sis-cents anys sense

Sis-cents anys sense! Sis-cents, sis-cents, sense, sense; sis-cents anys sense en Cesc! Heus-te decidu, farinaci, espolsegant texts de l’any de la pera. Tot de sobte fas catúfols, les forces et foten fretura, i, així com més que no llegir, rellegeixes, més que no escriure, reescrius. Cert. Com més vells ens tornem, més rellegim; totes les “novetats” són ja sempre tan mastegades, rosegades, masegades, infermes; còpies grotesques de les efervescents meravelles d’antanyasses! I tu qui rellegiràs aquest mes? Rellegiré n’Eiximenis. Ah, en Cesc! En Cesc, en Cesc, l’immens Cesc, l’enciclopèdic, qui tants de plaers no ens duia. Sis-cents anys sense! Llas, cert! Sis-cents anys sense en Cesc! ωωωω (jatsia açò sia ficció poètica emperò prova assats lo nostre propòsit principal) (en la forma nota de dejús aprés tantost) (si ningú et tol la gonella) (et guarneixes d’armes provades) (per dret natural és llegut a cascun defensar-se e per força a aquell qui la fa) (déus ha posat l’hom en aquest món per batallar e per haver victòria de sos enemics) (qui metrà l’esquella al gat?) (no t’adelites en minves ni en dejeccions) (esquives prolixitat de paraules) (qui es jacta de viltats e d’oradures ha en si poc de bé) (car tot gran parler ha d’ésser gran monçoneguer) (a l’hom savi basten poques paraules) (pronuncies doncs sentència de damnació eternal irrevocable) (en totes quantes parts han posen qualque ficció) (ara he vista novella espècie de puteria) (coses qui els reten efeminats e fembrers) (us fan cimbell de llurs vergonyes) (haurien mester cent servidors al llur servei) (alguna temor mal arreglada) (són així com olla sens cobertes que tot ço que té dins vessa si l’olla bull un poc) (emperò açò són trufes ne ningú no ho deu creure) (és sols una monçònega petita dita per joc) (quan l’hom qui les ou les ama o se n’alta o n’és pagat o s’assalta de llurs capteniments e maneres) (o foll e vell orat e més que orat e com no obres los ulls?) (o dels mesquins e més que mesquins e quant de bé han perdut per llur dolentia!) (mentre que per cadarn hages lo nas fluent ne degotant no convits ningú ne sies en taula d’altre si fer-se pot) (ara per llavors e llavors per ara) (null temps mengs figues si no les obres primer) (o semblants coses torbatives) (tot quant hi ha és croi e menic e dolent) (tothom nici és de si mateix poruc e pobre de cor e d’ardiment) (car ociositat és mare de tot pecat) (hom golafre entre bèsties deu estar hom qui massa menja envides pot governar lo cos) (mester és que hom los pas el gat per l’esquena) (dius qui fa la pega que se la bega) (adés par que haja seny adés par que no n’haja gens) (digna cosa és que així li’n sia pres) (hi vas amb maneres a ell amagades e inusitades car aitals maners són la seua vençó) (creixeran tes minves fins que a no res no vingues) (pou de mort pregon sense fi) (foc ardent pudor transcendent e fred importable) (s’hi congrien moscards) (persones orades en presó cobraran l’enteniment) (a qui li càpigui, que li càpiga) (anats-vos-en en bon guany) ωωωωω Sort que ens llegàveu els escrits, magnífic mestre Francesc Eiximenis, gironí espectacular, pare de mant invent, qui anàreu arreu, i de rodes a pilans de les Terres Catalanes, part d’ontocoms cabdals, com ara Perpinyà i València, com part d’indrets més secrets. I agraïts rai, ferm gaiatell que sou perquè també suréssim encar (i això a despit doncs de tantes d’atzagaiades que acompanyen el sallar d’aquest poble vostre) (tanmateix durador – quin miserable botifler ho dubtava! – mentre duri l’univers cultural). Com a minsoi homenatge, féssim açò: presentéssim ací unes quantes eiximenades (el Català hi és perfecte) (les ocasionals bestieses, llas, sí ves, se