Vint de Juliol

20 de juliol de 2008.






Llegit, d’en Howard Browne, Halo in Brass (1949).



On l’assassí era assassina disfressada d’assassí.



Divertit [i amb el detall cabdal d’allò pensat com allò que (jo) havia pensat sobre en Huckleberry (un dels pocs llibres com cal que vaig llegir abans – cap als vuit, deu anys – que fos conscient que llegir fóra al capdavall la millor activitat mai inventada), descobert que va disfressat de femella, quan ajunta les cames per comptes d’eixamplar-les amb la faldilla, quan la vella li llença quelcom a la falda... De tal manera doncs que molt d’allò que pensem, ja està pensat... d’ací que si mai vols escriure, que hagis de llegir tant, etc. No fos cas que repetissis (com ara) allò ja dit tantes de vegades. Ah!].



En Pine dient-ne de bones, amb l’autor: “The dull pound of lake surf [som a Xicago] as ominous as distant artillery.” “I felt vaguely uncomfortable, as if I was watching a cripple take a bath.” “The sergeant’s face was as blank as a hermit’s appointment book.”



Lesbiana descrivint-ne una altra: “Figure like a boy’s. Pretty in a weak, helpless sort of way. Men with large forceful wives found her very appealing.”



La bòfia molt antilesbiana: “Turns out this Conrad babe was a lesbo. Queer as a set of purple teeth.”



“There’s nothing a big muscle-bound hairy-chested cop hates more than a queen. There are books to tell you why, if you don’t know why.” [Et demanes per què, doncs? Sense fer cas dels “books that tell you why”, car prou sabem que els llibres dels “tècnics” (com els dels historiadors) són excuses per a exculpar els qui es deleixen per delir altri... La resposta és perquè els marietes els desquadren el món quadrat que tant els abelleix a les bòfies, on tothom ha d’ésser el que marquen les lleis inalterables del prejudici; els descomponen el panorama pre-escrit, els confonen l’ordre de les coses. I afegeix-hi que els de més dels membres de la bòfia tenen tendències perverses (certament cruels), i doncs una por tremenda que no fos cas que també cadascun d’ells fos marieta.]



“I remember once they brought in a nance on supicion of murder. Well, that suspect copped a plea, mumbling his few words through puffed lips. Two days later he was a lifer at Joliet. The judge would have given a better hearing on a parking violation... My point is, that nance never killed anybody. I’d bet on it.”



[En Paul Pine se’n va a jeure i diu que llegiria de grat un d’aquests “streamlined intellectuals”, i n’esmenta un parell qui aleshores devien ésser els seus amics: en Roy Huggins, i, més sorprenentment, en Kenneth Patchen. Això ens diu llurs ambicions i, ara que llurs carreres han acabades, ens ensenya on anaren, i qui acomplí si fa no fa el que volia... En Huggins i Browne populars i probablement amb prous calers; en Patchen, qui no marrà la via cap al cinema i la televisió, molt més pobre i potser menys conegut i tot. I la vàlua de llurs obres...? No en sé prou, però diria que tot depèn del moment d’allò que llegiries. Probablement, en Patchen (com jo, i com tants) al capdavall errà el camí. Cal aprofitar l’instant; allò escrit i publicat resta, i qui és qui per a passar-hi el sedàs...? Cascú hauria d’ésser prou bo per a fer-ho elleix. Només cal prou lleure. I malfiar-se dels “crítics”. Mes és cert que molt d’allò que en diries de baixa qualitat a l’instant de fer-ho, pel fet potser que ho feies rajar massa lliurement, sota condicions de pressió que érets, sovint acaba essent millor que no pas allò massa paït o cuinat. Allò que captura l’esperit del temps (i el temps és sempre el mateix, fracturat en eternament repetits, i doncs reusats, instants) val.]



En fi, bo. Això també.






* * * * *






La mateixa data, l’any 2007.




Llegit, d’en H.G. Wells, The Time Machine (1895).




Novel·leta de divertiment. Petita al·legoria sobre on duria la divisió de treball i de classe a l’Anglaterra vuitcentista – no n’endevina ni una, és clar. Som, en canvi, dins la narració, a vuit cents mil anys més endavant, i ningú no sembla haver inventat res que superi les bombetes d’electricitat i els llumins en caixeta; l’únic que ha canviat és el cos per mutació. [Hi ha ara dues races: una feta de petits personatges, com ninos i nines, estancats en un perenne infantilisme; l’altra feta “d’aranyes humanes”, de pèl blanc i llarg, i ulls grossos i vermells, de lèmur.] La tecnologia: estancada en el temps de l’escriptor. Molt poca imaginació per part d’en Wells. Pler de rucades com ara: “At last, hot and tired, I sat down to watch the place. But I was too restless to watch long; I am too occidental for a long vigil.” Com si no hi haguessin “ponentins” contemplatius!



O: “As a man enjoys killing animals in sport...” Potser un animal victorià, ufà, cruel i agressiu com tu, betzol!



Entra a un museu de l’any de... diguem cinc-cents mil anys més endavant... i no hi troba altre que el que hi hauria trobat un victorià a un museu seu. A una sala hi troba “a vast array of idols – polynesian, mexican, grecian, phoenician, every country on earth I should think; and here, yielding to an irresisitible impulse, I wrote my name upon the nose of a steatite monster from south America that particularly took my fancy.” I per què no trobar-hi junts els monstres del cristianisme, per exemple...? Per què no els ídols i tòtems de les religions posteriors...? Els humans se n’empescaran encara milers, per poc que no s’anihilin abans. Falòrnies en rajaran a doll fins a la fi de la pasterada universal. I per què no fotia de carrincló sacríleg i de vàndal reprimit bo i profanant (en escriure-hi el seu nom al nas o als collons) un d’aquells ridículs crucifixs del seu temps...? O aquells ninots repel·lents de sant d’església? Ei, això hauria valgut la pena: una petita revenja després de tanta de dictadura mortífera dels datspelcul amb sotana.



I aquesta altra fal·làcia: “Nature never appeals to intelligence until habit and instinct are useless (...) only those animals partake of intelligence that have to meet a huge variety of needs and dangers.” Tu què saps, li has de dir massa sovint. De fet, fa l’efecte que el contrari sigui veritat. Només cal pensar en un papagai en gàbia, i un papagai a mercè dels falcons. Qui dels dos té més lleure per a desenvolupar el cervell...?



Absurdament, viatja una distància increïble d’anys i ho fa tal qual. “I had come without arms, without medicine, without anything to smoke – at times I missed tobacco frightfully! – even without enought matches. If only I had thought of a kodak!” Carallot!



“I stood looking at it for a little space” – tot es mou a l’espai – d’on que el temps sigui espai que es mou.



El protagonista sanament pedòfil [és clar, el contrari de pedòfil és pedòfob]. “She was exactly like a child (...) but the problems of the world had to be mastered; I had not come into the future to carry on a miniature flirtation (...) nevertheless she was, somehow, a very great comfort. I thought it was mere childish affection that made her cling to me.” “I returned to the welcome and the caresses of little Weena.”



Bona novel·leta d’aventures, però. Encara ara, i a despit de tantes de versions com hom hi ha empeltades, fa de bon llegir.



I al capdavall, una lluïssoreta de pesquis per part del personatge. “He saw in the growing pile of civilisation only a foolish heaping that must inevitably fall back upon and destroy its makers in the end.” Encara més veritat ara que fa cent dotze anys. Car si res no ha canviat, ai, és l’humà – l’home fastigosament avariciós. Precisament el contrari del que en Wells deia. L’home no canvia; canvia la tecnologia, és a dir, el poder que va adquirint de destruir-ho tot, inclòs ell mateix, car és una merda d’invent (la natura – o l’univers – la caga tan sovint!).



Bé.







* * * * *







L’any 2002.



Llegit d’en John Gardner, Grendel (1971).



Un monstre antropòfag amb càustiques angoixes. Amb el mateix embogidor fat que el de la mort personificada: condemnat a matar sense descans. “The meadhall seemed to stretch for miles, out to the edges of time and space, and I saw myself killing them, on and on and on, as if mechanically, without contest.” “Ah, woe, woe! How many times must a creature be dragged down the same ridiculous road?”



