Sir Tyrant and the Nymphomaniac Nymphs [i d’altres faules per a anar tirant.]

Sir Tyrant and the Nymphomaniac Nymphs [i d’altres faules per a anar tirant.]

I

(Faula d’en Tirant i les nimfes nimfòmanes.)

A dispesa i a disposició de la dispesera, en Tirant oeix, entre espaordidors sorolls metàl·lics que entren pel fumeral o per la finestra, barbàriques enraonies d’indígena intrusiu. Llavors amb l’ull bo de bell nou malauradament tot enlluernat, com li esdevé sovint, l’ull dolent se li ullprèn, entre pampallugues, de les sòlites absurdes aparicions i adoracions i resurreccions, que l’ataquen a l’improvís, quan, com ara, es desensopeix, aparentment desvetllat pels crits i aücs que venien, això li sembla, no pas del carrer, ans dels taüts a les novelles tombes als força mal allivellats esglaons del cementiri.

Símptomes tot plegat d’un cervell balb i emboirinat que li restitueix, enigmàtic, episodis anecdòtics, no pas de cap vida anterior, mes prou d’un període oblidat de la seua infantesa traumàtica — ep, potser, qui sap.

Ix al carrer pengim-penjam, com qui diu amb potes espatulades de leptoglòssid, i encar ressonant-li al fur no pas interdit de l’orella bona interna, els planys, sanglots, gemecs, i aürs i hurres, dels morts del seu espectacle hipnopòmpic, llurs restes òssies i romanents carnis ballant-li encar al rere-ull, macabres i grotescs, quan, cavaller prou ínclit, es fot a reguardar pels voltants.

Una miqueta més tard, assegut a un banc del parc proper, hom podria veure’l ben tranquil i àdhuc un bri divertit, car prou somriu, bo i tafanejant obituaris.

Obituaris com els de sempre... De mediocritats a doll, d’hipòcrites a betzef, de datspelcul a bastança... I no cal dir de lladres rics (i com més rics, més lladres, com tothom sap)... I, pitjor encar i sobretot, d’assassins de veire medalleig...

En efecte, conqueridors i saltejadors sempre hi proliferen, botxins a raig, diligents botxins qui en les atrocitats que desplegaren, per llur extrema bestialitat, esdevingueren, a ulls del públic i la premsa enemiga, és a dir, la del règim totalitari, estrènues proeses mereixedores de reconeixement oficial i no cal dir pler de prebendes i premis, en metàl·lic i de lluentors metàl·liques. Hom és cert que tota aquella púrria avorreix, i doncs que sense remei el fastigueja gros, tret que atès que cap remei la cosa no té, menfotista, al capdavall, hom, rai, és clar.

Tant se val, amb allò, hom, vull dir, en Tirant, de cop ja s’ha proveït d’un ideal farratge, d’una magnífica ruà, d’un meravellós purgant, i així mateix d’un perfecte vomitiu, i tot a força bon preu, car només calia que hom fes un cop d’ull amunt i avall, i albirar si qualsevol full de diari adient no el trobava si fa no fa mig volant pels immediats carrers i viaranys.

Mentre, bo i somiejant, és encar al banc, tot d’una veu tornar de missa la dispesera. Vol fondre’s, pro és massa tard.

—Ah, Tirant. No sabeu l’última? Aquest matí, quan ja havíeu partit supòs que cap al vostre temple a oir-hi el vostre ofici, i aleshores jo, una miqueta tocatardana, anava també a eixir per a anar a la meua molt més noble cerimònia eclesiàstica, us ho voldreu creure? Teledirigit com espermatozou, com ara quelcom desconegut que se’t llença inoportunament damunt, l’inescrutable ordinari sense nom, amb fang a les botes i un capell com ara un ridícul capoll de baldufa al seu cap abaldufat, feia cap i em llençava al cap, sense amagar el seu sobtat atac de sinistres riallades, quelcom, un missatge, un paquetet, ominosos rai, nosaltres qui, ni vós ni servidora, mai no rebem re, car no pas que coneguéssim enlloc ningú, ca?

—Ah, collons, em lleixeu parat! I què era doncs l’enigmàtic quelcom?

—M’he ficats guants i, delicadament i tendra, ho he llençat directament al cossi de les escombraries del darrere, no fos cas que, com diu la televisió, no siguin càrregues de verins a l’engròs, d’una nocivitat extrema, és a dir, que nouen formidablement. Com sabeu, duts per misteriosos ordinaris, molta de gent altrament prou com cal en mor, com a conseqüència dels lliuraments terroristes, molt atroçment.

—Cagada-roc, em sembla, ja em perdonareu. Potser heretàvem quelcom? Una milionada o dues? Tira peixet, prou podem, mestressa! Com va dir en Properci, crec, «Avui fèiem cala plena, company!»

—Si voleu rembre el paquet el remeu, pro ho fareu lluny de casa, man. Casa meua us esdevé per a aqueixos tripijocs zona prohibida. Posseïdora en soc de l’exclusivitat. No us acull pas, ma ca, per als vostres excèntrics experiments, i no em manllevareu pas ni el molinet. Si us ho voleu moldre, us ho moleu enjondre. Amb esplets de terrorista no hi vull res a pelar.

—Ouquei, ouquei. Ni molc ni rem re que no sigui fora. Ja m’ho emportaré tot al parc, a un raconet ben remot i tot.

—Vós tant me fot, és clar; al capdarrer, no sou gaire bon pagador. Ara, parareu compte que no enverinéssiu gaire canalleta de la qui hi fan festeta, eixelebradament saltant i corrent, entre els jocs, i els laberints i grataculs, i els diversos insòlits aparells que fan girar la testa.

S’acomiadaren allí mateix, la dispesera ajustant-se coquetament la mantellina (la capellina?), i en Tirant cavalcant heroicament (històrica) (novel·lesca) devers el cossi d’escombraries de darrere la casa.

No cal dir que en Tirant ja es veia hereu d’una fortuna. I es veia ardit i ple de gosadies, fitant els ulls, i sense gens de vergonya, de les més belles hurís, i de les nimfes nimfòmanes, de les límpides bacants, totes mig despullades, i en palaus esplèndids i sumptuosos, amb tot de quadres i d’estàtues, despulles dels saqueigs del seu parent fins ara ignorat, vull dir, desconegut, qui bé que sovint amb el rumb esbocinat, acabava tanmateix, pirata reeixit, més ric que no... Com se’n diu aquell altre ceballot d’on parlen les cròniques? En Mides? En Cresus? N’Amfitrió? En Plutó...? En Roc Fel·lah...?

Troba el paquet tremolós que la dispesera balafiadora amb força menyspreu, suara no aboleix dels seus obtusos pensaments, i se l’enduu, prou secretívol, ell, vers un indret on el parc s’enfosqueix no pas poc.

