Vint de març

Vint de març de 2008.




Tornat a llegit, d’en Nathanael West, Miss Lonelyhearts (1933).



Sempre una delícia llegir en West. Ací, la impossibilitat d’ésser bo en un món construït per divinitats malignes. [No marcaré els mateixos passatges que ja marcava. Però sempre hi pouaries amb sort assegurada.]



Contra els irònics, els estoics, sempre fotent-se’n d’aquest món de merda; si ets prou sensitiu, en pateixes sense guardó ulterior possible, i sense solució; no en superaràs mai la superioritat implícita (dels qui se’n foten). “Was their nonsense the only barrier? Had he been thwarted by such a low hurdle?”



Hom se’n fot també de les seues bones intencions. “Remember, your job is to increase the circulation of our paper.” El negoci és el tot, la resta punyetes.



S’esguarda el monument. [Com ara qualque estela funerària.] “It seemed red and swollen in the dying sun, as though it were about to spout a load of granite seed.” (Són totes les seues angoixes metafísiques d’arrel sexual? La repressió duu a la mística més fava i visionària.)



Bon toc: “Americans have dissipated their radical energy in an orgy of stone breaking... they have done their work hysterically, desperately, almost as if they knew that the stones would some day break them.” Exacte, poble d’afamegats esdevinguts, per un excés de misèria, avariciosos.



Deprimit, tot ho veus negre. “The guests are dressed in black, the waiters are coons, the table is a coffin... you serve caviare and blackberries and liquorice candy and coffee without cream...”



“We are not men who swallow camels only to strain at stools.” Qui el nodreixen de falòrnies, la caga fàcil.



El poder és tan destructiu que destrueix àdhuc els somnis. “Men have always fought their misery with dreams. Although dreams were once powerful, they have been made puerile by movies, radio, and newspapers. Among many betrayals, this one is the worst.” Amb la religió que col els rics, tota la propaganda per ells pagada s’adreça a puerilitzar la població. Àdhuc els somnis corromputs.



El discurs del ferit, de l’explotat, ja ve enllaunat. Ens fan pagar amb l’ànima corcada (injectada amb llurs fórmules quotidianes de notícia cuinada) àdhuc les paraules paràsites que després emprarem per a definir-nos. Aquell qui té el cor massa nafrat “was making no attempt to be understood. He was giving birth to groups of words that lived inside of him as things – a jumble of the retorts that he had meant to make when insulted, and the private curses against fate that experience had taught him to swallow.”



Molt bo.







* * * * *







Mateixa data, any 2005.





Tornat a llegir, d’en Vonnegut, Breakfast of Champions (1973).



[Perquè els dos textos s’adiuen tant, aquest articlet l’he ficat amb l’escaient ans complementària exposició d’en Slater publicada a la revista Quest, Novembre, 1977.]



[Ull viu, doncs. Aquest articlet no té res a veure amb el cos al cel anomenat Plutó. Es veu que aquests jorns només genteta molt dadapelcul i carrincloneta parla del cos al cel anomenat Plutó...]



[En canvi, aquest articlet té molt a veure amb el feixista merdileny amb la piscina privada en terra de tothom i per a ell aliena (car enemic) – aquest feixista és el menjamerda típic. Hauria d’ésser condemnat per cap tribunal popular – (ep, si tot rutllés com caldria que ho fes) – a nedar en bassiot de merda fins a la mort, fins que es negués en merda – s’ennuegués de caca – i al cap i a la fi, ai, aquest és el seu desig més poderós, el desig que el fa fotre tot el que fot – (tan malament i ofenosa com pot).]




–Plutó, déu dels inferns, amo de la merda i dels diners.

–Qui Plutó ataca, pena en l’infern, és a dir, en la merda del fer-se ric.

–Tot ric ja és a l’infern, xipollejant en merda ans rabejant-s’hi; ei, carrinclonament comptant-hi pistrincs.

–Si tothom qui adquireix un poder el pren a altri, tothom qui adquireix més riquesa la pren a altri. Hi ha sempre la mateixa substància. La riquesa no és crea, és pren.

–Mort doncs a en Plutó i a tot seu adepte i coledor.

–Hi ha qui acunça i hi ha qui escunça. Qui molt acunça poc escunça. Més val viure en aire lliure i net, que no pas robar per les penombres de la mala llei, i anar abassegant, i rabejant-se en allò que hom (feinejant) va cagant: l’or.



Tant se val.



