U d'Octubre --- (llegint darrerement un plec d’articles d’en Hazlitt, m’ha vingut avui per traduir-ne aquest)

William Hazlitt: Por a la mort (1822)









Por de morir




[article d’en William Hazlitt, anostrat i comentat, part dessobre, pel tit]

[entre claudàtors doncs els meus comentaris]










(“...el son ens arrodoneix la minsa vida...”)







Potser el millor remei contra la por a morir fóra el de consirar que la vida té tant un començament com una fi. [Podríem dir una sortida i una arribada, ara que els esports pinten tant].



Pensem que hi havia un temps on no érem – i això no ens treu la son. Per què en canvi ens neguiteja tant que tard o d’hora vindrà un temps on tampoc no serem? No tinc personalment cap mena de delit ni deler d’haver esset viu fa cent anys o durant els anys de la reina Anna – per què m’hauria de recar doncs tant que no seré viu cent anys més endavant d’ara, mani qui mani llavors? [En aquest ase, és clar, algú tan amic com jo de la “fantasia científica”, no puc pujar-hi. No sols m’abelliria haver esset en moltes de situacions cabdals on hi hauria “ajudat” qui-sap-lo (l’any 1714 a Barcelona, per exemple; l’any 1492 amb en Colom...), ans m’abelliria bontròs d’ésser així mateix, i qui sap quan, damunt Mart, damunt la Lluna, “plantant-hi la meua bandera”, i navegant damunt fosques matèries ara encar no descobertes.]



Quan en Bickerstaff escrigué els seus Assaigs no en sabia ni futil·la, de res del que hi deia; pitjor, molt més tard, fa quatre dies, com aquell qui diu, a començaments dels anys del rei Jordi III, quan en Goldsmith, en Johnson, en Burke, es reunien al “Globe”, quan en Garrick era el més gloriós dels actors, i en Reynolds hi anava a tot estrop pintant els seus quadres, i en Sterne cada any feia sortir un nou volum del seu Tristram Shandy... tot anava sense que jo hi tingués res a pelar – ni idea del que ningú hi fotigués – ni molla dels debats al parlament sobre la guerra d’Amèrica; ni sentor de les escopetades a Bunker Hill – ei, i què? No pas que em toqués cap voraviu ni em semblés ni bo o dolent – llavors ni menjava, ni bevia ni m’entretenia ni amb això ni allò, i nogensmenys no pas que em planyés mica, ca? És clar, encar no havia aparegut en aquest món – i així i tot [com els qui n’Anton deixa enrere!] els qui hi eren prou que es componien – el món rutllava aitan bé sense la meua col·laboració, com jo rutllava sense la col·laboració del món. Per què doncs hauria ara de fer tants d’escarafalls dient adéu a tot això i enduent-me exactament el que hi portava?



Quan ens posem a escorcollar la memòria i no hi trobem res del temps on encar no havíem fet cap al món, la “gorja no se’ns hi esfereeix” – per què patiríem doncs davant la idea que algun dia ens n’anirem? Morir només vol dir tornar a esdevindre allò que érem abans de néixer – tanmateix, ningú no hi troba remordiment, ni recança, ni repugnància consirant aquest fet. Al contrari, sembla un descans o un descàrrec per a l’enteniment – ens fa l’efecte que érem de vacances aleshores – encar érem fora d’escena, no teníem el neguit de si a l’escenari hi anàvem a aparèixer amb togues, o amb parracs, i si hi hauríem de riure, o de plorar, i si ens hi tocaria de rebre escridassades o aplaudiments – durant tota aquesta estona raguérem absents, calentets com torronets, sense perill – clapant tranquil·lament, durant milers de centúries, sense deler que ningú ens desvetllés, en pau, sense penes ni cures, en perllongada latència, en un son més pregon i calm que no el de cap infant, ben embolicadets i acotxadets en la pols més suau.



I això és tot el que ens pot fer més por, que, en acabat d’un curt, neguitós, febrós bellugueig, en acabat d’un munt de vanes esperances i de vel·leïtoses temors, ens calgui finalment d’enfonsar-nos de bell nou en el repòs i oblidar-hi el tèrbol somni de la vida!



