Oblidats tantost (5 i 6 i 7)

Oblidats tantost. (5)

(Egregi, un dels podrits indígenes ens sorprengué mentre cantàvem.)

En una de mes sovint extenuants caminades pel bosc, em trobí aquell jorn, en una clariana, tot un chor virginal de femelletes sordes i mudes qui cantaven quelcom o altre amb un envitricollat enrenou de signes. Anava a passar sense dir re, quan se’m llençaren damunt. Com ens barallàvem llavors, amb totes les armes de la guerra desarmada! Carxots, esgarrapades, pinyacs, i mastegots i guitzes de tota mena, de tot estil i qualitat, dels inventats i per inventar. Em guanyarien, brutals, salvatges, apassionades, tret que llur granada mamelluda mestressa aparegué. Potser era cagant rere un roure. Fos com fos, les apaivagava en sec amb quatre signes imperiosos. Llavors (ho copsí molt perceptiu per enllumenada intuïció) els recitava, sense mots, els mots de la preclara poetessa. «Les dones tenim dret/ A ésser violades/ Per piadoses ànimes.»

—Moltes gràcies, senyora, però no seré pas jo qui farà aqueix tristíssim paperot — li dic, i tothom crec que així mateix em llegia els llavis —. Veuran. Prou sé, he llegits els clàssics... Prou conec que les femelles de tota era, edat, eó, i condició, heu el dret inalienable d’ésser violades per les ànimes caritatives, mes, veureu... Jo de caritat, ecs, mai; soc esquerp, adust, rònec, i insolidari; i de més a més, pitjor, sempre em fa mal la ronyonada: al mínim esforç, i haig de portar constantment faixa, i no me la trauria pas (negra i llorda) davant tantes de puríssimes verges, quina vergonya; i no pas solament els ronyons, el fetge i el cor, i les freixures, un mal horrible; i tot plegat, patir-hi rai; per això soc així, per això soc com soc, tranquil, bosquetà, boletaire, entomòleg, herpetòleg, ofiosauròleg, botànic; i no em barrej mai amb la gent, i menys amb les violables, de fet, les violables em foteu una por mefistofèlica; per elles (per vosaltres, ja em perdonareu), la temptació infernal i la condemnació eterna no s’imposen i s’instal·len; i a més, em put l’aflat, no pas tant com els put l’aflat a totes les dones, qui tanmateix, si mai els ho diguessis, et mataven a manès, ço és, a lloc i encontinent, sense pus miraments...

Havent dit mon trèmul discurs mentre, quasi imperceptiblement, anava reculant, tantost abruptament conclòs, em fotia a córrer com un esperitat. I la por que em feia, d’ençà d’aquell jorn maleït, de tornar al mateix bosc veí, on el chor d’altament disbauxades mènades virginals, en cap de llurs molt rampelludes dionisíaques orgies de ferotgíssimes cantaires sordes i mudes qui se’t llencen damunt a fer-te’n bocins, no et voldria, com dic, sobtadament mort i escorxat, com qualsevol, molt més banal, miserable, Màrsies.

Ara, de recanvi, em passejava, sempre a hores buides, per la vila. Tret que ací et sotja pertot (a cada vidre de finestra i d’aparador, i de taulell i de vidre de vehicle) la lluent calcomania d’un ull omnituent, un ull incessantment fitant-te i qui sap tot el que deus pensar, tret que, pel fet que l’ull qui tothora et fita et fiti, què hauries de pensar, tot anguniat, altre que cony, carall, redéu, peus de plom, i tant; i que has doncs de collons vigilar i parar compte, a tot instant i a tot estrop, amb atenció màxima, no fos cas... No fos cas. Immensament acollonit. Arreu i tothora, doncs, per l’ull ubic del robot, robotitzat.

