[coses dites de les llegides pel vostre estimat Sull i Pelat Peret de Baix - d'ençà del desembre del 1986 - quan hom li féu obsequi de certa llibreta, i això va fer: hi començà d'apuntar els llibres llegits, només els llegits de bec a bec, és clar, afegint-hi alhora què li havien semblats, si fa no fa, i esmerçant-hi l'espai que en aquell moment li era llegut (pel que fos) d'esmerçar-hi...]

dilluns, de febrer 14, 2022

Les Faules de n'Arquimbau Cuca [28-31]



I

XXVIII

(Faula de l’homaranya i les sogres de l’ogre.)

Si les sogres han, entre totes plegades, totes les altres claus del castell-palau, eu hec la de la cambra, per a elles maleïda, amb les mortes maridades, llur filles d’adés, en un nombre com més anem més considerable (a hores d’ara pel cap baix ultrant una vintena), mortes amb els mel·liflus sucs de les quals el meu sistema digestiu, minúscul i extremadament simplificat (bellament instal·lat a la cruïlla on el coll fallit, atrofiat, veus que prou reïx a articular-se enginyosament amb els braços i les cames) n’ha prou per a distribuir tota l’energia calguda per a un cos tan meravellosament especial com el meu.

El comte i senyor del castell, l’ogre n’Apel·les Barbablau, s’havia llegits els clàssics, i les noietes amb les quals es mullerava, totjorn tan tendretes com podia (vuit, nou... dotze, tretze, anyets), les triava, al llarg i ample de son predi immens, de son vast reialme, com qui diu, amb milions de vassalls esgarriats i esbarriats qui li pertanyien, les triava, dic, quan vivien soletes amb llur mare, i sobretot no havien ni germans, ni (tan primmirat en certes qüestions, ell) cosins ni oncles potencialment i idiotament venjatius. Llurs mares sempre les acollia, en acabat de la feliç cerimònia, al castell, on esdevenien mig mestresses i tot, encar que, de fet, a mesura que llur nombre creixia, les sogres, molt envejosa cascuna vers totes les altres, només esdevenien mestresses de la part del castell que els corresponia per molt savi decret de llur gendre i amant.

He dit amant, car per això sobretot no es mullerava ell amb les noietes tendres. Per a accedir a lloure a llurs mares.

Era un ogre, el comte n’Apel·les Barbablau, al qual sovint senties bramar. «—Quina sentor de cony urgent que olc!» I com es llençava llavors a un dels a hores de llavors tretze o catorze llits (i més tard molts més) on no senyorejaven les per a ell molt magnífiques, molt amades, sogres!

Em deia l’ogre l’altra nit, un pilot de llunes ça-enrere, «—So el vell ogre qui ol de moltes de milles lluny les sentors dels conys qui demanen urgent atenció. Saps que havia fets els set anys, i un veí nostre, amic meu, em va convidar a dormir a ca seua. Mon pare ho permeté. Allò que no devia saber mon pare, tan estricte i dogmàtic, i coent i rònec i cretí, era que n’Arquimbau, el noiet amic meu, encar dormia amb sa mare. Sa mare (grassoneta i boniqueta) ens ficà un a cada costat seu, ella, dominant, majestàtica, enmig. Durant la nit, no sé si ho saps (tu, qui de vit, no cap), però als mascles se’ns aixeca la titola, bo i dormint, de trast en trast. És el cos adormit qui va comprovant com cada mecanisme corporal que l’integra no es porta (si es porta gaire bé o si més no com déu mana). Doncs bé. Durant una d’aquelles ereccions inconscients, mon vitet entrà en paradís! Quelcom de molt tou, que, tot cremós, cremava; quelcom de bla i tendre, i roent i mullat, quelcom d’inescrutablement meravellós, l’embolicava pruent i flairós. I aquella flaire, oh, aquella flaire, ja anc pus no me n’he pogut estar! Sentor de cony urgent, fill meu, et duu a cardar-te encontinent àdhuc els més furients dels vents! Per això viatj tant, per això les sogres han prou lleure per a cercar-te i trepitjar-te. Totes (castratrius com s’escau sempre amb les mares de filles úniques de sobte privades de poder sobre llurs filles) (a part és clar del lleig i esgarrifós que ja no ets, pobrissó) volen odiosament la teua mort. Totes et volen mort i més que mort. Ai, mon car Arquimbau, et volen esclafat i fet una coca de repulsives limfes i gargalls part de terra. Filustrar allò, aquella samfaina repel·lent de carn i sang, les duria al cel. Hi fruïen, hi gojaven, hi suraven nebuloses! Ull viu, doncs, noi. No n’hi ha pas ni una que no et vulgui tot seguit desaparegut del castell. Ets llur única nosa. La molt temuda cuca qui guarda la cambra on rauen els cadàvers qui enlloc no troben, els cadàvers (per tu excel·lentment dissecats) de llurs tretze o catorze o quinze filles... Quantes? Saps que me n’he descomptat? Tant se val. Les filles qui molt ridículament elles creuen encar vives. Galdoses galivances d’entrompades nyeu-nyeus

Els conys de les sogres han, es veu, doncs, si fa no fa la mateixa paradisíaca sentor on l’ogre Barbablau va romandre, als set anyets, totalment eixarmat, encantat, sotmès, pres, captivat, enredat d’empertostemps com en teranyina psicològica. És, poséssim, una miqueta el seu cas com el meu. Eu so, diguéssim, l’enamorat idealment corprès per na Kali, la deessa renegrida, la deessa delicadament engarlandada amb tants i tants de caps sangosos d’homes escapçats. Per a manguis, cadascuna de les adés tendres i ara tot marcides verges penjades a la cambra prohibida, són una Kali qui colc i ador, cada jorn i cada nit un poc pus. Si no fos que el meu deure em vol, dalt o baix o arrecerat dins qualsevol esquerda al mur, totjorn davant la porta, sotjant, vigilant que cap de les sogres no vulgui violar-la, quasi anc no em mouria pas de dins, damunt un renegrit cos o altre, rabejant-m’hi, amorós. Només caldria que mon pare, l’ogre, em llencés de trast en trast un llop, una hiena, una lleona, una gossa, tant se val, qualsevol bèstia morta amb prou suc per a anar fent.