Invoquem-los: “Ei, armats, templers, tots els qui dormiu davall les lloses dels corredors de la vella església del Temple, on tot és silenci damunt, i encar més davall (ni l’escardalenc òrgan no hi penetra), em direu belleu que no us hi esteu prou bé? O us estimàveu més d’eixir dels vostres acostumats llongs caus per a allistar-vos a una altra croada? Us planyeu potser que cap dolor ja no us corseca? Que la malaltia ja no pot rosegar-vos pus? Que sou quitis amb la natura, ara que ja li heu pagat tot el degut? Que de les falanges de l’enemic ja no us n’arriba l’aldarull cada cop més espès? Ni us cal deplorar com va minvant l’afecció que us duia la vostra druda? Us planyeríeu que aqueixa pilota de terra encar roda perduda en el seu rodament etern i cap dels seus grinyols ni garranyics no escandallen ni escandallaran mai més les vostres orelles per a sondrollar-hi el bon llarguíssim son on us submergiu, fix com el marbre damunt les vostres tombes, sense bleix com dins el forat on sou?



“Ah, i tu – oh, tu! Tu devers qui el meu cor s’inclina, i s’inclinarà mentre li romangui sensació, tu qui estimares debades i de qui el primer sospir es tornà el darrer, no voldràs tu també descansar en pau – o em diràs planyívol que el teu llit d’argila és massa fred? – quan el cor s’ha tornat balb i mesell, i ni pena ni tristor no sents, tot i que per això només fores cridat al món.” [Això darrer descriuria el perdre un fillet i perdre-hi, alhora, l’heroica mare. Devastador. (Però podria ésser una amor personificada – nada i morta ensems.)]



Cert que el panorama d’una existència pòstuma ens anima molt més que no la idea d’un estat preexistent. Estem contents amb el fet d’haver començada la vida al moment que ho férem – haver encetat el viatge abans és quelcom que, certament, no ens diu gran cosa – trobem que ja hem fet prou amb les feinades que hem superades des d’aquell instant. No podem pas enyorar: “Les memorables guerres del rei Nin, les del vell Assarac, les de n’Inac diví...” El desig de veure-les ens manca, en tenim prou llegint-ne les cròniques, i badoquejant davant la vasta estesa de temps que ens en separa. La història era jove llavors – el món no trobem pas que fos llavors pas gaire adequat per a nosaltres – ens faria mandra perdre-hi gaire l’estona. No ens sembla pas que els sis mil anys que es veu que corregueren abans nostre ens sigui un tram de temps que hem perdut – que no hi fóssim ens deixa força freds. No, no ens sap gaire greu ni ens reca el fet que haguéssim mancat l’avinentesa de presenciar l’ostentosa processó de tots aquells anys d’humanitat – tot i que ens mortifica ara un munt que ens veiem obligats a tornar-nos-en abans no hagi doncs passada del tot la famosa cavalcada.



Algú podria tractar de dir-nos que aquesta diferència s’explica potser amb el fet que, mercès als senyals i les tradicions que ens n’han pervinguts, podem si fa no fa escatir què s’esdevingué durant els anys de la reina Anna, fins i tot durant els anys dels monarques assiris, mes que, contràriament, no tenim altra manera d’esbrinar què s’esdevindrà més endavant sinó esperant que s’esdevingui, i doncs que, com més fosc veiem allò que ha de venir, més ens pruï la curiositat i vulguem aclarir-ho. No crec pas que això sigui cert – car si això fos veritat no ens podríem estar de desitjar contínuament d’anar a descobrir el que ignorem a indrets com ara Groenlàndia o la Lluna, ço que, en general, ni ens prestem a fer-ho ni ens neguiteja gens de no haver-ho fet. Cal reconèixer que, tret com a excusa per a perllongar la pròpia existència, el nas no ens pessigolleja tan esmoladament com per a arrossegar-nos cap al desminyonament dels misteris de l’esdevenidor. La qüestió no és pas tant que vulguem ésser encar vius d’ací a cent o mil anys – ni vius cent o mil anys abans d’ara – com que vulguem que ara mateix duri per sempre. Res no ens plauria tant com romandre aital com estem, i el món aital com és ara mateix. “L’ull d’ara copsa l’objecte actual...” i el vol, i vol servar-lo tanta d’estona com li sigui possible, i avorreix, de totes totes, que li sigui arrabassat i, per comptes, no tenir-hi res. És l’esglai del deixar anar, del perdre contacte, de veure trencar-se el fort lligam... és això, la basarda punyent d’haver d’abandonar sense enllestir qualque estimat projecte [projectes, projectes, això!], el que produeix aitanta de repugnància al partir, i és això el que fa que manta de “llarga vida”, car sovint s’escau d’ésser prou llarga, “esdevingui al capdavall calamitosa.” I: “Oh, cor valent! Hi ha entre el món i tu una atracció tan forta que cap dels dos mai trencaríeu!”



