[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

divendres, de novembre 12, 2021

Oblidats tantost ( 1 i 2)




Oblidat tantost. (1)

(Sorry, don’t speak sharnekian.)

Cada matí, davant el seu suquet a la taula de la cuina, fa un torcebraç amb el crònic trofeu, un vella pistola, i prem el gallet, i espera el millor, ço és, el tret que el torna a la perfecció de l’abans néixer, mes fins ara no ha fet sinó figa. Es trau la serp de la natgera on se li rabejava de sòlita gatzara i se la remet a can seixanta, ço és, a la collonada, on presa de vertigen es voldria esborrar de les cartes marítimes com certes antigues heroiques nissagues qui en degenerar’s balafiaren els coneixements adquirits en ridícules disbauxes i percaces d’honors, ço és, misèries fastigoses. Amenaçat letalment per qualque revelació o altra — tret que què és una “revelació” sinó carrinclona logorrea, ço és, incoherent diarrea mental típica del boig, del fanàtic, del cretí, de l’ignar més cras? — sospita sense cap raó que la matèria fosca de l’univers, que es veu que compta com a pes pel vint-i-set per cent de tot el que hi ha enlloc, i és la pega negra que fa que les galàxies mateixes siguin capaces de guardar durant un cert temps un cert equilibri ans tot, desajustat, no se’n vagi a l’infern, no és sinó el moc del cony a les ungles d’una fetillera enorme com allò que no hi ha. I qui el convenç que no és gens decent de demanar que el prostitut us torni l’emolument setmanal si comet el pecat apellat jurídicament “regurgitació de lleterada”? I ara davallarà al vivari i, d’entre els maleïts, n’ensumarà el grau de gregarisme i belleu en premiarà qualcú amb qualque cacauet que duu a la butxaca, i dropejant pel pedruscall, n’escruta ara doncs la flaire i conjectura que el plany d’un dels condemnats s’assembla massa al crit d’esglai del cauet qui, misteriós astrònom, dropeja com ell pel cel horrorosament expansible, i llavors, com fa sovint davant els desgraciats, que digui: Sorry, don’t speak sharnekian, i escampi en acabat les teranyines a garrotades força versàtils, ço que alhora és clar li serveix per a fotre una mica d’exercici, car encarcarat ell rai.

Pujant del soterrani es transforma en bisbe qui, a tall d’idiota, tingués coll avall la veritat i doncs, de tot, en sabés més i tot que qualsevol altra formiga. La formiga passa pel crivell tota mena d’ignomínia pol·luent, ço és, colonial, i nòmada i col·lectiva troba sempre a qui titllar de culpable, on, llavors, el glaça espontània amb productes heterogenis que expel·leix per l’espiracle. I en eixam perfectament coordinat renega de tot déu i s’erigeix en conqueridora de l’espai latent entre la lluna i Mart, i això no és re, mentre un bisbe què és, qualcú qui s’ofega totjorn en bassiols de merda.

Se li aixeca devers el clatell qualque vagament catàrtic vent de penell, i hi insisteix, rebec, dient-se que no es vol pas retut a l’atmosfera, fera infame i afamegada. Afamegada fera infame com l’erràtica serp qui li empaita tothora el ses i qui en la neu pixada de la pell sovint va esvaint-se-li en un desdibuixament espectral, de tal faisó que llavors no sap del cert on li rau, i prou li cal alfarrassar i escatir on troba que el bec i la llengua, no pas bífida ans denticulada com la ràdula del pop, l’enceta i l’escorxa, per a llavors, sí, interrompre’n si pot l’estrall.