La dèria de l’ogre pels conys banyats, segons ell, de sentors embruixadores, no s’adiu gaire, cal dir, amb la meua modesta experiència. L’ogre, suputéssim, és probablement tristament paròsmic, car, com dic, a manguis per exemple els conys de les vídues no pas que em semblin ni tan aromàtics, ni tan gran cosa, ni aitampoc especialment pudents; em semblen uns conys corrents, uns conys tau-tau, i no pas que no m’hi conegui, ca? No n’he ensumats pas pocs! És clar, nogensmenys, que a les mares (com adés a les filles) no els faci gens de gràcia de saber-me de cop-sobte sota llurs faldilles. Recollons els esgaldinys horroritzats! I esguardéssim, si volem riure, la cuca qui so còmicament llavors esmunyir-se’ls ivaçosament lluny i zigzagant de valent, com si ho fotés, no pas amb quatre, amb sis o vuit potes!

Car d’això es tracta, cavà? De sobreviure, de saber o poder veure l’endemà. Re altre no compta a la vida. Ni a la vida d’un homaranya, ni a la de cap ogre, ni a la de cap sogra, ni a la de cap altre no ningú. Tota altra intenció empal·lideix davant la de l’animal viu qui es vol tostemps amb un futur sòlid davant si més no de vint-i-quatre hores. I prou.

Nat només amb un caparró força grosset, àdhuc gegantí, un caparrot amb, ran d’orelles, dues cames i dos braços prims, però forts, plens de negres músculs, i nervis i venes, i tendons estireganyats. Exagerant, doncs, diguem-ne, una aberració, anava a dir còsmica, tret que, més aviat, és clar, simplement genètica, una anomalia del procés generatiu, una incompatibilitat entre els generadors qui em generaren i em pariren, fossin qui fossin, ep; tot plegat, un antic monstre de firetes massa semblant a una aranyota perquè hom no el nomenés, gairebé tantost nat, molt lògicament, “homaranya”.

Cert que l’ogre m’ha dit, de cops molt escarsers, d’Arquimbau, com adés, quan ell era petit, es veu que se’n deia son amic i veí, amb la mare del qual s’entengué molt enyoradament. I cert així mateix que les sogres, en horda, quan són de conxorxa, i m’albiren ni que sigui d’esquitllèbit, com s’estarrufen, i esfereeixen i esgavellen, i esborifen i esborneien, i com xisclen, clafertes de fàstic i de por, i com criden, gens sol·lícites, «—Que ve la Cuca! Que ve la Cuca!» D’on que prou m’és llegut, crec, de deduir que mon nom de veritat pugui ésser quelcom com ara el de n’Arquimbau Cuca, geni molt prestigiós de les lletres lleidatanes.

Aprocte, sense forat de cul, només em puc nodrir amb sucs que extrec (degudament podridets) de tota mena d’animal (de gos i gat, i ieti i iac, i vedell i bou, i bèstia grossa i petita, i garrí i pollí, i infant, i verge tendra) qui puc, o bé (molt rarament!) atrapar, o bé que mon pare, l’ogre, no em lliura qui sap si agraït pels meus serveis, o per atracció sanguínia. Amb cap víctima llavors enxampada (ara sotmesa i emmetzinada), diguem-ne la teranyina de les meues bavoses abraçades amb la qual l’embolic és àcida, de tal faisó que els músculs i els òrgans de mantinent se li desfan, i llavors no em cal sinó fer-hi, a la teranyina, o corrosiva mortalla de mes cristal·litzades bavalles, una clarícia, i aplicar-hi els llavis, i xarrupar ben de grat, content i satisfet, celestial.

Si l’ogre em diu de fill, puc inferir, crec, que és mon pare. I si és mon pare, quina de ses sogres és ma mare? No crec pas haver-li-ho demanat mai. Ni de per riure. No pas que gosi gens, no fos cas, car un ogre essent un ogre, si s’enfelloneix, malament rai. Secrets, tothom ama prear-se’n de desar-ne; un ogre, emperò, per sa gruixària mateixa, en vol per a ell tot sol molts més i tot. I més ocults. I si el burxàveu... Enfellonit, irat, rabiüt, aneu llavors a sabre. No podem pas dir que eu sigui cap mena de cuca indestructible. Pus tost al contrari. I sobretot per cap mastegot escapolit per cap massa distret o incoordinat ogre totpoderós.

Parlant de les sogres, tractant d’escatir quina fos ma mare, cal dir que, ben alfarrassades, totes han prou un aspecte fosc i aràcnid. Ja he dit que no sé pas d’on treu mon pare que llurs conys siguin tan extraordinàriament embaumats, perfumats, delitosos. Potser ha un nas, ell, especial, molt més fi i llefec, poséssim. Tant se val. La qüestió ara que, atès que cap de les sogres fos ma mare, em deman, curiós i curós, m’hauria ofert, mon pare putatiu, una mitja germana perquè me la mengés? Home, un ogre és capaç de tot. Segurament que hò, doncs. Un ogre no mira gaire prim.

Hauré, crec, de tastar les sogres per tal d’esbrinar si n’hi ha cap de qui el tast sigui la meitat (o belleu millor, una quarta part) del que tastí en menjar-me la meua putativa mitja germana. En aquest palau sens fi, cascuna de les sogres clapa senyorial a la seua palatina cambra. Puc anar-m’hi introduint enmig de la nit i, damunt la nova dorment, fotre-hi una mossadeta, i una xucladeta i una xarrupadeta a la cuixeta, i comprovar-ho. No pas que sigui tot plegat fàcil. No sé quina de les tendres verges fou ma mitja germana ni sé si cap de les sogres és de debò ma mare. Tota aqueixa combinació de tasts em mareja una mica. Mes, atès que de feina l’homaranya anc no gaire (sobretot un homaranya tan privilegiat com eu, a qui son pare o protector prou llença prou sovint carcasses a raure), estona rai.

«L’indolent contra les difidents.» «Contra les nervioses receloses, l’amplament relaxat pacient.» «L’innocent Homaranya contra les atroces detestables Erínies.» Títols del proper capítol de la meua vida...