L’amor a la vida és, doncs, un vincle creat per l’habitud; no és pas cap principi abstracte. No n’hi ha prou amb existir, existir no és quelcom que “satisfaci el desig natural de l’home” – volem més, volem ésser en un cert temps, lloc i circumstància – ens estimaríem més d’ésser ara i ací, “en aquesta voreta i areny del rierol del temps”, que no pas en qualsevol altre triat període de l’esdevenidor, per exemple durant els cinquanta o seixanta anys al voltant del mil·lenni. [Hà!] Això ens diu que aquest arrapament a la vida no és basa solament en ésser o benésser; ens diu que tenim un prejudici inveterat a favor de l’existència que tenim ara, tal com és. L’excursionista s’arrapa a la seua roca, el salvatge a la seua cabana; i nosaltres ens arrapem al nostre present mode de vida, amb tots els avantatges i desavantatges que es duu, i no el volem substituir per cap altre. [Hum! Vols dir? Cal ésser cofoi, per dir això.] Em fa l’efecte que ningú no canviaria la seua existència amb la de ningú altre, per molt sortós que fos l’altre. [Tothom és tan cofoi, dic? Dubtem-ho!] Ens estimàvem més de deixar d’ésser del tot, que no pas de deixar d’ésser el qui som. [Molt poc aventurer – o imaginatiu – sou, en Hazlitt!] Hi ha gent fets d’aquesta mena de pasta qui els abelliria prou d’ésser vius d’ací a un parell de centúries i mitja, per tal de poder veure quines alçades d’imperi Amèrica haurà ateses, o per tal d’encertir-se si la constitució anglesa encara dura. A tot això no hi arribo. Ara, confesso que m’abelliria un munt de viure prou que pogués veure la caiguda dels Borbons. [Com hi toqueu! Maleïda família, corrupció i degeneració irrespirables, flagell del món, quines ganes de veure’ls tots morts!] Vet ací una qüestió que considero vital – i tant de bo s’escaigués abans-d’ahir, com qui diu: com més aviat millor! [I tant!]



No hi ha jove qui pensi que es morirà. [No hi toqueu gens, mossènyer! La meua joventut no pensava en gairebé res més, i no crec pas que fos l’únic!] Potser es creurà que els altres es moriran, potser dirà que sí, i que això rai, que la doctrina que “tots els humans són mortals” és certa, presa en abstracte, i així és com s’ho pren, teòricament; de fet, és una màxima que no sap aplicar-se a la seua pròpia individualitat. (Mot d’en Young: “Cada home creu que tots els homes són mortals tret d’ell mateix.”) El crestall tot nou de la jovenesa, amb aquell acompanyament d’activitat decidida, d’embranzida animal, no es vol encadellar de cap manera als solcs corcats de la vellesa i de la mort. I ningú qui es troba al capdamunt de la vida, exactament com l’infant despreocupadament eixelebrat, és capaç de tindre el més remot concebiment de com es “converteix en un terròs tot rebregat aquest tendre i tebi bellugueig del cos...”, ni com tanta de florida salut i de vibrant vigoria “es marcirà, s’afeblirà, decandirà...”



I si s’escau que en un instant de desvagada especulació ens rabegem en aquesta noció problemàtica de l’acabament de la vida... com la trobem estranyament llunyana, com sembla haver-hi abans tota una estesa de lleure a lloure... i quin contrast entre el seu atans solemnial i lent, i els presents molt joiosos somnis d’existència!



