nou de febrer

2007: nou de febrer; divendres.






Llegit, de na Patricia Highsmith, A Game for the
Living (1958).



Al malson de Mèxic, Theodore, un pintor nòrdic amb calers.



Es veu des del començament qui ha estat l’assassí de la pintoreta
emancipada. Enjòlit emocional no gens, doncs; ara, passable estudi
sociològic.



Theodore: “Les llunes per les quals passava no tenien origen enlloc, i
doncs se les desava sense mostrar-les en societat. Sabia que el món no
tenia cap mena de significat, cap finalitat altra que la d’acabar en no-re.
Que tots els assoliments humans perien al capdavall, que eren favades
còmiques, com l’humà mateix. Amb això, creia que calia esmunyir-ne
un màxim, del poc que tenim: una miqueta de temps, una miqueta
de vida – ei, i tracta d’ésser-hi tan feliç com puguis, fes els altres
tot el feliços que puguis.”



El pintor té un amic, Ramon, completament tocat, malalt de religió,
hauria d’ésser tancat. Però a Mèxic no hi fa nyap. La bòfia el té agullat.
Li foten un gran tacó per no res. Que tanmateix ell accepta car “the
beating involved a concept of punishment for all his past sins
foisted upon him by the catholic church and created in his own
mind.” Els capellans et diuen que ets culpable de tot, i tu, perquè
ets boig, t’ho creus! Creure és ésser boig.



En Ramon, tot i que no hi té res a veure, confessa ésser l’assassí.
Els “epanole” més merdosos encara que la resta de catòlics: més
franquistes, és clar. “The pope recently found it necessary to tell the
catholics in spain to practice less strictly, for their mental health.”
Fins i tot el papa de Roma a d’entretocar els franquistes castelladres
que siguin menys estrictes en llur catolicisme assassí si no volen perdre
encara més el seny. Llibre publicat el 1958. La canalla qui no se’ns creu
les bestiades molt cruels que patírem sota el feixisme castelladre encara
més descarat que no el d’ara, haurien de prendre’n nota.



Un detall que no casa. Aquell Ramon, un catòlic d’allò més fanoc,
sempre va llegint la bíblia...?



Theodore li diu a en Ramon que hi ha crims pitjors que els passionals.
“Els crims dels qui espleten els altres humans. Els patrons i propietaris
guerxats. Els polítics venuts. Se n’aprofiten de milers i milers, i saben el
que foten, i ho foten tota llur vida, calculant-ho fredament. Aqueixos
són els criminals de debò, i haurien de viure avergonyits davant llurs
dones i fills i déus.”



Theodore parlant amb un capellà: The man had the languid,
slow-witted manner that he often noticed in priests. He looked as limp
as his black robes. (El capellà sovint foten el paperot: tan esfigassat
com la seua sotana.) En Theodore li diu que prou sap que en Ramon no
ha comès cap assassinat, que l’en desdigui doncs, car el capellà és l’únic
en qui confia. Respon el capellà, cruel ximplet: “Tots som culpables als
ulls del senyor!” (Exacte! Als ulls del senyor, ecs.)



El “cervell primitiu” dels mexicans: cometen un assassinat i, tot seguit,
com si res, “either murder had made him lively or his primitive brain
was going about its own process of forgetting...”



Ves.








* * * * *







El mateix dia, el 2003.





Llegit de Jean Rhys, Quartet (1929).



Una altra noieta passant les mil-i-una. A París, patint-hi rai. Drut casat
qui se’n serveix quan el marit merdós d’ella és tancat a la
Santé.



Gauguin: “La vida és feta de bocinets sense lligam, com ara
somnis.”



Un alemany qui es diu Heidler (Hitler abans d’hora?): aquest és el drut
tan estimat i tanmateix tan tantmefot.



La noia, mandrosa a collons; enverinada d’absenta; llangorosa,
humida; el món cruel l’aclapara; fora de lloc, dient-se que millor estaria
al poble, casada amb un pagès. Desplaçada a mort.



Tots som gots buits, l’únic que alguns dels gots una mica més
fastigosos. Tothom carregats de merda, tret que n’hi ha en qui la merda
s’espesseeix encara més.



Poruga, sense feina, de transició... Esdevenidor opac.



Ves.






* * * * *