Diu en Kurt Vonnegut, a L’esmorzar dels campions, 1973.



Kilgore diu al seu lloro Bill: “Bill, me’n vaig de la gàbia, però hi tornaré. Només vull que vegin allò que mai no ha vist ningú en un festival artístic... un representant dels milers d’artistes qui han esmerçada la vida sencera a cercar la veritat i la beutat, i no han trobat sinó un zero qui ressona ben buit.”



Això li deixa escrit el seu fill quan d’estranquis se’n va a la guerra: “Em fas pena. T’has arrossegat pel propi forat del cul amunt, i t’hi has mort.”



[Certs blancs del poble per no haver de dir “negre” diuen “rens” – i així en poden dir el que volen davant tothom, sense que hom en pensi estrany.] “El problema amb els rens era essencialment aquest: Als blancs ja no els servien per a gaire res els negres – home, servien als gàngsters qui els venien cotxes usats, i drogues i mobles... Tanmateix, els rens s’anaven reproduint. Així que hi havia pertot arreu aqueixos animalots negres i inútils, i alguns amb molt mala jeia, amb un tarannà de som-hi, agafa’t i malament rai...! Hom els donava cada setmana petites quantitats de calers perquè no es posessin a robar-ne. Hom deia de regalar-los també droga dolentota i de bon preu – per tal de tindre’ls desmenjats i alegrets, i desinteressats en la reproducció.”



Si un tal Robert “s’havia graduat a West Point, una acadèmia militar que convertia els joves en maniàtics homicides per tal d’emprar-los a les guerres...” En Bunny, el fill marieta d’en Dwayne [son pare “l’envia als deu anys a una acadèmia militar, una institució, de qui les soles devocions són l’homicidi i l’obediència mancada de tot humor... perquè diu que s’hauria estimat més néixer dona, pel fet que allò que els homes feien era sovint cruel i lleig...”] – en Bunny, doncs, “passà vuit anys a l’acadèmia militar – vuit anys d’activitat ininterrompuda, consistent en esports, datpelculisme i feixisme. Datpelculisme era l’activitat d’introduir la xil·la al forat del cul o a la boca d’un altre, o que la xil·la d’algú altre fos introduïda a la boca o al forat del cul d’un mateix. Feixisme era una filosofia política prou estesa, i que consistia en declarar sagrada de totes totes la nacionalitat i la raça a la qual el tal filòsof s’escunçava de pertànyer. Exigia un govern autocràtic i centralitzat, encapçalat per un dictador. El dictador tothom l’havia d’obeir, digués el que volgués.”



El “ren” Wayne l’han tret de la presó, però “enyora fotre els companys per la boca o el forat del cul, i enyora les sovintejades avinenteses quan els altres el fotien pels mateixos indrets, i enyora el pelar-se-la, i enyora el fotre’s les vaques de la lleteria de la presó – tots aqueixos elements normals en la vida sexual del planeta, això segons ell creu.”



Karabekian, artista ben pagat, defineix la veritat : “La veritat és qualsevol bestiesa que el meu veí es creu. Si vull ser amics amb ell, li dic que em digui què creu; quan m’ho diu, dic: Oi que sí...? És ben veritat.”



Dues curiositats: Quan en Kilgore i el director de la salota de cinema brut tornen a casa i són atacats i deixats per morts, la bòfia vol saber d’en Kilgore qui els ha atacat. Diu en Kilgore: “I a mi què m’expliqueu. Podrien haver estat gent d’un altre planeta i tot. Potser eren gas intel·ligent de Plutó.” L’endemà els diaris diuen: “Malfactors de Plutó segresten dos ciutadans.” I el jovent s’empesca una banda de malparits: Els De Plutó.



I una predicció exacta. Un llibre del 1973 que prediu l’adveniment del simi assassí Buix. “En Kilgore no sabia distingir entre polítics: per a ell tots eren ximpanzés amorfs i entusiastes. De fet, havia escrita una historieta que es deia: Salut al cap d’estat, i que tractava d’un ximpanzé optimista qui esdevenia president dels Estats Units. Portava una jaqueta blava amb botons daurats, i portava al butxacó, brodada, la insígnia del president, i pertot on passava les bandes militars tocaven Salut al cap d’estat, i ell content com un gínjol que estava. Botava amunt i avall.”