En Tirant es troba tan emocionat que el cor amenaça d’estroncar-se-li allí mateix, i si no el cor, el corrent sanguini, o quelcom d’aquest coll... A tots ops, li batega fortament la totalitat de la pretesament molt aguerrida anatomia. I llavors estripa el paper, i un bri massa entusiàstic i tot, obre d’una revolada la caixeta de cartró, i d’espetec...

Les veu i les sent, dellà els vels ondulants de les capçanes i els núvols, atziac chor burlaner de deesses de foc!

—Deesses de foc — s’increpa tot sol, fregant-se els ulls —. Llurs llengües de glaç em condemnen de nou als constants naufraigs!

Car...

Quin odiós malparit els podia haver tramès allò? Pilots i pilots de molt atrafegades cuques carronyaires!

—Cuques carronyaires qui em deshabilitarien abans d’hora! Tot un paquetot ple, collons!

Es ficava a voler trepitjar-les, ineptament, amb ses cames espatulades, tret que les de més ja havien fet forat, ja li havien envaïts i li penetraven sense manies tots i cadascun dels traus del cos.

Part de dins, crec que creu que ja comencen de cruspir-se’l i tot. De viu en viu, us dic.

(>>>)

II

(Faula de l’enorme i el subnormal.)

L’enorme i el subnormal anàvem a robar una casa, on, alta, una finestra havia romasa, per oblit, mig oberta.

L’enorme carregava la feixuga escala, i lluny, com si no en formés parella, distretament, ambulava el subnormal. Arribats al punt sota la finestra, al jardí molt arbrat de rere la casa, l’enorme, ràpidament, col·locava i servava fort l’escala i, ràpidament, el subnormal hi pujava, entrava a la casa, i hi recacejava ràpidament, i ràpidament s’embutxacava allò que trobava de més vàlua, llavors s’atansava novament a la finestra, esguardava cap avall que tot fos com cal, i, veient l’enorme que l’esperonava que s’afanyés a davallar, davallava ràpidament, i l’enorme i el subnormal se n’anaven immediatament, ara per rutes diferents, no fos cas que l’escala els delatés, elevés les sospites de qualque autoritat qui els demanés què cony fotien passejant-se amb una escala per aquells verals, tot i que sempre podien haver dit, i segur que ho tenien pensat, que eren pintors o que instal·laven finestres, o que acunçaven teulades i netejaven canaleres, això rai, car havien triades hores de treball intens per als treballadors, i el Sol de migdia justament espetegava.

L’enorme ara anava carregat doncs amb la carregosa escala, i el subnormal carregava els joiells ben amagats i atapeïts tant a les butxaques com sota el barret.

Més tard, com convingut, al punt on es retrobaven, l’enorme volgué, i obtingué, en honor a la seua prodigiosa força, tres quarts del botí.

Tret que el subnormal només havia dut al punt de la retrobada la meitat del recollit en ocasió del robatori.

Davant la placiditat del subnormal, una mica malfiat, l’enorme d’antuvi ensenyà el múscul, i el subnormal, gens sollevat, l’hi preà.

—Sort n’hem tingut de la teua força! — el vantà —. Una escala tan feixuga, noi, deunhidò.

—Estic content que respectis la força, i vegis perfectament on són les prioritats — féu l’enorme, més confiat.

—Cal respectar la força, company. Cal tindre seny. Cal retre’s a l’evidència. On fórem sense la força?

Cap dels dos no va respondre a la qüestió retòrica posada pel subnormal. Cap no digué, tot i que ambdós ho pensaren: —Que on fórem? A la cangrí!

Sobtadament, s’ullaren enllorats. Un cald sentiment els envaïa. Ens abraçàrem. Ens digueren: —Amics per sempre; amics per sempre, sí.

Personalment, el rol del subnormal (cinc a tres al meu favor) sempre m’ha escaigut d’allò pus.

(>>>)

III

(Faula de l’infermer i el vellard.)

Al jardinet, el vellard anar-hi sol, i tantost les floretes ol, espetega de baix repetidament, i les floretes l’olen, i un cop olt l’han, com han solgudes sempre fer, més esponeroses no es declaren, i ell, com sempre, sol així mateix llavors tornar més lleuger, descarregat de penes, escanyolit pit eixamplat, a la seua ombrívola cambra sense finestres.

Vist de dalt el panòptic, el rosat escàs reialme dels plaers bucòlics del vellard, dòcil subjecte, de qui els eròtics i fecals idil·lis amb les flors n’eren els cims sensuals, em duia al cor groc, al cap de les dècades de conviure-hi, virolades onades de sentimental escalfor.

Quan el sentia tornar, el plat li enllestia, i un cop dut l’hi havia, l’esperonava, car es feia el reticent; prou li abellia de fer-se el desmenjat, tot i que secretament el sabia que tornava de debò afamegat.

—Endrapa, endrapa, noi — li anava dient.

—Per què? — responia, malenconiós.

Perquè, si sé re, sé que has tornat de debò afamegat; i si vols encar gaire oldre les flors que cols, i vols continuar convivint amb les pedretes que ames i cerns amb tos dits com llibants pels viaranys del jardinet, més val que endrapis, i tan fort com no et permeti l’escarida ferramenta; així que, au, amunt i endrapa, noi, i me’n tornaràs contesta.

El veia que s’esguardava el plat redubtant-ne de valent.

—Ol-lo, ol-lo. Ol-lo com sols, i oi que sembla deliciós? Oi que espurneja de delit? Fes-ne un tastet i, si poc et plau, desengoleix ara mateix el redubtable plat; desengoleix-lo en aqueix altre plat; seguit li ho donarem al gat, qui, com sol, prou t’ho agrairà; no és pas un disgustat ni, com sols ésser, un trist llamenc de solemnitat.

Avui, pretenent-se un cop més verge de degradants apetits, el vellard aixeca noblement el plat i, amb dits com llibants n’arrossega, al plat que hi ha a terra, el contingut. El gat, de qui també el soldre oldre redubtables plats és característic, deu trobar que és de doldre que aquests dies finals, hom sembli, amb la imminència concomitant de l’anihilament, haver perdudes, oblidades, les apropiades egipcianes cerimònies de centúries d’abans; ara cal dir que romanen pregonament deteriorades les relacions entre humans i fèlids; divinal ja no hi ha re, noi.

El vellard arronsa les espatlles. Fa com qui diu — I a mi què em dius? Es pretén enfredorit, i li dic — És clar, com que no menges. Despagat, el jaquia que s’abrigués i es gités.

Tornant-me’n al capdamunt de la torre, m’he ficat a meditar que — i si per malaurança fos aquesta la nit on el vell companyó no la dinyés? L’espontaneïtat del buit, qui quan menys t’ho penses, com un cop de martell al crani — nyec! — s’imposa, incontestable.