On tard o d’hora (tant se val, car tots els pèndols del castell no en fa pas poques, de centúries, que es desferen, es fongueren, i l’espai, en conseqüència, hi creix sense pausa ni repòs) hi faré la troballa sensacional (i que tampoc no servirà de re a ningú, a part l’estona inconcreta d’entreteniment que dic). Tret que llavors, als llimbs del nirvana, badant badant, badoc, massa encantat, fetal, disbauxat de joia en el triomf... Ep, manel, què fots! Hec por ara mateix, enmig la nit, abans d’iniciar l’èpica empresa, que al capdavall no em traeixi eu mateix. Amb l’amor filial desvetllada tan sorprenentment, segur que, carallot de manguis, ma mare, m’hi atansaré a tocar-la tantost haver-la tastada, i quin esglai quan la deixondiré.

Mama! Mama!

Pobra dona! M’haurà esborronadorament damunt, com un tangible grotesc dimoni de malson, i de bell nou som-hi, cames ajudeu-me, em sembla! Car ai la imminent fi del món!

Crec que caldrà força vigilar doncs llavors (no sé pas si me’n recordaré prou, amb l’emoció de l’instant magnètic i tot allò) a fugir fort, abans no obri del tot, finalment, ma flamant mare, els ulls horroritzats, no fos cas que, ja, amb la sola d’un sabatot seu, massa astorada, morta de por, sense sentir-se gens maternal envers meu, no m’esclafi definitivament...

On, és clar que molt poèticament, s’hauran acabades així totes mes sublims ans solemnials aventures. Com altrament era de preveure d’ençà del començament.

Cada figura son destí, vós. Cada rol son fat. Cada tec son rot. Cada rot son pet. Cada pet son pot.

Tant se val. I així anar fent.

(>>>)



XXIX

(Faula de na Mai Tipa i d’en Gos Negre.)

Abans no esdevingués un vell, raquític, arnat, gos negre apedregat per tothom, havia estat un jove força actiu, vull dir, treballadoret, tret que, és clar, físicament no gran cosa, més aviat merdoset i no ningú. I ai, sobretot, cruelment esclavitzat i perdent sempre l’esme per culpa de l’ínclita, mai no vençuda, embranzida del gran enemic interior — el sexe.

Durant el jorn, cada moment de lleure el despenia pelant-me-la, i la nit sortia als carrerons desolats de vora el riu, lluny del centre de la vila, i si mai hi trobava cap gossa jove me l’enduia al meu cau. Pujàvem al piset i la ficava tendrament al llit i em deslligava a fer-li tota mena de carícia més o menys sexual. I la gossa agraïda, crec. Tret que abans del matí, disgustat, bo i anant-me’n a la feina, la tornava a llençar al carrer amb una puntada al cul.

Això fins que una nit de boira, quina sort la meua, car em vaig trobar, perduda, no pas cap gossa — una nena. Una nena no gaire bruta d’uns vuit o deu anys. Me la vaig endur al cau, la vaig ficar al llitet, la vaig despullar, i li acariciava la pell del ventre, tot agraït, i amb extremada dolçor, i ella semblava així mateix molt contenta i marrucava i tot com cap mixeta acariciada, i se n’adonà, tombant el cap, que part de terra, a l’espona mateixa, hi jeia un bocinet de xocolata, una presa o presa i mitja, i allargà el braç i se n’emparà, i em vaig alarmar una miqueta, i li vaig dir que no se’l mengés pas, que qui sabia quants de dies no rondava part de terra, tota ple de pols i de brutícia, i em vaig aixecar i li vaig dir que si li agradava la xocolata ara li’n duia, i ja corria cap al rebost quan me n’adonava que el bocí de xocolata ja se l’havia cruspit i que la nena feia una cara alhora satisfeta i de voler-ne més.

Tornava del rebost amb les sis o set rajoles que hi desava i, sorprenentment, les desembolicà totes plegades i se les embotí senceres boca avall, i sense mastegar-les gaire, se les empassà. Tan magra, pobrissona. Ara feia goig veure com endrapava!

I vaig tornar al rebost i en acabat a la cuina, i li portí una botifarra i mitja, tres llaunes de sardines, i dues cols, i un meló, i un saquet de patates, i un altre de cebes i, sense netejar ni pelar re, molt goludament omnívora, s’ho empassà tot.

I l’endemà de matí havia d’anar a la feina, i la lleixí al llit crec que clapant.

A les hales i firals eren els llocs on treballava. La meua feina consistia a anar duent, amb el meu carretó vermell, els sacs de verdures diverses, del pagès al revenedor, o del pagès al pagès, o del marmanyer al marmanyer, segons llurs tractes i llurs indicacions. I en aquella avinentesa, vaig començar, d’amagat, d’aprofitar els viatges, per a, a poc a poc, arraconar, en un altre sac esvellegat sota una taula abandonada, teca i recapte que anava pispant dels sacs al carretó. O, si s’esqueia que fos dilluns de fira, al firal em llogava als firaires per a netejar-los els corralets improvisats, o menar les paques de palla i els sacs de farratge d’un costat a l’altre. (Prou en tenia la mà trencada, a netejar estables. Només cal pensar en l’afamegada noieta de casa — la meua petita “Cèlia”. Quin admirable metabolisme! Circulació idònia, sense gaures ni ensopegalls. Gens ni mica empedalega. Tot t’ho paeix. Òptima peristalsi, estronts divins, copioses celíaques meravelles!)

Al vespre, quan tothom, tret dels captaires i vagabunds, havien plegat, arrossegava el meu sac ple i me l’enduia, amb el carretó, al nostre cau — el nostre deliciós antre tenebrós.

Dia rere dia, ficava els sacs plens de xorrèstic robat prop la cetàcia minyoneta al llitet, i la minyoneta, tan refinada, ella, s’ho cruspia tot, no en lleixava ni molla.

Ocasionalment, ple d’urc, li havia ofert àdhuc el premi majúscul de cap rossa, o carronya de rossí («Cavall malmès, prou que l’enllesteixen d’un tret, cavà?») — o cos infecte de moltó o del que fos — qui el ramader havia llençada vora el riu, barranc avall. Cert que per les marjals també t’hi trobaves, de cops, escanyats o negats, cossos de marruixes, de mosteles... De guilles, llúdries, gripaus... Tot s’ho engoleix, tot s’ho fot. Tot ho troba tastívol i saborós d’allò pus — se’n llepa els oronells.