Mentre de la foscor cimmèria de la claveguera del vivari, emergeix, aquest cop fet cíborg, el clàssic gloriós macip qui adés fa una eternitat per aquest mateix albelló no acomplia la més prestigiosa encar de les evasions. Com un pont apoplèctic qui avancés a les palpentes, xipolleja a pleret i matusser damunt la sopa de femtes i se t’atansa. Ja pots tremolar, com piròman als vudús i a d’altres clínics potineigs al·lèrgic, car quiets coets és possible que pugui llençar o, si això doncs no, d’altres abominacions i afliccions com ara la pesta qui s’estén per contacte — quin acudit macabre per al teu vivari atapeït — amb úlceres gàstriques i quelcom consumptiu que ix onsevol i a l’encop, o àdhuc, amb el zel i l’eloqüència de l’automanumès esclau, la llavor de la revulsió envers tot idil·li ni paradís artificial, i en canvi la bondat del deler fugitiu.

Absort o hipnotitzat pel foc follet de l’abdicació, temptació perenne, cau a la tomba i malda per a deseixir’s de tantes de noses i brosses com se li abaten plogudes de la selva, i no n’omet cap, candi com el lleig i geperut Tersites qui, volpell i empobrit, i tanmateix ric i armat per l’angúnia mateixa que desperta la seua repel·lent aparença, gatxó de tremp provat en tota dificultat, pot, no gens ficte, tot tabú trencar, i com qui s’arrapa a allò que roman del naufraig, es vol simbiòtic, i se sap doncs presoner, com tot propietari, del mateix vivari on la seua rebel·lia duria al mateix enlloc on no durà la dels il·lusos alçurats.

Osmòtics els tentacles del cosmos atenyen els atzucacs més amagats, àdhuc, entre els altres monstres violents, esguerrats i escarransits qui hi repul·lulen epidèmics, ell mateix, la seua figura disgustada i tranquil·la que cap patiment no oprimeix, al xibiu on tant les andròmines com les crosses i pròtesis s’envolen i entretopen. Havent sortit, s’havia aturat un instant per a escriure amb un bocinet de llapis qualque nota científica en un tros de paperot, i un ens fantasmal vestit de groc ha aparegut com un malparit sense emocions al seu darrere i li ha fotut cop de barra de ferro, i ha romàs estès sota la pluja roent qui sap els eons.

Estrany llàtzer, amb els colzes ratats i treps pertot, pòtol nafrat mudat amb pestilents parracs, torna al seu vivari per via ell mateix de claveguera (massa obstacles novells a la sòlita entrada), i hi troba que tots els estats, institucions i individus, obscens, avui el prohibeixen. Qualcú, corruptiu i profà, li ha llençat al nas un formatge, no pas fet de llet ans de lleterada, i en canta abominablement peans, i ell el consumeix, lent i fruint-hi, com si fos microscòpic corc de gargantuesc monument. S’ha ficat, pel que pogués esdevindre’s en acabat, en una gàbia si fa no fa intacta, i s’hi tanca hermèticament, o diguem-ne s’hi desa tan inconspícuament i inabordablement com pot. Així quasi invisibilitzat, inaprehensible, en la seua gàbia d’or s’hi masturba i s’hi exhibeix, ocell aristocràtic, ximpanzé neuròtic, fins que no es mor.

Arbitrària remembrança del distòpic univers vist d’una finestreta que orbita qualque desconegut objecte hipogeu, i llavors, boig eixorbat, s’hi veu: Estatuesc antropòleg qui excava amb xàvega a les latrines on adés els disquèzics penaren, llurs sollats atapeïts diverticles sovint se’ls suïcidaven bo i esclatant, i en qualque desviament impensat del trajecte cap supersònic mainatge se li apareix un instant, brillant i impol·lut, per a guiar’l al laberint verge i ignot, on paradoxalment es perd per a trobar’s tot nou, ço és, transformat en altri, aquell qui no és pas que no hi sigui tot, és que no hi és gens.

Què fa el novell en aquell coet esventat? Crec, es diu, que m’he empetitit fins a desaparèixer; dec ésser microbi arrapat als pèls del cul de qualque quimèrica entitat. I una pudor narcòtica se l’enduu a clapar. Eternament? Probable, vós, probable...

