afegint-ne qualcuns de si fa no fa recents

Afegeix-hi això








Recents si fa no fa... Hi aniré una mica ràpid... apunts i subratllats... sense estendre-m’hi gaire, car vaig molt endarrerit...




~0~0~





Acabat 6-març-2010. D’en Glenway Wescott, Apartment in Athens (1945)




Durant l’ocupació nazi, un oficial alemany viu a la força en un pis d’una família grega — pare, mare, fill, filla.



La mare, veient el “seu” militar tornant malgirbat de qualque xeflis amb les joves festejadores alemanyes... “She would indulge in that very natural imagination of respectable women, which is, to blame other women.”



El pare, atrapat per la situació, amb l’enemic a casa... “his impotent physical anger, like a snake cut in two; and vain defiance, like a rat in a corner”. Per a ell, “private life” being “greater than public life, which was the opposite of German principle”. L’ocupant, com si amanís el propi suïcidi, li diu: “Although he [l’alemany individual] dies, no matter; he lives in his fellow-German, his compatriot, his kind. For us Germans, I tell you, this is our immortality. What if one man is imperfect, still there is the type, and sooner or later the type will come to perfection.”



Després del suïcidi, hom troba que l’ocupant els acusava d’haver-lo matat. La mare pensa: “As if a man were to imbue his body with poisons at the last moment, in order to kill off poor dogs after his death.” On l’home és l’alemany i els pobres gossos els grecs. [La gent ximple es creu el que li diuen: si hom els presumeix de superior, el prenen per superior; si hom els repeteix que són inferiors, ho assumeixen.] [I els alliberadors lluiten per això, per a restablir la dignitat a l’esperit dels propis “inferioritzats”.]



Ves.






(~0~0~)







També el 6 març... de 2007.




Llegit de Florence Noiville, Issac B. Singer: a Life (2003) (tr. 2006).




Biografia escarida. Fa un flac servei al biografiat; en Singer molt més bo que aqueixa dona no diu pas; traduït del francès; no pas gran cosa, doncs. Misèria rai. I quin crim: no et sap atiar a fer-te’n llegir les obres. Absurd.



Singer dient: “Gògol’ neix cent anys abans meu i em roba un fotimer de contes.” Que hi ha dues menes d’escriptor: el qui imita i l’inimitable. L’artista de debò és inimitable per natura – és pastitxable, això sí. I diu que: segons Spinoza, “the truer a truth the more crippled it appears.” [?]



Res.





(~0~0~)







També 6 de març... 1995. Llegit de Nathalie Sarraute, Tropisms (1957) [trad. de Maria Jolas]




Un no-res de llibret sobre no-res. Alguna descripció de caràcter, alguna ”epifania”; més que no res, intencions de descriure algú en el procés de fer continent de fer quelcom... Molta de repressió sense explicació.



Res. Esdevenint oblidívola alhora que la llegeixes.



Fum.





~0~0~






7-V-2010



Llegit avui un llibre que es desfà a la llengua com qualque picant saborós caramel. Loitering with Intent (1981), de na Muriel Spark.




Un llibre “teòric” amb la teoria totalment camuflada al text. L’autor com a predicador (taumaturg i mistagog) qui influeix els qui el llegeixen; els fa fer el que vol; instil·la “idees” als seus llegidors, els quals, tot i que l’autora pretén que no vol els seus que siguin mai rucs (ni “de bon mercat ni de ferro colat”, diu), prou ho han d’ésser (o prou immaturs, com hem estat tots quan començàvem de llegir) per tal de jaquir-se influir tant com això.



L’escriptor de debò (segons ella, necessàriament creador de mites, de “llegendes” – és clar! – inspira al sensori dels llegidors “idees”; és el titellaire – culpable en qualque faisó dels crims dels seus titelles – el titelles o llegidors criminals per natura, predisposats al crim naturalment per llur peguesa, fanoqueria, immaturitat.



Diu que una novel·la de debò és una mena de poema llarg (èpic, mític, ètic). Que sense un mite subjacent que l’embasti no hi ha novel·la. Li cal qualque mite o ethos personificat i llavors dut a certes conseqüències.



I no vol que li robin el mite, que és el que fan (“he’s trying to live out my story”), ella una simple secretària, i ells vells, cretins i acabalats, qui, per això mateix tenen més mèrit per a tindre’n, i apropiar-se’l.