les duu – ans se t’encomanen – amb el càrrec). Som-hi doncs. ωωωωω Com tots els “moralistes”, fent trempar rai amb l’excusa de condemnar el que fa trempar! És propi de les dones fer-se tocar el propi – tou flairós forat a la carn – secret – fit – cèntric concèntric, misteriós; elles tothora múrries rai, fent veure que – amagant-se’l – és la gran cosa! Entre els cundescs d’elles i les frasques d’ells, quin desori de món. Les mans del mascle palpinyen al capdavall el propi de la femella. Banyut espigolaire i casolà – “fembres qui no saben què s’és filosa, car lleixen-la al marit”. Fiçança sempre verda de bell indret. “Qui amb son cony tastava vit d’ase, qui en voldria de llop?” ωωωωω Dones qui feu la boja, guardeu-vos no fos cas que el marit (molt datpelcul) no us tolgui els vestits com cal i us en faci posar de lleigs a veure: “Al colp que ella eixorava, ell li feia despullar les vestidures honrades que portava e li feia vestir aquelles esquinçades e dolentes que portava ans que fos sa muller.” ωωωωω Uh woe! “Aquell qui trobà lo llenguatge anglès posà nom a la fembra “uman” [woe-man], qui vol dir dolor del marit.” “Per amors de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres....per aquesta raó los anglesos apellen la fembra “aman” [uh! (o ah!) man!], que vol dir en nostra llengua dolor de l’hom.” ωωωωω Visca les dones, nogensmenys. “Dona és vida de malalt, solaç del sa, refugi assenyalat!” “O món malastruc e desconeixent – ningú no es deu allerar a malparlar ne a malvoler de dones, ans les deu prear e honrar!” I fet i fet tant se val: “Hòmens finalment, quesque diguen, o quesque facen, se decanten envers lo lloc on són les dones.” I ben fet que fan, i ho vol natura, vós; i millor companyia no hi ha. No n’hi ha mai prou amb pocs exemples; i tot el que treus dels llibres, provar-ho has tanmateix: “Exemple de tres no tira a general conseqüència... Molts hòmens hi ha haguts heretges e traïdors, lladres e robadors....doncs, seguesc-se que tu sies aital...?” Hà! No fa! ωωωωω Fot-te’m a riure, minyó. L’ignorant Gregori i la salmonel·la: Això ens recomana en Cesc: “Senya lo menjar e lo beure, car reconta sant Gregori que, com una monja presés una lletuga de l’hort e la menjàs sens senyar, lo diable qui estava en la lletuga li entrà el cos e la turmentà lleig.” (Tret que, per comptes de senyar l’enciam, millor que el rentis, jotfot!) Ara, te n’entens bon tros, de malsons o d’íncubs, dels visitants nocturns qui la vida diürna sovint endolceixen; els plaers i suavitats de la nit justifiquen sovint els treballs i greuges del jorn. “Apareixen de nits a alcunes dones, e encara a santes e a fort castes [creu-t’ho, som les qui ens hi rabegem millor!], e tempten-les sensiblement així que els serà vijares que hom de fet haja afer amb elles carnalment.” ωωωωω Llas, greu maledicció la nostra: (“déu” ens duu a querimònia ans combatiment amb qui no ens entén!) (déu) (en la seua immensa bondat) (sempre et plantifica de malveí algú amb qui no et podràs mai entendre) (en el nostre cas) (llas!) (amb els del cagalló per barret, els repulsius canfelipútrids) (i:) “parlar-los hets de bales, e ells respondran-vos de cebes; tractar-los hets llur preu, e ells a vós vostre damnatge; honrar-los hets, e ells res no ho prearan; serets llur amic, e ells vos proposaran llur enemic; parlar-los hets amb honor, e ells vos deshonraran; consolar-los hets en ço que pugats, e ells no us sabran fer una cortesia; e si res los en diets, diran que no entenets la qüestió; e si us en complanyets, avalotar-vos han, per guisa que haurets goig que los escapets; e, sumàriament, trobar-los hets així hòrreus, vilans e abominables, e sens tota policia e bonea, que res que bo sia ne