Ullem la més llunyana fita de l’horitzó i pensem si ens costarà de veure tot el que haurem hagut de fer abans d’arribar a la fi del trajecte, i no ens n’adonem que mentrestant ja les boires d’aquella llunyania ens entrebanquen i les ombres de la vellesa ens embolcallen. Les dues esteses de la nostra vida s’han foses – els extrems s’han atansats i ja es besen sense que mentrestant hi hagi intervingut aquell interval tan romàntic que havíem alfarrassat que havíem primer de travessar – ja hi som; abans que s’unissin els dos punts hi havia d’haver tant, i no hi hagut pas gaire; tantost l’esperit de la joventut ha fugit, àdhuc els rics, melangiosos pausats colorets de l’alta edat, “la fulla groguenca i cruixent”, les promeses aprofundides tonalitats del vespre tardoral, ens han estats emblats; per comptes, només una boirina humida i llefiscosa s’empara de cada cosa.



[Això em duu a l’esment allò que deia, cèlebrement, en Ciceró: “Si quelcom s’ha d’acabar no pot ésser mai llarg; car tantost arriba la fi promesa tot el que passava abans ja s’ha escolat.” La impressió que tenim és sempre de viure l’instant. I no podem pas fer altre. Tants d’anys sempre es comprimeixen, s’atapeeixen, en un lleuger, efímer, somni. A somiar és al màxim que podem aspirar; a estrebar el somni, a complicar-lo, a espesseir-lo, a oferir-li tofa i laberint...]



Ja no sabem trobar cap esquer que ens atiï a maldar pel què hi haurà més endavant – pitjor: tampoc no ens roman gaire interès a anar esguardant cap endarrere: tot ha esdevingut a pleret massa banal. S’han anats gastant els plaers del viure, s’han enfonsats “en els erms del temps...” o hi hem perdut el gust – els batzacs repetits de les penes i dolors ens han ujats, i ja no tenim esme ni forces per a tornar-nos-els a trobar al retrovisor. Vell greuges, ens diem, més val no remoure’ls gaire; i això de renovar la joventut, com si érem ocells fènix, ecs, no val la pena tornar a viure la mateixa vida! N’hi ha prou amb una vegada. Cal cloure el llibre i passar ratlla al compte. I prou!



N’hi ha qui han pensats que viure és com ara explorar un passadís que es va fent, a mesura que avancem, més i més estret i fosc, i no ens és permès de tornar-nos-en, i al capdavall ens hi asfixiem: no hi ha qui hi bleixi, hi manca aire. Personalment, no em planyo pas que, mentre m’atanso a la casa estreta, l’atmosfera es faci més i més feixuga. Fa anys, quan la sola idea de morir ja em semblava que m’anihilava milers d’esperances mig embastades i m’abassegava fins al punt que el pols em trontollava, em sabia molt més greu (un camí, en particular, llegint el Don Carlos d’en Schiller, a l’indret on hi una terrible descripció de la mort, em va agafar una angoixa tan forta que gairebé m’ofego). A hores d’ara, però, la impressió que tinc és la d’allargar la mà per a copsar qualque objecte, i trobar-hi el buit, com ara si m’hi manqués realitat, com si el món s’esvaís; visc massa en l’abstracció – el paisatge nu de la vida s’estén davant meu, i en la buidor i l’eixorquia hi albiro la mort qui ve a rebre’m... Quan era jove no sabia distingir-la entre la munió d’objectes i sensacions, i de tota manera entre la mort i jo sempre s’hi posava l’esperança, qui deia: “No en facis cas, d’aquella vella!”



Si trobés que he viscut prou, no em sabria greu de morir; però no em fa cap gràcia, això d’haver signat un contracte amb un projecte de plaer i trobar-me’l trencat abans d’hora, sumit en la fallida, com ara en un casament sense gaubança, inconsumat, o en una promesa, llavors renegada, de felicitat. Totes les esperances que tenia, tant públiques com privades, rauen fetes ruïnes, o encar romanen dretes només per a escarnir-me. Prou m’agradaria poder tornar a bastir-les! Com em plauria, per exemple, de veure que la humanitat serva encar cap possibilitat de redempció – amb aquest deler vaig començar a viure. També m’abelliria haver deixada feta alguna cosa de vàlua indubtable. O tindre una mà amiga que em tanqués la tomba... Amb aqueixes condicions, rai; estic llavors disposat a la partença. Llavors fins i tot això m’escric d’epitafi damunt la llosa: Content i Agraït!