Una noia qui comença a escriure troba que la seua primera novel·la gairebé acaba esdevenint realitat... És una noia sense gaires manies (malparida com cal, si vol sobreviure); som a mitjans segle vint, a Londres. Una amiga seua molt fanoca i amb el marit de la qual s’entén (she had confronted me with my affair with her husband, which I thought tiresome of her) (quan el marit esdevé marieta del tot i les lleixa totes dues per a anar-se’n amb un cosó de poeta, a l’autora tant li fot; la dona llavors s’emprenya: she felt I was cheapening her goods) esdenvindrà el vector maligne de tot l’enrenou.



L’autora entra a fer de secretària a una societat de carallots menats per un estrafolla : n’escriuen les autobiografies que llavors romandran setanta anys amagades.



La majordoma de la societat (que esdevindrà secta amb les idees rebudes pel director ran que llegís el llibre de l’autora) comenta amb enveja de posseir un joiell al pit de la noia: I hated her so much I took it off and gave it to her really to absolve my own hatred.



Els del club de vanitosos autobiografiats, ella troba que són febles de caràcter, mes... “weakness of character... to my mind this is no more to be despised than is physical weakness”.



“When people say that nothing happens in their lives I believe them.” Car res de més comú. I tanmateix, compte cal, car qui sap on saltarà la llebre, “I very often err by taking the side of rationality in my distrust of suspicions.” “Her fortune’s all myth.”



Bon mastegot. “The traditional paranoia of authors is as nothing compared to the inalienable schizophrenia of publishers.”



Toc. “I was not any sort of victim... I was simply not constituted for the role.” Car com tot sartrià o hom de seny sap, Sempre esdevenim el que som.




Vols res més destrempador? Mentre carda, potser per a animar-se, atènyer cap orgasme abans el qui té damunt, pobrissó, no se li esbufegui. “In desperation I tried thinking of general deGaulle... which made matters worse, far, far, worse.”





Excel·lent.






~0~0~







Acabat... cap a gener, 2009. D’en John Bayley, Elegy for Iris (1999)




L’acadèmic Bayley parlant de la seua dona Iris Murdoch.



(La poca cura de la seua persona.) Slovenliness in those days was next to seriousness, at least in university circles.



(Ocasions per a festejar-la.) The god of chance seemed, however, to be in a long-suffering mood.



(Manies rai.) Iris was apt to draw a line if a woman expressed it [affection] too physically.



(Ens enamorem d’imatges qui ens marquen el sensori.) The image my fancy had officiously formed of her.



(Toc.) One of the truest pleasures of marriage is solitude. Also the most deeply reassuring.



I was so thankful in the old days to drive her to the station and wave her good-bye.



(Banyes, què hi farem.) Iris was always disappearing, to “see” her friends... about whom... she was always quite open. I knew their names; I imagined [!] them; I never met them.



(Típic.) (El professor qui se la carda...) Sometimes I would follow him back — he never guessed my presence: he did not know about me — or sometimes I continued to stand in the street, looking up at her lighted window.



(Hà!) “Nothing more discouraging than a partner who won’t enter into the spirit of the thing”... that brief hangdog look gave me a strong suggestion that he was thinking of her and her shortcomings in bed, thoughts which he realised were now not best communicated to the husband.



(Amants.) Com ara en Canetti — en Canetti cap de conyeti.



Among writers, it is the lofty moralists, the politically and socially correct, that usually turn out in their private lives to be as pushy [o poixeules!] as Proust’s madame Verdurin.



(El pobre d’esperit tot ho veu pobre.) Reflecting on Napoleon’s comment that no man is a hero to his valet, Hegel remarked this was true — not, however, because the hero was no hero, but because the valet was a valet.



(Sort que... ) Humor seems to survive anything. Only a joke survives, the last thing that finds its way into consciousness when the brain is atrophied. Only the joke remains alive.



(Sort.) Iris’s childhood was happily godless.



Conceivably, it is the persons who hug their identity most closely to themselves for whom the condition of Alzheimer’s is most dreadful.



N’Iris molt poc egotista. Sorprès per la poca diferència entre el seu estat d’abans i el de després de la malaltia. Abans anava fent sense mai capficar-se ni neguitejar-se en què en pensarien els seus lectors, i menys els seus crítics, “never needing the continual reassurance from friends or public or the media which most writers require in order to go on being sure that they are writers”.



(Crític.) I have always held the opinion that T.E. Lawrence was a bogus figure. The Seven Pillars of Wisdom, once worsipped as a cult book among upper-class homosexuals and academics pining for action seemed to me so turgidly written as to be almost unreadable. I still think this is true.