plaent...” etc, hi perdríeu la puta estona, i fotríeu doncs goig, si mai us hi volíeu entendre, car... tant que els tingueu d’enemics a la vora, no pas que fóreu capaços de jamai trobar-hi de bo. ωωωωω A doll, com tot clergue, en Cesc imparteix ans recomana (tornem-hi, sí ves!) lliçons d’hipocresia: “Rei en Pere no podia trobar consell sobre un gran negoci seu, e sa muller obrí-li altes vies e noble consell a la cosa aquella. E lo dit rei proposà-ho al seu consell secret, e tots aprovaren molt aquella via. E llavors dix lo rei [no pas secretament, mes en veu alta ara]: Bé conec que lo consell de la reina és fort bo, mes, per ma fe, si encara era millor no el tendré, per tal que lo món no puixa dir que en tan alta matèria jo haja proceït per consell de fembra.” “Jatsia que simpla fornicació amb fembra pública sia gran pecat, emperò, per tal quan natura humana és tota corrompuda e inclinada a aquest pecat, en tant que si aquest pecat era punit per la senyoria present, seria en gran perill que los hòmens no faessen majors pecats, així com pecat d’adulteri, e pecat contra natura, los quals són notables nocuments de la cosa pública, per tal la senyoria dissimula aquest pecat de fornicació, e el permet.” “Qui els havia dada a ells llicència de matar les mullers? Alscuns dixeren que lo príncep. Respòs Jesucrist: ...vosaltres no podets dir que aquestes fembres no hajats mortes acordadament contra llei i juí... havets comès homei... havets, en aquesta crueltat tan gran, oblidat mi e lo meu pare, qui us havíem dada llicència de lleixar les mullers errants, e no de matar... jo condemn a mort corporal tots los prínceps qui aital llicència vos han dada, així que enguany muiren tots e reten a mi de llur tanta supèrbia e presumpció... vull que tots aquells qui han consentit a vosaltres e fets aitals homeis, tots sien ferits del coltell... e muiren dins lo dit temps. Tots aquells prínceps e consintents al dit mal moriren tots a mala mort dins aquell any. És gran perill als hòmens matar les mullers... E majorment se deuen guardar los prínceps d’aital cosa, com llurs mullers sien dones assenyalades, les qual tocar és ofendre moltes persones d’honor. E posem que les vullen així cruelment tractar, encara se deuen guardar que no sia sabut, car (com dix Marc Cató a son fill, qui havia la muller llépola) moltes vies hi ha secretes de procurar a fembra de fer lo pas sens que hom del món res no en sàpia.” ωωωωω Què val un home? Tant com el que cobeja: misèries: “Per famós que l’hom sia ne per reputat, si tu el pots girar a ton propòsit faent-li abelliments e cimbells d’açò de què tothom s’alta (ço és, d’honors e de delits e de pecúnies, e d’açò que sàpies que a ell plàcia, en guisa que li’n proposes prudentment, e amb manera així que ell no es pens que faces per temptar-lo ne per llagotejar), dic-te que tantost, en son respondre, coneixeràs ell on decanta e de quin peu se dol.” “Sàpies que l’hom és pres e lligat per la cobejança d’aquella cosa en què troba tan gran plaer; de continent percebràs que en aquella part ha lo seny fort nafrat.” “Gitar l’has a tota part que vulles, solament que hi poses una poca d’esca, ço és, queucom de la matèria aquella que ell veus que cobeja tant.” “Fa gran follia qui a gat comana peix, ne a ca ossos carnuts, ni a luxuriós dona, ne a l’avar diners, ne a l’orgullós procuració d’honors, car cascun d’aquests... en temps d’oportunitat, dar-hi ha de morro, apropiant-ho a si mateix si pot.” “Lo foll cobejar ret l’hom inconstant en tota part, e el fa monçoneguer, e el gira a tots vents, així com lo penell.” “Per tal, null temps no et tingues per ben amigat d’hom efeminat, ne d’hom ambiciós, ne que molt sia implicat en qualsevol cobejança.” ωωωωω Perfecta