No. No. Car s’ha desvetllat al capoll. Ah. I s’espellirà bell efemeròpter, fastigós lepidòpter, trist escarabat? No. No. Afoll endurit, petri. S’espelleix robí de rellotge que marca tostemps jamai, jamai, jamai...

I és l’hora blana del fungible esmorzar, premerà el rovellat gallet, la rovellada bala dirà si aquella altra son esdevé o no l’altre son del gran descans on re no torna a començar.

):::(


Oblidats tantost. (2)

(L’U.U.)

L’escriptor gruà tota l’estona rebre no re, qualsque pistrincs per a menjar; emprenyat, a la fi, fent figa el jorn, la nit damunt, i havent rebut de part del nyicris ordinari no re altre que l’irrisori mot «nyiclis», urpí el tinter i se’l begué sencer. (Era un tinter amb tinta d’època, un tinter del dinou, ara de fer bonic, i havia pertangut, li havien dit, qui sap si de per riure, al seu triat patró, el gloriós Comte de Laltremon.)

Que collons, en temps de gana tot s’hi val! — ejaculà.

L’ordinari se’n rigué grollerament. Per a pagar-li la vil comèdia, li llençà un parell de rals. Se n’anà rient — i, no gaire estona després, darrere, el geni incomprès, a comprar-se un panet.

A cal beco, hi demanà per a acompanyar el panet, mitja canya. Ho aprofità per a esguardar al televisor del racó un simulacre estrany: Amb el zel de l’ham, la mà d’una beutat o altra hi arrapava, d’espetec, d’arrencada, pel carrer, braguetes, i el sorprès mascle reaccionava sempre esgarrifosament, com si la mà de la voluntària fos gola de cocodril, o de serp. Allò es veu que també feia riure un ou tothom qui s’ho guaitava.

L’ordinari ordinari et retorna, com d’ordinari, el paquet amb l’original i a tu quina festa et val? La de sempre, la del fes-te fotre.

Dècades que no menj com déu mana, redéu, un pària autèntic, i amb el cul pelat de tant d’escriure peces de museu per als catàlegs de mil·lennis vinents, molt més tard que dels temps enyorats per les generacions molt esdevenidores de l’any on el gran Borriana F.C. va guanyar molt gloriosament la SUPCA (la millor lliga del món, la Superlliga dels Països Catalans), en fi, tants de mil·lennis com no romanguin fins que la total fosa planetària no s’esdevingui, ni sigui d’obligació per motius de natural desenvolupament universal, i clàssics els meus escrits doncs esdevinguts així mateix per a una eternitat ben entesa... I ambtant, què? Ambtant, ai, els qui escriuen els guions d’aqueixes ximpleries a la televisió i arreu, es desfan en despeses, tots milionaris, segurament; o si més no, prou tipets; permetent-se deliberadament de donar desdenyoses propines i tot, amb les quals tants de nosaltres, heroics genis maleïts, qui només mengem (de franc) quan trobem re edul part de terra, vora el born quan les marmanyeres ja han fotut el camp, o a les escombraries rere els supermercats, prou que, amb només una de llurs dispendioses gratificacions, ens fotríem, durant un mes i mig cada dia si més no, un tec opípar, ja et dic.

Ara, ullant sorneguer cap al veí de barra, després d’haver-se escanyat amb un bocinet del badall de pa amb no re que es menjava, «He perdut el costum de menjar!» — li diu, a tall d’acudit, amb la gola encar mig engargussada.

On s’hi fica na Sílvia, la cambrera lleugerament lasciva, trufejant, «Patètic com pitó amb tonsil·litis, renoi!»

Respon l’escriptor unànime, «Profètica te’ns atanses i quina aura de puritat alhora no desprens, Silvieta, Selvatana Amor! Estranys averanys ens desvetllen galivances!»

Flegmàtica l’escarnufa amb: «Com la font polsegosa a l’oasi és galiva pólvores cosmètiques, no pas a les galtes cendroses del moribund, ans a les dels membres més selectes del club de senyorassos més exclusiu, xeic!»

