Xagrins i segrinys (d’estranys i de pollins)

Xagrins i segrinys (d’estranys i de pollins)







17 abril 2009




Llegit, d’en Balzac, La pell de xagrí (1831).




Novel·la feta a la babalà i força poca-substància. Un paio (qui es creu la gran cosa i és un desgraciat) es juga i perd els darrers calers i és ara a frec de llençar-se de cap al riu quan entra en una botiga on adquireix un “objecte màgic”, collons, tu, una pell d’ase que li ofereix qualsevol desig a canvi de fer-se-li petita (la pell) ensems amb la llargària de la vida del mateix capdecony. [És com aquells maniàtics qui pateixen de la malaltia psicològica dita “koro”, als quals se’ls encasta l’enrònia que la cigala se’ls va empetitint fins que ja no se la troben a la carranxa i temen que se’ls ha tornat un cuc famèlic qui els rata els nítols de tal manera que desesperats, abassegats pel neguit, se suïciden.] Així el carallot desitja ésser multimilionari i au, ho esdevé, tret que ara que és tan ric – i no es vol (doncs?) suïcidar – se n’adona alhora que no pot desitjar re, o altrament la vida se li escurça ràpidament. Hum. On abans es volia morir, ara no es vol morir mai. Per què? Doncs perquè cua! [Un dels “remeis” contra el “koro”, diuen els metges del carbassó, és fer-te-la xuclar per motius terapèutics – si dones te la xuclen, és evident que encar t’existeix; que la cigala no desapareix, que trempa prou i que les dones “se n’omplen la boca” – només els cal exagerar i dir que cada dia la fas més grossa – per motius de guarició, és clar. Potser ací rau la clau del misteri. Si creus que una pell que s’empetiteix és el teu destí, algú altre – atès que ets un maleït crèdul de tota manera – et podria fer creure el contrari. Hom es podria aconxorxar i fer-te creure en boldró que la substància que perd la pell de xagrí és substància que s’afegeix a la teua vitalitat, o a la teua “ànima” o, què ho sé jo, bestiades rai, que passa a incrementar el teu territori al paradís. Si allò et fa content....i pagues el benifet com cal!]



Ça com lla, la premissa és absurda. Per a estòrcer-te’n només et caldria desitjar que la pell meravellosa s’eixamplés un munt i tot seguit perdés les “facultats”, o que anés a parar a la butxaca d’algú altre, o que algú altre en patís les conseqüències, o que te la volgués comprar; que el món aturés de rodar, imagina’t, que el temps anés de recules, que tot el que havies desitjat abans fos tot d’una des-desitjat, etc. Interminable joc de possibilitats. (Tret que potser l’escriptor – sense ni pensar-hi prou – fa trampa i no coneixem totes les “propietats” de l’objecte diabòlic. Podria ésser que tot el que contra-desitgis, se’t reviri i se t’estavelli. El noi maleficia el vell volent-li que “s’enamori d’una ballarina”! Pobre vell, mai no en donarà l’abast! I en acabat el malefici se li revira contra el jove mateix... Hum, potser sí que hi ha trampa!)



Pintant tipus a volaploma, en Balzac sovint en sap. Un badoc a les taules de joc és “un de ces avares sans trésor qui jouent une mise imaginaire”. Un poeta de pa sucat amb oli “dont les écrits écraseraient toutes les oeuvres du temps présent, si son talent avait la puissance de sa haine”. El pare del protagonista, dret com un ciri, “il avait l’air d’un hareng saur enveloppé dans la couverture rougeâtre d’un pamphlet”. Un parent seu qui era un home egoista “qui rougissait de ma misère et qui avait de trop grands torts envers moi pour ne pas me haïr”. [És conegut que qui més torts ens fa, més ens odia; qui ens deu, com més ens deu, més ens vol anihilats (exemple perfecte els castelladres, qui com més ens roben més ens odien, hà!)] A part que, nosaltres rai, car “la haine est un tonique, elle fait vivre, elle inspire la vengeance.”



Bons tocs: “La pensée est la clef de tous les trésors, elle procure les joies de l’avare sans en donner les soucis.” “Cette répugnance instinctive qu’éprouve pour les détails de la vie matérielle l’homme qui vit par la pensée.”