definició dels politicarres que suren (com cagallons massa balmats – tornem-hi – suren al canfelip) en aquest sistema de lladres: “Es deu guardar la comunitat de comanar justícia a persones que no la sàpien tenir e no la volen fer, així com són: jóvens; e hòmens corromputs per amor de pecúnia; o persones negligents, o pereoses en llurs fets; o aquells qui són massa amants de si mateixs; o persones molles qui no han nenguna virtut, ni esforç ni nenguna força... hòmens nefaris, inhàbils o ineptes a aital ofici.” I oi que sembla (sí, tu, s’escau que com ara parla dels podrits franquistes i borbons abans i tot no apareguin al mapa de la península, molt pitjors que no cap anticrist o moro aumon), oi que sembla, dic, que enraona de la pesta borbònica castelladra quan diu: “Per amor que no els vinga dan d’aquells de qui es dubten, fan contra ells crueltat. Paraules de Valeri Màxim: aquells hòmens covards a llur temor manlleven de la crueltat a remei.” “E pensats vosaltres que si jo pogués posar la mà sobre lo rei de Castella (el degenerat Quan Cal·lo de torn) que ell gosàs fer tanta malvestat... que sia públic adúlter (i criminal palès, matant, embriac, óssos i etarres i Catalans lluitadors per la llibertat) e pos son regne en aital estament com lo pos ara, heretant sos bords (ara, ara!), ne s’enseny públicament hom de tan mala vida... Dic-vos... que si ell fos en mon poder (l’escanyava!), jo l’haguera gitat del món... E sapiats d’aqueix malvat que, puix que jo no ho puc fer, que déu ho farà, car vosaltres veurets que l’hom aqueix morrà miserablement e dolorosa, e la putana sua morrà a lletja mort, e sos bords senyorejaran poc e en breu temps, e lledesmes, e bords, e tots quants d’aqueix hom són eixits e eixiran (lo epanole de la contitufion epanola, vol dir!) seran delits (esborrats, som-hi, som-hi!) del món, així que lo regiment de Castella passarà a altra casa de rei del món (si passés a mans dels qui respectem la humanitat dels pobles, rai!).” I hom creuria que deu pensar en “lo epanole de la contitufion epanola” quan escriu: ...(qui es creuria que “lo epanole” constituís) “un poble així bestial que es donàs a captiu a un hom qui podia errar així com ell mateix, e es posàs de tots punts a sa volentat, bona o mala, car si ho faés fóra orat e foll”, (i tanmateix es dóna, es dóna; es dóna al Franco II com es va donar al Franco I) (quin poble – aquest dels “epanole” – més desgraciat!). “Vet los mesquins de tirans si són en mal punt nats!” ωωωωω Si em fos llegut, hi afegiria uns entretocs: –(Què farien els cristians sense els no-cristians? Qui els faria la feina bruta? Car si només els no-cristians, o els mals cristians, fan feina bruta, com sobreviurien els cristians no fent fer aquesta feina bruta per a ells?) (Absurd.) (Haurien de canviar de dogmes, hà; això dels dogmes com mitjons; com mitjons massa de mesos duts.) –(Si el nombre de màrtirs provessin la bondat de cap creença, és a dir, que aquella creença és si fa no fa “divinament vera”, que endarrere es quedava la religió cristiana!) (L’anarquisme, per a posar un exemple, perquè ha causats molts més màrtirs; fóra doncs una creença més “vera”) (ah i, per casualitat, prou s’escau que ho és!). –etc. ωωωωω Per què serveixen els pobres? Els ha ficat “déu” a la terra per a donar exemple als altres, home!: –En veure les misèries dels pobres, “les gents saben mills guanyar e conservar ço del llur e exercitar-se de servir la comunitat en llurs oficis per tal que no vinguen a aquella misèria”. Ah! Llavors, “els mendicants deuen portar qualque senyal públic, així com segell de plom penjant al coll amb senyal de la comunitat, o qualque altre senyal en què sien coneguts. E açò dic per tal com algunes