avui deu de juny del 2010

Llegit (10-juny-2010), d’en Robert Finnegan, The Bandaged Nude (1947).




Tres cadàvers enverinats amb verí abstrús (leunatina).



El primer, descobert per casualitat en caixa de fideus dolents recuperats de vaixell enfonsat i portats a cremar (i sense aquesta descoberta accidental, els altres assassinats no haurien seguit, i doncs ningú no hauria sabut mai què se n’havia fet del mort, un pintor qui tornava de la guerra i s’estranyava que totes les seues pintures d’abans havien desaparegudes comprades per anònims qui eren impossibles d’atraçar).



Tothom beu molt (whisky, de cops enverinat). “You’ve got to get a kick out of something... It’s a wonder we’re not all bugs.”



El xic, un periodista qui també torna de la guerra... “Always with (my) nose in somebody else’s business instead of (my) own... Maybe this (is) (my) business. The tangled mess of other people’s lives! How (can) anyone hope to lead a serene life in a disorderly world... You need a world to live in. You need an environment.”



Tothom molt egoista i tanmateix fastiguejat amb aquell món esbojarrat per la dèria dels diners i ja sense déus...



Altrament, enmig de la desesperació, la companyonia que es crea quan cantes amb algú amicalment... Aquella noia... “seemed no longer just a skinny, walleyed clothes pin with a mop of black hair falling over one eye, but a human being”.



Demandant l’arlot qui et fa cuguç tècnicament per “alienament d’afeccions”. Hà.



Perills rai. “The hammer missed his ear by a whisker’s width.”



Un altre xarlatà de psiquiatre mentre espera en una casa... “had been examining an old family album on the table, marveling at the psychatric cases he had been born too late to grapple with.” Hà.



Un cambrer... “I never had any time to make money. I was always too busy earnin’ a living.” Hà.



... i per culpa de la censura, calia estar “scared spitless” per comptes de “shitless”.



Algú remembrant temps passats amb molta de gent ja morta: “I’ve got a head full of ghosts. That’s why my hair is white.”




...




Pel fet que és verí l’arma del crim hom de seguida pensa en dona o en marieta.



La sospitosa principal és una escalfa-braguetes. “If you ask me, she’s a hot pants; all those dames with big cow eyes are hot pants.” (Hà, i amb això de les dones amb ulls de pam, em sembla que té raó.)



(She smiled mischievously.)



Ella: “Som-hi, doncs, pega’m; si això és el que vols (pegar’m), pega’m.”

Ell: “L'únic tap que potser encara en gaudiries.”




...




El xic juga amb avantatge perquè és periodista - es pot ficar pertot arreu i amenaçar la gent de publicar quelcom o almenys de suggerir-ho... Tot i que “no man likes to be spied on”, què altre fa? I és clar, al capdavall resolent ell el misteri, mentre la policia sempre sapastre i lluny d’osques.



El dolent en acabat és un enamorat ric de la “hot pants”... un fairy (o marieta massa finet) o mig fairy segurament, amb el detall de la novel·la acabant amb la musica dels ballet dels “fairies” de les prunes confitades d’en Txaikovskiï.



Entretingut.




...




(En Finnegan es deia en realitat Paul William Ryan. Va néixer el 1906 i va morir jove l’any que aquesta novel·la es va publicar. N’havia treta una altra l’any d’abans, i en sortiria una darrera de pòstuma l’any després, sempre amb en Dan Banion, el periodista, de xic.



Amb el nom de Michael Quin, en Ryan escrivia forts articles a favor de la causa obrera.)