(Trampes.) (Ell escriu la crítica d’un llibre mes la signatura de la dona val més, d’on..) I reviewed it under her name.



(...)



Tot déu trobat és un farsant. Diuen els buddhistes. “Si et trobes en Buddha pel camí, mata’l.” I és clar, aquesta és una recomanació que val per a qualsevol altre “déu” trobat. Car no hi ha ni pot haver-hi déus, i menys en forma de cagaire ambulant.



(...)

Només la por us fa coherents. Us ancora a l’ara. Altrament floteu al món com suros solts on parracs d’idees malpengen.



(...)



Bo. Com el llibre que seguí (que tanmateix llegia ans que no aquest), Iris and her Friends (2000) (llegit 12-agost-2005).






~0~0~






El 21 d’abril, 08. Llegit de na Jean Rhys,Wide Sargasso Sea (1966)





A l’internat de monges: “les santes de qui ens ensenyaven les vides eren totes molt acabalades i molt boniques – totes eren estimades per joves molt rics i bells.” [Històrietes de fades – les hagiografies per a les minyones, de qui el tel arnat de la virginitat és el més preat atot que cal servar si fa no fot intacte per a oferir-lo al “suprem”. Hà, quina vergonya; tant de frau, d’enganyifa! Maleïts cretins de la vasta falòrnia.]



“Everyone went to hell (she told me). You had to belong to her sect (de cretins) to be saved, and even then... just as well not to be too sure...”



“Only the magic and the dream are true – all the rest’s a lie. Here is the secret. Here.”



“The hurricane months are not so far away... saw that tree strike its roots deeper, making ready to fight the wind.”



“All this was long ago... sure that everything was alive, not only the river or the rain, but chairs, looking-glasses, cups, saucers, everything.”



Sa mare, quan era “boja”, tancada en cabana amb una parella de negres qui se la cardaven i l’ultratjaven de continu, ella imitant el lloro, dient que “Qui hi ha?” amb la veu del psítac.



La presonera, presa per boja, diu a la dona qui la custodia: “If you are buried under a flamboyant tree, your soul is lifted up when it flowers, Everybody wants that.” Antiga superstició dels habitants de les illes del Carib – les Índies Occidentals – Jamaica, Dominica, Martinica, etc.



Abans de morir en flames, torna a veure el lloro Pepet (vull dir, Cocò) qui deia “Qui hi ha, qui hi ha...?” quan veia qualque estrany.



“She wanted to go back for her damned parrot.” “After Mr Mason clipped his wings he grew very bad tempered, and though he would sit quietly on my mother’s shoulder, he darted at everyone who came near her and pecked their feet.”



“I opened my eyes... everybody was looking up and pointing at Coco on the glacis railings with his feathers alight. He made an effort to fly down but his clipped wings failed him and he fell screeching. He was all on fire.”



Els incendiaris ja no se’n riuen. “Remembered that it was very unlucky to kill a parrot, or even to see a parrot die. They began to go then, quickly, silently...”



A Jamaica... “nothing but white nigger now, and black nigger better than white nigger”... White nigger, com l’Obama i tant d’aburgesat, hà, car el que compta no és mai el color, són els cabals i les pretensions, la merda quillada i enjoiellada.



Esclaus alliberats. Hà. Els nous propietaris més vius que els vells, tenen la “llei” que els fa tota la feina bruta... “have Letter of the Law... they got magistrate... they got fine... they got jail house and chain gang... they got tread machine to mash up people’s feet. New ones worse than old ones — more cunning, that’s all.”



“Hate came to me... and courage with the hate.” [L’odi duu força. Qui duu odi qui es prepari a rebre.]



Anglaterra (o els blancs, avariciosos, depredadors, colonitzadors), cova de lladres. (They thief your money, clever like the devil. Why you want to go tho this cold thief place?)



Bona!




~0~0~






Gener, 14, 2008.




Acabat, d’en Kenneth Patchen, The Journal of Albion Moonlight (1941)




Por de la guerra que s’atansa, desesper per a l’home sense futur altre que el de la perenne violència...



Considera’l precursor. Retrunys seus arreu. En Burroughs em fa l’efecte que n’havia pogudes haver tretes... tendències.



En Pullman mateix sembla haver-ne tretes idees. El ganivet subtil podria vindre de: “There is an imperishable dagger which armies cannot reach.” Les ànimes com a tòtems tangibles vindrien del diabòlic “acompanyant xerec” qui sovint li surt de trascantó al protagonista. I hi ha els anuncis als flancs dels elefants de l’elefant vist al prat i qui duu una flassada amb un escrit anunciant una gasosa: Beveu cocacola. Qui sap.