I demà què faria, tot solet? Potser escriure un memorial? Una faula? No fos cas — qui sap, vós! — que enllà de com se’n diu — de mil·lennis — de milions de mil·lennis, oi? — la terra, un pic menys calda, i la mar menys boja, ja no pas bullint com cassola en foc, i amb menys de virus letals arreu, animals capaços de llegir, tornin a fotre-hi, com nosaltres adés, el ximple... El com se’n diu — l’innatural? — l’antinatural? — l’anatural? — el contranatural...?Vull dir, tornin a esdevenir-hi, com nosaltres, el pitjor animal mai inventat... El qui son propi habitatge no solla fins a límits absolutament, anguniosament, escanyadors.

«L’infermer i el vellard, dels quinze infermers i els quaranta-set ancians d’abans, érem ara els únics sobrevivents al destarotat asil; i allò, entre nosaltres dos, com qui no vol la cosa, havia nogensmenys, al capdavall, esdevinguda una contesa (això sí, jugada per tothom amb joc net!) per a veure qui restava a la fi enrialladament tot sol.»

Enrialladament? Només un instant, fiquem-hi pel cap alt tres o quatre horetes. I després? Les pirotècnies de la fútil victòria despeses, ai capsigrany, i les noces i els confits trepitjats i estrangulades, el flagell de l’abundància (ben mirat, idèntic al flagell de l’absència) declarat i certificat, l’esplet de fulls de les meues memòries repetitiu i indesxifrable, el meu cervell, sense estímuls de cap companyia, esdevingut eixut.

Les converses amb el gat, soliloquis rucs. Els batecs del món ferit, com més anem més esmorteïts; l’espectacle de les haques i els haquets desfermats i desbocats, amb crines en foc, fent-se escàs; el presseguer qui tant esperàrem que espletés d’una vegada, i el bord es feia el ronsa, i ara és arbre mort i n’enyores si més no la viva presència, i el melangiós crit del soliu pitoliu en la llunyària, ara fos, i els quídams qui al rabeig de les tèbies ones de l’estany tant d’inútil xivarri no feien, ara emmudits, i...

Ai, malament! No farem cap enlloc. I així m’adormia.

L’endemà, fent un cop d’ull de dalt el panòptic, com solia, el vellard olia les floretes sobrevivents, i em vaig ficar a saltar de joia, i li volia amanir un àpat de campionat, i amb les presses i la il·lusió, em vaig oscar un dit. No vaig renegar, no vaig maleir cap divinitat, em vaig xarrupar la sang enriolat i la sang em pintava els llavis de vermell i vaig besar el mirall, i no cabia a l’uniforme de content, creia que m’anava a envolar, ai carallot, i em creixien ales, o escates, no ho sé, i bicornuat, amb banyes de nyigui-nyogui, m’encastava tanmateix a les parets, i aquell amorós vessant nou de germanor m’eixamplava l’horitzó...

És un horitzó esplendorós que s’engoleix senceres totes les cròniques i totes les altres abominacions escrites pels extints tribals humans, car el meu vellard era viu. Viu! Quin escàndol de felicitat!

Del meu cloquer estant, en feia esclatar els senys, a batallades molt joioses, i li deia per l’espitllera — Ai punyeter, quin tiberi no t’espera! Permanent, esporgues la fam! Amb quiet vellut, llicència de paradís terrenal et mereixes. Creuràs que estic tocat, que, agònic, garl amb opacitat, que cap insidiós, massa dolorós, rosec em rosega, que penedit i curull de plom, plumbi, esquifit d’altres mitjans, vull fer colla de firetes, i que anéssim de bracet, ja mai pus ni malavinguts ni decaiguts, pels pus bells recorreguts, en constant i molt pertinent esgambi, tu i jo, sense noses ni enuigs, amb clavells als traus, ben mudats i amb binocles. Qui s’ensopeix amb el delitós vertigen del darrer espectacle!

Diràs que se’ns acaba la teca, que se’ns buidàvem els prestatges, que, al rebost, resclum de rasclums i no gaire pus, que fa mesos que saps que n’escur els racons i que amb les mans n’agran part de terra. Diràs que, descosit i ensorrat, desvariej i que només pens a coure el gat. Que ens afebleix el desnodriment i la paràlisi, que tot ha estat un malentès, que tot ha estat bromera biològica, i que un pic esbandida, s’esvaneix i re no hi resta. Diràs que, destraler, xarrupava amb massa de delit de la nafra al dit, i ara en vaig ebri, i que, sense saber què faig, un d’aqueixos vespres tancaré la porta, i hi trucaràs fins a mai més, debades. I redubtaràs que la de la zelosa dalla no hagi passat abans per a collir-me amb acolliment perfecte. I diràs que per l’espitllera, abans tot no es cremi, se n’arrossegarà la flaire. I hauràs enllestit d’oldre les flors, i n’oldràs el postrem tec que es cou i de cul cauràs. Diràs el que voldràs i sempre ho endevinaràs, capdetrons, sempre! Car oi que ens coneixem — oi? — oi? — oi?

El vellard féu el paper del flamenc, ocell sovint rosat. Romangué hores i hores, immòbil, només damunt una pota.

Dalt el panòptic, creia veure visions. Mentrestant, com dic, se’m cremava el dinar. Era un arròs amb ossos i herbes.

A la fi, el vellard fa un giravolt, i màgic, es torna a tornar bípede. S’atansa lentament a la porta. Per primer cop en centúries la troba closa. Quina aixecada de camisa! Amb el garrot hi truca. Quin terrabastall! El conec. Titànic intel·lectual, serà capaç d’esfondrar-la. El desori quotidià. Davall les escales de sis en sis graons. Impertinent — li dic, ple de tendresa.

Li duc, ben ornat, el plat d’avui. Fa un mos. Belluga els queixos. Gens no remuga! I llavors es demora...

Ai ai. Tinc por que... Es fa el desmenjat?

—Pleveix-te’n! Pliu-te’n, home, bah, sense vergonya! Ja ho sé que és bo. Res a veure amb el desori quotidià dut pels plats redubtables!

Ben tipets, amb cors enjogassats, els dos Dmitris, el vell, en Dimitri Mur, i el menys vell, en Dmitri CorGroc, xipollejàvem més tard pels tolls amb estranys renocs. Altrament, pels cantons, l’escalfor de les despulles habitades pels eixams incommensurables de paràsits ens amusaven el trajecte.

La veritat s’ha de dir immediatament; si te la deses, es podreix. Un cel sempre vermell. I tot un panorama, davant, de tragèdies exacerbades per manca en acabat d’aixopluc i teca.

I llavors olíem el paisatge. Ens hi atenyien cacofòniques musiques.

Ferotgement, per la llibertat, cada infant de chor, armat amb l’argument dels violents queixals, de llurs verinoses mossades ningú se n’estalviava.

Tornàrem, hermètics, a la torre.

(>>>)

IV

(Faula del bel·luari i la batlliua.)

Festejant l’esquinçada herbolària, na Lletgina Lleig, al caravanserrall, on, grollerament escorxats, pestífers feixistes, amb xivarri insolent, entre palmes datileres, adés hi havien penjats i creuclavats els qui havien adjutjats ésser mutants de sexe inconcret, o pus tost incorrecte, amb l’afegitó casual de quatre adúlteres, i amb quinze o setze infidels d’escreix, li vaig dir, —Oh quin cel més bonic, i les floretes vora l’aigua, quina encantadora flaire!