Mes són massa hores de consirar i massa hores de patir per a acceptar ara que he consirat i patit debades... Esguardant enrere, de vegades em fa l’efecte que és com si he despesa la meua vida sencera dormint, i somiant o mandrejant al vessant frescal del turó de la coneixença, on peixia en llibres, en pensaments, en quadres, i no feia cas dels sorolls somorts que m’arribaven de la gernació qui anava i venia descordadament part de baix. Tot d’una deixondit d’aqueixa vida prima, crepuscular, astorat amb el que hi veia a baix, m’ha vingut el desig de davallar fins al món de les realitats i afegir-me al batibull. Llas, massa tard! Em dic que més val que torni a la meua indolència i a les meues quimeres erudites. “Zanetto, lascia le donne, et studia la matematica!” (Rousseau). Ja m’ho rumiaré...



És de debò meravellós que, com més ens atansem a la mort, més por ens faci i més hi pensem – justament quan la vida sembla esvair-se, amb el decandiment de la sang, amb la minva de les embranzides de la jovenesa, quan ens n’adonem que tot el que ens volta i tot el que som va canviant i canviant, i ens quedem sense forces, i sense atractiu, i se’ns fonen les passions i les esperances, i ens deixen les afeccions i els amics... llavors, a poc a poc, veiem que sí, que som mortals!



Només he vista la mort una vegada – en un infant. Fa anys. Semblava tranquil i apaivagat, amb una careta ferma i abellidora. Com si fos de cera, una figureta que hom hagués ficada al taütet entre tot de flors. Allò no era com la mort, era més aviat un emmirallament de la vida. Cert que cap bleix no bellugava els llavis, ni cap mena de batec s’insinuava, i que cap altre so o imatge no entrarien mai més per aquelles orelletes i aquells ullets! Mentre me l’esguardava, no hi albirava cap mena de dolor – semblava que se’n reia una miqueta i tot del petit ensurt de vida ara despesa... Tanmateix, no em podia resignar a veure que posaven la tapa al taüt – allò m’ofegava – mes ara, quan, a un raconet del cementiri, hi veig ondular les ortigues que hi ha damunt la seua minsa tomba, el benaurat airet em duu consol i afluixa l’angoixa del meu pit!



Plens d’esclet delit contemplem sovint qualque escultura d’ivori o marbre, com ara, posem per cas, el monument als dos minyons que féu en Chantry. Per què no patim i ens mortifiquem que el marbre no viu, o no ens imaginem que no pot respirar prou bé? Mai tingué vida – i és això: la dificultat de fer la transició de vida a mort, la lluita entre els dos conceptes que té lloc al nostre magí, és això el que ens fa barrejar llurs propietats, i dolorosament ens fa creure que potser l’infant que s’acaba de morir voldria encar bleixar, i gaudir, i guaitar amunt i avall, i és la freda mà de la mort que li ho impedeix, i li estronca les facultats i li embalbeix els sentits, de tal manera que, si el pobrissó pogués, prou es planyia de fat tan dur, de condicions tan cruels!



És possible que, abans que no d’altres consideracions, certes creences religioses ajudin l’enteniment que s’acostumi a aquest canvi, bo i fent dir a la imaginació que l’esperit ha fugit a qualque altra esfera tot jaquint darrere el cos. De tal manera que, consirant en general sobre la mort, hi barregem la idea de la vida, i l’únic que assolim és fer-ne un monstre esborronador. Ens ocupem a pensar en com ens hi trobaríem, no pas en com s’hi troba el mort. “De dins la mateixa tomba crida la veu de la natura; àdhuc en les nostres cendres llurs sòlits neguits s’inflamen!”



Sobre això mateix hi ha un passatge admirable en Empaitant la Llum de la Natura, d’en Tucker, que ara transcriuré, perquè ho il·lustra d’allò millor.