Conspicu, l’E.A, l’escriptor anònim se l’apunta, amb el «xeic» i tot.

Notes fragmentàries com aquesta, pescades al vol, omplen el seu calaix altrament rònec, i qui sap quan les sacrificarà bo i situant-les, a tall d’esdeveniment ver i sincer, entre els altres mormols de la musa, a la seua narració corrent.

I en acabat diu, bo i agafant el pom de la porta: «Font d’oasi, Sílvia, de debò n’ets tu!»

La Sílvia, efectivament, n’és un dels brocs d’on en ragen més... Una mena de musa de xibiu en indret no gaire accessible i doncs poc freqüentat ni entrevingut. Com l’altra musa, la de debò, la qui quan es passeja amb bastó i barret pels viaranys més allunyats i abruptes del parc, li sura a la vora, pels núvols ensonyats, i l’acompanya sempre, aparentment soliu, ell, mes de fet, mercès a ella, mai tot sol i pelat, mai!

Amb això se’n torna vers el cau. S’instal·la davant la màquina d’escriure. D’espetec, amb el suggeriment de l’oasi d’adés, es veu (en imaginació, és clar) transportat al desert. És un desert groc i blau, i verd, no oblidéssim pas el verd, ple de llum i vivor. Amb camells? I hi ha potser llangardaixos, serps, fennecs? Què me’n dius dels ocells? Estruços? Els estruços més estruços, de vigilants, és clar, amb el cap ben al fons de la duna més a tocar de mà (de bec). Ah, i qualque esbart reduït de cueretes? Pardals de bardissa? Moixonets d’aquells tan escarrabillats qui escarneixen tota mena de fressa — xiulets i piulades, i també instruments i màquines? Qui sap. I potser, entre les flonges dunes, lleons i tot? Famèlics, amb ullals esmolats? Els escorpins ensorrats? Els àspids cleopatrians? Els cucs quilomètrics dels traus eixuts i amagats, que són paranys naturals d’arena bellugadissa, els quals cucs et trauen de sobte dels traus uns becs infundibuliformes que et xuclen sencer, ni que no siguis gens aganyit? I en acabat, oh, els com se’n diu...?

La imaginació de l’I.A., l’inconegut autor, jaqueix anar ses regnes; se li desboca una mica. Hi veu microscòpics titans amb gegantines tites. Ha llegit trossos sencers de les mil nits — i una d’afegitó. Va ben encaminat.

A la terrassa de la casa del davant, entre les torretes d’alfàbrega i begònia, s’hi passejaven dues parelles de tudons. Esdevindran aqueixos tímids tudons de terrat urbà agres i repelencs ocells Roc...? Veurem. Qui sap. A tots ops, som-hi a omplir fulls, xeic!

L’A.O., l’artista ocult, continua fantasiant... A Egipte... Prou és on no devem pas ésser de debò, fa? Què en sabem més? No gaire. Mes prou segurament per tal d’amanir una mica la narració... Els escandalosos déus egipcians, les mòmies vivents, els sacerdots necròfils... Ui, ui, ui, para el carro, tu... Objectes i subjectes de malson! De greu malson, nós que ja prou la fam, amb ses dentetes inexhauribles de ratolí, prou insomnes i mal païdors ja no ens vol! Massa cavil·lar-hi, en aqueixos objectes i subjectes mòrbids, àvols, malalts i feridors, tanmateix t’hi adormiries a la llarga i... Quina nit no passaries, capgròs. Una de molt fotudota terror, una de les pitjors de tota la sèrie...

No fotéssim, musa, potser que canviéssim de tresc...

Només cal introduir-hi... El ball dels vels... La inventada espiritual hurí, l’alme qui et magnetitza, la sílfide etèria, l’odalisca celestial, voluptuosa a desfer... Una altra Sílvia fantasmal, cambrera de fantasmal barri xinès de caravanserrall... On cada comboi no combat cobejances i complits complots...