Conills i pollastres traspassats de la passa. Corcs i cucs concomitants. Rats de claveguera mig rosegats, heroics perdedors de fratricides batalles hipogees, eixits a la llum per a morir-hi llegendaris.

I de l’aromàtica hala del peix, pler de lluç i de rap, i de reig i calet; xanguet d’esc; seitons, barbs, carpes, albors; trobats part de terra o llençats als cossis, tot plegat no pas gaire fets malbé, amanits amb sargàs i varec, amb romanents de glaçons i tot. Tot s’hi val. «Suquet de peix.» Avall, avall, la paia... Pops, palaies... Fartana, sagristana. Que se n’apeixeixi ben apeixida. Prou de grat se n’ompl el pap! Una mui, la seua, insadollable, inexhaurible, i de ferramenta indestructible, vós. Sa llengua, ràdula altament eficaç. I la gana, gloriosa. Una fortíssima talent!

Llavors, inopinadament, aparentment d’espetec, com llamp en blava i calma, i nítida, atmosfera, aquella altra nit, segurament que molt més tard, encar que això sembli cap inversemblant mentida, no sols enraonà, em demanà, prou fineta, que li acariciés el ventre.

Com aquella altra benaurada nit de boira on no em trobares, ara fa setanta anys.

«Setanta anys!» Vaig pensar. «Incomprensible! Si semblava que era ahir!»

I me li atansí, i m’aventurí a posar-li amb cura la mà damunt aquell immens ventre seu, i volguí acariciar-l’hi amb la tota la tendresa del món, com me’n recordava agradablement que fiu la nit on la raptí, la nit on me la fiquí a casa, i... («I de mantinent, senyoreta, qui es desempallegarà de qui?»)

Tret que ara, som-hi, tant se val, som on som. El delicat massatge, l’amable afectuós gràcil sensual sensible lleuger eteri acaronament gàstric...

Ai, quina por! Els dits se m’hi enfonsaren, i la mà sencera, i el braç, i el tors, i l’abdomen, i les cames, i els peus, i tot plegat, i m’hi ofegava envoltat de greix, i ja em creia mort i negat, quan, es veu que escanyant-se miraculosament amb qualque os o pell o cotna, estossegà, i, amb aquell terratrèmol, el seu ventre es bombà de sobte, i m’expulsà tot cagadet, i caiguí i m’estavellí tot destarotadot part de terra.

I guaití al voltant i no hi reconeguí re. Setanta anys s’havien escolats sense lleixar empremta al meu molt defectuós sensori.

I on eren els quatre minsos mobles del piset? Semblava com ara si algú se’ls hagués cruspits.

I els quaranta o cinquanta llibres? Tot havia desaparegut. Potser era també que ja no se’n feien més, de llibres.

I el paisatge de cases a la finestra era tot diferent, i no hi reconeixia re. I banzim-banzam, com un zombi, havia davallat fora, i la vila mateixa havia esdevinguda una altra.

La feina? La feina, no en tenia. La nova llotja de contractació on deu parar? Les hales arreu desaparegudes. Els llibres enlloc. Tot allò adés tan joliuament imprès, ara inexistent. Tràgic.

Sense llibres, sense firals ni hales, què hi faig? Superflu, balder.

Vida brutal, batzolera, sense sentit ni raó. Inútil, dispensable. Car a què trau tot? Tot trau a re.

Dalt, la mai tipa balena rebentava el piset. Senties la casa cruixir i espetegar perillosament.

Tanmateix filopàtric, havent-hi doncs tornat, lentament, escales amunt, escales que s’esberlaven i, ruïnoses, perdien furfuracis bocins, i se li revinclaven els ferros de la barana, trobava, encavallades les esquerdes i ascles de la porta crebada, que ja no hi cabia pas. Que ja no hi cabia res més. Trenquívol, vaig caure, empès per la seua rebotida carn, finestra avall. Davall, tot em feia mal, els ossos, les articulacions, la gola, el pit, i hom començà, estranya canalla abillada estranyament, d’apedregar-me, de cridar rere meu, de ratar-me, com gossos rabiüts, les calces, i vaig córrer, ranquejant penosament, cap al riu, abís avall, tret que el riu havia també desaparegut — amb els batracis, les serps, els peixos i els ocells, amb tothom. Re no és com abans.

«I ara on m’amag?» Em deia, totalment desconcertat.

I m’enfonsava, escarransit, a camp obert. Un camp amb unes roques i una vegetació que no sabia ni em vagava pas d’identificar. I fatigat m’amag finalment. M’amag, amarg, entre misteriosos incatalogats punxents matolls, dins un cau tot rònec, antre impropi, abandonat per quina altra estrambòtica fera? No m’hi acostumaré pas!

Tremolant, hi esperava què, maleït sarnós gos negre?

Pregant com qui diu per què? Freturant, dic, què altre?

«L’alliberadora mort, és clar.»

De mantinent, prestament, tot s’anirà apagant... Temps accelerat... Constret al màxim escarransiment...

Agraït. La benaurada fi a tocar de mà.

(>>>)



XXX

(Faula del doble miracle per sempre més inassolible.)

Sapiéssiu que, xano-xano, hi feia cap cada dia a estudiar-hi força. Tret que aquell matí, doncs, tornava a ésser-hi, a la monumental Biblioteca de la Universitat, i de sobte, companys, quin esglai!

Havent comptat els diners que em restaven a la butxaca, hi he degut lleixar caure el carnet que m’identificava. Sense carnet no podré fer els exàmens per a la pensió del govern. Ara recentment feia els setanta-cinc anys i tenia doncs dret de demanar la pensió. Tret que em calia reeixir abans en els exàmens, i d’ací que vingués més sovint, com dic, a la Biblioteca.