“L’aspecte melangiós d’un cos sens vida, i llavors l’indret on hom el destina, fred, fosc, tot tancat i solitari, és tot plegat verament colpidor per a la imaginació – mes només per a la imaginació, no pas per a l’enteniment! – qualsevol qui es pren la molèstia de consultar el seu enteniment se n’adona de seguida que ho hi ha res de macabre en tot això – que si hom triés de servar el cadàver ben embolicat sobre un llit calent, amb una llar de foc que escalfés fort tota la cambra, no per això el cadàver es trobaria més a gust – que si hom li encengués una vintena d’espelmes tantost arribessin les primeres foscors del vespre, no pas per això tampoc s’entretindria gens amb els objectes que hi veiés – que si hom el fiqués portes afora i el deixés anar, tampoc no aniria enlloc, i que si hom el voltava d’enjogassada gent no pas per això començaria a riure com ells – doncs, de la mateixa manera, la seua fesomia deformada no vol pas dir que pateix o que es troba neguitós o que l’angúnia el tenalla... Això tothom ho sap i, tantost hom el burxi una miqueta, qualsevol ho reconeixerà – i tanmateix no és capaç de veure-ho ni d’aturar-s’hi sense que l’esgarrifi un calfred, pel fet només que, sabent que una persona amb vida hi patiria qui-sap-lo en aquelles circumstàncies, aquelles aparences normalment se li tornen massa imponents per a l’enteniment i li inspiren mecànicament una horror que llavors encar s’eixamplen per culpa de tot l’aparell que els costums ens hi fan afegir.”



Encar una punxada hi posem, on no caldria, que ens fa témer més la mort, i és la pretesa compassió que sentim devers els qui deixarem enrere i ens trobaran tant a mancar. Si això fos tot, rai, ja podem estar tranquils. Les patètiques exhortacions que hom pot llegir a les lloses dels cementiris rurals – allò de: “Fills estimats, dona estimada, no us mortifiqueu en la recança ni en l’enyor, car etc.” – de fet, en general, són seguides al peu de la lletra i d’allò més ràpidament. Ens imaginem que deixem un buit tan gros en la societat quan ens n’anem – i no és tan gros, no – preteníem que ho fos, en part perquè això acaronava la nostra vanitat, i també perquè trobàvem que era un consol que rebíem de rebot. Mes ni dins la pròpia família l’absència és tan important com això – la nafra es tanca més de pressa que no ens crèiem. Freqüentment s’escau fins i tot que hom trobi que hi guanyem no essent-hi – que hi som millor que quan hi érem. La gent va amunt i avall pels carrers l’endemà que som morts de la mateixa manera que ho feien el dia abans – no pas que la munió hagi disminuïda gens. Pel fet que el món contribuïa a proporcionar-nos tants d’entreteniments i diversions, ens feia gairebé l’efecte, mentre érem vius, que potser rodava per a nosaltres sols. Mes vet ací que se’ns atura el cor, i el món no en fa cap cas, continua com sempre, i se’n cura de nosaltres tant com quan hi érem vius, és a dir, ni molla. Les anònimes multituds no tenen sentiments i se’ls en dóna, de vós, o de mi, com si fóssim a la Lluna. Traiem una espurneta al diari del diumenge d’aquella mateixa setmana, o a tot estirar hom ens sebolleix decentment en qualque nota necrològica quan s’acaba el mes, i au! Res d’estrany que hom ens hagi oblidat tan de pressa en pic al clot – tampoc ningú no se n’adonava gaire quan encar érem dempeus. No és pas únicament que ningú no ens hagi sentit anomenar a la Xina – és que ni amb prou feines al carrer veí. Depenem tant de l’univers que ens pensem que inversament l’univers depèn de nosaltres. Ço que és palesament fal·laç. Si això tanmateix ens deixa freds ara, encar més en acabat. Un arpat de pols no anirà pas a barallar-se amb cap dels seus veïns ni començarà a ulular contra la providència; al contrari, cas que tingués enteniment i llengua, potser diria: “Ei, ja t’espavilaràs, tu, món, roda com vulguis en la blavor de l’èter, canviant per a cadascú; tu i jo ja hem partides peres!”