Car altrament, amb els malsons i sense pèmpins... Sense pèmpins ja ni per al lloguer ni per a la teca, com és que mai podria, el bon I.I., l’intel·lectual ignot, sortir ara mateix i llogar-se cap noia com na Sílvia, ningú qui el gomboldés, i a poc a poc li esborrés, amb l’agombol constant, les espaordidores atziagues obsessions...

Som-hi doncs, en canvi, es diu, amb les bones vibracions magnètiques de la seua ardent i molt lúbrica musa de suara; musa de bon trobador... Trobador insigne qui troba, sortós i hàbil, hurís, odalisques i d’altres venustes cambreres de barri xinès... Això és allò que et cal, aquest consol, aquest amanyagament gentil i generós de les beutats inaprehensibles...

Pensiu, meditatiu, relaxat... Ullprès utopista, tàctic universalista únic, entra doncs lliurement a la zona del somieig productiu... Que rutlli, que rutlli... Que rutlli el secret mecanisme de la inspiració... Lleixa’t conduir a lloure per l’etèria maneta de l’adorable musa dels muntanyencs camins i de les automàtiques excursions pels divins territoris límbics...

I passéssim sense pus als personatges... El protagonista n’és... És... És un ordinari! Havia de lliurar essencials queviures per a la supervivència d’uns assetjats ens casa senyorial que rau força lluny, devers l’invasiu desert... Amb el seu trastocadet tricicle, l’heroic ordinari anava afeixugat amb munts i munts de caixes i sacs i capses, i ara... Anava rere un autobús (un autobús disfressat en autobús per a infants, mes en realitat ple de bòfia soi-disant antiterrorista...?) i, vols-t’ho creure, essent de nit, l’ha perdut de vista (l’autobús hipotèticament protector!) en un tombant molt polsegós... És clar, un tombant agut entre dunes altes, i llavors... Llavors no sap on recony s’enfonya... Perdut!

Perdut al desert infinit sense vies ni dreceres, ni ombres de frescs fullatges, ni ombrívols passatges arbrats amb moixons i plegamans i cigales i murris quadrumans... Ni fonts ni peixets... Ni tresqueres de bosc... Ni oasis, no, ni oasis ni caravanserralls...

S’ensuma l’I.E., l’inventiu exegeta, un text segurament aquest cop vendible! Vendible, vós!

S’embala... I s’imagina ara allò que cap autoritat sobre els deserts i les aventures que s’hi escauen prou deu dir-hi, a un o altre dels plecs de texts que té desats per a llegir-los eventualment... Hi toquen, a tall d’arpa, molt melòdiques, llurs teranyines, les simfòniques aranyes negres... Del desert. Sí. Bon ambient.

I els genets embolicats en moltes de flassades i llençols... Hi cavalquen com embriacs... Els desconfeix l’arret (amb el vit en arreçó, ço és, trempant) que se’ls dreça ben amunt (passat el melic) i de continu, a temps i a avinenteses, vós, del tot extemporanis, inesperats... I, ai, per osmosi típica dels desèrtics ambients, a llurs muntures i tot (vits descomunals, monumentals, aquests darrers, comparats als llurs molt més discrets tanmateix)... L’explicació, és clar... Que, a la rítmica gropa, pell a pell, i tan embolicats en llençols, se somien (mig desperts) al llit... I cauen de cul de trast en trast damunt la no pas gens dura sorra... I els aràbics cavalls se’ls en deuen riure com conills... Encar rai que, trempant, no se’ls pixin sobre... I llavors... El dol de la decepció, perdó, vull dir, del desencant, ço és, la desil·lusió, dels genets...

I si substituíem cavall per camell...? Potser un camell, més dramàtic, i millor trempaire que no un cavall...? Nota per a la deguda ulterior revisió...

