Tres de na Barbara Pym (1978; 1958; 1955)

Tres de na Pym llegits recentment








Darrerement llegia de na Barbara Pym, l’u de març de 2008. The Sweet Dove Died, 1978.



Novel·leta insubstancial sobre una altra conca qui bé vol el seu marieta. El llibre gairebé la relació d’una competició de conques qui vetllen cadascuna pel “seu” marieta. La protagonista una dona de “classe” (segons parer d’elleixa).



L’autora no té gens de pietat, compassió, per tota aqueixa gent. Un Londres efeminat, carrincló – un Londres de conques i marietes – una mica suat. Desil·lusió final de la conca quan se n’adona que el seu marieta protegit no reïx a demostrar-se “superior”.



L’oncle del marieta, un grasset fluixet – “he was one of those men who are at their best with a carving knife”.



“Older women especially were most unwise to cry – it was ruination to their appearance.” Ironia massa fina, moribunda. Ves.






00~00~00






El trenta d’octubre del 2008. Llegit de na Pym, doncs, A Glass of Blessings, 1958.



Una jove casada massa desvagada, la feina es redueix pràcticament a servir la parròquia. La sogra “alliberada”, xanxejant sovint sobre els capellans. Els capellans tenen “avinentesa per a treballar amb els joves”, “i ja sabem què se segueix llavors de vegades”, “the lurid headlines in the gutter press or the small sad paragraph in the better papers”.



Vida ensopida que “podríem també fer semblar romàntica si hi esmerçàvem prou treball a escriure’n les anades i vingudes”; exactament.



Petiteses de sagristies i rucadetes de clergat bla i fastigoset. Classes senceres de ninots superflus (pregonament, s’ho saben, superflus, ensalivadament i fada essent païts pels anys sempre repetits).



Intent d’afer “romàntic” (“everybody wants to be needed, women especially”) amb el germà d’una amiga, el qual sembla haver fracassat, haver perduts tots els trens, “his early brilliance seemed to have come to nothing”.

Els homes pràcticament tots marietes (aquesta és la societat anglesa que roman darrere; per això tant d’imperialisme i tant de maligne esplet, per a mantindre els esgarrifosos llepafils ben segurs a casa), àdhuc l’interès “romàntic” de la casada jove. Se n’adona al capdarrer. “Give my love to Piers – for now I could send it in the casual meaningless way one did to all and sundry.” Ni les paraules no serven vàlua, en aquest món de sopes tèbies.



Bo.






00~00~00






L’u d’abril del 2009. Llegit, ja, de na Pym, Less than Angels, 1955.



Una escriptoreta de “coses femellenques” i uns quants antropòlegs més o menys carallots. Enmig, novament, l’obsessió amb el funcionament bla, fofo, del món eclesiàstic, ple de gates maules, marietes i lladres.



Aquest llibre té una mica més d’acció, sobretot als darrers capítols on tot es resol molt catastròficament i sense que ningú tanmateix no hi suï gaire. Amb la foguera de les notes de l’antropòleg granat, pres, encarcarat, per l’existència d’aquelles notes al capdavall sense importància. (El que importa és la dona. “Like so many men, he needed a woman stronger than himself, for behind the harsh cragginess of the Easter Island façade cowered the small boy, uncertain of himself.”) I la mort sobtada de l’antropòleg jove (per violència africana; amb l’Àfrica com a infern, amb aquells cuquets qui t’entren al cos i te’l transiten incessants i de bòlit, i l’únic moment que els pots arrencar és quan et passen volant per les òrbites dels ulls). I tot cau com gotes d’oli en bassa d’oli, flascament, en l’esmorteït purgatori de la vida anglesa de classe mitjana.



Què fer amb els escrits del jove mort? Ningú no els vol. Tant d’amor que despertava als cors de les jovenetes i amb quatre dies ja l’han oblidat. Què fer amb l’homenatge a un altre? “Perhaps they could even think out an arresting title, the sort of thing that might make people buy it, in the hope that it was something new instead of a ragout of scraps which the contributors had had lying around for years and never done anything about.” Hà! Cert que les notes antropològiques sempre han estat motiu de riota, amb els “salvatges” fotent-se’n dels carallots qui venien a estudiar-los i doncs fent-los creure que llur societat “funcionava” amb “mecanismes” grotescament absurds.



L’enveja típica del “crític” (antropòleg o altrament). “The fact that he had not been able to produce an original work himself was perhaps responsible for his harsh treatment of those who had.”



Bé. Tot plegat, amb el llibre d’abans, magnífic dibuix del cansament de postguerra.