Tendrums de cariàtides, entre mosques, crisantems i tèrmits, cruixien com primes llonzes de cansalada fregides a la paella. Na Lletgina em va dir, —Per què faria cap cas de qui he vist tan sovint fent actes obscens lluny dels saigs?

—Jo? Pobre de mi! — li vaig dir.

—Algú tan lluny d’osques qui massa freqüentment s’hi aboca descordat, i sedueix sense discrimini tota mena d’estàtues, i d’esfinxs i de gàrgoles, a les més diverses façanes, tot i que mai cap ni una de les quals figures no sucumbeix (ni és clar que pot sucumbir) ni a sos eixarms ni a sos encants de no gaire subtil pixaví — em va dir, accentuant el blasme.

—No sucumbiré tampoc eu; no soc cap sucumbent ni subcumbent, ni súcube suculent, carallot — afegí.

L’havia convidada a crancs. Pagant a escot, escàs de metralla. Crancs de uadi o d’oasi, un dels dos, no ho sé.

Em va dir, —Pagant a escot. Em convides doncs a no re?

—Manca de mitjans — adduïa.

—Et dius?

—Konitxiua, Ismael.

—Fas de...?

—Bel·luari (gladiador de bèl·lues) — precisí, i ho paí, ella, arrufant un pèl les celles.

En acabat d’una estoneta, no gaire, — Vós? Us dieu? Feu de...?

—Sondra Xoi (ço és, Scheu), batlliu — s’havia canviat de nom i de feina en un tres i no res.

—Batlliu, ve-li un nom sense equivalent femení, no fa? — vaig dir, per a distreure-la, que, amb la distracció, no se n’adonés que me n’havia adonat.

—Batlliua?

M’endollí dos dits als oronells, amb un gest de ferotge bel·luari, indicatiu gest molt violent de desgrat propi, alhora que em calumniava, —Borinot grillat, mai no hi sé veure els gramàtics lligams!

—Aqueixos crancs no són gaire ben cuits, cridaré el cuiner.

Féu cap el cuiner, en Boirini Futil·la, tot escaguissat; s’excusava efusivament, —Perdó, batlliua! Sabeu, el desori quotidià; tots aqueixos beduïns qui cal fer feliços, sexualment i tròfica; avui volien rossinyols sense senyals (queixals?) i ben guisats; us en serviré amb el més espesseït del suquet; pleviu-vos-en a lloure, i àdhuc el vostre molt adret company.

—És un bel·luari dels més aclamats als circs dels encontorns — presumí, com si fos el seu babuí o la seua cacatua, com si em posseís.

—Tètriques, llur goles efervescents amb glavi igni, hom, ínclit, hi percut, no pas, capità? — cagà-la en Boirini.

—Pas. Les meues armes contra les més ferotges de les feres són un barrastral ben relliscós i unes pedres no gens romes de vedruna — aspriu intervenguí.

—Quin espectacle encar més gloriós! — vantà el mocós.

Bèl·lica, belleu un poc envejosa, la batlliua l’envià, com cap altre esclau, cap a la cuina, —Vitalitat, capdecony!

Mig escanyat, com si caigués pels escanyalls de l’Atles, el cuiner cuità.

Els rossinyols no valien tampoc re, ni un rotet.

Sortírem, na Lletgina (o na Sondra) i n’Ismael, angèlic, musculat bel·luari nubi, és a dir, servidor, i les dunes s’enfellonien contra la ventegada. Polseguera enrevessada arreu. Vàrem entrar, força apressats, a la meua tenda.

Fumàrem en acabat del jeure plegats (res amb prou mèrit narratiu) quelcom que es tragué de la butxaca. Hipnagògiques imatges, amb escarritxoses sínies davant, i darrere sopluigs entrevinguts per senglars, llurs noctàmbuls musells barrigant pels seients i cadufs enfangats... Amb ulls tèrbols, me n’adonava que em vola capar.

Romania ert, incapaç d’aturar-la, hiena monomaníaca. Estronca-li la maleïda intencionalitat, em cridava l’enteniment. Em queia un braç balb, la seua mà balba hi trobava, sota la màrfega, un ganivet. Robòtic esdevinc. Ganivet contra ganivet. El ganivet que em capava i el ganivet que l’escapçava. El bel·luari la batlliua desconfia, conqueria, anorreava. Vaig fotre el camp corrents.

N’havia oblidats els noms. Avui em tornaven a l’esment, per no cap raó, sense ni com va ni com ve, de franc. N’havia de consignar les vicissituds. Ací, en aquest paper. Per què? Cap raó. Així com així. Bah.

(>>>)

V

(Faula de l’home, la dona... i el marit.)

Li diu la dona, —Corr a fer cua, i compra dos bitllets a platea per a nosaltres, i un bitllet al galliner per a tu.

Com corregué ell doncs a fer cua a l’Òpera. És clar, hi estrenaven aquella obra de tant de renom, que tanta d’expectació no havia aixecat, i la cua, magnífica, serpentejant per dues cantonades.

Tanmateix, al cap de força estona, quan era davant la finestreta i comprava els bitllets, els de la platea, rai; ara, per al seu, per al del galliner, no creia pas haver-ne prou de caler. Va començar a calcular i a suputar i a alfarrassar, i a escaujar xifres llunyanes i properes, i en feia fraccions i més fraccions, i la dona de la finestreta s’impacientava, i els de la cua darrere seu encar més. I es volia fer passar per estudiant molt jovenet perquè li rebaixessin el preu, i com la proposició no era acceptada, es volia llavors fer passar per vellet, molt vellet, digne de mig preu i tot, i tampoc la seua operació no reeixia gens, i feren aleshores cap l’home i la dona, i l’home se li atansà, i li digué: —Has els bitllets? I ell acollí la qüestió amb deferència i féu: —Sí senyor, i li va lliurar els dos bitllets de platea, i no gosà demanar una mica de canvi a l’home, mes en acabat que hagués abandonat el seu precari lloc davant la finestreta, se n’anà darrere l’home i la dona, i la dona tombà el cap i li demanà: —Ja has el teu bitllet del galliner? I fou llavors que gosà: —Em manquen quatre cèntims. I l’home, en sentir-ho, els li lliurà. En realitat, li’n lliurà, molt generós, cinc i tot.

Llavors es tornà a ficar a la cua, darrere de tot. A punt d’arribar a l’indret gruat, l’hora del començament de la gran peça ja havia sonada i tot. No cal dir (o potser sí) que quan li tocà el torn davant la finestreta, de bitllets per al galliner, cap ni un — exhaurits, vós.

Empegueïdet, me’n vaig anar al parc, a pelar-me-la sota un noble i ample roure de peu estratègicament traucat.