En una botiga de queviures, en Kilgore troba que un polític li diu que la xoqui. No sap que es tracta d’en Rockefeller, el governador de Nova York. “Tret que en Rockefeller no solament era governador... Gràcies a les lleis peculiars a aquella banda de planeta, en Rockefeller tenia permès d’ésser el propietari de vastes zones de la superfície de la Terra. I d’allò que hi hagués sota la superfície, fos petroli, fos minerals... Controlava doncs més de terra i fonts de riquesa que molts d’estats... Aquell havia estat el seu destí d’ençà de néixer. Havia nascut amb aquesta flor territorial al cul. Com anem, company...? Li va demanar. I en Kilgore respongué: Ves, anar fent.”



En Kilgore troba més tard un vell miner. Les mines pertanyen a en Rosewater (que és un àlies per a en Rockefeller mateix.) En Kilgore demana al miner com podia treballar per a una indústria que l’únic que feia era destruir l’ambient. El vell diu que sempre estava massa cansat per a pensar-hi. “I al capdavall de què et serveix preocupar’t pel que no et pertany...?” Li diu a en Kilgore que se n’adoni que els drets miners del comtat sencer pertanyen a la companyia d’en Rosewater, els avantpassats del qual compraren aqueixos drets tantost s’acabava la guerra civil. “I la llei diu que si algú és propietari d’un terreny que rau part dessota (on tu hi vius o hi fas la viu-viu, o on no hi ficaves mai ni els peus, tant se val), tant se val, li has de deixar que faci el que vulgui i destrueixi el que vulgui a la superfície per tal d’arribar-hi... Per tal d’arribar a la seua propietat subterrània pot fet malbé tot el que hi hagi entremig. Els drets de qui té re a la superfície no valen res comparats als drets del qui hi té res a sota.” El miner fa memòria d’algunes lluites per a forçar la companyia que tractés els miners com a éssers humans. Llavors la companyia cridava la bòfia del comtat i de l’estat, i la federal, i reclutava bòfia privada i els esclafaven. “Mai no he vist un Rosewater, i tanmateix els Rosewater sempre guanyaven. Aquest món pertany a en Rosewater i s’ha acabat.”







* * * * *






Diu en Philip Slater, a la revista Quest, Novembre, 1977.





Vist sota el punt de mira capitalista [adoptat (gràcies al martelleig de la propaganda) per l’ample del públic], els rics estan beneïts per certes habilitats o destreses, i capacitats, fins i tot quan tota llur riquesa els ve del fet d’heretar-la... Hom creu generalment que amb els doblers es pot comprar qualsevol cosa, fins i tot personalitat i aptesa, i qualitat d’ésser. La riquesa fóra la manera on la natura guardona qui està dotat amb prou murrieria, o amb prou indústria o amb prou talent.



Ja el sociologista C. Wright Mills mostrà que les grans riqueses no es fan, s’hereten. [Això en Vonnegut repetidament ho posa de manifest.]



Els immensament rics generalment han heretada una còmoda fortuna i llavors engrapen el poder que això els dóna, i empren els contactes que se’ls obren, i els negocis secrets que se’n desprenen, i es pleveixen del temps sobrer que tenen i l’energia que no els cal per a treballar, per tal d’anar multiplicant llur fortuna fins a dimensions grotesques.



El punt de vista marxista veu l’acumulació de riquesa en detriment d’altri com una mena d’infecció corruptora enmig del cos social. La teoria de l’addicció a la riquesa s’assembla a allò que els americans han anat parit darrerement: la teoria de l’addicció a les drogues – que suposa que si un maleït subministrador de “drogues” assoleix d’injectar en una pobra víctima innocent una miqueta d’heroïna ja la té lligada de per vida, com qualsevol ceballot eixarreït, al seu rast de clients.



En Freud i els seus parlaren de la “personalitat anal” del qui la preocupació amb els doblers l’obliga a anar abassegant i apilant i endreçant sense descans. [Aquell típic personatge merdeta massa capficat amb el forat del cul i qui “unça a unça un món acunça” i “molt acunçant poc li va escunçant”.]