Et deixa palplantat veure contínuament amb quina celeritat oblida hom els rics i els privilegiats, i fins i tot els qui havien tingut un poder immens. “Una mica la batuta, una mica la fèrula, això branden, entre bressol i clot, la rècula dels grans i potents...” I, en acabat, despès el fugaç moment, amb prou feines deixen un nom. “El record d’un gran home en sobreviu el cos, normalment, cosa de mig anyet.” Hereus i successors en prenen títols, poder, fortuna – tot allò que el feia important o afalagat pels altres – i no roman res altre darrere seu per a delit o benefici del món. Els qui els vénen després són gent menys desinteressada del que caldria. Dosifiquen llur gratitud i llur admiració d’acord amb els beneficis rebuts. Revereixen degudament el record dels qui els instruïren i distragueren – i el revereixen en relació exacta al grau d’instrucció i d’entreteniment que els sembla haver-ne rebut. El sentiment d’admiració que tenim devers algú es basa en aquesta premissa i no pot ésser altrament. (Pel que fa a aquest tema, trobo que és del tot injusta la cridòria que hom sol a aixecar contra els enormes salaris que reben els cantants, actors i d’altres artistes. Només cal reduir la qüestió a una equació moral. Hom els paga amb cabals recollits estrictament de contribucions del tot voluntàries i, si fos cas que no portessin prou quantitats a la caixa, els empresaris no els llogarien. Aqueixes quantitats depenen exactament del nombre d’individus qui troben que les actuacions dels artistes els ofereixen un plaer extraordinari. D’on que el talent d’un cantant, actor, etc., valgui tant com el que guanyen.)



Tant se val. Cal dir que aquest efeminat arrapar-se a la vida, només pel fet que és vida, en un sentit general o abstracte, és conseqüència de l’estat altament civilitzat i artificial de la societat. Abans els homes es llençaven de cap a totes les vicissituds i perills de la guerra, o s’ho jugaven tot a un cop de daus, o s’esmerçaven completament a acomplir qualque passió, la qual, en el cas que no poguessin reeixir a assolir, ja feia que el viure mateix els esdevingués càrrega insuportable.... Ara, en canvi, la passió que més ens xucla és la de cavil·lar, i no tenim millor distracció que la de llegir noves peces de teatre, nous poemes, noves novel·les, i és quelcom que podem fer a lloure i a pleret, fins a l’infinit, en perfecta seguretat [no pas tothom, no fotem!]. Si fem un cop d’ull als antics romanços i les antigues cròniques, abans que la literatura fina no vingués a neutralitzar l’empenta humana i reduís tota passió a un afer d’equivocació mental, ens adonem que herois i heroïnes no preaven la pròpia vida enllà “del preu d’una agulla”, ans els esperonava pus tost el trobar avinenteses de desempallegar-se’n com els rotés, a l’antull de llur desfici. Eleven fins a graus de bogeria l’afecció que tenen per qualque objectiu afavorit o altre, i no troben que hi hagi preu massa alt a pagar per a gaudir-ne fins al mànec. Tot altra cosa els sembla brossa. Es llencen a la mort com sobre un llit de noces, i se sacrifiquen o sacrifiquen qui sigui o qui calgui, sense cap recança, damunt l’altar de l’amor, o de l’honor, o de la religió, o de qualsevol sentiment fortament sentit. En Romeu aboca la seua “marejada, esgotada barca damunt els secanys” de la mort tantost es veu privat de la seua Julieta – i ella se li llença al coll i l’hi prem, ambdós en llurs darreres agonies, i el segueix fins a la mateixa costa fatal. Una idea forta posseeix l’enteniment i no permet que cap altra idea hi aixequi el cap – i llavors, privada de tota joia sense allò que cerca, àdhuc la vida mateixa esdevé objecte d’indiferència o de fàstic. Almenys dins un capteniment així hi ha més d’imaginació i més de vigoria de sentiment i un afany de fer, d’actuar, que no pas en la nostra lànguida, perllongada, pansida, estireganyada abraçada a la vida, només pel fet que és vida i prou.



Potser és també millor, i més heroic, és clar, de punyir i empènyer, i decidir-se doncs a atacar qualque objectiu prou atrevit o desitjat, i, cas que no reeixíssim a atènyer-lo, arrambar amb les conseqüències masclament – millor que no pas renovar encar el lloguer dins una existència plena de tedi, d’avorriment, sense encant, i tot per a “perdre-la més tard en qualque vil baralla” (com diu en Pierre), tot tractant d’assolir qualque objectiu sense cap mèrit. En aqueix desafiament de la mort... oi que cal veure-hi alhora un afany de martiri i com ara un polsim empebrat de l’abrivada energia del bàrbar? Potser la religió s’hi mesclava? La implícita creença en una vida futura [com en Ciceró mateix, vós! Qui no creia en inferns, és clar. Això de l’infern és un invent dels cruels cretins enfaldillats!], que així transformava aquesta vida d’ara en quelcom de menys vàlua, i donava a la imaginació teca nova: un altre fitó més alt a atènyer – i se n’aprofitaven tots plegats – el cru soldat, l’obsedit amant, el cavaller estrenu... – amb frèndol eufòric s’hi llencen i es poden permetre, espitxant-la, de perdre aquesta aventura, això rai, en tenen una altra a l’esdevenidor segurament més esplèndida – tot això l’escèptic contemporani, amb la seua esbombada raó i vana filosofia, ho rebutja, ho troba esgarrifós, i esdevé més feble que no cap dona! [Oi que he dit abans “heroica mare”? Sempre he trobat que les dones no solament eren tan fortes d’esperit com els més forts homes; sovint els més forts homes de cop eren fluixos d’allò més, i molt més canviants doncs, volubles, que no les fermes dones. En Hazlitt és sovint absurd, perquè eixampla el seu cercle reduït i en fa un tot absolut. El món l’aclapara, no el sap copsar; només hi toca en àmbits estrets.] Aquesta és la meua opinió, però sobre això ja m’hi he explanat abans enjondre i no vull allargar-m’hi ací ara.



[Tot això, aquest atrabiliari exabrupte, s’assembla massa a les frenètiques estripades d’aquell extremadot d’en Lucà. “Els déus amaguen la beutat de la mort a aquells el fat dels quals és escapar-se’n, ço que els encoratja a anar vivint...” Hà! Massa ridícul. “En Vultós presentà llavors el seu coll i va dir: Qui hi ha amb prou collons d’occir-me i ésser per mi occit? Encontinent un munt de companys l’acoltellaren i ell, morint, els preava al cel, tret que a qui regraciava doncs més pregonament era a un dels seus primers atacants, a qui alhora trametia a l’altre món.” “Amb precedents tan gloriosos, encar hi ha nacions volpelles qui no han après com és de fàcil, amb el suïcidi en massa, d’escapar a l’esclavatge... Ah, tant de bo la mort fos privilegi exclusiu dels valents, rebutjat als covards!” Saps què? T’ho confites. Home de lletres amb il·lusions d’algun bon matí de l’univers d’aprendre’n, comprendre’n, la cosmografia, a tot això pas que hi subscric gens!]



Una vida plena d’acció i perill modera la por de morir. [Teniu raó!] No sols enforteix el nostre determini d’endurar el dolor, alhora ens alliçona de continu quant al precari estat de la teranyina on la vida penja. Els homes sedentaris i estudiosos són en aquest aspecte els més aprensius. Posem l’exemple del doctor Johnson. Com li semblaven de breus els seus pocs anys permesos, comparats a les esteses contemplacions del temps i l’infinit amb les quals solia contrastar-se. En la natura morta on fa niu un home de lletres no hi havia mai ocasió prou bona per a instal·lar-hi cap daltabaix. Volenters hauria romàs assegut eternament en una cadira de braços anant-se vessant ara-i-adés qualque tasseta de te. [Toc! Com em retrateu! Home de lletres, aital, sempre amb pler de projectes entre papers!] Baldament hagués pogut, pobre home! Per a la desordenada por a morir, no hi ha al capdavall doncs millor guariment, o en tot cas és el més racional, que posar un preu prou propi i just a la vida. Si és cas que el que volem és continuar fent el paperet a l’escenari de la vida, sols per tal de rabejar-nos en les nostres caparrudes manies i anguniejants passions, més val ja que ens morim en sec, d’espetec. Ara, si bonament i blana sabem apreciar l’existència en la mesura del benésser que en traiem, la punxada que en rebem a l’hora de plegar tampoc no serà fet i fet gaire severa! [Sí ves, vegeu-me’n ben poc convençut.]