Imaginant imatges molt caldes, discretament me la pelí una estoneta, alhora fent dringar a la butxaca els benèvols centimets — amulets molt benvinguts.

(>>>)

VI

(la qui corr i el qui, rere, se n’escorr. Faula de)

Pel carrer paies emborrossades em feien basarda.

Quines esborronadores monstruositats no s’amagaven darrere els negres drapots?

Me n’allunyava, urbs pervertida.

A l’avinguda sots els carpins — de qui les capçanes feien tofa dalt de tot, com qui diu una mena de pont verd de cap al cel — els cal·licarps, mitjans agost, encar duien escarides floretes, amb els nous petits fruits encar tots verds.

Pel viarany estret i poc fressat, penetrants sentors de ginebrons no feia pas gaire (per qui?) esclafats.

Enmig de la forest, faig glops d’aire fresc.

Esplèndida troballa, manel. Mà prènsil al pany de cel·les curulles de mel. Curosos dits tanmateix enfonsats a l’atapeïda bresca, amortallats amb pròpolis i ceruts, i amb brossetes preses de les flors, de vegades brutes per l’ambient amb cendres i estalzins.

I ara ella passà. Harmònicament corrent, com fa sovint, noieta de cap als disset, divuit. Sempre em somriu, quan per a saludar-la aixec la mà, la mà que no duc amagada sots la samarreta llarga.

Ah, sílfide perfecta, embadocadament admirada pel silf banyut i escarransit, pel malicós satiret (el satiret de pa sucat... amb mantega d’impotència) (satiret dels qui n’han prou amb veure-ho) (potser per necessitat, s’ho estimen prou més que no de fer-ho).

Cuixes, culet, pitets... Les dues trenes batzim-batzam damunt la seua espatlleta... La glòria en compassat moviment. No crec pas que al món hi hagi espectacle més delitós...

Certs simfònics ocells, dalt al rafal, crec que llavors em donaven la raó.

(>>>)

VII

(Faula del ciutadà ingenu i els hostes aberrants.)

En Duesaigües Çacirera, ingenu ciutadà, puja al tramvia i els sent, hostes aberrants en sabates enfangades de fang i merda, i molt vilipendiosos, i virulents, i a crits iracunds insultant doncs els absents qui, ja minoritaris, els donen nogensmenys sopluig i nodriment, i pensa:

—Sí, ves! Cada xarnequet, hitleret de pa sucat. Sòlita escena.

I insta a la pau suau, amb les dues mans bombejant dolçament una pilota invisible. Com si els digués:

—A poc a poc i bona lletra.

O:

—Calma, nois, calma, no us alçuréssiu ni esvalotéssiu, que no serveix sinó perquè tard o d’hora us peti al cos cap vena.

I llavors se’n recorda de la recomanació del jutge Jackson el 1953: «Els qui comencen agressivament bandejant els qui no es declaren a gust amb el sistema, no poden sinó avençar devers l’anorreament dels malcontents. L’obligatòria unificació d’opinions, l’únic que assoleix és la unanimitat dels cementiris.»

I tem que potser el seu gint gest serà pres pel mal cantó pels agressors verbals, i, esdevinguts violents, assajaran llavors allí mateix de fàcilment anorrear-lo.

On què fa?

Fa veure que bombeja una pilota invisible, tret que ara se’ls ha tombat d’esquena. I bombeja encar, com si allò fos un tic o una mania, o fos que estigués lleugerament tocat, o que seguís al seu cap cap melodia, i ell en fos, simfònic, una miqueta el conductor orquestral.

Per què?

Perquè no es vol anorreat tantost.

Ja l’anorrearan més tard, això rai, home caduc de poble derrotat.

Lleure per a la tasca d’unificació assassina, ells, majoritaris, tot el del món.

(>>>)

VIII

(Faula del cony perdut i del cosí Zep.)

La truja era tan grassa que només se li cardava sacsons. I en Zep es creia xorc.

N’Hug Cardaclots, son cosí — el cosí d’en Zep Carda-sacsons — el trobava, cada dia que el veia, de més a més agemolit, desmilloradot.

Li deia, —Què tens, home? Tan greu és la cosa?

I en Zep responia, estranyament cusc, ell qui de més jove era tan platxeriós, —Em sembla que dec estar malalt.

Llavors n’Hug tot d’una es féu pescador, i el convidà. I aleshores els diumenges de matí prenien llurs barrets groc safrà (“s’envolen si fa vent – com papallones grogues”), llurs bicicletes i ormeigs, i se n’anaven a pescar.

S’instal·laven damunt els còdols, vora l’aigua del riu, plantaven les canyes, i es ficaven a xerrar, i a fumar, i menjar els entrepans, i beure del porró, i a ensopir-se i a perdre’s en somieigs, feliçment lluny de les aclaparadores feines, i sobretot d’aquella cosota tan emprenyadora que en diuen “dones”, les quals sempre t’empenyen al suïcidi del “triomfar”, ço és, a pelar-te encar pus els collons per a portar-los més calerons. Mentre elles què foten? A part d’endrapar pels descosits, i gratar-se el cony?

El cony si se’l troben, ha-hà.

En lliça exòtica i llunyana (o llas, molt casolana!), hom juny en born sempre ajustat. Hom, la seua llança es trenca, mes també la del contrincant. I la femella mentrestant? Home, com sempre, fora de perill, guaitant-s’ho, i gratant-se tu ja saps què. I et dius si n’ets de ruc! Ens agemolim com idiotes davant una natura tan traïdora i datpelcul.

I aquell altre diumenge s’escaigué que li ho va dir, en Zep a n’Hug, —Dec ésser xorc; tant que no m’hauria abellit jaquir qualque mena de descendència; com tothom de la família abans meu... Sense parlar de tu, perdona.

Car n’Hug, és clar, tenia, segons ell mateix, —Catorze o quinze fills amb tres o quatre dones diferents.

En Zep doncs parlava envaït qui sap de què, de quelcom com ara enveja i desesperació alhora.

I n’Hug li deia, —Em sembla que t’envaeix un sentiment barrejat d’empegueïment i d’autofàstic, quelcom que et durà ineluctablement al suïcidi — la solució més fidel ans honorífica — i nogensmenys, Zep, seriosament. Has pensat que potser no te li cardes sinó sacsons?

Féu en Zep, —Què vols dir?

Féu n’Hug, —Home, ben clar, ja em perdonàs; tu i la dona, cardeu a les fosques?

—No ha volguda mai cardar amb llum; ni al començament...

—Vols dir quan per comptes de pesar dues tones, com ara, només en pesava una i mitja? Saps què? Aquesta nit, imposa’t una mica, home; i encens un llum, o una lot amagada, i li cerques el cony abans d’enfilar-li-la, i quan l’hi trobis, amunt; fes-ho per mi, home; em tens tot angoixat.

L’endemà es trucaren.