I això: “I feel such loathing for my fear”... ho veia en Thomson...?



El text un barreig on, entre texts excel·lents, hi ha un poti-poti gairebé il·legible.



“Tu no llegeixes aquest llibre; et llegeix.” “Hi ha dues menes d’escriptors: els qui parlen i els qui expliquen quelcom.” “My book is babbling junk: very.” “I heed not, and have never heeded either experience, cautions, majorities, or ridicule.”“You’ll be easy picking for the scoffers.”



Programa: “To be so indolent that the flies will bury their dead on my eyelids.” Qui s’enfeinaria com la mosca, o com en Proust? Tots dos tenen la mateixa condició ara mateix: la de mort.



“The disconsolate saint will not underestimate the healing refuge which is the cross, but he will know at once his good fortune should a woman of another church ask him to father devils in her bed.”



Dels carrinclons ve tota carrinclonada, tota l’empastifada on ens rabegem, fètids. I té raó. “I disapprove of rich people. They spend my money in a senseless manner. They haven’t the proper respect for the sink of their asses. They think a tiled bathroom takes them out of the class of the dung-dropping animals. This is a serious error out of which came grand opera and horse shows. The culture of the monogrammed laxative and the historical novel.”



“Everyone with [a huge] income [...] should be required to do his little job at least once a month in full view of the populace – for the furtherance of a better understanding between nations.” Hà!



“The people always fight for the cause which enslaves them; that is, the cause of their rulers.” “The workers? The workers are glued to the radios, and beginning to froth at the mouth in the approved cannon-fodder style.”



“Don’t forget that veterinaries have their place in the world, and pimps too, even people who send schoolboys up in bombing planes...”



“To murder someone is to commit an irrational act. Soldiers cannot be other than madmen because they are trained to perform deeds of madness.” “A general’s reputation is made out of untold corpses.” “I have a bowel movement through my throat. Rather unique... I can’t miss getting a medal for this.”



“Man is only a disease which extinction will cure.”



“The word is the echo of our dreaming.” “All things are artificial for the artist.”



La manera com es vesteixen els gànsters i d’altres mitgesmerdes: “Small wonder that these punks shoot each other: what else can be done with someone got up like that?”



Hà, l’aspiració del religiós és d’esdevindre paràsit de qui el parasita! Joc de datspelcul encadenats en cercle revera viciós. “Religion: the comedy occurs when men bleed themselves dry in an effort to live in a god whose sole aim is to live in them.” “More men have died in the name of Jesus Christ [or substitueix el nom de la patota: Al·lah, Mafument, en Jou, etc.] than will ever die for Adolf Hitler, and there is not one iota of difference in the butchery...”



“The crippled gunman, the killer demanded by the state... before the state can get him to do its murder, the state must first kill his soul.” Hà!



“France has gone fascist – officially.” Com si li calgués cap nota oficial per a declarar-se el que és, com vol i instrueix cada escola i cada mestre (sempre estatals, sempre adoctrinant en la falòrnia!)



Un ja és prou capdecony, no cal que hi afegeixi viatjant, com va dir en Beckett. I diu en Patchen “The running man goes nowhere that the steady man has not been.”



“I can move away just out of range.” El marginal és l’únic sa, l’únic segur, fora de l’abast dels qui tiren a tort i a dret en guerres sense solta ni volta...



Guerres empescades pel ciutadà mateix, sempre glot de calers. “Ets tu qui crea la guerra. Ara mateix ets al costat dels qui assassinen, car cal sobretot que ningú no et prengui el dòlar. Els teus dòlars esdevenen fusells, i protegiràs allò que mai no fou teu fins a la darrera gota de la sang del cos d’algú altre.”



Al capdavall tot serà ull. Mentrestant, la mà és sempre aliena, és essència volàtil, és ratolí, ocell, és aigua, és formatge, és peix al riu, és conill qui carda, és grumoll balb, és infant qui mor i no reïx a tocar el pa, és martell, és garfi, xàvega, cercapous... és nus de penjat que estreny i estreny... El cap és un espectacle: “There are worlds in our heads whose beauty is beyond our understanding.” El cos, quin enemic, quin infiltrat...? “The inner flesh becomes tough and heavy-veined; kiss tiny girls if you want to know what life might have been.”