I ep, l’aparició de qualque geni! Genial! Un foc colgat de rancúnia i set de revenja de sobte se li deixondirà... Quina fugissera impressió més impressionat! Fugissera que tanmateix no fuig, que insisteix i urpeja i es manté. Que fotja i grufa i barriga amb alè de bacó de fems fart. De xaró vaporós ninot de guix de miracle indiscret entre pampallugueigs d’incertes espelmes. Cop d’efecte en tot cas, vós. Dibuixa’n, de la fumejant aberració, enjòlit i ambulant, els geps i els monstruosos aücs! Tan lleig és que els miralls esmicola... I el cresp de l’estanyol a l’oasi esvalota i, esvalotat, anuncia, amb averanys ominosos, la revolució... Com tothom sap, «de la carronya putrefacta dels colons, els colonitzats, gloriosament lliures, n’emergeixen llavors...» Així que... Abans cap suïcidi col·lectiu, cars autòctons, penseu-hi... Només cal contribuir per tots els mitjans a la putrefacció de l’invasor... Mai no l’estintoléssiu ni doncs obeíssiu! L’invasor cap mena de reconeixement, no pas, mai! Escorxa-rosses reputat, hom el coneix només de veure’l pel carrer, de capcinada i prou, pel cap alt, i a córrer... No el tractéssim pas... Les brutícies que fot/ a la taula i al llit/ et demostren que/ no té el seny complit...

En un escaient apart transcendental, l’I.I., l’incomparable intèrpret de tota veritat, assajava ara d’entrelluscar a través l’ambre trist del molt remot passat on l’espècie havia esdevinguda tan idiota qui s’havia lleixada envair... Li sap molt de greu que, crèduls, atenyessin aquell grau de mala higiene... Cert que plàcids i inarticulats no aniran pas enlloc... Els cal una empenteta dels imponderables meteors i d’altres capricis atmosfèrics, amb qui sap els infectes microbis i les deletèries emanacions que fatalment alhora no se t’hi encomanen... Simbiosis de ninot cobert d’oprobi qui no en treu altre, ell, que santimònies i jeremiades d’assassí de part dels fictes anòmals merdosos «virtuosos» qui els espleten, i en acabat els maten sense miraments... Genocidis fèrvids a canvi de què? De viure ensorrat i frustrat, sense poder filustrar ni com s’atansa la tardor de llur poble i l’extermini tan proper... Hivern perenne entre el foc... No! No, vós, no! Per comptes... Que esclatin en paral·lel i de biaix els esbarts molt irritats dels foscs ocells dels trons tramesos per llurs sanguinaris déus d’antany... Això!

Tot animal (es diu, introspectiu, el perdut ordinari...) Tot animal és individu, és a dir, ell sol, i doncs individualista i solitari; neix sol, viu sol, mor sol... Mon destí no és pas tan dolent... No pas més que el de tot altre quídam.

L’espectacle irreversible de sorra interminable que t’engargullaria... Ja te’l pots fitar de qualsevol angle o caire, tant se val, intrusiu i contundent et disciplina... Perquè esdevinguis més coherent i resistent... No pas més pec ni empegueït, ni com qui, il·lús gelós, traeix i abjura... I es plega a llepar el ses del vil deixuplinaire.

Eh..? Què...? On...?

Es perd pel desert l’inventor com el seu mateix personatge... Hi haurem de tornar demà... La musa, potser massa generosa fins ara, triava de moment d’amorriar pels amorosívols herbeis dels seus llimbs molt particulars...

Començà doncs, per a distreure’s, un dels seus tothora defectuosos sonets...

«Me’n vaig de presseta al barri xinès
Caldrà treure dinerets del calaix
Mal de queixals té mon peret de baix
Bona dentista m’hi toldrà l’abscés...
»

Mes, com un beneit molt agraït i esgotat, s’ensopí abans no l’acabà (s’adormí com el qui eventualment mai no el llegís, segurament).

Bon profit no els faci a tots dos. I, pel que fa a la historieta, la continuarà demà...? Un altre dia...? Jamai...? Quan...?

):::(


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam