vuit de febrer

2007 vuit de febrer. Dijous.





Llegit, de Myra MacPherson, All Governments
Lie! (The Life and Times of Rebel Journalist I.F.
Stone), (2006).



Bon resum de vida del periodista “emprenyador” Stone, de qui el
llibre sobre Sòcrates tant em va colpir.



Això en deixaré espigolat ací:



–L’exèrcit americà mesura el quocient intel·lectual de la població
i troba que gairebé el 48% de la totalitat dels adults ja no pujarà
mai de la mentalitat d’un minyó de dotze anys. [Això explica potser per què allò que hom (els de menys més vius, i els més malparits sobretot: els generals, els tifes, els aprofitats...), allò que hom, doncs, dóna als de més (religions, guerres, pàtries, nacionalismes, “espectacles populars”) és tan dolent, és tan fastigós, és tan esgarrifadorament depriment. I no diu els que no passen mai més dels tretze, i dels catorze... Quanta de gent amb prou enteniment hi ha de debò al món...? Només cal veure darrere què va tothom. Falòrnies.]



–Qui “coneix” el polític (qui hi culimerdeja, i encara més si és
periodista), ja n’és el lacai, ja n’esdevé l’estiracordetes, cal altre
remei.



–Els americans venent petroli al repugnant “epanoles” Franco,
dictador feixista, justament en acabat de la guerra d’agressió
contra Catalònia. L’imperi podrit americà sempre fent d’estintol
dels clients més criminals.



–Marilyn Monroe pagant una subscripció del
Weekly d’en Stone (punxegut setmanari de quatre planes
que es fa tot sol per tal de no veure’s censurat) per a cadascun
dels congressistes, perquè n’aprenguin.



–Maig de 1939: el president cubà Bru es fa enrere i no
accepta tampoc els jueus del vaixell St. Louis. [Tant de
català a Cuba qui es capté tan malparidament com qualsevol altri
qui s’enfila a aprofitar’s dels mentalment poc desenvolupats.]




–Kropòtkin també creu en la gent. [Tant d’anarquista
angèlic trepitjat per la màquina d’aporrinar que és la premsa
posseïda com sempre pels brutals aprofitats.]



–Fullbright: No val la pena discutir amb datspelcul; ni
perdre el temps amb tifes. “Don’t get into a pissing match
with a skunk.” [Magnífic consell. Tot encès, tot clar. Fóra de
de criatureta eixelebrada voler competir a pixarrades amb un
pudent pixapudent.]



–Lord Northcliff: “Les notícies de debò són les que algú
o altre prova d’ofegar. La resta (tot allò altre que apareix al diari)
és anunci, propaganda.”



–Daniel Ellsberg: Els polítics són mentiders
professionals – menes de venedors de cotxes de vell, menes
de representants de laboratoris químics tractant de vendre’t
qualque tutia o polsim.



–Calvin Trillin obtenent del propietari de “The
Nation”, Victor Navansky, la “no diddling clause”, la
clàusula de no monejar amb el text: els editors i correctors i
merdegada adient no poden canviar ni una coma sense permís de
l’escriptor. [Car ja sabem què et fan dir els qui publiquen diaris:
ben sovint exactament el contrari que dius.]



–Malcolm X: “Seré no-violent quan el KKK sigui
no-violent.” [Bona. L’entenem perfectament. Com l’entenen
tots els presoners polítics a les cambres de tortura dels
“epanoles”.]



Bon llibre.






* * *





el mateix dia. 1987. Diumenge.



Llegit What makes Sammy run? (1945) La primera
novel·la d’en Budd Schulberg.



Estil collonut. Tallat, ple d’acudits. M’ha dut a la memòria N.
West, D. Hammet, J.M. Cain, J. Heller [excel·lent companyia,
jotflic!]



Amb algunes escenes de pes.



Com ara la de l’entrevista amb la mare d’en Sammy.



O com surt dues vegades (a cantó i cantó) a la mateixa fotografia
del grup de classe quan era petit. La set neguitosa per figurar, el
desig boig d’esdevindre “algú” per tal d’escapolir’s de la misèria
familiar, de la caralloteria fanoca del pare.



I, al capdavall, és clar, la por: l’esfereïment davant els nous qui
arriben: els joves tigres disposats a saltar-li damunt – com ell ha
anat saltant fins ara damunt el tigres vells, arnats.



La vida de l’espectacle – de fet, és clar, la vida dels negocis.
Només allò que duu calers s’hi val.



El més tigre, el més salvatge, guanya, però, guanyant, ve la por. I
la por és més grossa com més amunt ets. [Molt més lleig cau
un gros gegant que un petit nan.]



Bon llibre.







* * *






El mateix dia, el 2004.



Llegit The Story-teller (1965), de na Patricia
Highsmith.



Un narrador qui, amb les seues elucubracions, fa més crims que
en realitat. Els de la realitat semblen fantasies; les fantasies,
realitat. Car el món és somni. Llibre força divertit. Bo.