Fa l’efecte que els rics siguin en general gent amb més necessitats, més freturosos i desemparats, més insegurs al món, amb el corsecador sentiment íntim que són tramposos d’allò pus. I sobretot vanitosos de caldéu. Per això el grapeig i l’urpeig d’allò que no els pertany. El diner és llur narcòtic. Els en cal més que no els pertoca, o no en tindrien mai prou, car què foren si “només” tenien el que tenen els altres...? Llur ànima nàquissa necessita decorar-se més que no les ànimes dels altres, o ningú no se n’adonaria ni que en tenen cap. Han de prendre d’altri, o la cosa no té cap gràcia. Car oi que llur ànima és nàquissa? No fa prou el pes? Els altres ja tenen prou talents o prou d’això o d’allò...? I ells? Ells no, ells els cal més, car són (n’estan convençuts) menys. Això explica que en temps de fretura general, els rics encara abasseguin i despenguin esbojarradament més que no ho feien en temps d’abundància. No tenen prou humanitat a la bossa del cos. Els cal omplir-la amb vans farbalans. Els cal usar la vida no fos cas que a algú altre li calgués més tard. Són l’avarícia personificada, mes sempre presumiran de caritatius, i de bogals i lliberals.



Com els cristians i d’altres religions exclusives de gent escarransida (on només ells tenen la “veritat” i tothom altri – sobretot el qui no pateix les fictes privacions que s’autoimposen – hom el condemna automàticament a l’infern més totalitari i terrorista), els rics abassegadors típics només posseeixen per a impedir que els altres posseeixin: llur por és que tothom tingui prou per a gaudir prou; la por és que algú altre pogués ésser feliç amb les engrunes d’allò que ells abasseguen, i que tampoc no els duu la felicitat, car mai no en podran tindre prou: els cal sempre vigilar que no fos cas que algú altre tingués tant com ells, o més. O que algú qui tingués menys, fos més feliç. Per això les guerres, i les lleis i prescripcions i manaments, que s’inventen quan els sembla que el públic es diverteix massa.



Diu en Slater: “La idea esbombada pels mitjans que tothom vol calers és propaganda feta circular pels addictes a la riquesa només per a indulgenciar-se o fer-se més tolerable la pròpia addicció.”



Els qui pobres o de classe mitjana (enverinats per la religió dels rics o, sovint pel mateix altaveu, els mitjans de propaganda pels rics posseïts) troben collonuts els rics i femen contínuament la fantasia que algun dia ells mateixos n’esdevindran, són els qui d’amagatotis són ells mateixos addictes; llur somni secret els fa fer costat (en propi detriment) a la causa dels rics. És una conxorxa entre oposats on el qui fantasieja no hi guanya re i el ric ho guanya tot – l’addicte secret es queda a les escapces, i l’addicte certificat s’ho enduu tot.



Per culpa de l’addicte secret es manté aquesta farsa de justícia doble: la justícia per al ric, i la justícia per a la resta. Tot i llur poder i traça en subornar la burocràcia governant, el ric no podria riure-se’n ni fotre-se’n de la llei tan regularment i reeixida com ho fa, si no fos pel fet que no hi ha cap sentiment massiu a favor de la justícia igualitària. Sense el suport tàcit i tapat de l’addicte secret, els unts i suborns foren exposats, les sentències exculpatòries o diferides, els veredictes tous, els casos suspesos o ajornats, causarien un enrenou eixordador d’indignació general. Als Estats Units, hom encara creu que el crim ha de sortir-li al ric a millor preu. Ens aferrem a la idea que només els pobres poden robar. En canvi, molts de jutges tracten el crim de robar un pobre com una falta menor... L’addicte secret està més content amb la seua vana fantasia que no estaria pas amb un món més harmònic i just; és sord davant la injustícia, orb davant la desigualtat i mut davant l’explotació.



En dic “plutomania” [diu en Slater] a aquest mòrbid deler de riqueses que descriu la condició psicològica del ric. Tothom enlletgeix i avorreix les de més de les ulcerants addiccions, mes en aquest món cada camí més capitalista sembla que l’addicció als diners encara no hagi despertat el mateix fàstic entre el públic extens.



Davant la ideologia oficial, el pobre pot triar entre acceptar la seua pobretat o esdevindre addicte. La ideologia imperant, la del ric, et diu que l’única eixida enllà de la pobretat i la misèria que et tenallen és la de fer prou naps per a comprar la teua redempció. Així, si ets pobre, pel fet que hom no t’ofereix enlloc cap altra mena de discurs que expliqui la teua condició, et veus forçat a esdevindre un addicte secret; hom no et forneix cap altra alternativa. Si vius en un ambient on les conseqüències de la manca de pistrincs són el sofriment corporal i la fretura, i l’única eixida a aquest martiri són els diners, quin altre remei tens que tractar de fer-ne...? El nostre sistema econòmic no fa cap distinció entre treballar per a sobreviure i treballar per a femar només l’hàbit lleig dels amuntegaments monetaris.