vegades hi ha alguns ribalds celerats qui són sans e forts, e no volen treballar, e fingen-se contrets e pobres, e amb nafres fetes e procurades amb diverses herbes e medecines... e enganen així les gents, e per aquesta via tolen e sostrauen les almoines a aquells qui de fet són pobres.” ωωωωω Maleïda “societat de consum” de merda, flagell de la humanitat. I el “consumidor”, bavós ignorant, engreixant-se i parant boig: “Atén com lo diable, volent-lo enllaçar en avarícia, li proposa moltes falses necessitats, per tal que així l’inclín a posseir moltes superfluïtats, e fenyerà que l’hom deu haver paor que no vinga en aital cas e en aital, qui es poria esdevenir, e açò...” açò el duu a comprar merdegades a dolls. “Per avarícia se perden vui innumerables prínceps e llurs oficials, qui tots se giren a arrencar del poble ço que poden amb falses maneres e cauteles e amb grans sobergueries.” Pintes els cruels criminals buròcrates qui s’enfilen com cagalló insubmergible a cada govern o tassa de canfelip del món. “En pecat d’avarícia cauen tots aquells qui lladres consellen o defenen e consenten en llur furt, e aquells a qui és dat castigar-los-en no ho volen fer, ans los favoregen.” I aquests són els dels bancs centrals que reparteixen diners a qui més lladre pus. ωωωωω Dissortat guerrer. “Ha a avorrir si mateix e sa pròpria vida – e sovint per tals de qui haurà mal guardó!” “E comportar moltes vils e lletges companyies de molts mals hòmens...” ωωωωω Lleig enemic: Són inclinats a mals vicis “aquells qui per natura són torts, o amb nas fonyat, o amb lo braç poc e amb l’altre gran, o contrets, o amb defalliment o amb excés de dits”; aquells qui han “lo cap massa gran, així com ha l’ase, natural senyal han d’haver poc seny”; “haver així mateix grans orelles és senyal de poc seny... haver-les massa petites és senyal d’hom maliciós...” “Crestians, si són malalts, no deuen apellar jueus metges ne d’ells reebre medecines”; “crestians no es deuen amb jueus banyar en uns banys mateixs ensems...” No fos cas que se’ls empeltés qui sap què! Ni “deuen dir a l’infidel los secrets divinals ne de la fe, per tal que no facen escarn de nosaltres...” (car el que creiem són falòrnies massa irrisòries!) “Negun crestià no edefic mesquita a moros ne sinagoga a jueus ne temple a idòlatres, ne permeta en alt lloc pujar llurs alfaquins o altres per a lloar o exalçar lo nom de llurs déus estranys o de llurs querimònies, e en especial d’aquell traïdor celerat, fill del diable e enganador del món, apellat Mafumet de Meca” (ara hi toques!) (només et manca d’incloure-hi) (en la interdicció) (edificar esglésies als “nostres” déus) (els quals, no perquè hi fóssim avesats, hauríem tanmateix de mancar de veure’ls pel que són) (maleïts, cruels, brutals, eines de la repressió emprada pels privilegiats!) ωωωωω “E fo concordat que nació Catalana vivia pus lloablement, unes coses amb altres, que nació cristiana del món....nació Catalana esquiva excessivament tota superfluïtat en viure comú....Catalans són los pus trempats hòmens en viure qui sien al món.” N’Eiximenis, doncs, eximi home savi qui, com tota persona amb punt d’albir no gens guerxat, prou comprengué l’excel·lència de la nació Catalana – tots pla sabem que no cap altra se li atansa en grandesa, en plenitud, en beutat, en coratge, en gràcia. La qüestió és que... la nació Catalana és tostemps la pus intel·ligent. “Molt alt príncep: ...tengats gran guarda sobre vostre fill....