Acabes que només et pots passejar a la teua cambra i a les fosques, com un ‘conservador’ eticista, i elitista i moralista, i hipòcrita i homilètic, un restret escarransit cagalló qualsevol, qui fomenta la violació sistemàtica de tot cony tant se val l’estat de maduresa assolit. Tu qui no podries ni que ho volguessis. Tu qui sempre foteres tard, qui mancares cada tren dels que esperaves o creies que esperaves voler pujar. Tu, the scum of the universe, qualcú abocat perennement a la perpètua mort, on hi desapareixes eternament. Rabejant-te en el no re d’empertostemps. Eternament mort. Quina merda de molt fotut futur. Això t’ha esperat tota la vida, aquest és el tren que segur que agafaràs ara mateix com qui diu tota l’estona. Amb aqueix panorama davant, mai! Mai no et jaquiries pas embruixar molla per cap ull de cony, ni per cap cony d’ull — òrgans ambdós superflus, innecessaris, per a la vida de la precària ment, l’única que, si més no una mica i mentrestant, creus, il·lús, que si fa no fa encar s’ho val.

):::(


Oblidats tantost. (6)

(L’ull del melic de l’alme.)

Sotjat per l’ull hipnòtic del bell melic de l’alme
Em veig endut magnèticament enllà dels més alts núvols
On tota angúnia ni ansietat se’m calma.

L’impuls instintiu fent-me estranys catúfols
Se m’adorm finalment i ara en òptim reialme
Lleix passar de les passions els brúfols
Per a atènyer l’indret on hom feliç la palma:
Gloriosa planúria on mai els vents són rúfols.

Hom hi gaudeix sempiterna durada
D’una vida sense seriositats.
Tot hi és beatitud de beutat molt gruada
Qui neda tota sola pels almucantarats.

Tragèdies no n’hi haurà — tot hi serà aura
La nova edat s’instaura — enlloc no hi sura gaura.

):::(


Oblidats tantost. (7)

(Episodi suburbà sense que hi regni l’enveja.)

Entre llençols i flassades, zap! L’atleta intrusiu amb una irresistible (diu) pruïja per a penetrar carn tendra.

Perdoni, li diu ella, però ja ho veu, no solament soc verge, abans-d’ahir fiu els setanta-sis anys; així que feinada, rai. Per a vós, vull dir. Per què no aniríeu al llit d’una nebodeta qui viu no gaire lluny? Ja us en donaré l’adreça, ca?

Mes atès que ja em trob ací, per què no ho intentaria? Un forat o altre força adient hi deveu tindre per a la tasca en funció?

Si entenc què dieu, si fa no fa, el que voleu és què...? Ficar què a quin forat...?

Teniu raó, padrina. Amb tantes de disquisicions, totalment destrempat, i au.

Pobre atleta sense prou salut ni embranzida! Compadí ella.

I ara l’atleta (qui es deia Blums Bori, de mal nom Borinot Bumbum), qui fins avui s’havia sentit no pas poc civilitzat, i ara se n’adonava que era un pobre desgraciat barbàric, qui de més a més volia violar vellardes quan dormien dalt de tot, al catorzè pis pel cap baix, assolit bo i escalant com talla-robes en la foscor l’escrostonada façana del trist edifici als mèdols més llunyans de la mediocre provinciana vila, on l’escarit enllumenat municipal no pas que hi arribés sinó molt escadusserament.

Anant d’esme (no hi arribarà mai, tombarà cap a un altre carreró polsegós força abans de les envistes) vers ca la nebodeta fresca, cogita en Borinot, bo i xutant pedres del camí, que els fòssils del soler no són sinó pedres presumides, i la raó que té, no cal dir.

Al marge d’un tros del camí, ara, sanguini i ganut, voldrà pescar-hi una mora d’esbarzer, o potser un gerdó o riber qualsevol, no ho sé, en tot cas heus que arestes punxents trenquen el silenci de la nit; el crit d’esglai ha despertat els gossos, els vigilants, les serps, les guineus, els mussols... I alguns paons, els esgarips esfereïdors dels quals, també deunhidoneret.

Escondeix-te a l’ombra més densa, Borinot, i no te’m belluguessis pas fins que la clamor no s’extingís, ca? Cel brom, vent pluig, llampucs, nit sense lluna; ni averanys ni agalius no gens bons, vós. Calmem-nos a un receret tranquil...

Mes vet ací que de l’ombra afòtica li ix de sobte la visió de la rosseta no pas vestida sinó amb una samarreteta de tul finíssim, vaporós. Lleugerament colrada per les nits de lluna plena, duu un collar de garrofins i un pomet de resedes a un cantó dels cabells fosforescents. Va peu nua, i els noranta-nou fòssils ambrats del soler dels voltants se li entortolliguen fins als turmells com llenguts i queixaluts escurçons.