Una “ballarina” diu: “Ens hem de donar perennement a un personatge detestat, hem de pujar infants qui en acabat ens abandonaran i encar els haurem d’agrair les coltellades al cor; aquest és el programa per a les dones; i llavors, de cops, per a recompensar-nos l’abnegació, els homes vénen a fer-nos patir cercant a seduir-nos; si resistim, ens comprometen; quina vida! Més val romandre lliures, amar els qui ens plauen i morir joves!”



En Rastignac defineix en una frase com (no-)funciona l’avariciós sistema capitalista d’ara mateix (el “sistema anglès”. “Em volia fer establir un crèdit, i llavors fer-m’hi fer manlleus, pretenent que els manlleus sostendrien el crèdit!”



Ara, inconsistències, rai! Diu un metge (faceciosament?): “El malalt s’ha quedat, parlant clar, sense estómac....tanmateix en aquest mecanisme vital....res no s’hi troba de fortament adulterat.”



Ah, i les rucades! Les rucades pertot, que, al capdavall, per irrisòries, són divertides. “Aquella es destrueix com fa un poble qui s’insurgeix”; “només a París trobem aqueixes criatures de semblant càndid qui amaguen la més pregona depravació, els vicis més refinats, sota un front tan dolç, tan tendre com la flor de la margaridoia”; “tu n’es même pas un cafre, tu es la bête intermedédiaire qui joint le cafre a l’animal!”; “en inculquerez-vous la poesie aux gens de province pour qui l’opium et le thé, si prodigues de délices, ne sont encore que deux médicaments?”; “le premier maquereau qui arrive a Paris, il le mange”; “cet homme n’avait pas dit un mot pendant dix ans, et s’était soumis à ne respirer que six fois par minute dans l’air épais d’une vacherie....je serai cet homme!”; “je vais vous démontrer en deux mots l’existence d’une machine sous laquelle dieu lui-même serait écrasé comme une mouche”; “au lieu de jeter leur enfants à l’eau, les chinois devraient les utiliser ainsi” (haurien d’ésser aixafats en una premsa hidràulica, on àdhuc “déu” fóra esclafat com una mosca); ah, “la peau de chagrin, vós! “l’escarransiment del cuir és un fet inexplicable i nogensmenys natural que, d’ençà que el món és món, és la desesperació de la medicina i de les dones boniques!”



Quant a les dones, doncs, ha-hà! “Je me complus à lui donner raison pendant quelques moments pour la flatter, et je détruisis ses raisonements de femme par un mot.” “J’évoquai toutes mes connaissances physiologiques et mes études antérieures sur la femme pour examiner minutieusement pendant cette soirée cette singulière personne et ses manières.” “Il y a certaines idées auxquelles nous autres, pauvres femmes, nous ne pouvons nous arrêter, elles nous tuent.” “L’alsacienne qu’on m’a proposée pour femme a six doigts au pied gauche, je ne puis pas vivre avec une femme qui a six doigts! cela se saurait, je deviendrais ridicule.” “Les prêtres, les magistrats et les femmes ne dépouillent jamais leur robe entièrement.” “Un pouvoir impunément bravé touche à sa ruine; cette maxime est gravée plus profondément au coeur d’une femme qu’à la tête des rois.” Ara, quines orelles divines! “Son oreille eût peut-être restitué la raison à quelque insensé.”



Saps què? “Au diable toutes ces sottises!”




Resumint:




–Una pell d’ase – objecte fatal, endiablat, del destí.

–Del destí, eh?

–Del destí de l’ase!





En fi, divertit, tot i el ruc.








o~o~o~o








El mateix dia, 17-IV, tret que de l’any 1997.




Llegit un recull d’extrets de l’obra de Mark Twain, editat per Mark Dawidziak, Mark my Words (M.T. on Writing) (1996).



Amb bons entretocs. 1883: “wartalk by men who have been in a war is always interesting; whereas moontalk by a poet who has not been in the moon is likely to been dull”.



“Quin avantatge serves sobre l’analfabet si tampoc no has llegits els llibres decisius?” (Si tots dos llegiu – o us llegeixen – la mateixa merda – la bíblia, per exemple – sereu igualment de rucs.)



1897. “La tinta mateixa amb què hom escriu la ‘Història’ és prejudici en forma fluïda.”



Parlant dels adjectius (1894), “when in doubt, strike it out!” (just el contrari del que recomana el bavós, mastega-sopes, Pla) (pel que fa a manguis, sempre diguí: ull viu al verb, polleguera de tot l’entrellat, font de l’acció, plàstic pern on la frase s’enrotlla).