I ara, desesperat, anava amunt i avall, capcot, cercant el carnet d’identificació, i àdhuc sortia als aparcaments, i al jardí i a la carretera, i als camins adjacents, i guaitava part de terra, i cada vegada esdevenia més angoixat, i el cor se m’esvalotava més, i la pell em cremava del destret, i m’ofegava de neguit, i tornava a la Biblioteca i, no gosant pas anar-hi per a no empudegar, romania palplantant, no gaire lluny dels taulells on els adjunts de bibliotecari de baix semblaven totjorn força enfeinats.

Al cap d’hores, quan tanta d’activitat semblava que minvava, que el tràfec davant els taulells dequeia, decandia, aflacava, m’he atansat a un dels més joves de rere els aparells, i li he demanat si no havien pas trobat, si us plau, un carnet d’identificació, el meu, que l’havia perdut i m’havia d’examinar, i no podia demostrar enlloc, altre que per la cara al carnet, qui era ni re. M’ha dit que no, força sec, aixecant un pèl els muscles, i ha tombat cua, com si tingués pressa a ocupar-se de matèries de més gravetat ni conseqüència.

Ja no sabia què fer. Em rodava el cap i tot. Era immers en el desori, als llimbs estranys de la distracció, el desconcert, la desconfitura. Anava doncs, tot pansit, a sortir de la monumental Biblioteca de la Universitat, que, oidà, damunt un pilot enorme i molt estès de llibres gruixuts, davant del vidre doble de la gran finestra del costat de la porta, hi he albirat el carnet!

Albíxeres. M’hi he llençat com ara a la piscina, de panxa, de planxa. I l’he assolit d’una esperançada urpada.

I oh, desil·lusió, tanmateix! De mantinent me n’adonava que no era el meu. Que era un carnet d’alguna dona o altra. Un carnet no pas sencer, atès que, a un dels cantons, era palès que havia rebuda una bona estisorada, i al mateix temps el plàstic, dehiscent, se li deseixia, i semblava, el carnet, tot plegat, d’allò que en podríem dir antic i tot, anacrònic, obsolet, fora de circulació.

Era encar estès que em va semblar sentir que, en veu normal, deien el meu nom. Em vaig tombar. Vora la porta, una dona tota mudada, m’havia cridat. Anava vestida a la moda, amb unes faldilles molt estretes que li arribaven a mitja cama, i tot i que no era ja jove, i per això potser anava una mica massa maquillada, tampoc no era d’allò que en diries gens granada; li feies uns trenta, trenta-cinc, anys, uns quaranta menys que no jo, pel cap baix.

I em somreia, superior, i llavors me’n vaig adonar. Anagnòrisi cabdal. La reconeixia — una de les importants bibliotecàries dels fantàstics pisos de dalt. La meua dona, qui de vegades, fa uns pocs anys, hi féu de voluntària, n’havia dutes algunes de trast en trast a sopar i me les havia presentades, i les coneixia doncs lleugerament, i ara, massa tímid, ja no pujava mai als pisos de les oficines més distingides de dalt, on les bibliotecàries s’ocupaven de papers molt delicats i de pes, perquè al mateix temps tenia la impressió que, si mai hi era, les elegantíssimes bibliotecàries, sempre abillades amb les modes més recent i escaients, se me’n reien no pas gaire dissimuladament. Havien segurament llegits alguns dels meus ridículs onírics escrits ficats a un meu indret secret a la xarxa, a part és clar que probablement la dona de més a més els havia revelat un altre detall, el fet coent que a la meua edat jo era encar verge.

La descarada dama vora la porta m’esperava. Me li vaig atansar, humilment. Volia explicar-li la meua situació i sobretot la posició irrisòria on m’havia trobat, abraçant excitadament (potser àdhuc eròticament) tots aquells volums amuntegats, com si a la vera fi havia atès l’orgasme somiat de qualque cim fins ara inaccessible d’erudició i de competència acadèmica.

Li deia tota la carrinclona tragèdia del carnet perdut, mentre caminàvem vers el seu vehicle estacionat a l’aparcament reservat per a les excel·lentíssimes bibliotecàries. No pas que em fes gens de cas. Quan callí, em digué que sabia que la mestressa tornava a ésser de viatge, i que em devia doncs trobar massa solet a casa, i li deia que no, que això rai, ja n’estava prou acostumat, i tant.

Abans d’obrir la porta del seu cotxe, em va dir si volia que em portés fins a casa? Vaig respondre que no, que no, que anava tot brut, pobre cotxe, i la pudor que dec fer, no, no, moltes gràcies.

I em va dir doncs si no la volia convidar a sopar, que així em faria companyia. Li vaig dir, tot empegueït, que no sopava mai, que no païa re de nits, que la dispèpsia nocturna era un mal inguarible, que...

Vols que vingui demà dissabte, a dinar, em va demanar aleshores. I me n’hi vaig excusar quequejant, de més en més escanyat, dient que no sabria què fer-li i que no tinc a casa gairebé re i que...

I pensava que qui fora prou boig de voler lleixar-li veure el meu racó permès, amb l’escarransit fogonet d’alcohol de cremar, i el pot mig rovellat — i per comptes de cap cullera, el calçador de plàstic. Amb, per tota teca, arròs, olives negres i prunes seques. (I és clar de més a més que de fer el disbauxat eixelebrament d’anc permetre-li a la desvergonyida de violar, en la seua absència, les luxoses impol·lutes estances de la muller, el dia que tot de sobte no tornés ja podia dir passi-ho bé al meu niuet, a part que en la seua inaturable iracúndia fort em perillaven coll i clepsa.)

Ja portaré jo uns entrepans, això rai, crec que llavors es va prestar ella. I jo... Perdut... Com dic, no sols era la por que em tenallava, car no sabia imaginar-me com al capdavall em defensava dels seus força probables avenços sexuals en privat, és que tampoc no volia pas que veiés, ja ho he dit, les miserables condicions on vivia... El meu estudi tot desordenat, amb el meu llitet desmanegat...

Tot nerviós, en un filet escardalenc de veu, se m’acabaven les excuses... Se n’atipà, em llambregà amb immens disgust.

Al moment d’entrar al seu cotxe es va treure les sabates. No volia conduir amb aquelles presumides sabates de taló tan altot. I doncs, car les lleixava a la vora de la tanca de l’aparcament, em vaig gentilment ajupir a retre-les per a ficar-les-hi dins, i li vaig demanar on era l’altra, car només n’hi havien tres.

