Vuit de la mateixa tenor

Llegit avui, 6 agost 2010, d’en James Hadley Chase, One Bright Summer Morning (1963)






Segrestant noia rica i ruca filla de texà amb pous de petroli rai. El cervell un criminal retirat els milions dels quals s’evaporen quan el seu representant legal, un jueu, se’ls gasta al joc — d’on que aquest es foti un tret al cap. Ara l’ex-gàngster (i ex-cap de sindicat) ha d’empescar-se aquest cop. Convenç un seu còmplice d’antany, desfet per les “autoritats” (—Moe closed his eyes. He suddenly was back in the small cell again, crouching against the far wall as two wardens came in, grinning. Wrapped around their massive fists were leather belts. He felt the bile rise in his mouth and the memory of the awful beating he had taken set his mind quivering with fear), i aquest recluta dos bessons (noi i noia) molt brutals. S’enduen la rica a una casa al desert on un dramaturg escriu una peça nova. La seua dona i llur fillet nadó hi són (en aquesta masia llunya). També un criat del Vietnam, qui hom despatxa sense que hagi pogut badar bec.



Sanament, els italians hi són wops, els mexicans spics, els asiàtics yellow-skins.



...



I llavors estranys tocs d’absurd, com sempre a can Chase:



—She wore black leather trousers, shiny and greasy from constant wear, and a black leather windbreaker, on the back of which was painted, in white, a realistic-looking “cranefly,” or to give it its more popular name: a “daddylonglegs.” This outfit was the uniform both she and Riff, her brother, always wore. They were known among the gangs in their district as the “leatherjackets,” which, as most people know, are the larvae of the cranefly.



[Com ho traslladaves? Els camallargueruts (o camaprims) — en “europeu” són insectes: típules (llurs larves cuirassades com si duen cuir qui les emboliqués), i en americà són aràcnids: els opilions. El nom dels bessons és Grua; les típules els diuen mosca-grua perquè tenen les cames llargues i primes com l’ocell. Els opilions els diuen “segadors”: harvestmen.



“La noia anava amb pantalons negres de cuir, llefardosos i lluents de tant dur-los damunt, també portava una jaqueta de cuir negre, al darrere de la qual amb pintura blanca hom hi havia dibuixat un camallarguerut, és a dir, aquella mena de mosquit que en diuen típula. Tant ella com son germà bessó Riff anaven vestits sempre amb aquesta mena d’uniforme. Entre les colles de la barriada eren coneguts com els “cuirassats”, que, com gairebé tothom sap, és també el nom de les larves de les típules o mosquit-grua, i ells, és clar, es deien Crane (és a dir, Grua) de cognom.”]



(Ara, com sap gairebé tothom?)



...



—And Riff had Dermott’s gun. That was bad. A punk like Riff with his kind of nature should never have a gun.



(Què faria mai sense pistola un criminal de tal “natura criminal”, curt de gambals i molt brutal? com fóra aleshores criminal de debò?)



...



La noia rica segrestada pelant-se-la somiant desperta en el pudent peguisser:



—Her hands went under the sheet and she closed her eyes. The image of Riff filled her mind. She began to breathe unevenly and heavely: soon she was panting, her legs tightly pressed together. Later still, she fell asleep.



Contenta i feliç que en Riff la violi:



—Zelda was sitting on the side of her bed which was in disorder. She was wrapped in a sheet. Her usually immaculate hair was tousled. Her face was flushed and her eyes reminded Carrie of the eyes of a cat that had satisfied itself with too much cream. [hà!]



La bessona plena de gelosia en acabat son germà bessó viola la rica:



—There was pain, anger, frustration and bitter jealousy that had turned Chita’s face into a mask of despair. “My brother has a way with women!” [Prou ho sap; ja han cardat junts si més no una vegada, i ara sempre es migra perquè l’experiència es repeteixi.]



No vol que són germà esdevingui ric (i doncs tou?): —He would giver her money... but he would want to be rid of her to absorb himself into the soft, futile, aimless life of the rich that would sap the guts out of him and he would become just another of the hundreds of playboys Chita had bedded with: spineless, gutless, useless. [Se n’ha cardats tants i tants, i en tan poc temps? I quina mena de persona és la contrària de la qui li fa tant de fàstic ara? I què en fas en acabat amb algú amb espinada, budells, ús? Per què és millor si ja te’ns les necessitats de la vida (sempre curta) assegurades?]




Ves. Bonet.






~0~0~





Llegits recentment, de la mateixa tenor...



L’u d’agost 2010, de Pierre Courcel, Assassin par interim (1964)



Fent banyut un industrial panxut... la dona qui en vol els calers, manipulant doncs l’amant fins que en una baralla amb el marit “el mata” [això li fa creure la casada quan en realitat és ella qui — amb l’ajuda de son germà també sotmès (une vraie lavette) a la seua voluntat — acaba el marit quan és inconscient a terra]. Tot molt previsible i curtet.



Com es lleixa encantar el carallot d’amant: “Elle me coula un regard inexprimable, d’une étrange et mélancolique douceur.” [Sí, fia-te’n; fica-li el dit a la boca!]



Un parell de tocs:



“Malgré tout, je pensais qu’on connaît souvent bien mal ceux qu’on aime.”



“J’étais énervé... aigre jusqu’au plus profond de moi; c’est une chose que je n’avais jamais pu sentir — ces petites phrases pleines de fiel, où l’on dit énormément de choses tout en voulant paraître ne rien dire.”



Altrament totalment insubstancial. Re.





~0~0~





Llegit, 24 de maig 2010, de n’Elmore Leonard, Mr. Majestyk (1974).




De l’oest [“Christ, western shit all over the place.”] Conflicte amb els collidors temporers. Qüestió de sindicats i influències dels tripijocaires aprofitats. Caçador caçat. Melonaire justicier, veterà del Vietnam i Laos. Un gàngster se li emprenya, li fa malbé els melons, el vol pelar i tot. Sembla el melonaire víctima assequible. I en canvi és el mitjamerda qui mossega la pols. Ei, no et fiïs de les aparences. Un simple melonaire pot amagar un antic lluitador a la jungla.



Intranscent. Ves.





~0~0~





Llegit, 26 de febrer 2010, d’en James M. Cain, The Enchanted Isle (1985).



Pòstum. I amb raó en Cain no el publicà en vida, car és força dolent.



Noieta qui s’entén amb el parastre. Sa mare fotent banyes al parastre. S’escapa (la xiqueta) de casa, s’ajunta amb un perdut. Roben banc; amb morts. Torna a casa. Salvada pel sacrificat parastre qui l’estima de debò.



Hà: “And I realized if a girl gets mad enough, she won’t, and if a guy gets scared enough, he can’t.”





~0~0~





2 de setembre 2009. Llegit, de John D. MacDonald, Cinnamon Skin (1982)



Aventura vint d’en Travis McGee (seguint en certa manera l’aventura dinou, que tractava de de llegir posteriorment, llevat que n’he romàs a mig camí del dolenta que és; encara la tinc a la pila amb el punt cap al mig del llibre; amb uns motoristes salvatges i una pel·lícula rodada a tres quarts de quinze, i uns globus de cistella que pugen i baixen, i trets rai, i rucades).



Tothom hi xerra molt i tothom ho fa exactament en l’estil de l’escriptor. Quina casualitat!



Filosofant a la Montaigne: “I would suspect that when a person becomes contentious and defensive about a given practice, without cause, then there could be reason to doubt either its efficacy or its morality.”



“I start with the assumption that there is such a thing as evil which can exist without causation. The black heart which takes joy in being black. In almost every kind of herd animal, there is the phenomenon of the rogue.”



D’un vagant desaparegut: “Nobody would report Pogo, and I saw no reason why I should... Transients flow back and forth across the country, and up and down the coasts. They are of little moment. They become the unindentified bones in abandoned orchards. Dumb, dreary, runaway girls are hustled into the dark woods, and their dental-work pictures go into the files. As the years do their work, shallow graves become deep graves, and very few of the thousands upon thousands are ever discovered. Burial without the box, without the marker, hasty dirt packed down onto the ghastliness of the ultimate grin...”



Tastant l’esdevenidor: “We passed one shop which sold computers, printers, software, and games. It was packed with teenagers, the kind who wear wire rims and know what the new world is about. The clerks were indulgent, letting them program the computers. Two hundred yards away... a different kind of teenager shoved quarters into the space-war games, tensing over the triggers, releasing the eerie sounds of extraterrestrial combat. Any kid back in the computer store could have told the combatants that because there is no atmosphere in space, there is absolutely no sound at all. Perfect distribution: the future managers and the future managed ones. Twenty in the computer store, two hundred in the arcade.”



Sobtada buidor quan l’altre mor: “Suddenly there was an emptiness in my chest, as if the strings that hold my heart had been sliced through, and it sagged to another place.”



Hà: “It is said that the adrenaline of fear tenderizes the meat.”



Més hà! (per què els pútrids castelladres no cretinitzaren els íncoles del Yukatan): “That’s why the spanish left us all alone in Yukatan. They didn’t care to conquer us and civilize us and turn us into little brown christians... The Maya had no gold!”



Ves.





~0~0~





Acabat 30 d’abril 2009. De Patricia Highsmith, The Snail-Watcher (and other stories) (1945-1970)



Onze contes. (1)Un afeccionat als cargols — qui tot plegat s’hi atansa massa. (2)Dos enamorats qui reben rebuig. (3)Algú qui mata sa mare per una tortuga. (4)Una noia qui hom abusa. (5)Uns cargols gegantins. (6)Unes amigues qui van fotent-se putades (The score was not quite even [mai n’és]). (7)Una boja gens esbojarrada. (8)Una dida folla, qui cala foc a la casa. (9)Algú qui ho perd tot. (10)Jugadors de pilota no pas millor que gossos. (11)La culpabilitat personificada en qualque petit monstre.



7 bons;

3 ves (Snail-Watcher (1); Mrs. Afton, among thy Green Braes (7); Empty Birdhouse(11));

1 dolent (The Barbarians)(10).



El brutal predicador: “He’d served a jail sentence for swindling a business partner when he was young, and not so long ago people couldn’t remember had been clapped in jail for preaching religion, but preaching like a maniac and nearly killing a man who had disagreed with him.”



“—Dig down in your pocket for a second quarter if you’re really thinking of entering the Kingdom of Heaven!”



Ves.





~0~0~




4 de desembre 2008. Rellegit d’en Simenon, Betty (1961)



He de dir rellegit, tot i que mentre la rellegia no me n’adonava ni un cop finida. N’havia vista la pel·lícula uns dies abans, i m’estava tot admirat veient que podia endevinar què s’hi esdevindria seguit, tot i que no l’havia vista mai. (Cuidava’m perspicaç, carallot!) Per això m’he decidit a llegir la novel·la (que la pel·lícula — d’en Chabrol (1992), molt reeixida — respecta com qui diu al peu de la lletra). Ara, tanmateix, guaitant de casualitat el llibre blau, me n’adon que, en un altre exemplar, la llegia el 14 de novembre de 1987. Veig que els comentaris afegits a un dia i a l’altre no casen gaire. (D’altres vegades, en semblants casos, casen gairebé perfectament). Havia oblidat que la llegia. D’ací la diguem-ne “utilitat” d’aquests apunts.



L’oncle violant la minyona, i na Betty, de petitona, n’és testimoni. El seu oncle l’amenaça: “Tu, menuda, si en dius res a la tieta, et fotré el mateix a tu, entesos?”



De fet la minyona, poc se n’està: “Em vaig posar a seguir-la i llavors me’n vaig adonar que aquelles cosotes no les feia solament amb mon oncle, que les feia també amb d’altres mascles i que mon oncle n’estava tot engelosit.”



[La menuda voldria que també l’estimessin talment a ella, a despit de les manies de netedat de la reprimida tietota.]



“Començà a anar llorda... Atès que li era impossible que sempre fos la més neta, posats a fer més valia al capdavall ésser la més bruta.”



El marit la troba amb l’amant (ella ho vol). L’ha d’expulsar perquè el marit la sorprèn quan torna a casa amb sa mare. “Qui sap què s’hauria escunçat si sa mare no s’hagués trobat amb ell quan els descobriren, en Philippe i ella, jaguts al sofà del rebedor?” [Cal servar les aparences amb les pudents coents mares molt estrictes, pobres gavatxs de “casa bona”.]



Bé.



...



[Això és el que hi tinc apuntat per al 14 de novembre, 1987. “Llegit Simenon, Betty (1961); tr. Alastair Hamilton. Una altra casada qui fuig de casa — de fet, qui és expulsada de casa. Li agrada fer mal, trair, “embrutar”. Una altra novel·leta burgesa més aviat insubstancial; però, tret del primer capítol (confús), força líquida, ràpida, àgil.”]






~0~0~





17 de juliol del 2008. Llegit d’en Howard Browne, The Taste of Ashes (1957).



Investigador privat Paul Pine, sempre tan àcid, cínic, de tornada.



Llit foramidat: “A large room... with a canopied bed against a sidewall big enough to turn a honeymoon into a treasure hunt.”



Un qui té: “A kind word for everybody except people.”



Fent cala buida amb la dona: “Maybe I was aces with Sam Jellco, but to his wife I was now a busted flush.”



Una dona: “Another curved collection of sexual stimuli.”



Com ara, com sempre; molta comèdia per part de la “gent refinada” de qui els crims són “massa fins” per a patir-ne les conseqüències [no com els criminals de veritat, és a dir, els pobres]: “The airwaves were filled with the throbbing voices of women who were due to be wheeled into surgery as soon as their husbands recovered from some rare disease they had picked up while waiting to stand trial on trumped-up charges of embezzlement.”



Mentre la bòfia l’atacona: “She tried to tell me the cops in this town were a bunch of framing sonsofbitches who thought a clean shirt and a jar of deodorant made them admirable. That got me mad, because I hate to hear anybody praised so highly when they don’t deserve it.”



Un bul li diu: “You might fall down a flight of stairs and maybe get a mild concussion, if you’re lucky. That means you’ll have to stay in bed for a day or two. The steps we have around here are rather tricky.” En Pine respon: “Spoken like a true cop.”



Resol al capdavall la intriga: un xantatge amb uns quants de cadàvers afegits, tret que resoldre’l li lleixa un gust de cendres a la boca. Aquell qui ens pensàvem que era recte i bo, no n’era gens. Era el dolent, uniforme i tot. Ho ha de dir a la seua dona, amb la qual hauria tingut alguna cosa si hagués estat una mica menys decent. “She wants to hear what a great guy (el marit mort) was, how he died a hero’s death in line of duty... Only he wasn’t a great guy at all. He was a two-timing, blackmailing, crooked sonofabitch...”



Bo!




~0~0~