1878. Els adjectius haurien d’ésser els llamps i els trons de l’oratge de l’escrit – si ocorren massa sovint deixen de sobtar, no s’enduen l’atenció.



1906. La paraula exacta – “tastes as tart and crisp and good as the autumn-butter that creams the sumac-berry” – what...?! (irònic?) (podries ésser un bri més “exacte”?)



1888. La diferència entre la paraula exacta i l’aproximada és la que hi ha entre “lightning and the lightning-bug” (el llamp i la cuca de la llum...?) (és aqueixa la comparació “exacta”?)



Fou aprenent d’impressor: “printer’s devil”. 1882. Per a cinc hores d’escriure li calen habitualment quinze cigars. 1924: “enraones de debò lliurement quan ho fas d’ençà del darrer clot”. També pòstumament (1935) (morí el 1910), maleeix els subjuntius; abans (1880) maleïa els adverbis; el joc de paraules (1870) (the pun: the last and saddest evidence of intellectual poverty). Diu (1917) que els intervius són “carcasses mortes”. D’un poetastre (1884): “carries his bowels in his skull”.



1924. La biografia d’algú només té de fet lloc al cap del personatge. Les biografies que surten publicades en són només les robes i botons.



A un corrector (fauna repel·lentíssima): “Fóra recomanable que quan em corregissis el texts ho fessis despert; treu-te el cervell i balla-hi damunt: així li llevaràs si més no una mica de l’encarcarament.”



Troba carregosos (i amb raó) Henry James, George Eliot... El pitjor de tots: Walter Scott, amb les seues merdegades si fa no fot medievals: “florit, sentimentaloide, flatulent”. Bon altre en J. Fenimore Cooper: “he hadn’t more invention than a horse; and I don’t mean a high-class horse; I mean a clothes-horse” (hà!)



1935. Preant Zola: “ecclesiastical and military courts: made up of cowards, hypocrites and time-servers, can be bred at the rate of a million a year and have material left over...” (Corts militars i eclesiàstiques: colles de buròcrates, de covards i fariseus; d’aqueixa púrria en cries un milió per any i et sobra substància.)



Bé.






o~o~o~o






Llavors, rellegit, el 2004 (per distracció o badada; al començament no me n’adonava que “ja me’l sabia”, i en acabat ja era massa avançat en la teca – prou interessant – per a deixar-ho estar), d’en Patrick White, The Living and the Dead, 1941.





Germà i germana han sebollida la mare... Tornen, cascú a la seua. Hom recorda melangiosament, i al fur intern, la mare, la seua història agredolça, i llavors la llur (la del noi sobretot) (i la història d’un no-ningú sempre es repeteix) (depressivament) (els cops que ineluctablement et fot la vida) (“if only he could escape this painful sensation of being exposed to the unexpected”) (“you waited for strangers to value your unique and sensible qualities”) (expectacions que fan figa com coets mullats) (“an overwhelming desire to prove nature wrong”) (debades) (tot és la mateixa pedra on el vol s’estronca)...



“Overhearing his remark that parsons were a perverse, prying, pillaging, hypocritical lot, she was at first decently shocked...”



(Pernod) “two glasses of yellow-green, quite motionless, imposed themselves, their opalescence”.



(Una cançó) “they called it ‘You Can’t Say No to a Soldier,’ probably with relevance. However you deplore a popular song, it usually has relevance.”



Filistins arreu. “Everyone with a mind has communist tendencies; but one must draw the line; otherwise think of the discomfort.” Hà!



“He had been a prisoner of war....he had suffered very much....frau Fiesel seized on her brother’s suffering as a source of steely virtue.” Hà! “The words of Schiller drew from her voice a volume of quivering platitude.”





“–Let’s play at murders, he said

–Oh, she said. Murders. How?

–I’ll be your murderer, he said. I’ll tie you up in rope and strangle you.”





En Guimerà traient-hi obliquament “lo nas”. “Herr Dr Rosenheim said that on Friday they had heard Tiefland at the Opera....his wife was a lover of music....as if this were an additional virtue in her favour.”




Tot plegat....aquest llibre....això....veus d’un chor....sense figures. Autèntic com la vida mateixa, hà. “The descant of their voices but little more than a chorus to a tragedy that dwindles round the central figure.” Una figura principal absent.




Bo. Te l’hauries de rellegir.