Un temps definit com a espai que s’esguerra auto-rosegat. “L’espai es llença sobtadament envant, apitrant com l’esparver, imposant-se com qualque injustícia irreversible, qualque malaltia definitiva.” “L’espai se m’aboca fredament, d’ençà del meu centre cap a cada direcció.” Percebre el temps és saber-se perdut en l’espai.



“La revolució és només el combat d’uns contra els altres, poder contra poder, i quan es resol, així se n’ix: amb llibertat per als qui guanyen i esclavatge per a tots els altres.” “Als temps d’adés, [als ídols] hom els sacrificava verges. Millor que no ara (que els sacrifiquen vedells). Tenim la religió malalta.” “S’escau força sovint que el fat estalviï algú si aquest algú sap servar un coratge prou ferm.”



Fill de l’óssa. “My mother moved back and forth like a bear behind me, stirred up by the smell.” El Grendel original inspirat probablement per l’ós bípede, home pelut encara més sanguinari, agressiu i barrut que no l’home mateix.



Al capdavall mor com mor qualsevol humà qui es veu traït pel fet de néixer mateix, cridant sa mare.



Bé.






* * * * *






L’any 1994.



Acabat de na Julia Kristeva, Nations without Nationalism (1990 i 1993).



Per començar, com gairebé sempre, la cagada immensa de confondre nació i estat. No sé si ho confon la Kristeva o el traductor americà.



Troba oposició entre allò casolà i allò no-casolà. Quan el no-casolà envaeix el casolà brolla el conflicte.



Nacionalisme és, diu, una inclinació emotiva. El nacionalista és enyorós com un salmó. Com el salmó com mor, li roman al cor l’afecció indestructible al lloc d’origen. Caldria que un humà fes millor que no pas un peix tan capdecony.



Aquesta dona és una jacobina empeltada i, com tota aqueixa fauna, veu la brossa a l’ull d’altri i la biga al propi li deu semblar qualque piga d’encant... Hà! Car, al capdavall, aquest tractadet fa molt de riure, amb la barreja obscena de freudisme i estatisme idealitzat. Parla de nacions “indestructibles”, com França i Amèrica, que al capdavall no són sinó molt precaris, efímers, violents, estats. Per definició, tot nacionalisme és nazi, i com més fort més nazi. La resta és arrissar els farbalans de la falòrnia.



Tots som cagallons de la mateixa matèria. Això tothom ho sap. Que estigui fet de la mateixa matèria que el cagalló d’un gos, no vol dir tanmateix que si m’identificava bocinet de merda era més feliç. La felicitat rau en guanyar. I si m’identific a l’equip més lluny de la victòria perquè hom li ha ficat més barrots a les rodes, imagina’t cada vegada que la victòria ens somriu: la felicitat és així mateix major. En canvi, aquesta dona voldria que anéssim alguna vegada a favor de l’enemic (car al capdavall tant l’enemic com jo som fets de la mateixa matèria) i vodria veure’m gaudir quan l’enemic guanya, canviant l’odi per l’amor. Això fóra esborrar tota competició, i doncs tota gràcia a la vida. El que cal és justícia. És a dir, un camp de joc on els àrbitres siguin de debò neutres. I mai no reconèixer els àrbitres quan no són neutres, vull dir, imparcials. Com en el cas dels Catalans... Tant castellans com francesos juguen amb els daus plomats o les pilotes tramposes... i així ens plomen, amb l’aquiescència dels àrbitres per ells comprats o per ells ensinistrats. Fóra suïcida llavors acceptar les regles de joc. Aquesta dona esguarda el camp des de la torre dels privilegiats, a qui engresca a fer una mica de caritat, no pas a acomplir cap fet de justícia, és a dir, de neutralitat, de camp sense trampes perquè hi guanyi cada camí el millor. No veu l’odi del vençut. Només veu l’odi del guanyador contra el vençut. Mes li podem assegurar que el vençut odia el guanyador... i en veu les trampes... qui sap, potser l’odiem molt més que no guanyador ens odia.