Em va dir que quina altra? Que només tenia tres cames.

Tres cames! Li dic, tot esverat, perdoneu-me, mai no me n’havia adonat!

Estava desolat, com si m’havia caiguda la paella del cel al bescoll i a l’esquena. No sabia què dir. Se’n va riure. Una rialla infernal — encar ara em fa mal a l’ànima.

En puixconsir, a posteriori, se’m fa encar ara estrany que em digués allò de les tres potes. Devia ésser incontrovertiblement veritat, car...

Podria haver-me dit tantes d’altres coses! Que una de les sabates no era seua, que era una sabata perduda damunt l’asfalt, perduda no pas per ella, ans per cap altra bibliotecària, o per qualque convidada, o per cap lladra nocturna, o què ho sé jo. O que, de sabates, en duia dos parells (un de recanvi) al cotxe. Que s’esqueia que una de les sabates restava dintre i l’altra saltava fora.

De tota manera, també és veritat que quan s’ha ficades les espardenyes de conduir, m’ha semblat entrellucar-hi, vora els pedals, tres peus. Així que el dubte continua amb el seu constant rosec.

I ara, vejam, allò que digué llavors encar m’empegueeix ara — i em lleixa tot somiós i alhora destarotat.

Féu: Tros d’ase, no hauries volgut saber si amb tres cames i doncs amb tres cuixes, entre el parell de cuixes no hi tinc un parell de...

No finalitzà el susany, l’escarnuf que m’adreçava. Fou aleshores on tolgué, vull dir, tongué i estisorà la feridora frase amb aquella riallada ferotge. Tancà la porta del vehicle i engegà, encar rient diabòlicament.

Començava de fer-se fosc. Vaig enfilar cap a casa. Havia plogut, i el caminet que triava era tot fangós. No volia caminar entre el dens trànsit vespral. Mentre xipollava de valent trepitjant damunt el fang, la imatge dels seus dos entrecuixos m’entrevenia el sensori i el magí, i l’enteniment mateix, d’una manera fort dolorosa.

Al cap de mesos, em pruu i em cou i em nafra encar. D’ací que ho hagi escrit.

Massa fort, vós. Que hom s’ho afiguri una miqueta... Doble objecte de fascinació en una sola peça! Imatge tremolosament inaferrable. Miracle per sempre pus inaccessible. Hi rac llargues estones encantat ni que només sigui al reialme de la fantasia.

Assidu residu de recança. Per què soc tan vergonyós? Per què no li vaig permetre de pujar a ca nostra? I si llavors, (qui sap, prou hauria estat quelcom factible!) se m’hagués eixarrancada, divinal, de triple cuixa!

Un altre malaveig frustrat, una mancança més a afegir a una escarransidota vida de debò esguerrada.

(En fi, com a notes addicionals, potser diré que de la pensió del govern, re de re — ni ensum. I pel que fa a haver retrobat el galdós carnet — ai pobret, faràs goig, creu-t’ho!)

(>>>)



XXXI

(Faula de l’home i la dona de qui al castell se’ls escapolí la filla.)

Quan la filla havia fet els cinc anys, l’home i la dona, l’estiu, sortiren de vacances. Un dels indrets on anaren fou la vila on l’home havia nascut. S’allotjaren a un hotel a l’ombra del castell. Era un castell que el pare havia d’alguna manera arromançat per a ús de la seua filla. Abans d’anar a dormir, pare i filla es contaven un conte o altre. I un dels dos o tres preferits de la petita s’esdevenia a un castell màgic. N’aprenien ensems els bells noms dels diferents elements: matacans, revellins, merlets, ràfecs, baluards, verdesques, albacars, raiguers...

Fou llavors que el pare li contà també les altres vicissituds — les que s’esdevingueren «de veritat» al «seu» castell. El castell on anava de petit, els vespres a jugar-hi, i sobretot els diumenges, tot sol (clandestinament com qui diu, per comptes d’anar a missa, ben de matí, i hi romania fins l’hora de dinar), a investigar-hi, a recercar-hi, recacejar-hi, ficar-hi el nas. A trobar-hi esvorancs fets per bombardes i endinsar-s’hi, i pous ocults i enfonsar-s’hi, i recollir-hi ferros estranys, i secrets pedres escrites, i bocins de ceràmiques d’èpoques diverses, i minerals de joiells destrossats, i monedes antigues. Era un castell amb romanalles de civilitzacions mil·lenàries. Un castell que havia estat ocupat per invasors de moltes d’espècies, incloses recentment les clericals feixistes d’esperit anorreador, i més enllà les altrament bàrbares, i àdhuc molt rarament i breu potser les instruïdes i tot; ara bé, enemigues, totes enemigues — invasores, el nom ja ho diu.

Aquell castell tenia si fa no fa intacta una muralla molt sòlida, espessa d’uns quants de metres, i alta, molt alta. Era la cèlebre muralla dels suïcidis. Ja llavors costava d’atansar-s’hi, calia travessar barreres i reixats, car una part especial de la població s’hi sentia massa atreta. I els de baix, per comptes de treballar, s’encantaven en excés amb l’eventual espectacle.

Quant a la raó dels contes privats, confidencials, entre filla i pare, i per exemple no pas entre mare i filla, cal dir que les relacions a la família no eren d’allò que hom en podria dir perfectes. La dona era una dona «moderna», creguda, arrogant, despietada; sedega de desgreuges i revenges... Ambiciosa, casada, més que no pas amb el seu home, amb la feina. Enganyada, havent-se lleixat emmalaltir per les antigues malalties dels malalts d’adés, la cobejança i la golafreria, ara exacerbades per les noves animadversions del segle.

Àdhuc quan no és de viatge, incessant rep i fa trucades i tothom ha de callar imperativament i ha de paralitzar-se o fotre finament el camp de casa, car allò seu (la «conferència») era «molt important», i tot allò nostre molt negligible merdegadeta.