Les millors coses de la vida ja hi són naturalment de franc, però el poderosos i els acabalats te les poden prendre, si així els abelleix, i llavors te les poden anar fent pagar. Al món hi ha aliments, hi ha aire fresc, hi ha beutat, hi ha plaers sensuals de tota mena... hi ha feines a dojo prou satisfactòries... mes moltes d’aqueixes coses han esdevingudes, per la intervenció dels addictes als calers, artificialment escasses i cares, d’aital manera que ara gairebé només els rics en poden gaudir... (I alguns vius qui són deliberadament pobres, i no s’han deixat enganxar per l’escruixidora maquinària de l’addicció – o han reeixits a deseixir-se’n.)



La maquinària rutlla. Ningú qui pateix fam, fred, malalties rai, i el fan viure en corralines de veïnatges lleigs, atapeïts i repel·lents, no sabrà escatir per ell mateix que els calers són una maleïda addicció.



És així, amb aquest truc de fer dels de més dels humans uns pobres immergits en la misèria, com els plutòmans es guanyen llur suport – les privacions en fan, àdhuc dels qui no tenen una natura d’addicte, companys de conxorxa, còmplices en la conspiració. Tot i que la felicitat no es compra amb calers, els addictes han reeixit ha crear una societat on la fretura de calers et pot comprar sofriment. Això empeny a confondre l’enteniment de la gent, hom acaba creient que els calers sí que poden comprar la felicitat, pel fet que efectivament compren l’alleujament de certs sofriments.



Igualtat fóra el greal, ca? Per a si més no tendir-hi, calen certes seguretats. Seguretat en salut. En serveis socials. En lleure i vacances. [En serveis socials...? Per què qualsevol cagot té més drets que qualsevol catalanot? Catalònia, Euskadi, Gal·les... cada poble té el mateix dret a la independència i a ésser servit socialment com qualsevol altre poble igual. En termes d’igualtat. Per què un castellà té més drets que un català? Un castellà va a Catalònia i exigeix ésser servit en castellà, i tothom acollonit a fer-li la farinota blana. Un català va a Castella i, si exigia ésser servit en català, simplement l’anihilaven, i tothom esclafint-s’hi de valent. Qui enganya els babaus catalanots...? Per què es creuen que ja està bé que un castellà sigui més “igual” (hà!) que no un català...?]



Continua en Slater: Igualtat fóra una mesura necessària per a la salut pública. Si sabíem col·locar límits part de dalt i part de baix a la riquesa, amb un bon sistema d’imposts, i l’eliminació de les herències, ja estalviàvem a la part més sana de la població la temptació de l’addicció a la droga dels diners. Els naps esdevenien aleshores la joguina (controlada) dels addictes, mentre la població normal es podia dedicar a quefers més racionals, interessants i agraïts.



Si taula, teulada, cura mèdica, educació i un ambient sa, higiènic, gens tòxic i bo de veure i d’estar-s’hi, fossin definides com a necessitats bàsiques vitals que tothom té el deure de crear per a tothom, no pas com quelcom que els qui s’ho poden permetre financerament poden comprar-se, els de més dels pobres no es veurien en perill de caure en l’addicció.



[No hi haurien gaires d’aqueixos ridículs drogats de merda aurífera, qui, de petits, els costava de cagar, i, quan cagaven, oh les exclamacions de joia...! I ara preuen l’or com adés la merda, i l’abasseguen, s’hi rabegen, i ens la llencen a la cara com qui ens hi llença merda, i això els diverteix... els diverteix, tot i que saben que, perir, periran, que l’elàstic farà el pet, i que ells faran la fi del cagaelàstics.]



Acabéssim això amb el brillant Slater definint aquest carrinclonot infantilisme: “Sempre hi haurà disparitats pel que fa als llivells de riquesa, encara que només sigui pel fet que hi ha gent més avariciosa i cobejosa, i gent més patidora i solidària. Sempre hi haurà addictes. Addictes al diner i addictes al poder. Tret que a l’instant on som la societat s’escau que està estructurada de tal faisó que aqueixos mesquins membres de tendències més infantils, hom els allera més d’atencions, hom els gombolda i avicia, i tracta de més importants. I, només per a llur benefici, tothom altri en pateix.”




Bo i bo: doblement bo.