l’exemple de qui li aniria bé al protagonista – exemple de persona feta nina que voldria – (i que al capdavall obté).




Bocins de text:



–Ets un adorador de dones – els qui adoren les dones s’estimen més la cortesana que no la mare. Hauries d’haver romàs solter. Els qui adoren les dones mai no troben la dona perfecta.



–Has de fer com els xinesos – menjar molt d’all – així no agafes cap malaltia.



–L’encant d’aqueixes cançons ve del fet que els qui les feien tant se’ls en fotia si la gent les entendria o no.





Detalls:



Força converses iròniques a l’estil tan plaent d’en George Meredith.



Les rivalitats entre ciutats, llogarrets i regions – i com els accents revelen l’origen – i els vestits i el teatre. Com tot s’hi val per a la distinció.



Bon gust del sogre: adquireix els quinze magnífics volums del text de les 1001 nits, d’en Burton, amb les meravelloses notes que en Burton hi afegeix. Parla de clàssic! El gueto es vol amanir les velleses.



El “desfici del titellaire”, malaltia que de trast en trast embolica l’esperit de qualque pagès a l’illa d’Awaji: “Va de casa en casa amb un titella petit i, tantost algú el lleixa entrar, hi recita qualque passatge triat, fent alhora de cantant i de titellaire; la mania de les nines el pot dur a la ruïna, perd predi i masia, i en certs casos cau en follia.”



Teatres de poble – “els canfelips reduïts a l’existència d’un parell o tres de galledes lleixades a la vista de tothom – cap amagatall possible – d’on que tant dones com homes els calgués emprar doncs les galledes sense inhibició”.



Banyeres de l’antiga tradició – l’aigua bruta “refrescada” amb te de clavells d’espècia; amb, per comptes de sabó, bossetes de segó; i les dones es freguen, per a més emblanquir-la, la pell amb cagadetes de rossinyol.



Bo, bo.









* * * * *








El mateix dia. L’any 1998.



Llegit, d’en Flann O’Brien, The Dalkey Archive (1964).




Excel·lent divertiment tanmateix espatllat per un darrer capítol fet a la xamberga, de final abrupte i belleu significador que tot allò que el precedia no era sinó falòrnia adventícia.



Bons tocs sobretot al començament – em feia l’efecte que l’havia escrita jo – tants de punts de contacte!



Algunes bestieses massa desenvolupades – com la taujanada de les bicicletes.



Força joyceà en el diàleg, tot i que llavors s’hi revenja, bo i acusant en Joyce d’ésser un pusil·lànime llepafilós.



Dualisme típic: dimoni vencé déu – i ara fa creure, diabòlic, és clar, el contrari.



Escenes d’en Dant, tret que revisades i millorades.



Bo!