Ella, de continu, un malaveig infernal; amunt i avall, amb idees i obsessions glaçades. Bojament centrada en els seus treballs secrets per al govern. Secrets d’estat mai revelats ni pensaments al seu marit (qui de tota manera era un home de tarannà pacifista, antifanàtic, és a dir, antimilitarista i antisupersticiós, i tot a qui aquells ximplets estires-i-arronses entre espies els trobava jocs desgraciats de canalla maligna). La dona sovint agafava l’avió i desapareixia durant setmanes. Home i filla romanien sols i s’entenien d’allò millor. Llavors, al cap de qui sap l’estona, la dona tornava, i de més en més semblava trobar en la filla una fredor que la injuriava. Deia, —«Aquesta nena m’odia.» Les seues absències tan perllongades és cert i natural que generaven malfiança en la petita; quan la mare tornava tot d’una, havia esdevinguda una estranya, una desconeguda, una forastera.

La dona començà llavors d’acusar l’home d’atiar furtivament al cor de la petita la malvolença envers ella. Deia que si li manava re, ho feia de malgoig o s’hi negava en rodó. I allò l’embogia, i esclatava en crits i renecs, i de vegades es barallaven i es feien mal. I en acabat anaven a plànyer-se’n a l’home, com si ell fos qui hagués d’implantar dura justícia devers la culpable. L’home, tenia àdhuc por, inconfessadament, que en un dels seus atacs de bogeria la dona no fotés i tot la mà a la pistola de reglament. La sotjava molt amatentment, prest a intervindre molt seriosament si mai calgués.

Aquell dia que eren a les envistes del castell, que anaven molt favorablement predisposats a visitar, s’escaigué que caminaven i una dona amb brusa safrà i faldilla groga qui caminava vers ells féu un signe amb el nas gairebé inconspicu, i tot d’una la mare digué, —M’he de reunir amb una amiga. Ens veurem d’ací dues hores en aquest banc mateix. Aneu-hi dalt vosaltres dos. Ja hi pujaré un altre dia.

Es tombaren pare i filla i veieren les dues dones tanmateix abillades cridanerament anar-se’n devers la vila, bo i xerrant molt animadament, com si xerressin de ximpleries de dones qui se’n van «de compres pel món». La nena feia sense dissimulació una pronunciada carota de prunes agres. L’home la consolà; davant el banc a l’altre costat de carretera hi havia un petit bar. S’hi arribaren i veus que en acabat pujaren al castell llepant cascú un bon gelat.

Un cop dalt, feren un volt, passaren per uns patis tancats plens de columnes, veieren de lluny la muralla per on primitivament hom es desempallegava de les carronyes i ara els més ardits suïcides es desempallegaven d’ells mateixos. S’embadaliren davant qualsque estàtues viroladament envernissades. I l’imponent monòlit de la torre mestra l’ascendiren, esglaó a esglaó, amb contentació, fins dalt de tot.

Les dues hores de coll que els havia donat la dona s’escolaren, i es presentaren al banc acordat. La dona no hi havia encar fet cap. Passada una mica més de mitja hora d’esperar-la, tornaren al bar del davant, i el pare digué a l’home del bar si li podia fer el favor. Quan veiés una dona, o potser dues, abillades així i aixà, i evidentment esperant, llambregant amunt i avall, la presència d’algú, que els portés aquest paperet que hi deia «Ara tornem, ens trobem ací si fa no fa vers les cinc; després les cinc, a l’hotel.» Eren dos quarts de quatre. I l’home del bar calculà quant li hauria de pagar pel favor. Va dir, —Si venen abans de les quatre, em deureu tant; si després de les quatre, més abans de dos quarts de cinc, tant; i si més tard de les cinc...

El pare, bo i lliurant-li un bon bitllet, l’interrompé. —Lleixeu-vos de números. Aquí teniu això. Ningú no vindrà després de tan tard.

Pare i filla tornaren al banc vers les cinc, hi romangueren un altre quart, s’atansaren al bar i rembraren el paperot. L’home del bar, pretenent que l’havia perdut, el volia guardar qui sap per quina raó, i el pare encar va haver de despendre unes petites estrenes per a rembre’l. En acabat, tot sortint, estripà explícitament el paperot. Se’n desà els bocins per si de cas el gamarús del bar es fes encar l’interessat per la vàcua intriga, i rient-se’n se n’anaren a l’hotel.

Sense cap explicació, la dona no va aparèixer fins al cap de sis dies.

Llavors que els tres tornaven a ésser una família, se n’anaren un cop més a passejar prop el castell un dia després de dinar, i tot d’una la nena es deseixí de la mà de sa mare i s’escapolí per un dels caminets pedregosos que trencaven enllà del camp de Mart. Corria molt de pressa i tant el pare com la pare no la sabien enxampar, més que més que de sobte un destacament de sodats molt atapeïts qui semblaven de maniobres els barrà el pas.

Passats els mals sorges i estossegant en la polseguera, pare i mare reprengueren l’encalç. A un giravolt, els sortí, divertida i fent-los moms i mims, la xiqueta. La mare, enfellonida, la reprengué amb mots folls, i la castigà, sobre, amb tres o quatre mastegots molt maleïts. La petita no plorà gens. Esguardà sa mare amb un odi roent. A son pare ni se l’esguardà.

Caminaren pansits una estona més, i quan el pare assajà d’atenuar la tibantor comentant que bonic que feia retallat al cel tan blau la buada d’una de les portes de pedra que duien al castell, aixecaren els caps, i per segona i definitiva vegada la petita arrencà a córrer, i ara ja podien empaitar-la el dia sencer... Tot fou inútil. Pels revolts laberintins dels atansos al castell, tot esforç era debades. Corregueren fins a l’escruiximent. I ja no la van veure més. Mai més.

Quina desesperació, pare i mare! Per una intuïció de l’home, es plantaren sota la muralla dels suïcides. Hi romangueren hores i hores. Sense cap resultat. Home i dona es reprengueren recíprocament i amb crueltat. La dona embogia d’ira. La gent s’escandalitzava. L’home li deia, —Et faràs notar, vindrà la policia.