S’empatolla pàgines i pàgines inútils amb la diferència (inexistent!) entre el cos de la dona i de l’home. Collons, si tots som (gos, rat, microbi, arbre) de la mateixa matèria, encara més home i dona! Per què les diferències d’apercepció “nacionalista” entre els dos cossos bàsicament idèntics? Això és absolutisme: negligible pasterada, abarrotament heteròclit.



Les bestiades sobre els “francesos” i llur bonesa intrínseca comparada amb la peguesa dels provincians són d’antologia. Pobra dona! Una altra “esquerranosa” tan fanoca i comcalereta i dreta, és a dir, injusta, com els dretans qui criticaria. Només clama que tothom hauria de fer com els “francesos” i ja assimilar-s’hi, i llavors clama que “far be it from me to claim a cultural hierarchy and much less so the supremacy of one over the others.” Hà! Exactament el que fa com una malaputa. O: “In France, where ridicule kills, nationalism is in bad taste and patriotism downright trashy.” Si fos veritat! Exactament el contrari del que s’hi esdevé. El nacionalisme dels altres és xaró i lleig, és clar, i el patriotisme dels altres és provincià i vulgar. El propi... ah, el propi “est propre!” No siguéssim bruts... tornem-nos tots xarnecs, hà.



“The french national idea is achieved in a legal and political pact between free and equal individuals.” Say what! La bajanada! Aquesta pobra dona és massa imbècil. No empren els gavatxots mai la violència, no! És com els castellans: no han tallat la llengua mai a cap infant pel fet de dir res en Català, no; l’infant ho ha acceptat tot de bona fe, inspirat divinament, veient on era la lluminària celestial del castellà, la netedat del verb... i... i... ecs...!



Els aclucalls del gavatxisme assumit no li deixen veure gens el panorama ambient. Esdevé més gavatxa, per fer-se acceptar més a lloure, que el gavatx més furibund. I les animalades continuen... És increïble com en pot ficar tantes en tan de poc de paper. Ho deixarem córrer.



Si la “nació” ve definida per la “literatura” (francesa), com diu, d’on ve aquesta “literatura”? Ve injectada en forma de falòrnia pel feixisme escolar típic del sistema totalitari francès.



Freudisme de bot-i-fora. Tota “nació” neix de l’assassinat atroç del vell, i reuneix els “nacionals” doncs en la por d’ésser castigats, en la complicitat de l’horror i en l’angoixa de la culpabilitat que llavors cal alleujar amb pitjors crims... El refús de l’“estrany” qui qualsevol dia encara podria demanar comptes... Etc. Les rucadetes consuetes. I, com més ferit de mort, més agressiu... El nacionalisme... Com més humiliat, més nafrat en el seu narcisisme... I doncs suïcidari, si sotmès... I esbojarrat, hiperbòlic, si “lliure”... Llavors... ah, els eunucs qui componen himnes triomfals (com digué en Josep Carner), com hi van amb llurs “memòries eternes”, “genis lingüístics”, “pureses ètniques”, i com hom crea “un superjò nacional amb qui poder identificar-se el poble sencer”... hà, com allò que en dèiem la Ben Plantada... o pitjor: la Tònia, per ca la Tònia (una mica dislèxics, per Catalònia).



No sé d’on treu que hi hagi “no-lleis” que determinen la moral o capteny íntim del poble. Com si ignorés les barralades de lleis que ordenen el capteny i la moral – n’hi ha, al contrari, a sacs i sacs. A sacs de pedres que et lliguen al coll com més et negues o t’ofegues.



No reconeix que el gavatx s’aferma perquè vol aprofitar-se de l’avantatge numèric i organitzacional per a robar els altres, i no pas per a res més. El romanent foren randes i puntetes decorant el ninotet.



El deure d’ésser tu mateix trumfa el deure de servir la pàtria, és a dir, els interessos dels privilegiats. Quan pàtria equival a aqueixos interessos, defensar-los vol dir trair-te, o en tot cas declarar-te’n esclau.



Llibret cagarrinós.