Ens fuig, sempre desaprofitat, l’instant. “Som cementiris on dormen els milions de persones qui duen el nom com ens diem.”



Trollope, lectura per als morents. Me n’havia adonat entrevenint biblioteques. En Patchen també sembla saber-ho. Na Carol llegeix Trollope al malalt “and at that rate he will never get well.” I pitjor en Hemingway, “Writes somewhat as I suppose a bull would – big chest and spindly legs.” Hà. I, per definició, dic jo, all a bull writes is bullshit.



Molta teca, doncs. Bona i dolenta. Tot en tot, tanmateix, val la pena.





~0~0~






El 24 de gener del 2008, llegit, d’en Gore Vidal, Matters of fact and of fiction (essays 1973-1976), recull publicat el 1977.




(Florilegi de hàs!)



Shit has its own integrity — l’escriptoret llogat diu, justificant el que fa.



Filmant Ben Hur — Luckily I was on the set at the beginning of the shooting and so was able to persuade the art director to remove tomatoes from Mrs Ben Hur Senior’s kitchen. Els cineastes, historiadors de l’avui com avui, tan erronis i ignorants i manipuladors com els primitius... per què haurien d’ésser millors...? [El gladiator histriònic té buguenvíl·lies a la pèrgola... Cap Gore Vidal pedant per a dir-los el flagrant anacronisme.]



(...)



—Trevanian has recourse to that staple of recent fiction, the Fag Villain — since kikes and niggers can no longer be shown as bad people, only commies (pre-Nixon) and fags are certain to arouse the loathing of all decent fiction addicts.



—diu de la du Maurier : though she could not spell the simplest words or adhere to any agreed-upon grammar, her prose surged with vulgar invention and power feeling of the sort that cannot be faked.



—Wouk — few american jewish writers have been able to put themselves into gentile skins — much less foreskins.



Incidentally, Wouk perpetuates the myth that the SS were all fags ... on the ground that to be a fag is the worst thing that could befall anyone (...) actually the SS guards were not particularly pretty, they were also not fags — Hitler had eliminated that element.



—Crichton : he backs away from his true subject because socialism cannot be mentioned in best-seller land except as something innately wicked.



—Pynchon — I suspect that the energy expended [allò que els ridículs en diuen catexi] in reading Gravity’s Rainbow is, for anyone, rather greater than that expended by P. in the actual writing.



Els “italians” — Italian trade has never had much interest in the character, aspirations or desires of those to whom they rent their ass (mes això rai que deu ésser cert de tothom al món qui es lloga — tant si lloga el cul o qualsevol altra part del que és o pretén d’ésser per extensió material).



Els “estudiants de teatre a la universitat” — any student who has read Sophocles in translation... es creu superior a Tennessee Williams de brut cos present... Per als capdeconys qui “ensenyen” i “aprenen” “drama” a les universitats “evolution works only backwards”.






(Analectes de tocs!)





—Auchincloss — the honest man is simply the one whose cheating goes undetected.



—Calvino — democràcia — hospitals, asylums and convents... as great reservoirs of votes for the christian democrat party. (Arreu el mateix — els tarats voten pels maleïts — els malalts del cos pels malalts de ment.)



—Barthes i els seus “signes” — I should like to give him a use of the word he seems not to know — the word for sign in sanskrit is lingam, which also means phallus, l’emblema d’en Xiva. (En català signe o seny — el seny ve de la cigala, hà.)



(...)



Glory is a drug more addictive than any other as heroes have known from Achilles on.



Els Estats Units — una contrada on manen les “padrines” — llur punt de vista, llur “saviesa”, llur carrincloneria...



Son pare dient amb raó : baseball is the favorite american sport because it’s so slow. Any idiot can follow it, and just about any idiot can play it.



L’exèrcit (a més d’assassí com sempre, ara integrat per gent de caduc cervell) : the prewar army was redneck and every bit as dumb as the coming black army (i caldria afegir “latino”, per a voler dir els indis més ignorants del Sud del continent) because nobody smart — black or white — is going to be an enlisted man if he can help it.



Els cadets aprenen... loyalty and obedience above all else — two qualities that florish most luxuriantly in the ignorant; most dangerously in the fanatic.



Els soldats americans, com la diplomàcia americana, només emprats a tot el món per a estintolar els maleïts totalitaris i llurs mortífers totalitarismes (sempre parlant de portar-hi democràcia, és clar). All around the world west pointers are turning out military elites trained to fight not wars but those who would extend democracy at home. (Com els castelladres — tret que els castelladres ho feien quan ningú no mirava i ens ho robaren tot (com robaren tothom qui pogueren) i ho falsificaren tot.)