La policia és l’últim de recursos que mai no voldrien emprar. Ella per la seua condició d’agent secret de contrada estrangera. Ell perquè sap que, si la petita apareix morta, o no apareix de cap manera, tots els neulers i les sospites els carregaran a llurs esquenes. Tothom els veurà com a assassins, com a fillastres, els encolomaran el «mort», n’hi hagi o no, tant si el cadàver apareix com si fa fretura. Una solució temporal serà, durant els dies que calgui doncs, llegir acuradament la premsa local, i veure els morts qui hi apareixen notificats, sobretot els morts inidentificables.

Es compraren dos parells de binocles, i s’estacionaren a la finestra de l’hotel, i jorn i nit s’esguardaren el castell i els voltants del castell incessantment. Esperaran sense defallir que la xiqueta torni. I quan un resti a la cambra, que l’altre es bellugui, que escorcolli per tota la vila.

Mentrestant, amb les setmanes, els diaris, re; les observacions, re, tènues falses alarmes; fet i fet, sense novetat dia rere dia.

Home i dona s’aprimaven, no menjaven, no dormien, el rosec, el rau-rau, no els lleixava viure. I la dona temia per la seua feina, i segurament els serveis amagats ja conjuminaven qualque desenllaç aterridor. Se’n desempallegarien, se n’adonarien que el seu cap feia catúfols i tindrien por que divulgués secrets i posés en perills letals certs agents incrustats.

La dona, encar amb pitjor aspecte esgavellat de xipòtola, arribà a l’hotel un vespre tota esbufegada. Deia que havia vista la nena a l’estació, en un tren que partia instantani vers la costa est, que la filla al darrer moment se l’ha guaitada amb una ganyota sarcàstica, plena d’odi i de menyspreu. Que la nena anava acompanyada d’un home i potser, més endins, en la foscor, d’una dona.

Aleshores li va dir, —L’home qui se l’enduia era com tu, com tu, com tu!

El marit volgué tranquil·litzar-la, li assegurà que allò devia ésser una al·lucinació, produïda per l’estrès, el cansament, el neguit insofrible, que ell per la seua banda era segur de no tenir al món cap bessó... I llavors hi pensà, i li demanà:

—I la dona qui t’ha semblat veure amb l’home i la nena, és que s’assemblava a tu?

—No. No ho sé... Sí, era com jo... Era exactament com jo! Hi érem els tres! Érem tu i jo, i ella! Això vol dir que m’estima! M’estima, la filla, en realitat! I que som una família molt com déu mana, molt com cal, modèlica, meravellosa! Que en realitat només el tu que lleixa enrere, el tu dissortat, el tu menfotista... I també aquest jo maleït qui soc ara mateix... Un cop haurem fets desaparèixer aquests dos impostors qui són tu i jo... Els espècimens de veritat tornaran a aparèixer i a ésser sencers, totalment conscients d’ésser únics i magnífics, els autèntics i exemplars pares d’una nena fabulosa, una parella de pares enveja de tothom! Som-hi! Som-hi! Enllestim! Fem-ho ara mateix! Sense por!

Fou llavors que la dona es va treure l’arma, i l’home tingué prou esme, en aquell instant cabdal, de llençar-li damunt un feixuc gerro d’aigua gairebé curull. Amb el desori, li arrabassà la pistola, en buidà el carregador, sortí al corredor i tot plegat ho embolicà en una brusa groga i ho ficà calaix de l’incinerador avall.

La dona, amb el cop, romangué estamordida, esmorteïda, atuïda. Era part de terra, mig estesa, rebregada, gemegant sordament. Algú reclamà per la sorollada i pujaren els vigilants de l’hotel. L’home els convencé que tot era en ordre. Re de l’altre món. Tot havia tornat a mare. Un gerro ple d’aigua que havia caigut. Ni s’havia trencat. El líquid l’havien recollit amb unes tovalloles. Ja les ficarien l’endemà a rentar.

Entre els espies tot transcendeix, per vies abstruses, abstretes. S’assabenten dels tics més banals; cada espia és espiat per qui sap quants d’altres espies. Tot se sap. Repugnant xurma supèrflua.

En menys d’una setmana la dona, cada dia més fantasmal, s’havia esfumada; ni rastre. Esdevinguda inexistent, segurament de per de bo. Desapareix com es veu que desapareixen els agents qui l’agència estatal d’espionatge sospita de pèrdua de xaveta. Els escamotegen subtilment, hom els retira de la circulació. Els fiquen on? Qui sap. Al sanatori? Al cementiri? Tant se val. Mai més no se’n canta ni gall ni gallina. Obliterats. I podries anar a reclamar. Tota traça esborrada, delida definitivament, us prendrien per boig.

L’home ningú no l’acusà de re. Ni al país vell ni al nou. Prengué l’avió i tornà sol a llur residència normal d’abans de les malastrugues vacances. Llur remota residència de la Vall d’Avall. Encar ara roman a la finestra, amb els binocles, esguardant la carretera que mena a casa, amb la ceba que, ara que és sol, ara que l’objecte de la seua implacable aversió a la fi s’és fos, tard o d’hora hi albirarà la noia de retorn, però ja així mateix, de més en més, esguardant-se els ocells, els arbres, els núvols, els estels... Les pluges, els vents, els canvis de llums i colors... El pas natural dels jorns, les nits, les saons...

Llavors hi pensa, —I si fos ell qui havien fet desaparèixer? I si sa filla i la dona fossin enjondre...? Qui sap on...? Amb qui...?

—I si tot això «seu» fos simulacre...? Si l’home del tren fos l’«ell mateix» de veritat...?

—I allò del castell, aquella memòria evanescent...? Fantasies... Vaporoses esdevinences en castell encantat...?

Queia la nit, una nit més. Les ombres inaprehensibles s’havien anant instal·lant de bell nou al ponderós present.

—Món indesxifrable, resolgué. Tant se val. T’hi escarrassaràs sempre debades.

(>>>)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

blasmeu el missatger

dear wife Douderreig Clares

dear wife Douderreig Clares
The great (and greatly uxorious) American writer Douderreig Rovells dedicated to his dear wife Clares each and every one of his thirty-odd books

gent d'upa

fulls d'adés

covant doncs l'ou

n'Obi Vlit quan jove n'era

n'Obi Vlit quan jove n'era
ai murri!

fotent-hi el nas, i romanent-ne sovint amb un pam