ço és, en son menjar, beure, jeure....que no sia tocat per ningú....semblant dic a vós, que tostemps Catalans facen en vós e en ell aquest servei, ni fora ells jamés no us tengats per segurs, e vaja fora tothom que puixats haver per sospitós...” [Escolteu’s-el, malastrucs datspelcul de la vergonya de Casp! Si cap Català mai es refiés d’un castelladre, malament rai! Fotríem goig! Ja hauríem begut oli! Galdosos rai! Més valdria que ens pengéssim tots plegats ensems! La nació a can Pistraus! Amb el darrer rei, Martí, ens arribava el nostre sant Martí, no pas cap estiuet de sant Martí ni solacívol arc de sant Martí, ni dia d’armistici, ans dia ominós i rúfol, dia gèlid i pèssim, dia de gori-goris, dia on amb l’ocupació s’enceta la cruel resistència que no pot acabar sinó amb la llibertat, ço és, la recobrada independència. On s’inicia la irritació de l’ocupació, s’inicia justament i molt alt el rosec constant de la resistència. Cal tornar-s’hi sempre, car els mitjamerdes (repulsius ocupants) molt gallegen, mes “tantost baixen llur gatzara, si veuen que hi haja ningú qui els tinga l’ast al foc o qui haja sang en l’ull”. No hi ha al capdavall mai concòrdia fins que el crim d’ocupació no és resolt.] [I penes per a ésser qui ets. Car qui et defineix ara de cara al món és precisament l’enemic qui només et vol anorrear. No pots permetre mai que et defineixi, Català, el maleït enemic. L’enemic paràsit només et vol mort, ço és, definit per la seua substància que s’engreixava de la teua cada cop més minsa. Ja els coneixem. Així és com ens retraten els avariciosos ocupants, fotent l’urpa al sac ronyós de mants de fraus, falsies, perjuris, usures, crueltats: “d’avarícia ixen ardents cobejances, furts, usures, rapines, crueltat, frau, perjuri, falsies, e diverses altres mals”.] ωωωωω Un dels millors escriptors dels Segles d’Or Catalanescs ens retrata tots plegats (i en mon cas com l’endevines, mon frare!). Aclofat ens em viu dins la insolvent gàbia que m’és l’embolcall de la pell; molt murri, se m’endormisca, balb i flonjo com tendrum, mai fressat ni menys trepitjat per cap enganyifa corrent d’exabrupte religiós, patriòtic, moral o econòmic, ni (ni dir cal) de vil butllofa de predicador pec qui et faria paella del cel; ens m’hi viu, dic, mandrós rai, tothora com un penjat, i a l’hora de cap treball no pots mai haver-li cames; se t’esmuny de tota feina com relliscós godomassí en fufa galana. Ara, oidà llavors com se m’eixoriveix l’ens adés pansit que m’hi viu i com se li empedreeix l’adí, si femella ensuma! Sóc en Carlets Tafoll, qui vernal peix com meix on jònec i meix peix, i hi compta papallons i volves, i tan lleu arribades les rigors de l’oratge, abonit a l’ombracle per les brises d’estiu o a les escalforetes del foc que atia somiós i mai del tot no colga, màxim que fot destria barcelles de faves o lliuradorets de bajoques, o espolsa bledes i bada bacores i gotzes que no siguin corcades, així aidant mansament l’antiga mestressa esversada... mes esdevinc l’heroic impudent herculi Casanova, conyarrí èpic, qui degenerat perd el coneixement i segur el senderi si de massa prop li n’ateny la flaire divinal de qualque beutat al·lucinatòria. Caic en vòrtex de verriny, orquestres de pànics aliens m’eixorden com si monstruosos amfibis ctònics, i brutals embrions d’il·luminats, forà obrant per les foscors anacròniques de l’inescandallable bentos, se’m metamorfosaven pels macarrònics dedins en sentinelles d’inaccessible canfelip qui m’aücaven que no hi só gens volgut, tot i que el fastigós destorb d’un cagalló es a mig caure’m; leri-leri penja, arquitectura inestable, columna de recança, enyorosa de la pols d’on el gambit vital de certs bípedes malignes l’alzinava; i ambtant som-hi, el meu cor urent, ardent, roent, diu part en vull! I jatsia que com garduix branxet, orfe gosset, s’esgargamellaria rere aital plat tònic, aïna, escorregut, a lloure calla. De bell nou a son trast es met, i no li han calguts mastegots ni garrotades d’eixelebrades autoritats, brivonalla repressora qui baldament es morís encontinent; car a entenimentat ningú no em guanya, i a la meua parcel·la neta, escleta, i clara, llosa de marbre on em mantinc, immortal estàtua qui sovint trempa, hi sobreviu l’esperma per a la passavolant propera qui prou s’ho valgui. Car m’abelleixen bon tros totes. Só el minyó “petit pur” qui mai no n’havia vistes, i diu amb raó que doncs, si les dones fossin diables, com volen els farisaics monjos [fanocs malparits! Et toldrien, aberrants, infames, l’únic per què val de debò la pena viure!]: “–Fort faria bon estar en infern; així fos jo amb ells”. Així hi fos (ah meu macarisme colt, com caplleves, vermell i perlejat!), només entre dones, soles eternitats vàlides. ωωωωω “–Digues-nos: de tot quant has vist, què t’ha més plagut? –Sobre totes quantes belles coses he vistes, m’han molt plagut los diables aquells qui torben lo món. –Oh mesquí! E no has tu oït dir moltes vegades, e llegit, que tan mala cosa són los diables e que tant de mal fan, e que llur habitació és pregon infern? –[Us n’aneu a la merda, datspelsés!] Jatsia que los diables tan males coses sien e que tant de mal facen, e que en infern estiguen, volenters me passaria tots aqueixs mals e volenters estaria e habitaria en infern sols que fos e habitàs amb aitals diables!” ωωωωω [The fourteenth century polymath, En Francesc Eiximenis, six hundreds years dead this year of 2009, was another magnificent Catalonian writer who wrote (of course!) in Catalonian. His vasts works (albeit full of contradictions, being as he was in the pay of the mafia church, alas) are extremely funny and yet full of invention and erudition. He was amazingly knowledgeable; an encyclopedic man who implied that the Catalan nation only... the Catalonian nation only is assured, from the beginning of times, of a reserved place in paradise, for “the Catalonian nation is demonstratively the best in the whole world” – and if there’s somebody anywhere not happy enough about this, hey, he can go fuck himself.)” Why then is he not known the world over? Precisely because... (Imagine if he’d written in the “french” language! The reams and reams of vacuous “studies,” “analyses,” “evaluations,” and so on! The multiple multilingual editions! The noise and the glory! The meaningless academic foo-fa-fa!) The value of a classic writer (unless he belongs to an ancient, no longer threatening, empire – the Roman, the Greek – now fantastically impounded and added as a ridiculous toupé or merkin to the scarecrow self-image of an artificially swollen current power or other, afflicted with the vain “vapors” of being itself also an empire) depends exclusively on the strength of the economy of the state the official language of which provisionally happens to be the same as said author’s. The Catalonian case, not unlike the case of many other nations now unrecognized as such, suffers from the invidious, iniquitous boycott the avaricious castilians in Iberia and the jacobine french in Gallia (the two main geographical regions where the Catalonian nation and language remain extant and flourishing, thank you very much) grotesquely apply to the works in toto of such a resilient great nation. But of course the truth is marching on... “Si veig que sien orats aquells amb qui parle, call-los e fas-los lloc; si són hòmens de seny, al·legant-los raons, lleixen-se vençre per raó,” claims Eiximenis, and so do we. “If we see that those with whom we are speaking are crazy, we shut up and let them be; now, if they be intelligent people, reasonably telling them how things stand, it also happens then that they let themselves by reason be won.”] ωωωωω (anats-vos-en en bon guany)