Li llença en Bumbum un penós esguard d’anèmic camàlic qui, tronat, feny qualque mal al cor molt perniciós, de tal faisó que ni l’esquelet no pot portar.

Li diu, arruïnant-se la rombal estructura, mig desmanegat pertot, No em féssiu mal, senyoreta, ja no valc per a re; guaiteu, àdhuc l’atzeb em duu crosses. Se li desbraguetava, i efectivament, el seu atzeb no pas que fos destrempat, és que ara havia pràcticament desaparegut del món dels existents, cruspit de viu en viu pels ferotges budells d’un paltruu tot agitat.

La visió fantàstica de la tampoc mai encetada donzella de les tenebroses nits, la qual, ara, més que no pas de samitell, sembla embolicada per fastigosos ftalats, se li’n riu, estrident, i sarcàstica, al nas. Un atleta com tu, no em facis riure! I li fa l’immens favor d’explicar-se-li una mica, car prou es temia en Bumbum que no revisqués l’episodi tan traumàtic de la seua joventut, quan, volent, vint-i-tres anys tocats, haver finalment relacions sexuals amb el sexe oposat, llogà una prostituta anciana, qui li deia, amb veus sibil·lines, Això rai, només et costarà un pèmpim, i que més tard descobrí que li havia entecat el cos amb mantes de xacres i brians i malalties, a part d’una legió gairebé indesencastable de cabres qui s’hagué nogensmenys d’occir al llarg dels mesos a raigs i fregues insistents de DDT.

Continuà la sinistra poncella d’urpes i ungles esmolades fins fer-ne bisturís que d’una esgarrapada (te’ls tonc i tolc, Torquat!) et tonen i tolen artèries i tendons, No fa gaire rebia una trucada enmig de la nit. La tieta em contava, des son llit sollat, com, amb dits i artells, escalaves, simiesc com cap eunuc qui en serrall interdit entrevé clandestí les esclaves qui s’entrenen d’excelses almes (tota alme engrescadora dansaire de ventre fimbradís, mai no gens gaire velada, amb tuls espantadissos, vaporosos, ca?), escalaves, diu, no pas entre esclaves, ara, llavors, ans al bell mig de la negra nit, per murs inhospitalaris, els vint-i-quatre pisos plans de la façana, per a envair-li, finestra endins, subtil i furtiu, subreptici, la intimitat, i em burxava doncs l’orella que t’assassinés rere la cantonada més fosca.

Aquesta? féu l’atleta.

Justament aquesta, i tant, li respon.

Perdoneu-me, beutat, alme delicada, no us m’enfaristoléssiu pas més; mes prou deveu saber que els atletes d’excepció som tots altament depressius; quan ens agafa l’escanyadora melangia som capaços dels pitjors suïcidis. Som bancarroters de naixença, perdedors de mena, i, un pic amb aquell estat anímic, malament rai. Malament rai. Com qui diu, apodícticament dignes de commiseració. Cada goig de colós idiotament triomfant, ens esquitxa de mancances; i ens reconeixem insignificants; com més guanyadors, més destrossats. Ens és totalment idiosincràtic. Res no ens consola, cap garrafó d’estupefaent, cap verí ni cuinat ni cru. L’ànima llavors no és tota sinó un vernís ratat, darrere no hi ha sinó afegitons, pedaços, parracs, de desesperació. Hom guilla. Hom guilla sempre, lluny, enllà. Hom es fuig. I es fica en les pitjors vicissituds. Car com et fuigs? Maleïda perdició de l’haver nascut no pas insecte, ans això que indesencastablement no ets! Tothora condemnadament clavat a tu mateix!

Molts de fatus, asinins, paralipòmens servits d’excusa, company, féu, seriosa, l’alme perillosa. I l’eunuc tremolà.

I si... Digué, en un balbuceig acollonit. I si la delitosa tietarrona vostra, la vostra molt devotament benvolguda tieta, ho hagués somiat? Si fos estat un meteorit negre que li hagués caigut al llit? Un meteorit hauria despertat qualsevol. Els meteorits són molt alarmants. I duen nocturns somnis terribles. N’hi ha pel cel, per l’empiri, esbojarrades fonts còsmiques qui en ragen esmeperdudes, junt amb les misteriosos partícules apellades difícils; tremolen com àleps i quelcom d’embrionari les embolica...