—L’has trobat?
—El cony?
—El cony, el cony.
—No.
—No? No fotis! Perdut entre greix i carn?
—No se’l troba ni ella sola; hem tinguda una gran discussió; li he dit que se’l cerqui amb un mirall, i li he dit que ja em compraré un barret d’espeleòleg, i ja l’hi cercaré jo.
—Perfecte!
—I m’ha contestat que si faig això em denunciarà a les autoritats; crueltat i abús, i no sé quants de collons de crims més.
—Has pensat en el divorci?
—Mai no ho acceptarà.
—Ja ho sé!
—Què saps?
—La solució!
—La solució?
—L’harem, les noies; estalviarem plegats, clandestinament...
—Quin harem? Quines noies?
—Les noies del llatzeret; de més jove, abans de casar-me, fatu de manguis, m’arriscava d’allò més abominablement; era un dels integrants del ramat dels joves dissoluts — la meitat hi jaquírem la pell — malalties venèries els de més — l’altra meitat, per un d’aquells capricis quàntics, n’acabarem amb més salut que no mai, i això que les noies de l’harem, noi, n’he sofertes rai, de llurs brutalitats...
—Què em contes? No entenc a què trau...
—Ara t’ho dic... Llogarem una amant.
—No ho sé pas si...
—No! Millor! A millor preu! Diré a la dona que només vull cardar a les fosques i...
—Vols fer-me cardar d’amagatotis amb la teua dona per a demostrar que jo, de xorc, gens?
—Exacte!
—I el fillet eventual?
—Ja te’l donarem.
—I com sabrem de segur que...
—Abstinent, jo, tants de mesos com no calgui...
—Quines complicacions!
—Tot sigui per a demostrar-te efectivament que el primer cony que trobis de debò, prenyes la paia!

Etcètera. En un mot: N’Hug d’en Zep la vida en salvà. Car en Zep se’l cregué. I s’imaginà a la fi autèntic pare d’un món alternatiu. Potencialment acomplert parot d’una canallada impossible.

I degué continuar cardant, hom es demana?

—És clar, és clar — hom es respon — tret que només sacsons.

(>>>)

IX

(Faula de la dolenteria personificada i la rectitud justiciera del drac venusià.)

L’estetoscopi el psicòpata el veia vaginal — doblement vaginal — o vaginal i rectal — doble conducte flexible on embotir-hi de valent la seua primeta cigalona de no res.

El metge féu un esgarip terroritzat; les infermeres, n’hi havia qui romanien atuïdes, d’altres qui entraven en basca, les darreres qui sanglotaven esmeperdudament.

Una figureta de vori, diria, era l’únic de tots els presents qui servava una actitud com cal, freda, del tot impassible.

L’ídol, la figureta, si te la miraves bé, no era del tot femella, és a dir, una venus o altra; part davant, ho era, una beutat; ara, part d’arrere era un drac ben drac. Una estatueta mig drac, mig femella, doncs, de tall oriental, diguem-ne, representant certa divinitat incerta — de pous i cisternes? — de llúpies, brians i nafres? — qui sap. I potser, més que no oriental, era un ninotet indi, o indonesi, o etc. I és possible àdhuc que no ho fos gens, de vori. Jo què em sé? Potser era d’alabastre — o de jade — deu haver-hi jade si fa no fa de color cremosa, oi?

Tant se val. La qüestió que tot just al moment de la ultratjosament maligna violació de l’arrauxat psicòpata, on tothom ens queien els collons part de terra, i ell hi burxava, i el pobre estetoscopi prou patia la tortura de l’enforcament, fou llavors on...

Com en deien els bons racistes d’adés en llurs capdeconyenques narracions? Orientals tètrics, tenebrosos — d’esguard pèrfid, opac, furtiu, ambigu, traïdor, desviat, de falsari... Esquerps com serps. Pèrfids, pèrfids. Sobretot, pèrfids. Pèrfids com certs lloros, qui denuncien al marit les banyes que li ha fotut la dona. Amb el desenvolupament tràgic concomitant llavors.

Un desenllaç no pas còmic, com en avinentesa del psítac clàssic, qui visqué entre monges, i durant una estona entre barquers, i tornat a les monges, saludava de continu, tret que dient ara, «Avemaria Emcaguendeu.» Etc.

Doncs això. On érem? El dolent ja començava d’endinyar, d’endollar, tubets de goma endins, la seua cigalona microscòpica, una cigalona molt semblant a una d’aquelles espelmetes diminutes, vermelletes, fràgils, trencadisses, portades a l’església a beneir per les fèrvides devotes caramaseres, amb bosses i coixineres plenes de recapte comprat a ca l’adroguer, i a la plaça i al mercat, el dia de sant... Quin ídol o ídola deien qui era? (sant Roc? Blai?) (santa Cecília? Cristina? Martineta...?) (Qui sap! Un o altre! Tant se val, tant se val, tant se val, tant se val. Quatre vegades. Tant se val. Cinc. La qüestió, una espelmeta beneïda per sant Dallonses.) Una d’aquelles mateixes delicadetes espelmetes en acabat utilitzades per a marcar els anys damunt els pastissos d’aniversari. I que, si érets un infant prou ben ensinistrat, en portaves alguna, de cara a la sempre peremptòriament propera fi del món, fins que no n’acabés també tota esmicolada (fi del món sempre molt desencantadorament ajornada) de tant no dur-la a la butxaca.

Fou aleshores que l’estatueta caigué de dalt la lleixa vora el llum del sostre. Inescrutable destral de la justícia. Revenja xinesa? Era l’estetoscopi un estetoscopi xinès? Són els xinesos (els japonesos, etc.) venjatius? Més que no pas els altres? No ens hi enfangarem pas pus. Tant se val. Novament.

I doncs. Fou aleshores, deia, on l’estatueta impassible no caigué — caigué justament damunt la primeta cigalona de l’àvol violador, el damnat psicòpata qui volia estuprar l’innocent i virginal estetoscopi — i l’hi esmicolà. Cigalona a bocins, a estellicons, a brosses, a brins. Engrunes de cera i metxa en esclat pertot, cor rebentat pel llamp.

L’enigmàtica estatueta? L’enigmàtica estatueta, incòlume, vós. Cap paper. Sense riure-se’n ni re. Al contrari, metges i infermeres, infermers i metgesses, encar ens en rèiem ara.

Per a la figureta, feina de cada dia, com qui digués. Un altre genuí miracle per a la críptica ídola, doncs, per a l’esotèric ninotet... Fèrvids, reptilians, devots... Què esperem? Volem més proves? Beatifiquem-lo prest, tost, som-hi, gens mandrosos, ara mateix!

(>>>)

X

(Faula dels tres o quatre cavernícoles.)

Na Xuga Tutiï prengué la drecera que corria a frec de precipici. Una ventada la dugué providencialment avall.

En Marc Poll, qui, en acabat de mantes òrbites exòtiques, des l’inici més precoç fins a la gairebé granada maduresa, s’encarnava finalment arquitecte; arquitecte, a tall de certs força ardits ocells, dels més procel·losos penya-segats, mal esgaiats, esbiaixats, tots rosegats part de sota, exposats als més furients fenòmens.