Així s’escriurà la història : “the creation of phony documents and memoirs is a major industry of our secret police forces.”




“I propose that no candidate for any office be allowed to buy space on television or in any newspaper or other medium. This will stop cold the present system where presidents and congressmen are bought by corporations and gangsters.” [I ara pitjor que no mai, sense vergonya i estintolats per la cort suprema, els repressors i privilegiats decideixen (comprant-los) qui anirà a parar a cadascun dels llocs (vigilats per ells) de poder, per petit que sembli.]



La fal·làcia de la “unió”, és a dir, la repressió i el constret de la unió per la força forçada pel criminal Lincoln — the original republic of states united in free association was jettisoned. Car, com n’Edmund Wilson, Vidal creu que L. fou el gran enemic de la llibertat... atès que... unió sempre vol dir en política dominants i dominats, amb les armes i les “lleis” (escrites ja sabem per qui i contra qui) pel mig.




(...)



Parla del genocidi dels americans contra els filipins, tres milions d’assassinats... i Hitler pitjor... i els castelladres els pitjors de tots, a Amèrica.




Molt bo.






~o~o~






El 22 de març, 07. Llegit The rejection collection (dibuixos refusats al New Yorker).




Matthew Diffee

Leo Cullum

Sam Gross

Mike Twohy

David Sipress

Jack Ziegler

Gahan Wilson

JC Duffy

Tom Cheney

La composició del jove Glen Lelievre

El jove Christopher Weyant




Interessantet. Decisions arbitràries a doll.





~0~0~






21 de març, 07. Llegit Chas Adams : a cartoonist’s life, 2006. De Linda H. Davis.




Merdid, Asspain, durant els anys 60. Addams “hi va veure tres muts, dos nans; la resta de la població igualment escamada o orba. Saw three mutes, two dwarves; the rest of the population is legless or blind”.



Hà. No pas gaire més.




~0~0~






El 9 de març 07.

Acabat Pessimism: philosophy ethic spirit, 2006, de Joshua Foa Dienstag.




Autor betzol rai. Creu que morim per culpa del “temps” i no pas de la deterioració de la carn.



No té idea de duració. Per això diu “birth and death are not meaningful concepts to the timeless”. Carallot. Només cal imaginar-se una bombolla. Dura al toll el que dura, i el toll dura el que dura – i el temps...?



Accepta la “linearitat” del “temps” – això defineix el pessimisme per a aquest sòmines. Pessimisme: inutilitat del concepte “progrés”.



Quan tot s’ha d’aturar tard o d’hora. Deterioració de l’existent – quelcom que és ineludible.



Misticisme acollonit rai : un altre “unamú”, carriclonot rai. Peudebancades lluny del misticisme “optimista”. [Eschews both progress and circularity.] [El fragment com a únic mitjà d’expressió honest – ço que és evident.] Ni esmesta en Sade – el millor dels “bons” (oposat als dolents, com Unamuno) pessimistes.



“Bo”, per a ell, vol dir que és un autor qui cal incloure als pessimistes impotents. [French Augustinian jansenist who emphasized the fall into time as a central element of human damnation.] Déu crea el temps per a fotre l’humà! (Hà.) [Temps: concepte idiota, invent humà – cap animal l’ensuma (perquè no existeix).]



[L’invent dels rellotges (1300) canviant la noció del temps – de cíclic o absolut (com en Agustí, mes vist com a linear pel cervell humà erroni) esdevingut linear, és a dir, de gra en gra, de gota en gota, de segon en segon.]



Deterioració cel·lular i atòmica. Tot el que es fa es desfà, i això fa el temps: la desfeta – la feta és catastròfica, sobtada.



Aitan fora d’osques que diu: “Perhaps time will flow backward instead of forward tomorrow for all that we know.”



Qui es permet escriure aital confusió de mots – car com fas equivaldre “demà” a “ahir”? – com descremes el paper que cremares? – o no sap el que diu, o només barreja la troca per fer-se l’entès i fer-te comprar un llibre inútil.



“We are not islands of being in a sea of becoming – we too are nothing else.”



Pessimista. S’autolimita – no es deixa futur ni com a persona (podria tornar-se boig i esdevindre feliç) ni com a espècie – qui sap el que hi ha enllà del conegut. Car tot ha d’ésser destruït, més val no tindre il·lusions de cap mena de progrés.



Pse.





~0~0~