Quelcom com ara fastigoses pells de ftalats...? replicà l’ominosa erta dansaire, amb el coltellàs a la mà.

De ftalats? M’ho trèieu del pensament! Sou pitonissa, ja ho he dit.

No pas, tanoca, que sovint penses en veu alta.

Ah. Ho veieu? La depressió et fa fer coses... Tens el cap a tres-quarts de quinze, i et fiques a pujar com astorat llangardaix trenta-quatre pisos amunt...

Amb prou feines dotze...

Oi que sí? Exageracions, un altre símptoma. Pitjor que anar pitof. Que portar cap trompa. Un cervellot capgirat. Tot ho pensa a la biorxa. Camines adormit, com se’n diu, somnàmbul. Perdut al malson. Ca que amb els somnis i malsons hom torna, com ara arqueològicament, a la més pregona memòria de l’espècie? Quan els perills personals eren més immediats, amanosos, i per això possibles de rebutjar, de lluitar-hi, o de fugir-hi? Ço és, d’eixir-se’n doncs, sinó incòlume, viu? Els perills que correm ara són massius i no podem fer-hi re. Bombes atòmiques, guerres, exèrcits, passes, infeccions, climes fets malbé, terra mare agressivament putejada... Tot al món ens vol morts, i tanmateix ens trobem indefensos. Tot depèn de la voluntat dels qui (la merda del món, els maleïts qui suren dalt de tot, els lladres assassins) ens condemnaren, amb llur avarícia, llur cobejança, llur mania genocida, a ésser víctimes sense remei... Lleixeu-me per caritat tornar a mon cau... Us me n’apiadeu, si us plau. Si us dic que no ho faré mai pus. Que vigilaré la façana de l’estimadíssima tieta que cap altre atleta deprimit no gosi, malaconsellat, assajar de mica grimpar-hi... Què us penseu que puc fer? Altre que anar a escorxar el gat, i no pas a ca meua, que no en tinc...

Ah no? I on mateu l’araig? A cap racó del carrer? Pels esglaons dels cancells? Al llit de qualque altra vellarda indefensa, a la seua voreta escaguissadeta?

No pas, no pas. He descobert un indret idíl·lic. De somni. Potser el descobria somiant i tot... Un viarany inconspicu, a la vora de la carretera, endinsant-se a un bosquet... Rere les entortolligadotes soques dels magnífics roures centenaris... Els bons i millors nòmades i cercamons, de moment sense sort, ens hi arribem, a poc a poc, com qui no ho vol, vespre avençat, quan la llum minva, sense que ho sembli, a clapar-hi... Només a clapar-hi. Damunt els nostres clots ja hi hem lleixades les flassades verdes i blaves, castanyes, colors fosques... I quins sons llavors més famosos, senyoreta! Les escorces magnètiques dels roures protectors, les flors espurnejants com joiells elèctrics, llurs sublimment oferts calzes joiosament espetegants, les espectacularment somrients rels enrampades, els clots calorífics... Enlloc s’hi està millor... Els companys silents, anònims, quiets com molt amables serpents... Ningú no hi ordeix, irascible, com es veu que s’escau tothora a la vila, episodis molt repugnants on la merdosa gelosia és la que regna...

Em descrius un mitreu? Un pritaneu? O és tracta d’un altre panteó de celebritats ignorades? Hi triomfa la sola invencibilitat del clandestí clostridi? És un supermercat, amb canalla poixèvola, exigent i emprenyadora, altrament mancat de tota mena de queviures? No s’hi ven de franc altre que paràsits i microbis, pestes selectes i escollides?

No us em creieu...? Gens...? Ni molla...?

Zero. I puts.

D’aflat? De baix? És la por, deessa!

Fila! Toca!

Mani?

Desa’t! Fot el camp! Osta! Corr! Corr! Corr, atleta, corr!

Mercès. Agraït. Gràcies! Gràcies! Esbufegant-me! Esbú... fegant... mmm...

(Se li aprimava la veu, lluny.)

):::(