Feia de bon principi, a les perilloses lleixes de pedra i als quers boteruts, les més càndies carícies, i a còpia d’eixems, pams i alnes, dit i fet, entre pluges torrencials, presumptius llampecs, i llamps festaires, triomfalment els duia mesuradament a reng.

En capeix llavors, entre els xiulets oprobiosos dels huracans i les folles ballarugues del baròmetre, la idònia distribució on bastir-hi a lloure ses fantàstiques construccions.

Doncs bé, queia na Xuga i en Marc estirà el braç i n’impedí la mort per molt rude estavellament i total aixafament.

Aquesta era la història que l’enamorat Rol·ló els volia contar.

En Rol·ló Ça-riera, qui d’embranzida aquell matí havia davallat al poble, saltava impulsiu i prematur cap al micròfon del soporífic predicador.

En veu llunyana de tronat mol·lusc, no el sent ni el coll de la camisa i el rigorós públic l’escridassa. Es treu de la butxaca qualque poció o altra per a hipocondríacs, i se n’endolla coll avall un glop o dos. Ulla de gairó la seua imatge reflectida a un dels vidres del costat, i justament llavors damunt el vidre que modestament l’emmirallava s’hi esclafen, podrits, un tomàquet i un ou. Ell qui s’esperava que el neguessin amb tarongines i d’altres poncelles de flaires d’eixarm! S’afebleix llavors davant la lluita que se li acosta i es penedeix d’haver pujat. Li reca un colló l’atreviment. De mica en mica, en essència, la seua pèrdua de presència es converteix en desaparició.

Enmig de tanta de gent, fetiller, se’ls fonia com un fum; un fumet no pas menys mefític que el que exhalaven ells.

Vivia en Rol·ló presentment a una cova veïna d’on vivien na Xuga i en Marc. Veïna segons com. Una cova que en l’orca, rònega, rebeca, cala raïa al penya-segat del davant. En Rol·ló tenia bons ulls; i és així com se n’enamorava, no pas d’en Marc, de na Xuga. L’havia albirada caient al buit, quan les faldilles li pujaven fins a la coroneta, i les destarotades calcetes no li amagaven re.

Fins aquell migdia gloriós, a part la teca, a base d’ous i caganius d’alcions, petrells, frarets, i de peixos, de petits rosegadors, d’algues i fitoplàncton, de llangardaixos i caragols, de certs líquens i bolets, de mel, en Rol·ló només es capficava, no pas en fútils i banals coses de cul, ans en pensades filosòfiques de pregonesa òbvia.

(Els penya-segats, palaus dels savis, vós, com és conegut. I com més exagerats ni excessius els penya-segats, més pregons llurs palatins savis.)

El preocupaven el remot xiuxiueig dels conreus quan la nit els fa créixer. L’ubic formigueig de callades bèsties de tota mena, els ressons que te’n pervenen, concordes o discordes, fos com fos indistingibles. I sobretot com mitigar el maleït mormol del soroll còsmic!

Amb tendror n’enyora sovint els abstinents guarets, i la dolça pau dels cementiris, quan els acerbs, molt carrinclons, insurgents, ara tot dòcils, dúctils, es lleixen finalment destrènyer i torturar a mort, i hom els sebolleix fets mòmies de somriure fat. De fet, en Rol·ló, pel que fa als sons, només l’encaterinen les harmonioses simfonies de les terribles tempestes a la mar, i això ben lluny del poble, on els penells ferruginosos s’esglaien i grinyolen cacofònics i embogits.

I és clar, últimament, el so més encantador, el compost pels esgarips de na Xuga cada cop que a l’abís infernal no cau i recau. I l’arquitecte inútil fa, com un ximplet, d’heroi.

Quina poètica gossa, na Xuga, vós. Quan vivia a ciutat, sovint, amb estroncadota vocació de monja molt dedicada, s’atansava als més pollosos i pestilents xipòtols, i mentre fotien la migdiada, o clapaven tot cargolats vingut el capvespre, se’ls atansava arrossegant-se part de terra, i els esbraguetava i els xuclava el cigalot fins que no s’escorrien. Aquells actes de caritat extrema l’angelitzaven un colló. Quan tornava a casa, a frec de precipici, semblava anar-hi enjòlit, surant enlaire, suaument papilionàcia, com si ça i lla no voleiés.

En Rol·ló la volia. La considerava d’allò pus virtuosa, celestial, seràfica. I l’emprenyava enormement albirar amb sos ulls de lèmur, de prou lluny, com l’arquitecte li dibuixava impunement amb ditades de carbó construccions molt temeràries a la pell nua d’un cos despulladot de verge de frisona església. Era llavors, la seua, la ràbia de l’insurrecte cuguç en corma, incapaç i impotent de re fotre-hi, la ràbia dels esclaus, de qui les dones, mares i filles eren per força tothora cony badat, cony allerat, permès i exposat de bat a bat per als patrons, malignes tita-tòtils, amb uns collonets minúsculs, mòrbids i blavosos, i uns alens esfereïdors de visceral podrimener.

Tant d’anar ataüllant fixament, com estàtic espieta, esdevingué en Rol·ló al cap dels segles pètria esfinx, qui en Poll intentava ara d’escarnir, en repetits assaigs, amb sílexs d’escarpra i martell, com a monstruosa decoració a la façana de la seua caverna, domicili matrimonial d’entesa mútua, casolans estadants, dins, perennement envejats per l’irrisòriament solidificat veí.

Ràpida lapidificació la d’en Rol·ló Ça-riera qui ara cap foll cap de fibló, en un dels seus salvatges torniols, segurament col·lapsarà un d’aqueixos massa moguts dies de cald temporal de llevant. Avall de tot hi hauran rossolats bocins de pedra de força adotzenada figura antropomòrfica, estàtua que fou no gaire ben parida, afaiçonada per no gaire aptes imatgers per començar.

Na Xuga Tutiï, quan se n’adonà que el seu assidu admirador havia caigut esmicolat al fons del balç, es trobà mig buida durant unes setmanes crítiques, on, a sobre, en Marc Poll s’esqueia que era absent, de cacera o de pesca, com a bon proveïdor, part de baix o de dalt, grimpador eficaç malgrat els anys que ja portava damunt.

Aqueixos dies on era tota sola, i el seu admirador tot xemicat, de qui fora molt perillós esquer la bleda Xuga? Ara us ho diré, d’un escalador qualsevol qui, afeccionat espeleòleg, fotia el nas per cada sòrdida gruta que s’ensopegués, i s’ensopegà que s’ensopegués també la de na Xuga.

Eh? Que com es deia el pipioli espeleòleg? En Quiteri Bru, crec que es deia, sí. I de feina al poble feia alhora de químic i quiropràctic.

Doncs bé, el quiropràctic Quiteri, no pas poc coratjós, pren sovint humils riscs, bo i pujant i baixant, amb peus i cames ara valgs, ara vars, per roques molt llisquents de molsa i pluja. Com avui.

Avui, on fa cap, de casualitat, davant la gruta més monumental, tot i que prou modesta de mides, mai no trobada pels encontorns dominicals on s’escapoleix, alpinista egregi, de la grisor pobletana. Monumental en el sentit de les hores i estones esmerçades en el treball de la pedra tant de part de fora com de dins.

S’hi fica amb prou de compte, comptant que no hi ha porta i que no hi pot trucar, i doncs dient, mig fort, «Puc entrar-hi? Hi ha algú?» Silenci l’acull.

I es troba en la foscor absoluta. Eixorbat per l’enlluernament del Sol del migdia, la fresca caverna se li torna avern, i ell mateix es torna ogre, orb polifem, qui hi ensuma a plena freixura, i, fabulós i grandiloqüent, es diu, «Quina maror de carn nua i crua que sent!»

De mica en mica comença de distingir re. I la visió del cos nu i cru de na Xugueta, estès a l’ombra, en un racó amb els murs pintats d’estalzí, un indret on a l’hivern es veu que els habitants hi rostien el xorrèstic, el fa trempar.

Cavalleresc, se la cardarà. Pro és clar que no pas d’espetec. Estossega. Nogensmenys, només es belluga la beutat una miqueta. Se n’adona en Quiteri, vora la caprina amazona, d’una copa afaiçonada d’un cocó. Un cocó de calze meravellosament llis, febrit pel degoteig dels segles, amb un solatge no pas d’aigua de font ni de pluja, de quelcom que, bon químic, ell, s’encerteix que prou fa oloreta de vi. Prou poden. I se n’adona de tot d’ossets i espinades... De què? De sól·leres i de llamprees, especula. Calia deduir oimés que no feia gaire que na Xuga se n’havia fet un tipet, i ara clapava i roncava, cos nu i cru estès a l’ombra, sense cap mena de preocupació.

Jaquim-la clapar una estoneta més. No crec que sigui tanmateix gaire bo per a la digestió. Com digué l’antic troglodita, mestre Clitemnestre Adob, de tanta anomenada, «És un martiri gàstric que duu a desconsol, tot just havent endrapat, amb en Morfeu ara emplegar-te en abraçada de mort: Sovint se’n segueix son eternal.» Així que la desvetllarem, amb una suavíssima introducció de cigalona principesca, això també.

Dit i fet, on la nua orèada lleixà anar un bleix agraït de gaudi. S’escorregué no gaire més tard, bo i dient, «Oh, ja ets de tornada, mon Pollet?» I fou llavors que badà els ulls i que en Quiteri va clissar. «No sou vós pas l’arquitecte Marc! Ai, ai, ai, què dirà? I si ens sorprèn? Jo qui no fa pas gaire llegia no sé pas on que els cavernícoles, ai, els pobres, primitius rai! S’obnubilen amb sangs, i els cal encontinent beure oli tots plegats!»

—No és pas tan greu. Us en féssiu pas gens. Un lleuger follet qui passava com el zèfir. Vet ací. Una ventissa visiteta. Inaprehensible... Car ara mateix fotia el camp. No pas sense abans regraciar-vos per la immillorable acollença, és clar!

—Li diria que una etivocació la fa tothom. Que com tots sou homes de bona barba, i la vostra, tàctilment, cal reconèixer, fineta com l’ermini... Senyal de salut. Veniu.

La nua i crua l’agafà de la maneta. Sortiren al replà davant la cova.

—Hi ha una bufona balma buida a la timba del davant... Veieu aquell foradet...? Una balmeta molt adient, pens, per a un bordegàs celibatari com vós... El barbut qui s’hi estava abans, traspassava, ves... Ai, filla, prou que n’enyor encar la fidel presència... Us hi podríeu instal·lar, cavà? I així ens veuríem de trast en trast... Què me’n dieu, eh? Quan el meu Pollet és fora, atrapant queviures, vindria, o més aviat, ja us faria signe i vindríeu, i hi faríeu de molt acomplit contrasemble.

En Quiteri Bru degudament féu, a l’altre extrem de cala, un copet d’ull d’esquitllèbit. Digué: «Voleu dir? Allà lluny, de reserva m’hi voleu? Com qui diu en conserva, ca? En cas de penúria, diguéssim. De com se’n diu? De carestia.»

—I tant, i tant. Collonut que fora, cavà? Tothom content.

Fou aleshores que, per sort, del replà estant, atalaiaren a baix de tot l’arquitecte Marc esbufegant amunt. L’alpinista féu un pessiguet a la galta de l’amant d’un migdia d’estiu i partí de gairell. Féu: «Ja ho trobarem. Ja en parlarem.»

Tot i que els penya-segats, com tothom qui no sigui ximple sap, són, com dic, on els palaus del savis no rauen, de vegades la saviesa hi fa fretura. Com aquest cop, potser? Qui sap.

A tots ops, és palès que cal tostemps evitar les confrontacions idiotes.

Car això de les banyes pot acabar de qualsevol manera. Mai no se sap. Pot acabar en carrinclona tragèdia (assassinats massius, suïcidis, trencaments i esgarrinxaments esgarrifadors), o, si hom és mica savi, al contrari, en gaubança afegida. A part que qualcú altre prengui responsabilitat durant una estona de tindre-te-la satisfeta (i què voleu més, tant ella com tu?), amb les vacances per al teu treball de veritat que les vacances (és a dir, la tranquil·la solitud) no representen, que la dona et foti banyes, si ets savi, és quelcom que no te la fa pas gens més fementida ni taral·lirot que ja no era abans. És, si t’ho examines com cal, que, amb els seus actes claferts de generositat, et fa obsequi d’un preciós adorn que et tindrà moltes de nits plàcid i assuaujat, àdhuc joiós, i sobretot mentalment molt relaxadament entretingut, sense angoixes, ni sospites, ni psíquics entravancs d’aqueixos que, com dic, la feina del savi tant no estronquen ni eixuguen.

I això només ho dic porta endins de la meua caverneta cranial. No vull proclamar-ho gens fort (pensa en Quiteri), car és de savis saber una mica com és que rutlla l’espatllat mecanisme que és la pega humanitat. Tantost dius una veritat, per fluixet que no la diguis, se t’apleguen al voltant els ferotges datspelcul de sempre, abrasius, a portar-te de cap i de cul a la pira, supersticiosos piròmans descordats que ni borrall de la vida no entenen. L’aplec esgarrapat de sanguinaris imbècils, i sobretot llurs merdosos predicadors, repel·lents idiòcrates, llurs horroroses datpelculades, com més hi insisteixin a dir-les, i com més fort no les cridin ni prediquin ni proclamin, ja saps que més podrida mentida no han d’ésser.

I un químic totjorn s’arrapa a la realitat. Allò que és real, nu i cru, per bru ni brut que tampoc no es desclogui. Així que això.

(>>>)